Principi d’incertesa / Martí Sales

Petit i molt sorprenent llibre. M’ha agradat, molt. I se’m fa difícil explicar exactament perquè. Com ha de ser. Les bufetades que fan mal són les que no veus venir, i a mí m’ha passat amb aquest llibre. No és un llibre típic, no és una història que només serveixi per passar l’estona (que no és res ni fàcil ni despreciable, ni molt menys).
És un llibre que dóna ganes de tornar, que abans d’acabar ja volia rellegir, i que em confirma que les noves sensacions en el món de les lletres vindran de la mà d’editorials petites, com Males Herbes que té un catàleg francament impressionant. Buscaré més llibres (si n’hi ha) de Martí Sales, n’aniré informant.
Llibre increiblement recomanable, de cap als millors d’aquest 2015 sens dubte.

Els ambaixadors / Albert Villaró

Un llibre d’Albert Villaró on deixa la seva sèrie amb el policia andorrà Boix per posar-nos en una ucronia una mica complicada. Som al 1949, Catalunya és independent, i a Espanya el general Sanjurjo goberna una dictadura militar, inmune al temps i al final de la Segona Guerra Mundial que han guanyat els aliats. Tots aquests detalls els anem descobrint a mida que va passant l’acció, per això costa una mica situar-nos al principi.
I el protagonista viu retirat com a capellà rural en un petit poble d’Andorra, fins que el tornen a reclamar pel servei. Sospiten que els espanyols poden aconseguir la bomba, una bomba que tirarien sobre Catalunya perquè consideren que España va ser mutilada en perdre la guerra de Ponent que va representar la independència.
Així que mossén Farràs va cap a Madrid, l’ajudaran uns irlandesos, una irlandesa, i agents infiltrats allà com en Josep Pla, tot això en ple congrés eucarístic que converteix Madrid en una ciutat que és un bullidor de capellans i monges i qui sap què més.
La trama enganxa i els capítols curts fan que l’acció no decaigui, tot i que en algun moment costa de saber què coi passa o que faran els protagonistes, costa de seguir, hi ha molts personatges, en van apareixent contínuament, tot això en un entorn que no acabem de dominar del tot ja que és una reinvenció d’un passat alternatiu. El llibre està bé, però prefereixo els d’en Boix.

La saga de Eirík el rojo

Cal llegir els clàssics, fins i tot els llunyans com és aquest cas, escrita originalment en islandés antic aquí ens arriba una versió amb dibuixos de Fernando Vicente.
I el llibre és interessant, i la història bona, però costa. L’estil no és precisament actual, hi ha molta genealogia i també acció, no eren històries per ser llegides eren més en l’estil de l’Odissea o l’Ilíada, llargs poemes épics que la gent se sabia de memòria i que expliquen històries dels vikings, que van arribar i es van a establir a Amèrica segles abans del “descobriment” (Groenlàndia és a Amèrica, hi van estar 4 segles i després es van esfumar, els inuit en canvi hi eren quan ells van arribar, quan ja no hi van ser més, i ara encara hi són).
Tenim guerres, conquestes, aventures, descobriments, matrimonis, etc. Recomanable, però cal tenir en compte que no és com un resum de Juego de tronos.

Trajecte final / Manuel de Pedrolo

No em cansaré de repetir que cal llegir a Pedrolo, és injust que un autor tan enorme estigui ara mateix tan oblidat (més enllà de les reimpressions eternes del Mecanoscrit del segon origen). Aquest llibre és una mostra de la seva vessant contista. Contes breus, amb el regust dels clàssics del hardboiled americà, però aquests contes entrarien dins la ciència-ficció. Una combinació d’estils i temes molt de Pedrolo
Hi ha tots els temes que són obligats en la SF, aliens, futur, viatges en el temps, androides, burlar la mort, i una cosa tant estranya com gent que a partir d’una certa edat comença a rejovenir…
Un dia, algú amb una mica d’influència descobrirà a Pedrolo, en començarà a parlar, es posarà de moda i tot déu fliparà i amb raó… jo aviso!

Una mezcla de flaquezas / Robertson Davies

Tercer volum de la Trilogía de Salterton. Si el segon acabava amb la boda de Solly Bridgetower i Pearl Vambrace (sí els noms canadencs se les porten, pot deure’s al costum de fer servir el cognom de soltera de la mare com a nom de pila dels fills, almenys en les novel·les de Davies és així el que dóna noms diguem-ne curiosos). La novel·la aquí comença amb la mort de la mare de Solly, la senyora Bridgetower, una mare tirànica i una sogra insuportable, que deixa una herencia.
Pel que fa al seu fill la seva herència consisteix en no deixar-li herència, pot fer servir la casa (que hereda amb un servei que no es pot pagar) i han de destinar els diners heredats a becar l’educació d’una jove a Europa, fins que Solly i Pearl tinguin un fill mascle. Un encant de dona.
La jove seleccionada primer és una pintora, però l’han de descartar en descobrir-se que no és verge, soltera, amb vint anys i no-verge només pot ser una golfa (el Canadà dels anys 50 era molt conservador) i acabant agafant a una cantant, Monica McGall, que canta en una cor religiós de l’església del tretzè apòstol. I l’envien a Londres, a ella que no havia sortit mai de la seva casa, la seva església i la fàbrica de pega de son pare on fa de secretària.
I ara veure’m con Monica aprén a ser una cantant, i com entra en el món de la música, i en el món en general, en part gràcies a Giles… cada cop quedarà menys de la senzilla noia de Canadà. Que a més a més ha de viure al fred Londres, res a veure amb el seu Ontàrio natal, aquí la gent està amuntageda respirant un aure fètid i la calefacció va amb comptadors amb monedes perquè la gent no abusi.
Un colofó més que digne a la trilogia menys celebrada de Davies, però això és una altra història.

Levadura de malicia / Robertson Davies

Robertson Davies és una aposta segura, sempre, fins i tot en la seva trilogia menys celebrada, després de les dues obres mestres que eren les trilogies de Deptford i Cornish ara toca la de Salterton de la que ja fa temps vaig llegir el primer volum.
Tot comença de manera innocent, un dia com un altre, un diari de la petita localitat de Salterton publica un anunci de boda, una boda que s’ha de celebrar un 31 de desembre i entre dues persones que no estan promeses, ni tenen intenció de casar-se i que a més a més formen part de dues famílies enfrontades. Això fa que ambdues famílies vegin com una ofensa terrible que se les vulgui emparentar amb “els altres”.
Sota l’aparença d’una comedia lleugera en una petita ciutat universitària canadenca (Canadà té detalls exòtics, són més anglesos que els propis anglesos) Davies fa gala de la seva fina ironia i el seu sentit de l’humor per portar una història que potser només té el defecte de ser una mica previsible. Però quin riure! Vaig de cap al tercer de la sèrie!

Lizzie / Patricia Muñiz

Chloé, Lizzie, Brigitte. Al voltant d’aquestes tres protagonistes orbita tota la història. Una història que fa honor al subtítol (potser un subtítol que dóna massa pistes): La estudiante que vendió sus bragas y acabó convertida en obra de arte.
Entrem en un món peculiar, el dels fetitxistes que compren roba on-line, roba que porten noies que es van despullant a mida que es tanquen les subhastes sobre les diferents peces.
Brigitte és l’estrella que va de baixada, mig desapareguda, com aquelles actrius del porno que desapareixen i potser anys després tornen com actrius més convencionals. A Lizzie que la gent pugui pagar per roba vella amb l’única condició que la porti posada i se la vagi treient davant d’una webcam li sembla una manera extremadament fàcil de guanyar diners. Chloé és periodista, mig becaria, periodista artística, i està investigant tot aquest moviment, on hi ha molt d’art, art viu, representació, ideals de bellesa, secrets inconfesables, tota una sèrie de coses que fan de l’art, art.
Brigitte, Chloé i Lizzie, però també Sylvain, o els clients com Ojazos, Jeminguey, Capitán Smith… tot plegat conflueix quan Turner Davies convoca a les dues muses, per preparar una exposició. La idea és fer unes fotos, uns videos, muntar-ho… però l’exposició acaba sent Lizzie, completament transformada en el personatge.
Quin efecte té posar una pantalla per mig en tot el que fem? Un dels efectes és com de desdoblament, ens convertim en alguna cosa a observar, una cosa que provocará reaccions, si ho fem bé ens

convertirem en art. Però aquestes obres d’art respiren, estan vives, tenen anhels, pors, projectes… no acaba de quedar clar si han triat aquesta opció o hi han quedat atrapades, per saber-ne més l’haureu de llegir.

Pot semblar molt complex, però l’argument es segueix molt bé gràcies a capítols curts que fan que en tot moment no ens perdem res. No és el primer llibre que ressenyo de Patricia Muñiz, però sí el primer que s’autoedita, el podeu trobar a amazon, tant per kindle com en format físic. No pot posar-ho més fàcil perquè us feu amb aquest molt recomanable llibre.

Mal dadas / James Ross

Novel·la ambientada en els anys de la gran depressió americana, un període complex i interessant com a escenari literari. Som a Carolina del Nord, els camps fa temps que apenes rendeixen i la gent passa el dia fumant, i si poden també beuen, licor legal o l’altre una mena d’aiguardent de blat de moro. La única manera de prosperar és o treballant en una fàbrica o amb un negoci propi. Això ho té clar Smut, que munta un saló, adossat a una benzinera un lloc on menjar beure i ballar, i li demana a Jack de treballar allà. A Jack el banc li acaba de prendre les terres per impagament d’impostos, tampoc és que tingui gaires opcions.
Tot i que el lloc té éxit els deutes de Smut no el deixen respirar, necessita líquid, sinó els préstecs aniran creixent fins que hagi de malvendre el negoci i aleshores el compri algú del poble per un preu molt baix i faci el gran negoci i ell es quedi tirat.
D’un dels clients corre la llegenda que abans que tots els bancs petessin va treure els calés i els va enterrar al jardí, i a més és algú que viu sol. Smut diu a Jack que l’acompanyi, van a la casa i torturen l’home fins que els diu on té els calés, i després el maten i eliminen el cos. Però Jack de seguida veu que Smut no té intenció de donar-li la seva part dels calés, i la cosa es complica…
Fantàstica novel·la que m’ha recordat el millor Jim Thompson, personatges perdedors però amb recursos i valentia de sobres, tot i que no sempre ben dirigida, es fa estrany que l’autor només aconseguís publicar aquest llibre. Tot un encert de Sajalín.

Los reyes del jaco / Vern E. Smith

Primer llibre d’aquest autor, però que el publiqui Sajalín ja m’inspira confiança. Cal destacar que com qui no vol la cosa estan confeccionant un catàleg brutal i per mi ja s’han guanyat el cel recuperant el gran Edward Bunker.
Estem a Detroit el 1972, el declivi de la ciutat ja havia començat, però ni de lluny semblava que arribaria als nivells actuals d’atur sense esperança i barris literalment abandonats on no arriba ni la policia ni les ambulàncies (la ciutat es declarà en fallida el 2013).
Llegint el llibre un s’imagina els carrers de Baltimore a The Wire (per buscar un referent proper), grans quantitats d’heroïna, camells, i un complicat equilibri de poder que implica absolutament a tothom inclosa la policia i els seus informants, ionquis i on les disputes es resolen a trets.
Un grup d’eixelebrats li roben quasi vint quilos d’heroïna a McDaniels, un dels principals caps de la droga de la ciutat. Amb aquest inici podeu estar segurs que passaran coses, moltes i de pressa!
Això sí, el llibre té molts personatges i la situació per moments pot resultar un pèl confusa, donaria per una molt bona pel·lícula. Llibre recomanable i una nova descoberta de Sajalín.

És pensar en els USA, droga i afroamericans i em surt Omar de The Wire

Breaking Bad

Gran sèrie. Entenc que a aquestes alçades no és cap descobriment, és una d’aquelles sèries que no he volgut veure fins tenir-la sencera i així veure-la més o menys de tirada, no a base de maratons o coses similars (excepte la darrera temporada, que sí que va ser un continu).
Walter White se’ns presenta com un perdedor de llibre. Un professor sobreqüalificat a qui els alumes no foten cas que s’ha de pluriemplear en un túnel de rentat de cotxes on coincideix amb alguns dels alumnes. Per acabar-ho d’arreglar li diagnostiquen un càncer. I a Estats Units tractar-se un càncer pot ser molt car, no totes les assegurances de salut ho cobreixen, a més a més sense ell i el seu sou la situació económica de la família pot ser crítica en molt poc temps. En resum: Walter White necessita diners, molts diners.
Un exalumne de Walter es dedica a fer i traficar metamfetamina, fa calers, Walter li proposa associar-se, ell és químic, un químic tremendament bo capaç de fer una meta de quasi el 100% de puresa, un Walter White passar per això no només sense que el matin i a més a més fer diners, moltíssims diners?
producte capaç de rebentar el mercat. Un producte així no es pot distribuir amb quatre penjats, necessiten jugar a les grans lligues, i per això hauran de pactar amb gent sense escrúpols. Podrà
La resposta en sis temporades que funcionen tremendament bé i que desemboquen en una temporada final de les que es recorden.
El protagonista és Walter White (Heisenberg), i al principi ens cau bé, després es va veient que res l’atura en els seus plans, absolutament res, és un fill de puta total, dolent fins al moll de l’òs. I Jesse és el gran secundari, aquest almenys en el fons és bo i més d’una vegada és l’únic que té remordiments. La resta de secundaris són també molt bons i amb molta presència, una mica irregulars, però determinants per la trama.
Sèrie molt recomanable, però un avís, no és una sèrie que s’estalvii la part més negra, traficar amb tones de droga implica conèixer a gent “poc recomanable” (per dir-ho de manera suau). Aquí teniu una selecció d’algunes de les millors escenes, òbviament està ple d’espòilers.