Submissió / Michel Houellebecq

La pose de Houellebecq d’etern enfant terrible carrega, i aquest jugar sempre amb la provocació també, però això no treu que les seves novel·les siguin interessants, de vegades justament per retrats descarnats molt allunyats del que seria políticament correcte. És un transgressor, però també és francés, això cal pensar-ho, els francesos són molt com són ells, i els escriptors encara més.

La novel·la és interessant, les reflexions del protagonista no gaire, perquè són si fa no fa les mateixes que a totes les seves anteriors novel·les. Però el retrat que fa de França en els propers anys sí és interessant. Bàsicament a les presidencials la segona volta és entre un candidat de la Germandat Musulmana o la Marine Le Pen d’el Front Nacional, i guanya el musulmà. Que al país laïc per excel·lència pugui gobernar un musulmà d’un partit que fa de l’islam el seu tot em costa de creure, tot i que en no gaires anys podria ser demogràficament possible. Una França sota la xaria, almenys en part, i les petrocràcies del golf pèrsic finançant l’educació i comprant La Sorbona. El panorama i la projecció és el que resulta interessant. La trama personal és si fa no fa la mateixa que en altres llibres de l’autor, no canvia gaire l’home. Per si algú ho pregunta, per mi el seu millor llibre és Plataforma.
I tampoc em convenç gaire el seu plantejament que l’Islam pot ser per Europa el que el cristianisme a l’Edat Mitjana, o que amb l’Islam sigui possible refer l’Imperi Romà. I sobretot no em convenç que la majoria d’ateus es puguin convertir fàcilment a l’Islam, els que jo conec hi han pensat força en el seu ateisme, clar que en un sistema que o et converteixes o pràcticament no pots fer res és una idiea que qualsevol es plantejaria. Dóna que pensar, això està clar.
I m’agrada que Anagrama comenci a publicar llibres també en català!

El cielo desnudo / Herbjørg Wassmo

Com en l’altre llibre d’aquesta trilogia aquest comença inmediatament després de l’anterior. De fet els tres llibre es podrien haver publicat junts perfectament.
Ara la història no es centra tant en Tora com amb la relació que té sobretot amb la seva tieta Rakel (la dona forta de la família) i el seu tiet Simon. Ells dos no tenen fills i li paguen els estudis i li ofereixen una casa diferent sense un Henrik tirànic i abusador. I l’embaràs que Tora havia mantingut en secret acaba sent descobert per Rakel quan la visita a Breiland. I l’ajuda, i la convenç que allò no és culpa seva, i guanya una aliada, que no pot dir res perquè al cap i a la fi a qui beneficiaria?
Rakel està molt malalta de càncer i mor en un accident marítim on també està implicat (de manera innocent) Henrik. I Tora sent que ella i Rakel són la mateixa persona, potser sí que hi havia aquesta connexió o només és un subterfugi per dignificar la seva atracció per Simon. Aquesta connexió o duplicitat segueix ja tota la novel·la.

Al marge del tema personal cada viatge de Tora a la illa és un retrat de com canvien les condicions de vida, els pescadors, les ovelles, els elements amb tota la seva força. Un món que Tora sent cada cop més llunyà dels seus estudis a la (petita) ciutat de Breiland, un món que ja no és el seu i que no li ha donat gaire res i que més li ha semblat sempre una presó, i com en una presó l’únic que té sentit allà és escapar. I el final és una mica estrany, encaixa perfectament amb la novel·la, però m’esperava un altre tipus de final.

No faig una ressenya gran reserva perquè amb el resum dels arguments fer-lo només del darrer volum em sembla estrany. Aquesta és una gran trilogia d’una literatura que ens resulta completament exòtica, cal destacar l’esforç de Nordica per acostar-nos aquests autors. Llibres molt recomanables, densos, però que quan t’atrapen no et deixen.

La habitación muda / Herbjørg Wassmo

Segon llibre que comença inmediatament després del final del primer. No hi ha un salt temporal endavant en forma d’elipsi. Henrik, el padrastre de Tora. és a la presó per haver calat foc a la fàbrica del seu cunyat. Tora manté en secret que ha patit abusos, però està radiant amb tenir Henrik lluny, mentre creix i creixen els seus somnis de marxar de la seva illa, sommia de manera infantil amb reunir-se amb la seva àvia materna a Berlín. Però aquesta idea té molt de somni i poc de realitat, ni tan sols sap si el seu pare tenia família a Berlín. Ella però el que vol és marxar.
La duresa de les condicions de vida queda a la vista amb la descripció d’un temporal que pràcticament arrassa l’illa, cases desplaçades, terrats arrencats, espigons desapareguts, tots els vaixells del port naufragats i els que han tingut temps corrent cap a alta mar on almenys les onades no els estimbaran contra les roques. El paisatge que queda després és absolutament desolador.
Mentrestant Tora creix, i finalment Henrik torna. Ja no és una nena, ha crescut i també és més valenta més capaç de dir les coses, no pas el seu secret però sí que no vol Henrik a casa, sota cap concepte.
Però torna, i sembla una altra persona, tranquil·la i que ja no veu ni té els seus atacs de fúria, però poc abans que Tora marxi a estudiar a Breiland (els estudis li paguen els seus tiets), Henrik hi torna.
Ara poso una foto, no és de Breiland però sí d’una altra ciutat noruega en els anys on s’ambienta la novel·la, 1957-1958. Després de la foto venen espòilers molt bèsties. No vull queixes.

Torvet (1950-tallet), Per Renbjør; Creative Commons

I quan Tora arriba a Breiland i comença a estudiar un nou món s’obre al seu davant. Un món que no té res a veure amb el que coneixia, una classe amb gent de la seva edat, una petita ciutat enlloc d’un poble perdut… sembla que Tora comença a aixecar cap i que les coses només li poden anar bé. Doncs no. Recordeu que abans de marxar el seu padrastre la viola? Doncs endevineu qui s’ha quedat embarassada.
Ho aconsegueix dissimular amb roba ampla (sí, no és gaire creible), i ho amaga, i pareix a la seva habitació en silenci (les queixes d’això a l’autora no a mi) un nen que neix mort. O potser no, el fet que ella es quedi feta pols i es preocupi d’un nano que no vol tenir al cap d’una estona potser no ajuda.  El fica en una caixa, l’enterra a la muntanya i es disposa a seguir la seva vida.
Des que descobreix que està embarassada té molt clar que és la cosa o ella, i tria ella. I aquí acaba el segon llibre de la trilogia, em poso amb el tercer.

La casa del mirador ciego / Herbjørg Wassmo

Primer llibre d’una trilogia que fa temps que tenia a la llista de lectures pendents. La literatura nòrdica és una desconeguda, i a part de best-sellers de novel·la negra, i els llibres de Sjón i Knausgård, la veritat és que no en sé gaire.
El llibre està ambientat als anys 50, i la protagonista, Tora, és filla d’un soldat alemany que va participar en l’ocupació de Noruega durant la segona guerra mundial. A les acaballes va morir, assassinat pels seus enemics o pels seus propis companys, eren moments de caos. I Tora ha crescut criada per la seva mare Ingrid i el seu padrastre (el cruel i deforme Henrik, que a més a més va violant a Tora), tot i que a la seva vida hi ha tots els nanos del pis de dalt (el hormiguero) i també la seva tieta Rakel, la seva professora Gunn o en Frits un nano sordmut acabat d’arribar.
Un retrat de la vida a Noruega quan no era la mena de paradís que ara molts es pensen, un lloc dur, amb un clima extrem i on calia lluitar amb els elements per treure’n algun profit, la pesca n’és la imatge més exacte. De moment bé, veuré si faig una ressenya de les grans en acabar la trilogia.

Secretos de alcoba de los grandes chefs / Irvine Weslh

No penso explicar que m’encanta Irvine Welsh, teniu totes les meves ressenyes que ho demostren.

Aquí tenim una història típica d’ell. Els protagonistes són Danny Skinner i Brian Kibby. El primer ha estat criat per sa mare, que mai li ha volgut dir qui és son pare, és manipulador, violent, casual i un borratxo, en camí directe a convertir-se en un alcohòlic crònic. I Brian és tot el contrari, criat en una família convencional i una mica friki dels videojocs, Star Trek, maquetes de tren, el senderisme… un noi sa.
Quan Kibby entra a treballar a l’ajuntament d’Edimburg, al mateix departament que Skinner (inspecció de sanitat en bars i restaurants), aquest desenvolupa un odi intens cap al nou, i tan visceral que té una conseqüències absolutament delirants.
Ni diré més per no revelar més del compte. Si us agrada Welsh gaudireu, sinó el més probable és que no. No és mal llibre per iniciar-se en Welsh, de fet concentra la història en pocs personatges i en un temps limitat i això fa que aquest llibre sigui dels més “fàcils” de Welsh, tot i les seves més de 500 pàgines.

Leith Walk, Edinburgh, by alljenji Creative Commons 

Maldito karma / David Safier

Llibre fluix, que comença bé, de seguida perd pistonada i es posa en un plan molt desconcertant, després entra en una estructura repetitiva i ja fins al final.
Credibilitat nul·la, ja no és que no em cregui lo de la reencarnació (que no) és que si algú s’ha de reencarnar per impedir que la seva família pugui tirar endavant després de la seva mort doncs no em sembla un concepte de reencarnació que m’agradi ni una mica.
Perquè la història va d’això, la protagonista, dona d’èxit que no té temps ni per la filla ni pel marit mor i es va reencarnant en diferents formes de vida per acumular bon karma i així poder estar a prop dels seus, perquè no suporta que el seu marit ara estigui amb una altra dona que l’estima amb bogeria i que també s’estima a la seva filla, no, són seus i aquella intrusa ha de fotre el camp. Sí, m’he trobat desitjant-li un llarg cicle de reencarnacions en insectes a la protagonista.
El llibre es llegeix fàcil i ràpid, i almenys manté tot el llibre un sentit del humor punyent, però ja està. No és un llibre a evitar, però tampoc una recomanació entusiasta.

Turtle Island / Gary Snyder

Un llibre clàssic d’un dels autors de la generació beat, més enllà de Kerouac, Burroughs i Ginsberg també hi havia vida. Crec que no s’ha publicat ni en castellà ni en català, tot i que tampoc ho he mirat gaire, vaig comprar el llibre en anglès fa anys i finalment m’he decidit.
Si us agrada la poesia amb un cert regust hippie aneu-hi de cap, en aquests poemes Snyder retrata els Estats Units, de fet Turtle Island és el nom que hi donaven els nadius o indis americans o amerindis o primeres nacions o com en vulgueu dir, Amèrica és un nom 100% europeu, foraster fins i tot. Si la generació beat us interessa aquest llibre és més o menys necessari, tot i que es va publicar el 1974, quan els beat eren més un record i una etiqueta que venia bé que no pas un moviment encara viu, ja anava força de capa caiguda. El llibre és bo, té alguns poemes molt bons, molt visuals en la línia una mica de Ginsberg. El llibre també acaba amb una mena d’assaigs sobre diferents temes que ja no hi ha per on agafar-los, el que demostra que l’ecologisme ha evolucionat molt i a millor, aquests assaigs pequen de dues coses: són simplistes i sobretot molt ingenus. Fa gràcia que parla molt bé de Xina (va traduir molts poetes clàssics xinesos), però veient en què s’ha convertit la Xina actual potser ara això ho reescriuria, potser ho faci, que el senyor encara és viu. Interessant, sí, però sobretot si porteu l’interès ja de casa.

Las desventuras del joven Werther / Johann Wolfgang von Goethe

Sí, tot un clàssic, jo sóc dels que dic que cal llegir els clàssics, i de tant en tant ho faig i tot. Aquest a més és un clàssic del que se n’ha dit pràcticament tot el que calia, o sigui que per fer-vos una idea teniu els links, el de l’autor i el del llibre mateix. A més a més és un dels llibres que venien “de fàbrica” en el meu lector d’ebooks, tot facilitats.
El llibre s’entronca de ple dins el romanticisme, i és d’una altra época, i això cal recalcar-ho. Perquè la història de Werther no és precisament nova, un cas de triangle, Wether està perdudament enamorat de Carlota, però ella està amb un altre. Una situació que es podria resoldre amb un divorci o amb un adulteri aquí el protagonista ho resol fotent-se un tret, una manera radical de no arreglar res i deixar fumuts els que queden. No, no aconsegueixo empatia amb el protagonista, però això ja és un tema més meu i més referent als gustos que cadascú té els que té. Als links podeu llegir més, que això és una miniressenya. En recomano la lectura? Doncs una mica sí, és una obra mestra i totes aquestes coses, no m’ha agradat especialment, però trobo que val la pena. Imagino que qui se’l pugui llegir en alemany en gaudirà més, o potser poden trobar una traducció realment bona (sempre tinc aquest dubte al respecte dels llibres que ja venen inclosos al lector, que no facin servir una traducció no especialment bona i de fa molts anys), però això ja són coses d’algú que es mira uns detalls que no es mira quasi ningú.

Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé / Josep Maria Cuenca

Ara feia temps que no feia servir aquesta etiqueta, i també he fet servir l’etiqueta Juan Marsé, tot i que el llibre no és d’ell n’és el protagonista. Diu l’autor del llibre en començar que més que intentar respondre “Qui és Juan Marsé?” ha intentat respondre la pregunta “Què ha fet Juan Marsé?”. La primera pregunta fa que un es pugui perdre en filosofies i vaguetats, l’altra és molt més terrenal, i aparentment més fàcil. Aparentment, perquè resumir la trajectòria d’algú com Juan Marsé, que porta escrivint més de 50 anys, és qualsevol cosa menys fàcil.
Josep Maria Cuenca ha necessitat moltíssima feina, la pacient col·laboració de Marsé, anys, i un llibre de més de 700 pàgines. No us en faré un resum. Si sou aficionats a Marsé el llibre us agradarà, perquè permet conèixer millor l’autor, tot i que segons ell mateix la seva vida no tingui interés. Si no sou aficionat a Juan Marsé ja és hora que deixeu el que esteu fent, aneu a la llibreria o biblioteca més propera i us llegiu Últimas tardes con Teresa o La oscura història de la prima Montse (per mi les seves millors novel·les, tot i que no les he llegit totes, i que estan demanant una relectura però ja!).
Juan Marsé és amb quasi total certesa el millor escriptor viu en llengua castellana, la seva obra ha  retratat d’una manera ferotge i terriblement humana la Barcelona de la posguerra, la ciutat dels vençuts, els anys en que les històries del cinema o històries explicades simplement servien per fugir de la pobresa i de la misèria. Entre molts altres premis li han donat el Cervantes, poca broma
Si bé s’han publicat estudis sobre la seva obra, aquesta és la primera biografia de Juan Marsé, i s’ha fet a consciència, hi ha més de 100 pàgines d’anotacions al final, índex, bibliografies, aquestes coses que fa mandra llegir però que un llibre d’aquestes característiques necessita.
Ha respost l’autor a “Què ha fet Juan Marsé?” Jo diria que sí!


Blitz / David Trueba

Primera incursió en una novel·la d’aquest director de cinema, n’he llegit coses bones i la publica Anagrama, però no me’n refio del tot, sóc així, un mal llibre es pot amagar de moltes maneres, i un mal llibre fa molt de mal. Serà el cas?

El principi del llibre és demolidor, un missatge de mòvil que no és pel protagonista i s’entera així que la seva xicota el pensa deixar. La xicota s’ha equivocat en enviar-li el missatge o vol creure que s’ha equivocat. A partir d’aquí tot el món del protagonista es desmorona, tot un món precari d’estudis per feines que no existeixen, de subsistència, de buscar alguna cosa, no ens havien dit que si estudiàvem i ens preparàvem el futur seria nostre? A més a més això passa a Alemanya, aquest país on va tanta gent a buscar una feina; en un congrés d’arquitectura, un dels sectors que més ha notat la crisi, certament.

La xicota el deixa i ell li diu que torni, que ell es queda uns dies més. Està desfet, destrossat. No li queda res, i maleides les ganes que té de tornar al pis que comparteix amb ella. Torna al congrés, on protagonitza un dels moments més divertits, abans d’anar a sopar amb Helga la intèrpret, ell en té trenta, ella seixanta-tres però la solitud i una ampolla de vodka fan la resta.
Passa a Munich un parell de dies, al congrés, amb Helga i al final se’n torna.
Se’n torna a Madrid, i després de buidar el pis que compartia acaba anant a Barcelona on li surt feina, o més o menys feina de lo seu (també relativament), i refà més o menys la seva vida. Però tampoc sense superar gaire la seva ruptura però almenys avançant.
Aquesta part és la que em grinyola una mica més. El llibre té unes 170 pàgines i les 120 primeres porten per títol gener, i parlen de Munich, i tota la resta de l’any està descrit amb capítols de dos o tres pàgines, excepte el darrer d’unes deu. Com si l’autor tingués pressa per enllestir, trobo que aquests capítols estan molt bé i que donen molt més de sí com per liquidar-los d’aquesta manera.
Al marge d’això el llibre està molt bé, m’ha agradat i trobo que retrata una generació de manera molt fidel.