La Mort i la primavera / Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda és una de les grans de la literatura catalana, això no ho dubta ningú. Sóc dels que va fer BUP i recordo que a 3er de BUP Rodoreda era Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat, i alguns contes que anaven bé per llegir i comentar a classe perquè eren curtets. Aquell any vaig llegir Aloma (com La plaça la tinc llegida dos cops), i em vaig quedar amb aquesta llista de tres novel·les, com si tota la resta fos una obra menor. Aquesta idea ja va trontollar quan vaig llegir la sensacional Jardí vora el mar (també dues lectures, de moment), però es va afermar una mica amb Quanta, quanta guerra Rodoreda és una autora molt més complexa i polièdrica, no es pot reduir, ni que sigui per comoditat, a Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat.
Tinc pendent de llegir Mirall trencat, però m’he llegit les altres dues, i són dues obres perfectament assentades a la realitat, i és potser això el que desarma quan ens trobem un llibre com el que ressenyo aquí.
Fotografía de l’autora treta d’aquí, no es menciona autor
La Mort i la primavera no passa a cap lloc específic, passa en un lloc estrany, inconcret, amb una certa màgia tenebrosa. Jo crec que aquesta inconcreció li dóna més força, una història que no passa enlloc passa a tots els llocs, per això m’agrada que Acte de violència de Pedrolo no estigui ambientat del tot a Barcelona, i que el dictador no sigui ben bé Franco ni… trobo que amb aquesta distància la història guanya en força, però això és una idea molt meva. Perquè quan en una novel·la hi ha tot d’imatges la temptació és transformar-les en metàfores i donar la interpretació, allò tan típic d’allà on diu «X» en realitat està dient «una cosa molt més concreta i menys misteriosa que X». És massa temptador com per no posar-m’hi. I més d’un cop trobem coses que l’autor ni havia pensat, ni volia transmetre, a sobre.
El senyor malcarat que viu a la casa dalt de tot de la muntanya pràcticament abocat sobre el poble que estan esperant que es mori crec que és Franco, però podria ser qualsevol dictador, la casa és al capdamunt d’una muntanya partida que pot ser el Valle de los caídos, i fins dalt de la casa hi creix una heura que a la tardor es posa de color sang: el dictador que ha arribat al cim sobre la sang de la guerra.

Sant Jaume de Frontanyà (c) José Luis Mieza, Creative Commons

 El poble és al costat d’un riu, i les aigües subterrànies travessen el poble de punta a punta, descalçant-lo, descalçant les cases, com fent una tasca soterrada per ensorrar tot allò. De tant en tant els homes s’hi summergeixen en una punta per revisar-ho, surten per l’altra banda amb la cara arrencada. Pot ser la lluita clandestina, que obliga a la gent després de passar-hi a viure amb una altra identitat, però també podria ser que aquesta aigua vingués de dalt de la muntanya, de França que es veu que era alguna esperança, de fet en enllestir-se la segona guerra mundial molts esperaven que les tropes aliades entressin pels Pirineus. 

Pont d’Esterri (c) Dani Morell, Creative Commons
Hi ha els ocells «endolats» una mena d’orenetes, amb uns rituals força estranys, que potser són la influència de l’exterior, que ve i va però no és constant. I el tema d’escorxar cavalls i euges «plenes»… Durant la guerra es van menjar molts cavalls, cavalls de feina que ja eren vells, cavalls de drapaire, hi havia gana i qualsevol animal va ser susceptible d’acabar a la cassola, a Barcelona no hi havia ni gats ni gossos vagabunds…
Les excursions de tot el poble a la cova per portar arguila i fer-ne pintura rosa per les cases a l’inici de la primavera per provocar que canviï la llum és l’esperança en el futur, s’engalanen totes les cases però no pas la del capdamunt de la muntanya.
La gent quan mor la fiquen dins d’un arbre, però abans li han d’omplir la boca amb ciment perquè l’ànima no s’escapi, cada arbre té una argolla i una placa amb el nom de la persona que hi ha, i quan neix una persona posen una argolla i una placa a l’arbre que ocuparà… Aquesta imatge és forta i no m’acabo d’atrevir a buscar-li una interpretació.
Parlem una mica de la història. El protagonista té un pare que es fica en un dels arbres, i una marastra, una dona esguerrada que va aparèixer a l’escorxador i que va començar a seguir son pare. Al final acaben junts com a parella després que son pare entri a l’arbre, i tenen una filla que també té el mateix tret distintiu de la mare, un braç esguerrat… I coneixem el pres, no sabem què ha fet, però fa molt i molt que és pres, ell tampoc ho té massa clar, podria ser la república o els ideals que encarnava o potser simplement un concepte de llibertat que no té cabuda en aquest món i ha de ser confinat.

Blacksmith’s shop (c) Jan Fidler, Creative Commons

El llibre va de més a menys, es va publicar pòstumament, i va caldre un intens treball amb els diferents esborranys i versions que manegava Mercè Rodoreda. La part final, quan el protagonista passa el poble per sota, després té la conversa amb l’home de la casa i li maten la filla acaba sent una mica confús i farragós, de mal llegir en un llibre que ja era tirant a dur. I després tenim els apèndixs, amb les versions «descartades» o que no tenien continuïtat amb el que Rodoreda ja donava per bo. Al segon apèndix hi ha una part que a mi quasi m’agrada més que la definitiva, amb l’home de la casa sent el pare del protagonista, el protagonista treballant amb el ferrer o a la casa de dalt amb l’home (una mica com El castell de Kafka?), i amb una insistència en una imatge que no apareix a la part definitiva, l’escorxador on maten els cavalls clavant-lis un ganivet al front, i els cors, amb la sang, sang que s’ha quedat al cor i no s’ha «cansat» anant per les venes… A més a més l’home de la casa explica que el poble el va fundar un cavaller, i que ell n’és el descendent.
Les imatges d’aquest llibre són d’allò més poderoses, i perden si fem allò de buscar el significat, d’intentar esbrinar què es vol dir realment, potser en aquest cas no cal, sobretot tenint en compte que estem amb una part descartada (una part que jo crec que Rodoreda hauria reaprofitat en part, però això només ho podia fer l’autora, no em posaré ara a discutir l’edició).

merce rodoreda (c) dani valle, Creative Commons

Un llibre molt suggerent i molt potent, una llàstima que no estigui acabat i enllestit per l’autora. Això sí, no el llegiu buscant més Aloma o més La plaça del diamant, aquesta és una altra Rodoreda, d’allò més interessant però desconcertantment diferent.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *