Far West gitano / Ramon Erra

Una família gitana que venen les poques coses que tenen i es munten en un camió cap a l’Oest perquè són nòmades, no gent arrelada a un lloc. O ho eren, o això creu en Ram (Ramonet) gitano manouche, que agafa la seva dona Celos, la seva germana (d’ell) la Tati (la tieta de Nimes), i la parella de fills (Ivan i Mariüla) i fins i tot el gos Alain, i cap a l’Oest, però passant per Saragossa que a la filla li han de fer un apanyo amb un problema que ha tingut. Tots al camió, 2 a cabina i la resta a la caixa.
Una família de gitanos originaris del Sud de França, de la Vila de la pedra rogenca (Perpinyà potser?) en ruta, una road movie, amb un idioma d’allò més peculiar barrejant expresions més gitanes amb d’altres de franceses i de nord-catalanes.

Una mena de cant a un món que desapareix, el del nomadisme, de la roda, aquest anar contínu. El protagonista té la malenconia dels manouches, dels llocs on encara ha d’arribar. I en el camí es trobaran amb el Simó, un fotògraf que de seguida s’enamora de la Mariüla; la Vilma argentina que regenta un hostal de carretera i a Lleida troben familiars que els aconsellen que no vagin a Saragossa i que si tenen un cas (en diuen així) i el volen solventar d’aquella manera cal anar a una clínica. Però les coses en el món gitano no són tan fàcils, perquè hi ha el tema de l’honra i demés.

Django Reinhardt, gitano manouche

Allà deixen l’Ivan, no ho saben però és el principi del desmembrament de la família, després en sortiran el Simó i la Mariüla i quedaran només tres i el gos, derrotats, nafrats i bastant perduts.

La veritat és que el llibre m’ha agradat, i es llegeix bé, però cap a la part final va perdent, comença molt bé però sembla que mantenir el ritme li costa a partir de la segona meitat del llibre. Tampoc és excessivament greu.

Hoy he conocido a alguien / Milena Busquets

El seu llibre posterior (però que em vaig llegir abans que aquest) no em va desagradar, així que m’he decidit. No calia.
No és pas un llibre a evitar, es llegeix de seguida i prou bé, però és fluix, molt fluix. A més a més costa no veure la protagonista com una nena pija consentida, costa empatitzar amb ella, molt. La història no és res de l’altre món, i per un moment pot semblar que estem llegint chik-lit, però sense el sentit de l’humor.
L’autora ha millorat, el segon llibre està força millor (tot i que tampoc n’hi ha per tant, no és tant bo com es diu), i aquest doncs queda com un primer intent. Repeteixo, no és un mal llibre, però és molt fluix, si algu se’l vol llegir per tenir més de También esto pasará potser que s’hi repensi. Si pensem en aquest com a primer llibre igual podem ser una mica més benèvols.

Canciones de amor a quemarropa / Nickolas Butler

Un llibre del que he sentit molt a parlar, i molt bo. Tenia ganes de posar-m’hi, i una mica de desconfiança també. Tampoc havia llegit abans res de Nickolas Butler, era un salt al buit (bé, no del tot., el publica Libros del Asteroide, que sempre és una garantia).
L’argument del llibre és prou típic, grup d’amics de tota la vida del poble, ara ja a la quarentena, de nou al poble de Little Wing a Wisconsin. Els protagonistes són Hank, Beth (la dona de Hank), Lee, Kip i Ronnie.
Kip va treballar i triomfar a Chicago abans de tornar i intentar reconvertir una fàbrica en un local de moda, de fet es va casar a Little Wing i ell i la seva dona es van instal·lar al poble. Les coses amb la fàbrica no han sortit excessivament bé.
Ronnie era l’estrella, estrella del rodeo però estrella al cap i a la fi. Una combinació d’alcoholisme i possiblement alguna de les trompades que es va donar el va deixar tocat, com un adolescent permanent que necessita dels altres. O això creuen els altres, ell voldria marxar del poble però no hi ha manera, com si tots conspiressin per fer-lo quedar-se. Hi ha un detall, ell quan estava bé fora del poble era algú, un triomfador, però ara es queda aquí com si aquest fos el destí quan fracasses.

Lee és un músic i cantant. Va estar amb multitud de bandes de poca monta, de gira per aquí i per allà fins que cada poc les bandes es disolien i li tocava tornar a començar. En una d’aquestes aturades va tornar al poble, es va instal·lar en una granja, va muntar un estudi en un vell galliner i va grabar Shotgun Lovesongs, el seu gran éxit, un disc milionari que el portaria per mig món de gira però ara sí, ara de debó.
I Hank i Beth es coneixien de sempre i es van casar i porten una vida de poble tranquil·la. Ell és granger i ella mestressa de casa, tot i que va buscant feines perquè la granja no va tant bé com seria desitjable.
Aquests són els personatges, que es retroben per la boda d’en Kip, amb comiat de solter inclosa i amb la parella de Lee, un estrella de Hollywood anomenada Chloe; després tindrem dues bodes més, la de Lee am Chloe i la de Ronnie amb Lucille, l’stripper que va conèixer al comiat de solter de Kip. Una mica a l’estil de Quatre bodes i un funeral si es vol. Però entremig passen coses, i tenim flashbacks sobre els personatges.
Un dels temes centrals és el fracàs i el poble com a constatació d’aquest fracàs, hi tornes quan fracasses i també fracasses si hi tornes.

Kip torna al poble i les coses li comencen a anar malament, tant amb la dona, com amb els amics, com amb el negoci, a fora triomfava però en tornar no.
Ronnie triomfava a fora, però està aquí, fumut, minvat, al poble, poble del que ell en vol marxar.
Beth va marxar a estudiar, en aquella época ho va deixar una temporada amb en Hank i es va embolicar una nit amb en Lee. Hank no ha sortit del poble, ell i Beth són aparentment feliços, o estables, com si fos un premi de consolació que dóna el poble a qui no l’abandona.
En Lee es casa amb Chloe, allò no dura i torna al poble, derrotat, fracassat, sense saber qui és després d’haver estat a un lloc tan diferent de Little Wing com Nova York, a més a més li confessa a Hank que se’n va anar al llit amb Beth i que creu que n’està enamorat (bé, el que té és una empanada mental que no hi ha per on agafar-lo). En Hank no s’ho pren bé i el seu matrimoni passa per una crisi per això, perquè tot i que en aquell moment els dos no estaven junts ha tingut més de 20 anys per dir-li i no ho ha fet. Hank és algú senzill, i per tant d’extrems, i se sent traicionat, per l’amic i per la dona.
I al costat de tot això Ronnie es casa amb l’stripper, sembla una parella sense futur però funcionen, tot i que el comiat de solter de Ronnie quasi el mata, literalment. Jo m’ho temia i quan he vist que no me n’he alegrat com si fos algú de debó i no un personatge, odio els autors capaços d’aconseguir això.
El fracàs, el retorn, el marxar i portar el poble a dins. Tot això són temes que hi són. I jo fins i tot faig un

Axl Rose, abans de donar vergonya aliena

paral·lelisme arriscat, veig en Lee com una mena de versió d’Axl Rose, si Axl Rose es comportés com un persona, que no és el cas, Axl va passar de ser un perdedor de Lafayette(Indiana) a un milionari a Los Angeles i cap d’una banda que va tenir uns anys de moltíssim éxit, i no ho va pair bé, com és normal. No puc evitar veure en Lee una mica com això, com un nano de poble que no aconsegueix adaptar-se a les grans ciutats i necessita tornar periòdicament al poble, a llepar-se les ferides o a renéixer, segons. Tot i que per un tema geogràfic potser el referent més clar seria Bob Dylan, però és que els Guns N’ Roses d’Axl tenien una cançó titolada Shotgun Blues.
El llibre es va narrant des del punt de vista dels personatges, Hank, Lee, Ronnie, Kip i Beth, cosa que a més a més de ser un encert i un estil que m’agrada permet descobrir més els personatges i concretament que Beth no és en absolut un personatge pla, és de fet el personatge més sorprenenment interessant. Ella, la seva parella, la relació amb Felicia (recordem dona de Kip) i amb Lee, i amb tot el que seria l’univers del poble de Little Wing.
I sobretot és també un llibre sobre l’amistat, i el que costa de mantenir al llarg dels anys.

Nickolas Butler

Nobles y rebeldes / Jessica Mitford

Tot i que en aquest blog només hagi ressenyat aquest llibre de les germanes Mitford en sóc fan, i fa temps que dic que la gran novel·la és la seva pròpia vida, i finalment sembla que Libros del Asteroide m’han fet cas i es posen amb aquest llibre, no pas de Nancy, de Jessica, i amb intencions clarament “retratistes”.
I la seva família és per veure-la, i l’hem de veure amb tendresa per no odiar-la, completament al marge del món, en un univers de mainaderes, presentacions en societat, títols nobiliaris…
Una de les germanes, Nancy, va tornar a casa molt poc després d’independitzar-se, el seu pis tenia el terra ple de la seva roba interior, no hi havia ningú que li recollís! I la propia Jessica ignorava que el llum elèctric es pagués, ho tenia tot encés dia i nit i li va arribar una factura absolutament astronòmica que la va obligar a fugir de la companyia elèctrica canviant de domicili.
Una de les germanes (Unity Valkyrie)es va fer seguidora de Hitler i fins i tot el va conèixer en persona, Jessica es va plantejar aconseguir que li presentessin a Hitler per fotre-li un tret, però era una missió suicida i no en tenia ganes. Però les seves simpaties cap a l’esquerra eren clares i no triga en fugar-se de casa acompanyada d’Esmond de qui n’estava enamorada i amb qui s’acabaria casant (era parent, però tots estaven emparentats!) cap a la guerra civil espanyola. Els seus pares envien un destructor de l’armada britànica per segrestar-la, però no cau al parany, d’Espanya a França, d’allà a Anglaterra i abans que comenci la guerra mundial cap a Estats Units, mentre al Regne Unit començava la mobilització, després que Hitler ocupés Txecoslovàquia ja només faltava que envaís Polònia perquè comences la gresca. I a més a més a Espanya havia guanyat Franco i no la república.
Jessica va haver de viure amb pocs diners, economitzar, treballar… una experiència que les seves germanes van evitar. La seva família la va repudiar, així que no tenia gaire xarxa de seguretat ni en tenia gaire informació més enllà de les trucades a algunes germanes. No coneixia el món quan va començar a anar a mítings d’esquerres, però el va arribar a conèixer prou bé. Per ella els pobres no eren, com si per sons pares, una molestia necessària. Retrata una família, sí, i també un moment terriblement convuls de la història recent, que ara mirem amb calma perquè sabem com acabarà però en aquells moments, anant d’un lloc a l’altra i amb les coneixences d’una de les germanes… A més a més Nancy ja havia començat la seva carrera d’escriptora i la família no en sortia excessivament ben parada.
Una cosa curiosa és que mentre están a Estats Units, el seu marit Esmond no té clar el tema d’allistar-se, més que res perquè quasi semblava més possible una aliança de Regne Unit amb França i l’Alemanya de Hitler per anar contra la URSS i el comunisme, quan queda clar que la guerra és contra el Tercer Reich aleshores sí, però s’allista com a voluntari per l’exèrcit canadenc, imagino que és una manera de lluitar per l’imperi britànic (Canadà en forma part, el cap d’estat és el rei o reina d’Anglaterra, encara ara). En relació a això hi ha un detall d’allò més divertit i és que en les classes d’història que els explicava la mare a les germanes Mitford, quan els ensenyava la immensitat de l’imperi britànic, els deia que havien expulsat els Estats Units per mal comportament… una curiosa manera de veure-ho.
El llibre acaba amb Jessica a Washington, embarassada, i Esmond marxant cap a Canadà, moriria en combat el 1941.
El llibre ha complert les meves expectatives, conec una mica més la família Mitford, que mitjançant les obres de Nancy (recuperades també per Libros del Asteroide) m’ha fet passar molt bones estones. Com a memòria de vegades és més periodisme que reflexió, però li està bé, tot i que hi ha punts tractats molt per sobre, com la mort de la seva filla.
Per ser una “miniressenya” déu n’hi do!

Wild thing (Bèstia) / Josh Bazell

Em va agradar molt Burlando a la parca, del mateix autor (en català Esquivant la mort). I quan vaig saber que en aquesta novel·la teníem al mateix protagonista no ho vaig dubtar.
El prota de l’altre llibre era un metge, com un House però amb més mala llet i sense anar coix, però abans havia estat a la màfia. Tota la seva tapadora va saltar pels aires (i per saber més coses haureu de llegir el llibre) i ara el trobem fent de metge en un creuer, algunes de les seves observacions sobre els creuers són genials, com aquella que diu que no pot haver-hi més d’un 5% de la tripulació d’un mateix país i cal intentar que el màxim d’oficials sí siguin del mateix pais i parlin un idioma que la tripulació desconegui, entre d’altres perles.
Un milionari l’envia a ell i a una paleontóloga a un poble on tenen un llac i diuen que hi ha un monstre. Ell no s’ho creu ni per un moment i demana una xifra exagerada per anar-hi, però li paguen i ha d’anar a Ford, un poble que sembla una desfeta plena de gent enganxada a la meta, és l’única cosa amb sentit allà apart de fugir.
Amb l’excusa del monstre s’ha muntat allà una expedició de milionaris a veure si el troben, però el protagonista és un testimoni protegit i encara hi ha mafiosos que el volen pelar, o sigui que les coses no són ni fàcils ni simples.
Tampoc la lectura, ja que el llibre a més de part i capítols té intercalats annexos, i algun flashback, però tots ens ofereixen informació rellevant. Ens enterarem tant de la natura d’aquella zona, com de les relacions amb els indis (aquí anomenats a l’estil canadenc Primeres Nacions), i els rics i molt rics capaços de pagar el milió de dòlars de fiança per participar en això a veure si hi ha o no un monstre al llac.
Menció apart la paleontóloga, Violet Hurst, un grandíssim personatge amb unes idees poc optimistes sobre el futur que ens espera com espècie.
I tot això regat amb el cinisme i el negríssim humor del protagonista, una lectura genial!

Josh Bazell és el de la dreta

 No és imprescindible haver llegit l’anterior llibre per gaudir d’aquest, però sí molt recomanable, sobretot perquè Burlando a la parca és un llibre collonut!

Queer / William S. Burroughs

Potser ara que acabo amb el recopilatori de Burroughs tocaria fer una entrada de les llargues sobre ell. Teniu les meves ressenyes de Yonqui i El almuerzo desnudo, passem ara al llibre que ens toca i tanca el volum: Queer.
El significat de Queer és marica, de forma despectiva, també fals, estrany, la traducció més acceptada en català és bord. William S. Burroughs era bisexual, o almenys era un homosexual casat amb una dona. El almuerzo desnudo està ple d’escenes sexuals gays (també alguna hetero), aquest llibre és més o menys autobiogràfic del període després que matés a la seva dona. El tema gay, a Estats Units, als anys 50… era complicat, en aquella época el comité d’activitats antiamericanes va “depurar” funcionaris gays, i també els sospitosos de simpatitzar amb el comunisme. La guerra freda estava al seu punt més àlgid.
Si us heu llegit l’enllaç sobre el llibre (sí, només està en anglès) sabreu que en teoria es va concebre com una continuació de Yonqui, com el llibre del síndrome d’abstinencia, el propi autor en va renegar molts anys però al final amb el 25 aniversari se’n va fer una nova edició. El pròleg és força llarg i em fa preguntar-me perquè coi aquestes coses no van al darrere del llibre per poder-lo llegir sense condicionants, epílegs sí pròlegs no!

Des de Mèxic cap avall, acompanyat d’un noi i a la recerca de l’ayahuasca, la droga dels indis. I nois que s’insinuen, que s’ofereixen, que el defugen, un protagonista desacomplexadament gay, però no pas “marica”, una distinció que el protagonista no deixa de fer, li agraden els homes, els nois, no els homes que semblen dones. El llibre és sobre el desig, perquè un cop fora la droga tot torna, la gana, les ganes de sexe, de beure… El llibre és estrany perquè dóna la sensació de no estar acabat del tot, com si finalitzes una mica perquè no hi ha gaire més a fer, ni el capítol final treu del tot aquesta sensació, tot i que ho millora una mica.

D’esquerra a dreta: Hal Chase, Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William S. Burroughs

William S. Burroughs és un autor imprescindible per conèixer la generació beat, i aquests tres llibres recollits en el volum són la mostra més representativa del seu treball. No és un autor fàcil, no és un novel·lista a l’estil de Kerouac, però té el seu interés i si voleu conèixer o teniu curiositat pels beatniks és imprescindible.


Y el cielo era una bestia / Robert Juan-Cantavella

Les primeres pàgines la veritat és que m’han costat. La història no acaba de quedar clar per on ha de sortir. Però a poc a poc, comença a sortir una història, i en base a flashbacks ens anem enterant de coses, d’una vida pausada d’acadèmic amb un passat de zoòleg furiós (criptozoòleg seria més correcte).
I com que escric això mentre estic llegint el llibre encara no sé si li posaré l’etiqueta EVITAR. El llibre m’ha fet esbufegar, d’avorriment, de no veure a que coi treia cap l’enrevessament de l’argument. Que no dugui a res no és un problema, si mentre ho fa avorreix sí ho és. Estic en un punt que el llibre l’acabaré, però ja pot acabar molt i molt bé per justificar el camí.
El protagonista va a Vor, un poble de muntanya amb un sanatori, allà l’envia una carta de la seva ex ara morta, sobre un tal Columbkill, que es barreja amb una teoria sobre Echegaray (però amb moltes coses de Galdós) , jugant amb la idea que potser Echegaray no va existir, com moltes de les criatures investigades per la criptozoologia. A què condueix tot això i quin sentit té? No en tinc ni idea, no entenc el perquè la ex li fa arribar un missatge a aquell cul del món i a més a més de manera tan enrevessada, com donant per sac després de morta. És arriscat ficar-se en la pell del protagonista, però jo sóc ell i passo d’absolutament tot això, si la ex volia dir-li algo va tenir temps i oportunitats per fer-ho, tot això són ganes d’això, de donar per sac després de morta (i arriscar-se a que el protagonista sigui mig normal i passi de tot).

Molt bé, ja l’he llegit i no, el final no el salva i el llibre s’emporta l’etiqueta d’EVITAR, la part bona en comparació amb altres llibres que comparteixen condició és que aquest l’he acabat, malaguanyat temps.
I a veure el llibre està ben escrit, i pot resultar interessant, no tinc clar que sigui un llibre avorrit, però a mi m’ha avorrit, molt, ja està dit, jo us aviso.

La Glòria del doctor Larén / Pere Calders

Un petit llibre que he agafat amb certa desconfiança. Es tracta de la primera novel·la de Pere Calders i del seu segon llibre. Els principis no sempre són genials, a més a més un llibre que l’autor no havia volgut reeditar des de la seva publicació als anys 30 fins als 80. Tot eren motius que convidaven a la prudència.
La novel·la té detalls que potser no acaben de funcionar del tot, el ritme té algun moment baix, la història pot quedar per moments una mica perduda, però és molt entretinguda, i el millor: molt Calders. El punt culminant de la narració és una mostra del que després Calders fara com un autèntic mestre. Irònia, absurd, i uns personatges pels que és impossible no sentir-ne afecte.
Un llibre petit, no pas perfecte però sí millor del que m’havia imaginat, i que anuncia l’obra per venir d’un autor dels grans.

L’illa de la infantesa / Karl Ove Knausgård

Tercera entrega de La meva lluita, el sextet de Karl Ove Knausgård, i el primer llibre de la sèrie que em llegeixo en català, i potser això és mereix una explicació.
L’editora de L’altra va llegir Knausgård, li va agradar i com que ningú l’estava editant en català va presentar l’oferta per fer-ho ella, convençuda que li dirien que no, i una mica per poder dir que ho havia intentat. Però li van dir que sí.
Els llibres ja els estava publicant en castellà Anagrama, no sé si hi ha gaires traductors de noruec a català, va encarregar la traducció del tercer volum (aquest) perquè sortís simultàniament a l’edició en castellà. Però per tenir també els dos primers volums els va traduir de l’anglès, bé el primer, el segon apareixerà al setembre, fixar-se en la traducció o en que només hi hagi un traductor és cosa de frikis com jo. Només espero que amb el temps torni a publicar els dos primers volums traduïts del noruec. I per cert, aplaudeixo el detall de fer aparèixer el nom de la traductora Alexandra Pujol Skjønhaug a la coberta del llibre, és un reconeixement per uns professionals importantíssims que no sempre veuen el seu treball prou respectat.


I de què va aquest llibre? De la infància de l’autor, una etapa que en els altres llibres havia tractat poc. El seu pare tirànic a qui tenia por (la obsessió vital de l’autor envers els seus fills és que no li tinguin por), l’escola, els esports, les noies i que era crèixer als 70-80 en un petit poble noruec. El llibre està escrit amb les vísceres i no té compassió, no arregla les dades, no es maquilla, no es presenta com algú millor o com li hauria agradat ser, el llibre és cruel a estones, i absurd, i pot avorrir, però té alguna cosa. Alguna cosa que fa que ja porti 3 volums (i perquè els altres encara no han sortit!) i que em pensi llegir els 3 que queden. M’agrada, molt, i no sé perquè, no puc explicar-ho.


I un detall, com si això fos una carta als reis, Karl Ove Knausgård ha escrit altres llibres, de ficció, amb un notable éxit de pública i crítica, potser algú podria decidir-se a publicar-los aquí a més a més del sextet aquest. A mi se’m fa estrany llegir les memòries d’un escriptor sense haver llegit les seves altres obres. Però potser jo sóc un lector atípic, això també.

Swing / Francesc Garriga Barata

Llibre gairebé pòstum del poeta Francesc Garriga. Com passa amb la majoria d’escriptors i sobretot amb els poetes, el reconeixement li va arribar tard.
Llegint els seus poemes m’ha envaït una sensació, al marge del que els seus poemes transmeten, Francesc Garriga sap perfectament allò que està fent. Pot posar-se més o menys transcendental, més o menys planer, pot jugar, pot experimentar, però en llegir-lo queda claríssim, que sap per on trepitja, que domina el poema, el llenguatge, i que els fa fer allò que ell vol.
Ens pot agradar o no, però el seu domini tècnic és impecable, si parlar de tècnica en una cosa com la poesia té sentit (no n’estic del tot segur).

I de què parlen els seus pomes? De tot, de res, de la vida, de l’amor i de tot alhora. Les bones poesies, com els bons llibres, realment parlen de molt més del que és evident.

És injust agafar només alguns poemes, o un de sol, per tancar una ressenya, però no me’n puc estar. No puc explicar gaire perquè aquest sí i un altre no, alguna cosa se m’ha despertat en llegir-lo:
per estimar
no cal saber els camins
per arribar-hi
ni cal saber-ne el tempo.
s’estima i prou,
de cop,
al buit d’una espiral on tots els mites
confonen les paraules.
per què farcir de lletres
el que és inexplicable?
paral·lel a la mort
l’amor et feia seu.
més crit que no silenci.
més hoste que senyor.
te’l donen i te’l prenen,
calladament, l’amor.
no hi ha fronteres, és camí de lladres.