Els orangutans / Joaquim Carbó

Em va agradar tant Va com va! que volia més llibres de Joaquim Carbó, per exemple aquest llibre de 1967 (tot i que en edició de 1983).
Això és underground, literatura de perdedors, mola mil!
Per explicar-ho fent un símil ràpid, és com Pedrolo però «brut», els personatges brutegen, tots ells, viuen entre la bruticia, s’hi han adaptat, del tot. Alguns personatges de Pedrolo convervaven alguna cosa dins seu que valia la pena, aquí això no es dona.
Aquest és el començament del llibre:

Deixa’m repenjar a la porta. Hi ha algú que es diverteix col·locant cada dia el pany en un lloc diferent. Així, a les palpentes, has de jugar a qui l’encerta l’endevina… Tinc la negra: és allò que diuen dels que estan de pega…

El llibre comença amb el protagonista arribant a casa de matinada, una mica begut i després d’una cita que no ha sortit bé, amb unes minyones de casa bona (els senyors eren fora), ha passat d’una casa luxosa al catau on viu amb san mare. Una mare malalta i bastant alcohòlica que té la casa completament descuidada. És una sort que les olors no traspassin les pàgines.

dirty water 2 (c) zim2411, Cretaive Commons

La mare el crida des de l’habitació, ha arribat un paper blau… i ell que s’ha d’aixecar a buscar el paper, que és un telegrama avisant que la seva àvia ha mort. Toca anar al poble. Però abans cal passar per la feina a demanar permís i una bestreta del sou per poder acostar-s’hi.
Tota la obra passa en un dia. El protagonista s’endinsa per una Barcelona on encara hi havia tramvies i el protagonista, quan fins i tot al metro la gent se n’apartava, feia cap a plaça Urquinaona (el que situa l’acció abans de 1960). D’allà a la feina, una feina de banca, d’aquelles amb un ogre a la porta controlant les hores d’entrada, però una d’aquelles que en casos com aquests no tenien problemes en fer avançaments als treballadors (una manera de tenir treballadors submissos). D’allà amb les condolences i mil peles cap a l’estació (sembla la de França però no n’estic del tot segur) i cap al poble, no se’n diu el nom, però a uns 25 quilometres de Barcelona direcció interior, i pel que sembla un poble-poble. Dels de tota la vida, de pagesos, malnoms i missa.

Estació de França (c) joan vega, Creative Commons

Tant el viatge en tren, com en metro, com l’arribada, com tot és una excusa perquè el protagonista reculi, i rememori altres episodis de la seva vida i les seves aspiracions, la seva família, la feina i la guerra que va marcar el temps ja que tot es dividia en abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. En aquesta rememoració em recorda una mica el Pedrolo de Balanç fins la matinada. Però en aquest cas el protagonista té poques aspiracions, sobreviure i les senyores, i posats a creure en alguna cosa doncs creure en els diners que al cap i a la fi sempre manen. A més a més el protagonista deu ser cap a cuarentena, solter perquè és un mort de gana que amb prou feines en té per ell i sa mare (ajuda molt que sa mare s’ho gasti en vi, almenys beu vi barat) i amb aquesta perspectiva qualsevol munta una família.

666 (c) Joan Sorolla, Creative Commons

La família també té tela, de fet van intentar encolomar-li a ell l’àvia (quan ja havia fet testament, no fotem), i no és que s’avinguin gaire, al cap i a la fi al poble amb terres i demés han anat progressant, i ell ha anat a la ciutat per fer de pixatinters per quatre xavos mal comptats. Enterrament, dinar familiar i tornada en cotxe, que s’ha d’encarregar d’un negoci del que no sabem res. Al cotxe intenta un flirteig d’on surt la següent reflexió, molt indicativa tant del personatge com del món on es mou:

En canvi, en la majoria d’ocasions, la cosa no rutlla. Els pares vigilen, segurament per allò que diner crida diner, i si en tenen dos, volen que la nena trobi un manso que en tingui tres, que d’aquesta manera no sé on anirem a parar, que tots els capitals es concentraran i els pobres serem cada dia més pobres i els rics seran cada dia més rics…

It beats on my neck (c) AndYaDontStop, Creative Commons

Ens anem acostant al final del llibre i descobrim quin era aquest negoci que tenia pendent a la tarda, ha d’ajudar un amic seu en un número de pallasso, tal com sona. No és que l’apassioni però es pot treure 300 pessetes i no està la cosa com per despreciar-les. Surt bé, sembla que per aquí treurà més calés, però ara li toca quedar amb la noia que l’ha portat en cotxe, una nena de papà amb qui els diners volen d’una manera absurda. Com que a més necessita fer temps primer es dona una dutxa als banys públics (en aquella época n’hi havia, servei vint-i-quatre hores) i passarà una estona al cinema, on li dona una propina a l’acomodador perquè el desperti a les dotze que amb el dia que porta es clapa segur.
I després amb la noia. La noia vol sortir amb ell perquè a son pare la idea no li agrada gens, és un mal negoci, a ell no li treuria res, ella creu que perquè no es deixaria i ell sap que perquè no hi ha res a treure, però tampoc la desenganyarà. La noia és guapa, s’hi posa bé, però no la pot mantenir, una sola nit de sortir ja el deixa escurat, no sap el que costa guanyar els diners, per ella no tenen cap valor, però per ell sí, i tant, molt! Després de deixar-la a casa en taxi ha de baixar del taxi perquè ja no el pot pagar. S’adona que la noia ha entrat al bloc on fa vint-i-quatre hores més o menys sortia després de la cita que no havia sortit bé amb les minyones, potser viu a la mateixa casa i tot? I torna a casa caminant, desfet, esgotat i el llibre acaba:

Deixa’m repenjar a la porta. Hi ha algú que es diverteix col·locant cada dia el pany en un lloc diferent. Així, a les palpentes, has de jugar a qui l’encerta l’endevina… Tinc la negra: és allò que diuen dels que estan de pega…

Foto de Joaquim Carbó treta d’aquesta entrevista a Núvol, no se’n menciona autor

Un llibre circular, rodó, i intens i dens, 283 pàgines de lletra apretada. Ara em llegiré un llibre d’un altre autor abans de posar-me amb S’ha acabat el bròquil, també de Carbó però aquest de 1987. Per cert aquests llibres són introables, potser seria hora que algú els reedités.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *