L’aigua és això / David Foster Wallace

Primer llibre que llegeixo de David Foster Wallace (o DFW com també se’l coneix), autor de qui n’he llegit moltes coses contradictòries. I aquest llibre a més a més és un assaig, no una novel·la. Normalment els assaigs m’agrada agafar-los quan ja estic familiaritzat amb l’autor a través d’altres llibres seus, en aquest cas haurà de ser a la inversa o no serà.
I el llibre està bé, molt bé. Observacions terriblement agudes, potser no gaire típiques per un discurs de graduació que és el que eren, però què coi els alumnes han d’aprendre que la vida no només no és com és pensen, sinó que sí pot ser-ho i aleshores és quan podem posar-nos a tremolar de debó o a voler matar gent. I potser l’educació ens fa capaços d’intentar posar-nos a la pell dels altres que potser estan pitjor o que viuen una realitat encara més alienadora que la nostra.
Això sí, si no fessin servir tota una pàgina per sols una frase o un paràgraf el llibre hauria tingut menys de 30 pàgines, a nivell de client això no m’acaba de convèncer, punt negatiu per Edicions del Periscopi, i un punt positiu per descobrir-me un autor, em llegiré algun llibre seu a veure què, probablement aquest.

EDICIÓ: Em va arribar un correu electrònic de l’editorial on m’explicaven el tema del format, cito: “Aprofitem per explicar-te que el fet de fer servir una pàgina sencera per a una pàgina o paràgraf es deu a respectar l’edició original americana, que segueix aquesta paginació, i que d’alguna manera respon al ritme de lectura de DFW durant el discurs de graduació. En tot cas, no va ser una decisió nostra, sinó que ja venia d’origen, i que les condicions per poder-lo fer (mida, format, etc) venien determinades pels propietaris. Res, només per comentar-t’ho, ja que ho exposes a la ressenya”

Cal saber encaixar / Stanley Ellin

Vaig rescatar aquest llibre en la liquidació que van fer els de la Negra y criminal en tancar, podeu llegir sobre el tema en aquest post. Fa la tira d’anys vaig llegir d’aquest autor Joc de testimonis i m’havia agradat molt, així que tenia ganes de més.
Tot comença quan un periodista Al Judge apallissa el pare de George LaMaine al seu propi bar, el seu fill ho veu i decideix que matarà l’Al, el segueix al combat de boxa al Madison Square Garden amb la pistola que guarden sota el taulell. Només té 16 anys, aquella edat en que no s’és ni carn ni peix, així que aquesta nit té molt de viatge iniciàtic. Es trobarà amb un “poli” després de revendre l’entrada que li sobra, passarà per un bar un es fotrà vàries copes i se li escapa Al que després del combat fa com si res, aliè al fet que l’estan perseguint tot i que és del tipus de periodista que només té enemics.
Després del bar anirà a un club nocturn, i coneixerà una noia, i les hores de la nit aniran passant sense que tot i el que li passi s’oblidi de la seva missió.

Una missió que es revela més complicada i potser no tan justa com semblava en un principi, una de les coses que té el món dels adults on George acaba d’entrar és que les coses no sempre són blanc o negre. Stanley Ellin potser no és un dels més coneguts escriptors de hard-boiled, però les seves habilitats narratives no són menors que les dels grans, la novel·la està viva et pot deixar sense alè, fer-te somriure o passar una pàgina rere l’altra frenèticament. 

Nota al marge: Autopromoció

Ja fa temps que vaig deixar de ser anònim, i si algú té interès deu saber que també escric llibres (sí de vegades em poso a l’altra banda), aquests són els meus llibres, i aquest dia 25 a les 19:00 presento No va més a la llibreria La Temerària de Terrassa (carrer Unió número 7), signaré llibres i parlaré d’alguna cosa que se m’acudeixi o del que em pregunti la gent, el que passi primer. 
Passeu-vos-hi, és una llibreria d’allò més interessant i no mola parlar sol!

El que no et mata et fa més fort / David Lagercrantz

No sóc molt fan d’això d’agafar la feina o els personatges d’algú altre i tirar amb ells. El just hauria estat deixar que Salander, Blomkvist i tota la colla dormissin el son dels justos després de la mort d’Stieg Larsson. Però les novel·les del malaguanyat suec van tenir moltíssim èxit, i per tant estem parlant d’una pila de diners que només calia que algú es disposes a agafar. La parella de Larsson estava absolutament en contra però els hereus (pare i germà d’Stieg, coses de la llei sueca amb la gent que ni es casa ni s’inscriu com parella) volien aquesta morterada; bé crec que volien donar els beneficis a una revista (Expo) però no sé si acabarà passant o quedarà en intenció.
I qui escriure aquest llibre? Doncs David Lagercrantz, que té experiència com a periodista i presumiblement com a negre literari.
Fet aquest aclariment anem al llibre. I el primer que es veu és que sembla un llibre de Larsson, l’estil és molt semblant a les altres novel·les, lamentablement també és lent una mica massa lent. Però tenim històries misterioses, un nen autista, un grup de hackers rematadament bons, agències gubernamentals, i una hacker-psicòpata que a tots ens encanta, que comenci la festa.

Tot comença amb el que sembla un tema de pirateig informàtic. Pero de seguida s’hi barrega, un nen autista, un marit alcohòlic i maltractador, en Blomkvist, policies a qui els periodistes no agraden, criminals russos… tots els ingredients més o menys típics de les novel·les anteriors però ben combinats. Entenguem-nos, les novel·les anteriors no eren obres mestres, però estaven prou ben escrites i enganxaven, i el que se li demana a aquesta continuació és això, que no faci mal als ulls i que tracti raonablement bé personatges amb els que ens hem encarinyat. Té alguns defectes típics de Larsson, és lent, de vegades els punts alts de la novel·la els passa una mica massa ràpid i deixa moltes coses per tancar en les darreres pàgines, i no ho tanca tot, però això és un altre tema.

David Lagercrantz

Crec que quan Larsson va morir va deixar apunts o esbossos de les novel·les que havien de continuar la saga, hi ha qui parla de 7 en total, i possiblement aquesta 4a novel·la estigués molt planificada, així com algunes de les coses que es desenvoluparan en el futur. El tema de la germana de la Lisbeth, que s’apuntava al tercer llibre aquí es comença a explorar, i donarà de sí.
Així que un llibre que vaig començar amb certes reserves m’ha convençut, crec que Lagercrantz té ofici per conduir la saga almenys de manera digna i suposo que sí les vendes acompanyen tindrem més aventures d’en Blomkvist i la Lisbeth i l’Erika i la redacció de Millennium i la policia sueca. És una bona noticia, sí!

Self-service / Biel Mesquida; Quim Monzó

Llibre pràcticament introbable, com un altre llibre del 50% responsable d’aquest (L’udol del griso al caire de les clavegueres). Si tenim en compte el que ha fet des d’aleshores en Quim Monzó i en Biel Mesquida crec que no és just tenir condemnats aquests dos llibres a l’ostracisme.
Però parlem d’aquest llibre. És estrany, sense un fil conductor massa clar, saltant d’aquí cap allà. Possiblement això era la vanguardia però sense una història o un fil per seguir no sembla tenir més intenció que ser un divertimento, un exercici estilístic. En algún conte s’inclouen detalls de la història del 39 al 75, dictadura, repressió, atemptats, pactes amb els EUA… intertextualitat, que una mica m’ha recordat el París flash-back amb les seves tones d’informació i teoría política que en aquell cas però estaven al servei d’una història. M’agradat però el conte Nina, potser perquè hi havia més història, això sí, res a veure amb els contes a que ens ha acostumat en Monzó. I també un dels darrers De cos present, de Biel Mesquida. Però no és una lectura fàcil, ni convencional, i crec que en el cas de Mesquida com en Monzó, el millor va ser el que van fer després. Un llibre interessant, i reflex d’una época on es portava molt l’escriptura diguem-ne més experimental. Però no és un llibre per a tots els públics em temo, i potser els dos autors no n’estan excessivament orgullosos o simplement és una cosa que volen deixar enrere, aquesta “aura” de llibre maleït en fa augmentar l’alicient, el que passa és que realment comença a ser un llibre quasi impossible de trobar. Suposo que en algun moment els hi faran una oferta suficientment bona perquè cedeixin, o potser no que el mercat del llibre en català dóna pel que dóna.

Torero d’hivern / Miquel Adam

Després de llegir a força llocs que aquest era un llibre que calia llegir al final m’hi he decidit, desconeixent completament l’autor, a lo loco, vivint al límit!
I els contes d’aquest llibre són genials i irreverents, un president d’escala a qui se li puja el càrrec al cap i es converteix en el Escalanista (sí, clara referència a Stalin), i un fumador que recorda això: Mon pare era perico i per cada gol de l’Espanyol em donava cinc duros, per això només podia fumar Ducados. Un home que es desperta el 1986, en ell mateix el 1986 però recordant tot el que sap ara, caiguda del mur, challenger, lligues i les vides futures dels que ara van de mascles alfa a l’escola… m’ha recordat molt el còmic Barri llunyà de Taniguchi, i com que és un còmic collonut sempre és bo que me’l recordin.

Dovlàtov

Especialment destacable el comte La tomba del vell Veria, on veig referències a Dovlatov (editat per La Breu) i al món literari, i al graó més baix d’aquest món hi ha treballar a la fnac… Veriatov és un desconegut autor rus que es converteix en l’obsessió del protagonista que aprofitant que treballa en una editorial el comença a publicar, concretament el publica l’editorial La Puça (jo ho tinc clar VeriatovDovlàtov La PuçaLa Breu). Però és també un retrat del món editorial des de dins però una mica com un torero a la barrera. O un conte amb un protagonista que juga a un joc tipus Age of Empires, que té gràcia després de llegir un conte protagonitzat pels individus que poblen aquests jocs, que actuen moguts per un impuls superior que no es discuteix. L’usuari es refugia en el joc, acollonit per la paternitat que se li ve al damunt, i nostàlgicament comença a carregar partides guardades deu anys enrere, quan era algú a qui la paternitat li quedava terriblement lluny (fins i tot com a concepte).

Llibre excel·lent, amb una part central (en té 3) de treure’s solemnement el barret.
Porto una ratxa de llibres destacable, fins i tot amb els contes, no sé si és sort o casualitat o què, però tenim literatura catalana per molta estona i de la bona.

Cómo se hace una chica / Caitlin Moran

Caitlin Moran és més coneguda en el seu vessant d’assagista feminista, i aquest llibre sembla a priori una novel·la, però pel títol ja intueixo que no s’allunyarà gaire dels temes habituals de l’autora.
Som al Wolverhampton dels anys 90, com diu la protagonista un mal lloc i un mal moment per ser pobres i anònims, una ciutat i una zona devastades per una catàstrofe, per un apocalipsi anomenat Thatcher.
I tenim a la protagonista, la segona de cinc germans (els dos més petits, bessons, van venir de sorpresa)
Uns pares peculiars, una pobresa crònica i una esperança com a periodista musical, que li paguin per anar a concerts, que li enviin els discs a casa, tot això amb disset anys i la noia comença a anar a Londres (allà hi ha la redacció de la revista on treballa D&ME) coneix a la redacció, aconsegueix estrenar-se (és una cosa que la tenia fregida), i en això em pararé un moment. La descripció de fa la protagonista del sexe és genial, en alguns casos pensa en el sexe més com ho faria un noi que com sembla que hi pensen les dones (sí, és un judici subjectiu però és el que m’ha semblat, si algú s’ofén que es busqui un altre blog), en alguns casos és de pixar-se de riure, i aquest és el punt fort de la novel·la, l’humor. Això pot desanimar a algú, però divertit no és el contrari de seriós, és el contrari d’avorrit. I tractar l’adolescència i l’entrada en el món adult amb tot el que això implica… sí, millor amb humor, si pot ser irreverent encara millor. M’ha agradat el llibre, molt.

No ens calia estudiar tant / Marta Rojals

A poc a poc van sortint llibres, tant en ficció com en no-ficció, que retraten el món on vivim ara mateix, el món que va quedar trastocat amb la crisi que va arribar per quedar-se el 2008. Fa poc parlava del llibre Puja a casa i ara toca aquest, clarament dins la no-ficció i l’assaig.
Articles curts, de dues o tres pàgines, on es repassa l’actualitat sigui político-ocupacional (atur i crisi tremenda), com processual (hi ha articles de quan dir “el procés” era referir-se a un llibre de Kafka, fa molt poc, això s’està fent molt llarg), i també temes com igualtat entre géneres i feminisme.
És un recull d’articles d’opinió, i l’autora és feminista i independentista, si no ho sou també podeu llegir el llibre (de fet és recomanable) però si no voleu llegir coses de gent que no pensa com vosaltres (a mi m’agrada fer-ho de tant en tant, però jo sóc rarot) podeu passar-ne.

Tiza / Eugenio Asensio

Novel·la d’un autor desconegut que vaig trobar en una fira d’editors independents. Creia que era una novel·la negra, i ha resultat que no, no és un problema, però amb el resum de l’argument em vaig pensar que anava per aquí la cosa.
És una novel·la costumbrista, o una novel·la a seques, un profe rep la visita de la mare d’un exalumne perquè el vagi a veure a la presó. No acabem de treure l’entrellat de què l’ha dut a estar entre reixes i el profe entre visita i visita va vivint, treballant en un institut, i les vivències i experiències que tots els podem imaginar. Alhora que la seva vida sentimental s’esvaeix i decideix dedicar-se a les putes exòtiques com a substitutiu.
Novel·la interessant, on la part negra de seguida deixa pas a una novel·la més de costums un profe poc sociable com a protagonista. Potser el ritme és un pèl lent, això sí, en arrencar sobretot li costa.
Això sí, el final del llibre no s’aguanta, hi ha un darrer gir absolutament fora de lloc que no condueix a res, o tot el que hi ha abans s’ha de replantejar partint d’aquesta premissa o aquest cop d’efecte final directament sobra.