Jambalaia / Albert Forns

L’anterior llibre d’Albert Forns em va agradar, tot i que li vaig trobar algun “però”. És el típic llibre que no puc acabar i me’l vaig acabar, i bé, tenia ganes d’alguna cosa més. A més a més Anagrama s’ha decidit a publicar autors en català i a fer-ho bé, amb un premi, com toca. Vaja que agafo el llibre amb bona disposició.

I m’agrada, potser perquè ja conec un tret dels llibres de l’Albert i és que no hi ha un gran argument o una gran trama, no són llibres on passen moltes i moltes coses, en passen poquetes, i sobre aquestes poquetes pivota tot el llibre amb reflexions i “anades d’olla” sobre aquests temes. Una mica semblant (salvant moltes distàncies) amb el Vila-Matas, resumir els seus llibres es pot fer en una sola frase perquè el que és propiament l’argument és terriblement simple, però hi ha moltes més coses. Només perquè consti: a mi Vila-Matas m’està començant a interessar després d’haver-me obligat a llegir més d’un llibre abans de descartar-lo totalment.

Foto treta del seu twitter

El protagonista ha escrit una primera novel·la amb un èxit moderat (estem parlant de literatura catalana), i ara s’enfronta a la segona novel·la, la veritable prova. I s’en va a una d’aquestes residències per escriptors, per un mes, a Montauk (prop de Nova York) i els primers capítols s’alterna l'”ara” (Montauk, intentar escriure) amb entrevistes o comentaris sobre això de publicar, converses amb altres escriptors (Marc Pastor és perfectament reconeixible) sobre si agents sí o agents no, converses amb agents, o un d’aquests actes que es fan en festes assenyalades on els pobres escriptors es poden atipar a canapès i beguda, perquè això d’escriure no dóna, en general. Un extracte del llibre sobre això:

La primera novel·la en xifres:

Mesos invertits: 16
Dedicació diària: 7 hores de mitjana, amb màxims de 12 hores i molts mínims de 0
Pàgines: 354 (almenys 90 són palla)
Diners aconseguits: 3950 euros
Impostos: 1050 euros
Salari mensual si només visqués d’escriure: 246 euros
Entrevistes: 16 (2 de bones, 8 de regulars i 6 de nefastes)
Periodistes que m’han escrit malament el nom: 5
Mails d’amics que feia temps que no veia: 6
Mails d’amics demanant-me pasta: 1
Elogis de gent que admiro: 8
Insults: 3
Tuits del conseller de Cultura: 0
Presentacions: 4
Assistència màxima: 30 persones (tinc una família nombrosa)
Assistència mínima: 0 persones (Girona, on si no?)
Invitacions per escriure en revistes i diaris de franc: 5
Invitacions per escriure en revistes i diaris cobrant: 0

Montauk (c) Jason Pope, Creative Commons

Això és així en un llibre que es ven en el circuit normal i que té un cert èxit i és descoratjador, si ens passem a l’autoedició com és el meu cas les xifres són de plorar, més encara vull dir. Per què? Per què escriu Albert Forns? Per què escric jo? No puc parlar per ell, jo escric perquè m’ho passo teta, i potser perquè sóc una mica imbècil de dedicar tants esforços a una activitat que a nivell material no reporta quasi res o res o fins i tot costa diners.

Ho veieu? Jo hauria d’estar escrivint ficció, inventant personatges nous de trinca o, en el pitjors dels casos, repescant la història del pintor. Però no, aquí em teniu, tancat a l’habitació de Montauk i perdent el temps 1) pelant-me-la i 2) buscant coses idiotes a la Viquipèdia i googlejant imbecil·litats que podria trobar perfectament des de Barcelona. Vés perdent el temps, vés, que no tornaràs a tenir mai una ocasió com aquesta, no trobaràs mai un altre mecenes que cregui més en tu que tu mateix.

Per tant ens trobem amb un llibre més assaig que novel·la, aquesta literatura en que es confon narrador i autor, literatura del jo. Plena d’apunts i reflexions sobre l’obesitat als Estats Units, o Wal-mart, la pornografia per internet o -conseqüència lògica- fer-se palles (increïble la quantitat de sinònims d’aquesta expressió que troba).

L’amor pot durar tres anys però el desig pornogràfic s’esmuny en eixugar-te-la. No fa ni cinc minuts de l’ultim consum de paper higiènic i ja no recordo res de la noia en qüestió, i això que he passat una bona estona triant-la. Però ara res de res, per molt que faci memòria sóc incapaç de recordar si era rossa o morena…

Corporate Bukkake (c) Surian Soosay, Creative Commons

I també sobre un fenòmen que aquí ens sóna. Montauk ha passat de ser un poble quasi miserable de pescadors a estar colonitzat pels pijos de Nova York, els hipsters, els surfistes, etc. Mentre la gent del poble se’n queixa amargament i se’ls mira amb despreci alhora que els hi lloga cases o habitacions, que una cosa és la indignació i una altra deixar de fer diners. Unes crítiques que també es fan a l’Empordà a la gent de Barcelona, o a Lloret i Salou al turisme de borratxera.

Ditch Plains (c) empty007, Creative Commons

Quan un llibre no parla de res en concret passa que parla de tot, un dels grans moments són els sopars a la granja d’escriptors a Montauk, amb el mecenes d’allà, el dramaturg Albee, són genials, bebent vi argentí i menjant jambalaia, en un d’aquests sopars surt aquesta opinió sobre les escoles d’escriptura:

A Barcelona també tenim escoles d’escriptura, però si veiéssiu qui hi ensenya arrencaríeu a córrer. No hi ha Franzens ni Saunders, allò és un abocador de mediocres. I el mateix passa a les facultats de periodisme, són una cantina de fracassats que no han pogut treballar mai a cap mitjà.

Jambalaya (c) anokarina, Creative Commons

I un fragment més que m’ha fet doblegar els fulls per la cantonada (és el que faig quan no tinc més d’un punt per anar posant):

També hauria de recordar que això de fer novel·les és opcional, eh? Que si no les faig la vida continuarà avançant. Però, com fer-ho? Com em trec la novel·la del cap? Vaig a teràpia, finalment? Mesures més dràstiques, potser? Insistentment em ve al cap aquell beatnik sonat que cridava “EXIGEIXO UNA LOBOTOMIA” pels carrers de Nova York. Deixar de fer novel·les, i una merda. Perquè les acabin escrivint uns altres!

Writing (c) Reuben Ingber, Creative Commons

Algunes conseqüències de la lectura d’aquest llibre, m’he agafat de la biblio: El cas d’en Barney Panofsky de Mordecai Richler, Montauk de Max Frisch, Ciutat oberta de Teju Cole i Qui té por de la Virginia Woolf? d’Edward Albee, i a més a més m’han entrat ganes de menjar jambalaia!

Llibre molt recomanable, semblant al primer però prou diferent, interessant en definitiva. Això sí, si sou dels que necessiteu sí o sí una trama i una història on passin moltes coses, aquest no és el vostre llibre.

Per cert en resposta al test que s’inclou al llibre: Sí. Sí. 4. Videos. Altres. No. Sempre. No. Sí.

Els cossacs / Lev N. Tolstoi

orlowski_battle_cossaks_with_kirgizes_1826 (c) Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons
Cal llegir els clàssics, i Tolstoi és un clàssic i tenia per casa aquest llibre, una edició de 1933, i com que els llibres són per llegir-los doncs ni m’ho he pensat. El protagonista Olenin marxa al Caucas, més o menys amb els militars, però una cosa com aristocràtica, sense desfilar ni vivint amb la tropa, viu amb la gent i amb el seu criat, i es pot passar la majoria de dies caçant amb el vell del poble mentre va coneixent i admirant les costums dels cossacs, que pràcticament veu com per civilitzar. De tant en tant tenen incursions d’abreks, txetxens… la història del Caucas és complexa.
Som a la darreria de la guerra del Caucas. Allà arriba Olenin, amb l’esperança de trobar la veritat de la vida i guanyar alguns diners per eixugar els seus múltiples deutes, perquè el senyor vivia a tot tren a Moscou. S’allotja en una stanitsa (la casa rural típica de la zona) prop del riu Terek, traba amistat amb el vell Eroixka amb qui va a caçar i cada cop s’enamora més de la vida senzilla, i creu que només es pot ser feliç renunciant a tot fins i tot a l’amor, i proporcionant felicitat als altres. Intenta això regalant un cavall a Luka, l’heroi local que acaba de matar un abrek al front. Luka està més o menys promés amb la noia més guapa i més millor del poble, Marianka, la filla de la família que té la casa on s’allotja Olenin. I a poc a poc Olenin anirà desenvolupant una obsessió per ella, però la bella Marianka només té ulls per Luka i desprecia obertament Olenin. Tampoc és que se la vegi colada per Luka, és una novel·la de gent dura, dels que porten les emocions per dins, prou tenen amb la vida i la guerra a tocar. Finalment el despreci de Marianka farà a Olenin agafar el camí de l’estat major a l’exèrcit per marxar d’allà. Un final trist per ell i en part també per no haver-la pogut redimir a ella del seu futur tan limitat (segons ell almenys), o així ho he entès jo. Fos el que fos el que buscava al Caucas, no ho trobarà al costat de Marianka, i marxa d’un lloc a on mai s’ha integrat.
Molt bon llibre, posats a buscar-hi “peròs” el ritme és una mica massa lent (molts clàssics ens ho semblen, som una generació que sempre va amb presses), i també hi ha un tema d’edició, alguns noms que apareixen transliterats amb errades com per exemple Eroixka o Eroixa, que suposo que es una errada tipogràfica però els noms russos ja són prou durs com per afegir-hi aquests detalls que confonen una mica.
No estic segur de si és el primer Tolstoi, però sí estic segur que no serà el darrer, ara he de decidir si segueixo amb Anna Karènina o amb Guerra i pau, accepto suggerències.
Tolstoi (c) Octubre CCC, Creative Commons

Pas de ratlla / Manuel de Pedrolo

Pas de ratlla és una novel·la del 58-59 però que apareix publicada el 1972, una bestiesa. És una novel·la un punt sòrdida, trista, de gent derrotada i cruel, de gent podríem dir-ne afamada. Però fins i tot aquí pot sorgir l’amor, i la fatalitat, i el xantatge.. i quan ja em pensava que em trobaria amb una novel·la molt semblant a Joc brut, Pedrolo dóna un darrer gir a l’argument, completament sorprenent i inesperat i la novel·la guanya força.
És una novel·la típica de Pedrolo, es va per feina, i els personatges mostren una profunditat i una calidesa de persones reals. Per això no podem més que compadir el protagonista (que a més a més de la desgràcia de matar accidentalment el seu amor ha de patir un xantatge), i el xantatgista que enlloc de diners vol que l’alliberi de la seva dona, una mort més i estarà tranquil… o no. Perquè una cosa és un accident i una altra és a sang freda, premeditadament.
Per això el gir final m’ha agradat, no m’ho esperava i fa que aquesta no sigui una novel·la negra diguem-ne típica.
Manuel de Pedrolo, foto treta d’aquí no es menciona autor

Ballar en la foscor / Karl Ove Knausgård

Quart volum de la monumental La meva lluita del noruec Karl Ove Knausgård. Per cert Knausgård té altres llibres apart d’aquest sextet que potser estaria bé que algú publiqués, no sé és una idea que dono.
Aquí ens trobem amb un Karl Ove de divuit anys que en acabar l’institut es posa a donar classes de primària, una cosa que a Noruega és possible, té amb prou feines un o dos anys més que els seus alumnes més grans. Se’n va al nord de Noruega, al petit poble pesquer de Håfjord amb la idea de viure com un adult i dedicar-se a escriure. No pretén fer carrera en la docència però aquesta semblava la sortida més raonable per guanyar alguns diners i fer alguna cosa ja que en acabar l’institut no té intenció ni d’anar a la universitat ni res més apart de dedicar-se a escriure.
Però no deixa de ser un nano de divuit anys, que amb prou feines ha sortit de casa i que encara és verge, una idea que el turmenta i que afronta de la manera més racional: mentint.
I el nord de Noruega és un lloc d’una natura que s’ho emporta tot per davant, pobles petits on absolutament tothom es coneix, on tot se sap.

(c) Maria Teresa Slanzi, tret de la web de L’Altra

Håfjord és un poble de 250 habitants, però té una escola pública que podria competir aquí amb les millors escoles privades. Però és molt al nord, i quan comença l’hivern les condicions són terriblement dures, fred i nit, i les alternatives per fer alguna cosa diferent els caps de setmana es redueixen a beure amb la mateixa gent que veus cada dia. I el tema de la beguda ens porta, com no, al seu pare. Aquesta serie comença amb la mort del pare, i a partir d’allà flash-backs, el pare s’ha separat s’ha casat amb una noia més jove i s’està alcoholitzant. Si existeix per això una predisposició genètica està clar que Karl Ove la té, borratxeres cada cop més dures, llacunes de memòria… almenys se n’adona i comença a afluixar i escriure una mica, i resulta que el que escriu és bo.

No és Håfjord, és Tromso. Tromso (c) Moyan Brenn, Creative Commons

A més del moment “actual” tenim molts flashbacks cap al seu darrer any d’institut, on feia campana de manera quasi contínua, també bevia molt i va començar a escriure professionalment fent ressenyes de discs, no li pagaven però es podia quedar els discs, es sentia algú. Aquest darrer any vivia amb sa mare, quan havia de passar el dia a la ciutat per anar al diari es quedava a casa sons avis, fins que aquests van dir (per indicació de son pare) que això de passar sense avisar i quedar-se a dinar s’havia d’acabar. La separació era complicada econòmicament, també per la mare que no era conscient de fins a quin punt els seus fills temien a son pare, més que por en ocasions era autèntic terror. En aquest llibre però la presència del pare és menys marcada, es va esvaïnt i (potser per l’efecte de l’alcohol) es va fent borrosa. Amb el final d’aquest darrer any i la corresponent celebració del russ i un stage amb el seu equip de futbol a Dinamarca (on quasi lliga amb una turista ianqui, llàstima que els companys el fotessin atrinxerant-se a l’habitació, què cabrons!) tornem a l'”actualitat”.

Estudiants de Noruega celebrant el russ. May 17th 2007 (c) Ronny-André Bendiksen, Creative Commons

Les classes avancen, és un sistema molt diferent del nostre, moltes classes juntes, molts patis (el moment, no l’espai), i alumnes tímids, d’altres de sobrats i alguna noia que li sembla que n’està enamorada. Ell no encaixa allà, tampoc vol, tampoc fa gaires intents i fins i tot envia en orris una relació que podria funcionar amb una noia del poble que estudia a la propera Finnsnes per no lligar-se, ell vol escriure i marxar d’allà quan acabi aquest curs. Conviu, però no s’integra, està de pas i ho sap ell i la resta del poble. I segueix sent verge, tot i que els seus intents arriben cada cop més a prop, al final fa patir i tot.
En aquest darrer volum ens trobem un autor que entra ja de ple a la vida adulta, hi entra com tothom amb les idees menys clares del que aparenta, derrapant i amb excessos i combinant moments diguem-ne dignes amb una necessitat de follar bastant imperiosa, que ja está tip d’anar mentint.

Karl Ove Knausgård a l’edat que tenia en aquest llibre, foto treta d’aquí no mencionen autor

Tinc ganes de llegir els dos volums que falten, i algun dia de rellegir tota la sèrie en català (a poder ser amb els dos primers volums traduïts del noruec i no de l’anglès, i per la mateixa traductora que fa una gran feina). I sense fer espòiler la darrera escena del llibre, pràcticament darrera frase, m’ha encantat. No sé si serà premonitori de la resta o només un punt estrany sense continuïtat, però aposto per la primera opció.

Motorsoul / Stalker

Un llibre de tema africà i autor misteriós, al final del post tornaré sobre aquest autor disfressat amb el nom d’Stalker. El llibre es divideix en 4 parts, cadascuna situada en un país diferent, Namíbia, Congo….
La part de Namíbia narra la persecució d’uns Koevoets a un grup de SWAPO, està molt bé que hi hagi un glossari abans de cada capítol per no perdre’ns. Bàsicament paramilitars sud-africans perseguint rebels namibis en el temps que Namíbia era colònia de Sud-àfrica, amb Apartheid i tot, els koevoets (ve a voler dir corbs de guerra en afrikaans) formats per oficials blancs i auxiliars negres, que lluitaven per mantenir el control sobre l’enorme territori de Namíbia contra els independentistes. Eren soldats entrenats, amb equipament, amb armes, amb gossos entrenats, contra gent no gaire entrenada i pèssimament armada (disposaven d’equipament i entrenament cubà, per la col·laboració cubana a la veïna Angola). Però potser que pari ja amb la lliçó d’història, tot i que és apassionant i sobretot desconeguda per nosaltres, que volguem o no som força eurocèntrics.
Sossusvlei region Landscape by Vernon Swanepoel, Creative Commons
La persecució comença amb un tret, els koevoets maten a un dels SWAPO i aquests es disgreguen, i comença la persecució per un terreny terriblement àrid. No deixa de ser una missió, potser ni tan sols gaire important, el que volen és enllestir i tornar cap a casa, però el desert és una zona perillosa… Hi ha paisatges de gran bellesa, però durs i crus, i personatges també crus, expeditius… el que és necessari per sobreviure tot i que quan la ràdio deixa de funcionar l’obstinació en la persecució comença a ser suicida… I què passarà després? Potser Sud-àfrica “torna” Namíbia, que passarà amb els auxiliars negres dels koevoets? Podran demanar refugi o asil a Sud-àfrica? Intentarà ell endur-se el seu auxiliar lliurant-lo així d’una mort segura en cas d’independència? El considera ja una mena de fill o germà? Algú amb qui l’uneix algun de tipus de vincle més enllà del militar?

Boulevard du General Charles de Gaulle (c) David Stanley, Creative Commons

A Congo tenim en Marcel un ex-nen soldat, que més o menys ha refet la seva vida, però res és fàcil, tot costa diners, i allò està ple de criminals que cobren per la “protecció”. A més a més la seva dona Sandrine està infectada de SIDA. I comencen a desaparèixer nanos al veïnat, com que ell és el nou l’agafen amb ell i ha de fugir d’allà. Un xamà li dirà que accepti la seva veu interior, un jaguar, enlloc de combatre-la. I en la millor tradició de les pel·lícules d’acció l’heroi ajusta les coses a trets. És un relat potser més fluix, una mica massa idealista i amb molta espiritualitat africana, cosa que en l’anterior part ni havia vist.

Sylvain (c) Ángel Hernansáez, Creative Commons

Aquí els protagonistes són els viatgers en un bus, a la zona de Casamance, una zona conflictiva pertanyent a Senegal amb els seus lluitadors per la independència i els veïns del narco-estat de Guinea-Bissau. El bus va amb retard i comencen a passar una sèrie de coses que només poden passar a Àfrica. Els aturen els independentistes i els atraquen, una noia trepitja una mica, els militars els diuen que surtin d’allà que deixin l’autobus i vigilin amb les mines, més soldats després que els volen atracar, cultivadors de marihuana, la sabana, les històries que expliquen abans d’anar a dormir, l’home-simi (va viure amb mones fins als 6 anys), un blindat i més mines i… Moltes coses que la gent accepta amb una resignació nascuda de que així és com funcionen les coses i que poc s’hi pot guanyar anant-hi a la contra, s’ha d’intentar trampejar. Potser aquest conte és una de les millors explicacions de què és Àfrica avui en dia.

Genocide memorial (c) Dylan Walters, Creative Commons

I arribem a la darrera part UgandaRuanda. Un lladre, Chipper, roba amb son cosí a uns treballadors d’ONG mentre dormen, ell agafa els diners i surt d’Uganda cap a Ruanda. Just en el moment que ha començat el genocidi. Chipper veu pillatge, cases abandonades, hienes en plena ciutat, un paisatge desert, apocalíptic. Finalment aconsegueix refugiar-se (sense papers per demostrar que no és un tutsi el mataran) en una catedral, protegida per 4 cascs blaus (sí, 4, la resta han marxat i els 4 s’han quedat desobeint ordre explícites). Allà hi ha més de cent persones, dones i nens sobretot. A fora es van agrupant tropes de Interahamwe, els refugiats intentaran aguantar el setge amb l’esperança que tropes del FPR procedents d’Uganda aturin la massacre. Se salvaran o incrementaran les víctimes del genocidi? Un genocidi de prop d’un milió de tutsis i hutus moderats, feta sobretot amb matxets…

Victoria Falls (c) Charles Haynes, Creative Commons

El llibre m’ha encantat, cal felicitar a Raig Verd per l’edició, i a l’autor Stalker. Qui és Stalker? Francament ni idea, només he vist aquest coneixement d’Àfrica en els autors Gustau Nerín i Albert Sánchez Piñol, no crec que sigui cap dels dos (entre ells però apostaria pel primer), no té cap sentit que facin servir pseudònim. Només espero que sigui cert el que diuen els de Raig Verd, que aquest llibre és el primer d’aquest autor però no l’últim!

La reina de las nieves / Michael Cunningham

by David Shankbone, Creative Commons
Primer llibre de Michael Cunningham que llegeixo. Tenim la ruptura de Barrett, i ell (de fet era una parella amb dos ell) se’n va a viure amb son germà Tyler que viu amb Beth que està patint els efectes d’una quimio que ara mateix és el que la manté viva, tot i que precàriament.
Una mena d’aurora boreal, petita i fugaç, visible des de Central Park és una mena de revelació; i també la neu, una nevada que cobreix la ciutat d’un mantell blanc, de fet l’aparició de la tempesta de neu és a l’habitació de Tyler i Beth, han deixat oberta la finestra i gràcies al vent neva a la seva habitació. Com a imatge és molt potent.
Apareixen també dos personatges més Liz i Andrew, que treballen a la botiga amb Beth (quan es pot aixecar del llit) i Barrett. Mentrestant Tyler sobreviu fent de cambrer en un local on també el deixen tocar, sap que no serà cap estrella de la música però li agradaria com a mínim ser una mica més bo per poder compondre una canço per Beth, per tocar-la a la boda, que simbolitzi tot el que significa per ell, i una mica també (detall terrible però que hi és) com a homenatge pòstum en vida.

by Anthony Quintano, Creative Commons

I amb reflexions sobre el fet de morir-se. Com li portes la contrària a una persona que s’està morint? Pot ser que el fet de morir-se faci a algú més insuportable? Passa el temps, Tyler i Beth es casen (tot i que mantenen que el matrimoni el formen Tyler-Beth-Barrett), la cançó que li fa Tyler no està del tot malament, i fins i tot Beth pateix una millora miraculosa de la seva malaltia. Vivim la festa de cap d’any plens d’esperança, com si les coses finalment s’arreglessin. Beth acabada la festa passeja pel barri, un barri fantasmal i una presència (la seva) que té molt d’espectral, de ser a l’altra banda. S’atura al carrer i es passa una bona estona mirant la finestra del pis on viu.
I després d’això som al més d’abril, i Tyler, Barrett i Liz són al ferry d’Staten Island, obrint una urna per tirar-ne les cendres al mar…

The Staten Island Ferry (c) Mike Steele, Creative Commons

I després d’això anem al novembre del 2008, quan no estava clar si el proper president seria Obama o McCain, i després de les previsions de Barrett sobre Bush fins i tot nosaltres dubtem. Tyler i Barrett buiden l’apartament i deixen els mobles al carrer, només conservaran el televisor i el sofà que ja és al lloc nou.
Així com les altres parts eren més de Barrett o Beth, en aquesta guanya pes Tyler.

Les muses (c) Francois Serent , Creative Commons

Tyler ara té éxit, quan Beth va morir la seva música va millorar, no és una estrella però té algun futur en això, i es sent fatal, com si hagués fet un pacte amb el diable, no ho ha fet, però no té gaire clar que hauria respost de tenir aquesta oferta. I en una conversa amb Liz, sols al pis nou, explicant-li això acabant fotent un clau, mig per comapassió mig perquè sí. Però després ens enterem que Liz i Tyler porten follant des de fa la tira, i que només ho van deixar estar durant la miraculosa (però fugaç) recuperació de Beth, i encara més després ens enterem que fot anys que se’n van al llit amb certa regularitat.
Liz, la millor amiga de Beth, encara ja la maduresa i tot i això té aquesta relació amb Tyler, quan a més a més sortia amb el jove Andrew. Lo d’Andrew és cas apart perquè ella ho veia venir, està cansada de sortir amb joves fins que pensen una mica i passat un temps se’n busquen una de la seva edat. Tyler està convençut que Beth no ho hauria vist malament, com si ella ja es veiés fora i entengués que el seu marit i la seva millor amiga tenen dret a consolar-se mútuament, també és una idea d’allò més consoladora per Tyler.
Liz vol un canvi i se’n va a California, Tyler es queda a NY perquè ha d’enllestir una cançó més per fer el disc que li ha comprat una discográfica independent, i Barrett enfronta el futur al costat de Sam, preguntant-se si aquest serà el bo, el definitiu.
Pel meu gust el llibre davalla cap a la part final, i més que una conclusió pletòrica, d’aquelles de llibre rodó les històries simplement les deixem de llegir, allò que deia un autor “antes de terminar mis libros los concluyo”, però està bé, possiblement un altre tipus de final hauria quedat molt forçat.
I la ciutat de Nova York és quasi un personatge, o en qualsevol cas molt més que un simple escenari, igual que la neu, amb tota la simbologia que arrossega.

Detall de la coberta amb l’Empire State Building nevat

La Mort i la primavera / Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda és una de les grans de la literatura catalana, això no ho dubta ningú. Sóc dels que va fer BUP i recordo que a 3er de BUP Rodoreda era Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat, i alguns contes que anaven bé per llegir i comentar a classe perquè eren curtets. Aquell any vaig llegir Aloma (com La plaça la tinc llegida dos cops), i em vaig quedar amb aquesta llista de tres novel·les, com si tota la resta fos una obra menor. Aquesta idea ja va trontollar quan vaig llegir la sensacional Jardí vora el mar (també dues lectures, de moment), però es va afermar una mica amb Quanta, quanta guerra Rodoreda és una autora molt més complexa i polièdrica, no es pot reduir, ni que sigui per comoditat, a Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat.
Tinc pendent de llegir Mirall trencat, però m’he llegit les altres dues, i són dues obres perfectament assentades a la realitat, i és potser això el que desarma quan ens trobem un llibre com el que ressenyo aquí.
Fotografía de l’autora treta d’aquí, no es menciona autor
La Mort i la primavera no passa a cap lloc específic, passa en un lloc estrany, inconcret, amb una certa màgia tenebrosa. Jo crec que aquesta inconcreció li dóna més força, una història que no passa enlloc passa a tots els llocs, per això m’agrada que Acte de violència de Pedrolo no estigui ambientat del tot a Barcelona, i que el dictador no sigui ben bé Franco ni… trobo que amb aquesta distància la història guanya en força, però això és una idea molt meva. Perquè quan en una novel·la hi ha tot d’imatges la temptació és transformar-les en metàfores i donar la interpretació, allò tan típic d’allà on diu “X” en realitat està dient “una cosa molt més concreta i menys misteriosa que X”. És massa temptador com per no posar-m’hi. I més d’un cop trobem coses que l’autor ni havia pensat, ni volia transmetre, a sobre.
El senyor malcarat que viu a la casa dalt de tot de la muntanya pràcticament abocat sobre el poble que estan esperant que es mori crec que és Franco, però podria ser qualsevol dictador, la casa és al capdamunt d’una muntanya partida que pot ser el Valle de los caídos, i fins dalt de la casa hi creix una heura que a la tardor es posa de color sang: el dictador que ha arribat al cim sobre la sang de la guerra.

Sant Jaume de Frontanyà (c) José Luis Mieza, Creative Commons

 El poble és al costat d’un riu, i les aigües subterrànies travessen el poble de punta a punta, descalçant-lo, descalçant les cases, com fent una tasca soterrada per ensorrar tot allò. De tant en tant els homes s’hi summergeixen en una punta per revisar-ho, surten per l’altra banda amb la cara arrencada. Pot ser la lluita clandestina, que obliga a la gent després de passar-hi a viure amb una altra identitat, però també podria ser que aquesta aigua vingués de dalt de la muntanya, de França que es veu que era alguna esperança, de fet en enllestir-se la segona guerra mundial molts esperaven que les tropes aliades entressin pels Pirineus. 

Pont d’Esterri (c) Dani Morell, Creative Commons
Hi ha els ocells “endolats” una mena d’orenetes, amb uns rituals força estranys, que potser són la influència de l’exterior, que ve i va però no és constant. I el tema d’escorxar cavalls i euges “plenes”… Durant la guerra es van menjar molts cavalls, cavalls de feina que ja eren vells, cavalls de drapaire, hi havia gana i qualsevol animal va ser susceptible d’acabar a la cassola, a Barcelona no hi havia ni gats ni gossos vagabunds…
Les excursions de tot el poble a la cova per portar arguila i fer-ne pintura rosa per les cases a l’inici de la primavera per provocar que canviï la llum és l’esperança en el futur, s’engalanen totes les cases però no pas la del capdamunt de la muntanya.
La gent quan mor la fiquen dins d’un arbre, però abans li han d’omplir la boca amb ciment perquè l’ànima no s’escapi, cada arbre té una argolla i una placa amb el nom de la persona que hi ha, i quan neix una persona posen una argolla i una placa a l’arbre que ocuparà… Aquesta imatge és forta i no m’acabo d’atrevir a buscar-li una interpretació.
Parlem una mica de la història. El protagonista té un pare que es fica en un dels arbres, i una marastra, una dona esguerrada que va aparèixer a l’escorxador i que va començar a seguir son pare. Al final acaben junts com a parella després que son pare entri a l’arbre, i tenen una filla que també té el mateix tret distintiu de la mare, un braç esguerrat… I coneixem el pres, no sabem què ha fet, però fa molt i molt que és pres, ell tampoc ho té massa clar, podria ser la república o els ideals que encarnava o potser simplement un concepte de llibertat que no té cabuda en aquest món i ha de ser confinat.

Blacksmith’s shop (c) Jan Fidler, Creative Commons

El llibre va de més a menys, es va publicar pòstumament, i va caldre un intens treball amb els diferents esborranys i versions que manegava Mercè Rodoreda. La part final, quan el protagonista passa el poble per sota, després té la conversa amb l’home de la casa i li maten la filla acaba sent una mica confús i farragós, de mal llegir en un llibre que ja era tirant a dur. I després tenim els apèndixs, amb les versions “descartades” o que no tenien continuïtat amb el que Rodoreda ja donava per bo. Al segon apèndix hi ha una part que a mi quasi m’agrada més que la definitiva, amb l’home de la casa sent el pare del protagonista, el protagonista treballant amb el ferrer o a la casa de dalt amb l’home (una mica com El castell de Kafka?), i amb una insistència en una imatge que no apareix a la part definitiva, l’escorxador on maten els cavalls clavant-lis un ganivet al front, i els cors, amb la sang, sang que s’ha quedat al cor i no s’ha “cansat” anant per les venes… A més a més l’home de la casa explica que el poble el va fundar un cavaller, i que ell n’és el descendent.
Les imatges d’aquest llibre són d’allò més poderoses, i perden si fem allò de buscar el significat, d’intentar esbrinar què es vol dir realment, potser en aquest cas no cal, sobretot tenint en compte que estem amb una part descartada (una part que jo crec que Rodoreda hauria reaprofitat en part, però això només ho podia fer l’autora, no em posaré ara a discutir l’edició).

merce rodoreda (c) dani valle, Creative Commons

Un llibre molt suggerent i molt potent, una llàstima que no estigui acabat i enllestit per l’autora. Això sí, no el llegiu buscant més Aloma o més La plaça del diamant, aquesta és una altra Rodoreda, d’allò més interessant però desconcertantment diferent.

El nedador del mar secret / William Kotzwinkle

Un llibre petit (han caigut dos de petits seguits, a més a més llegits el mateix dia), d’un autor que desconeixia, sobre un tema tan universal com és el naixement. Aquell moment en que el nen, el nedador del mar secret, entra a la vida. Un llibre que comença de manera directa:

-Johnny, acabo de trencar aigües!

I tot es posa en marva a la petita cabana que ocupen en Laski (Johnny) i la Diane. Han d’arribar al poble, per una carretera nevada i de nit. 
Imatge de l’autor treta d’aquí, no mencionen autor
Arriben a l’hospital, i allà es posa en marxa lentament la maquinària que ha de permetre que tot surti bé. En teoria. Voleu saber que passa? L’article d’on he tret la foto ho explica només començar, així que si voleu saber feu clic aquí, no vull queixes.
És un llibre petit, i una cosa que dic sempre és que no us refieu dels llibres petits, perquè us la fotran. I aquest és el cas, el llibre no arriba a les 90 pàgines i en una hora i mitja o dues com a molt el tindreu llegit. Però no l’oblidareu en dues hores, ni en força més, el llibre t’agafa, t’escanya i fa que no puguis respirar, i no para, i la seva empremta dura. És un llibre collonut.
El llenguatge és pura poesia, l’entorn, els moviments, les finestres, les mirades, la tristor… Però és una poesia que té dues virtuts: és senzilla i és sincera. No és una història per explicar amb floritures, fer-ho seria recrear-s’hi, i no li podem demanar al protagonista-autor que s’hi recrei. Creieu-me. I com que és sincera no li cal estendre’s, les coses veritables amb poques paraules en tenen prou, han de ser les paraules justes, això sí.
I ara m’agradaria parlar de l’edició, el llibre forma part de la col·lecció Ineludibles, de l’editorial Navona, que a més a més de tenir un gran criteri a l’hora de recuperar llibres, molts d’ells clàssics que han passat de moda, han publicat aquest llibre també en català. I a més a més es tracta d’una molt bona edició, tapa dura, cinta punt de lectura, tacte de tela… una passada. Només em queda felicitar-los i animar-los a publicar més llibres en català, tot i que suposo que dependrà de les vendes.
Birth (c) L’Orco Sul Monociclo, Creative Commons

El Camino de los difuntos / François Sureau

Vaig arribar a aquest llibre després d’un article a Jot Down, concretament aquest. Això ho faig molt, quan en un article parlen d’un llibre me’l demano a la biblioteca, de vegades ni m’espero a acabar l’article i consulto el catàleg al moment, és el que té treballar a una biblioteca. El tema etarra ha estat tractat en novel·les, però sempre és un tema complex amb moltes ferides encara obertes.
En aquest llibre Sureau s’inventa un fictici Javier Ibarrategui, que després de deu anys a França demana ser acceptat com a refugiat. Però som als primers vuitanta, i França comença a prendre la política que el tema d’ETA és una cosa de la que se n’ha d’encarregar la jove democràcia espanyola, que de fet cal fer-ho així per no enviar el missatge que no es creuen aquesta democràcia. El protagonista del llibret és un jurista, un dels que ha de revisar aquest cas, entre d’altres, i a nivell tècnic no pot menys que defensar que se li denegui l’estatut de refugiat. Ibarrategui, calmat diu que si no li concedeixen se’n tornarà, però que allà la seva vida corre perill, pels GAL i d’altres grups parapolicials que feien la guerra pel seu compte amparats per l’estat, presumptament (almenys a nivells oficials). Per concedir l’asil cal que sigui l’estat el que et persegueixi, assumir això era excessivament incòmode.
Unes frases. Quan la vista ja pràcticament acaba, parla Ibarrategui:

Mirándome, dijo que no deseaba, si llegaban a asesinarlo, que nadie se sintiera responsable de su muerte. Ahora sé que era sincero. Pero en aquel momento, esa frase nos puso en su contra. Era como una bofetada que no creíamos merecer. Un chantaje moral. Inclinó la cabeza ante nosotros y salió sin mirar atrás.

Li deneguen, ell torna, i el maten. Previsible, i molt real tot i ser un personatge inventat. Al protagonista li queda el remordiment, va a visitar la tomba, conscient que hi ha un “camí dels difunts” (un camí de casa al cementiri, diferent per cada casa o família, transmés oralment, sense marques però real) que no sap si està seguint, el record d’Ibarrategui, quasi la seva presència ja l’acompanyarà sempre més:

La culpa tiene poderes de los que el amor carece.

I un petit apunt, el llibre té 48 pàgines, a bon cos de lletra, quasi ens trobem més d’un relat llarg o un article fins i tot, potser seria més raonable haver compilat més treballs del mateix autor en un sol llibre d’una mida més normal. Però que l’editorial s’hagi decidit no per lo més raonable i hagi decidit publicar aquest llibre perquè es defensi tot sol a les llibreries, em sembla una decisió valenta que cal felicitar!

L’afer marsellès / M. Mercè Cuartiella

Tenim la història de dues germanes, la Mei i la Sònia. La Sònia té feina més o menys estable en un basar xinés i la Mei va encadenant feines depriments, fins que les deixa quan es casa i ara es troba sola, sense marit i plantejant-se que haurà de treballar. A la seva joventut va compartir pis amb dos amics, un d’ells era a casa l’àvia, per cuidar-la i fer-li companyia i les altres dues s’hi van acoblar, i anaven passant una mica en plan comuna, com que deixaven i agafaven feines horribles contínuament sempre hi havia algú que tenia alguns diners. La pensió de l’àvia donava ben just pel lloguer de renda limitada i les principals factures, la resta havia de sortir del jovent, i amb penes i treballs sortia, però això era abans. Han passat els anys, i com que el marit i els amics mai van congeniar ara fa la tira que ni tan sols sap res d’ells, l’Emma i el Dani. I com que el lloguer del pis el seu ex el deixa de pagar de seguida farà cap de nou al pis. Tot i que el Dani ara és més misteriós i l’Emma està prenyada.

(c)Òmnium, Creative Commons

Sònia, a més a més del basar xinès treballa fent hores en un gimnàs, i té certa tendència a apropiar-se de coses, sigui un rellotge, sigui una càmera, sigui un anell en el joier familiar de l’home casat que s’acaba de tirar… Normalment roba perquè sí, per fotre, però un d’aquests robatoris li representa una important entrada de calès i un viatge a Marsella, es pensava que era una joia barata per l’exagerada mida de la pedra, però era bona…
I la Mei? Doncs amb la Sònia buida el pis on vivia amb l’ex, i a més a més el destrossen, com a venjança. I Mei comença a treballar com una mena d’espia, va a una tenda concreta i fa un informe sobre el comportament dels dependents, o substitueix l’Emma passejant gossos, o pinta verges amb la Sònia a tant la peça… el submón laboral és pràcticament inesgotable. Aquestes “feines” no ajuden a que el seu estat mental millori, des que la va deixar el Víctor té el convenciment que els objectes l’ataquen, brillen uns segons abans anunciant-ho i aleshores l’ataquen, obrellaunes, prestatges, corretges de gos… tot està confabulat contra ella i així seguirà mentre no trobi el seu lloc, sigui això el que sigui.
I a la feina d'”espia” la Mei traba amistat amb l’Artashes, un armeni amb qui treballa. I aleshores en Victor la torna a buscar, es veu que les coses no li han anat tant bé com volia i…

Emerald_engagement_ring by Max Lee, Creative Commons

Vaig a posar un però al llibre, tota la història es manté en un to baix, com si en un moment o altre anés a començar l’acció, però no, passen coses, moltes coses, però no hi ha una explosió d’acció i això fa que el llibre sembli menys rodó, acaba on s’acaba però bé podria haver seguit més enllà, o haver començat abans, o… Però això ja és si em vull posar punyetero, és un bon llibre i m’ha agradat el retrat que fa del tema germans/germanes, potser hauré de buscar el llibre amb el que l’autora va guanyar el premi Llibreter 2012 que va sobre el tema.