Va com va! / Joaquim Carbó

En començar a llegir el llibre no he pogut evitar pensar, això és hard-boiled, però més nostrat, més d’aquí, i això vol dir més patètic però també molt més divertit. I tinc el màxim dels respectes per les obres que em dibuixen un somriure.
Un protagonista que des que el van fer fora de la seva feina (més o menys investigava per un banc si calia o no donar crèdits a segons qui) es dedica més o menys a investigar, resoldre coses. Com un detectiu però tot plegat molt més simple, sense el glamour d’un Bogart en blanc i negre.
I a les primeres pàgines una expressió per referir-se a les revistes pornogràfiques per la que demano la creu de Sant Jordi o el Nobel: «Revistes de pèl i pell.»
Més que investigar tafaneja. I no hi ha una gran trama central, al personatge simplement li passen coses que retraten la realitat i aquestes coses n’hi fan recordar d’altres que també retraten el món on som ara, el món de la crisi.
Per les pàgines del llibre desfilen xamans africans que tot ho curen, especialistes en estafes piramidals de tot tipus (segells, gravats, el que sigui), corruptes, especuladors sense escrúpols, carteristes del metro, compradors d’or, pispes que treien els queixals d’or als difunts al tanatori, prostitutes, travestis, tendes tancades amb cartells de traspàs… No hi ha una gran història, és el defecte del llibre (posats a posar-ne), però el retrat que fa de la societat i de la Barcelona d’ara mateix és demolidor, esmolat i amb molt sentit de l’humor, un humor una mica negre i un bon punt cínic, humor del bo.

La mirada perdida – The lost look (c) Ferran Pestaña, Creative Commons

Un final un pèl atropellat que deixa molts interrogants, no sé si l’autor pensa continuar el llibre, però podria fer-ho perfectament. I això que tota l’acció es concentra poc més o menys en un dia i escaig, però quin dia! Humor i un nivell d’acció que fa que no puguis estar mai segur del que passarà, i sobretot al principi del llibre amb molts flashbacks per donar-nos el context necessari per conèixer el protagonista i convidar-lo a un cafè si ens el trobàvem pel carrer. Espero que n’hi hagi més!

Joaquim Carbó en una fotografia treta d’aquest article de núvol, no es menciona l’autor

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *