La guerra interminable / Joe Haldeman

Un llibre de ciència-ficció bo, com manen els cànons, però si no us agrada la ciència-ficció no us hi acosteu, ja us aviso.
Anem a l’argument, hi ha una guerra amb una espècie extraterrestre. La terra fa temps que està sota comandament de l’ONU, els viatges estel·lars són relativament fàcils, però hi ha hagut un atac, i això demana tornar-s’hi contra un enemic que no saben ni quina cara té. Per anar a estomacar-se amb els aliens han de ficar-se en naus i buscar portals que permeten “saltar” a grans distàncies (una mica el que ara entenem per hiperespai), però sabeu el que passa quan s’assoleix una velocitat propera a la de la llum? Exacte, el temps! Els valents soldats passen cinc anys subjectius de servei, però a la terra n’han passat més de 20, com més viatges més temps passa. El protagonista demana que li assignin la seva companya a la nova companyia on el destinen i li diuen que no, que ja està tothom assignat, i ell els respon que els que l’han d’acompanyar ni tan sols han nascut encara.
Són soldats que quan tornen (cas poc probable que sobrevisquin) tindran el sou acumulat de tots aquests anys, però a la terra hi ha un problema d’atur. Un problema d’avorriment, no fa falta tanta gent treballant per garantir la supervivència, molta gent tira de subsidis per anar fent i viuen en una mena de felicitat que no se sap fins a quin punt respon al condicionament mental. Igual que als soldats els han condicionat per amb una ordre concreta matar sense contemplacions, a la gent la poden condicionar per ser feliç, per no protestar, per no delinquir… Un món molt diferent del que van deixar en marxar, un món on a més hi ha ordres secretes de que no se’ls doni feina, per això facilitar que tornin a l’exèrcit que és l’única feina que saben fer. I així, la guerra aquesta que dura segles pot continuar.
Els viatges espacials estan explicats amb força detall, i moltes coses se m’escapen. Però hi ha coses de la disciplina militar curioses, tots els soldats tenen un company de llit, assignat i que sol variar, com que hi ha tant dones com homes es veu que això està ben vist, no són parelles, són companys ocasionals, sense gelosia ni res, com anar al gimnàs, i només parelles heteros (això segles després farà un gir curiós).
I el protagonista Mandella, aconsegueix sobreviure i quan es llicència ràpidament torna a l’exèrcit, al cap i a la fi el món ja no és com el recorda i potser si sobreviu quan es torni a reintegrar a la vida ho fa en un món més humà, no necessariament la terra perquè ja hi ha molts planetes colonitzats, amb les seves peculiaritats cadascun.
El llibre va ser escrit en part com a crítica a la guerra de Vietnam, la impossibilitat de readaptar-se a la vida civil de molts veterans és pràcticament calcada a la que van tenir en el món real. I el pas cap a una societat cada cop més domesticada fa por, perquè pot ser real i sens dubte és més pràctic i les coses pràctiques solen ser les que s’acaben imposant.
No és tant l’estupidesa de la guerra, és en que es converteixen els soldats, i com després es poden reinserir o no en una vida completament diferent de la seva i de la que recordaven. Els hi han robat el present, i també el passat, i gran part del futur, i tot això per què? Per defensar generacions de rererererebesnéts? O fins i tot per defensar quina humanitat? Imaginem un home del renaixement trasplantat als nostres dies, doncs igual d’estrany es troba el protagonista cada cop que torna a la terra.
Llibre de ciència-ficció de la bona, amb molta càrrega de profunditat al darrera.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *