L’illa de la infantesa / Karl Ove Knausgård

Tercera entrega de La meva lluita, el sextet de Karl Ove Knausgård, i el primer llibre de la sèrie que em llegeixo en català, i potser això és mereix una explicació.
L’editora de L’altra va llegir Knausgård, li va agradar i com que ningú l’estava editant en català va presentar l’oferta per fer-ho ella, convençuda que li dirien que no, i una mica per poder dir que ho havia intentat. Però li van dir que sí.
Els llibres ja els estava publicant en castellà Anagrama, no sé si hi ha gaires traductors de noruec a català, va encarregar la traducció del tercer volum (aquest) perquè sortís simultàniament a l’edició en castellà. Però per tenir també els dos primers volums els va traduir de l’anglès, bé el primer, el segon apareixerà al setembre, fixar-se en la traducció o en que només hi hagi un traductor és cosa de frikis com jo. Només espero que amb el temps torni a publicar els dos primers volums traduïts del noruec. I per cert, aplaudeixo el detall de fer aparèixer el nom de la traductora Alexandra Pujol Skjønhaug a la coberta del llibre, és un reconeixement per uns professionals importantíssims que no sempre veuen el seu treball prou respectat.


I de què va aquest llibre? De la infància de l’autor, una etapa que en els altres llibres havia tractat poc. El seu pare tirànic a qui tenia por (la obsessió vital de l’autor envers els seus fills és que no li tinguin por), l’escola, els esports, les noies i que era crèixer als 70-80 en un petit poble noruec. El llibre està escrit amb les vísceres i no té compassió, no arregla les dades, no es maquilla, no es presenta com algú millor o com li hauria agradat ser, el llibre és cruel a estones, i absurd, i pot avorrir, però té alguna cosa. Alguna cosa que fa que ja porti 3 volums (i perquè els altres encara no han sortit!) i que em pensi llegir els 3 que queden. M’agrada, molt, i no sé perquè, no puc explicar-ho.


I un detall, com si això fos una carta als reis, Karl Ove Knausgård ha escrit altres llibres, de ficció, amb un notable éxit de pública i crítica, potser algú podria decidir-se a publicar-los aquí a més a més del sextet aquest. A mi se’m fa estrany llegir les memòries d’un escriptor sense haver llegit les seves altres obres. Però potser jo sóc un lector atípic, això també.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *