Hollister 5320 / Daniel Palomeras

Em vaig agafar aquest llibre perquè si el publica L’Altra ha de ser bo, sóc així ara, un gourmet de les editorials, i les petites em poden i no em fallen mai.
Aquí la història comença amb un home despertant de l’anestesia, li han hagut de fer una colostomia, després de la intervenció el protagonista torna al poble. I allà al poble de cop i volta recupera la vida dels seus avantpassats, com si haguessin quedat impreses a les parets, unes generacions marcades per guerres, la de Cuba, el Rif, la Guerra Civil amb els seus “passeigs”, la Gran Guerra i l’avi acaparant marcs alemanys confiant que es revaloritzarien amb la victòria… Són només petits traços que apunten a tota la història del segle XX en un poble com tants hi ha a Catalunya, en un llibre que no arriba a les 200 pàgines té mèrit. 
L’ha visitat la mort, n’està convençut, potser per això busca la “companyia” d’altres morts, per situar-se i per preparar-se al seu torn. Això sí, la història recordada va guanyant en intensitat i cruesa i complicació a mida que ens acostem al final. Algunes de les primeres pàgines del llibre em van fer pensar si abandonar-lo, per sort vaig aguantar una mica més i ha valgut molt la pena.

Fabián y el caos / Pedro Juan Gutiérrez

Estic a un o dos llibres de ressenyar tot  Pedro Juan Gutiérrez, un autor amb el que m’ho passo francament bé per la seva mala baba, pel seu humor negre i per aquesta mena de vida que porta contínuament en rebel·lia i empalmat com una mala cosa.
Aquí se’ns explica les vides de Fabián y Pedro Juan. Fabián és fill de pares espanyols, que poc després de la revolució pateixen el primer dels efectes i és que a Cuba deixen d’existir classe alta, mitjana i baixa, tots a la baixa directament via nacionalitzacions i clausures de bancs i canvis de moneda.
Els dos nois són la nit i el dia Pedro Juan és com els protagonistes de les altres novel·les, un mig salvatge que es preocupa principalment de sobreviure i follar, i Fabián és tot el contrari i a més a més homosexual. I ser homosexual és contrarevolucionari i una font de problemes continus, i això fa que tot i ser un virtuós del  piano l’acabin expulsant del teatre d’opera i acabi treballant en una fàbrica de carn enllaunada, on maten, esquarteren, i enllaunen la carn de porc, en unes condicions que ja fregaven la il·legalitat a la Cuba de finals dels seixanta. I allà es torna a trobar amb Pedro Juan.
En aquest llibre és on la crítica a la revolució cubana és més clara, més directa, en altres llibres es relatava una situació insostenible i un poder del que calia desconfiar perquè eren incapaços de fer el que se suposa que havien de fer i estaven més ocupats buscant fantasmes i culpant als USA de tot… aquí no, aquí s’explica clarament que hi havia una vida abans de la revolució i una vida després, i en la primera era possible un cert progrés, en la segona no, s’iguala per la part de baix i llestos.
Cada novel·la de Pedro Juan (l’autor no el personatge, tot i que diferenciar-los és difícil) és una mica el mateix, mateixos temes i llocs (tot i que aquí canvii L’Havana per Matanzas) i estil, però crec que cada cop ho fa millor, i a més a més es centra en els primers temps de la revolució, i no en els anys vuitantes i norantes com en d’altres llibres.

Pinktoes / Chester Himes

Aquest llibre portava molt i molt temps a la prestatgeria de llibres per llegir, al final l’he agafat i l’he posat a la motxilla d’anar a la feina junt amb un altre perquè sino no el començaré mai.
Com veureu a la foto Chester Himes és negre, i va ser un dels primers escriptors negres de gènere negre que a més posava personatges negres a les seves nove·les, moltes d’aquestes novel·les están publicades per Edicions 62 a La Cua de Palla, com Cotó a Harlem
Però aquesta novel·la és una altra cosa, aquí el tema racial és abordat des de la primera pàgina, des d’una introducció que deixa clar de què estem parlant, d’un concepte tan eteri com era la raça negra als Estats Units i que s’aplicava a qualsevol que tingués ni que fos una gota de sang negra entre els seus avantpassats. Això no hauria d’importar gaire en una societat barrejada molt més enllà del que es veu a simple vista, però es veu que sí que importa.
Molts personatges i molts salts entre personatges, de vegades costa de seguir. Però conforma un retrat de situacions on el tema racial (the Negro problem) apareix d’una manera o altra. Per aquesta idea que tenen els blancs que els negres són molt més alegres i llençats tot i tenir menys recursos, com si la raça fos una mena d’afrodisíac. Tenim capellans-predicadors, homes que fan el salt, escriptors abonats al tema racial, i alguns tòpics que com els digués un blanc seria problemàtic, nits de festa i alcohol i acabar al llit no se sap amb qui, dones reunides esperant agafar l’infidel in fraganti en una reunió que sembla treta dels germans Marx…I la gran protagonista, Mamie Manson, i una xarxa de relacions (moltes interracials) al seu voltant.

El principal escenari de la novel·la, el novaiorquès barri de Harlem (foto treta de: http://www.museyon.com/extended-travel-harlem-ny/ )

La bíblia andorrana / Albert Villaró

Albert Villaró és un autor que m’agrada, i feia temps que esperava noves aventures de l’Andreu Boix, el policia andorrà. La biografia d’Andreu Boix va evolucionant al llarg dels llibres i ara ens el trobem para d’una nena, Màlia, l’ha tingut amb l’Alícia, la mosso d’esquadra amb qui manté una relació més semblant a un living apart together, però que els hi va bé. Ara l’Alícia és a Londres, formant-se a Scotland Yard per atrapar jihadistes.
Tenim un assassinat, un ex-banquer, sembla un no-ningú però l’assassinat és molt professional, massa i tot, és un avís, un avís a un altre treballador de banca que té documents molt comprometedors sobre certes figures públiques. La casualitat ha volgut que em llegís aquest llibre quan a les noticies les revelacions sobre gent que tenia diners amagats a Panamà són contínues. Tenim els banquers d’Andorra en estat d’alerta (o sigui tota Andorra) i tot de moviments al voltat de l’ambaixada espanyola a Andorra, l’andorrana a Espanya, i els serveis d’intel·ligència veïns que no semblen respectar gaire ni la sobirania ni la neutralitat d’Andorra.
Un bon llibre d’Andreu Boix, potser amb un ritme massa lent en algun punt, però la Història (sí, amb H perquè hi ha tota una lliçó d’Història al llibre, sobre Andorra, òbviament.

Los huerfanitos / Santiago Lorenzo

Em va agradar Las ganas i per això hi torno amb Santiago Lorenzo. Aquí amb el seu peculiar i cínic humor fa un àcid retrat d’Ausas, un empresari del teatre que ha viscut a tot tren i en morir només ha deixat als seus tres fills (que van fugir de casa a la que van poder) un teatre hipotecat del tot i a punt de ser embargat del banc. L’única manera d’evitar que el banc es quedi l’edifici és muntar una obra de teatre i que funcioni. Els tres fills odien el teatre, però es resisteixen a què la seva infància no tingui una compensació monetària, per minsa que sigui. Amb aquest esperit els germans es traslladen al teatre a viure mentre intenten remuntar la situació.
Busquen una obra lliure de drets, i descobreixen que els hi posaran les coses més difícils del que ja són perquè hi ha molta gent interessada a que el banc es quedi el teatre.
Per aconseguir tècnics variats van a buscar els jubilats que havien treballat al teatre anteriorment, que ara s’avorreixen a casa els fills, o als asils o a on sigui… el més jove de tots té 68 anys. Evidentment les amenaces dels rivals del teatre que qualsevol que treballi amb aquells germans no tornarà a treballar al teatre el fa trencar-se de riure. I en res els jubilats treballadors viuen al teatre, tan il·legalment com els germans, amb dos desitjos: distreure’s i sostreure un esbós de decorat de Miró que hi ha per allà.
I els actors? Aconsegueixen contactar amb una gent que els hi pot subministrar actors al preu que poden pagar, és a dir, gratis. Concretament són alcohòlics que fan teatre com part de la teràpia per recuperar una vida normal. El decorat és una bodega on hi posen barrils de vi autèntics i plens, han robat els barrils d’un magatzem de la junta on els tenien precintats per insalubres. Exalcohòlics assajant respirant vapors de vi. Compren focus d’un model que ja no es fabrica i els han de posar sense reixa i resar perquè no exploti.
És com una d’aquelles històries on tot el que pot sortir malament surt malament, però tot i així els protagonistes avancen, a batzegades i amb una tenacitat suicida que seria per fer-s’ho mirar.
Aquí la història és més complexa que a Las ganas, i això fa que sembla que tot costa una mica més, el ritme és més lent, però almenys per mi és igual de divertida, i com l’altra molt recomanable!

Jo només il·lumino la catalana terra / Valero Sanmartí

Resulta que en Valero Sanmartí ja tenia un llibre abans de Los del sud us matarem a tots, i per allò de fer les coses bé doncs m’he decidit a agafar-lo abans.
El llibre és un recull d’articles apareguts al blog Jo només follo a pèl, més o menys, i en aquests articles l’únic messies amb cara de Tom Selleck i polla bífida posa a caldo tot allò que… bé, ho posa a caldo absolutament tot, és gairebé impossible que no hi hagi alguna pàgina que no ofengui, és lúcid, vitriòlic i molt molt animal. M’encanta!
Per mostra, així comença el llibre:

Hòstia puta, quines ganes que tinc que Catalunya sigui independent per poder criticar els catalans sense que m’acuseu d’alta traïció a la pàtria. Perquè, creieu-me, el país necessita una tempesta inclement de carxots i una bona manguerada de napalm.

Com a declaració d’intencions és força clara,  si us agrada el napalm (al matí o quan sigui) ja sabeu!

Barcelona Circus / Xavier Coromina

En començar a llegir aquest llibre m’ha vingut al cap de seguida els llibres de Xavier Bosch, per aquest retrat poc amable de la societat catalana, tant de novel·la negra. Aquí tenim uns documents que s’han filtrat poc abans de la visita del papa Ratzinger Z a la ciutat, i tenim policies i tenim advocats d’aquests que treballen per gent que valora l’anonimat i els paradisos fiscals i que tampoc es posaran tontos si un dels principals industrials del pais va fer la fortuna traficant amb esclaus fa un parell de segles o menys.
I aquesta és la part bona, i la dolenta? La trama és confusa, discontínua i inconnexa. Què coi passa? Els documents que s’han filtrat no sabem perquè són vitals ni exactament quines alarmes fan saltar a la societat catalana (més enllà de la seguretat de la visita del Papa). No acabem de saber què pinten, o planegen, o han fet els antisistema apart d’una ocupació a un banc i viure d’ocupes a la Casita Blanca. L’advocat de Manresa de familia de calés doncs tampoc està massa clar en què l’ha espifiada. I la criatura Dat o Donat no acabem de saber ben bé ni què coi és, ni com aguanta tants anys (si la recullen-adopten el 1918) ni sobretot què collons fa, apart de bellugar-se per les clavegueres. Tampoc entenc que sigui vital i superimportant que la Sagrada Família no tingui llicència d’obres o…
El llibre insinua un munt de coses, en moltes direccions, sense acabar de concretar-ne pràcticament cap. Tinc la sensació d’haver-me llegit un llarguíssim pròleg d’un llibre que no existeix.

Gran golpe en la pequeña Andorra / Dani el Rojo; Yolanda Foix

Després dels dos llibres anteriors tenia ganes de més Tiburón. Al final aquesta sèrie és autèntica literatura pulp, només li faltaria que ho venessin als quioscs en publicacions setmanals impreses sobre el pitjor paper del mercat (que això vol dir pulp: polpa, el paper més cutre). I té certa gràcia veure una mena de Dani el Rojo reconvertit en personatge (vaig llegir-me les dues parts de la seva biografia escrites per Lluc Oliveras).
Després de les darreres aventures tenim a la banda amb molt lingots d’or, una “incorporació” la japonesa Sayuri i els habituals Tiburón, Nariz Rota, Cara Cortada i El Hongos. I tot i que comencen descansant i de festa a la seva casa de Mataró, no triguen a tornar a posar-se en acció. Han de fer alguna cosa amb tot l’or, així que aconsegueixen nous passaports i van al mateix joier que els hi va fondre les joies per fer-ne lingots, volen que els hi faci uns esquís d’or massís per vendre’ls a uns banquers suïssos que necessiten or per fer quadrar les seves tones de diner negre.

Som als 80, la policia d’Andorra en aquell moment era escassa però Andorra com a paradís fiscal funcionava com un tret. Volen fer un atracament amb mercenaris i helicopters…
I robar un helicopter a l’exercit i fer-lo servir per un atracament… creible no ho és ni de lluny, però en fi. Roben un banc, i dues joieries i treuen un botí bestial que tornaran a vendre als suïssos abans de sortir cames ajudeu-me perquè sembla que a uns bascos no els ha fet gens de gràcia que atraquessin el banc al crit de GORA EUSKAL HERRIA per dirigir la bòfia cap on no toca.
I tenim també a Ramírez, el comissari que no deixa de petja Tiburón.
I al final els banquers suïssos li donen a Tiburón un petit regal, l’adreça del “uruguayo” que els va traïr en la darrera aventura, i cap a Buenos Aires que van en un carguer, suposo que cap al següent llibre.
El llibre és llegeix bé i ràpid, ajuda que els personatges ja estan presentats de sobres en altres llibres, i ara bé el gran PERÒ:

Senyors de l’editorial Timun Mas: corregeixin els llibres, només a les primeres 60 pàgines m’he trobat les següents patinades:
1. Està molt bé que diguin que aniran de Mataró a Bilbao en dos cotxes, el Lancia i el BMW, i que hi aniran Tiburón, Sayuri i Nariz Rota, per això és molt estrany que en ple viatge tinguin una conversa, en marxa els tres dins del mateix cotxe! Qui conduia el Lancia???

2. Quan Tiburón i Sayuri redueixen els guardies civils i els posen al maleter, la noia li pregunta a Tiburón si coneix un bosc per allà a la vora, i davant la seva negativa li diu que ja conduirà ella. Això està bé. La llàstima és que després d’una estona per carreteres i carreteretes Sayuri li diu a Tiburón que aturi el cotxe perquè ja són on volia arribar. Però, no conduia ella???

3. Van cap a Andorra i a la darrera benzinera abans d’entrar paren i omplen el dipòsit. Això no és propiament un error, però és una manera molt idiota de cridar l’atenció, NINGÚ omple el dipòsit ABANS d’entrar a Andorra, si de cas ja ho faran a la darrera benzinera que hi ha abans de sortir-ne, per aprofitar que la benzina va molt més barata.

4. A Bilbao converteixen un munt de lingots d’or en esquís d’or massis per creuar fronteres sense cridar l’atenció. Quan el joier els ensenya la feina entren els quatre (el joier, Sayuri, Tiburón i Nariz Rota) a la sala on té els esquís, i just després entren 5 etarres a demanar la seva part. No té gaire sentit que mentre Sayuri i Nariz Rota pinten els esquis perquè passin per uns Rossignols (que aquest és el nom de la marca i no Rossinyol) Tiburón els hi expliqui que els hi ha donat als etarres una part de l’or.

5. Que a Zurich el grum de l’hotel no entengui el francés que parla Nariz Rota està bé, però a Zurich es parla alemany. El mateix error es repeteix quan Tiburón els hi diu als banquers “franchutes de mierda” i aquests li contesten (sembla que la traducció ha desaparegut) que són suïssos.

El 3 i el 5 estan una mica més agafats pels pèls, el 4 pot tenir un passi que jo ho he hagut de rellegir i tot, els 1 i 2 són pura deixadesa, no és manera de fer les coses.

Los diarios de Emilio Renzi: años de formación / Ricardo Piglia

Primer llibre de Piglia i començo amb aquests “falsos” diaris d’un alter ego poc dissimulat. El gènere dels diaris em comença a intrigar, diaris, memòries, aquesta mena de confessions o coses que escriu un escriptor quan es pensa que no escriu.
No tenim un diari en el sentit més estricte, hi ha intercal·lades històries, relats que connecten amb el que se’ns explica. Els anys que Renzi passa a La Plata, estudiant a la universitat, a sou del seu avi que li paga per ordenar les seves caixes amb correspondència de soldats morts a la Primera Guerra Mundial al front italià. Es va forjant l’escriptor, el periodista, però també el polític, que amb certa celeritat passa de curs, de dona, de llit i de ciutat… no hi ha una gran trama perquè a la vida no hi ha grans trames, però va deixant perles que m’han obligat a deixar punts repartits pel llibre una cosa que estic començant a fer (el meu Los detectives salvajes pot explotar provocant una pluja de papers).

Mentre el llegia em passava una mica com amb els llibres de Karl Ove Knausgård, no sé què té, però en vull més.

Alguns fragments:

 Varios encuentros inesperados con Vicky, la encontré la otra noche en el teatro, después, al día siguiente, la vi en la calle 7 y nos fuimos a tomar un café. El martes en la Facultad. Tiene dieciocho años. Pelirroja (como las mujeres que amo), sutil, “viva” -en todos los sentidos-. Yo deslumbrado, ella deslumbrada también. Bosque, nada vulgar. Número 13. Bazar.

 Por momentos estoy en otro tiempo, no se trata de un recuerdo, sino más bien de volver a vivir las emociones del pasado. Por ejemplo, aquella noche con Elena frente al colegio, o con Vicky en la plaza entre los árboles y con Amanda a la salida de la radio. Tal vez deliro, pero me veo a mí mismo en la escena y entonces veo que mantengo la cordura porque imagino que estoy narrando lo que he vivido. Lo curioso es que no recuerdo -o no puedo ver- el contenido de la situación, no escucho los diálogos, no sé muy bien qué és lo que está pasando aunque tengo a veces un vago recuerdo. En definitiva, quisiera establecer una distinción entre recordar y vivir -o verse vivir- en el pasado. La única certidumbre de verdad son los sentimientos y las emociones, que parecen corresponderse en el presente a lo que sentía en aquel entonces.

 He pensado mucho en mis fantasías sobre el pasado de Inés, tiene que ver con el hecho de que es uruguaya. No tiene sentido pensar así, pero no es un pensamiento, sino un modo personal de sentir lo que ella es para mí. Al fin, sólo llegue a la conclusión de que la sensación de pérdida está ligada a que la vivo como una extraña de la que sólo conozco el presente. Sin embargo la “solución” (si hay una solución) es una sola, tengo que comprender que sólo mi literatura interesa y que aquello que se le opone (en mi cabeza o en mi imaginación) debe ser dejado de lado y abandonado, como he hecho siempre desde el principio. Ésa es mi única lección moral. Lo demás pertenece a un mundo que no es el mío. Soy alguien que se ha jugado la vida a una sola baraja.

 Vivo austeramente con el dinero que gano por las clases que doy en la Universidad, viajo a La Plata una vez por semana y me quedo tres días, a veces dos, en todo caso paso siempre en la ciudad una noche, siempre en el mismo hotel. El dinero que gano con mis dos puestos me alcanza para vivir, si no hago gastos extraordinarios. Pero, como a todo el mundo, sólo me interesan los gastos extraordinarios, así que habitualmente estoy sin plata.

 Siempre supe que el mejor modo de vivir era inventando un personaje y vivir de acuerdo con él. Si se ha elegido bien, hay una respuesta preparada para cada situación. Como alguien que habla una lengua extranjera que nadie conoce y espera por azar encontrar a un coterráneo con el que se pueda conversar. Hay que elegir el amor de acuerdo con cierto modo imaginario de vivir la vida (y no al revés). ¿Y no sería eso la felicidad?

 Un tiempo especial de mi vida, diré, sin introspección, sólo con hechos. Paso los días con Julia en esta ciudad donde viví hace años y donde ya nadie me conoce. Tomo ginebra con ella después del amor para poder dormir. Y tengo pesadillas con Inés todas las noches. Un hombre de costumbres, un hombre que no quiere perder nada, ni siquiera lo que él mismo abandona.

 Una cosa que me sucede es que mis amigos o mis conocidos comienzan a confesarme que, más allá de sus vidas concretas, lo que quieren es ser escritores. En estos días Frontini, West, Lacae. La literatura parece una salida al alcance de cualquiera que haya aprendido a escribir en la escuela. Claro que no es lo mismo escribir que redactar. Estoy de acuerdo en que todo el que escribe puede ser un escritor, no creo que haya “elegidos”, sólo que siempre habrá muy buenos escritores y también muy malos.

Què us sembla? El llibre n’és ple de fragments així, potser una mica en detriment de la narrativa, però no hi ha narrativa, no estem al davant d’una novel·la. Fets com el diferents cops d’estat són amb prou feines apuntats, i l’estil d’aquestes memòries és de vegades telegràfic, però de tant en tant surt una lucidesa impressionant. Llegiré més coses de Piglia, i esperaré el segon volum d’aquestes memòries.