Les generacions espontànies / Mar Bosch Oliveras

Un llibre del que es parla bastant darrerament, sembla que està bé i serà qüestió de donar una oportunitat a aquesta Mar Bosch Oliveras que a més a més amb el seu anterior llibre Bedlam va guanyar el Premi Just Manuel Casero (tinc certa fixació dels premis que no he guanyat jo, què hi farem!).
El llibre tira pel costumisme amb un cert toc d’humor amb la protagonista llevant-se i preparant-se per anar a una entrevista de feina, prefereix anar-hi sense expectatives per no decebre’s després.
I l’entrevista és el fil de la primera part del llibre, repassant el CV de la protagonista podem fer-ne una repassada vital per les feines de bióloga d’aquestes que creen la fruita perfecta en un laboratori; maquilladora de cadàvers; detectiu i substituta de professors i de familiars. La contracten per substituir filles, o nebodes, o fins i tot la pròpia dona. I allò de suplir professors, les expectatives amb els professors suplents són tant però tant minses que ni li cal escarrar-se en les classes. Contra pronòstic li donen la feina, i la feina consisteix en adreçar el fill del director general, que l’haurà de substituir algun dia i no té el més mínim interés.
Quan es llegeix el manual d’acollida veu que ha estat modificat pels seus predecessors en el càrrec que l’avisen que el nano aquell és un fill de puta i que es limiti a no ficar-s’hi i cobrar mentre el pare se n’assabenta i la despatxa.
Fins aquí bé, molt bé, he rigut molt, hi ha molt humor i força mala llet. Però la segona part ja no tant bé. Em crec que el nano sigui un pallús king-size, però no em crec que a ella li faci cas en aquesta mena de seducció exprés. Un nano podrit de calés i amb vint-i-cinc anys coneix a un munt de noies, potser de pagament, i no crec que es quedi tant desarmat davant d’aquesta noia, ni que s’acabin casant.  El final em sembla precipitat, d’alguna manera s’havia d’acabar, però no m’ho crec, gens. Però em llegiré el proper llibre d’aquesta autora, això sí.

El cas d’en Barney Panofsky / Mordecai Richler

Un llibre més al que he arribat després de Jambalaia, potser hauria de deixar de llegir qualsevol cosa que em recomanin en un article o un llibre, no dono abast. El prota-autor de Jambalaia es llegeix el llibre pràcticament d’una sentada en un vol cap als Estats Units, el llibre és molt i molt bo, i llegir-lo a aquest ritme ha de ser genial, llàstima que no sigui una cosa que pugui fer. A més a més aquest és un autor completament desconegut per mi: Mordecai Richler, tot són alicients.
Barney Panofsky decideix escriure les seves memòries com a resposta a unes memòries d’un conegut que no el deixen particularment bé. El problema amb aquestes memòries-resposta és que no sembla que puguin canviar-ho, perquè en Barney és un autèntic malparit. No m’entengueu malament, també té coses bones, a estones. De fet quan llegeix les memòries on es parla d’ell té la següent reacció:

Com és natural, em van enviar un exemplar de mostra de De temps i febres, amb salutacions de l’autor. Me l’he llegit dues vegades amb penes i treballs, subratllant les mentides flagrants i els fragments més ofensius, i aquest matí he telefonat el meu advocat, el lletrat John Hugues-McNoughton.
-¿Puc demandar per difamació algú que m’ha acusat, en lletra impresa, de marit maltractador, de falsari intel·lectual, de productor de merdes, de borratxo amb inclinació a la violència, i segurament també d’assassí?
-Sembla que està ben informat, pel que veig.

El llibre es divideix en tres parts, una per cadascuna de les seves dones, per cada senyora Panofsky. I la primera senyora Panofsky la trobem a París, el París dels anys 50 ple de joves de mig món que sommiaven ser artistes (tinguessin o no talent, això és el de menys).

deep dark days (c) damon jah, Creative Commons

A París començarà una història amb Clara, que està boja, i amb qui es casa quan la deixa embarassada, o això creu ell. La criatura neix morta, i el metge li diu que si ell és el pare és albí, resulta que el pare era el negre de la colla. Deixa la Clara i al poc temps ella es suicida, però amb el temps, gràcies a les seves pintures i poesies serà convertida en una mena de màrtir del maltracte conjugal i una feminista de referència. La colla de gent que coneix a París és variada, i més enllà de la Clara-primera senyora Panofsky entra en contacte amb tot d’artistes a qui més o menys anirà seguint amb el temps, i per sobre de tots el més important en Boogey. En Barney sempre l’ha vist com ell mateix però amb talent, amb compromís, molt més integrat en el grup d’artistes on és en Barney l’estrany, ell només té talent per fer diners.

(c) Robert Doisneau

La segona senyora Panofsky ja la coneix de tornada a casa, al Canadà, una noia jueva i canadenca de bona família. Tot el contrari que ell que ja sabem com és, i només amb el seu comportament a taula i el seu consum d’alcohol i tabac escandalitza els pares de la noia. Els pares de la noia intenten que no s’hi casi, i com sempre no funciona, i com moltes vegades tenien raó. Al banquet del casament en Barney es queda enlluernat per una de les convidades, la Míriam, i de fet intenta seduir-la en aquell mateix moment, fins i tot escapant-se de la boda per intentar agafar-la al tren. Nosaltres sabem a base de flashbacks que aquesta serà la tercera senyora Panofsky, però la noia es manté ferma en el seu no i en Barney torna amb la seva dona, la segona senyora Panofsky.

Woolworth’s store, Ste-Catherine and St-Lawrence streets, Montreal 1961 (c) Vintage Canadian Supermarkets and Discount Stores, Creative Commons

La vida amb ella no és fàcil, té una dependència dels pares de trucada diària i una manera de parlar ininterrompuda que m’ha fet agafar-li mania. En Barney no ajuda, amb enganys constants, bevent molt més del compte i preocupant-se més dels resultats de hoquei (i dels seus Canadiens) o del resultat del referèndum (som a Montreal, Québec) que de la seva dona; a més a més hi ha el pare el vell Panofsky, un ex-polícia retirat a qui no es convenient dur enlloc perquè de seguida treu les seves anècdotes de quan treballava a antivici visitant i tancant bordells (o aprofitant-se dels serveis de franc per tenir a la poli contenta). Però la relació amb la segona senyora Panofsky va empitjorant, fins que arriba el moment en que decideix divorciar-se’n, i si pot ser en 24 hores molt millor, al mateix moment però passarà una cosa que plana tota la novel·la per damunt, la sospita de l’assassinat.

Maple Leafs Vs Canadiens (c) davidgsteadman, Creative Commons

Un detall sobre la vida de Barney a Canadà, ha fundat una productora (Produccions Innecesàries en diu) i es dedica a produir coses pel mercat televisiu canadenc, això el manté en contacte amb guionistes i actors i sobretot actrius, de vegades joves actrius disposades a tot per triomfar, en aquestes condicions mantenir la fidelitat seria difícil, si no fos perquè ni tan sols s’ho ha proposat això de ser fidel.  A més a més rep propostes de pel·lícules o sèries d’allò més demencials que sempre reenvia als seus rivals, assegurant a l’aspirant a actor-director-guionista-altres que estaran encantats amb el seu projecte i fins i tot pagant el bitllet d’avió perquè vagin a veure’ls, un encant d’home.
El seu matrimoni és un error, però a Canadà només hi havia l’opció de divorci per adulteri fins ben entrats els seixanta del passat segle. El seu antic amic Boogey li demana asil a casa seva per desenganxar-se del cavall, i això fa que el tema del divorci sigui molt més fàcil ja que la dona, tipa de que en Barney no la toqui cau en la temptació. En Barney els sorprén encara al llit, ella se’n va i ell i en Boogey comenten el tema mentre van baixant una ampolla de whisky darrera l’altre. Tot i que les coses li han sortit bé a en Barney no deixa d’estar molt emprenyat amb en Boogey. Després de molt whisky en Boogey se’n va al llac a nedar i en Barney es posa a fer la migdiada, quan es desperta ni rastre d’en Boogey, ni a la casa ni al llac, ha de trucar a la policia que confirmen que en Boogey no hi és, i comencen a sospitar d’en Barney.

Jeff’s House across the Lake (c) Alan Levine, Creative Commons

Serà detingut i jutjat però sense cadàver no hi ha res a fer, això ho sabem ben bé des del principi del llibre. Tot i que també des del principi ens diu que gran part de la ciutat (i del país) considera que ho va fer prou bé com per escapar-se’n. Aquest tema i el seu matrimoni amb Miriam són el centre de la tercera part del llibre.

Image from page 185 of “American small arms; a veritable encyclopedia of knowledge for sportsmen and military men” (1904) (c) Internet Archive Book Images, Creative Commons

I el matrimoni acaba de la manera previsible, Miriam és la tercera senyora Panofsky, també el deixarà després d’una infidelitat, una cosa que Miriam no suporta perquè el seu pare enganyava a la seva mare, li pot perdonar a en Barney les borratxeres contínues, els atacs de mal geni… però no això. I en Barney està en el seu tercer matrimoni però enamorat de manera total per primer cop a la vida, aquest és l’únic matrimoni amb fills (almenys vius) concretament tres. A més a més de records del matrimoni Barney-Miriam i la creixença dels fills la majoria de noticies que en tenim són per les trucades que els hi fa en Barney, per veure què tal estan i aquest tipus de coses. I tot i que el llibre és una gran confessió aquesta concretament m’ha semblat encertada:

Una precisió. Aquestes memòries plenes de digresions tenen una raó de ser. Al llarg de tots aquests anys de malviure he sortit airós de moltes situacions compromeses ajudant-me d’una palanca de mentides grans, petites o mitjanes. No diguis mai la veritat; si t’enxampen, menteix descaradament. La primera vegada que vaig dir la veritat vaig acabar acusat d’assassinat. La segona vegada em va costar la felicitat.

La segona vegada va ser quan li va confessar a Miriam la seva infidelitat, una única vegada en trenta-un anys de matrimoni, pel que és en Barney un rècord. Les darreres pàgines del llibre inclouen un convidat que ja hem pogut intuir que venia, l’alzheimer que agafa en Barney per no deixar-lo, per desesperació dels seus. Això explica que el llibre estigui ple de notes corregint detalls, cites i cronologia del llibre. El llibre es tanca amb un postfaci d’un dels fills i amb un parell de coses sobre el cas d’en Boogey que no diré ara, haureu de llegir el llibre (i potser ni així ho tindreu clar); i també hi ha alguns comentaris sobre Montreal i la policia lingüística que revisa els cossos del lletra per assegurar-se que els rètols en anglès fan la meitat que en francès. Però si tenim en compte que Mordecai Richler era un quebequès que escrivia en anglès és possible que no sigui del tot imparcial, jo tampoc ho sóc: Vive le Québec libre!

Laia / Salvador Espriu

Tot i que l’anterior llibre d’Espriu no em va entusiasmar tenia clar que era un autor al que s’havia de tornar, sí o sí, no hi ha més. I si tot i així no m’agrada almenys ho hauré intentat. Però ha estat començar a llegir i veure que ara sí, que havia encertat.
A Laia (llegit en una edició més nova però m’ha fet gràcia posar aquesta portada) un s’hi acosta confiat, perquè és un llibre petit… però no em canso de repetir que no ens hem de refiar dels llibres petits.  
Laia és una noia una mica asalvatjada en un poble de mar que identifiquem ràpidament com Sinera/Arenys. El llibre va de Laia als altres personatges, passant de puntetes sobre alguns aspectes de la vida de Laia com el seu matrimoni amb el Quelot, o la seva infidelitat. L’interès no és tant allò que passa com retratar un món concret. Un món dur i cruel, on un brot de colera es pot endur per davant a mitja població, o una tempesta fer naufragar quasi tots els vaixells… Tot narrat amb la mestria de Salvador Espriu

Es desanellaven a batzegades i penjaven dels arbres crescuts a la planura del mar, els arbres que creixien per damunt del vent i de les ones als grans altars dels temporals del mar. Treien les llengües lascives i esguardaven Laia amb ulls endins dels quals glatien els sentits d’un exèrcit d’homes. Cavalcaven més tard amb la llevantada i esperonaven els cavalls amb paraules d’odi. Quan arribés la pluja, les noies pujarien als terrats i s’oferirien, nues, a les llances de l’aigua. Al Mal Temps, el diable convocava al so de flabiols antiquíssims les bruixes de la Muntala, i mentrestant el seu ca llepava el genoll malalt del santet de l’ermita. Que mirés com la carn es cloïa per la caritat de l’infern, com les bruixes sardanejaven entorn de l’amo.

…feinejant al capvespre… (c) Lluís Vicens, Creative Commons

Un llibre que només és petit en mida, i que potser per això convida a la relectura, a anar-hi tornant, jo ho penso fer, i m’ha reconciliat una mica amb l’obra de Salvador Espriu, menys mal!

Salvador Espriu i Castelló, oli sobre tela de J.M. Salichs

Rayos / Miqui Otero

Un d’aquells llibres que fan de bon llegir, aparentment senzill, tot és el que sembla, i es barreja el còmic amb la tragedia, les coses serioses i profundes amb algú que es passeja trempat al matí dient -No se alarme ¡soy soviético! Com la vida mateixa.
Que l’editorial sigui Blackie Books és l’aval que necessito per donar-li un vot de confiança al per mi desconegut Miqui Otero.
El protagonista Fidel, es perd, sempre, entre casa seva i la cantonada es perd, per això li costa prendre decisions i per això marxa de casa quan es queda tancat a fora mentre sons pares són al poble gallec, i va a viure amb els seus amics, els Rayos, homenatge a que el seu cognom és Centella i a que els raigs lluminosos de darrera el MNAC són un dels pocs punts de referència que li serveixen a Fidel per orientar-se.
Fidel treballa al diari en paper (increible) La Verdad, com a becari en proves juntament amb Bárbara (nom i adjectiu) amiga d’infància per qui sempre s’ha sentit atret però sense atrevir-se a fer el pas, la noia també és tot un caràcter. I els Rayos, els seus companys de vida primer i ara de pis? Tenim a Justo, Iu i Brais, i amb ell són quatre, com els Beatles, parlem una mica de cadascun. Justo és pintor i es dedica a pintar cares somrients o nens disparats i penjar-los a façanes i balcons del Raval, Iu treballa en un antre molt semblant a un Cash Converters, la meitat del parament del pis compartit dels Rayos ha sortit d’allà (normalment sense passar per caixa), Brais fa de model per anuncis, empotrador i guia turístic en bicicleta i ja hem parlat de Fidel.
festival Montjuïc de nit (c) Erik Ll, Creative Commons
Tot i aquesta fixació-camaraderia amb Bárbara ella té el seu novio, l’odiós Max de qui es fa el següent retrat:

Bárbara siempre pregunta si va en serio, pero la que va en serio es ella con su novio (el que nos ayudó a conseguir esta beca): Max, un fotógrafo de los de antes, con chaleco comando de mil bolsillos (¿por qué narices llevan chalecos para los carretes si las cámaras hace años que son todas digitales?) y bermudas con (aún más) bolsillos y ese pelo que tan bien queda despeinado y ese aspecto de no importarle una mierda nada porque donde rinde es en la calle y en la cama. Porque su éxito no depende de ti. Porque sabe capturar el mundo. Max es mayor que ella y más alto que yo. Todo el día tiene cara de acabar de provocar un triple orgasmo en tiempo récord. Dice que es reportero de guerra, pero no sale de la redacción de “La Verdad”.

Però el llibre no és només això, fins ara recorda bastant a Todas las chicas besan con los ojos cerrados, però també a Va com va! pel retrat que fa de just abans de la crisi, just a punt d’arribar al 2008, tot i que la precarietat ja estava molt estesa abans. Una de les conseqüències de llegir tant és que sempre trobo referències o punts de comparació. Per la feina coneixerà a un esmolador, Tinet, víctima de mobbing inmoviliari, i també a Mobbingstar, una mena de superheroi que intenta fer visible el problema de la gent que es desnonada en operacions de reforma urbanística que sempre acaben sent per algú pelotazos. I coneix a Diana, una nena bé, d’aquesta gent que sempre té una casa a la Cerdanya, o a la costa, o un carnet del Barça de més, entrades pel Palau… aquesta classe de gent. I Max trenca amb Bárbara quan descobreix els centenars de trucades perdudes que tenen, sense importar que no siguin per dir-se res que només siguin per xinxar o per xorrades, entre amics, i Bárbara i Fidel surten i beuen molt i… Però Fidel segueix deixant que les coses passin i no provocant-les ell.

¿Por qué solo me centro en Diana cuando tengo tantos frentes abiertos? Quizás la respuesta me la dio Blas, el yonqui de mi calle, el otro día. Él, por ejemplo, se ha centrado en la heroína. Según me dijo, es un trabajo a tiempo completo. Si focalizas todas tus fuerzas en una preocupación que promete placer, anulas el resto de tus preocupaciones. Esa es tu vida.

Raval (c) Oh-Barcelona.com, Creative Commons
El llibre encara té un altre tema. I és el record dels pares de Fidel de quan van venir de Galicia a Barcelona, deixant allà tot però venint aquí per poder viure si no millor sí amb més prosperitat, i tornant als estius a veure els avis que s’han quedat allà. El pare és un tema recurrent, està malalt de càncer però se’n surt, tot i això la tristor inunda a Fidel cada cop que se’n recorda, que sap que té sessió, que el va a esperar a la sortida del hospital…
Un molt bon llibre, un altre descobriment, un altre autor a la llista d’autors que val la pena seguir, una llista que tindrà més d’un volum al pas que porto.

MIQUI OTERO BIEN ARRELLANADO (c) El Conde de lo Trágico, Creative Commons

I una nota personal, costa trobar llibres amb aquests temes i aquest estil en català, n’hi ha però pocs i no m’explico el perquè.

Joyce i les gallines / Anna Ballbona

La manera d’agraïr que Anagrama es dediqui ni que sigui una mica al català és fer-ne cas i llegir el que treu, i després del guanyador Jambalaia toca el llibre finalista, aquest Joyce i les gallines d’Anna Ballbona.
El llibre és divertit i m’ha fet riure, que no és pas poc. Viatges en rodalies agafant al vol converses inversemblants (o tan inversemblants que a la força han de ser reals), treballs precaris en l’ambit periodístic (començo a pensar que el sector només ofereix treballs precaris), rodes de premsa surreals de pur previsibles, i en un punt concret una revelació.
Un viatge a Dublín, una mig-ensarronada per assistir a una lectura del darrer capítol de Finnegan’s Wake i una conversa posterior regada amb Guinness on l’organitzador de la lectura joyciana comenta que té gallines com animals de companyia, 28 concretament.
Això actua com un disparador i la protagonista, Dora, comença a plantejar-se coses. Si les gallines que sempre havien estat bestiar de granja poden ser animals de companyia, cuantes altres coses pot tenir mal enteses o enteses a mitges o…?
I amb això, en ple replantejament de les coses i trencament amb la parella la Dora va a veure un documental sobre Banksy (el graffiter desconegut que es rumoreja és un membre dels Massive Attack), feu una ullada a la seva pàgina oficial.

(c) Banksy

A mi Banksy m’encanta, així com el seu misteri i el seu gamberrisme lúcid que fa que el món de l’art es replantegi a si mateix. I és un gamberro capaç de fer coses meravelloses en parets que seran enderrocades, o en murs d’escoles o… Un redefinidor del seu camp, un visionari i un gamberro, epítets que també es van dirigir a Joyce que amb el seu Ulisses va capgirar totes les idees que hi havia sobre la literatura. Són dos gamberros que fan replantejar-se coses, aquest replantejament és el que la protagonista abraça, potser esperant trobar un sentit a les coses o potser perquè no li trobar el senti al que està fent de moment.

joyce-textorized (c) Max Froumentin, Creative Commons

I Dora té la pensada de fer de Banksy en una de les urbanitzacions que creua cada dia amb la moto per arribar a l’estació del tren, a les rodalies de Granollers, i farà servir el sistema banksy, i pintarà gallines, amb proclames revolucionàries, o surrealistes o vagament amenaçants. Alhora que comença a capturar amb ànim quasi notarial les converses que capta al tren, com conscient d’una gran obra d’art on ella està, o com una manera de sentirse viva o… Bé, tot això ja és interpretació, trobo que el llibre donava per una mica més i m’hauria agradat un final més rodó.

Imatge treta d’aquí

Un llibre més que digne finalista del premi Anagrama, un premi que espero ens doni moltes hores de bona lectura.

El chico que nunca existió / Sjón

Qualsevol que segueixi aquest blog sap que m’agrada molt Sjón, i ni jo entenc massa perquè. Un estil estrany, i unes històries que de vegades es passen de rebuscades, que semblen moure’s més en l’oníric que no pas en el món real. I si un s’imagina els paisatges islandesos s’entén que hi hagi poca connexió amb el món real (no em malinterpreteu, m’encantaria viatjar a Islàndia, però alguns paisatges de tan impressionats semblen irreals).

Tenim Islàndia a principis de segle, mentre el món resol la primera guerra mundial Mánni Steinn viu amb la seva besàvia en unes golfes de Reykjavík i passa el dia al cinema veient pel·lícules provinent de Dinamarca. Arriba la grip espanyola i la vida a la ciutat s’atura. A més a més al segon paràgraf del llibre se’ns deixa clara l’homosexualitat de Mánni, en un societat en aquell moment molt tancada en aquest aspecte.

Fan falta braços i després de sobreviure a la grip (que va ser una autèntica pandemia) Mánni acompanya Sóla a qui han encarregat portar el camió amb el metge per fer les visites a les cases, i de vegades retirar els cossos, de vegades de nens acabats de nèixer, les embarassades perden els fills… afecta a moltíssima gent en una illa molt poc poblada, l’escenari és apocalíptic. Una sèrie de successos el dia que Dinamarca entrega a Islàndia la sobirania acaben amb Mánni desterrat. Acaba sent en més d’un sentit algú que no ha arribat a existir.

Sjón at Booksmith (c) Steve Rhodes, Creative Commons

No em canso de dir-ho, així que hi tornaré, Sjón està inèdit en català, a veure si algú es decideix coi!

La vida cotidiana del dibujante underground / Nazario

Dir-se a un mateix dibuixant underground sol ser una pretensió i una postura, però hi ha casos en que no, i Nazario pot dir-se a si mateix dibuixant underground amb tota la confiança, no és una postura, si algun dibuixant en aquest país es mereix el qualificatiu d’underground és ell.
En aquest enllaç podeu veure els seus còmics disponibles a les Biblioteques de Barcelona, aprofiteu les biblios que són gratis!

Nazario va arribar a Barcelona provinent de la seva natal Sevilla, amb un contracte per fer de professor (va anar a una escola de Ciutat Meridiana) i la determinació d’abandonar la feina en un any o així per guanyar-se la vida dibuixant còmics. Som als primers setanta, uns anys d’una gran ebullició cultural a Barcelona, uns anys sovint mitificats o idealitzats oblidant-se de la part fosca, repressió, dictadura, brutalitat policial, censura, presos polítics… A més a més de dibuixant de còmics Nazario era un declarat homosexual, ara això és més acceptat, aleshores no tant, i per anar vestit de dona per la Rambla el van detenir (sense motiu, tot i que al final li van posar una multa per resistència a l’autoritat). Amb els anys els seus dibuixos es col·locaven, va aconseguir publicar coses a França (allà no hi havia censura), feia portades de discs (de vegades fins i tot cobrava), cartells i anava coneixent a tota una generació d’intel·lectuals (molts dels quals morts prematurament per les drogues, la SIDA, o ambdues coses) que van eclosionar a la Barcelona preolímpica.
Un anècdota del llibre és quan Lou Reed va fer servir un dibuix seu com a portada d’un disc, quan el disc es va vendre a Espanya li van canviar la portada per una foto de Lou Reed, però quan anys després van publicar el cd aleshores sí Nazario els va poder denunciar, i va treure 4 milions de pessetes (uns 24.000€), però no el reconeixement que se li devia com a autor, si Lou Reed o la discogràfica li haguessin demanat el dibuix segurament els hi hauria cedit gratis amb la condició que es veies la firma (que va ser esborrada, la podeu veure al costat de la tapa quadrada de claveguera al dibuix de dalt) i aparegués als crèdits.

A sobre el dibuix de Nazario i a sota el disc de Lou Reed Live

És un retrat d’un artista sí, però sobretot d’un lloc i un moment concrets. Un moment en que hi havia molt per fer, i semblava que es podria fer. I és el retrat d’un artista valent i genuí, que podrà agradar o no, però no se li pot negar la seva autenticitat

Foto treta d’aquí (c) Carlos Márquez

I també és un llibre trist. Al poc temps d’arribar a Barcelona Nazario es va instal·lat amb el seu novio, o marit (tot i que el terme no li agrada) amb qui va tenir una relació de tota una vida. Al llibre Nazario parla d’Alejandro en present, però és mort. L’autor confessa que després del llibre i sobretot després del darrer capítol dedicat a la seva casa on van viure tants anys, la ferida es va reobrir i les llàgrimes queien sobre el teclat. En aquest capítol també s’explica el que va significar la “regeneració” del Raval (abans Barri Xino) abans dels jocs, el seu habitatge a plena plaça Reial era un observatori inmillorable. Bàsicament tancament del desenes de pensions tronades, desnonament d’edificis que amenaçaven esfondrar-se i una desmesurada especulació urbanística amb els preus del pisos enfilant-se demencialment.

Nazario i Alejandro, per Nazario