Una mariposa en la máquina de escribir: la vida trágica de John Kennedy Toole y la extraordinaria historia de “La conjura de los necios” / Cory MacLauchlin

Si no us heu llegit “La conjura de los necios” (en català “Una confabulació d’imbècils”)no sé que feu llegint això enlloc de correr a buscar aquell llibre, i quan aquell llibre us deixi absolutament flipats aleshores és quan li trobareu la gràcia a descobrir la vida de John Kennedy Toole, sense haver llegit la seva gran obra no té cap sentit.
Una infància a Nova Orleans amb certes estretors econòmiques i un talent desbordant que li van valer una beca, primer a Tulane (al costat de casa, quasi literalment) i mes tard un postgrau a Columbia que havia de resoldre en dos semestres perquè la beca no li dóna per estar-s’hi més temps.
Postgrau, i a treballar al país cajún, a Lafayette, prop de la seva Nova Orleans, però per poc temps, guanya experiència docent i se’n torna a Nova York a treure’s el doctorat.
Però aleshores el crida l’exèrcit. Som als primers seixanta, la cosa amb l’URSS està cada cop més complicada, per no parlar de l’escalada a Vietnam, el tema de Berlín i Cuba amb Fidel Castro, tot un panorama. I a en Ken l’envien a Puerto Rico a fer de professor d’anglès pels reclutes (es tractava que poguessin entendre ordres al camp de batalla). Tot i l’absurditat de l’exèrcit van reconèixer la seva vàlua i va ser ascendit, i sobretot allà va començar a escriure una història que feia temps que li rondava La conjura de los necios.

Feia deu anys que havia escrit un llibre que no va guanyar el premi a que es presentava, el llibre era La biblia de neón, me l’he llegit, no està malament però no aguanta la comparació amb l’obra mestra sota cap punt de vista. Després d’allò col·laboracions en diaris universitaris, premsa especialitzada en literatura… coses d’aquestes. Però La conjura… era un llibre que duia dins, eren les coses que feien que per a ell Nova Orleans fos el centre del món (a més a més del fet d’haver-hi nascut). El llibre el va acabar poc després de llicenciar-se de nou a Nova Orleans esperamt que comences el curs per incorporar-se a fer classes en una institució a pocs carrers de casa. I va enviar el manuscrit a Gottlieb, l’editor que estava donant un nou aire a l’editorial Simon & Schuster de Nova York. I d’aquí a l’estrellat? Ni de conya!
A l’editor el manuscrit li va agradar, però no considerava que estigués a punt per ser publicat, li va donar indicacions i li va assenyalar les carències del llibre… No es va tancar mai a publicar-lo, però considerava que hi faltava feina, en aquella época això era força normal, els editors rebien llibres i aleshores feien la seva feina, editar (a dia d’avui la majoria d’editors són publicadors-venedors, però això és tema per una altra entrada). El llibre no es publicava, la situació a Nova Orleans a la casa paterna que Toole preveia transitòria s’anava allargant, i a més a més, va aparèixer la bogeria. El pare de Toole estava boig (no és una manera de parlar), el seu tiet va haver de ser ingressat en un manicomi, i a Toole se li va començar a manifestar una neurosi paranoide, combinada amb una depressió. En aquells anys els “remeis” per les enfermetats mentals eren electroshocks o insulina per induir un coma, encara no hi havia fàrmacs per ajudar a fer una teràpia una mica més completa. I el llibre no es publicava, Toole havia aconseguit sempre tot el que es proposava, brillantment, no entenia com en això no se’n sortia, i anava cada cop a pitjor.

En ple atac va agafar quatre coses i va pujar al cotxe i marxar de casa, no se’n van tenir noticies durant dos mesos. Finalment en una carretera perduda als afores de Biloxi va posar un extrem d’una mànega al tub d’escapament, l’altre a dins del cotxe, va deixar una carta de despedida i va engegar el motor. Era el 1969.
I aleshores va començar l’odissea de la mare per publicar el llibre, va trigar anys, i finalment se’n va fer càrrec una editorial universitaria, i aleshores sí, el llibre es va publicar finalment el 1980! I el llibre es va vendre molt bé, tant que l’editorial Grove Press va comprar els drets per arribar allà on la petita editorial universitaria no podia arribar. Milions d’exemplars, traduccions a pràcticament totes les llengües, un premi Pulitzer pòstum… I els editors que van rebutjar-ne la publicació suposo que lamentant-se, bé, potser la propera vegada estaran més atents, però no hi comptaria.
Com a autor que ha anat passejant llibres per editorials, premis i agències sense èxit, no puc més que entendre a Toole, sense comparar-m’hi. Aquest llibre m’ha ajudat a entendre millor l’autor d’un llibre únic que fa molt temps que vull rellegir i potser ha arribat l’hora de posar-m’hi. L’altre llibre, La biblia de neón, ja me’l vaig llegir, i tot i que no està malament no crec que es mereixi una relectura.

Tristessa / Jack Kerouac

M’agrada Kerouac, tot i que cada cop menys, les seves obres molen molt d’adolescent i amb vint i poc, però no envelleixen bé i no porten gaire bé una segona lectura, amb l’excepció d’A la carretera On the road que sí envelleix bé i sí aguanta bé les relectures (jo l’he llegit quatre cops, dos en català i dos en anglès). I aquest llibre té alguna cosa a veure amb A la carretera. En aquell llibre, en unes pàgines es narra la relació que té el protagonista Sal (era el propi Jack però la editorial el va obligar a canviar tots els noms per evitar demandes) amb una noia mexicana, van junts durant uns dies i es tornen a separar. I aquest Tristessa narra, entenc que amb més detalls i donant-li a la història més importància, la història amb la noia mexicana. I el llibre l’he hagut de llegir en anglès perquè em sembla que ni tan sols es va publicar en català o castellà (també he de dir que no ho he mirat gaire).
I per cert, aquí una mica d’investigació sobre la noia mexicana. No és exactament la mateixa noia, i costaria encaixar aquesta novel·la a la continuitat d’A la carretera, així que millor llegir-la de forma independentent com una novel·la més de Kerouac.
Al llibre la noia mexicana es diu Tristessa i es una noia de 16 anys addicta a la morfina, no acaba de quedar clar com es busca la vida però sembla que fa de carterista ocasional. Al llibre apareix un altre dels típics personatges del llibres (i la vida) de Kerouac, l’Old Bull Lee, o sigui en William S. Burroughs (que es deia a si mateix Lee en els seus llibres).
El llibre és fluix, molt fluix. I la idea d’un Kerouac desbocat/enamorat al Méxic (concretament el DF) dels anys 50 era molt prometedora. Però fins i tot la història amb la noia és molt més fluixa que la que tenia a The Subterraneans entre Leo i Mardou.
El llibre es divideix en dues parts, la segona és un any després del final de la primera i la cosa millora una mica. El protagonista torna a Méxic, en Bull segueix allà i Tristessa després d’un any castigant-se amb morfina i pastilles per dormir està molt feta pols. Jack arriba allà ple d’amor que se li comença a marxar tal com la veu.Finalment sembla que Tristessa opta per casar-se amb Old Bull, que almenys pot pagar un lloguer (en Jack és un mort de gana) i l’adicció, i ningú comprén a un ionqui millor que un altre ionqui. Com a història d’amor és rarota, jo crec que va ser un experiment de Kerouac que potser hauria necessitat força reescriptura abans d’aparèixer. Els vagabundeigs pel DF encara tenen el seu què, i m’imagino que en Jack es podria trobar els personatges de Los detectives salvajes i a saber què en sortiria de tot plegat (sí, sé que no és possible per un parell de dècades).
Em rellegiré Big Sur i crec que simplement aniré rellegint cada cert temps On the road i ho deixaré estar, cada cop estic més convençut que va ser l’equivalent literari d’un one hit wonder.

William S. Burroughs i Jack Kerouac, podria il·lustrar perfectament un fragment del llibre

L’amor de la meva vida de moment / Pep Puig

Ja ho he dit altres vegades, no m’estendre, hi ha segells editorials que són una garantia, L’Altra Editorial n’és un, per tant cal estar atent als seus llibres perquè segur que es mereixen una oportunitat. I les primeres pàgines del primer conte (un llibre de contes! he tornat a caure! 🙂 ja m’ho han confirmat, aquest llibre de Pep Puig val molt la pena.
Són contes, sí, però amb un protagonista que es va repetint en més d’un, acaba semblant més una novel·la dispersa (com a descripció és una mica així però a mi em val). Tenim records d’infantesa, que tenen la proporció justa d’innocència i ingenuitat i de mala llet i realitat (que és el que sempre passa quan xoquen els móns dels nens i els adults). A destacar dos “contes”: el que dona títol al llibre i Dúgol.
Qualificar de conte L’amor de la meva vida de moment no és del tot correcte, són una setantena de pàgines, és més una nouvelle, una novel·la curta. I és esplèndida, amb moments lúcids:

...els pares animem als altres homes a ser pares perquè passin pel mateix tràngol que nosaltres…

I tendres, com un enamorament, més platònic que una altra, cosa als deu anys. I l’absurd de la mili i la dèria per intentar recuperar aquell amor, i sobretot escapar d’un entorn més kafkià i ridícul que cap altra cosa. I com les coses primer no surten, després sí, i després tot canvia (si voleu més info llegiu el llibre coi!).
I Dúgol. Sublim. L’he acabat no fa encara ni 3 hores. I és el punt final i definitiu i que arrodoneix el llibre. M’ha encantat. L’ambient del poble, l’escapament, els llibres, l’amor prohibit… ho té tot! És un llibre que penso rellegir, que val la pena rellegir i que em fa esperar amb ganes el següent llibre de Pep Puig.

Inmóvil como el colibrí / Henry Miller

Sembla mentida que encara no hagi aparegut per aquí un dels meus escriptors de capçalera, he de dedicar més temps a rellegir!
El “Tròpic de Càncer” de Henry Miller va ser com un cop de puny, també el “Tròpic de Capricorn”, també quan els vaig llegir en anglès i vaig afegir a la barreja el llibre “Black Spring” (que de manera no geire canònica aniria enmig dels dos tròpics). No són llibre perfectes, ni rodons, a Henry Miller de cop i volta se li en va el cap i es pot passar pàgines i pàgines desvariejant com un borratxo que no hi ha manera de saber de què coi parla però no es pensa callar (no, no era abstemi).
Un llibre amb material inèdit post-mortem no és la cosa que més il·lusió em fa d’un dels autors que més admiro, però em pot la curiositat i el morbo.
Els textos són més assaig que narració, tot i que comparats amb les narracions habituals de Miller tampoc és tan estrany. Miller és un escriptor amb una força descomunal, podem estar-hi d’acord o no, però parla amb el cor, i creu en si mateix, i aquesta confiança en si mateix s’estén a tot el que fa. Si us agrada Miller gaudireu, però no tinc excessivament clar si és la millor obra per introduir-s’hi, probablement no.
I una cosa negativa. El llibre recull relats, o articles, o pròlegs o material variat, i aquest material trobo que s’hauria de presentar millor, una nota al peu de cada fragment explicant d’on surt, quan es va escriure i aquestes coses, no és el mateix una introducció a un llibre d’aquarel·les del propi Miller, que una antologia d’algun altre autor que… Tinc les meves reserves sobre si recuperar i agrupar material tan divers té interès, però si es fa s’ha de fer bé i això vol dir contextualitzar les coses, totes que n’hi ha algunes que sí s’explica.
Tot i això el llibre es llegeix bé, crec que he de començar a rellegir els llibres que tinc de Miller, o posar-me d’una vegada amb Sexus, Plexus, Nexus… estic indecís però alguna cosa caurà.

La Societat Juliette / Sasha Grey

Potser no sabeu qui és Sasha Grey, o potser sí però mai ho reconeixerieu, tot pot ser. Dit finament era (ja no s’hi dedica) una estrella del cinema adult, dit sense tantes manies una actriu porno, i de les bones. Per això em va semblar com a mínim curiòs que publiqués un llibre (o almenys que el seu nom fos a la portada), i a més a més un llibre eròtic, ara feia temps que no en llegia cap. Per veure-la en acció aneu a youporn o youjizz i vosaltres mateixos.
No és un gran llibre, és justet però digne (dic això amb 113 pàgines llegides de 285, potser canvio d’idea després), el voltatge eròtic es va incrementant i una cosa molt destacable, el llibre no és ni avorrit ni previsible. I en un tema com la literatura eròtica, i un llibre “mediàtic” (per més que Sasha Grey tingui un QI que ronda els 150 i hagi fet un munt de coses a més de cine porno), això em feia por, que no fos més que anar d’un “quadre” al següent sense gràcia ni emoció, i no. Ja hi ha hagut un parell de moments on tot semblava indicar que aniria cap a la part més tòpica i típica d’aquestes novel·les i no és així. Sorpresa agradable, però només al principi.
El llibre va caient i cap als dos terços ja perd completament el nord, els personatges entren i surten com si res. I la protagonista descobreix els clubs d’intercanvi, tot i que no en diu així, un es diu “La màquina de follar” i la descripció que en fa és com d’un club liberal o d’intercanvi bastant normal, no s’entén que ho narri com si hagués descobert la pedra filosofal; i després va a un que s’autodenomina “La societat Juliette” i si heu vist Eyes Wides Shut doncs és això, i si no l’heu vista no us heu perdut res.
I el voltatge eròtic es queda clavat en un nivell mooooolt mainstream.
Com a cosa bona el llibre abarca coses interessants (el personatge Bundy i el seu negoci) i podria haver donat més de sí, s’ha quedat a mig camí, tota una llàstima. M’hauria agradat que fos un bon llibre, però no. Tampoc és dolent i si és l’única cosa que tenia a mà per llegir doncs no us farà mal. Però d’un llibre eròtic espero més escenes pujades de to, en general, espero més, i tenen més càrrega en sexe llibres com Las lecciones peligrosas, Lizzie o Cómo se hace una chica, per dir-ne tres de ressenyats el passat any mateix.

Trèmolo / Biel Mesquida

Un clàssic dels nostres dies al que fins ara no m’hi havia acostat mai. Amb un primer llibre que tot i guanyar el Premi Prudenci Bertrana va trigar dos anys en poder ser publicat el 1975. I jo vaig i el descobreixo 40 anys després.
Relats curts, poètics però directes i sense esquivar l’humor o la crueltat, i això m’agrada. És un llibre que no es pot llegir d’una tacada, cal degustar els contes un a un, això està bé tot i que jo sóc més de llegir a tot drap, i a més que cada cop sóc menys de contes, però això ja són manies meves.
Però els contes són bons, com a mínim, n’hi ha d’increiblement bons també. A més a més el català emprat per Biel Mesquida és fascinant, sobretot per un canfangarí com jo.
Un llibre recomanable per llegir, i sobretot per rellegir, a petites dosis, com el bon whisky. I després del més experimental Self service una bona manera d’arribar a aquest autor, això sí, el proper buscaré que sigui una novel·la, ja he vist com resol els 100 metres llisos, però ara el vull veure en una marató!