Rayos / Miqui Otero

Un d’aquells llibres que fan de bon llegir, aparentment senzill, tot és el que sembla, i es barreja el còmic amb la tragedia, les coses serioses i profundes amb algú que es passeja trempat al matí dient -No se alarme ¡soy soviético! Com la vida mateixa.
Que l’editorial sigui Blackie Books és l’aval que necessito per donar-li un vot de confiança al per mi desconegut Miqui Otero.
El protagonista Fidel, es perd, sempre, entre casa seva i la cantonada es perd, per això li costa prendre decisions i per això marxa de casa quan es queda tancat a fora mentre sons pares són al poble gallec, i va a viure amb els seus amics, els Rayos, homenatge a que el seu cognom és Centella i a que els raigs lluminosos de darrera el MNAC són un dels pocs punts de referència que li serveixen a Fidel per orientar-se.
Fidel treballa al diari en paper (increible) La Verdad, com a becari en proves juntament amb Bárbara (nom i adjectiu) amiga d’infància per qui sempre s’ha sentit atret però sense atrevir-se a fer el pas, la noia també és tot un caràcter. I els Rayos, els seus companys de vida primer i ara de pis? Tenim a Justo, Iu i Brais, i amb ell són quatre, com els Beatles, parlem una mica de cadascun. Justo és pintor i es dedica a pintar cares somrients o nens disparats i penjar-los a façanes i balcons del Raval, Iu treballa en un antre molt semblant a un Cash Converters, la meitat del parament del pis compartit dels Rayos ha sortit d’allà (normalment sense passar per caixa), Brais fa de model per anuncis, empotrador i guia turístic en bicicleta i ja hem parlat de Fidel.
festival Montjuïc de nit (c) Erik Ll, Creative Commons
Tot i aquesta fixació-camaraderia amb Bárbara ella té el seu novio, l’odiós Max de qui es fa el següent retrat:

Bárbara siempre pregunta si va en serio, pero la que va en serio es ella con su novio (el que nos ayudó a conseguir esta beca): Max, un fotógrafo de los de antes, con chaleco comando de mil bolsillos (¿por qué narices llevan chalecos para los carretes si las cámaras hace años que son todas digitales?) y bermudas con (aún más) bolsillos y ese pelo que tan bien queda despeinado y ese aspecto de no importarle una mierda nada porque donde rinde es en la calle y en la cama. Porque su éxito no depende de ti. Porque sabe capturar el mundo. Max es mayor que ella y más alto que yo. Todo el día tiene cara de acabar de provocar un triple orgasmo en tiempo récord. Dice que es reportero de guerra, pero no sale de la redacción de «La Verdad».

Però el llibre no és només això, fins ara recorda bastant a Todas las chicas besan con los ojos cerrados, però també a Va com va! pel retrat que fa de just abans de la crisi, just a punt d’arribar al 2008, tot i que la precarietat ja estava molt estesa abans. Una de les conseqüències de llegir tant és que sempre trobo referències o punts de comparació. Per la feina coneixerà a un esmolador, Tinet, víctima de mobbing inmoviliari, i també a Mobbingstar, una mena de superheroi que intenta fer visible el problema de la gent que es desnonada en operacions de reforma urbanística que sempre acaben sent per algú pelotazos. I coneix a Diana, una nena bé, d’aquesta gent que sempre té una casa a la Cerdanya, o a la costa, o un carnet del Barça de més, entrades pel Palau… aquesta classe de gent. I Max trenca amb Bárbara quan descobreix els centenars de trucades perdudes que tenen, sense importar que no siguin per dir-se res que només siguin per xinxar o per xorrades, entre amics, i Bárbara i Fidel surten i beuen molt i… Però Fidel segueix deixant que les coses passin i no provocant-les ell.

¿Por qué solo me centro en Diana cuando tengo tantos frentes abiertos? Quizás la respuesta me la dio Blas, el yonqui de mi calle, el otro día. Él, por ejemplo, se ha centrado en la heroína. Según me dijo, es un trabajo a tiempo completo. Si focalizas todas tus fuerzas en una preocupación que promete placer, anulas el resto de tus preocupaciones. Esa es tu vida.

Raval (c) Oh-Barcelona.com, Creative Commons
El llibre encara té un altre tema. I és el record dels pares de Fidel de quan van venir de Galicia a Barcelona, deixant allà tot però venint aquí per poder viure si no millor sí amb més prosperitat, i tornant als estius a veure els avis que s’han quedat allà. El pare és un tema recurrent, està malalt de càncer però se’n surt, tot i això la tristor inunda a Fidel cada cop que se’n recorda, que sap que té sessió, que el va a esperar a la sortida del hospital…
Un molt bon llibre, un altre descobriment, un altre autor a la llista d’autors que val la pena seguir, una llista que tindrà més d’un volum al pas que porto.

MIQUI OTERO BIEN ARRELLANADO (c) El Conde de lo Trágico, Creative Commons

I una nota personal, costa trobar llibres amb aquests temes i aquest estil en català, n’hi ha però pocs i no m’explico el perquè.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *