De fems i de marbres / Francesc Serés

Primer llibre de Francesc Serés, i ni més ni menys que aquest tros de llibre, si els llibres gruixuts us intimiden ja us aviso que en té de més curts (aquest i aquest altre, per exemple).
Aquest llibre és un recull d’una trilogia, i això explica el volum, es reuneixen aquí els llibres Els ventres de la terra, L’arbre sense tronc i Una llengua de plom, llibres publicats els anys 2000, 2001 i 2002 quan l’autor amb prou feines tenia 30 anys, un debut devastador (i que fa que li tingui certa enveja, diguem-ho tot)!

El domini del llenguatge és magistral, i de vegades pot costar una mica saber què està passant, perquè tant important és el què com el com. I el què també té tela marinera.
La trilogia retrata el final d’una època, d’un sistema de vida, d’un món rural sense ni una engruna d’ingenuïtat o fantasía, no és el món rural en el que qualsevol pixapins pensa quan deixa enrere la ciutat amb el cotxe. És un món duríssim, i que en conseqüència crea gent igual de dura, els que no són prou durs simplement no sobrevivien. La sensibilitat o la delicadesa eren luxes, i els luxes es paguen, i estem parlant de gent pobre que no pot pagar per res ni encara que vulguin. Les persones queden reduïdes a poc més que bèsties de càrrega, nèixer treballar i morir en un cicle inacabable, intentant treure alguna cosa de la terra, una terra que no pertany als homes sinó al revés, els homes li pertanyen i els deixa unes engrunes de la seva riquesa per alimentar-los, si vol.

La primera part fa un seguit de salts temporals que ens permeten fer-nos una idea de la vida al poble (tant és quin poble) i del seu final. Un poble del que la gent va començar a fugir a la recerca d’un jornal i una feina menys esclava. Però això ja va ser cap al final, al principi de la fi, també hi havia un temps en que el poble i aquella vida era tot el que hi havia, era tot l’horitzó, tot el món conegut. I després hi torna amb els fills a veure els pares, els vells són els únics que s’han quedat al poble, per què marxar? Per anar a morir lluny? I les coses perden el seu significat si ningú en coneix la història, com el banc dels esguerrats, o les ampolles de vidre.

The Bath (c) James Loesch, Creative Commons

A mi m’ha agradat especialment una de les històries, entre dos mig germans a finals dels XIX.

Fa quatre anys que la Teresa i jo dormim plegats. Vam començar a fer-ho de resultes de la trencadissa accidental dels encaixos del meu llit, provocats per la gens accidental ira de l’Antònia i per l’encara menys accidental pulmonia de la Teresa. Sense saber com ni per què, la Teresa es llevava a punta de dia per rentar-se amb aigua freda, per rentar els llençols i els cobrellits, i per tornar-se a rentar i a fregar, un cop i un altre amb el sabó de casa, dia sí dia també. Va arribar l’hivern i amb ell l’inevitable refredat, greu. Si la por li va fer amagar els motius que la induïen a rentar-se cada matí fins que acabava l’aigua, fins que entrava tremolant al costat del foc, si la por li va tancar la boca, la febre la hi va obrir, i plorant tots dos, l’Antònia i jo, vam escoltar murmuris febrosos, vam sentir com la brutícia que s’intentava treure era la de les mans del vell, les taques als llençols de la saltada del vell, i l’aigua freda una mena d’antídot contra el que aquelles mans que l’aferraven al llit li feien sota els llençols. La febre va estar a punt de matar-la, i després de dos mesos que el metge donés un cop de puny al vell al bell mig de la taverna -havia fet nit amb nosaltres al costat de la Teresa i s’havia assabentat de tot- , i dos mesos després que el vell ens ho intentés tornar per triplicat a mi i a l’Antònia, els encaixos del meu llit es van trencar sense remei coincidint amb la millora de la Teresa, amb el seu aspecte normal, força atractiu als ulls del vell. Hom el va sentir dir que res no hi havia de dolent, que ella no era filla seva i que, com que l’havia criat, bé en podia treure alguna cosa, que no era pecat, i que algunes de les putes del bordell també eren força joves, que no hi havia res de dolent. Jo en tenia catorze, ella quinze.

Però també hi ha la del germà que cada cert temps baixa a ciutat a treballar a jornal amb son germà ja instal·lat, diners que serveixin per comprar terres, per tornar els préstecs, per tenir un tractor, per treure una mica més d’una esgotada i ingrata terra.

L’Espinal (c) Joan Sorolla, Creative Commons

A la segona part ja tenim una cosa més semblant a una història i un protagonista, però és per despistar Assís ens serveix per retratar la vall amb ulls de nen, i sobretot per retratar-la en contraposició a la ciutat, el lloc on ha d’anar a estudiar a aprendre les llengües però evitant que les llengües l’aprenguin a ell. Aquí les llengües em recorden a la terra, se les pot conèixer, però en termes de possessió no està gens clara la relació.

1800s Library (c) Barta IV, Creative Commons

Els ulls miren la mirada inquietant del vedell, totes les mirades dels animals són inquietants, mirades riques i indescriptibles; pots descriure les mirades dels homes, fins i tot les de les dones, les dels avis i nens petits perquè venen acompanyades de paraules -què faries sense les paraules- , però no la dels animals. Per la mirada, els insectes no tenen cap interès, els peixos i les aus una mica més, els porcs miren interrogant-te i els cavalls com si estiguessin tristos o seriosos, però mai ningú no els ha sentit dir res; els galls i les gallines miren entre desconfiats i indignats, i els ànecs riuen, com les oques i els corders, però no conten, no diuen res, i no dir res és poder dir-ho tot, no tenir història és tenir totes les històries, no tenir paraules és dir totes les paraules. El vedell et mira amb una mirada de vidre negre que t’atreu més i més, com el pou de l’aigua, sempre et feien por amb el pou de l’aigua, fosc, et deien tot sovint que una vegada un nen s’hi havia ofegat -una vegada, sempre hi havia una vegada perduda en el temps; morir és caure en el negre- , i obries la portella de fusta i miraves estona i estona intentant pouar alguna imatge de la fosca sense forma que et sotjava des de sota, aquell negre que mirant i mirant no acabaves de destriar, pur i negre.


Baby Cow’s Face (c) Tim Sackton, Creative Commons

La tercera part és per mi la millor, i això que el nivell era alt. Aquí tenim diferents capítols, en un compte enrere, anem reculant. La història de la bòbila i el que van fer les treballadores tipes dels abusos dels amos amb les noves treballadores (sí, abusos), o una parella de mestres que després de la guerra són enviats allà com a càstig per a treure’ls de la ciutat i com apartats de tothom a la vall aconsegueixen formar part d’alguna cosa, fer quelcom útil com ensenyar als nanos a llegir i a escriure i quatre coses de números per calcular els guanys dels seus masos, guanys sempre escadussers, però ben calcul·lats.

going in circles (c) Diogo Valério, Creative Commons

Aquesta és la comesa que se t’ha confiat des de l’empresa, cartografiar la Vall de bell nou, corregir cadascun dels plànols i fer les noves mesures d’un terreny que ha quedat abandonat, mesurant el no-saps-per-què, com si aquests que són aliens a la Vall volguessin començar de cap i de nou, ignorants del temps que hi ha dessota la primera capa de terra. Tota la Vall serà d’aquí a poc temps un gran abocador, per això et demanen la fondària del clot, de les aigües subterrànies i dels cingles. Tu només has de mesurar, clavar fites, definir les línies sobre el blanc dels rotlles que explicaran on hi havia les feixes allargassades, els recs, els pous; guixar en verd fins als indrets on encara arriba el bosc dins de les valletes dels turons i de les feixes ermes de les Finques Grans. Has de mesurar la quantitat de terra que s’ha de remoure, a quina fondària s’han d’excavar rases i pous-¿pots mesurar la terra?, ¿algú sap mesurar la terra?, ¿què en saps, de la Vall?, ¿qui ets tu, agrimensor que tornes ací després de tant de temps?- , has de dibuixar un forat negre d’abocador al mig dels plànols, una taca negra, un punt i final.

Un agrimensor! Com a El castell de Kafka, mesurant la terra per transformar-la deixant-la de banda. I a continuació el tros més llarg que posaré, el retrat de la ciutat d’algú del poble que hi va. Són temps de canvi, d’eleccions, de sindicats, i potser ha arribat el moment que escoltin a la gent de la Vall, però les coses no surten exactament així. I quan torna els explica als seus veïns el que ha vist, i el que n’ha tret de tot plegat, no-res, la mort de la Vall serà un fet i tots en són conscients, s’acaba una manera de viure en un vincle amb la terra, un vincle terrible i tirànic i despietat.

La platja em menà cap al port, tot sol per la sorra on només de tant en tant es veien alguns bidons o restes de fogueres, i després dels espigons, les muntanyes de contenidors i els crits dels treballadors del moll enmig dels xerrics de grues i carretons, i tot de gent, hi ha gent de tota mena treballant al moll, els moros, els xilens i els argentins, els negres, i tothom explica les seves grandeses de la paga del divendres. Grandeses de la paga d’alcohol i putes, i les misèries repetides cada dia que s’ha d’anar a perdre la salut de l’esquena, dels genolls i dels pulmons a les bodegues dels vaixells i dels estibadors. Per un moment, no us ho negaré, em vaig imaginar el Gran Sindicalista enfilat dalt d’una d’aquelles estibes, xisclant les seves tètriques proclames mentre ells menjaven amb els dits d’una gran olla comuna sense fer-li cas, així menjàvem. I després tornar a treballar. He acabat cansat, no tinc el costum dels sacs de cafè ni de les caixes de plàtans.

(c) Joan Colom

Aqueixa nit tornava a ploure. Les putes rebien els clients al recer de la pensió. També hi era el pinxo, que ho manegava tot amb el vistiplau de l’hostalera. La gent entrava i sortia sense dir res, només assenyalant i pagant. Elles semblaven contentes. Quan veus tot això, acabes pensant que l’home i la dona són les úniques bèsties que s’acaben acostumant a tot, que han deixat aquella veritat de l’instint que impedeix habituar-se a l’estrany, aquest és el secret de la nostra decadència, l’hàbit après d’acceptar allò que ens rebaixa. Em vaig quedar encantat a l’ampit de la finestra, mirant el menjador ple de tràfex, d’homes que passaven sense dir res darrere d’una noia, de l’alcohol que se servia, de com reia tothom… El pinxo em mirà sorneguer.
-¿Com ha anat avui la revolució?. ¿heu guanyat ja? -em demanà.
-He vist el mar, avui.
-I també els vaixells, per la cara de cansat que fas.
-I també els vaixells, per fora i per dins. Estic cansat, soparé, dormiré i si demà ningú no m’escolta o em tornen a donar una altra adreça d’aquestes -li vaig donar el paper amb l’adreça del pub, i ell només encertà a dir “Bufa noi, sí que progresses ràpid que t’inviten ja als millors locals!”- , me’n tornaré cap a casa, amb les mans buides, sense poder explicar gran cosa, amb el cap més confós i a la vegada més clar que mai.
-Mira, noi, ¿veus aquestes putes? -em digué-. Vénen totes de fora, van a servir a cases de bé, i ara serveixen jagudes. No els parlis d’igualtat, han sortit de la misèria que les posava a totes a la mateixa altura, i tampoc no els parlis de si s’han equivocat, tots ho fem cada dia, per a nosaltres només compta l’anar tirant sabent que res no canvia. No els parlis de fraternitat, car només coneixen la del bordell i, ai la llibertat, la seva llibertat és només la dels dies que s’embruten i la dels dilluns si ningú no truca. Mira-te-les bé, mira les més jovenetes, mira aquella, pits durs de setze anys, aquesta és l’única utopia per a qui la pot pagar i creure-la encara verge, per qui pugui creure que encara hi ha quelcom en el món que pugui contenir un cert grau de puresa malgrat saber-la en aquest catau, per qui pugui creure que sota el femer encara s’amaguen tot d’ametistes i maragdes, res no canvia.
Res no canvia, res no canviarà mai.

Si voleu un llibre sobre un camp ideal i paradisíac que mai va existir aquest no és el vostre llibre. Però si voleu un llibre sobre el camp real, amb tota la seva duresa i també bellesa, cruel i noble doncs sí, aquest llibre és per vosaltres. No és un llibre fàcil, ni ràpid de llegir, ni de seguir a estones, és un llibre amb múltiples històries que permeten tornar-hi un cop i un altre, i cap al final del llibre algunes reaccions dels personatges som capaços d’anticipar-les de tant com els coneixem (a mi em va passar el mateix amb els cowboys de Todos los caballos bellos de Cormac McCarthy, que els seus raonaments tan estranys de bones a primeres els acabava entenent i eren com havien de ser), ja ens hi hem fet, i ja sabem que quan un milicià parla de col·lectivitzar la masia allò no pot acabar bé, per exemple.

Foto treta d’aquí (c) Sherif Sharkawy

Tot un descobriment d’autor del que m’aniré llegint més coses, no en tinc cap dubte.

Mujer desnuda, mujer negra / Calixthe Beyala

Llibre eròtic d’una col·lecció mítica de l’erotisme de la que no n’havia ressenyat ni un sol llibre. Vaig arribar a aquest llibre mirant coses de literatura africana, l’autora tot i que establerta a França és nascuda a Camerun.

El llibre comença amb la protagonista, Irène, una noia que quan roba pràcticament té orgasmes, robant una bossa. Després de la cursa per fugir obre la bossa i a dins hi ha un nadó mort.
I a partir d’aquí la història entra en que Irène se’n va a viure amb una parella que la integren en els seus jocs eròtics, més o menys, perquè la noia té un caràcter que és un encant (irònicament). Us heu oblidat del nadó? Sembla que l’autor també? Qui és Irène i on viu i com es guanya la vida i perquè es queda amb aquest matrimoni? A ningú li importa.
Les escenes sexuals no estan malament, sense ser res de l’altre món, i el llibre la veritat és que avorreix una mica (no sé si del tot, porto 100 pàgines), però em sembla que el millor del llibre és el títol, i m’estic pensant encara si poso o no l’etiqueta EVITAR.
Finalment sí, etiqueta EVITAR i a prendre vent! A veure quan parlem de llibres de gènere puc tolerar que la història, la trama, sigui una mica fluixa, sempre que el llibre ho compensi per una altra banda. Un llibre de ciència-ficció pot ser previsible però si té molta ciència-ficció doncs passa, i en aquest llibre no passa. Les escenes eròtiques són fluixes, molt fluixes i van de baixada a mida que avança el llibre, baixa el voltatge mentre la història es perd cada cop més. En fi, el millor és el títol i ja està.

Germà de gel / Alicia Kopf

Sento apreci i respecte pel Premi Documenta, per això sempre que puc em busco el llibre guanyador i me’l llegeixo, i diria que mai m’en penedeixo.
El llibre combina dades sobre els pols amb la vida de la protagonista. De manera en principi aleatòria va recopilant dades sobre la conquesta dels pols, les expedicions de Scott o Amudsen, el gel i la neu, amb la seva pròpia vida, i amb el seu germà, un germà de gel.
El seu germà té un trastorn, ni els metges tenen clar exactament quin i simplement en diuen TEA (Trastorn de l’Espectre Autista), s’encalla, no sap que ha de fer en cada moment i se li ha de dir.
I ella la protagonista? Té una feina en una botiga de roba on té temps per pensar i per la nit es dedica a la seva dèria polar. Els seus pares es van separar quan ella era petita i ella va quedar-se amb la mare i de vegades intentava viure amb son pare i una mica acabava fent el que més volia i menys li convenia, com quasi tots els adolescents.
La història de l’exploració dels pols està plena d’épica, i de mort i també una certa crueltat, com la cursa entre Amudsen i Scott, i l’expedició d’Scott ja funcionant de manera completament suicida i perdent (el llibre d’Stefan Zweig Moments estelars de la humanitat ho explica en un dels seus capítols).
 

North Pole (c) Christopher Mitchel, Creative Commons.


A la primera part del llibre s’hi alterna el tema polar amb detalls de la vida de la protagonista. A la segona part és quasi tot la vida de la protagonista, feina, parelles, trencaments, relació difícil amb els pares, una independència una mica precària i un germà que tot i que sembli que no hi és ha acaparat gran part de l’atenció del pares primer i de la mare després, una atenció que en altres circumstàncies aniria més repartida, a la protagonista la subleva haver de somicar ajuda per coses com anar a Ikea un dia de vacances, i sa mare és d’aquelles que diu que “no es queixa” però no para de fer-ho.

Blue Lagoon – Iceland (c) Heather R, Creative Commons

La tercera i última part és un viatge a Islàndia, sola, sense intermediaris entre un paisatge polar i salvatge i ella, però sense aventura ni perills, Islàndia és un país molt segur i a prop de les seves obsessions, de fet una part del país és dins el cercle polar àrtic, tot i que aquest límit es mou, com la vall que marca el punt on es troben les plaques tectòniques americana i europea.
Els pols es belluguen, són un punt de referència però no pas fix, potser això explica la protagonista, que no està perduda i té més o menys clar cap on vol anar, està aproximadament ben encarada, potser no amb precisió però com en el primers viatges al pol no hi havia medis per saber del cert si s’havia arribat al punt exacte. De fet les expedicions norueges cada cop que arribaven al punt anaven en direcció als altres tres punts cardinals (tots excepte aquell d’on provenien) per assegurar-se d’haver trepitjat el pol. Com si un cap arribats fos necessari donar voltes per acabar d’estar-ne segurs.
El llibre passa molt bé, es fa curt i enganxa, tot i un argument amb tendència a la dispersió (un detall, encara queda gent que vagi al psicoanalista???), és un llibre que a nivell de l’autora (Alicia Kopf) promet, és un bon llibre però estic segur que el següent serà millor, si és que hi ha següent que tot això d’escriure (com deia a Jambalaia l’Albert Forns) és opcional.

La mano de dios / Philip Kerr

Després de Mercado de invierno tenia més ganes de llegir sobre Scott Manson i la part més tèrbola i negre-criminal de la Premier League. També hi havia la possibilitat que després del primer llibre el tema ja comencés a estar saturat i que allò que era novedós ara fos rutinari.
El llibre comença amb les estrafolàries manies d’alguns jugadors, que fan que coses com un bentley de camuflatge o un aquari de dotze metres semblin coses sensates. Jugadors dient animalades pel twitter, homofòbia als vestidors, sorteigs de la Champions, un mundial. Tots els elements que converteixen el món del futbol en un lloc apassionant on ambientar novel·les.
A més a més el propietari del club, en Viktor demostra no tenir gaires escrúpols (això ho sol portar el fet de tenir moltíssims diners) i li confessa a Scott que “droneja” alguns jugadors (que fa servir drons per espiar-los vaja). També tenim un nou fitxatge que no té precisament problemes d’autoestima: l’africà Prometheus (i que Viktor ha fitxat sense consultar i perquè en posseir part dels drets del jugador li ha sortir quasi gratis); un israelià que per un gest de suport als germans musulmans es deportat de Rússia en plena gira…
Però comença la competició, l’equip d’Scott el fictici London City (que té molt, però molt del Chelsea) ha de jugar la previa de la Champions a Atenes contra l’Olympiakos. El partit comença més o menys bé, en 10 minuts el rus Bekim fa un golàs, el 0-1, pocs minuts després cau fulminat. Aconsegueixen mantenir-lo amb vida per dur-lo a l’hospital, per res Bekim mor. Després d’aquest cop el partit acaba amb un 4-1 que deixa el City pràcticament fora de tot, l’únic que volen tots es tornar cap a casa, plorar en Bekim i preparar la tornada, però no.

Olympiakos le Pirée – Bordeaux: 0-1 (c) RG1033, Creative Commons

This is Anfield (c) LunaRose26, Creative Commons

Només entrar als vestidors després del partit es troben a la policia, que els comunica que no poden sortir d’Atenes. Una dona ha aparegut morta al mar, i resulta que la darrera persona amb qui se la va veure va ser en Bekim, era una dama de companyia de molt alt standing, sembla, però han d’aclarir si la seva mort és responsabilitat de Bekim, i com que preguntar-li res a un mort és complicat s’ha de quedar tot l’equip allà fins que en treguin l’entrellat. A més a més, els metges que han de fer l’autopsia estan de vaga, com els jutjats i com quasi qualsevol en un país en una crisi absolutament desbocada. Això i que la confiança d’Scott en la policia és nul·la farà que intenti esbrinar el que ha passat ell mateix.
Trama detectivesca de la bona, saltant-se algunes lleis, subornant a qui toca i com a rerefons el demencial món del futbol que Philip Kerr segueix retratant magníficament bé.
Sé que hi ha molts fans de Bernie Gunther (i m’hi incloc) però jo vull més aventures de Manson, i potser molaria veure’l entrenant un altre equip com per exemple el Barça, o el Liverpool
Llibre negre molt recomanable, sobretot si us agrada (ni que sigui una mica) el futbol.

messi-barca (c) safitrie_519, Creative Commons

Ciutat oberta / Teju Cole

Un llibre més al que he arribat després de Jambalaia. Tenim un protagonista amb punts de contacte amb la protagonista d’Americanah, Ifemelu. Però aquí el protagonista és un home, un metge nigerià (com Chimanda Ngozi Adichie) a New York, amb la diferència que Ifemelu era negra i Julius és mestís, o mig negre, o com en volgueu dir, de totes maneres això als Estats Units el posa en el grup de negres.

La ciutat de New York viscuda a través dels ulls i de les vivències i de les passejades d’un resident però que a mi em sembla quasi quasi turista. Perquè es fixa en la història i en els llocs i en la història dels llocs, una cosa que fan els turistes però no els que són d’un lloc. Tot i que llegint el llibre dóna la impressió que a New York ningú és d’allà, duent al màxim el paradigma americà de país d’immigrants.
Ell va crèixer a Nigèria, a Lagos, però la seva àvia era a Berlín al final de la segona guerra mundial, i la seva mare amb qui no es parla està en alguna residència de Bèlgica. Aprofita les vacances nadalenques per visitar Brussel·les, amb la remota idea de trobar a sa mare, però tampoc s’hi aplica gaire i acaba fent turisme i conversant tant amb una belga-americana que coneix a l’avió, com amb immigrants àrabs i marroquins. A Bèlgica hi ha molta immigració, i veure vels integrals pel carrer no és estrany, imaginem què li deu semblar això a un turista americà d’origen nigerià (a Nigèria, que és enorme) actuen grups com Boko Haram, no ho oblidem.

Flat Iron Building-NYC (c) Marcela, Creative Commons

Als Estats Units i acompanyat de la seva xicota (en aquell moment) va acompanyar el seu grup de la parròquia a un centre de detenció on immigrants ilegals esperen la seva deportació, de vegades durant anys. Gent que són quasi com ell, sense un passaport mig digne, ni uns estudis, creuant Àfrica a peu i després l’estret i després d’Europa cap a Amèrica (aquí tendim a veure Europa com el destí de la immigració però en molts casos és només un tram més, un lloc de pas). I les converses amb el seu antic professor Saito, comentant les noticies. O les seves observacions sobre els animals i les plantes de Central Park.

Teju Cole (c) Jeremy Weate, Creative Commons


El protagonista, en Julius (té un segon nom nigerià que quasi no fa servir) observa molt, interactua relativament poc perquè a New York tothom té pressa, però passa per la vida com si no anés amb ell. Apenes hi ha emocions, va inventarian la seva vida de manera quasi zen, em recorda alguns cómics de Taniguchi amb molta emoció continguda fins al punt que sembla que no passi res.
La xicota se’n va a San Francisco i trenquen i ella es promet amb un haitianoamericà, en Saito mor,a ell l’atraquen…
Les seves passejades per New York no tenen final, m’ha recordat una mica a Ciudad de cristal de Paul Auster, amb aquells recorreguts immensos per New York dibuixant lletres.
I en una festa, una antiga coneguda de Nigèria li revela que en una festa fa anys quan els dos eren a Nigèria, ell va abusar d’ella. Festa adolescent i cervesa a dojo, ell se n’ha oblidat i per això sembla una autèntica revelació, ella no, hi ha pensat pràcticament cada dia des d’aleshores.
Però ni això treu el protagonista del seu anar passant sense que res sembli afectar-lo gaire. De fet ell no contesta l’acusació, ni tan sols interiorment, no sabem si ho va fer o no, realment no sembla que sigui important per ell o per la seva vida.
És un d’aquells llibres sense clímax, i que acaba perquè li toca acabar però no pas perquè la història quedi rodona o conclosa, Teju Cole és un nom a recordar.

Obras completas IV / Jorge Luis Borges

borges (c) Natanael Amenábar, Creative Commons
Per fi. Vaig començar amb el primer volum dels quatre que formen les obres completes crec que el 1998 o 1999, ho he anat llegint amb calma, amb molta calma i les futures relectures seran encara amb més calma. He llegit els quatre volums, són força diversos, Borges a més a més de contes va escriure molts assaigs i moltes coses que potser estan a mig camí o que entren directament en el que seria divulgació erudita (no sé ni acabo de fer una paradoxa). 
El volum que més vaig gaudir i al que tornaré és el segon, per si rebuscant per mercats podeu trobar els llibres que apareixen allà recollits són els següents: Ficciones, El Aleph, Otras inquisiciones i El hacedor. Pel meu gust personal ja no va tornar a estar a aquest nivell, però també és cert que va intentar altres coses i no es va dedicar a anar reformulant El Aleph (reconegut com la seva obra mestra, jo prefereixo per poc Ficciones). En fi, un clàssic, i com dic sempre els clàssics cal llegir-los, potser cascar-se els quatre volums de les obres completes sigui excessiu però qualsevol dels títols especificats us poden servir per gaudir de Borges (o per descartar-lo del tot, que tot pot ser).

El error / César Aira

Un autor del que n’havia sentit a dir grans coses i al final m’ha picat la curiositat.
El llibre no m’ha acabat de convèncer, va d’una cosa a l’altra, a un ritme calmat i en un estil potser massa tranquil. El llibre està bé però no em sembla memorable. O potser em passa amb ell com amb en Vila-Matas que al principi no em va fer gens el pes però li vaig anar agafant el punt. Més endavant li donaré una altra oportunitat, no diré que amb les expectatives baixes però realment sí serà això, perquè amb aquest llibre els elogis que n’he llegit em semblen completament injustificats.