Els ocells / Víctor García Tur

Fa alguns anys jo no tenia aquest blog i ningú s’enterava (ni puta falta que feia) dels llibres que llegia. Ja llegia molt, i també escrivia, i em presentava a premis, i no els guanyava, i volia matar… i després buscava el que m’havia guanyat per llegir-lo i enfadar-me encara més. No estic segur de si va ser aquest el cas, vaig presentar-me vàries vegades al Premi Documenta, no el vaig guanyar mai, però Víctor García Tur sí, amb un recull de contes absolutament fantàstics que es diu Twistundchauung i que em va deixar amb ganes de més. S’ha fet esperar!

Aquí tenim una novel·la, ambientada en un d’aquests pobles de muntanya que s’està reconvertint en hostals per la gent de Barcelona i prou, un turisme rural que amenaça amb desnaturalizar el poble, convertir-lo en un parc temàtic pels pixapins.
Però allà també hi ha un observatori de la fauna, encarregat d’alimentar i controlar els voltors de la zona. I un matí que els llencen la carronya al punt on els alimenten només s’en presenten un centenar, on han anat tots els altres.

Vulture / Geier (c) Adrian Korte, Creative Commons

L’encarregada de vigilar-los, Virgínia no sap per on començar a buscar, no se’ls veu en els seus amagatalls habituals, els seus “nens” no hi són i no hi ha cap motiu per explicar que hagin marxat, ni perquè ni a on.
Per completar el repartiment tenim a Dafne, una traductora que s’ha escapat al poble a descansar i traduir amb calma, però de seguida es troba primer amb un estol de voltors al davant del cotxe que quasi la fan descarrilar, i després implicada amb la família que l’acull, en Vador que li agrada i la nena punk amb qui s’identifica força, tot i que la noia ho negui del tot.
Al poble passen coses, apareixen pintades de protesta, “Alcalde avar i putero” o “Turistes, foteu el camp” tothom creu que la responsable és la filla d’en Vador, la punk Judit, i és ella però ho negarà sempre.

Keizer Respect Existence (c) Denis Bocquet, Creative Commons

A prop del poble hi ha la masia de les germanes escriptores Brugués, unes Brontë ficiticies i nostrades, en Vador porta allà a la Dafne, li obre el museu per ella i allà tot sols…
Però al poble s’acosta una festa, la mare de totes les festes, alguns homes del poble, emmascarats i disfressats de “garsots” tenen un dia per fer el que vulguin, subbertir tot l’ordre, tot està permés.

Mountain village in Corsica (c) rekre89, Creative Commons

El que més m’ha agradat és el retrat que es fa del poble, un com tants, tothom és coneix i tots estan mig emparentats. A més allò s’està envellint i despoblant de tal manera que només el turisme rural i de retruc convertit allò en un parc temàtic, els hi dóna alguna alternativa de futur.
I els noms, en Vador de fet és en Salvador, però ningú l’hi diu, el nano que treballa amb la Virgínia a l’observatori d’aus es diu Bartók (només al final sabrem que ve d’Albert va passar a Berto i fins Bartók), també hi ha un que ven ocells que en diuen Cary Grant perquè de jove s’hi assemblava i ja ningú es recorda del seu nom… Hi ha molt pobles on com no sàpigues el malnom de la gent no trobaràs ningú.

Paris 2016 (c) Denis Bocquet, Creative Commons

La novel·la no acaba de la manera típica amb la parella Dafne-Vador seguint junts i ella quedant-se a viure al poble com una urbanita enlluernada per l’encant del món rural, no, ella se’n torna a Barcelona. I just después, es descobreix perquè havien marxat els ocells, bé, més o menys amb un final una mica de ciència-ficció i una mica obert.
Altament recomanable i com diria Judit: ¡solidaritat punk!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *