Todo se desmorona / Chinua Achebe

Possiblement el clàssic més clàssic de la poc coneguda (aquí, en països de parla anglesa la cosa canvia) literatura nigeriana, obra de Chinua Achebe.
Se’ns descriu la vida del fictici poblat de Umuofia, i la vida del protagonista Okonkwo (els noms de la majoria de personatges s’ens faran així d’estranys). La reparació de greuges, els regateigs pels matrimonis, els judicis tribals, oracles… A poc a poc els esdeveniments faran que Okonkwo i la seva família entri en contacte amb una gent que ho capgiraran tot, els blancs…
L’arribada dels blancs en un lloc tan remot té molt de recel, arriben els missioners que demanen construir una esglèsia, i els hi donen un lloc maleït però s’hi instal·len i no els passa res, però l’esglèsia (anglicana en aquest cas) és només una part, també arriba un govern amb els seus policies que sobretot castiguen la insubordinació o els atacs als blancs. Atacs que de vegades no són per animadversió, senzillament la seva manera d’arreglar les coses és diferent. Tota la seva estructura social es basa en uns déus i en unes relacions amb el més enllà que a ells els serveixen i els guien en les seves decisions, com els esperits ancestrals o egwugwu (màscares que es posen pels rituals simbolitzant els avantpassats, més o menys). Si no es poden seguir refiant de tot allò en que sempre han cregut és quan tot el que coneixen s’esfondra davant d’uns blancs traidors i que els sotmeten sense contemplacions. El final del llibre és interessant.
No faré espòiler però diré que m’ha sorprés en la forma, sense patetisme (que podria), sense carregar el pes en la tragedia i la injusticia (que també), quasi sense fer soroll, sense escarafalls, quasi com sense donar a ningú la culpa, retratant una inevitabilitat que deuria ser el que sentirien els contemporanis d’Okonkwo. El llibre es divideix en tres parts, cadascuna més curta que l’anterior, les dues primeres ofereixen un retrat de la vida a la Nigèria profunda, molt interessant.

Niger Coast Protecterate (c) John Flannery, Creative Commons

Los demonios de Berlín / Ignacio del Valle

Berlín 1945, un escenari com n’hi ha pocs, l’escenificació de la derrota, la destrucció i l’humiliació del país que havia conduït el món al caire de l’abisme.
Tenim una trama detectivesca amb un divisionari que per aquelles coses ha acabat a Berlín, es troben un mort, i els alemanys estan esverats perquè saben que un comando de paracaigudistes està buscant els científics que els estan preparant la bomba, l’única cosa que podria canviar el curs d’una guerra que tothom té clar que caurà del cantó aliat ara que des de Berlín mateix s’escolta el soroll del front.
Són els darreríssims dies del reich, allò és un caos, perquè els alemanys sabien que venien els russos, que els hi tenien moltes ganes i que no tindrien compassió. Intents desesperats de defensar la ciutat, i alhora desbandada general de tots els que poden. I Arturo intentant esbrinar qui ha matat a Von Kleist, tot i que ja no importara, això està perdut.
Arturo Andrade és un d’aquells espanyols que van anar a la División Azul, i va sortir viu de Rússia o sigui que és un supervivent, i és llest, per això a més a més treballa per l’ambaixada espanyola a Berlín, tot i que Espanya està esperant veure com acaba la guerra exactament (la victòria aliada és un fet a menys que passi alguna cosa molt grossa). I si els alemanys estan molt més aprop de la bomba atòmica del que tothom es pensa?

Dades de la fotografia

Esbrinar l’assassí de Von Kleist (que ha aparegut assassinat sobre una gran maqueta de Germania) permetrà alhora descobrir a Pipermint, que és com han batejat a qui està facilitant informació vital als aliats sobre armes secretes fabuloses. Fan allò tant típic d’explicar a diferents persones diferents operacions, totes elles falses, i l’operació sabotejada per la resistència els donarà el traïdor. O no. Els SS agafen el suposat traïdor i s’hi apliquen a consciència però no confessa, i els convenç de que realment no sap res, ha passat el llindar del dolor suportable ja fa estona. I recapitulen la seva vida es miren el seu historial i descobreixen la seva afició per les senyoretes en un local selecte freqüentat per les SS, a més a més amaneix les sessions amb les senyoretes amb grans quantitats d’alcohol i cocaïna, així que tenen una xerrada amb la madame.
La madame treballa per la Gestapo, i també passa informació als aliats.
Al principi del llibre a l’ambaixada li expliquen a Arturo el seu sistema per saber l’avanç real de les tropes russes, els Ivans, truquen a un número dels voltants de Berlín, i van ampliant el radi de les trucades fins que els contesten en rus, simple però molt més de fiar que les noticies que arriben d’un bàndol o altre (no cal que expliqui que en cas de guerra la censura militar s’aplica especialment a les noticies). Finalment la línia del front arriba a la ciutat mateix, amb una escena al zoo espectacular (ciutat assetjada+animals afamats+gàbies i parets trencades per bombardeigs=…).

Berlin Zoo (c) KLMircea, Creative Commons

Per acabar-ho de complicar tot una mica més un grup d’espanyols han planejat assaltar el reichsbank al darrer moment i endur-se tot l’or que sigui capaços de carregar. Els que ho organitzen són el millor de cada casa, i a més a més entrenats militarment, un grup de gent en qui més val no confiar però Arturo i els seus s’hi sumen, una mica d’or els pot ser molt útil pel que ha de venir, ja que a menys que els alemanys llencin una bomba atòmica sobre Berlín la guerra està perduda, i bombardejar-se a sí mateixos és una manera potser massa bèstia d’eviar això fins i tot per ells. Com a darrer element Arturo està més o menys amistançat amb la berlinesa Silke, que té el marit donat per mort al front rus, Arturo ha de pensar en els seus homes, però no només.

1946 … Baker Shot- Bikini Atoll ‘Operation-Crossroads’ (c) James Vaughan, Creative Commons

La trama històrica supera en interés a la trama detectivesca, i això que la història ja sabem com va anar però no podem evitar preguntar-nos, i si els alemanys tenen la bomba i la llencen? Aquesta possibilitat la tenen molt present els russos, i per això quan amb quasi tot Berlín conquerit capturen a Arturo aquest pot salvar (momentàniament la vida) pronunciant la paraula wunderwaffen (arma meravellosa). Els americans encara no han enllestit les bombes que acabaran amb la guerra contra Japó, i tots els aliats saben que els alemanys estaven a punt d’enllestir les seves bombes, les possibilitats de capturar les bombes i els científics responsables és terriblement llaminer pel general soviètic que s’entrevista amb Arturo.
Per cert una de les coses que feien els russos quan conquerien un territori era violar a les dones, a totes i moltes vegades, la violació com a arma de guerra amb els russos va assolir un nivell demencial. I l’autor no s’estalvia detalls amb les escenes (o restes d’escenes) que presencia Arturo, jo aviso.
Trobo que cap a la part final està un pèl atropellada, perquè cal resoldre moltes coses que s’han anat deixant, i també té una mica de Joc de trons, en el sentit que és una guerra i la gent mor, fins i tot els personatges principals.

“A la llibertat i la vida VOLKSTURM” imatge treta d’aquí, no es menciona autor

Aquest cartell del Volksturm és la imatge de la desesperació, es va reclutar a tots els homes entre 16 i 60 anys (els que no estaven ja mobilitzats, s’entén) per intentar aturar els americans i anglesos per l’oest i els russos per l’est, van ser el darrer intent de defensar Berlín, no va acabar de funcionar.

Va com va! / Joaquim Carbó

En començar a llegir el llibre no he pogut evitar pensar, això és hard-boiled, però més nostrat, més d’aquí, i això vol dir més patètic però també molt més divertit. I tinc el màxim dels respectes per les obres que em dibuixen un somriure.
Un protagonista que des que el van fer fora de la seva feina (més o menys investigava per un banc si calia o no donar crèdits a segons qui) es dedica més o menys a investigar, resoldre coses. Com un detectiu però tot plegat molt més simple, sense el glamour d’un Bogart en blanc i negre.
I a les primeres pàgines una expressió per referir-se a les revistes pornogràfiques per la que demano la creu de Sant Jordi o el Nobel: “Revistes de pèl i pell.”
Més que investigar tafaneja. I no hi ha una gran trama central, al personatge simplement li passen coses que retraten la realitat i aquestes coses n’hi fan recordar d’altres que també retraten el món on som ara, el món de la crisi.
Per les pàgines del llibre desfilen xamans africans que tot ho curen, especialistes en estafes piramidals de tot tipus (segells, gravats, el que sigui), corruptes, especuladors sense escrúpols, carteristes del metro, compradors d’or, pispes que treien els queixals d’or als difunts al tanatori, prostitutes, travestis, tendes tancades amb cartells de traspàs… No hi ha una gran història, és el defecte del llibre (posats a posar-ne), però el retrat que fa de la societat i de la Barcelona d’ara mateix és demolidor, esmolat i amb molt sentit de l’humor, un humor una mica negre i un bon punt cínic, humor del bo.

La mirada perdida – The lost look (c) Ferran Pestaña, Creative Commons

Un final un pèl atropellat que deixa molts interrogants, no sé si l’autor pensa continuar el llibre, però podria fer-ho perfectament. I això que tota l’acció es concentra poc més o menys en un dia i escaig, però quin dia! Humor i un nivell d’acció que fa que no puguis estar mai segur del que passarà, i sobretot al principi del llibre amb molts flashbacks per donar-nos el context necessari per conèixer el protagonista i convidar-lo a un cafè si ens el trobàvem pel carrer. Espero que n’hi hagi més!

Joaquim Carbó en una fotografia treta d’aquest article de núvol, no es menciona l’autor

El so inaudible de les estrelles / Àlvar Masllorens

Llegir llibres de gent que conec és una afició una mica estranya però em sembla que anirà a més, és el que escriure, i per això m’he agafat aquest llibre del llibreter temerari (prou temerari per tenir a la venda els meus llibres almenys, carrer Unió número 7, Terrassa).

Referències a Klee, dividit entre dues passions com a rerefons. I la Núria explicant la seva història, el seu distanciament del Sergi, com van començar i com ràpidament mentre ella s’adaptava a les rutines de la vida en parella, la feina i els nens ell s’anava dedicant a altres coses, a coses grans, que la deixaven a ella cada més sola.
Tot això amb el rerefons de la transició, que sí que va ser una millora, però pel camí va deixar enrera molts ideals i molts principis, i en Sergi és un idealista.
En Sergi és el personatge absent, de manera notoria, no sabem la seva versió només sabem el que pensa-sap-recrea de Klee, com si volgués recrear aquest fondre’s.
En realitat el tema és molt normal, molt freqüent. La rutina primer, i els fills després que eixamplen la distància entre els dos membres de la parella. La distància ja existia però amb els nens va assolir proporcions d’abisme, abisme al que ella mig escapa amb sexe ocasional o amb aventures ja més serioses, mentre espera que la cosa canviï.
Ell en el seu món, i ella que no sembla disposada a intentar alguna cosa, més enllà de desitjar molt molt fort que tot torni a ser com abans. Ell està cec per no veure que l’està perdent, però ella està derrotada pràcticament des de bon principi.

Foto treta d’una entrevista a núvol, no indica l’autor

Llegir molts llibres porta coincidències curioses. A Balanç fins a la matinada el protagonista es deixava dur i al final no sabia com havia acabat sent un zero a l’esquerra. Aquí almenys a mi em dóna la impressió que la Núria podria fer més, o com a mínim podria fer alguns crits, rebel·lar-se contra la situació, i si és inútil és inútil però almenys s’ha intentat. No sé si és el que s’ha de fer, però crec que és molt més efectiu que esperar que tot s’arregli sol, perquè sí. Tot i el que diu Coelho l’univers no conspira, i menys encara a favor nostre, si volem canviar coses ens toca arremangar-nos.

Paul Klee al seu taller, foto treta d’aquesta entrevista, no mencionen l’autor

Balanç fins a la matinada / Manuel de Pedrolo

Segueixo amb la meva fixació particular amb Manuel de Pedrolo, ara amb un dels seus llibres premiats, aquest Balanç fins a la matinada.

El protagonista anirà fent balanç de com la seva vida ha arribat al punt actual, una mena de flashback que ens portarà des de l’incial 1953 al 1913, concretament aquests són els capítols del llibres d’unes 40 pàgines d’extensió cadascun (lletra menuda): 1953, 1949, 1943, 1938, 1931, 1923, 1919, 1913. I quin és el punt actual?

Rogeli està ja jubilat, viu amb la seva família però en el darrer lloc, com que no treballa la dona li encarrega les feines de la casa com una manera d’humiliar-lo (recordem: anys 50 i anteriors). Ell no compta, l’únic fill que n’està una mica és el gran, en Lluís que viu pel seu compte i treballa a casa d’ebenista, i quan son pare el va a veure li dóna un paquet de tabac (i una mica de diners), tabac que ja no està sotmès a racionament. Els altres dos fills (el Ramon i la Mercè) fan la seva, i també la dona només preocupada a xerrar amb altres veïnes i en despreciar-lo a ell. Però per què tot això?

Foto de Pedrolo treta d’aquí, no es menciona autor

1949. El retir. En Rogeli viu el seu darrer dia de feina, en una fàbrica, s’encarrega d’anar arreglant els telers. No vol el retir, no sap que farà amb tant de temps, mai ha pogut vagarejar, i treballant se sent útil. Plega un dissabte, i el diumenge a casa li diuen que ja que no ha de matinar l’endemà, els plats els frega ell.

1943. La malaltia. En Rogeli agafa una grip, una d’aquestes grips que requereixen dies de llit i atencions i medicaments. Ell que mai es posa malalt. Com que el metge recomana que dormi en cambra apart aquest canvi acaba sent definitiu. Diu que ja fa dos anys que amb la dona res de res, que ella no vol i punt. Una altra claudicació. Però com les anteriors (que de fet són posteriors) troba que no n’hi ha per tant, seguirà rememorant.

(c) Cesc Llaverias

1938. La partida de cartes. Aquí sí que la fa bona. En plena guerra, no hi ha de res, el fill gran, el Lluís, és al front, no saben exactament on perquè les cartes arriben censurades de qualsevol informació d’interés militar. La seva dona, la Rosa i el fill mitjà el Ramon són d’excursió al camp a aconseguir queviures per portar-los a la ciutat i tenir per menjar i una mica també per mercadejar, que als camps hi havia força de tot, per un preu. Ell està sol a casa amb la filla petita, la Mercè. Però en sortir de la fàbrica un antic company l’arrossega a una taverna, i a una partida de set i mig a la que ell de primeres no juga però al final s’hi anima, i perd la setmanada que li acaben de donar. El sidral que li munta la dona és tan colossal quan torna que la seva excusa de que simplement els ha perdut no s’aguanta i ja l’està acusant poc més que d’adúlter i al final ha de confessar la veritat. Els fets crus són fumuts, però ell a tot plegat s’hi ha vist arrossegat, una mica és el que té el protagonista, que les coses li passen una mica perquè no té esma d’oposar-s’hi, o energia. A partir d’aquell dia la seva setmanada queda requisada fins cobrir el deute, i més endavant també, una altra claudicació, una altra pèrdua de llibertat, una més.

Textil factory Artesania Textil Bujosa in Santa Maria (c) MollySVH, Creative Commons

1931. El flirteig amb la Berta. A la fàbrica on treballa en Rogeli entra a treballar la Berta, que viu a dues cases de distància, una bonica vídua de trenta-pocs amb una criatura. En ser veïns comencen a fer el camí a la fàbrica plegats, però clar, la gent parla, tot i que això al principi no sembla importar gaire a la Berta, i ell en cau rendidament enamorat. Ella quan se n’adona talla del tot el contacte, però ell s’hi encaparra, i les enraonies arriben a la seva dona (via la sogra que ara apareix i que viu amb ells). No passa res, absolutament res, ni un innocent petó a la galta, però no perquè ell no vulgui. I clar, un dia es planta a la porta de la veïna i després d’un breu intercanvi de paraules aquesta li planta la porta als morros. Derrotat, surt del portal just quan passa per davant la seva dona, que de nou li munta un sidral amb crits i acusacions que són falses però versemblants i que al final ell tampoc s’acaba de posar ferm, i tampoc el creu pas la dona. Així que a partir d’ara el va a buscar a la sortida de la fàbrica, s’ha acabat la llibertat i la taverna, a la que pot ell canvia de fàbrica, i tota la família de casa i a la Berta no la tornen a veure. Per algú que només sap una part de la història potser sí que aquest és el fet fundacional de la cadena de derrotes que l’ha portat fins on és ara, però no pas a ell que decideix seguir recordant.

cementiri de poblenou (c) Davidlohr Bueso, Creative Commons

1923. La mort del sogre. Ens trobem al Rogeli i la Rosa i el Lluís, petit encara, com que encara va tot el dia agafat a les faldilles de la mare l’han de portar a una curandera a curar-li l’enyoramenta (eren altres temps i la gent anava a herbolaris i curanderos com qui ara es pren homeopatia). Però quan en Rogeli torna a casa al vespre, allà no hi ha ningú, es veu han avisat a la dona que son pare ha tingut un atac i han anat cap a casa. Un infart el deixa fora de combat i quan encara està inconscient arriba un segon infart i acaba amb ell. Va cap a la casa dels sogres, cal fer la vetlla, a la casa, tota la nit, amb la sogra i el cunyat. L’endemà quan es dirigeixen de nou a casa la Rosa li diu al Rogeli que ara s’hauran de quedar la sogra a casa i ell diu que ni parlar-ne. Després d’un tristíssim enterrament sota la pluja, per la tarda és en Rogeli qui porta en Lluís a la curandera, i quan torna a casa es troba a la sogra instal·lada allà. I aquesta és una mala decisió perquè la sogra és un corcó que ni viu ni deixa viure i a sobre ni tan sols ajuda a la casa. I de nou el protagonista perd l’oportunitat de posar-se ferms i prendre les regnes de la seva vida.

Expectations (c) niki georgiev, Creative Commons

1919. Embaràs. Porten ja uns anys casats i algunes falses alarmes però ara no, ara és de debó, el Rogeli i la Rosa esperen un fill. I els sogres? Ell encantat, i ella donant sense parar consells que ningú demana i fent-se la ofesa si no li fan cas i… un cas de dona. A més a més ara va molt a veure la filla, però no va pas a comprar ni es posa a fer les feines de la casa ni res de res, no ajuda el més mínim. Ells dos això sí tenen l’ajuda de la veïna que els compra i d’una amiga d’infància de la Rosa, la Pilar, que aquesta sí es passa allà pràcticament a diari i fa el menjar neteja el pis i quan arriba la sogra marxa perquè no es poden ni veure. En Rogeli ve d’una nissaga de Rogelis i li vol posar Rogeli a la criatura si és un nen, i el sogre que serà el padrí ve d’una nissaga de Lluïsos i li vol posar Lluís, i ja sabem que això acabarà amb en Rogeli sense imposar-se, un cop més. Si és nena es veu que la padrina seria la sogra i ella li posaria el seu nom Mercè, i nosaltres ja sabem que la filla petita es dirà Mercè, i l’altre Ramon, ni un Rogeli en tota la nissaga! Hi ha tota la narració del part, bé de la nit del part, anant a buscar la llevadora, i esperar. Un detall curiós és que pel dolor a la sogra se li acut donar-li til·la a la partera, i una mica més i la llevadora la mata. Després d’un parell de dies han d’omplir el formulari del registre amb ajuda de la llevadora, discussió. No es posen d’acord en el nom, i al final diuen que entre Rogeli i Lluís doncs que triï la mare, a qui no agrada cap dels dos decideix que li desagrada menys el nom de Lluís.

Couple (c) Jing Qu, Creative Commons

1913. Festeig. En Rogeli i el seu amic Llorenç esperen a un grup de cosidores al sortir de la feina, en Llorenç va darrera de l’Anna però aquesta el defuig i acaben ell acompanyant la Pilar i el Rogeli acompanyant la Rosa. En Rogeli hi torna però aleshores li arriben veus que a la Rosa l’han vista amb el Baró, el pinxo del barri. Això provoca algunes discussions, un estira i arronsa que acaba d’una manera estranya, amb ella dient-li que el Baró li ha dit de marxar amb ell, així que a en Rogeli només li queden dues opcions: deixar-la marxar o demanar-li que es casi amb ell. I pren una decisió que nosaltres sabem que no és la bona, i ell intueix que no és la bona, però sí la més… possiblement la més fàcil i la més còmoda.

No hi ha un fet fundacional de la seva davallada a un zero a l’esquerra. Pedrolo ens mostra el Rogeli amb una gran habilitat. No és un calavera que té el que es mereix, però tampoc és una víctima, està en el punt mig i es deixa fer, per no barallar-se el seu fill es diu Lluís, per no barallar-se va tenir la sogra vivint a casa i fent la convivència amb la Rosa molt més difícil, per no barallar-se amb la dona va haver de canviar de fàbrica per una aventura que no va passar de ser una fantasia, i així. Està en un punt mig, mereix compassió, no mereix acabar com acaba, però tampoc sembla que s’atreveixi a lluitar per res. Acaba com un zero a l’esquerra d’una manera tant natural com si creiés que aquesta és la seva posició, el que li toca, i ha passat tant temps així que rebel·lar-se ara li sembla ridícul.

Unes petites notes d’a més a més. Al final de llibre l’autor posa les dates en que l’ha escrit, va trigar en escriure aquest llibre 64 dies de 1953, va guanyar el premi Fastenrath (això diu el llibre, no n0he trobat enllaços) el 1957 i el Sant Jordi el 1962, quasi una década més tard el llibre va arribar finalment a veure la llum. Pedrolo no només va ser un gran escriptor, sinó que ho va ser en unes condicions terriblement adverses, el que li dóna encara més mèrit.

Ada o l’ardor / Vladimir Nabókov

De Vladimir Nabókov he llegit alguns llibres: Lolita, Pnin i Mashenka, i potser els hauria de rellegir, excepte Lolita que em va semblar exasperantment lenta. Però Ada o l’ardor és una de les seves grans obres, a veure què tal. M’ha agradat, ja ho dic ara, m’ha semblat una obra mestra, una puta obra mestra!

És un llibre eròtic, molt, gens pornogràfic a més a més, i no apte per gent amb manies. Viurem la relació al llarg dels anys entre Van i Ada, relació que comença (i de seguida passen al sexe) quan ell té catorze anys i ella dotze, i ell estiueja a casa d’ella a Ardis, ells creuen que són cosins però més tard descobriran-descobrirem que en realitat són germans. I per acabar-ho d’arreglar tenim a la germana petita Lucette que se sent exclosa dels jocs de Van i Ada tot i que en copsa alguna cosa.

I anem dels catorze anys fins als més de cinquanta. Van fa els seus estudis i acaba sent un savi en la seva matèria, i Ada inicia una tímida carrera als escenaris i al cinema. Evidentment no es casen, l’escàndol seria excessiu per la família, i també per a ells els convertiria en uns marginats que s’han atrevit amb un dels tabús més arrelats que hi ha.

Vladimir Nabokov (c)九间
Creative Commons

Tota la família és molt típica de les famílies que ens retrata Nabókov, en el sentit de que són russos emigrats a Europa o als Estats Units, que alternen un idioma amb l’altre i que es mouen en general pel món amb una desinvoltura que només donen la cultura i els diners. Per tant tindrem un entorn refinat, com de noblesa vinguda a menys, aquest tipus de gent que mai parla de diners (de fet no és fins ben avançat el llibre que sabem a què es dedica el pare de Van i de les noies, és banquer), un entorn ple de cultura, de llibres, d’institutrius franceses que escriuen novel·letes a estones mortes que són llegides per altres institutrius…

Three Nimph Bitterfly in Ishikagi (c) joka2000, Creative Commons

Ja he dit abans que he llegit Lolita, i aquesta és sens dubte l’obra més coneguda de Nabókov, en gran part per un morbo que ja l’autor-narrador a les primeres línies intenta desanimar explicant que no hi ha escenes excessivament gràfiques, diu el següent al pròleg de l’edició de Círculo de Lectores i traducció d’Enrique Tejedor (ISBN:84-226-4944-6):

Por cierto que no se hallará en todo el libro un solo término obsceno: en verdad, el robusto filisteo a quien las convenciones modernas persuaden de que acepte sin escrúpulos una profusa ornamentación de palabras de cuatro letras en cualquier novela trivial sentirá no poco asombro al comprobar que aquí están ausentes.

En aquest llibre aquestes paraules també hi són absents, o quasi, molt de tant en tant, sense la gratuïtat de moltes novel·les eròtiques però terriblement suggerents. Per dir-ho clar, aquesta novel·la de tant en tant fa trempar (molt més que Lolita, dic sigui de passada), però no només això, i per això és tan bona.
El sexe apareix com una conseqüència gairebé casual, no pas com un drama que no té marxa enrere, és una cosa natural, tot i que no es poden casar el que fan no té res a veure amb casar-se, ells prou que s’hi casarien, però aquest no és el tema. I per cert estem parlant de sexe consentit, però ni sé si hi ha un terme legal que defineixi el sexe consentit entre menors.
Ada i Van estan enamorats, i condemnats a no poder estar junta mentre visqui el pare, o el marit d’Ada, bàsicament fins que a ningú més que a ells els importi el que fan amb les seves vides.

Sisters (c) Niklas Montelius, Creative Commons

I el personatge de Lucette? En una història que abarca tants anys veiem créixer a tots els personatges, i això és molt evident en Lucette, la que en el moment d’iniciar la novel·la és la més petita. Sense fer espòilers però a mi em sembla que el personatge femení realment interessant i captivador és més ella que Ada, però això és molt personal.
L’estil de Nabókov no és “ràpid”, és dens i ple de referències i ple de cultismes i de paraules russes i franceses i de papallones, això és Nabókov. És un autor que pot costar una mica i aquí tenim un llibre de més de 400 pàgines, penseu-vos-ho, això sí, el resultat val moltíssim la pena!

Nota al marge: Tot al seu lloc

nypl (c) bunny hero, Creative Commons
Possiblement per deformació professional (sóc bibliotecari) cada poc temps em plantejo el tema de les ETIQUETES. Sobretot des que em prenc una mica més seriosament aquest blog. És una de les coses que m’agradava de la carrera, la idea que cada tema pot ser identificat amb el terme just i que una bona organització permetia poder recuperar la informació pertinent de manera senzilla. És una idea d’ordre i de sentit.
Ara no us penseu que sóc un maniàtic de l’ordre, casa meva és un caos i també els meus llibres, però m’agradaria tenir això ben organitzat. Per què? No ho sé, perquè aquest blog sigui millor.
Repassem les etiquetes, a més a més dels noms dels autors són: ARQUEOLOGIA LITERÀRIA, AUTOEDICIÓ, BLACK AMERICA, ERÒTICA EN CATALÀ, EVITAR, LITERATURA PIRINENCA, MINIRESSENYA, NO-FICCIÓ, POESIA, RELECTURA, RESSENYA GRAN RESERVA, SÈRIE, TEATRE, TEMPS OBERT.
Les etiquetes MINIRESSENYA i RESSENYA GRAN RESERVA no sé si tenen gaire sentit, darrerament quasi totes les ressenyes són prou dignes, les mini són les que menys, i crear una etiqueta que sigui simplement RESSENYA en un blog que ja és de ressenyes em sembla massa estúpid, crec que és possible que em peti aquestes dues etiquetes.
EVITAR és una etiqueta necessaria, tot i que la faig servir poc però necessito una manera de dir que hi ha llibres que és millor no llegir.
I la resta doncs no sé, trobo que podria posar-ne més d’etiquetes, una sobre si és literatura catalana, castellana, anglesa, russa… però això té dos problemes:

  1. considero la literatura com una o altra en funció exclusivament de la llengua original?
  2. qualificant-ho de “literatura” ho estic separant dels simples llibres, estic atorgant una marca de qualitat?

Perquè també estaria bé una etiqueta que fos CLÀSSIC, però ja estaria liada. Eurípides és clàssic, no hi ha dubte, i el Quixot, però i Pedrolo, o Javier Marías, qualificar un llibre de CLÀSSIC és o ratificar una opinió previa (amb la puc o no coincidir) o fer una aposta de futur.
I hi ha etiquetes que moriran per falta d’ús com ARQUEOLOGIA LITERÀRIA, que a més a més no abarca el que tothom entendria en llegir-ho, és una cosa molt més meva; LITERATURA PIRINENCA no tinc gaire clar si hi ha res apart de Pep Coll i Albert Villaró. En canvi no tinc etiquetes que estarien ben ben plenes com NOVEL·LA NEGRA, per exemple.
A més a més, per fer-ho bé lo seu seria reetiquetar totes les entrades, i són prop de 500.
I a més a més les etiquetes no tinc gaire clar que es facin servir gaire com a eines de recerca.
Doncs res, estava confús i espero que ara ho estigueu també els que heu arribat fins aquí.

Wich Way To The Town Centre? (c) Henry Burrows, Creative Commons