Des d’uns ulls de dona / Manuel de Pedrolo

Aquest llibre seria el cinquè de la seva sèrie Temps obert, i em sembla que per llegir-los tots em tocarà tirar de catàleg de biblioteques i llibreries de vell, a menys que alguna editorial s’hi repensi i es dediqui a reeditar Pedrolo amb un cert criteri (estaria bé, però tinc poca confiança en que això passi). De totes maneres aquest llibre (i entenc que tots els altres de la sèrie) funciona de manera autònoma, o sigui que no és obligatori llegir els altres per entendre la història (jo és el primer que em llegeixo).
El llibre està narrat, obviament, des del punt de vista d’una noia. La trobem vivint de rellogada, amb un marit que ni sap on és, i amb tota una història que anirem recuperant a base de flashbacks, el llibre passa en un sol dia, però els records i els flashbacks abarquen anys. La lecura del llibre costa una mica, és un llibre molt bo, pero dens.
Pedrolo retrata un moment molt concret. Els seixanta, anys de festeigs interminables, de que no es podia fer res fins tornar de la mili, i també uns anys que amb una mica d’empenta, diners i pocs escrúpols es podien fer molts diners en el lucratiu sector de la construcció. Tot i que per fer diners s’haguessin de fer coses imaginatives com retallar en materials o vendre diverses vegades el mateix pis, per això el marit ha hagut de fugir, per no acabar engarjolat. Però ell no és el protagonista, és ella, el matrimoni feia temps que feia aigües, infidelitats diverses, i un tema de frigidesa d’ella (al menys aparentment), temes que tenia el seu mèrit tractar als anys 70 i en un llibre en català.
 I la dona, la protagonista, aquí, vivint de rellogada mentre manté una relació amb un artista (no es divertirà només el marit) i espera noticies d’ell, però sense estar segura de què farà quan les rebi. És incapaç de contestar la pregunta “Si et crida, hi aniràs?”
Un autor imprescindible, amb una obra immensa que em proposo d’anar llegint, això serà llarg, però no serà un problema. I a més a més creo una etiqueta amb aquest cicle TEMPS OBERT.

La Luisi / Ángel Sanchidrián

Després d’un llibre força més “estrany” com era Sinopsis de cine, ara Sanchidrián fa un llibre ficció 100%, i de tant ficció que és ha resultat ser un llibre completament real, és la realitat! La realitat de La Luisi, però amb l’enginy i els girs de llenguatge que es gastava a les Sinopsis... aconsegueix fer un llibre de riure, de riure molt, justament perquè els personatges com la Luisi, la Marce, el Manolo… són arquetips, n’hi ha a tots els pobles, a totes les cases, existeixen i són reals. Pot fer por, però és millor riure.
No se m’acut millor carta de presentació que el primer capítol, us podeu fer una idea de l’estil i correr a comprar-lo abans de el vintè clon de la Grey o els vampirs figaflors el sepultin i el deixin introbable a la secció de novetats.

50 SOMBRAS DE LUISI

Salgo de musicoterapia y voy a tomar algo con las amigas. Con todas menos con Reme, que le ha dado la ciática en la conga y se ha marchado a casa. Vamos a un sitio nuevo que conoce Virtudes que por dos euros te ponen una caña y un pincho así de grande, que con un par ya has cenado.
Allí la Marce nos cuenta que se está leyendo el libro ese de darse azotes. Por lo visto es de un señor rico que coge a una chica jovencita y en vez de darle besos y hacerle arrumacos la toma por una piñata y la escaralla. Es lo que se lleva ahora en el sexo. Claro que a ella le debe gustar porque vuelve a por más, como la gata flora, que si se la metes grita y si se la sacas llora.
El caso es que de camino a casa no dejo de darle vueltas al tema y me sorprendo a mí misma pensando en hacer algo parecido con Manolo, que es lo que tengo disponible. No es que a mí me guste que en la cama me traten como a una yegua, pero a lo mejor así resucitamos nuestra vida sexual, que lleva muerta desde que empezó a tener más tetas él que yo.
Llego a casa y me doy una ducha de las esmeradas, poniendo especial énfasis en frotar el peluche y aledaños, que quede apetitoso. Luego voy al salón en ropa interior, apoyo una mano en el marco de la puerta y le digo a la cosa esa que hay despatarrada en el sofá que me acompañe a la habitación.
Él no entiende nada pero obedece, por no discutir y porque el tema pinta retozón, que no acostumbra. Así que se pone en marcha y cuando pasa junto a mí le suelto un manotazo en el culo y un “que te como, pirata”. Crece su extrañeza.
– Luisi, ¿has bebido?
– Calla, señor Bermúdez, y tira que te voy a dar la paga -. Le doy otro azote mientras avanzo detrás de él.
Manolo en estas cuestiones muy exquisito no se pone. Cuando cruzo el pasillo y le doy alcance, él ya está con los calzones por los tobillos diciendo “rápido, que empieza el Pasapalabra”. Pero no le hago caso. Hoy no va a ser el “aquí te pillo, aquí te mancillo” de siempre.
Le digo que se tumbe boca abajo y pienso. Necesito un látigo, que es muy erótico, que me lo ha dicho la Marce, pero en casa no tengo de eso así que cojo un cinturón, uno con la hebilla de golfi. Así, en bragas y con un antifaz de cotillón, le arreo un latigazo en la espalda. Manolo se caga en mis bisabuelos, en mi gazpacho y en el ministro de hacienda.
Hay que pensar otra cosa porque la dominación con latigazos no ha dado los resultados esperados. Manolo sigue retorciéndose intentando que la mano le alcance la zona donde le he atizado para aliviarse el escozor. Así que ahora me tumbo yo en la cama y le pido que me dé azotitos. A la segunda hostia que me suelta en el culo con la manaza abierta, que la tiene como una peineta de berenjenas, estoy empotrada contra el cabecero de forja toledana. Esto parece un rodeo americano. Así tampoco.
– Te voy a estimular el punto ge – le digo con sensualidad, pasándome la lengua por los labios. Quizás haya exagerado un poquito el matiz sexy y haya parecido una vaca bebiendo, pero bueno, ya está hecho.
– Eso – dice él -. Bájate a los columpios que tengo la mazorca a punto de hacer palomitas.
Para mí que este no se ha enterado muy bien de lo que le voy a hacer. Me humedezco un dedo con saliva y le pongo la banderilla. Manolo clava las uñas en las sábanas, aprieta los dientes y su voz se vuelve aguda. Su cara ahora mismo es como dos huevos fritos con labios.
– Hiiiiiija de puta…
Saco el dedo deprisa. Ya no sé ni por qué sombra voy, pero a las cincuenta me da a mí que no llegamos. Voy a pasar al erotismo verbal. Esto no puede fallar porque lo he visto en un montón de películas españolas y siempre funciona.
– Manolo, dime cosas feas
– Guarrilla
– Eso es
– Putita
– Así, sigue, dime más
– Cotilla, histérica, eres como tu madre, todo el día tocando los cojo…
– Pero qué hablas, borracho
– Yo a esa señora no la quiero más aquí en Nochebuena
– Mira, Manolo, mi madre vendrá a esta casa cuando ella quiera. No empecemos otra vez con lo mismo, te lo pido por favor.
– Bueno, pero hay mandanga o no hay mandanga
– Ya por no oírte, hijo mío
– Venga, ponte boca arriba, a ver si me da tiempo de ver el rosco, que hay casi un millón de bote
– ¿Ya estás dentro?
– Qué hija de puta de eres

MAD MEN

Ha acabat Mad Men, grandíssima sèrie, la fi d’una era sens dubte. És una sèrie que m’ha agradat i els motius són molts, és una recreació molt cuidada d’una època, una època propera però coi com n’eren de diferents! En aquesta sèrie la gent fuma a totes hores, a tot arreu, en qualsevol situació, beuen com un poeta que ha cobrat i són classistes, racistes i masclistes, tot alhora. Allò políticament correcte ni tan sols existia com a concepte, era un món dur, no ens ha agafat per poc però pels que el van viure tampoc semblava tan terrible, era el millor món possible fins al moment.
Se li ha fet una crítica a Mad Men: que és una sèrie on no passa res, i això és veritat a mitges, que no hi hagi una gran trama fa que la sèrie derivi una mica cap a la telenovel·la, però amb diàlegs pràcticament perfectes, una ambientació excel·lent i un grapat de molt bons actors, les petites històries del personatges salvaven una temporada i una altra.
Una mostra de diàlegs perfectes és l’speech final de la primera temporada. El Mad de Mad Men pot voler dir bojos, però també Madison, el carrer on es concentraven la majoria d’agències publicitàries, la idea és presentar una idea per fer els anuncis d’un projector de diapositives on les fotos es carreguen en una roda, i l’ànima de la sèrie, Don Draper fa això:
Però potser que parlem una mica dels personatges. La majoria estan ben definits i tenen carisma, però per més que me’ls miro no hi veig una evolució real més enllà de ser els mateixos un cop i un altre, amb una excepció, Peggy Olsen.

Peggy, al principi

Entra a treballar a l’agència, com qui diu ni ha sortit de casa, de tan maldestre provoca tendresa, i se n’aprofiten. I a poc a poc va escalant, comença a col·laborar amb els publicistes a ideat campanyes a ser independent i lliure. Per la gent que li vulgui buscar les coses pot ser el pas dels 60 als 70. Però així com el gran prota Don Draper simplement s’ensorra i ressucita un cop més a cada temporada, i com els altres personatges poc més o menys van tirant amb el vagatge que duien de sèrie, Peggy és la prova que a la sèrie sí passen coses. Compareu la imatge de dalt amb el video de sota.

I algú més a destacar? Sí, i tant ja he parlat de Don Draper, aquí va una mica més del tipus de personatge que és:

I en aquesta sèrie he descobert (i he quedat completament enlluernat) a Christina Hendricks, el seu personatge de Joan és dels bons, no evoluciona gaire, però no li cal.

I moltes moltíssimes frases brillants, fina ironia, i per ser una sèrie on no passa res, déu n’hi do si en passen de coses! 7 temporades que se us faran curtes, sobretot si les podeu veure en pla marató.

El regal de Gliese / Víctor Nubla

Aquest llibre no m’ha acabat de fer el pes. L’argument és molt esbojarrat (això és bo), però massa recargolat (això no és bo), i alguns detalls no estan gaire ben tancats cosa que no ajuda a la credibilitat (relativa!) de la novel·la.
Un cop feta la part crítica anem a la resta! Personatges divertits i un argument concetrat en uns dies d’estiu, l’agost a Barcelona és una cosa estranya i pot passar de tot, des que uns aliens es despertin sota una plaça, que una droga doni el poder de parlar amb coses i animals o que el protagonista aparegui en un pis al costat d’un cadàver. I a partir d’aquí comença tot. Perquè la policia hi vol tenir unes paraules sobre el cadàver, i per això prefereix fugir (un dels detalls mal tancats, la poli està a punt d’agafar-lo, però no és gaire creible, menys creible encara que es passegi sense problemes amb un cotxe robat a la policia), i amb l’ajuda dels seus amics, i de tot de coses i animals que també hi volen dir la seva treuran l’entrellat d’una història potser excessivament fantasiosa.
Interessant, n’esperava més però he passat una estona entretingut, que no és poc!

Te vendo un perro / Juan Pablo Villalobos

M’havien recomanat aquest llibre com a divertidíssim, així que vaig agafar-lo a veure què.
I sí, el llibre és divertit, amb aquest sentit del humor entre negre i cínic tan mexicà.
Un bloc de pisos que és per veure’l, un dels inquilins que es resisteix a formar part de la tertúlia literària que s’organitza a l’entrada, un gos empipador, escarbats, un mormó, la societat protectora d’animals, un tal Mao, una veïna espia que insisteix que el protagonista està escrivint una novel·la…
Entre records dels anys recents de Mèxic, d’un nano que es va apuntar a classes de pintura de figura humana (així almenys veia noies nues) però va acabar de taquero, i per qui la frase “Te vendo un perro” porta molts records, no gaire bons.
El llibre es llegeix molt bé, la trama és força senzilla i els flashbacks estan dosificats i es distingeixen de seguida, no confonen gens.
Un nou autor per seguir (fa molt que van començar a ser excessius).

Las lecciones peligrosas / Alissa Nutting

Després de Llum antiga tornem al tema de jove i dona madura. Però els dos llibres són completament diferents al marge del tema, i d’aquella manera. Alissa Nutting no ens retrata una esposa avorrida que busca en el jove, mig per accident, alguna cosa llarg temps perduda, o “la darrera gran festa”. La protagonista, Celeste Price, és una depredadora. Li agraden els nanos de 14 anys, abans que facin l’estirada, recordant una mica al protagonista de Lolita, que s’encaterina de la protagonista quan té 12 anys perquè considera que amb 13 ja serà massa gran i estarà espatllada.
Aquesta fixació la porta a estudiar i treballar com a mestre d’institut, on tindrà molts nois al seu abast, només li queda seduir-los, però en estar com un tren això no li representa el més mínim problema.
 
Hi ha el problema que això és ilegal, però a ella no l’atura, només la fa prendre precaucions, i a l’altre banda doncs que voleu, nanos de 14 anys a qui una profe que està rebona els hi proposa fer de tot. És una oferta irresistible als 14, o als 15 o als 30 o als…
Perquè el tema és més complex del que pugui semblar. Ella vol nens, i inexperts, vol quedar fixada en la seva memòria, sap que serà la referència amb que compararan totes les experiències posteriors, i ella sortirà guanyant, res com ser la primera. Jo aquí veig un paral·lelisme entre lo molt que es cuida la protagonista per mantenir-se jove i aquest voler que els nanos la recordin, deu haver-hi un transtorn psicològic amb un nom per això, però tampoc em posaré ara a buscar-lo.
Primer resultat de posar a google imatges “hot teacher”
 I clar, tot el que es fa té conseqüències, però si us explico més coses us destripo la novel·la i potser tampoc cal.
 Llibre addictiu (m’ha durat un dia i poc), que tracta sense manies i també amb humor i cinisme un tema tabú. No recorre als tòpics més suats i potser per això costa posicionar-te amb el personatge protagonista. Només pensa en ella mateixa, li fa el salt al marit i els nanos els utilitza com a joguines, però tot i això ens mola. Una mica com Tony Soprano, és dolent, molt dolent, però que rebé que ens cau el malparit!
Tony Soprano, un entranyable fill de puta

Navegantes del tiempo / Sjón

L’escriptor Sjón m’agrada, reconec que de vegades és pot passar de rebuscat, o d’artista, però indubtablement té alguna cosa que fa que sempre em vagi acostant als seus llibres. En aquest blog ja n’he ressenyat aquests, i ara em poso amb el darrer.
 I m’ha agradat, molt, tot i que l’argument era molt sjonià. Un vaixell de càrrega, aturat en un port nòrdic esperant la càrrega, i un membre de la tripulació referintse als fets del viatge dels argonautes com un primera persona, com una cosa que li hagués passat a ell la setmana passada. Però la impressió que tenim és que tot això efectivament ho ha viscut.
 És estrany, i el tipus d’argument que em fan abandonar un llibre de seguida. Però Sjón té l’habilitat de fer una història amb elements tant discordants i fer-la fluir. Costa de descriure o definir, però el seu estil enganxa i els seus llibres són una delicia.
A veure si alguna editorial es decideix d’una vegada a publicar aquest autor en català!

Alteracions / Adrià Pujol

Hi ha gent que quan descobreix un autor s’hi llença a llegir tot el que troba, jo també ho faig però darrerament ho faig amb les editorials, sóc un rarot, ho sé. I repeteixo amb un llibre de Males Herbes després del molt bon record que em va deixar aquest.
Aquí ens trobem amb alguns contes i una nouvelle, o un conte de 70 pàgines, aquesta nouvelle ha començat molt bé però s’ha anat desinflant, almenys pel meu gust, m’esperava un retrat del mundillo cultural català i sobretot tot són les neures del protagonista, que també està bé, amb un gir final que potser no acabava de fer falta, ni remata ni arregla.
El primer conte Aprofitats i curiosos m’ha semblat magistral, i mira que variacions i conyes amb el Quixot se n’han fet per avorrir, però aquest conte ho clava i m’ha tret més d’un somriure.
I també molt destacable Dos contes i un embrió; i Finestres passant és brillant només amb una pàgina com té.

Definitivament, m’agradaria que aquest autor s’atrevís amb una novel·la.

Llum antiga / John Banville

Em van entrar ganes de llegir aquest llibre després de llegir aquest post. No tracta el tema més original del món (noi de 15 i dona de 35, casada i mare del millor amic del nano protagonista), però tot i així, tenia bona pinta.

El llibre comença bé, tot i que no hi ha gaire joc de seducció, de cop i volta l’Alexander Cleave de només 15 anys està embolicat amb la mare del seu millor amic, la senyora Gray de 35. Tot això en una Irlanda molt catòlica. Tan catòlica que després de la primera revolcada ella el conmina a confessar-se, sense donar noms es clar. Després de confessar-se el capellà va a casa seva a advertir a la mare del noi del perill que corre. I el secret de confessió? A partir d’aquí no tornarà a confessar-se mai més.

Però això ho anem veient en records, que poden ser enganyosos o imprecisos (l’autor juga molt amb això), records d’un Alexander Cleave, actor a la seixantena a qui ofereixen un paper per una pel·lícula (ell és home de teatre), on compartirà cartell amb una estrella força fràgil que li recorda bastant la seva filla morta que es va suicidar llençant-se a un penya-segat italià.

Si el llibre té un defecte és que de vegades la narració esdevé molt i molt lenta, l’obsessió pels detalls i els matisos per mi és excessiva. Això sí, el retrat de les atmosferes i escenaris és magistral, però de vegades m’agradaria que anés més directe al tema, clar que això va a gustos. La història bé, però l’estil és lent i a vegades pesat, he hagut de tornar enrere més d’un cop ja que quan m’avorreixo el cap no està pel que estic llegint, és un llibre amb el que m’ho he passat bé i també m’he avorrit. No el recomanaria amb gaire entusiasme la veritat.

Mataré a vuestros muertos / Daniel Ausente

El format no anima, no sé fins a quin punt és bona idea imitar els bolsilibros Bruguera com a format per un llibre, però dóna una imatge de cosa pulp i underground que en aquest cas encaixa a la perfecció.
Tenim una història en un Raval que es resisteix a que deixin de dir-ne Xino, allà passen uns personatges que serien uns secundaris de luxe en qualsevol novel·la de Méndez.
Personatges una mica extrems, lumpen pur, la confluència dels carrers Voltes, Enriqueta Martí i Plom (d’aquests existeix Plom, però a la Zona Franca, no pas al Xino), té nassos que un dels carrers sigui Enriqueta Martí, la vampira del Raval, perquè sota aquests carrers s’oculta un mal tan antic com el mon mateix. Indis sioux, la visita de Buffalo Bill, la Sisena Flota i els carrers del Xino, que eren el pitjor del pitjor, i que tot i els anys passats i la transformació viscuda pel barri encara no han deixat de ser del tot aquest: lo pitjor. Gent que crida que ha estat al talego perquè els donin un cigarret, nanos de reformatori, gitanos que trafiquen, gent que en definitiva trampeja com pot, i que fa que les 130 pàgines (amb lletra apretada) del llibre passin en un moment.
A l’autor el coneixia de El Butano Popular, em sembla, i el llibre está publicat per una d’aquestes mini (micro?) editorials, Prosa Inmortal, que estat sortint com bolets darrerament per alegria dels que ens agraden els llibres una miqueta més extrems del que el bon gust recomanaría.