Temps de segona mà: la fi de l’home roig / Svetlana Alexsiévitx

Quan a una editorial petita li toca la loteria del premi Nobel me n’alegro, demostra que de vegades actuar amb un criteri rigorós (i aquest luxe només se’l permeten les editorials petites) té recompensa.
Com era la vida a l’URSS? Com vivia l’Homo Sovieticus? Perquè en sabem molt poques coses de l’URSS, i normalment de gent que en va haver de sortir (penso en el gran Dovlàtov), o els que van sortir al principi de tot això i ja van viure sempre exiliats com Nabókov, així que agafo el llibre amb curiositat i ganes d’aprendre.
El llibre no és una novel·la, ni un recull de contes o relats, és periodisme. No són coses basades en fets reals, són fets reals, o almenys són reals tal i com els recorden els que els van viure.
En molt pocs anys la URSS va passar del comunisme a una certa obertura sota Gorbatxov, glasnost, la perestroika, semblava que una cosa molt gran era a tocar, però el cop d’estat del 1991 va precipitar les coses i la moderació de Gorbatxov no duia enlloc, va arribar Ieltsin i va obrir les portes de la URSS a occident i al capitalisme salvatge.
Però el capitalisme no és perfecte, sobretot si el país està arruinat per la cursa armamentística amb els EUA. I molt poc després hi havia molta gent descontenta, havien renunciat a molt, s’havien sacrificat i treballat durament per un somni, primer se’ls diu que estaven equivocats, que cal deixar allò enrere i després els enlluernen amb quatre coses i quan es volen donar compte han perdut el seu imperi i el seu gran pais i en molts casos estan pitjor que abans.

CCCP (Soviet) poster, 1963 (c) Jorge Láscar, Creative Commons

Aquesta nostalgia és perillosa. Al llibre ningú nega els horrors de la URSS, sobretot amb Stalin, i no pinten pas una situació idíl·lica, perquè no ho era pas. Però en algunes coses no estava tan malament, el nivell de l’educació, el nivell cultural del poble era molt alt, per exemple. Hi havia solidaritat, és més fàcil quan tothom té molt poc però hi era, no es veia gent demanant pel carrer, tothom tenia feina. Lluitaven per un somni, per una utopia, i per ells era real, era només qüestió de temps, si perseveraven hi arribarien. Però no.
Un apunt curiós, moltes zones occidentals de la URSS van ser ocupades pels nazis en el seu avenç vers Moscou, i molta gent d’aquella zona estava millor amb els nazis que sota el domini comunista, almenys els nazis compraven el que agafaven i deixaven que la gent treballes la terra i si volien i podien fer negoci amb el que en treien doncs endavant, cosa que no passava amb la URSS, ni va tornar a passar després de la reculada i derrota dels nazis.

Imatge icònica de la segona guerra mundial, la bandera soviètica al Reichstag alemany (c) Yevgeni Khaldei

Anaven pel bon camí, havien guanyat la guerra als nazis, i van posar el primer home a l’espai mentre als Estats Units s’ho miraven. Però aquesta nostàlgia va deixant pas a altres veritat molt menys amables. Les purgues, el clima de denúncia constant i paranoia i interrogatoris sota tortura (que sempre desenbocaven en més delacions, moltes vegades falses però quan a un el torturen demanant-li noms hi ha un punt en que si volen noms els hi donarà noms), frases no del tot laudatories amb el sistema o amb Stalin podien ser castigades amb 6 anys de treballs forçats, sino més. Els presoners anaven a la URSS profunda profundíssima, a camps de treball sense gaire a envejar als nazis. Els morts estaven congelats a l’entrada, com un avís. De vegades també hi anaven mares amb les criatures, aquestes solien morir, les deixaven en un barril fins la primavera quan enterraven el que les rates havien deixat… Les xifres de presoners són astronòmiques, i també les de guàrdies, vigilants, botxins… la idea era d’Stalin sí, però moltíssima gent va participar amb autèntica devoció en aquesta maquinària de càstig.

Ich kam als Gast in euer Land gereist (c) Rosa Luxemburg-Stiftung, Creative Commons

A mida que el llibre s’endinsa a la segona part els comentaris laudatoris van desapareixent. Sí es recorda que no hi havia misèria, sí pobresa però tots eren pobres, però no la misèria on es va acabar després de Ieltsin. I a més a més era un gran país on tots eren conciutadans, tots eren soviètics. Una de les conseqüències de l’esfondrament de la URSS va ser que van sorgir molts estats, i de sobte hi havia estrangers per tot arreu, i també progroms. Els progroms de Bakú contra els armenis, o el de Sumgait m’han posat la pell de gallina, els progroms de resposta a Armènia(llavors part de la URSS) contra els azerbaidjanesos també són de nota, o amb els tadziks o… Gent amagada a cases d’amics perquè si pel carrer els veien els mataven, tal qual, o coses encara pitjor. Per cert això que estic explicant va passar el 1990 (1988 a Sumgait), no fa res!

[1990] Russians – Russian family marks their entrance to protect themselves during a week long Armenian pogrom in Baku Azerbaijan 1990 1 (c) Markus Ziller , Creative Commons

I de sobte, multitud de gent és estrangera, els odis interétnics afloren, i a més a més els sistema que almenys garantia un cert ordre desapareix i arriben els bandits i els gànsters, gent que van amb pistola sense amagar-se’n, o que poden assaltar el pis d’un botiguer amb una granada o… el que sigui. Veient aixó no es fa tant estrany que en certa manera s’enyori la URSS, amb tots els problemes que va tenir que són molts i que no s’amaguen. Però molta gent fa balanç i sembla que han sortit perdent així en global.

Txetxènia (c) European Commission DG ECHO, Creative Commons

A més a més, han tornat els veterans de guerra de l’Afganistan, i molt bé no estan, i de seguida hi ha guerra a Txetxènia. Txetxènia cau lluny de Moscou, i aquest és el destí de molts terroristes suicides que entren al metro o en un autobús o en qualsevol lloc amb molta gent i es fan explotar. El primer cop es noticia, però esdevé rutina ràpidament. I una altra cosa que esdevé rutina, els tadjiks.

Anything for your change, mister (c) Fred S. , Creative Commons

Molts immigrants de Tadjikistan van anar a Moscou, la majoria a treballar per la meitat del sou que cobraria un rus, i això si els hi paguen de vegades en acabar una feina simplement els foten fora, o els apallissen, o els maten. Tot hi val. I si estem parlant de noies afegiu la violació.
A Rússia hi ha molt racisme, sobretot amb gent més morena o que a sobre són d’una altra religió. De gairebé totes les repúbliques que formaven l’URSS els russos van haver de sortir-ne ràpidament si no volien ser passats per les armes, això també és just dir-ho. No es passa de la calma i el bon veinatge a això en un moment, per tant el miratge d’un gran país de germans… no s’aguanta massa, però qualsevol discrepava.

drunk (c) Giorgio Montersino, Creative Commons

En molts casos s’ajunta l’experiència del servei militar (2 anys!), alguna guerra llunyana i després tornar a la vida civil, i moltes vegades això no feia més que conduir a un dels grans problemes de Russia, l’alcoholisme, senzillament la gent beu d’una manera que no és normal.

Minsk Evenig (c) Andrea , Creative Commons

 A la part final es parla de Bielorrússia, d’on l’autora és originària, i de les lluites que van intentar acabar amb la dictadura post-soviètica, una situació que encara es manté, disfressada com una precària democràcia i amb una independència respecte Rússia encara més precaria.

Ух ты як крута. Алексіевіч на дыпляматычнай машыне прывезьлі ў Літву бязь візы (c)  Дмитрий Гупенец, Creative Commons

Llibre molt recomanable, la història russa recent és apassionant i molt desconeguda, Rússia és una gran desconeguda en general de la que ens hem quedat amb quatre tòpics mal apresos, fora de context i desfassats. També és un llibre sobre el canvi, i com aquest passa pel damunt de les persones i com aquestes s’hi adapten com poden i ho valoren segons els seus criteris. Des de fora ens pot semblar impossible que algú enyori l’antiga URSS, però és una cosa que passa, i té un perquè, fins i tot reconeixent els horrors de l’estalinisme més salvatge.
I un petit comentari perepunyetes de cara als editors de Raig Verd: si us plau, els números que indiquen una nota al peu han de ser una mica més grans, o en negreta, o destacats d’alguna manera, m’ha passat varies vegades arribar al final de la pàgina, veure la nota i haver de buscar el número en el text perquè se m’havia passat. A part d’aquest detall gran treballa d’edició i gran criteri.

Montauk / Max Frisch

Un dels llibres a que vaig arribar a través de Jambalaia. La veritat és que costa d’entrar. L’estil és telegràfic a estones, saltant d’un tema a un altre sense que es vegi clarament cap on ens vol dur l’autor.
Ja he dit que el llibre costa, però és curt i això ajuda a no desistir, a donar-li una mica més de marge. I val la pena.
En principi el llibre parla de la relacio d’un Max Frisch ja gran amb Lynn, una mena de groupie. Passen uns dies a Montauk (poble coster proper a Nova York), dies on ell recorda detalls de  la seva vida, i també retrata de forma tremendament lúcida el present, des de tots els punts de vista, de vegades fins i tot com “sortint de si mateix”. 
És un llibre amb moltes lectures, a molts nivells i que quan l’acabes no estàs segur de si era una obra mestra o tot el contrari. Estrany, a mig camí entre les confesions i el llibret vagament autobiogràfic, interessant i un cop superat el xoc inicial de l’estil, la lectura flueix ràpid i bé.
És un llibre al que algun día hi tornaré, segur. Després de la foto poso el final del llibre, per si us ho voleu estalviar.
Hither Hills at sunrise (c) maureen_lederhos, Creative Commons

Lo único que nos quedaba por hacer era encontrar el sitio idóneo donde separarnos y tener cuidado con el tráfico. Nos cogimos de la mano para atravesar la avenida y corrimos. FIRST AVE / 46TH STREET, aquél era a todas luces el lugar. Dijimos: BYE, sin beso, luego una segunda vez con la mano levantada: HI. Al cabo de algunos pasos volví a la esquina, la vi, su figura caminante. Ella no se volvió, se quedó parada y transcurrió un buen rato hasta que pudo cruzar la calle.

Qui té por de la Virginia Woolf? / Edward Albee

227. Who’s Afraid of Virginia Woolf_1_1 (c) petcor80, Creative Commons

Inaugurem etiqueta, TEATRE, espero que no es quedi només en aquest llibre, ara que ja aviso que no sóc massa de llegir teatre, però faré un esforç. De moment em poso amb aquest llibre d’Edward Albee, una de les seqüeles de la lectura de Jambalaia.

Un joc a quatre, una conversa, molt tard, a les dues de la matinada ja, una perllongació de la festa que no sembla venir de gust a ningú, ni amfitrions ni convidats, i que fan sortir en un moment les arestes del matrimoni amfitrió. Un mal rotllo i un despreci evident, ella el desprecia a ell per no haver prosperat a la vida, i ell a ella per ser una borratxa que reclama sempre atenció i ser el centre de tot, com si ella li critiqués a ell aquest fracàs de vida per lo malament que la fa quedar a ella.
Retrets en una direcció i en la contrària, unes vides que només són odi, tot això davant d’uns nou vinguts que ho veuen tot amb molta por, perquè ells poden estar així en uns anys, i és una visió que esgarrifa.
Tota la conversa no és més que un joc, un de ben cruel, crueltat, retrets, fracàs… Una obra magistral, serà qüestió de veure-la al teatre algun cop, o alguna adaptació al cinema.

Els ocells / Víctor García Tur

Fa alguns anys jo no tenia aquest blog i ningú s’enterava (ni puta falta que feia) dels llibres que llegia. Ja llegia molt, i també escrivia, i em presentava a premis, i no els guanyava, i volia matar… i després buscava el que m’havia guanyat per llegir-lo i enfadar-me encara més. No estic segur de si va ser aquest el cas, vaig presentar-me vàries vegades al Premi Documenta, no el vaig guanyar mai, però Víctor García Tur sí, amb un recull de contes absolutament fantàstics que es diu Twistundchauung i que em va deixar amb ganes de més. S’ha fet esperar!

Aquí tenim una novel·la, ambientada en un d’aquests pobles de muntanya que s’està reconvertint en hostals per la gent de Barcelona i prou, un turisme rural que amenaça amb desnaturalizar el poble, convertir-lo en un parc temàtic pels pixapins.
Però allà també hi ha un observatori de la fauna, encarregat d’alimentar i controlar els voltors de la zona. I un matí que els llencen la carronya al punt on els alimenten només s’en presenten un centenar, on han anat tots els altres.

Vulture / Geier (c) Adrian Korte, Creative Commons

L’encarregada de vigilar-los, Virgínia no sap per on començar a buscar, no se’ls veu en els seus amagatalls habituals, els seus “nens” no hi són i no hi ha cap motiu per explicar que hagin marxat, ni perquè ni a on.
Per completar el repartiment tenim a Dafne, una traductora que s’ha escapat al poble a descansar i traduir amb calma, però de seguida es troba primer amb un estol de voltors al davant del cotxe que quasi la fan descarrilar, i després implicada amb la família que l’acull, en Vador que li agrada i la nena punk amb qui s’identifica força, tot i que la noia ho negui del tot.
Al poble passen coses, apareixen pintades de protesta, “Alcalde avar i putero” o “Turistes, foteu el camp” tothom creu que la responsable és la filla d’en Vador, la punk Judit, i és ella però ho negarà sempre.

Keizer Respect Existence (c) Denis Bocquet, Creative Commons

A prop del poble hi ha la masia de les germanes escriptores Brugués, unes Brontë ficiticies i nostrades, en Vador porta allà a la Dafne, li obre el museu per ella i allà tot sols…
Però al poble s’acosta una festa, la mare de totes les festes, alguns homes del poble, emmascarats i disfressats de “garsots” tenen un dia per fer el que vulguin, subbertir tot l’ordre, tot està permés.

Mountain village in Corsica (c) rekre89, Creative Commons

El que més m’ha agradat és el retrat que es fa del poble, un com tants, tothom és coneix i tots estan mig emparentats. A més allò s’està envellint i despoblant de tal manera que només el turisme rural i de retruc convertit allò en un parc temàtic, els hi dóna alguna alternativa de futur.
I els noms, en Vador de fet és en Salvador, però ningú l’hi diu, el nano que treballa amb la Virgínia a l’observatori d’aus es diu Bartók (només al final sabrem que ve d’Albert va passar a Berto i fins Bartók), també hi ha un que ven ocells que en diuen Cary Grant perquè de jove s’hi assemblava i ja ningú es recorda del seu nom… Hi ha molt pobles on com no sàpigues el malnom de la gent no trobaràs ningú.

Paris 2016 (c) Denis Bocquet, Creative Commons

La novel·la no acaba de la manera típica amb la parella Dafne-Vador seguint junts i ella quedant-se a viure al poble com una urbanita enlluernada per l’encant del món rural, no, ella se’n torna a Barcelona. I just después, es descobreix perquè havien marxat els ocells, bé, més o menys amb un final una mica de ciència-ficció i una mica obert.
Altament recomanable i com diria Judit: ¡solidaritat punk!

Memòries: històries de mos llibres i relacions literàries / Narcís Oller

Darrerament m’ha donat una mica per les memòries, millor si són d’escriptors, i Narcís Oller és un dels grans escriptors catalans, així que m’hi he tirat de cap, tot i ser un llibre un pèl intimidant.
I el llibre resulta intimidant per un detall, por haver-hi un capítol d’unes 10 pàgines, i unes notes per aquest mateix capítol de 40 pàgines (a més amb un cos de lletra molt més petit). Narcís Oller fa sovint referències a articles o cartes i les inclou a la part final, o sigui que el llibre s’ha de llegir amb dos punts i anar saltant d’una banda a l’altra, i el que sembla un innocent capítol de 10 pagines és com si n’acabés tenint 70 o així, i potser no totes les notes són imprescindibles, però jo no sé si ho retallaria i està clar que com a tema d’estudi són importants.
Resumir tot el contingut és una tasca que tampoc intentaré. Els capítols comencen com una carta a Caterina Albert (Víctor Català) explicant-li els seus records relacionats amb el món dels llibres, alguns detalls són interessants.
Narcís Oller treballava com a procurador, de les seves novel·les amb prou feines en treia beneficis, tot i ser traduïdes i raonablement venudes, els escriptors en general tenien una altra feina perquè l’escriptura no donava, ni en català ni en castellà, Pérez Galdós tot i tenir gran éxit va tenir força problemes de diners.

Imatge treta d’aquí, no consta autor
Tant Pérez Galdós com alguns altres escriptors li retreien a Oller el fet d’escriure en català, perquè d’aquesta manera els impedia gaudir del seu talent sino era mitjançant traducció, no podien accedir a la literatura catalana per aquesta mania d’escriure en català. Hi ha coses que canvien i coses que no, a la pila de les que no el convenciment que escrivim en català per fotre, a la pila de les que sí el tema de que hi hagi interés pel que es fa a catalunya en general i concretament en català, en aquella época hi havia un cert interés (tampoc va durar gaire), ara no els importa una merda.
En un viatge per París Oller pot coincidir amb Zola o Goncourt, i pel nord d’Espanya Santander i Euskadi es tractat com una estrella, fins al punt que acaba mig escapant-se a Burgos, tip de ser el centre de tanta atenció. Suposo que són coses que passen quan els que escriuen són pocs i és factible que tots més o menys es coneguin.
Entre els grans amics d’Oller es destaca Emilia Pardo Bazán, tot i que un malentés va acabar estroncant la seva amistat; també l’escriptor Pereda.
També va tenir els seus temes de pirateria amb un editor argentí, que va pagar una traducció i emparant-se enuna llei argentina però sobretot en la distància li va venir a dir que si no li agradava que ho sentia, però ni un duro, i tampoc és que cobrés tant.
Cap a la segona meitat del llibre Narcís Oller es va quedant sol, la mort d’Yxart, de Sardà… la medecina no era com era, i la tuberculosi feia estralls.
I el teatre, que era una casa de barrets on la serietat i la professionalitat eren rara avis, tot plegat molt desmoralitzant, i que pinta un esdevenir fumut pel sector.

Desconsol, Josep Llimona (c) Eric López Contini, Creative Commons

El llibre és un objecte d’estudi de gran valor, però no són unes memòries gaire literàries. Són molt objectives, molt d’enumerar coses i dates relacionades amb el tema literari majorment, quasi ni una línia sobre la seva vida, sobre les idees polítiques sí perquè cap al final van tenir molta importància. També cap al final de llibre aquell interès per les seves obres des de les espanyes es va disoldre com un terròs de sucre, entre la política i aquesta mania d’escriure en català…
Una cosa que només entendran els bibliotecaris: m’hauria hagut d’imaginar que el llibre no seria ben bé unes memòries, era un 833 no un 92.