Ciutat oberta / Teju Cole

Un llibre més al que he arribat després de Jambalaia. Tenim un protagonista amb punts de contacte amb la protagonista d’Americanah, Ifemelu. Però aquí el protagonista és un home, un metge nigerià (com Chimanda Ngozi Adichie) a New York, amb la diferència que Ifemelu era negra i Julius és mestís, o mig negre, o com en volgueu dir, de totes maneres això als Estats Units el posa en el grup de negres.

La ciutat de New York viscuda a través dels ulls i de les vivències i de les passejades d’un resident però que a mi em sembla quasi quasi turista. Perquè es fixa en la història i en els llocs i en la història dels llocs, una cosa que fan els turistes però no els que són d’un lloc. Tot i que llegint el llibre dóna la impressió que a New York ningú és d’allà, duent al màxim el paradigma americà de país d’immigrants.
Ell va crèixer a Nigèria, a Lagos, però la seva àvia era a Berlín al final de la segona guerra mundial, i la seva mare amb qui no es parla està en alguna residència de Bèlgica. Aprofita les vacances nadalenques per visitar Brussel·les, amb la remota idea de trobar a sa mare, però tampoc s’hi aplica gaire i acaba fent turisme i conversant tant amb una belga-americana que coneix a l’avió, com amb immigrants àrabs i marroquins. A Bèlgica hi ha molta immigració, i veure vels integrals pel carrer no és estrany, imaginem què li deu semblar això a un turista americà d’origen nigerià (a Nigèria, que és enorme) actuen grups com Boko Haram, no ho oblidem.

Flat Iron Building-NYC (c) Marcela, Creative Commons

Als Estats Units i acompanyat de la seva xicota (en aquell moment) va acompanyar el seu grup de la parròquia a un centre de detenció on immigrants ilegals esperen la seva deportació, de vegades durant anys. Gent que són quasi com ell, sense un passaport mig digne, ni uns estudis, creuant Àfrica a peu i després l’estret i després d’Europa cap a Amèrica (aquí tendim a veure Europa com el destí de la immigració però en molts casos és només un tram més, un lloc de pas). I les converses amb el seu antic professor Saito, comentant les noticies. O les seves observacions sobre els animals i les plantes de Central Park.

Teju Cole (c) Jeremy Weate, Creative Commons


El protagonista, en Julius (té un segon nom nigerià que quasi no fa servir) observa molt, interactua relativament poc perquè a New York tothom té pressa, però passa per la vida com si no anés amb ell. Apenes hi ha emocions, va inventarian la seva vida de manera quasi zen, em recorda alguns cómics de Taniguchi amb molta emoció continguda fins al punt que sembla que no passi res.
La xicota se’n va a San Francisco i trenquen i ella es promet amb un haitianoamericà, en Saito mor,a ell l’atraquen…
Les seves passejades per New York no tenen final, m’ha recordat una mica a Ciudad de cristal de Paul Auster, amb aquells recorreguts immensos per New York dibuixant lletres.
I en una festa, una antiga coneguda de Nigèria li revela que en una festa fa anys quan els dos eren a Nigèria, ell va abusar d’ella. Festa adolescent i cervesa a dojo, ell se n’ha oblidat i per això sembla una autèntica revelació, ella no, hi ha pensat pràcticament cada dia des d’aleshores.
Però ni això treu el protagonista del seu anar passant sense que res sembli afectar-lo gaire. De fet ell no contesta l’acusació, ni tan sols interiorment, no sabem si ho va fer o no, realment no sembla que sigui important per ell o per la seva vida.
És un d’aquells llibres sense clímax, i que acaba perquè li toca acabar però no pas perquè la història quedi rodona o conclosa, Teju Cole és un nom a recordar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *