Els millors de 2016

Poquets llibres aquest any, lluny dels més de 100 de 2015. Però igualment està prou bé, no sé si hi ha gaire gent que pot dir que s’ha llegit 81 llibres en un any. Si els voleu saber tots podeu tirar d’arxiu, m’estic plantejant crear una etiqueta per any, i d’aquesta manera fer els arxius més manejables en funció de l’any que he llegit els llibres.

Hi ha autors que apareixen més d’un cop en aquesta llista, això vol dir que s’ho valen realment, n’hi ha de coneguts (com Irvine Welsh) i n’hi ha de nous que han estat tot un descobriment, sobretot Pep Puig i Joaquim Carbó, especialment Pep Puig que m’ha impactat agradat i atrapat, li he agafat una mica d’odi i tot. Aquests són els llibres d’autors que repeteixen:

Pep Puig, foto d’Adrià Costa

L’amor de la meva vida de moment / Pep Puig

Les llàgrimes de la senyorera Marta / Pep Puig

La vida sense la Sara Amat / Pep Puig

Joaquim Carbó

Va com va! / Joaquim Carbó

Els orangutans / Joaquim Carbó

S’ha acabat el bròquil / Joaquim Carbó

Irvine Welsh a Trainspotting

Si te gustó la escuela te encantará el trabajo / Irvine Welsh

La vida sexual de las gemelas siamesas / Irvine Welsh

I després d’aquests megacracks, aquests són els altres que han aconseguit colar el seu llibre entre els millors:

El cártel / Don Winslow

La filial / Sergei Dovlàtov

Los diarios de Emilio Renzi: años de formación / Ricardo Piglia

Los huerfanitos / Santiago Lorenzo

Els quaderns d’en Marc

El nedador del mar secret / William Kotzwinkle

Motorsoul / Stalker

Ballar en la foscor / Karl Ove Knausgård  

Jambalaia / Albert Forns

Vladimir Nabókov

Ada o l’ardor / Vladimir Nabókov

Balanç fins la matinada / Manuel de Pedrolo

De fems i de marbres / Francesc Serés

El cas d’en Barney Panofsky  / Mordecai Richler

Pregunta-ho a la pols / John Fante

Un total de 22 llibres excel·lents, recomanacions que faria amb els ulls tancats, de totes maneres cada llibre és un link a l’entrada corresponent per si voleu saber-ne més. Aquest any han caigut menys llibres i menys ressenyes, però he intentat treballar-les molt més i fer que llegir aquest blog valgués la pena, no sé si haurà funcionat però sí sé que ara em representa més feina que no pas abans, espero que es noti. Per si encara no ho sabeu Els llibres del Senyor Dolent són a facebook, us en podeu fer seguidors. 
Com sempre teniu els comentaris per dir-hi la vostra, feliç 2017!!!!!

Aquest any degut a algunes entrades he posat imatges pujades de to, i m’ha agradat, aquí en va una altra:

© John P. Dunnigan, Creative Commons

El problema és que facebook de vegades és reticent amb aquestes coses, ja vaig escriure un post al meu altre blog sobre el tema.

Fa pocs dies parlava amb un company conegut com Director Wilkins, i em deia que 20 eren massa, que seleccionés que em quedés amb el millor del millor, hi ha filies i filies, què hi farem… si m’hagués de quedat amb 10 llibres dels anteriors serien els següents, la llista del millor especial per en Wilkins (curiosament n’ha quedat fora Welsh):

Les llàgrimes de la senyorera Marta / Pep Puig

La vida sense la Sara Amat / Pep Puig

Va com va! / Joaquim Carbó

La filial / Sergei Dovlàtov

Els quaderns d’en Marc

El nedador del mar secret / William Kotzwinkle

Ada o l’ardor / Vladimir Nabókov

Balanç fins la matinada / Manuel de Pedrolo

El cas d’en Barney Panofsky  / Mordecai Richler

Pregunta-ho a la pols / John Fante

I m’he posat a mirar quina és l’entrada més llegida d’aquest blog, i m’h trobat amb que és una molt del principi, aquelles entrades eren molt fluixes en comparació, però en fi, és aquesta:

La punyada / Marià Vayreda

Les entrades amb els millor llibres de l’any també tenen molta tirada. Encara queden un parell de dies i escaig per acabar l’any, però com que estic amb dos totxos crec que no els acabaré per incloure’ls en aquest 2016.

Els taxistes del tsar / Joan Daniel Bezsonoff

Hauria d’apuntar-me d’on trec les idees pels diferents llibres, perquè després moltes vegades ni ho sé, i en aquest cas ha estat un encert. No sabia absolutament res d’aquest autor de cognom tan peculiar (aquí teniu el seu blog), i això ho comento perquè té interès per la història. Veurem com aquest nord-català repassa la seva nissaga des de la Rússia imperial fins avui, un viatge a través del temps i de la geografia europea.
Un jove surt del seu petit poble rus, acaba a l’exèrcit blanc i d’allà cap a Europa i acaba fent de taxista a París. Un París que ha de patir encara l’ocupació alemanya i la posguerra. No torna a Rússia, com molts altres exiliats Rússia va amb ell, a més a més el seu record és el d’un pais que ja no existeix.
Aquests records es combinen amb reflexions de l’autor, moltes referents a la llengua i als seus intents d’aprendre rus per almenys poder llegir els clàssics directament en aquell idioma. Un idioma endimoniat per algú amb el francès i el català com a idiomes habituals, les llengües romanç estan molt allunyades de les eslaves.
Un llibre a mig camí dels records personals, la història familiar i l’evocació d’un llinatge pràcticament esvaït, amb viatge a Moscou inclòs.
Tot i que l’autor es defineix com a català crec que ha assumit que ha d’explicar aquest cognom força sovint, a més a més d’explicar com s’escriu.

cathédrale (c) jubarrier, Creative Commons

Pregunta-ho a la pols / John Fante

Aquesta és la NOVEL·LA de John Fante, en majúscules. Un escriptor que no va gaudir de massa éxit en les seves novel·les (però es guanyava molt bé la vida fent guions) fins que Charles Bukowski el va començar a reivindicar, se’l va tornar a publicar i a llegir i se’l va començar a valorar més. La seva influència en Bukowski és més que evident.
Aquesta novel·la no va tenir gaire sort, la va publicar el 1939, i ho va fer la mateixa editorial que va publicar en anglès el Mein Kampft de Hitler, i no van aixecar cap amb judicis i denúncies com per dedicar-se a promocionar la novel·la d’aquest quasi debutant, el 1940 va publicar un recull de contes i no va tornar-hi fins dotze anys després el 1952 amb Plens de vida.
En aquest blog també he ressenyat els llibres del seu fill Dan Fante, i per conèixer bé tota la família no puc per menys que recomanar-vos Fante, un legado de escritura alcohol y supervivencia, ressenyat tant en aquest blog com també al Bibarnabloc pel meu alter ego Tyler Durden.

És un llibre collonut, senzillament collonut, i és un plaer poder-lo llegir en català (s’ha de posar bona nota a la traducció de Martí Sales, cal destacar la bona tasca de molts traductors). El jove Arturo Bandini (un alter ego de John Fante), americà fill d’immigrants italians, està a Los Angeles decidit a ser escriptor, viu en una habitació en una mena de pensió a Bunker Hill, és pobre com una rata però està decidit a tirar endavant. És Arturo Bandini, una revista li va publicar un conte, és algú!

View of the Angels Flight with the cars, the tower and surrounding buildings, Third Street and Hill Street, Los Angeles, ca.1910 (CHS-5542); Ashley Van Haeften, Public Domain.

En els seus vagabundejos l’Arturo entra en un bar i es fixa en una cambrera mexicana (té fixació per les mexicanes, princeses asteques per ell), la Camilla, i comença tot. L’Arturo estima (a la seva manera) la Camilla, la Camilla estima un altre cambrer, en Sammi, en Sammi no estima la Camilla però sí admira l’Arturo perquè escriu, el que a ell li agradaria fer i no se’n surt, i l’Arturo aconsella en Sammi per veure si així la Camilla és bona amb ell… quin panorama!

En certa manera la història d’aquest triangle que no pot anar bé és el mar de fons en la lluita d’Arturo de fer-se un lloc, d’aconseguir això d’esdevenir un escriptor. Les relacions amb les dones, la gana, i com l’èxit arriba i li arriben els diners i ja no és més un mort de gana però això de què li serveix sense la dona que estima… Tot plegat amb un cert humor, humor de somriure trist, lúcid, i una tendresa pels personatges sense arribar a la sensibleria ni molt menys.

Foto de John Fante treta d’aquí
Vaig llegir aquest llibre fa molt de temps, un conegut tenia penjat el text en word a internet, una traducció al castellà (en aquell moment els llibres de Fante eren introbables del tot), m’ha agradat rellegir-ho en format llibre, ha sigut tot un redescobriment, recordava menys del que em pensava i la part final del llibre la tenia oblidada quasi del tot. A veure si amb Edicions de 1984 poc a poc acabem tenint tot Fante en català.

S’ha acabat el bròquil! / Joaquim Carbó

Foto de la plaça Francesc Macià treta d’aquesta pàgina, no és menciona ni autor ni data

Un llibre més de Carbó i paro una mica, primer ha estat Va com va! del 2015, després Els orangutans del 1967 i ara aquest llibre, S’ha acabat el bròquil (frase que ara té un significat molt més polític) del 1987, una perspectiva força global de l’autor, desordenada, però abarcant llibres que es porten gairebé mig segle!

El llibre està ambientat a Barcelona els anys 80, aixo és important tenir-ho present, ja és una diferència molt gran amb Els orangutans.

El ritme és manté lent com en el llibre anterior, tot i que no tant. Uns mots encreuats que es resisteixen amb una pregunta pedroliana, una passada per uns grans magatzems per documentar-se sobre el tema (el Corte Inglés o Galerías Preciados a tocar de Francesc Macià?), allà mentre es planteja si “distreu” o no un llibre veu a una pispa en acció i l’ajuda per impedir que l’enxampin. D’allà inicien una relació, més o menys, van a casa d’en Pedrolo (no hi és, una llàstima) i aprofiten que els deixen sols al despatx per buscar, ja que hi són, proves que és l’autor d’Els quaderns d’en Marc (sense éxit), ja vaig parlar d’aquest llibre atribuït a Pedrolo en aquesta entrada, podria ser que fos obra de Joaquim Carbó?
Sense veure en Pedrolo marxen a casa d’ella, on a la banyera (perquè ella imposa al protagonista una dutxa no negociable) passa el que fa estona que es veia venir, amb esperança de que el nano triomfés i el recel de que trobaria la manera d’engegar a fer punyetes una oportunitat tan fantàstica.
Després del gran moment toca tornar a la realitat, de tornada a casa es passa per l’ambulatori on visiten a son pare a parlar a soles amb el metge, que li diu que son pare té un càncer com una casa de pagès, i que li queden entre set i deu mesos de vida.
Abans ens hem enterat que ell s’entén amb una veïna casada que els ajuda amb la compra i la neteja del pis, previsiblement donarà un cop de mà si el pare empitjora i s’ho cobra tot en espècies. Que son pare i fins i tot ell havia treballat a la banca (com el protagonista d’Els orangutans), i ell havia escrit un llibre Els camaleons, fa temps ja, quasi ningú se’n recorda, li costa escriure, no com en Pedrolo, perquè a més a més cal sobreviure i li paguen una misèria, si li paguen.

Lamp, typewriter and specs.. (c) john levanen, Cretive Commons

La vida és pura literatura, o la literatura, quan el paio que tecleja la màquina és un autèntic creador, és pura vida: tot això em recorda aquell fragment de la gran clapada d’en Chandler, quan el detectiu, sota l’aspecte inoblidable, cansat i amarg, de Humpfrey Bogart, visita el vell coronel o general retirat que fa la viu viu en un hivernacle, rodejat d’orquídies que necessiten, com ell, tota l’escalfor del món per sobreviure, i li fa servir una copa de conyac i un puro de campionat per l’únic plaer de saber que en aquell moment hi ha algú al món que fa allò que ell voldria fer i que li ha estat rigurosament prohibit.

Humphrey Bogart (c) Insomnia Cured Here, Creative Commons

La segona part comença una mica millor. El nostre protagonista comença unes traduccions que si funcionen li donaran feina per anys. A més a més, no ha deixat pas a la mossa. La mossa és una mantinguda, més o menys, o una meuca per compte propi seria més exacte. I amb ell com a còmplice fan una gran parella dedicada a l’extorsió i el xantatge, que els senyors que demanen els seus serveis sempre estan casats o tenen rivals disposats a fer-lis la traveta a la mínima. Però tot això, tot i que lucratiu i explicat amb detall són distraccions pel que és el gran pla de la mossa.

És una estudiosa de Pedrolo, i sap que hi ha 3 llibres que Pedrolo va presentar sense éxit a concursos, i que temps després va destruir per no agradar-li. Però els va intentar publicar abans, també sense éxit, i per tant hi ha exemplars a la censura (òbviament no la van passar). El seu pla és anar a Madrid, robar els exemplars, pulir-los perquè no siguin tan evidentment pedrolians i presentar-los a premis, guanyar-los, embutxacar-se els calés i aleshores descobrir-ho tot. Però mentre fan plans per això tot passejant, a ella la mig segresta un antic client, una víctima d’extorsió, un prohom de la societat catalana molt ben connectat. I se l’endú en un cotxe que el nostre home seguirà en el seu 2CV fins a una casassa molt als afores, una urbanització, una casa vigilada per un parell de gossassos. Ja per la época un 2CV començava a ser un cotxe antic.

Citroën 2CV (c) Michel Craig, Creative Commons

Respecte al 2CV diu:

Tinc una preocupació: només faltaria que ara, que està com nou per dins, li passés com a mi, que em reprèn la neteja, i em deixés a l’estacada. No, obro la porta, introdueixo la clau en el lloc precís, comprovo que no hi hagi cap marxa posada, estiro l’estàrter, pitjo fort i es posa a roncar com un gat marica a qui, després de passar-li la mà pel clatell, li fiquen el dit al cul. Tot rutlla. 

Mastines (c) Angel Torres, Creative Commons

Ja els tins aquí. De lluny, se’ls veu enjogassats… Tenen ganes de jugar amb el cul o les cuixes del primer que tingui la pensada de saltar dins el jardí.

Aquí la cosa es fa confusa, no acaba de quedar clar si la mossa no s’avé a aquesta situació o què, perquè després de molt espiar veu que se’n van tots, i la noia doncs no sembla anar pas obligada. Ell entra a la casa, ha comprat carn pels gossos que no només no l’ataquen sinó que l’adoren. No descobreix res més apart que els rics viuen molt i molt bé. Al final torna a casa, amb la cara feta un mapa per la caiguda del mur a través dels rosers que li deixa una orella penjim-penjam.

I arribem a la tercera part, una mica després. Son pare és al menjador, permanentment i amb calmants fins al capdamunt, la veïna de tant en tant es passa, i si pot ja fa per arrambar-se al protagonista. I ell que fa temps que no sap res de la mossa, fins que el fan anar a la morgue a preguntar-li de què la coneix, és morta, i ara ja tant se val confessar algunes coses o no. Li entreguen un paquet a nom seu que tenia la finada.

CJ lower back (c) angrylambie1, Creative Commons

Primer es queda més tirat que totes les coses, després no li paguen per les traduccions i està esperant que son pare no es mori abans de poder presentar la fe de vida al banc i almenys allargar un any mes el cobrament de la pensió… I que n’estava enamorat de la noia, fins al capdamunt! Però al final es decideix, obre el paquet i troba Visita a la senyora Soler, Els còdols trenquen l’aigua i Tants interlocutors a Basera els tres llibres de Pedrolo trets directament del magatzem de censura al ministeri, un regal que demostra que fins al final va pensar en ell, i que li gira feina per intentar fer el pla que tenien els dos, la part complicada d’aconseguir els llibres ja està feta.

El llibre està datat el 1986, i tenim l’estil característic de Joaquim Carbó, ara ja sense el fantasma de la censura, per tant les escenes eròtiques poden ser més descarades. Amb Carbó em passa com amb en Pedrolo, almenys Pedrolo va tenir prou éxit en vida, i a Carbó sembla que ara l’estem descobrint, almenys el senyor encara és viu i en podrà gaudir. A veure si Males Herbes a més de Va com va! i de recuperar Els orangutans es decideixen a anar treient els seus llibres, que són completament introbables!

(c) Perifèric Edicions