Michelíada / A. Munné-Jordà

Una mena de reversió de la Ilíada, passada pel sedàs de la ciència-ficció i amb usos de variants dialectals del català que són tot un encert (i una mostra de domini de l’idioma). Tot i així no és un llibre fàcil, té moments de certa confusió. No he llegit la Ilíada (mea culpa, mea grandíssima culpa) i podria ser que l’intent de calcar-ne l’estructura llastrés en excès l’argument.
He estat temptat d’abandonar el llibre, m’alegro de no haver-ho fet. Perquè tot amb tot m’he acabat enganxant a l’argument. Una guerra entre occidentals (més o menys) i jihadistes (més o menys), tot retransmés en directe, i amb mutants i repòrters per allà el mig, amb noms com Volvo, Skoda, Opel o Alfa per una banda i per l’altra (la dels jihadistes ex-venedors de petroli) doncs Exxon, Shell, Texaco, Repsol
Les variants dialectals del català (pràcticament no n’hi ha d’standard) són una de les millors coses, m’han fet gaudir de la lectura, i també la varietat estil·lística, capítols que són un reportatge, una entrevista, una descripció de guió.. i alguns capítols entremig, petits però que situaven i contextualitzaven tot el que passava, al cap i a la fi necessitem algunes coordenades per situar-nos en aquest futur proper. Tot i que la història, com les guerres, tingui milers d’anys i les sorpreses que pugui aportar són més aviat limitades.
És un llibre que costa, no és pas fàcil i la temptació d’abandonar-lo hi ha estat, però m’ha acabat agradant.

300 de (c) Frank Miller, que també va agafar un fet històric clàssic i en va fer la seva particular versió

Els orangutans / Joaquim Carbó

Em va agradar tant Va com va! que volia més llibres de Joaquim Carbó, per exemple aquest llibre de 1967 (tot i que en edició de 1983).
Això és underground, literatura de perdedors, mola mil!
Per explicar-ho fent un símil ràpid, és com Pedrolo però “brut”, els personatges brutegen, tots ells, viuen entre la bruticia, s’hi han adaptat, del tot. Alguns personatges de Pedrolo convervaven alguna cosa dins seu que valia la pena, aquí això no es dona.
Aquest és el començament del llibre:

Deixa’m repenjar a la porta. Hi ha algú que es diverteix col·locant cada dia el pany en un lloc diferent. Així, a les palpentes, has de jugar a qui l’encerta l’endevina… Tinc la negra: és allò que diuen dels que estan de pega…

El llibre comença amb el protagonista arribant a casa de matinada, una mica begut i després d’una cita que no ha sortit bé, amb unes minyones de casa bona (els senyors eren fora), ha passat d’una casa luxosa al catau on viu amb san mare. Una mare malalta i bastant alcohòlica que té la casa completament descuidada. És una sort que les olors no traspassin les pàgines.

dirty water 2 (c) zim2411, Cretaive Commons

La mare el crida des de l’habitació, ha arribat un paper blau… i ell que s’ha d’aixecar a buscar el paper, que és un telegrama avisant que la seva àvia ha mort. Toca anar al poble. Però abans cal passar per la feina a demanar permís i una bestreta del sou per poder acostar-s’hi.
Tota la obra passa en un dia. El protagonista s’endinsa per una Barcelona on encara hi havia tramvies i el protagonista, quan fins i tot al metro la gent se n’apartava, feia cap a plaça Urquinaona (el que situa l’acció abans de 1960). D’allà a la feina, una feina de banca, d’aquelles amb un ogre a la porta controlant les hores d’entrada, però una d’aquelles que en casos com aquests no tenien problemes en fer avançaments als treballadors (una manera de tenir treballadors submissos). D’allà amb les condolences i mil peles cap a l’estació (sembla la de França però no n’estic del tot segur) i cap al poble, no se’n diu el nom, però a uns 25 quilometres de Barcelona direcció interior, i pel que sembla un poble-poble. Dels de tota la vida, de pagesos, malnoms i missa.

Estació de França (c) joan vega, Creative Commons

Tant el viatge en tren, com en metro, com l’arribada, com tot és una excusa perquè el protagonista reculi, i rememori altres episodis de la seva vida i les seves aspiracions, la seva família, la feina i la guerra que va marcar el temps ja que tot es dividia en abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. En aquesta rememoració em recorda una mica el Pedrolo de Balanç fins la matinada. Però en aquest cas el protagonista té poques aspiracions, sobreviure i les senyores, i posats a creure en alguna cosa doncs creure en els diners que al cap i a la fi sempre manen. A més a més el protagonista deu ser cap a cuarentena, solter perquè és un mort de gana que amb prou feines en té per ell i sa mare (ajuda molt que sa mare s’ho gasti en vi, almenys beu vi barat) i amb aquesta perspectiva qualsevol munta una família.

666 (c) Joan Sorolla, Creative Commons

La família també té tela, de fet van intentar encolomar-li a ell l’àvia (quan ja havia fet testament, no fotem), i no és que s’avinguin gaire, al cap i a la fi al poble amb terres i demés han anat progressant, i ell ha anat a la ciutat per fer de pixatinters per quatre xavos mal comptats. Enterrament, dinar familiar i tornada en cotxe, que s’ha d’encarregar d’un negoci del que no sabem res. Al cotxe intenta un flirteig d’on surt la següent reflexió, molt indicativa tant del personatge com del món on es mou:

En canvi, en la majoria d’ocasions, la cosa no rutlla. Els pares vigilen, segurament per allò que diner crida diner, i si en tenen dos, volen que la nena trobi un manso que en tingui tres, que d’aquesta manera no sé on anirem a parar, que tots els capitals es concentraran i els pobres serem cada dia més pobres i els rics seran cada dia més rics…

It beats on my neck (c) AndYaDontStop, Creative Commons

Ens anem acostant al final del llibre i descobrim quin era aquest negoci que tenia pendent a la tarda, ha d’ajudar un amic seu en un número de pallasso, tal com sona. No és que l’apassioni però es pot treure 300 pessetes i no està la cosa com per despreciar-les. Surt bé, sembla que per aquí treurà més calés, però ara li toca quedar amb la noia que l’ha portat en cotxe, una nena de papà amb qui els diners volen d’una manera absurda. Com que a més necessita fer temps primer es dona una dutxa als banys públics (en aquella época n’hi havia, servei vint-i-quatre hores) i passarà una estona al cinema, on li dona una propina a l’acomodador perquè el desperti a les dotze que amb el dia que porta es clapa segur.
I després amb la noia. La noia vol sortir amb ell perquè a son pare la idea no li agrada gens, és un mal negoci, a ell no li treuria res, ella creu que perquè no es deixaria i ell sap que perquè no hi ha res a treure, però tampoc la desenganyarà. La noia és guapa, s’hi posa bé, però no la pot mantenir, una sola nit de sortir ja el deixa escurat, no sap el que costa guanyar els diners, per ella no tenen cap valor, però per ell sí, i tant, molt! Després de deixar-la a casa en taxi ha de baixar del taxi perquè ja no el pot pagar. S’adona que la noia ha entrat al bloc on fa vint-i-quatre hores més o menys sortia després de la cita que no havia sortit bé amb les minyones, potser viu a la mateixa casa i tot? I torna a casa caminant, desfet, esgotat i el llibre acaba:

Deixa’m repenjar a la porta. Hi ha algú que es diverteix col·locant cada dia el pany en un lloc diferent. Així, a les palpentes, has de jugar a qui l’encerta l’endevina… Tinc la negra: és allò que diuen dels que estan de pega…

Foto de Joaquim Carbó treta d’aquesta entrevista a Núvol, no se’n menciona autor

Un llibre circular, rodó, i intens i dens, 283 pàgines de lletra apretada. Ara em llegiré un llibre d’un altre autor abans de posar-me amb S’ha acabat el bròquil, també de Carbó però aquest de 1987. Per cert aquests llibres són introables, potser seria hora que algú els reedités.

El amante de las cicatrices / Harry Crews

Foto treta d’aquí, no es menciona autor
Cada nou llibre de Harry Crews és un regal, un autor pràcticament desconegut del que a poc a poc n’anem descobrint la seva obra. Un Bukowski rural, en gran part white trash, ex-veterà a Corea… un tipus que ens recorda que la vida és dura i que ell no està aquí per explicar-nos una versió edulcorada.
El protagonista, en Pete té algunes coses en comú amb l’autor, matriculat a la universitat de Florida en deixar els marines aprofitant una llei deixa els estudis i viatja pels Estats Units, buscant feines, feines dolentes com les que buscaven els agricultors de la seva Geòrgia natal a qui la sequera havia forçat a l’exili i a llogar les seves mans i la seva força, les seves úniques capacitats.
Viu en una casa d’hostes, i treballa en una paperera amb en George, un rastafari jamaicà. La noia que viu al davant de la casa d’hostes li tira la canya a en Pete. Es diu Sarah, la seva mare està a l’hospital amb un càncer pel que li han hagut d’extirpar els dos pits. De fet a Sarah l’espanta un bony al seu pit i sedueix a en Pete per veure la seva reacció en tocar-lo. En Pete té l’instint de fugir, però no ho fa, acaba acompanyant-la a l’hospital, el foten fora de la feina i el pare de Sarah li ofereix quedar-se a casa seva i ajudar-lo a tallar llenya que és al que es dedica. No li queda altre i accepta, la mare malalta torna a casa, i en plena feina el pare de Sarah, en Henry, cau fulminat mort. La mare està mig embogida i amb una mala llet que espanta, i a la festa s’hi suma George i la seva dona Linga, una mena de bruixa rastafari amb la cara plena de cicatruis, algú amb qui ni convé fer bromes.

Podria ser en George si fumés ganja (cànnabis). what’s up?… (c) Nicolas Alejandro, Creative Commons

 El llibre està ple de fragments desternillants, aquí n’hi ha alguns:

“Qué curioso es el hombre. Aquí estoy, en pleno duelo por la muerte de un tipo al que apenas conocía, con el cadáver, al menos de momento, extraviado, una mano entumecida hasta el codo y poniendo fin a una conversación, eso espero, con una mujer sin tetas acerca de la legalidad de quemar a su marido en pelotas o con traje y corbata en el jardín trasro de su casa, atrapado en medio de semejante berenjena ¿y en qué me da por pensar? En follar”.

Pete no quería pensar en ventosidades de gente muerta, no quería pensar en el extraño giro que había dado su vida para verse de repente metido en una cámara frigorífica llena de cadáveres tirándose pedos. Pensaría en otras cosas. Algunas no le hacían sentir particularmente orgulloso. Por ejemplo, tuvo que hacer un esfuerzo deliberado para no pensar en Linga desnuda y bocarriba. No, bocarriba no. La única posibilidad sexual con Linga era follársela por detrás. Dándole por detrás no tendría que enfrentarse a su cara decorada. Con todo lo bonita que era, no era la clase de cosa que un hombre desearía estar mirando al correrse.

Le gustaba mucho Henry. Era un hombre bueno y decente. Pero ahora era un hombre muy muerto. Y por centésima vez en los últimos días se encontró a sí mismo maravillado ante todo lo que le había sucedido. ¿Cómo se las había ingeniado para hallarse en el interior de un Hudson Hornet restaurado en comañía de dos personas negras procedentes de Jamaica con las cabezas llenas de rastas retorcidas, sentado en el asiento trasero junto a un cadáver desnudo envuelto en una sábana con un porro del tamaño de un puro entre los labios?
“No hay razón para la vida. No hay razón para la muerte. No hay razón para nada.”



Clar, necessiten el cadàver de Henry per cremar-lo a casa com era la seva voluntat, però ja el tenen a una funerària a la que es dirigeixen a robar el cadàver en un Hudson Hornet daurat, com el de la foto però en daurat, en Pete, en George i Linga.

49 Hudson Super Hornet (c) Aaron Spielman, Creative Commons

Robar un cadàver, cremar-lo al pantà… tot són coses estranyes o potser no tant, perquè la humanitat és estranya. Al principi del llibre Pete va amb Winekoff, un altre resident a la casa d’hostes, al zoo a veure els iacs. Segons Winekoff, són una animals immensos, majestuosos… però el que Pete veu allà són animals tristos, amb clapes del que hauria de ser un llustrós pelatge, una paròdia d’animals trets del seu habitat, una mica com els personatges que trobem al llibre, tots una mica desubicats. Un animal que al seu entorn ha de fer impressió, tot i que en un trist zoo això costi de creure.

Yak (c) momo, Creative Commons
George i Linga, rastafaris jamaicans, en Pete un nano de la Geòrgia rural que ha sortit de la universitat on ha arribat després de passar pels marines, la mare de Sarah, la Gertrude que ha sortit de l’hospital tot i estar més a l’altre barri que en aquest… al final la més normal és Sarah que només desitja ser estimada, a poder ser per en Pete, i que deixi de renegar. Això és una constant al llibre, el tema d’escandalitzar-se pels renecs, i també per l’alcohol perquè els rastafaris (almenys els d’aquest llibre) no beuen, això sí és fumen uns porros de ganja de la mica de cigars habans. Per acabar-ho de complicar Linga està reclutant rastafaris als Estats Units, una versió una mica lliure dels rastafaris, però qualsevol li diu alguna cosa…
El llibre és trepidant, però l’autor abusa massa del recurs de recapitular i meravellar-se de les coses estranyes que li han passat en sols un dia, això es veu en els fragments que he copiat. Cap a la part final hi ha un parell de sorpreses més que arrodoneixen el llibre, i que remarquen la tremenda evolució del personatge de Sarah al llarg de la novel·la.

Harry Crews és un autor que costa una mica de seguir, aquest llibre està publicat per Dirty Works, Una infancia per Machado i El cantante de gospel i Cuerpo per Acuarela… però és un autor que val moltíssim la pena.

El dia del cérvol / Marina Espasa

Llibre d’allò més interessant, darrerament els encerto tots! La protagonista, Minerva, està immersa en la seva tesi sobre literatura medieval i com en aquesta es reflexa el pas del temps i amb ell tota una altra filosofia de vida diferent de la nostra. Surt a un conegut bar de Gràcia (això de que la meitat de les novel·les ambientades a Barcelona passi a Gràcia ja comença a cansar) on es troba amb unes amigues, i amb un noi, i amb tot de cèrvols en etiquetes d’una cervesa que està en promoció, en cartells de John Deere o per tot arreu… és només un dibuix com un altre o hi ha quelcom més?
Sembla que hi ha més, coneix a un noi, i també a una dona que sap coses d’ella i dels seus pares, i que representa una mena de societat secreta coneguda com els Ganduls, en contraposició als Atletes del Nord, moviment feixista d’origen nòrdic. I de seguida es troba en una mena de missió de la que amb prou feines en sap res, mentre va a Malmö amb el Ricard, el noi que ha conegut (que surt amb una mena de Bibiana Ballbè).
Llibre trepidant, ple de referències com aquesta a Bibiana Ballbè (a mi m’ha semblat clara), o a Patricia Heras (aquesta directament amb nom real).Bars i tendes d’anticuaris a Gràcia, naus industrials al Poble Nou, i secrets que es van descobrint a mida que la Miverva va sabent qui és i d’on ve.
Marina Espasa, foto treta d’aquest article, no es menciona autor de la foto
La segona part del llibre, la situada a Escània és estranya. Per una banda estan allà en una mena de missió, però coneixen gent (i en Magnus, a qui es veu venir d’una hora lluny) i s’instal·len en una casa al bosc, hi passen setmanes, o potser no? En els libres sobre els que fa la tesi la Minerva hi ha aberracions temporals, personatges que viuen anys però en realitat són minuts, o a la inversa o… tot això amb una concepció del temps molt més circular que no pas la nostra.
A mi la segona part no m’ha semblat del tot rodona, i el final m’ha semblat que deixava massa coses o en l’aire o no resoltes del tot. De totes maneres un molt bon llibre!

Cérvols a Escània; 2010-06-07 (c) Guillaume Baviere, Creative Commons

La maldición de Lono / Hunter S. Thompson

Després de Miedo y asco en Las Vegas tenia ganes d’una mica més de Hunter S. Thompson, i aquest llibre aquesta portada sembla una bona manera de seguir explorant l’obra d’aquest pirat politoxicoman.
Esencialmente la cosa consiste en correr como si fuéramos uno y establecer un ritmo endiablado durante los primeros cinco kilómetros. Esos cuerpos-de-nazi entrenan todo el año para llegar en plena forma a esa especie de Super Bowl de las maratones. Los promotores esperan diez mil participantes, y el recorrido es de cuarenta y dos kilómetros, lo cual significa que empezarán despica -porque cuarenta y dos kilómetros son jodidamente largos, se mire como se mire, y todos los profesionales de las carreras arrancarán despacio y se lo tomarán con calma durante los treinta primeros.
[…]

Un ritmo como ése les romperá los huevos, Ralph. Esa gente trota, no corre; así que nuestra estrategia consistirá en correr como putas durante los cinco primeros kilómetros. Supongo que nos podemos meter lo suficiente como para estar tan frenéticos que hagamos una marca de 9:55 en el control del kilómetro cinco…

Enviar a Hunter S. Thompson a cobrir una marató a Hawaii… què pot sortir malament…?

CITY OF REFUGE (c) IntangibleArts, Creative Commons

Potser ni ens enterarem de qui guanya la cursa, l’excusa per Miedo y asco era una cursa de motos de la que vam llegir la sortida i prou. I serem testimonis de la cursa, a la que evidentment Hunter no participa, simplement se’n va a una casa pel recorregut a beure whisky i increpar els participants. La cursa és el de menys, allà els temes són Hawaii i Hunter. Hawaii està descrit per Hunter com un lloc inhòspit, hiperviolent, com tret d’un videojoc desmadrat, putes travestis atracant els cotxes aturats als semàfors, samoans castrant gent que els ha tocat el clàxon (sí, he dit castrant), és un lloc on el clima i les tempestes tenen a la gent en permanent tensió, de pet a la bogeria més absoluta.

Rainy Day in Downtown (c) Daniel Ramirez, Creative Commons

Perquè aquesta és una altra, un oceà amb el nom de Pacífic i un Hawaii que tots relacionem amb postals tretes de la sèrie Magnum, i resulta que no. Els quatre mesos de l’estiu l’oceà fa honor al seu nom i aquelles illes són un racó de paradís… però la resta… El descobridor de l’oceà el va veure a l’estiu i es va deixar enganyar, els temporals la resta de l’any són terribles i gairebé constants, onades de més de cinc metres, vent, pluja, marees, hi estan acostumats però no és la imatge que en tenim i fins a quin punt per ells és normal, doncs:

[…]primero, las sirenas: luego, carreteras bloqueadas y pánico: y, por último, los equipos de rescate de la Defensa Civil, que procedían a la evacuación obligatoria de todas las casas que estuvieran en línea de playa.
Ocurre todos los años  -afirmó-. Perdemos unas cuantas casas y unos cuantos coches, pero no a mucha gente.


El retrat de Hunter és demolidor, un lloc que viu amb prou feines del turisme, amb una bombolla immobiliària ja aleshores, unes taxes de criminalitat molt altes, conflictes étnics i a més a més amb extractes dels viatges de James Cook a Hawaii, confós primer amb el déu Lono, i després mort i menjat pels nadius (sí, menjat).
I també parla dels corredors, convé rellegir-lo en aquesta época de runners:

Los otros cinco mil, seis mil o tal vez siete u ocho mil participantes tenían sus propias razones para correr… Y ése es el punto de vista que necesitamos; la raison d’ètre, por así decirlo… ¿Por qué corren esos miedosos? ¿Por qué se castigan de un modo tan brutal, si no hay premio alguno? ¿Qué instintp enfermizo empuja a ocho mil personas supuestamente inteligentes a levantarse a las cuatro de la madrugada y recorrer cuarenta y dos kilómetros rompepelotas por las calles de Waikiki, dando tumbos a toda pastilla, en una carrera donde menos de una docena tiene alguna remota posibilidad de ganar?[…] Los corredores no tienen ningún motivo sensato. Sólo un idiota intentaría explicar la razón por la que cuatro mil japoneses corren a tope por delante del USS Arizona, memorial hundido en mitad de Pearl Harbour, en compañía de cuatro o cinco mil progresistas estadounidenses de pura cepa atiborrados de cerveza y espagueti […]

Honolulu Marathon Aid Station (c) Scott Chacon, Creative Commons

Definitivament, Hunter té quelcom, aniré llegint els seus demencials llibres.

La plenitud de la senyoreta Brodie / Muriel Spark

Som als anys 30, i la senyoreta Brodie dóna classe en una escola de noies d’Edimburg. Són noies de 10 anys però des del prisma actual semblarien de 13 més o menys. Una escola de noies on les noies rebien una educació més destinada a no destorbar al seu destí de mares i esposes que a preparar-les per defensar-se a la vida. Tot i que aquesta no és la idea que té la senyoreta Brodie, que té el seu grup d’estudiants fidels, les seves noies, fascinades per una dona tan radicalment diferent als seus models.
Una escola inspirada en l’escola on va anar Muriel Spark, la James Gillespie’s School for Girls, també a Edimburg on va estudiar-hi entre els anys 1923-1935.
És un moment d’ebullició, el record de la Gran Guerra ha quedat força esvait en la gent, i més en noies que ni havien nascut, però ja s’estava gestant la següent. La senyoreta Brodie explica que a Itàlia en Mussolini i els seus camises negres han acabat amb l’atur, i quan arribem al 33 el destinatari dels elogis serà l’acabat d’escollir canciller Adolf Hitler, els seus camises marrons són com els camises negres de Mussolini però més fiables. I això és una anècdota, però els anglesos van trigar en veure Hitler com un enemic, no eren pocs els partidaris d’unir-se a Hitler i anar contra els russos que eren el perill. És una anècdota, però tindrà conseqüències.

Edinburgh at a glance (c) Dimitry B., Creative Commons

La senyoreta Brodie (que sempre recorda que està en la seva plenitud) va estar promesa amb un xicot que va morir precisament a la Gran Guerra, i ara es dedica a recordar-lo, tot i que té el que es podria qualificar d’aventura, en el terriblement asfixiant i purità Edimburg d’aquells anys.
Les noies ja van a l’institut però encara són una colla i segueixen visitant a la senyoreta Brodie els caps de setmana. Primer a casa seva i després a la casa on viu el professor de cant, amb qui s’entèn d’alguna manera tot i que oficialment només li prepara el menjar per passar la setmana.
Aquest és el triangle, Jean Brodie per una banda, per l’altre el seu veritable amor Teddy Lloyd, veterà de la Gran Guerra on va perdre un braç, professor d’art, catòlic i casat; i per l’altra el professor de cant Gordon Lowtherm a qui no s’estima tant però almenys no està casat, tot i així l’escàndol és considerable i és necessari que se n’amaguin i que no hi hagi proves d’aquest affair
Aquesta “aventura” i les seves idees i ascendent sobre les noies seran decisives per fer-la caure en desgràcia, tot i que el desencadenant són les seves idees clarament favorables al feixisme en un moment on ja sí es començava a veure com un perill per Anglaterra tant Hitler com Mussolini i en breu Franco. Una de les darreres noies Brodie mor a Espanya quan es dirigia a lluitar a la Guerra Civil pel bàndol “nacional”, no per la república com la majoria d’anglesos.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor

Un llibre curiós i interessant d’una autora que val molt la pena descobrir, sobretot si algun dia agafa la seva vida com a tema, casada amb 19 anys i instal·lada a Rhodèsia, separada i tornada a Anglaterra i treballant en contraespionatge bèl·lic… al costat d’aquesta vida la novel·la ressenyada empal·lideix una mica.