Extraña forma de vida / Enrique Vila-Matas

En la meva investigació per descobrir si Vila-Matas és un geni o un timador avui em toca aquest llibre. De moment el meu marcador d’aquest autor està amb empat a 1, no em va agradar Bartleby y compañía, i sí em va agradar París no se acaba nunca. Així que aquest llibre seria la prórroga.
I aquí sí que sembla que ens trobem amb un llibre més novel·lesc, però estem parlant de Vila-Matas, no d’un escriptor típic, o sigui que això s’ha d’agafar una mica amb pinces.
De nou tot parteix d’una conferència que el protagonista ha de fer aquella nit, i nosaltres tenim un dia d’aquest protagonista, un dia mogut. Sap que a la conferència hi assistirà la seva cunyada-amant a qui no veu de fa temps i que no tornarà a veure a menys que es fugui amb ella. I això mentre recorda un viatge a Antibes per veure’s amb ella, localitat on vivia Graham Greene, i d’aquí passa als espies i decideix que parlarà d’espies a la conferència, ni que sigui per descansar del realisme social que s’ha apoderat de la trilogia que està escrivint, una trilogia on els protagonistes són la gent que es troba pel seu carrer, o el que creu saber-ne…
A veure, li estic començant a trobar el què a Vila-Matas, ara que m’han calgut tres llibres. És un autor diferent, això s’ha de reconèixer, ara encara espero un llibre seu que m’enganxi de mala manera.

El secuestro de la Virgen Negra / Dani el Rojo; Yolanda Foix

El primer llibre de la sèrie Tiburón em va deixar amb ganes de més, i aquest és l’altre llibre (encara n’hi ha un altre, de moment).
L’acció es situa just en acabar el primer llibre, amb la banda de Tiburón amb els diners de l’atracament i posant com més kilometres millor  entre ells i la gent del Tosco i altres víctimes del cop al Vegas Gold. Arriben al Ferrol, on un de la banda té un conegut que els pot donar un cop de mà i ajudar-los a situar-se allà, es diu Antonio Piñeiro i es dedica al contraban de tabac, per tones. Abans de fer negocis amb ells els hi demana un acte de confiança, un assassinat, però Tiburón s’olora que aquí hi ha gat amagat i… Si segueixo ja rebento l’argument, així que em pararé aquí.

El llibre “pulp” amb personatges molt reals, les bandes d’atracadors que vivien a tot tren van ser una realitat una bona pila d’anys. I els llibres es llegeixen en un moment i realment entretenen, molt.
Per cert, una adaptació al cinema no que el gènere “quinqui” ja s’ha espremut prou i de sobres, però aquest llibre (i l’anterior) adaptat al còmic podria ser tot un descobriment, aquí ho deixo.

Un home que se’n va / Vicenç Villatoro

Vicenç Villatoro és un escriptor que em cau bé i que he de llegir més. Més que res perquè la seva visió de la literatura és molt semblant a la meva, si teniu més curiositat us enllaço aquí una entrevista, i teniu la ressenya de la molt recomanable novel·la Titànic fent clic aquí.

A Un home que se’n va Vicenç Villatoro ens para del seu avi Vicente Villatoro, un home que va marxar de Castro del Río, als seixanta anys, seguint al seu fill que va marxar a Terrassa. Per què un home de seixanta anys deixa enrere tot el que coneix i adopta com a seva la terra dels néts enlloc de la dels pares o la pròpia?
Per respondre a aquesta pregunta ens hem de remuntar a qui era aquest avi, i sobretot a què li va passar, i això ens porta de manera inevitable cap a guerra civil. A Castro del Río, després de la sublevació militar va esclatar la revolta, hi havia gent que intentava mantenir la legalitat republicana i uns altres que el que volien era fer la revolució, amb les matances pertinents, un equilibri complex i a l’avi de Villatoro li va tocar formar part del comité de govern, almenys no era el comité de guerra dels anarquistes. Tot i així aquest tipus de decisions no sortien gratis, i en acabar la guerra un consell de guerra va condemnar Vicente Villatoro a la pena de mort, finalment se li va commutar per perpétua gràcies a que va salvar la vida a un parent capellà. Realment primer li van commutar mort per trenta anys, després trenta per vint i després la condicional perquè la guerra mundial no anava com toca i el règim necessitava fer gestos cap als vencedors abans que els vencedors prescindissin del règim, i després de la condicional indults massius que els presos eren cars d’alimentar.
Una de els reflexions que fa Villatoro mentre busca informació i papers sobre el procés de son avi és una frase que li diu un amic historiador sobre el tema de la memòria històrica: “Si algun dia es revisessin tots els processos de després de la guerra moltes famílies tindrien un disgust“. Perquè podem pensar que a tots els van matar per un tema ideològic, que en gran part sí, però també per coses com robar un banc, assassinar algú, robar, violar, pillatge en general… aquestes coses van passar i algú les va fer. Al final el càrrec més greu contra l’avi Villatoro és quan ell i la resta del comité van rebentar la caixa forta del Banesto del poble per tenir efectiu per poder comprar coses per al poble.
Perquè a Castro del Río, amb la revolució van abol·lir els diners, el poble era força autosuficient però quan calia recorrer a l’exterior feien falta diners. I sí, de seguida es va veure que això d’abol·lir els diners era poc pràctic. I de nou el que sempre passa llegint coses sobre aquell període, si el bàndol republicà hagués estat unit i decidit a guanyar la guerra primer potser les coses haurien estat diferents.
Després de la presó el seu poble ja no era ben bé el seu poble, no era només que els hi haguessin pres el que tenien, era que els hi havien pres el futur, i els fills volien un futur, per això l’any 50 van marxar, primer el pare de Villatoro, també de nom Vicente amb la mare i després de liquidar les darreres propietats del poble els va seguir l’avi de l’autor.
I la part final és un retrat de la immigració, d’aquests castellans o xarnegos que van triar ser de la terra dels seus fills i néts, i Terrassa als anys 50, on les vies del tren eren més frontera que l’origen de la gent (bé, les diferències eren més per nivell econòmic que per una altra cosa).
És un llibre llarg, més de 600 pàgines, i en alguns punts es fa una mica difícil de llegir, com si la guerra o la presó no s’acabés mai. Tot i el to biogràfic, i aquesta interpretació de l’avi per conèixer-se millor hi ha estones que no podem evitar pensar que estem llegint “un altre llibre sobre la guerra civil”. Recomanable, però cal anar una mica sobre avís, el llibre no és una novel·la i no es pot pretendre llegir-lo com si ho fos.

Vicenç Villatoro i el seu avi

I cap a la part final hi ha la narració (vinculada amb l’immigració) de la riada de Terrassa del 62, un fet del que trobo que se n’ha escrit poc, potser perquè encara és massa proper. Volia fer una miniressenya però al final ha sortit una de les altres.