Ballar en la foscor / Karl Ove Knausgård

Quart volum de la monumental La meva lluita del noruec Karl Ove Knausgård. Per cert Knausgård té altres llibres apart d’aquest sextet que potser estaria bé que algú publiqués, no sé és una idea que dono.
Aquí ens trobem amb un Karl Ove de divuit anys que en acabar l’institut es posa a donar classes de primària, una cosa que a Noruega és possible, té amb prou feines un o dos anys més que els seus alumnes més grans. Se’n va al nord de Noruega, al petit poble pesquer de Håfjord amb la idea de viure com un adult i dedicar-se a escriure. No pretén fer carrera en la docència però aquesta semblava la sortida més raonable per guanyar alguns diners i fer alguna cosa ja que en acabar l’institut no té intenció ni d’anar a la universitat ni res més apart de dedicar-se a escriure.
Però no deixa de ser un nano de divuit anys, que amb prou feines ha sortit de casa i que encara és verge, una idea que el turmenta i que afronta de la manera més racional: mentint.
I el nord de Noruega és un lloc d’una natura que s’ho emporta tot per davant, pobles petits on absolutament tothom es coneix, on tot se sap.

(c) Maria Teresa Slanzi, tret de la web de L’Altra

Håfjord és un poble de 250 habitants, però té una escola pública que podria competir aquí amb les millors escoles privades. Però és molt al nord, i quan comença l’hivern les condicions són terriblement dures, fred i nit, i les alternatives per fer alguna cosa diferent els caps de setmana es redueixen a beure amb la mateixa gent que veus cada dia. I el tema de la beguda ens porta, com no, al seu pare. Aquesta serie comença amb la mort del pare, i a partir d’allà flash-backs, el pare s’ha separat s’ha casat amb una noia més jove i s’està alcoholitzant. Si existeix per això una predisposició genètica està clar que Karl Ove la té, borratxeres cada cop més dures, llacunes de memòria… almenys se n’adona i comença a afluixar i escriure una mica, i resulta que el que escriu és bo.

No és Håfjord, és Tromso. Tromso (c) Moyan Brenn, Creative Commons

A més del moment «actual» tenim molts flashbacks cap al seu darrer any d’institut, on feia campana de manera quasi contínua, també bevia molt i va començar a escriure professionalment fent ressenyes de discs, no li pagaven però es podia quedar els discs, es sentia algú. Aquest darrer any vivia amb sa mare, quan havia de passar el dia a la ciutat per anar al diari es quedava a casa sons avis, fins que aquests van dir (per indicació de son pare) que això de passar sense avisar i quedar-se a dinar s’havia d’acabar. La separació era complicada econòmicament, també per la mare que no era conscient de fins a quin punt els seus fills temien a son pare, més que por en ocasions era autèntic terror. En aquest llibre però la presència del pare és menys marcada, es va esvaïnt i (potser per l’efecte de l’alcohol) es va fent borrosa. Amb el final d’aquest darrer any i la corresponent celebració del russ i un stage amb el seu equip de futbol a Dinamarca (on quasi lliga amb una turista ianqui, llàstima que els companys el fotessin atrinxerant-se a l’habitació, què cabrons!) tornem a l'»actualitat».

Estudiants de Noruega celebrant el russ. May 17th 2007 (c) Ronny-André Bendiksen, Creative Commons

Les classes avancen, és un sistema molt diferent del nostre, moltes classes juntes, molts patis (el moment, no l’espai), i alumnes tímids, d’altres de sobrats i alguna noia que li sembla que n’està enamorada. Ell no encaixa allà, tampoc vol, tampoc fa gaires intents i fins i tot envia en orris una relació que podria funcionar amb una noia del poble que estudia a la propera Finnsnes per no lligar-se, ell vol escriure i marxar d’allà quan acabi aquest curs. Conviu, però no s’integra, està de pas i ho sap ell i la resta del poble. I segueix sent verge, tot i que els seus intents arriben cada cop més a prop, al final fa patir i tot.
En aquest darrer volum ens trobem un autor que entra ja de ple a la vida adulta, hi entra com tothom amb les idees menys clares del que aparenta, derrapant i amb excessos i combinant moments diguem-ne dignes amb una necessitat de follar bastant imperiosa, que ja está tip d’anar mentint.

Karl Ove Knausgård a l’edat que tenia en aquest llibre, foto treta d’aquí no mencionen autor

Tinc ganes de llegir els dos volums que falten, i algun dia de rellegir tota la sèrie en català (a poder ser amb els dos primers volums traduïts del noruec i no de l’anglès, i per la mateixa traductora que fa una gran feina). I sense fer espòiler la darrera escena del llibre, pràcticament darrera frase, m’ha encantat. No sé si serà premonitori de la resta o només un punt estrany sense continuïtat, però aposto per la primera opció.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *