L’escombra del sistema / David Foster Wallace

Després de L’aigua és això toca més de David Foster Wallace, a veure si m’agradarà o em passarà com amb Pynchon que tothom en deia meravelles però no vaig poder arribar ni a la pàgina 300 (de les més de 1000) del seu El arco iris de la gravedad per pur avorriment. Hi ha gent que m’ha dit que no poden amb David Foster Wallace, i jo de vegades segons quins experiments literaris se m’entravessen de mala manera, a veure què passa.
Comença amb una festa en una universitat femenina, m’ha recordat una mica Sóc la Charlotte Simmons de Wolfe. Però ràpidament canviem i ens posem en el que propiament és la novel·la.
Ras i curt: no m’ha convençut.
Es llegeix més o menys bé, promet molt al principi però a mida que passen pàgines aquesta promesa no és confirma (en això em passa com amb el Kurt Vonnegut), s’obren moltes línies. Tenim un grup d’avis desapareguts, un ocell que parla, nadons que comencen a parlar gràcies al menjar que prenen, una editorial que és una tapadora per perdre diners, un home que preten menjar fins a ocupar tot l’univers, un telepredicador… Tot això està bé, un no s’entera de que coi va tot però encara, però tots aquests temes s’apunten, unes pàgines almenys, i ja està, temes que donen per molt més o que podrien ser el punt central de la novel·la, s’apunten, s’exploren unes poques pàgines i tirem cap al tema següent. Imagino que aquesta és la idea de l’autor, no em convenç, i no em convenç pels personatges.
No me’n crec a cap ni un. Tots són molt estranys, molt extrems, aparentment normals però molt passats de voltes, caricatures més que personatges. Una història que no m’acaba d’enganxar, i uns personatges que no em crec.
Moltíssima gent, a molts llocs, posa a David Foster Wallace pels núvols, no ho entenc gaire, i no ho comparteixo. L’aigua és això em va demostrar que és algú increiblement lúcid, en un assaig, però aquesta novel·la no m’ha convençut. I per què no li poso una etiqueta EVITAR? Perquè té alguna cosa que almenys a mi m’ha fet seguir fins al final, no he tingut temptacions de deixar el llibre, i a més a més crec que llegiré alguna cosa més d’ell, per confirmar que és un autor que no em diu res o per veure que potser sí; una mica com amb Vonnegut, que m’estic pensant si rellegir Dios le bendiga, Mr. Rosewater (que sí em va agradar), i després tornar a intentar-ho amb Matadero Cinco, a veure és un autor que em diu alguna cosa o no.

David Foster Wallace es va suicidar, i de vegades no puc evitar pensar que si no fos per això no seria tan venerat (famòs ja ho era en vida) i tan idolatrat, res com una mort a destemps per canonitzar algú, no sempre merescudament. Ja està, ja ho dit, ja em poden ploure les crítiques.

Vidas rebeldes / Arthur Miller

La pel·lícula Vides rebels o Misfits és una de les meves pel·lícules preferides, és absolutament magistral, direcció de John Huston, guió d’Arthur Miller, i protagonistes Marilyn Monroe,Clark Gable i Montgomery Clift. A més a més Miller i Monroe van ser parella i el paper de Roslyn va ser escrit especialment per a ella. Però ara parlaré del llibre.
No és una novel·la, i tampoc és un guió de cinema. Arthur Miller dominava el guió, però aquí va fer una cosa híbrida, descripcions cinematogràfiques de paisatges o encuadraments i diàlegs i molta molta informació sobre els personatges, sobre les seves motivacions o els seus perquès. Motls guions ho deixen quasi tot reduït a l’acció, per tant això sembla una novel·la, però les novel·les a vegades es perden en reflexions o monòlegs interiors i aquí no, en això sembla un guió.
La història és que Roslyn s’acaba de divorciar a Reno i quan ho està celebrant es troba amb el mecànic que li ha comprat el cotxe i un amic d’ell i van tots a la casa que té el  mecànic al desert, i sorgeix una història entre Roslyn i l’amic del mecànic, Gay, o el que és el mateix Monroe i Gable. Són persones rebels a pesar seu, desnortades, l’exemple més clar és en Gay (“qualsevol cosa és millor que treballar a jornal”) i una de les coses que fa per guanyar diners: caçar cavalls salvatges de Nevada, els famosos mustangs, antigament es feien servir per les feines del camp i com a regal als nois ja que són uns cavalls més petits que els normals i són ideals per genets que están creixent per als que un cavall “normal” queda una mica massa amunt, això era abans, ara al camp van amb tractors i els nanos van amb motocicleta així que els mustangs que cacen van a l’escorxador a fer-ne menjar per gossos i gats.
Le peli és preciosa, un blanc i negre que dóna un dramatisme als personatges reforçat per un paisatge (Nevada) que sembla gairebé oníric. El llibre és excel·lent, i no és millor que la pel·lícula perquè són gairebé el mateix, i perquè tots els actors borden el seu paper, de fet Clark Gable no va voler dobles ni per l’escena en que l’arrosseguen per terra una bona pila de metres, va morir poc després d’acabar el rodatge. La història del rodatge, amb Clark Gable (que sembla estava tip de les manies de Monroe), la relació Monroe-Miller que va estar present tot el rodatge, el trasbals que va suposar a la petita ciutat de Reno tenir tants actors, John Huston… Com sol passar la pel·lícula no va ser un gran éxit de taquilla, després amb el temps és reconeguda unànimement com una obra mestra (o potser no és unànim però per mi sí, és una peli collonuda, i si teniu l’oportunitat de veure-la endavant, si teniu oportunitat de veure-la al cinema ja és de nota).

Carbassa a tot drap o amor lliure, ús i abús / Carles Hac Mor; Ester Xargay

Un autor del que en vaig tenir noticia en llegir que s’havia mort, trist però real. I recordo que fa molt que vaig decidir no invertir el temps ressenyant llibres que duguessin l’etiqueta EVITAR. 50 pàgines i no hi havia manera de que allò m’interessés, així que fora i a pel següent llibre. Em sap greu, però és el que hi ha.

Las ganas / Santiago Lorenzo

De vegades un llibre em crida l’atenció, em llegeixo la contraportada i potser li dono una oportunitat. De fet passa sovint, és el que té treballar en una biblioteca, i és el que em va passar amb aquest llibre. També va ajudar el fet que fos de Blackie Books, una d’aquestes noves i petites editorials per les que tinc debilitat.
El protagonista és en Benito, un químic que ha aconseguit aïllar un element amb grans aplicacions per la conservació de la fusta que no aconsegueix vendre, la seva empresa naufraga i fa 3 anys que no se’n va al llit amb ningú. Com caiguda del cel li arriba una casa d’una àvia que ni sabia que tenia, i la seva germana li diu que se la quedi ell que li fa més falta tot i que la casa li fa asquito però això s’estalvia un lloguer que no pot pagar amb els seus ingressos cada cop més minsos.

Benito té la seva germana Teresa i la seva empresa Terre, dedicada en cos i ànima a trobar comprador pel seu invent el mocordo, tot depén d’una negociació amb una empresa de Bristol més pròpia dels germans Marx, i mentrestant sembla que per fi apareixerà algú a la vida de Benito que li arreglarà la vida (o almenys la part sentimental). Però això seria si Benito no fos una persona plena d’inseguretats i complexos i chinchón, però com que ho és acaba en una relació que no funciona una empresa que s’enfonsa i una fornera que faria bé en intentar no ser ella mateixa. Tot això en un estil divertidíssim que m’ha fet riure molt, què deuria pensar la gent del tren que tenia a prop?

Un camí amb Eva / Manuel de Pedrolo

Primer volum de la sèrie Temps Obert amb que Pedrolo va retratar la vida a la Barcelona de la posguerra, la Barcelona derrotada. Vaig comprar el llibre en una llibreria d’ocasió, però per fer aquesta ressenya he fet servir un exemplar de la biblioteca, per què? Perquè aquest llibre va ser especialment mutilat per la censura, això és un problema amb molts llibres de Pedrolo i potser seria hora que algú es dediques a reeditar-lo respectant els textos originals. O sigui que tinc a casa el llibre de la dreta però m’he llegit el de l’esquerra.
Una nota sobre el principi, Pedrolo es marca un paràgraf que arribarà fins la pàgina 57, tota una declaració d’intencions i una introducció que retrata el que era la vida a la Barcelona dels vençuts, els bombardeigs, els saqueigs dels darrers dies i l’entrada de les tropes franquistes i el que això va representar, amb una bona colla de gent que va córrer a apuntar-se al carro guanyador el dia abans. A mida que vaig avançant que aquest paràgraf no és casual (en Pedrolo les casualitats no abunden), fa servir un tipus de narració molt atapeïda pels records i una de més “normal” per l’ara, un to molt més introspectiu i de records pausats alternats amb un retrat de la situació actual, una mena de monòleg interior que tant pot recordar els anys de la infantesa com anar remuntant a les primeres feines, les primeres experiències amoroso-sexuals (som als anys 50), les famílies que van quedar escapçades en acabar la guerra…

Pedrolo i la seva dona, Josefina.

I el protagonista? El protagonista és en Daniel Bastida, i costa molt no veure-hi el propi Pedrolo, un escriptor que s’entesta (tot i la dificultat) a escriure i publicar només en catalá (Pedrolo crec que arribava a no fer entrevistes que no fossin en català). Aquí comença a despuntar com a literat, guanya uns Jocs Florals (el premi es dóna des de l’exili americà, no precisa però imagino que des de Mèxic) publica algunes coses, un recull de poesies, algun conte, però les portes del periodisme o els guions de cinema les té tancades pel tema de l’idioma (calia recordar que la guerra havia deixat vencedors i vençuts), i eren unes opcions sobretot força més lucratives (dins de la misèria, tampoc ens penséssim).
I Eva? Doncs Eva Roland en realitat es diu Eulàlia i va conèixer Daniel de petita quan vivien al mateix edifici al barri d’Horta. Allà Daniel i els seus van anar a parar després que un bombardeig destruís el seu pis de Gràcia, i Eulàlia i la família tornaven de l’exili a França on ella va nèixer (i en tornar el pare d’Eulàlia ha estat empresonat). Ara és actriu, va començar al teatre d’afeccionats i va trepar i està disposada al que calgui per triomfar. És en aquest moment que Daniel entra a la seva vida amb l’excusa d’una entrevista, però s’hi sent atret, no per endur-se-la al llit sinó per fer ella l’estimi. I en aquesta entrevista ella li explica tot, i tot és tot, no és fàcil ni agradable però ens queda el dubte de si això al final els farà bé. Hi ha la pobresa, la mort de la mare i els abusos que va patir i que li van fer tenir pocs escrúpols a l’hora d’utilitzar el seu cos quasi com una eina de treball més.
La censura devia trinxar aquest llibre, estic temptat d’anar llegint i comparant els dos exemplars.
Tot i els entrebancs el llibre té una mena de final feliç tot i que abrupte, perquè els llibres de la sèrie tenen sentit per si sols, de totes maneres ara toca anar a buscar el segon que és Se’n va un estrany, aquest imagino que en publicar-se el 1976 sense patir la censura.

L’home que torna / Pep Puig

Amb aquest llibre completo tota l’obra de Pep Puig, llegida en ordre invers a com es va publicar i a l’espera de la darrera. Si voleu podeu llegir les meves ressenyes de L’amor de la meva vida de moment i Les llàgrimes de la senyoreta Marta.
Dir que em recorda coses és rar, no sé si molta gent arribarà a aquesta novel·la després de les altres. Però és la meva visió, tornem a un poble que ja coneixem i a uns personatges i unes “cases” i a un recordar el passat. El protagonista en Vicent torna al poble on passava els estius quan era petit, un poble d’on va marxar d’un dia per l’altre, on va deixar el seu millor amic (el Forner de Cal Forner), i una noia. No torna pas per la noia, tampoc té massa clar perquè torna (o almenys no ens ho diu). L’excusa de la tornada serveix per tot de records sobre els seus darrers temps al poble. I tothom que el veu li fa la mateixa pregunta: -Què? Ja has vist a la Isabel?

Una diferència amb els altres llibres de Pep Puig és temporal. El Vicent s’allotja a l’antiga casa seva (Cal Sabater) ara reconvertida en pensió, encara hi ha a la paret un dibuix que va fer dels seus avis amb la seva signatura i la data 1953. En els altres llibres de Pep Puig la infantesa dels protagonistes, sovint també recordada, és dels 70-80, tot i que en un poble no van semblar els anys d’obertura i canvi que van ser en altres entorns més urbans; som en un poble d’esglèsia, de missa i de famílies catòliques, apostòliques i romanes.
I amb un home que torna, i torna a recordar perquè va marxar, la por que li feia quedar-se tancat al poble, com va deixar a la Isabel de Cal Mestre i com aquesta no va trigar gaire en anar-se amb el Quim de Cal Casanoves. I ell no ho va pair, no el va esperar, no va considerar que podia tornar algun dia, ell entén que li va furtar la possibilitat d’un futur junts (sí, va ser ell el que va marxar). Mentre anem llegint tenim un pressentiment de per què ha tornat, i és confirma, com de passada, com qui no vol la cosa.
Ara ja està, ara ja només em queda La vida sense Sara Amat, a veure si cau per Sant Jordi!