Puja a casa / Jordi Nopca

El primer llibre que vaig llegir de Jordi Nopca no em va acabar de fer el pes, però prometia. A més a més aquest Puja a casa va guanyar el premi Documenta, un dels premis que més respecto i que encara mai m’ha decebut, ho havia de tornar a intentar.
Ha valgut la pena, el llibre és un gran reflex del món en que vivim, parelles que es fan i es desfan, feines que apareixen i desapareixen i que fins i tot les més “cutres” són preuats tresors que cal conservar a qualsevol preu, l’ombra de la crisi s’allarga sense que se li endevini el final.
Aquest és el nostre panorama, i de moment encara no està prou explotat en la literatura, i fer-ho és un encert. L’entorn és de 10 i els personatges són tant creibles que tots n’hem conegut així, o som com nosaltres… el resultat només pot ser excel·lent.
Un llibre de contes rodó, un altre que va de cap als millors d’aquest 2015, just després del de Gegants de gel, no sé si és casualitat, si tinc molta sort o si m’estic estovant.

Gegants de gel / Joan Benesiu

Un llibre sorprenent, que demostra que la literatura catalana (o en català) no deixa de donar noves sorpreses, noves veus. Un executiu parisenc, un anglès buscant la pista del seu germà suicidat, un mexicà fugint dels criminals que van acabar amb son germà, un xilè… Tots aquest personatges es troben a Ushuaia, i allà, a les nits al bar Katowice, expliquen les seves històries, o allò que els ha dut (potser seria més exacte que els ha deixat) allà. A gairebé l’extrem del món, a la frontera, amb aquella sensació de creuament, de final.
Els llibres d’aquest estil per mi solen tenir un problema, que s’interromp una història que m’interessa per explicar-me una altra que potser no m’interessa tant. En aquest cas això no passa, totes les històries m’han encantat i interessat.
És un llibre collonut, perquè quan sembla que ja està d’explicar-nos històries ens explica la història dels pares de Dominika, la propietària del bar Katowice, i això vol dir Polònia, i segona guerra mundial i Europa dessagnant-se, aquesta part m’ha recordat La parte de Archimboldi del 2666 de Bolaño, una apreciació molt personal per això. Quedeu-vos amb això: és un llibre collonut!

Te quiero porque me das de comer / David Llorente

Un d’aquells llibres que comences i no pots més que a les poques pàgines estar dient COLLONS. Un llibre bo, directe, cruel i fins i tot divertit (i per enésima vegada comento que de vegades em ric de coses molt bèsties).
L’estil del llibre és rebuscat, salta d’un tema a un altre, d’un personatge a un altre, inserta resums de les noticies per situar-nos… Una cosa que no canvia és el barri madrileny de Carabanchel, al costats de Jauja el barri dels gitanos i el supermercat de la droga (crec que el nom és fictici, però ens podem fer una idea amb el desaparegut Can Tunis o la Cañada Real). Un barri amb els seus veïns que intenten dur la millor vida possible i amb els ionquis per allà, tot un panorama.
En aquest panorama trobem als personatges com Marcelo Saravia a qui una aventura extramatrimonial farà que la seva vida doni moltes voltes que li haurien semblat absurdes al principi del llibre. O Max Luminaria, l’ase dels cops a l’institut (en una época en que la paraula bullying ni se sabia què era). O els mestres d’uns institut que són uns autèntics supervivents, els que no es suiciden, dirigits per uns psicòpata, o… 
N’hi ha molts més, els principals són Marcelo i Max, i les seves històries fan por, i el llibre és addictiu.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay / Michael Chabon

Llibre molt, molt bo. Per posar-hi una pega l’extensió potser no ajuda, són més de 700 pàgines i això pot tirar enrere, però valen la pena. Som als anys 30, a Nova York, en Sammy sommia en entrar en el món del còmic que aleshores està començant i amb força als Estats Units, fa poc ha aparegut Supeman, i les tires de premsa als diaris, i les revistes de còmic i la cultura pulp están en una expansió impressionant. I un bon dia la mare de Sammy apareix amb el seu cosí, Joseph, que ha vingut desde Praga. Ens expliquen la vida de Joe (ja sempre serà Joe) a Praga, els seus estudis d’escapisme, i els nazis que fan que la família intenti fer que Joe escapi el primer.
Tenim nazis, jueus, segona guerra mundial, i còmics. Sammy i Joe crearan l’Escapista un enmascarat que lluita contra la tirania i allibera a la gent dels dictadors, i a cada moment li for d’hòsties a Hitler. D’alguna manera Joe (el dibuixant) està intentant guanyar la guerra que encara no ha començat, dibuixa per la seva família, que pateix la tirania del guetto de Praga i de les lleis antisemites del reich. Però Sammy i Joe també són joves que com a joves són explotats per una indústria terriblement cruel on les paraules “drets d’autor” són gairebé una broma.
Com les bones novel·les tenim el retrat de la societat americana dels anys 30 fins als 50, moment en que els còmics van estar al límit de l’extinció gràcies a polítics benpensants preocupats per l’evasió que proporcionaven als joves (com dirien a The Simpsons “¡piensen en los niños!¿es que nadie nunca piensa en los niños?”).
El llibre és un no parar, enganxa, i està molt ben documentat, tant tota la part d’escapisme (i Houdini, com no) com el Nova York d’aquells anys i la societat americana en general, de la que la indústria del còmic n’era un fidel reflex. El llibre és per si sol molt recomanable, si us agraden els còmics (com és el meu cas) encara més. I Chabon ha escrit més llibres, els hauré d’anar buscant, un autor més per llegir, ja no em ve d’aquí.