El secreto de la modelo extraviada / Eduardo Mendoza

Eduardo Mendoza em va encantar amb La ciudad de los prodigios i em va fer petar de riure amb Sin noticias de Gurb, però al marge d’aquests dos llibres la veritat és que no l’he seguit gaire.
Tenim al protagonista d’El misterio de la cripta embrujada, un personatge d’allò més peculiar, internat en un manicomi i fet servir com a boc expiatori pel que faci falta, però la seva tendència a investigar el fan viure situacions disparatades o directamemt delirants, i els personatges amb que es trobant són per un estil, i dóna la impressió que sempre cau sinó de peu quasi de peu almenys.
Treballant com a repartidor de menjar en un restaurant xinès es recorda d’un antic cas. Quan el treuen del manicomi li encarreguen una missió, trobar un gos desaparegut, però de seguida queda clar que necessitaven que ell estigués al carrer per encolomar-li un crim, però ell no pararà d’investigar fins a descobrir què va passar amb la model assassinada i en què estaba ficada perquè l’haguessin de silenciar.
El millor és el sentit de l’humor, els diàlegs i les situacions absurdes i tremendament divertides, que compensen una trama que en alguns moments fluixeja una mica.

La filial / Sergei Dovlàtov

Mai agrairé prou a LaBreu el fet de recuperar un narrador com Sergei Dovlàtov, em va deixar una gran impressió a Els nostres, i en volia més.
A l’autor el van “convidar” a abandonar l’URSS cap als 70 i va anar a petar a Estats Units, com molts
compatriotes, i aquest exili i aquesta comunitat són claus en l’argument d’aquest llibre La filial es refereix a aquesta mena de filial de l’URSS (o de Rússia, les denominacions importen) als Estats Units, tot i que ell i d’altres va arribar als 70 aquest flux migratori va viure el seu gran moment just després de la revolució que va convertir la Rússia dels tsars o Imperi Rus en l’URSS.
Amb un humor d’allò més negre Dovlàtov ens narra un congrès sobre el futur de Rússia (amb un títol força més complex, eren finals dels 80) que entre participants i públics té representats tots els grups “russos” a l’exili, a una de les ciutats més “nord-americanes” de totes, Los Angeles. A més a més apareix a la porta de la seva habitació d’hotel el seu primer amor, i recupera amb flashbacks com va anar aquest primer amor amb una noia que tenia un nivell de vida molt més alt que ell (sí, hi havia diferents nivells de vida a l’URSS). La noia (Tàssia) arriba i res de bo li pot portar, que ell té dona i dos fills (però diu 3 per imposar més) allà a Nova York.
Entre els participants a la conferència hi ha antigues disputes, detencions en calabossos, disidències, persecucions, per això abans d’emborratxar-se (o després) és fàcil que s’arrenquin a bufetades, o que es posin a parlar en letó (els catòlics) o en yiddish (els jueus) o a fer acudits sobre Stalin. Tot això en uns anys en que la guerra freda encara estava ben viva i tota la “contra” de l’exili rus a Estats Units tenia finançament per part del govern.

Però més enllà de si el comunisme caurà o no caurà (tots ho dubten) hi ha persones que volen tenir una vida tranquil·la i honesta i sense presó, i a Estats Units poden dir que no hi ha llibertat i criticar el govern sense ser deportats a un camp de treball en qüestió d’hores. Mentre a Rússia, tot i la Perestroika el règim mostrava encara molta por al canvi a l’exterior després d’anys tancats en si mateixos. Per cert el protagonista Dalmàtov, preveu perfectament la globalització, diu que ni socialisme ni capitalisme ni rusos ni americans, tot el món serà un gran mercat. Ho va clavar, i força anys abans!

Un parell de cites que m’han semblant brillants:

Jo callava perquè vinc de família pobra. O sigui, que haig de mostrar despreocupació i contenció. I, abans d’actuar, haig d’esbrinar per quant em sortirà la cosa.

A casa vaig encendre el llum. La Tàssia va abaixar els braços. No es va treure el vestit. Va sortir-ne, se’n va alliberar. Com si de cop i volta es tragués de sobre una càrrega pesant.

La relació Dalmàtov-Tàssia és una d’aquelles relacions que s’ho va emportar tot, Dalmàtov estava absolutament subjugat era una relació absoluta, binaria, estremidora i profundament desigual. Amb el temps i l’exili ell s’ha centrat, ella no. Segueix sent algú amb una necessitat patològica de que algú li doni diners, això no ha canviat. Els llibres ambientats a l’URSS quasi sempre es centren en el pitjor: els gulags, Stalin, la repressió el secretisme… Llegir un llibre amb gent que festeja i que mal que bé fan la seva vida força tranquils a l’URSS és una alenada d’aire fresc. A més a més en aquells anys encara faltava perquè les autoritats soviètiques a Dovlàtov-Dalmàtov el “convidessin a marxar”.

Llibre molt recomanable, com tot el de Dovlàtov per altra banda.

Suïcidi perfecte / Petros Màrkaris

Primer llibre que em llegeixo de Màrkaris, serà un d’aquells casos que després em pregunto com he pogut prescindir d’aquest autor tant de temps?

Petros Màrkaris

El llibre comença amb un protagonista convalescent recuperant-se d’haver aturat una bala amb el cos. I de cop i volta un empresari es suicida en directe en un programa de televisió. Amb prou feines una setmana després apareix la seva biografia, massa pàgines per haver estat escrita a posteriori, i per si això no fos prou estrany uns dies després es repeteix l’escena, un altre suicidi així de públic i d’espectacular, una altra biografia, i la poli que no sap què fer.

Seat/Fiat 131 o Mirafiori

Així que li demanen al comissari Kostas Kharitos que aprofitant que està de baixa investigui sense fer gaire soroll què coi ha passat. La versió oficial és que els responsables són una organització d’extrema dreta anti-immigrants (encara faltaven anys perquè Alba Daurada agafés la volada que té ara) que han reivindicat els atemptats, però res apunta en aquesta direcció. I això es confirma quan amb els presumptes responsables detinguts es produeix un altre suicidi, aquest cop la biografia li han enviat directament per missatgeria a Kostas Kharitos de manera gairebé simultània.
Mentrestant la investigació dels difunts revela negocis poc clars però terriblement lucratius en un escenari (Atenes pre-Olimpíades 2004) amb una demencial bombolla inmobiliària que ens resulta terriblement familiar.
Destacable a més a més del protagonista el seu Mirafiori (quasi un personatge més) i els secundaris, la dona de Kostas, l’Adrianí, el seu gendre el Fanis, i l’ajudant d’en Kostas, la Kula.

Entourage

Vaig anar a parar a aquesta sèrie després de llegir-ne alguna crítica, perquè la van programar amb el criteri que solen tenir a moltes televisions amb les sèries, sobretot si no són seves i les posen a unes hores que total la tele la veuen quatre matats.
La sèrie va de 4 amics que viuen a Los Angeles, un d’ells és Vinnie Chase, que comença a ser una estrella del cinema i per no perdre el contacte amb la realitat es rodeja dels seus amics d’infància, el seu “séquito”. A ell l’ajuden i ells el parasiten, però no només. Hi ha el seu mig-germà Johny Drama, també actor però que no passa de petits papers en sèries de segona fila, Turtle que fa de xofer i E, amic de Vinnie amb molt cervell que és el seu manager, i també hi ha el personatge que més m’ha fer riure de tots amb diferència, l’agent Ari Gold.
Ari Gold
Els capítols passen entre cameos de famosos interpretant-se a si mateixos i les peripecies de Vinnie per aconseguir fer una pel·lícula. I ens adonarem que això de les pel·lícules és molt i molt complicat, implica a molta gent, moltes empreses, agents, actors, estudis, productors, directors pirats, publicistes… Un actor de nivell és quasi com una empresa. En quin actor està basat Vinnie Chase? S’accepten apostes, però no està massa clar, han agafat coses de més d’un, els referents més evidents serien Leonardo DiCaprio i Johny Depp, sobretot Depp que té certa tendència a pel·lis més rarotes, mentre que l’única relliscada “independent” d’en DiCaprio seria Celebrity de Woody Allen; a més a més Johny Depp va fotre’s una moderada castanya amb una pel·li sobre narcotràfic, no va ser un fracàs però sí que no complir les expectatives, Blow es pot veure però ja està, i per una pel·li amb Depp i Penélope Cruz va ser un fracàs.
Perquè aquesta és una altra, les pel·lis de Vinnie poden anar bé, o poden ser un fracàs, i quan una pel·li de molts milions fracassa doncs això és un cop molt fort i de cop ningú et vol contractar.
Hi ha una llista de cameos que no ens l’acabariem, un dels més destacats va ser Sasha Grey fent de si mateixa (més o menys) quasi tota la setena temporada.
Sasha i Vinnie
I força directors apareixen en petits papers de si mateixos, Martin Scorsese, James Cameron, guionistes com Aaron Sorkin, o actors actuant com creguts crápules com Bob Saget (comentant en una casa de barrets que quasi no recorda res de la sèrie Full House, aquí Padres forzosos perquè la va rodar completament col·locat)…
Tots els personatges evolucionen, més enllà de simples comparses de Vince, i aquest és un dels encerts de la sèrie. Ari Gold passa de ser un agent a un superagent cada cop més i més poderós, i més i més cridaner, i increiblement divertit (jo de gran vull ser com ell), va rebre per aquest paper 3 Emmys i un Golden Globe. E, o Eric, comença ajudant a Vinnie perquè sí però de seguida s’ho pren tant en serio que el posen en nòmina. El germà potser és el més estàtic, però el seu rol de permanent fracassat cregut és imprescindible per mantenir el to humorístic (sense un bufó no pots fer riure). 
Turtle i Jamie-Lynn
Turtle és el que comença amb el perfil més baix, simplement els porta en cotxe per Los Angeles i s’encarrega d’aconseguir herba, a mida que passen les temporades intenta fer negocis per no ser només un paràsit de Vinnie, i li passaran coses interessants, a més a més de tenir una parella també del món, la filla de Tony Soprano interpretant-se a si mateixa
Són 8 temporades, no les resumiré ara, i una pel·lícula, com a colofó final. La pel·lícula no calia, dóna la impressió de ser una novena temporada, molt resumida i sense acabar de rutllar del tot, potser com a temporada 9 hauria pogut funcionar millor, diferents coses les haurien pogut desenvolupar més, etc. Aquí simplement serveix per tancar algunes coses i imagino que per fer calaix i tornar a fer sortir una bona pila de cameos en menys de dues hores de pel·lícula. No és imprescindible, però es deixa veure.
Drama, Turtle, Vinnie, E i Ari
A les nostres televisions es van emetre 4 temporades (i d’aquella manera), per tant cal buscar els DVD en edició britànica (l’edició USA no es veu en els reproductors d’aquí) i veure-la en anglès amb subtítols en anglès, s’aprèn!

Detrás del mostrador / Marina Sala

Vaig arribar a aquest llibre a veure si trobava la fòrmula màgica per animar (re-animar més bé) les vendes del meu llibre. Per això concretament no m’ha servit, però qualsevol persona que vulgui vendre per internet té aquí un munt d’informació molt valuosa, explicada de manera entenedora, si us voleu dedicar al comerç electrònic no estaria malament que donessiu un cop d’ull a aquest llibre que l’autora ven a través de la seva propia pàgina (seria estrany que no el vengues així, no?).
Al final del llibre hi ha entrevistes amb gent que ha muntat botigues electròniques i se n’han sortit, per tant a més a més d’informació teòrica tenim testimonis i consells de primera mà de gent que s’hi ha ficat, que no tots els emprenedors en aquest sector són a Silicon Valley.

Fumar-se el franquisme: la Catalunya caliquenyo / Francesc Canosa Farran

Si no sou fumadors, ni tan sols ocasionals, aquest llibre també us pot resultar interessant. I si sou fumadors però no heu fumat mai un caliquenyo, feu-ho! És una experiència, però si us plau no us empasseu el fum, això no és tan suau com un Ducados.
Més que un llibre sobre el tabac ens trobem davant d’un tractat sobre els anys de la posguerra, absoutament tot estava racionat. Però als pobles de vegades aconseguien colar alguna cosa al molt lucratiu mercat negre o estraperlo. I els caliquenyos eren un exemple clar d’això, s’agafaven les fulles de la part de baix de la planta de tabac que s’havien d’anar treient (no em pregunteu per què) i també de plantes que tenien amagades, i a casa mateix, a cargolar caliquenyos tota la família. Els nois ajudaven al camp i les noies cargolaven caliquenyos a casa, i després els venien, i eren tot beneficis, sense el ferri control de l’estat. El tabac era un substitutiu de moltes coses, i era molt necessari en un moment que no hi havia de res, i què coi la gent que els comprava sabia que estava col·laborant en una cosa que poc o molt perjudicava l’estat. I després hi ha l’olor i el sabor dels caliquenyos, una cosa que em temo que no es pot explicar amb paraules.
Un llibre interessant, potser poc acadèmic, recull sobretot informació de fonts orals, és més una bona introducció a un tema més que no pas un estudi en profunditat. I pel meu gust no s’estèn en un tema que tracta cap al final, quan va faltar molt poc per legalitzar la fabricació i venda de caliquenyos ja que s’acabava el monopoli de Tabacalera, o això semblava. I en alguns capítols l’estil del llibre m’ha desconcertat més que una altra cosa, i m’ha semblat que s’estenia en floritures que no aportaven gaire res.

El cártel / Don Winslow

M’ho vaig passar bé amb El poder del perro, és un bestseller però amb les coses bones, ritme trepidant i una trama que atrapa de seguida, allà ja es feia un retrat pot encoratjador del tema del narcotràfic mexicà. De com els mexicans van passar de transportistes a amos del negoci, ja que tenien una gran riquesa, més de 3.000 kilometres de frontera amb els Estats Units, el principal consumidor. Don Winslow sap muntar una història, però veient l’extensió del llibre no sé si s’haurà passat de frenada.
El llibre comença com moltes segones parts de pel·lícules, amb el protagonista de la primera part retirat, i aquí tenim a Keller retirat en un monestir mexicà quan el venen a buscar de la CIA per informar-li que el Señor de los Cielos ha posat preu al seu cap, 2 milions de dòlars, un Señor de los Cielos(link al personatge real amb aquest àlies) amb algunes diferències amb el real, aquest està a la presó, i després d’un temps en una presó dels EUA capturat per la DEA i a espera que el condemnin a vàries cadenes perpètues decideix informar. Pels narcotraficants un informador és el pitjor, però li és igual i té suficient poder per sobreviure a la presó i per viure collonudament bé i tot, l’única condició que posa és que vol ser extradit a una presó mexicana concreta, on entre la seva gent i els soborns viu com tancat en hotel de cinc estrelles. A més a més li posen a la cel·la del costat una ex-reina de la bellesa. Si sembla exagerat però estem parlant de narcotraficants i Mèxic, TOT és possible, o almenys funciona a la novel·la que és del que es tracta.
La veritat és que costa d’entendre tot el que passa a Mèxic. Pot semblar una guerra però si hem de delimitar els bàndols la cosa es posa difícil, la corrupció està instal·lada a tot el país i quasi a tots els nivells. Un policia corrupte és una cosa, si el corrupte no és un simple policia sino el ministre que dirigeix la policia és tota una altra cosa. I els narcos mouen tones de diners, literalment, tones. Per això la cosa ja no és com a El poder del perro una simple lluita entre bandes de narcos, ara els cártels tenen exèrcits, literalment, és una massacre, les víctimes les de sempre, i la manera de lluitar contra això acaba sent convertir-te en allò que vols eliminar.
El llibre no és periodisme, no s’ha de llegir com si fos l’evangeli, però tot el tema dels cártels i la violencia desfermada és real. Ja no s’en parla perquè les televisions consideren que el que es repeteix no és noticia, i parlar cada dia de morts, decapitats, tortures… com que cansa.

Periodistes comprats o assassinats fins que deixen de molestar a qui sigui, pobles on les dones prenen el poder perquè els homes estan cansats que els matin, i també les maten a elles. Zetas reclutant gent i conquerint mitja Guatemala (per on entra la droga a Mèxic) i raptant autobusos sencers de sudamericans que es dirigeixen a la frontera americana (fan lluitar els homes entre ells a mort, recluten els guanyadors si no estan massa destrossat, si ho estan els maten, i tots ens imaginem que fan amb les dones).
Finalment Keller col·labora amb una unitat especial i secreta de l’exèrcit mexicà, amb ajuda de l’espionatge USA, busquen i executen narcos, cap arriba a la comisaria o hospital, és l’única manera, i tampoc és una gran solució. Els zetas són uns salvatges, i al final tothom coincideix en que és millor que el senyor de la droga segueixi sent Adán Barrera, que era un narco però no tan demencialment dolent, amb ell podrien aconseguir una “Pax Narcotica”, ja que les drogues seguiran fluint mentre la gent les compri almenys que les porti algú que no sembli entestat a voler exterminar pràcticament a tothom. El que passa és que Keller té comptes pendents amb Adán Barrera… Llibre molt molt recomanable, li costa arrencar però després el ritme va en augment.
Volia posar imatges, però he posat a google imatges “mexican war on drugs” i prefereixo no fer-ho, una cosa és posar una foto de Sasha Grey despullada, però decapitacions i demés quasi que passo.

Les llàgrimes de la senyoreta Marta / Pep Puig

Va ser acabar amb L’amor de la meva vida de moment i posar-me a buscar més coses de Pep Puig i vaig anar a parar a aquest llibre.
Explico tot l’argument, o sigui que si sou dels que no voleu espòilers vosaltres mateixos.
Tornem a tenir una infància en un poble, i dic tornem perquè encara recordo l’altre llibre tot i que aquest va ser primer, és a dir que els seus lectors no recordaven res de res. Un poble, i un nano, en Pau, que s’ha convertit en un adolescent prou guapo, o això li diuen, i comença a festejar amb la Mireia. No tinc ni idea de com era festejar en un poble cap als primers 80, però el Pau i la Mireia semblen més una parella dels 50, un petó de tant en tant, caminar agafats de la mà i prou.
Mentrestant en Pau decideix que lo del fútbol no li acaba d’agradar i deixa l’equip del poble, una mica decebut que ningú intenti convénce’l de que segueixi. El dia que li diu a l’entrenador aquest no li discuteix, li diu que és la seva vida, i que si li plau vagi a casa seva a dir-li a la dona que té reunió amb la junta i que arribarà passades les 12.
I en Pau hi va, i li dóna l’encarrec (el recadu) a la dona de l’entrenador, la senyoreta Marta que és la professora de l’escola del poble i feia lectura i redacció fins a quart de primària. El fa passar, li ofereix unes figues i de cop i volta es posa a plorar, calladament. Ell no sap que fer, i no fa res. Però hi torna, i de no fer res passa a ballar amb ella escoltant jazz, i d’aquí passen al llit, amb uns 20 anys de diferència.
El Pau es queda completament idiotitzat i només viu per les seves cites que són els dimarts i els dijous coincidint amb els entrenaments de l’equip de fútbol.
Tenim el Pau amb la Mireia amb qui només es fan algún petó i s’agafen de la mà i amb la senyoreta Marta, amb qui fa absolutament de tot, com si la Marta fos una experta MILF de pel·li porno. Però ells dos s’estimen, d’aquella manera si es vol, i ella li deixa llibres i intenta que llegeixi i que així tingui les paraules necessàries per ordenar el món (recordem que és mestre), i ell amb tantíssim sexe no pot més que estar completament meravellat. Té dues vides, una pública on passeja amb la Mireia pel poble, i una les hores que l’entrenador és al camp de fútbol d’amagat amb la seva dona.
La Marta a més a més té una filla que va desaparèixer del poble, se’n va anar, però en un poble això és com desaparèixer, i ara ronda per sudamerica. A l’estiu la Marta i el seu marit en Cisco van a Mèxic a veure-la. I el Pau es queda al poble, amb la Mireia, que veient-lo tant capficat i estrany li diu d’anar-se’n al llit.
I això és la solució? Doncs no. En realitat és gairebé el contrari, la Mireia es limita al coit amb els llums apagats, depressa i corrent i allò s’acaba quan ell es corre. I ell que estava acostumat a tota una altra cosa i a fer-ho a pèl ho troba frustrant. Finalment, després d’una discussió bastant forta ella es deixa anar, i clar ell aplica tot el que ha après, ella perd el món de vista i a partir d’aquí follaran a totes hores sense aturador!
I en Pau deixa estar la senyoreta Marta, trist però inevitable.
Ens acostem al desenllaç del llibre, passa el que ha de passar, i fan el que se sol fer en aquests casos, i amb alguna pinzellada tràgica tenim ja el Pau i la Mireia de ple en la vida adulta i amb la seva familia, el llibre acaba amb el Pau tornant a casa de la Marta a l’hora de l’entrenament de futbol, i ens quedem sense saber si entrarà a reprendre la història o no o què.

El llibre m’ha agradat molt, més que l’altre de Pep Puig perquè jo sóc més de novel·les, tot i que reconec que L’amor de la meva vida de moment és una mica millor, hi ha un major domini tècnic i també més contenció, i aquí es desborda més. La identificació amb el personatge és total, això és un encert, ajuda molt que moltes vegades no respongui una bestiesa però l’escrigui per aputar que no la diu, i de converses complicades n’hi ha un munt al llibre. Una història típica de creixement si es vol, o d’això tant poètic de “despertar a la vida” però sense carrincloneries, sense eufemismes, i retratant un univers i un entorn que de seguida ens resulta familiar. Llegint-ho sembla fàcil, no ho és gens.
I en breu em posaré amb L’home que torna.

Vae Victus / Albert Sánchez Piñol

Tot i que el prefereixo en català i quan parla d’éssers fantàstics com a “La pell freda” o “Pandora al Congo”, em va agradar molt “Victus”, i la continuació prometia, així que cap allà que anem, cap al nou llibre d’Albert Sánchez Piñol!
El primer i principal relat del llibre comença amb els dies immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona i l’entrada a la ciutat de les tropes borbòniques. Tot i la importància de Barcelona la guerra de successió acaba definitivament amb la rendició de Cardona (que fortificada com estava podia haver seguit aguantant el setge sense problemes). Martí Zubiria, ferit (li falta quasi mitja cara), ha de decidir què fa, perquè els Borbons ni perdonen ni obliden, per no parlar de Berwick. Amagat a la ciutat aconsegueix visitar Villarroel que li diu que marxi, i així s’embarca en un vaixell francés on es tractat quasi com un presoner, i aconsegueix escapar i fugir quan el vaixell (que ell creia que anava a Nàpols) atraca a Port Royal, Carolina del Sud, a les colònies dels actuals Estats Units, colònies angleses, franceses i espanyoles. I allà té uns petit problemes amb els anglesos. Anglaterra va abandonar Catalunya i va deixar que Felip V es quedes tot Espanya, i això que els anglesos havien promés jurat i rejurat que lluitarien amb els catalans. I després de beure en una taberna els hi dedica a tots els anglesos paraules no gaire maques i acaba detingut. S’escapa d’allà amb la idea d’endinsar-se a Luisiana, que és un domini francès però immens i molt poc poblat, però es troba amb els indis yama. La idea d’ells és matar-lo però el salven quan diu que té dues feines, defensar fortaleses i conquerir fortaleses. I participa en una guerra de tribus yamas contra els anglesos. De nou lluita en el bàndol just, i ja us podeu imaginar com acaba. Això està basat en fets reals, molt confusos. Al segle XVIII encara era possible una certa coexistència entre colons i nadius americans, bàsicament els nadius s’havien d’apartar i no molestar, i mentre els colons eren pocs encara, però van començar a ser més a necessitar més terres per conreu i a portar esclaus i anirien arraconant els nadius cada cop més, un llibre collonut sobre el tema (que ja se surt de la ressenya d’aquest llibre) és Enterrad mi corazón en Wounded Knee.

Després torna a Europa, i per les funestes casualitats torna a caure presoner, aquest cop a Bourdeus, i per obra i gràcia de Verboom, el xarcuter d’Anvers. Però Berwick el treurà d’allà per participar en una guerra de la que no tenia ni idea, concretament aquesta que semblava una oportunitat per desfer algunes de les coses que la Guerra de Successió havia destrossat, ens podem imaginar el resultat. Això sí, l’exèrcit francés compta amb l’ajuda del Carrasclet, una mena de bandoler, i tots els seus homes, uns 10.000 per lluitar contra Felip V, a favor d’un rei de França que n’era parent, tot molt confús. Molts catalans van lluitar en aquesta guerra per la promesa que es restituirien les constitucions previes a la derrota de 1714, no val que expliqui com va anar.

Barcelona i la Ciutadella a la dreta, “petita i discreta”

I encara queden 2 parts, o contes prou llargs. En el primer Zuvi torna a Barcelona i la troba dominada per l’ominosa Ciutadella, i allà el carnisser d’Anvers, algunes coses que anàvem intuint es tanquen en aquesta part.

I a la darrera, Zuvi amb més de 70 anys arriba a Londres i acaba al veixell de James Cook direcció a Tahití i a “descobrir” (és un dir, un holandés ja s’havia trobat amb tot allò) Nova Zelanda.

I sense que sigui ben bé un espòiler, sense ser un final obert si que queden algunes coses per explicar del personatge, és probable que aquest no sigui el darrer llibre on apareix.
No sóc molt de novel·la històrica, no en sóc gens, però aquest llibre igual que l’anterior m’ha encantat, i he aprés coses d’una part de la història que a l’institut sempre queia cap a la part final del curs i la feiem de pressa i corrents, i això si la fèiem. M’agradaria que en Sánchez Piñol tornés a escriure en català, cosa que imagino no passarà mentre segueixi explotant aquesta vessant de novel·lista històric, però sobretot el que m’agradaria és que acabés amb el cicle que va començar amb La pell freda, va dir que hi hauria tres llibres com els tres exèrcits, aigua (La pell freda), terra (Pandora al Congo) i aire, i ens falta aquest darrer!!!!! M’hauré de rellegir La pell freda i Pandora al Congo per fer-me passar el mono de mentres.