Els millors de 2015

Quin any, he arribat a les 3 xifres, he llegit exactament 105 libres, una bona pila, i els que m’han semblat millor són els següents, amb el link a l’entrada corresponent i en l’ordre que me’ls he anat llegint, alguns són relectures amb aquests mai m’equivoco. En tinc un a mitges, que potser em donaria temps, però trobo que tampoc és per correr, ja aniran sortint.

I a més a més tots els llibres de Welsh i Pedrolo.
Són una bona pila de llibres sí, però llegeixo molt, si voleu llistes dels millors més reduïdes busqueu a gent que llegeixi menys.
I en els propòsits de cara a l’any que bé els mateixos de cada any i que cada any incompleixo, rellegir més, més llibres en anglès, i a més a més tinc uns quants totxos que han de caure, o sigui que previsiblement llegiré menys, o no que no seria el primer any que el començo dient d’anar tranquil i al final…

Bon cap d’any, bona entrada al 2016 i felices lectures!

Miedo y asco en Las Vegas / Hunter S. Thompson

De tant en tant va bé llegir llibres estranyots i tenia ganes d’aquest des que vaig veure la demencial pel·lícula. I Las Vegas m’agrada, perquè és un parc temàtic del joc i un lloc en general molt molt estrany. I Hunter S. Thompson també era un escriptor diguem-ne peculiar.

Un encant d’home

Si heu vist la pel·lícula doncs esteu en la mateixa situació que jo, m’imaginava una cosa molt boja.
I sí, el llibre comença amb els protes (el propi autor i el seu advocat) en un cotxe a tot gas de Los Angeles a Las Vegas i amb el maleter ple però ple de drogues. Porten herba, àcid, cocaina, mescalina, éter i altres coses variades, i en quantitat. Només el viatge a Las Vegas ja és memorable, així com l’autostopista que recullen que es baixa a la primera que pot. Hunter va a Las Vegas a cobrir la Mint400 una cursa de motocross pel desert, la revista que el contracta (que ja el coneixen) li diuen que només ha d’arribar a Las Vegas i allà el fotògraf s’encarregarà d’ell.
De la cursa ens enterem de poques coses, són voltes de 80km pel desert, les motos aixequen tan quantitat de pols que no es pot veure res, i després d’una sortida (van per tandes) tots van al bar que hi ha al costat en un club de tir. I després torna a Las Vegas on segueix liant-la al ritme de les pujades i baixades de la droga, amb un advocat que tant li demana que el mati com amenaça de matar-lo ell. I tot això jugant en casinos als daus mentre per damunt dels caps del jugadors trapecistes es jugen la vida en salts inversemblants (bé, és el casino Circus Circus, un dels clàssics de l’Strip).

 Finalment l’advocat en plena paranoia marxa deixant una factura d’hotel d’impressió i Hunter també s’escapa, amb un cotxe carregat de drogues i una arma sense llicència, i el para la poli, però ni li registren el cotxe ni el multen, només l’adverteixen que s’aturi a descansar en la propera àrea.
Decideix que això és un senyal i torna a Las Vegas on li han encarregat cobrir un congrés de fiscals i polis antidroga, sí, és delirant, i té una suite pagada en un altre clàssic, el Flamingo.

Els capítols del llibre es succeeixen a un molt bon ritme, un ritme més lent faria caure molt ràpid l’interés però aconsegueix mantenir-nos tensos amb un ritme constant i ràpid. A mi és una de les coses que em feia por, un ritme lent i que els deliris de drogat s’anessin succeint sense fre.
I comença la segona part. Encara més esbojarrada que la primera, del congrés ens arribaran fragments d’una delirant pel·lícula sobre els drogaddictes que farà que els protagonistes marxin d’allà, la “versió oficial” sobre les drogues porta quasi dues décades d’endarreriment, així que qualsevol animalada serà creïble, com comproven al bar explicant-li a un poli de Georgia unes històries sobre ionquis i caníbalisme francament divertida.
Tot el llibre és un esbojarrament, passat de voltes, sense massa història i on qualsevol parida pot servir perquè els personatges segueixin drogant-se i fent animalades. I els personatges, el propi Thompson amb el nom de Duke, el seu advocat un samoà de 120 kilos, i en una petita però entranyable aparició Lucy, la salvatge psicòpata (o quelcom semblant, tampoc és que quedi gaire clar). I com quan ressenyo un llibre de Welsh bé, de vegades a les fotorecomanacions de la biblio on treballo colo les meves filies, com ara:

El retrat de Dorian Gray / Oscar Wilde

Un d’aquells llibres que vaig comprar en una col·lecció de clàssics d’El Periódico i que vaig agafar per un viatge en avió on no em podia dur el llibre que m’estava llegint en aquell moment per un tema d’espai. És un clàssic i és una novel·la d’un dels millors escriptors en llengua anglesa i possiblement el més conegut, tot i que conegut no vol dir llegit, se saben moltes coses d’ell i de la seva vida dita molt “tietament” excèntrica per la seva época, però llegir-lo… més aviat poc.
El llibre té un començament fluix, lent i massa carregós, però va guanyant (i molt!) a mida que passen pàgines i l’acció comença a fluir i els personatges comencen a estar vius. Com si al principi Wilde volgués fer un gran grandíssim llibre i estigués aclaparat per la responsabilitat i a mida que van passant les pàgines es va esvaint aquesta idea i escriu de manera més lliure.
El principi del llibre el sap quasi tothom, el quadre del retrat de Dorian Grey és el que envelleix, no pas ell, quan es comporta cruelment el quadre mostra una cara cruel, les coses, els sentiments que ens marquen (de manera figurada i real) deixen la seva petja al quadre. Un plantejament semblant el va fer servir Edgar Alla Poe, crec que en el relat El retrato oval.
Dorian s’enamora d’una actriu però poc després de declarar-s’hi trenca amb ella de manera terriblement cruel, i quan torna a casa i veu el seu quadre aquest quadre ja no mostra la cara innocent que tenia uns dies enrere, té un somriure cruel. El quadre patirà tots els estralls del seu comportament, així que decideix amagar-lo a les golfes i ben tapat. I a partir d’aquí Dorian va vivint, deixant al seu pas desferres humanes, gent que l’ha estimat o se n’ha enamorat i que no han pogut amb el seu despreci, gent envellida però ell no, ell segueix jove com el primer dia, és inmune a tot, les conseqüències del seu comportament van cap al quadre, i també el penediment, la seva ànima cada cop més negre i el seu cor cada cop més de pedra van al retrat, no a ell. Però les coses es van complicant fins arribar a un crescendo final i una escena final rodona. Sí, queda tot plegat molt críptic però estic intentant fer els menys espòilers possibles.
Un llibre rodó, que val la pena llegir, tot i un començament més aviat feixuc, de seguida es deixa anar i compensa de sobres.

Americanah / Chimamanda Ngozi Adichie

L’etiqueta BLACK AMERICA potser està una mica agafada pels pèls, ho reconec, l’autora és nigeriana però el tema racial és molt present en el llibre tant en les parts ambientades a Lagos com a les dels Estats Units així que jo crec que encaixa i a més és el meu blog.

Ifemelu, després de 13 anys a Estats Units (tot i que ella diu que són 15 perquè quan va veure que a més anys allà més respecte sempre se n’ha sumat) decideix tornar a Nigèria. I tothom li pregunta per què? Després d’arribar a Estats Units i establir-s’hi, per què tornar?
Mentre va a una perruqueria a fer-se trenes (el pentinat afro és una senya d’identitat, una cosa intrínseca a ella) rememora el seu passat a Nigèria, amb el seu xicot d’aleshores Obinze, i els seus anys en una Nigèria amb contínues vagues, el seu enamorament, i la relació amb la seva tieta Ujú, mantinguda d’un general i que serà cabdal perquè Ifemelu pugui anar a Estats Units. Ujú es va quedar embarassada del general i va decidir tenir el fill als Estats Units (no hi ha com tenir diners i poder) així el nano (Dike) tindria la nacionalitat estat-unidenca i a ella costaria més deportar-la en cas de no trobar feina.

Quan va anar a Estats Units, Obinze es va quedar a Nigèria i des d’aleshores tot i que no era aquesta la idea, han dut vides separades. Obinze s’ha casat i té una família i uns negocis, forma part de la societat benestant de Lagos.
I establir-se a Estats Units no és gens fàcil per Ifemelu, la tieta Ujú va de cul amb un nen i tres feines i amb prou feines arriba a final de mes, tot és caríssim i enlloc la contracten, comença a maquillar el seu CV, suprimeix els anys estudiats a la universitat a Nigèria, s’inventa experiència de cambrera… no la truquen i els diners s’acaben. Finalment, gràcies a Ginika, una companya seva que va marxar abans a Estats Units, aconsegueix una feina de cangur quan ja està pràcticament al límit de la depressió.
Un detall curiós, als estudiants africans negres els resulta més fàcil relacionar-se amb altres estudiants estrangers que amb els propis nord-americans, inclosos els negres. A més a més a Àfrica diuen negre sense cap mena de mania, però Estats Units és el pais dels eufemismes, afroamericans, americoafricans, etc. Això sumat al desconeixement (i paternalisme) que molts blancs americans tenen respecte Àfrica i els africans, per ells Àfrica és un immens lloc indistingible ple de gent que necessita ajuda, viuen amb menys d’un dólar al dia, i la SIDA està a uns nivells demencialment alts.
Treballant per la família blanca acomodada coneix Curt, germà de la dona de la casa, amb qui comença una relació, un estat-unidenc, i blanc! Viu en un núvol, de cop tot resulta fàcil, aconseguir una feina (tot i no ser ciutadana) és sols qüestió d’unes trucades, això sí per l’entrevista s’allisa el cabell. Aconseguir una feina, una bona feina, amb trenes o pentinat afro és molt difícil, no és just però és així, i porta el temps suficient allà com per saber-ho.

Un imatge no tan antiga

I Obinze? He explicat al principi la seva vida actual a Lagos, però tot va tenir el seu procés. Ifemelu se’n va anar als Estats Units i en no massa temps va tallar amb ell, en sec, no contestava mails, ni el telèfon, ni les cartes, res. Ell també volia anar als Estats Units, però gràcies al terrorisme l’ambaixada americana denega pràcticament totes les peticions de visats que reben. Finalment li surt l’oportunitat d’arribar a Anglaterra i allà trampejar com pugui, el que inclou treballar amb la identitat d’un altre (que a canvi del favor li cobra una part del sou) en el que es pugui, netejar lavabos, trajinar electrodomèstics, el que sigui. A més a més està a punt de casar-se amb una noia (angolenyo-portuguesa, amb passaport de la UE que és el que interessa) per poder arreglar els papers. El tema li porten dos angolenys que li cobren 2.000 lliures per la gestió. Però la noia, Cleotilde, li comença a caure bé a Obinze, i queden per veure’s més cops abans de la boda (que ha de ser a Newcastle, a Londres tants matrimonis d’aquest estil comencen a aixecar sospites) i ja sense els angolenys. Però el moment abans de casar-se el detenen, el seu visat està caducat i és empresonat i deportat. Amb les darreres engrunes de dignitat li diu al sorprés advocat que està disposat a ser “despatxat” a Nigèria.

I tornem a Ifemelu. Enganya a Curt i aquest la deixa, de manera total, i comença una relació amb Blaine, un professor universitari, aquest sí negre. Al final de la relació amb Curt i al principi de Blaine anirem llegint entrades del seu blog, sobre negritud, i pentinats afro, i una anàlisi del tema racial d’una negra no-estatunidenca (o NNE al seu blog). Resumir tots els temes que tracta tant als extractes del blog com al llibre és una tasca que em supera, em quedo amb un parell de quasi citacions: A Estats Units no hi ha racistes, però sí hi ha racisme; i l’altre: ella es va sentir negra i la van fer sentir negra als Estats Units, mai s’havia sentit negra a Nigèria. És un tema complex sobre el que els americans volen sentir que han progressat molt les relacions interracials ja no són ilegals i un candidat negra es postula per la Casa Blanca. Sentir que hi ha racisme i que el tema de la raça importa i molt i no per bé no és res que tinguin interés en conèixer, els molesta i els treu de la seva zona de comfort.
Després d’anys als Estats Units, la victòria d’Obama i ja amb un passaport blau que la permet bellugar-se sense problemes torna a Nigèria (però amb el passaport blau pot tornar als Estats Units sempre que vulgui). Es retroba amb una ciutat que li sembla més canviada perquè s’ha adaptat més a Amèrica que a aquesta Nigèria democràtica on sembla que tothom es pugui fer ric. Treballa en una revista fins que se’n cansa i torna a obrir un blog, i a poc a poc va retratant Nigèria amb una altra visió, i es va retrobant amb el seu passat, també amb Obinze.
Un llibre molt interessant, potser excessivament llarg, que en el tema de la raça i sobretot la raça a Anglaterra m’ha recordat a Zadie Smith i els seus llibres com NW o Dents blanques, i m’ha fet venir ganes de rellegir un altre llibre nigerià la Historia de Lemona de Ken Saro-Wiwa.

 

Acte de violència / Manuel de Pedrolo

Amb aquesta novel·la Pedrolo va guanyar el Premi Prudenci Bertrana l’any 1968 (titulada Estat d’excepció)  i es va publicar el 1975, tot i que la va escriure el 1950. Els problemes de Pedrolo amb la censura eren legendaris. Un motiu més per rescatar-lo de l’injust oblit on el tenim.
La història comença amb un nano que va a escola, per un carrer inusualment buit, però l’escola està tancada, allà es troba amb una companya de classe i tornen els dos cap a casa. La majoria de botigues estan tancades, quasi no hi ha trànsit i només es veuen cotxes de la policia secreta que para a la gent per demanar els papers i perquè no són a la feina.
La ciutat no és Barcelona, però ho és, i el dictador-jutge Domina no és Franco però sí que l’és (repasseu les dates de dalt si aquesta frase us crea dubtes). S’ha repartit alguns panflets i en algunes parets hi ha pintades que diuen “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”.
S’ha muntat una vaga, i el sistema resta indefens, o no ben bé. Es munta un estat policial i el poder farà tot el que pugui per tornar a tenir el control de la situació, inclos anar a buscar els botiguers casa per casa. Anem veient com diferents personatges veuen aquest dia: els nanos que he comentat al principi, un parell de caps d’una empresa que no poden treballar perquè només han vingut 3 persones de 150, dues minyones, una botiga i el seu petit univers, un grup d’escriptors periodistes recollits al bar de sempre…
Em venia al cap la vaga de tramvies de Barcelona, tot i que el llibre és de 1950 i aquestes vagues foren el 1951 i el 1957, i també foren espontànies, i no foren pas oficials, i no hi havia ni facebook ni manera de fer circular cap consigna. Potser no és tan estrany que el llibre passes anys sense poder-se publicar.
Viurem 3 jornades d’aquesta vaga, una manera demolidora de posar en escac l’estat i el poder de Domina, però res no és fàcil. Els subministraments no trigaran a escassejar, i no està clar si aquesta situació es podrà perllongar el suficient com per fer caure el poder. Alguns personatges coincideixen d’un capítol a un altre, o se’n parla, però en general són tots personatges diferents, que ens ofereixen una visió caleidoscòpica d’una realitat desconcertant però esperançadora, en un món on porten 15 anys sense esperança (l’obra es va escriure el 1950, 11 anys després del final de la guerra civil, 14 de l’inici, els 15 anys de la novel·la no són una casualitat).

No és un llibre sobre la vaga de tramvies, no és un llibre ambientat a Barcelona, no és un llibre sobre la difícil i llarga posguerra, però és el llibre que millor retrata com són les petites coses les que de manera innocent sino un canvi real almenys porten esperança, i és quan ni esperança tenim que estem derrotats.
Un dels darrers capítols, ja a la tercera jornada passa en un hospital, on atenen les víctimes de les càrregues policials. Els metges i infermeres freguen o passen la quarantena, mentre que els ferits amb prou feines arriben als vint o trenta anys. Hi ha una generació derrotada, però la generació que puja, potser perquè no tenen res a perdre es revela més. Aquí ja veiem que el règim és lluny de caure, però aquesta generació que puja dóna esperança, potser no ara mateix, però més endavant sí perquè si aquesta generació té alguna cosa és temps per davant, per força més que en Domina i el seu “regnat”.

I sí, em temo que les ressenyes de llibres de Pedrolo seran totes grans, però com sempre dic aquest és el meu blog. Més amunt deia que el llibre és del 1950, però en arribar a la darrera pàgina veig: Barcelona, maig-juny 1961. No sé si ho va reescriure, o revisar, o no, o que, la veritat és que amb el que els seus llibres trigaven a publicar-se seria normal algun treball de posta a punt final, però no sé si és gaire compatible amb una producció desforada com la de Pedrolo. Si ens creiem la data de 1961 les vagues de tramvies sí les va arribar a viure i potser van influir en la versió final de l’obra.

El final del llibre és volgudament obert. El règim, els generals, veuen com a millor solució la sortida de Domina, i el posen en un cotxe camí de l’exili, tot i que ell compta amb uns fidels per tornar a marxar sobre la ciutat, no compta amb que el xòfer decideixi acabar amb ell d’una vegada i li foti un tret. Que maco hauria estat que Franco acabés així, amb un tret entre cella i cella i no morint al llit de vell, de vell! A vegades la literatura permet arreglar les coses que s’han fet malament, ja sé que és ficció, però que més dóna! Moltes vegades funciona millor que la realitat.

EDICIÓ: A arrel de que l’editorial Sembra vol reeditar aquest llibre els he enviat aquesta ressenya i alguna informació que dono no els quadrava. Concretament que fos una novel·la de 1950. Els he informat de la meva font i han consultat i resulta que els dos teníem raó, o no en tenia ningú, com es vulgui veure, la censura i el temps que passava entre que s’escrivien les obres i aquestes es publicaven no ajuda. Poso a continuació la resposta de la Fundació Pedrolo:

Em sembla que, com bé has llegit, la novel·la Acte de violència de 1950 va ser prohibida el 1953 i Pedrolo la va estripar. Era una novel·la sobre un crim impune, en un tren, que es fa passar per suïcidi. Per això després en va poder aprofitar el títol per a la que s’havia anomenat Esberlem els murs de vidre i Estat d’excepció, i que finalment es va publicar com Acte de violència, la que reediteu. Tota la informació del pròleg de Cesk Freixas és correcta.
Un cop mort Pedrolo es va trobar a l’arxiu de censura l’original d’Acte de violència de 1950, la del crim al tren, i, com que el títol ja l’havia fet servir, hi van posar Doble o res.
Són, doncs, dues novel·les diferents, la del crim i la de la vaga, que en alguna etapa han compartit títol.

Res més des d’aquí excepte recomanar la novel·la Acte de violència tant bon punt aparegui, em felicita que es recuperi aquest molt bon llibre.


 

Carne de perro / Pedro Juan Gutiérrez

Amb aquest llibre es tanca el cicle de Pedro Juan Gutiérrez (sí el link va a la wiki en anglès però la que té l’article més extens) “Habana Centro”, que el formen els llibres: Trilogía sucia de La Habana, El Rey de La Habana, Animal tropical i El insaciable hombre araña. S’assembla al darrer, és un llibre de contes, vagament relacionats, funcionarien també com una novel·la una mica dispersa i trobem les coses que han fet de Pedro Juan un referent, rom, sexe i un retrat de la misèria i la lluita que representa la vida en una Cuba on els turistes no hi van i que els cubans tampoc tenen gaire interés en ensenyar, tot i ser ben real.
Uns personatges que semblen permanentment a un pas de la bogeria, i en permanent excitació sexual, un dels tòpics de Pedro Juan que en aquesta novel·la (és que com a novel·la funciona! fragmentada però funciona!) no falten.
I ara que he llegit tot el cicle “Habana Centro” quins són el veredicte i recomanació? El veredicte és molt bo, llegir a Pedro Juan és alliberador, i és com un glop de rom del bo, passa bé al principi però després et presenta els seus respectes… I la recomanació? Tot i que el més esperable seria recomanar la seva Trilogia… mi em va guanyar definitivament amb Animal tropical, per mi el seu millor llibre i del que no puc més que recomanar-vos (per segon cop en aquesta entrada!) la ressenya que vaig fer-ne; i potser després aquest.

El niño que se desnudó delante de una webcam / José Serralvo

Moltes vegades em passa, llegeixo una ressenya o crítica favorable a un llibre i el busco i el llegeixo. Afortunadament quan tinc aquest atac compulsiu busco el llibre en biblioteques, sino ja seria vivint sota un pont, o en una casa feta de llibres. Així vaig arribar a aquest llibre.
El llibre tracta de pornografia infantil, de fet és el discurs d’un nano víctima de la pornografia infantil, en una d’aquestes comissions del senat que munten als USA, i ens explica la seva història.
Família poc estructurada, maltractaments per part de la mare i dels diferents pares que anaven passant per casa a tirar-se la mare, bàsicament. Les carències afectives del nano són tremendes. A l’escola és víctima de bullying. Per això quan aconsegueix una webcam i amb el seu 486 comença a entrar en xats és la víctima perfecte.
Perquè els pedòfils ho saben, i diuen allò que els nanos volen sentir, i se’ls fan seus, amb una facilitat impressionant.
Primer són xats i després, amb la webcam cada cop li demana coses més sexuals, amb l’excusa que és una terapia. I després li ofereix donar-li diners a canvi de fer aquestes sessions obertes a més gent (tot això amb webcam, el nano és la seva ciberramera).

Però no tot és “bo” ja que el nano, David no es pot desenganxar, ha estat tant innocent com per entrar a internet i registrar-se amb el seu nom real, si abandona faran arribar els videos a sa mare, als seus veïns als seus mestres o directament aniran a trencar-li les cames i matar a la seva novieta cibernètica (Mary Jane, una noia minusvàlida de Nova Orleans lectora fanàtica de David Foster Wallace quan encara era viu). I trobo que és interessant la manera com aquesta gent trama aquestes trampes, aquestes teranyines, fa posar els pèls de punta de lo fàcil que sembla (i sobre aquest tema també hi ha el molt recomanable i també ressenyat llibre Crimen, d’Irvine Welsh).
Molt destacable el contrapunt en forma d’epíleg de l’agent Cooper de l’FBI, sí el de Laura Palmer a Twin Peaks. Un contrapunt necessari i que aconsegueix que el llibre sigui completament rodó.

L’agent Cooper

En la orilla / Rafael Chirbes

No havia llegit mai res del recentment desaparescut Rafael Chirbes, i quan he començat aquest llibre m’he donat compte que ignorar-lo havia estat un error. I el primer que m’ha vingut al cap ha estat la novel·la Els nois, de Toni Sala, que podeu trobar ressenyada aquí i aquí
El panorama, és un lloc que abans era un bullidor de construccions i feina i ara és un erm una mica animat pels turistes de sol en temporada alta, i les prostitutes de la carretera. Un lloc amb molt atur i poques perspectives de futur, colpejat per la crisi i l’esclat de la bombolla. Un lloc a la costa valenciana, on amb prou feines queda algun paisatge que recordi les obres de Blasco Ibáñez, tot era construcció, malbaratament, diners ràpids, pelotazo i tonto l’últim.
Fins que va petar, i de cop i de volta els solars no valien res, i no hi havia calés per pagar el porsche cayenne, els milions de compradors de xalets no arribaven mai i on abans hi havia feina a cabassos ara hi ha cartells dien que tenen la plantilla coberta per evitar perdre temps rebutjant a la gent. Un panorama que tots ens coneixem molt dels darrers anys. La desesperació, una mena d’espiral de no-future plena de factures per pagar sense ni la insinuació d’una feina.
Perquè si el desmadre de la bombolla a algun lloc va arribar a cotes surrealistes va ser al País Valencià, i l’hòstia posterior també va ser de campionat, amb crèdits, coca i putes amanint el luxe desaforat dels nous rics, paletes i constructors de poca monta que es veuen de cop i volta al volant de cotxassos o als comandaments d’un iot. No podia acabar bé, i efectivament no acaba bé. I el protagonista ha hagut de tancar una petita fusteria i a més a més cuida a son pare vell i que quasi no es pot valdre. I ens radiografia com ha quedat la societat, per on ha passat i on és ara, una mena de cartografia del desastre.

El llibre està bé, però és dens, molt dens, i lent, molt lent, i no sé si l’autor no sabia com acabar-lo però cap a tres quarts del llibre ha començat una sensació de pèrdua de rumb que ja no m’ha abandonat. Crec que l’autor no sabia com acabar-lo, i que li han sobrat pàgines, ben bé 100 pàgines de les més de 400 del llibre. Potser aquest resum no anima gaire a llegir a Chirbes, el proper llibre d’ell el triaré més curt a veure si així sí. Però si sou dels que no us intimedeu per un libre dens de més de 400 pàgines endavant!