Domingo de revolución / Wendy Guerra

Darrer llibre d’una escriptora que em va agradar molt amb Negra i que he anat seguint des d’aleshores.
En aquest llibre l’opressió de l’estat cubà es fa present des del principi, i també els recels dels exiliats amb l’escriptora protagonista que acaba sent una dissident pel règim castrista i una espia d’aquest mateix règim pels exiliats. Una mirada lúcida que incomoda a tots els que estan o en un extrem o en un altre.
Va al DF a retrobar-se amb un antic amor, i allà escriu un llibre sobre Cuba que fa que els exiliats l’odiin i s’acabi la relació amb Enzo, a la tornada Cuba ja l’esperen amb el seu llibre, es veu que les autoritats l’han llegit i no els agrada.
I aleshores arriba Gerónimo, que li dii a la protagonista Cleo que el seu pare no és el seu pare, que en realitat era un agent i que ella va nèixer als Estats Units i que ell ho està investigant per fer-ne una peo·lícula. A partir d’aquí tot s’accelera, els viatges, els descobriments, els registres a casa seva (impagable la seva assistenta informadora que a més a més li amaga coses i li canvia els poemes perquè no siguin tan antirevolucioaris). Al final qui és? Sembla que Cleo és Cuba, amb totes les seves contradiccions, i si sabem que els llibres de Wendy Guerra s’han traduït a més de 13 idiomes però a la seva Cuba natal no està publicada, no podem evitar pensar que és una mica la seva pròpia història la que ens està explicant aquí, almenys en part, una mica com Pedro Juan Gutiérrez, però amb el seu estil propi això sí.

Cool: fresc / Toni Cucarella

Un enginyós (tampoc gaire) joc de paraules fa un títol suggeridor, suficient com per intentar aquest llibre, que a més a més és de mida modesta.
Som a la Barcelona preolímpica, sembla que les coses han de començar a anar bé a tota màquina per tothom, però les cues a l’INEM segueixen i trobar feina segueix sent poc més que un impossible pels nous inmigrants. Aquests no venen de tan lluny com els dels 50-60, el protagonista de fet bé del País Valencià (el català que fa servir el delata), i porta ja tres mesos vivint de fiat a casa del seu cosí que li recorda cada cop que pot aquesta condició, a vore si punxant-lo troba feina d’una santa vegada.
Aquest cosí, una veïna amb un cul mític, i les situacions en que es va trobant el protagonista basteixen una novel·la entretinguda, que es llegeix bé, a la que li posaria el “però” d’un final no excessivament creïble, però això ja va a gustos.

La conspiración de los mediocres / Ernesto Mallo

Si no em falla la memòria (no em sol fallar) primer llibre que em llegeixo d’Ernesto Mallo. Hi era en un d’aquells dissabtes que tancava la llibreria Negra y criminal i vaig aprofitar per demanar-li que me’l signés. I fins ara no m’hi he posat! El primer de Mallo i primer de Lascano, un policia que intenta fer les coses bé en una Argentina on això no s’estila gaire. Estem en l’Argentina inmediatament previa a la dictadura de Videla, un període no excessivament retratat en novel·les, governava el país la presidenta, però la situació general i el terrorisme anuncien que s’acosten temps convulsos.
Li encarreguen investigar un suicidi, el cadàver és un alemany, però allò no és un suicidi i gràcies al diari del finat, Lascano coneixerà a Marisa (amb l’excusa que li tradueixi allò de l’alemany) i s’acostarà als secrets del Tercer Reich, a les disposicions pel Quart, al que va passar a Auschwitz i a agents del Mossad perseguint jerarques nazis per Sud-Amèrica.
L’assassinat (que es vol fer passar per suicidi) interessa tapar-lo de seguida, però Lascano és un gos de presa i no deixarà de mossegar allò tan fàcilment, però aquesta tenacitat també et pot crear enemics.
Una resolució final plena de tensió, i épica i Marisa i un gir inesperat i fumut…
Aquest llibre és una preqüela del tres llibres amb casos de Lascano, reunits en aquest volum, un personatge molt interessant que potser m’hauré de llegir algun dia, ara que conec els seus orígens.

La vida sense la Sara Amat / Pep Puig

Aquest autor ha estat tot un descobriment, així que agafo amb moltes ganes el seu nou llibre. I em trobo amb un poble que ja em sembla conèixer, un grup de nanos que també i una sèrie de coses que són les que sempre han aparegut als llibres de Pep Puig, però tinc l’esperança de que no sempre escrigui la mateixa història, o almenys que si ho fa que cada cop ho faci millor.
Ja en el llibre Les llàgrimes de la senyoreta Marta la filla de la Marta havia marxat, pràcticament desaparescut, i crec que de la mateixa manera jugant a fet i amagar simplement desapareix. En aquell llibre dóna senyals de vida temps després, però no es resol el perquè.

Pep Puig, foto treta de http://www.eltemps.cat/revista/eivissa-la-destruccio-del-paradi-s-13520

La Sara Amat fa exactament el mateix, jugant a fet i amagar no apareix. Com que els de la colla saben que la noia és una mica estranya doncs no en fan cas i suposen que ha tornat a casa, però no. Aquella mateixa matinada mig poble el mobilitza per trobar-la, desisteixen esperant que l’endemà aparegui sana i estàlvia, com si només hagués fet una entremaliadura. Però no apareix, o sí, apareix a l’habitació del protagonista el Pep (o Josep o Pepino, com el protagonista de L’amor de la meva vida de moment).

Esglèsia d’Ullastrell amb Montserrat al fons, foto treta de http://www.ullastrell.cat/el-poble/llocs-d-interes

Ha decidit amagar-se allà, i el Pep que n’està perdudament enamorat no s’hi pot pas oposar ni delatar-la. Ella a més a més és més gran, es porten uns 3-4 anys (tot i que si ell ha de començar setè i ella encara no té 13 anys com es diu al final de la novel·la haurien de tenir la mateixa edat), ella és quasi una dona i ell és un nen, ple d’innocència i a qui aquesta (castíssima) convidada li revelarà coses del món adult, com una mena de pas, de trencar amb la innocència de la infància per entrar a les grisors i mitges veritats i secrets que amaguen els adults.

Guerra i pau, de Lev Tolstoi

Tenir una noia amagada força dies a l’habitació de la casa amb la padrina (àvia) per allà costa de creure, força, però és necessari perquè la història funcioni i perquè el seu petit univers funcioni. Un altre tema recorrent, juraria que també a Les llàgrimes…, el llibre de Guerra i pau, un clàssic que aconsegueix imbrincar-se en la història a la seva manera, personatges sentiments… al cap i a la fi el llibre parla d’això, de persones i sentiments, encara que siguin joves o potser precisament per això. Els personatges de novel·la molts cops no necessiten tenir mesura, són personatges no persones, els nens no tenen mesura i s’entreguen al que senten a cada moment amb tot, el Pep està absolutament enamorat de la Sara. I la té allà, amb ell, i al seu llit…! I que ningú malpensi, que no hi hagi sexe no vol dir que la relació sigui menys intensa.
Un llibre que es llegeix molt i molt bé, que aconsegueix (almenys amb mi ho ha aconseguit) un alt grau d’empatia amb el protagonista, un llibre excel·lent. Això sí, aquest llibre té un però, sobretot si hem llegit altres llibres de Pep Puig, i és que sembla que tot aquest argument i aquesta història una mica ja ens la sabíem, i això li pot treure part de la gràcia. Però si aquest és el primer llibre de Pep Puig que us llegiu us agradarà sense peròs que valguin! Bé, potser el tema de l’edat, però no deixa de ser un detall.

Los del sud us matarem a tots / Valero Sanmartí

Com no llegir aquest llibre? Només amb aquest títol i aquesta senyera-estelada-confederada ja m’ha guanyat el cor. A més a més el seu anterior llibre em va encantar. Té pinta de ser una bogeria, espero que no decebi, i no decep, només amb les primeres paraules ja es confirma:
Un futur on Catalunya forma part dels Països Andorrans, i BCN World s’ha acabat instal·lant a Barcelona mateix, i als habitants de la ciutat els han fotut fora, total ja quasi no en quedaven d’autòctons, tot allò és pels turistes perquè es deixin els calés al Casino Sagrada Família… i així, i a més a més en format Tria la teva aventura… no es pot demanar més!

Un petit fragment del començament:

S’han acabat les vexacions. No podem viure ni un sol dia més sense respondre a insults com el d’entregar la presidència a Carles Puigdemont, exalcalde de Girona. De Girona! Que és com Sarrià, però amb indepes. Un geriàtric amb creperies. La mort de Catalunya. 

Agafeu els fusells. Pugeu als tractors.

La terra per a qui la contamina!

Lo riu és mort!

Port Aventura capital!

Mari Pau Huguet, executada per traïció!

Girona ens roba!

Barcelona se’ns mofa!

TV3 ens ignora!

Ens heu convertit en lo cul del país, i ara ens cagarem sobre vostre.

La sang de la Catalunya Vella serà el nou afluent de l’Ebre.

Los del sud us matarem a tots!

I una mica més endavant també reben els andorrans, com correspon als invasors:

… Andorra, que si es considera un país és tan sols perquè l’habita una gent tan menyspreable que fins i tot la Història n’ha passat de llarg, i així han anat fent la seva fins avui dia.

Bàsicament aquí tothom pringa i és un llibre que pot ofendre a tothom, una cosa que fa molta falta! Feia molt que no llegia un llibre que em fes anar endavant i endarrere triant opcions… i rient, i pringa tothom, no hi ha racó de Catalunya que no rebi la seva dosi d’humiliació, no hi ha mite que no hi surti cruelment retratat, no se salva ningú… NINGÚ!

L’únic messies amb el cos de Tom Selleck i polla bífida conduirà les tropes del sud a la victòria!

Us en feu una idea?

La vida sexual de las gemelas siamesas / Irvine Welsh

I amb aquest llibre acabo i ja puc dir que m’he llegit TOTA l’obra d’Irvine Welsh, almenys tota la publicada en castellà (no està editada en català, potser seria interessant!). I de nou ens trobem en el que podríem anomenar l’etapa americana de Welsh (Crimen i gran part de Si te gustó la escuela te encantará el trabajo s’ambienten als USA) concretament a Miami on es veu que els escocesos hi tenen tirada, sobretot per escapar, ni que sigui uns dies, dels seus hiverns.
Tenim a Lucy, una entrenadora una mica pirada per la vida sana que en un pont de Miami, desarma a un individu que estava disparant a dues persones desarmades. Una patada ben donada i la pistola a prendre vent mentre arriba la poli. Una noia, Lena, ho grava amb el mòbil, la gravació serveix perquè la poli es cregui la versió de Lucy, però Lena també ho passa a la televisió…
De cop a Lucy li plouen les ofertes i la fama, li ofereixen un programa de TV i tot, i de mentres Lena, que té un problema d’obesitat contacta amb Lucy i la converteix en la seva entrenadora. El futur esplendorós de Lucy comença a no ser tan prometedor quan es descobreix que l’home que ha desarmat al pont era algú que de petit havia patit abusos sexual per part dels dos homes a qui disparava, als que Lucy ha salvat, així que Lucy es centra en la seva obsessió i en que Lena torni al pes que li toca, i farà el que calgui… i està com una puta cabra, però molt!
Un retrat àcid d’un dels aspectes més inquietants d’Estats Units, el seu culte al cos i a la vida sana portat a l’extrem, molt a l’extrem. Crec (apreciació 100% personal) que els USA són un país que desconeix el terme mig, o una cosa els hi encanta i ho adoren o ho odien i ho prohibeixen del tot. Una mica com els nens petits, estimen o odien, però ho fan amb tot. Evidentment això no val per tot el país ni per tots els seus habitants, però és una impressió que com a conjunt sí donen, de ser molt radicals.

Un dels nombrosos edificis “art deco” de Miami (c)Johanna, Creative Commons

Però això és una novel·la d’Irvine Welsh, i com passa sempre tot és molt més profund del que sembla. Podria semblar que aquí tenim una història simple amb personatges més o menys pintorescs i un retrat de la vida sana a Miami i del món artístic també (Lena és artista), però hi ha més, molt molt més… Abans he dit que Lucy està pirada, i és cert, però hi ha un motiu; també hi ha un motiu que explica que Lena estigui més de 20 quilos per sobre del pes que li tocaria. A les novel·les de Welsh res és casual, i ens endinsarem en la ment d’aquestes dues protagonistes, en les seves respectives vides i en els seus traumes, que encara que no ho sembli hi són, i tant si hi són.

(c)joiseyshowaa, Creative Commons

I com que dir més seria destripar la història pararé aquí. És un llibre de Welsh, és bo, molt, però també molt diferent a la resta dels seus llibres. No hi ha ni un escocès! Ni un! Així que potser no és llibre més representatiu de Welsh, potser no és el llibre que jo recomanaria per començar amb aquest autor o per fer-se una idea del que són els seus llibres.

(c)Phillip Pessar, Creative Commons

I les germanes siameses a que el títol fa referència? Res, és una història molt secundària però que serveix molt bé com a metàfora de l’acció principal, res més que això. Potser el títol tira cap al groguisme, però bé que en aquests casos siamesos el pas de la infantesa a la vida adulta i el sexe és força més complicat, allà hi ha molta gent! I en parlar-ne un no pot evitar pensar en els circs de Freaks.

I amb això ja ho deixaria estar, m’he llegit tots els llibres de Welsh, ara e, toca esperar que en tregui més o anar rellegint, o les dues coses.

Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo / Irvine Welsh

Ja he parlat altres vegades de lo molt que m’agrada Irvine Welsh, no em repetiré. Aquí ens mostra una col·lecció de relats, una mica a l’estil d’Acid House, però força més treballats. Em reafirmo en que cada cop escriu millor, i amb més humor, i més mala llet i certa crueltat. A més a més, com en altres llibres aquí hi ha contes ambientats als Estats Units, de fet el propi autor viu entre Escòcia i els Estats Units, i el contrast entre la gèlida Escòcia i els calorosos Estats Units (almenys en els seus contes sempre hi fa calor, hi déu anar a l’estiu) fa que els escocesos semblin més perdedors, però amb alguna cosa autèntica, alguna cosa que els americans no tenen, tot i tindre’ho pràcticament tot.
Com sempre si busqueu històries de superació, creixement i correcció política aquest autor no és per vosaltres, si voleu passar una bona estona sí.
Això sí, en els relats de Welsh quan les coses poden passar de més d’una manera sempre passen de la pitjor, no és optimista però sí divertit, però amb escenes que ens poden deixar el somriure glaçat als llavis!
I un detall, he dit que es tracta d’un llibre de contes, però són contes llargs, alguns molt llargs i que són més una novel·la curta, que funcionaria com un llibre per si sol, cal agrair a Anagrama no fraccionar el llibre per treure’ns els cuartos.

I un detall sobre la darrera part del llibre, Fife, el protagonista Jason King juga molt al futbolí que és com ho han traduït, però no, és tracta de Subbuteo (aquí la web del joc), és l’única manera que en un gol el jugador arribi a la xarxa després de la pilota, una cosa absolutament impossible en futbolí on els jugadors estan fixats a una barra i les porteries no tenen xarxes.
I m’he rigut tant amb el primer dels contes que tanco aquest post amb una imatge de la protagonista (més o menys), com tots els llibres de Welsh és altíssimament recomanable, i em penso posar ja amb el següent i últim.

Cronomoto / Kurt Vonnegut

A mi Vonnegut no m’ha acabat de convèncer del tot mai, i en general començo les seves novel·les amb moltes esperances i acabo dient-me “no n’hi ha per tant”, i potser és un tema meu i per això em decideixo a intentar-ho amb un llibre seu abans d’abandonar-lo i dedicar-me a rellegir Matadero 5, no sigui que el problema sigui efectivament meu.
I en aquest llibre sí que he arribat a gaudir, hi ha dispersió, però la història més o menys és manté, és una història d’aquella manera, amb l’estil de Vonnegut però potser més fixada en un món real que podem entendre.
La idea del Cronomoto 1, quan l’univers decideix deixar d’expandir-se i retrocedir 10 anys m’ha semblant original però sobretot ben executada, i era molt difícil. El llibre no és una novel·la típica, és discontínua i està farcida d’elements entre autobiogràfics i assaigístics, una cosa força normal en Vonnegut però que aquest cop trobo que funciona. També és cert que la dispersió augmenta molt a mida que ens acostem al final, però tot i així la història funciona. Aquí poso un fragment que m’ha fet gràcia especialment:

Para que conste: el doctor Fleon Sunoco del NIH, que posee fortuna propia, contrata saqueadores de tumbas para que le lleven cerebros de difuntos pertenecientes en vida a Mensa, un club de personas con alto cociente intelectual (CI) de acuerdo con unos tests estandarizados de aptitudes verbales y no verbales, pruebas donde se compara a los examinandos con gente de baja ralea, con el lumpenproletariado.
Para contrastar datos, sus exhumadores también le llevan cerebros de personas muertas en accidentes realmente estúpidos: cruzando calles muy transitadas con el semáforo en rojo o encendiendo el fuego de la barbacoa con gasolina, por ejemplo. Para no despertar sospechas le entregan los cerebros frescos uno por uno dentro de baldes robados en un Kentucky Fried Chicken vecino. Huelga decir que los supervisores de Sunoco no tienen la menor idea de lo que hace el doctor cuando se queda trabajando después de hora todas las noches.
Sí han notado que le gusta mucho el pollo frito, que lo pide por baldes y que nunca invita a nadie. También se preguntan cómo está tan flaco. Durante su horario laboral hace aquello para lo que le pagan: hallar una píldora anticonceptiva que quite todo el placer al sexo con el objetivo de que los adolescentes no copulen.
Pero de noche, cuando no hay nadie cerca, corta tajadas de cerebros con alto CI buscando radios pequeñitas. No cree que los miembros de Mensa se las hicieran injertar quirúrgicamente. Opina que nacieron con ellas, así que los receptores tienen que estar hechos de carne. En du diario secreto, Sunoco ha escrito: “Es inconcebible que un mero cerebro humano, apenas un desayuno para perros, un kilo y medio de esponja empapada en sangre, pueda componer por sí solo “Stardust” y, mucho menos, la Novena sinfonía de Beethoven”.

Semblava difícil, però aquest llibre m’ha reconciliat amb Vonnegut.