Els vençuts / Xavier Benguerel

Llibre dur, mot dur, sobretot la segona part. L’escriptor Xavier Benguerel ens ofereix en aquest llibre dues cares d’una mateixa realitat, l’exili.
La primera part del llibre (Els fugitius) és la fugida, la desbandada, des de Barcelona i fent servir un bibliobus els funcionaris més destacats o compremesos o els que passaven per allà de la generalitat així com escriptors reconegudament republicans, enfilen el camí de França. Deixen enrere una ciutat mig buida de gent però plena de por, on els que queden cremen papers per les cantonades, qualsevol cosa que pugui semblar comprometedora a ulls dels altres, que ja estan arribant, és qüestió d’hores. Però aquests en arribar a França no van tenir excessius problemes per esquivar (o estar molt poc temps) als camps de concentració i intentar fer la seva vida, a França mateix o més enllà.
Molts no van tenir aquesta sort i van anar a parar als camps de concentració que els nostres veïns van muntar, per una gent que havien comés el delicte de perdre la guerra. Es van habilitar diferents camps de concentració, vigilats per soldats senegalesos o algerians, a veure si els refugiats tornaven a casa seva i deixaven de donar per sac. Aquests camps en molts casos només eren llocs on deixaven a la gent amb l’esperança que es morissin i deixessin de donar per sac. Si obligues a la gent a dormir a la serena al mes de febrer, i tampoc els dones menjar (o no gaire), ni aigua potable… els vells, els malalts i els nens es moren. Això va passar, el llibre és una novel·la però això va passar, i és important recodar-ho! I això és el que se’ns explica a la segona part del llibre La fam i les fúries. Els refugiats estaven allà presoners, els deixaven sortir si se’n tornaven (i s’asseguraven que tornaves) o si algú, des de fora, els reclamava i se’n feia càrrec/els donava feina, més endavant (això al llibre no surt) també hi havia l’opció d’allistar-se a la legíó estrangera. Si no es donava cap d’aquests casos a viure al camp, amb un menjar al dia (i gràcies), fred, malalties, polls i que no se t’acudís marxar.

Camp de Bram, fotografia d’Agustí Centelles
Als que capturaven havent fugit els posaven en sots, al ras, lligats, despullats i a passar la nit, no sempre sobrevivien… No ho sé, trobo que és interessant recordar això quan veiem imatges de devolucions a la tanca de Melilla, o els guardacostes italians rescatant (això quan hi són a temps) pasteres amb centenars d’immigrants, gent que ha perdut la guerra de l’economia i que es jugará la vida per la possibilitat d’accedir a alguna cosa millor. Va haver-hi un temps que la tanca estava més amunt i que la dita «Àfrica comença als Pirineus» era dramàticament certa.
Als que van anar a Argelers, Bram (fotografiat per Agustí Centelles) o Saint-Cyprien, els va quedar molt clar que a França no els volien, irònicament poc després la famosa Resistència Francesa durant l’ocupació nazi tenia a les seves files a una bona pila d’exiliats espanyols.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *