L’home que torna / Pep Puig

Amb aquest llibre completo tota l’obra de Pep Puig, llegida en ordre invers a com es va publicar i a l’espera de la darrera. Si voleu podeu llegir les meves ressenyes de L’amor de la meva vida de moment i Les llàgrimes de la senyoreta Marta.
Dir que em recorda coses és rar, no sé si molta gent arribarà a aquesta novel·la després de les altres. Però és la meva visió, tornem a un poble que ja coneixem i a uns personatges i unes “cases” i a un recordar el passat. El protagonista en Vicent torna al poble on passava els estius quan era petit, un poble d’on va marxar d’un dia per l’altre, on va deixar el seu millor amic (el Forner de Cal Forner), i una noia. No torna pas per la noia, tampoc té massa clar perquè torna (o almenys no ens ho diu). L’excusa de la tornada serveix per tot de records sobre els seus darrers temps al poble. I tothom que el veu li fa la mateixa pregunta: -Què? Ja has vist a la Isabel?

Una diferència amb els altres llibres de Pep Puig és temporal. El Vicent s’allotja a l’antiga casa seva (Cal Sabater) ara reconvertida en pensió, encara hi ha a la paret un dibuix que va fer dels seus avis amb la seva signatura i la data 1953. En els altres llibres de Pep Puig la infantesa dels protagonistes, sovint també recordada, és dels 70-80, tot i que en un poble no van semblar els anys d’obertura i canvi que van ser en altres entorns més urbans; som en un poble d’esglèsia, de missa i de famílies catòliques, apostòliques i romanes.
I amb un home que torna, i torna a recordar perquè va marxar, la por que li feia quedar-se tancat al poble, com va deixar a la Isabel de Cal Mestre i com aquesta no va trigar gaire en anar-se amb el Quim de Cal Casanoves. I ell no ho va pair, no el va esperar, no va considerar que podia tornar algun dia, ell entén que li va furtar la possibilitat d’un futur junts (sí, va ser ell el que va marxar). Mentre anem llegint tenim un pressentiment de per què ha tornat, i és confirma, com de passada, com qui no vol la cosa.
Ara ja està, ara ja només em queda La vida sense Sara Amat, a veure si cau per Sant Jordi!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *