La quarta paret / Sorj Chalandon

Después de llegir crítiques que recomanaven aquest llibre al final no me n’he pogut estar i he volgut provar.
 I aquesta és una història d’Europa, com desde França es veien arribar i marxar dictadures com la dels coronels a Grècia, amb els desplaçats corresponents, i sobretot l’Orient Mitjà. I com l’esbojarrada idea de representar Antígona a Beirut amb actors de tot l’espectre étnic-religiós de la zona per establir, ni que sigui en el microcosmos d’una obra de teatre, un moment de pau. I a més a més Antígona, una obra amb tot un significat al darrera i de la que se’n poden treure paral·lelismes.
 I com l’amistat entre dos militants, germans es diuen, portarà a un tranquil aspirant a un lloc de professor d’història a jugar-se la vida intentant dur a terme el somni de l’obra de teatre del seu amic, que lluita sense esperança contra un càncer en el llit d’un hospital.
 Però Beirut, el 1982, no és precisament el lloc més segur de la terra. A més a més de diferents faccions en guerra entre elles, els franctiradors en punts estratègics, controls de carretera i per acabar-ho d’arreglar bombardejos israelians, tot un panorama que no convida a res. Queda ferit en un bombardeig, salva la vista de miracle però s’ha de passar quasi un mes allà abans no pot tornar a París, on té dona i una filla.
Quan finalment torna, sembla que amb la idea de fer la obra oblidada, té un transtorn d’estrès posttraumàtic com una casa, bàsicament està com una regadora. No cal que em digueu que és una malaltia i tot això, ho sé, però no tots els que tornen d’una guerra on han presenciat atrocitats tornen així.
I arriba la part final del llibre, la que no m’agrada, quan ho deixa tot i se’n torna a Beirut, a intentar fer la obra, o complir diferents promeses o… no pot amb la pau, però tornar-se’n a la guerra és una decisió idiota, no pas heroïca, fins i tot frívola. Quan em vaig llegir Un adèu a les armes em va envair la mateixa sensació, és fantàstic que el prota deserti, i una sort que el passaport americà li ho permeti, la majoria no tenen aquesta sort i si deserten els afusellen. Molta de la gent de Beirut el que volen és fugir, ells almenys tenen l’excusa que allò és casa seva, però un cop has salvat la vida i has pogut fugir de la guerra tornar-hi és una decisió d’allò més imbècil, i l’acaben matant i quasi que me n’alegro, el que passa quan es prenen decisions idiotes. Potser l’autor l’hi volia donar una aura d’heroisme, però jo no l’hi he vist.
Tot i això el llibre m’ha agradat i és recomanable, i els paral·lelismes amb Antígona estan molt ben portats, del retrat geopolític de la zona ens quedem com el prota, sense entendre massa què coi passa o qui té raó, això no ho sabem, però que es maten amb autèntica devoció això sí queda clar.

Punyetera flor / Blanca Llum Vidal

Com que previsiblement aquest no serà el darrer llibre de poesia que em llegeixo doncs quasi que creo una etiqueta específica. No sé si té molt sentit, potser en un any llegiré dos o tres llibres de poesía, però bé, tampoc està de més.
I com es comenta o ressenya un llibre de poesia? Francament no en tinc ni idea. Així que intentaré descriure l’estil i posaré un parell de poemes que m’hagin agradat.
L’estil de Blanca Llum Vidal és directe, els seus versos són habitualment curts, de vegades molt curts, fins i tot de manera excepcional inversemblantment curts, com si tingués pressa per dir-nos coses i la longuitud de les paraules fos només un detall sense importància. Això em sembla bé, saltar-se límits, sorprendre. És una mica punk i tot.
El llenguatge està molt cuidat, no defuig si cal paraules gruixudes o més d’argot, però tampoc les busca. El que sí busca són les aliteracions, jugant amb el so, enfotent-se d’aquesta mena de “regla” que diu que cal evitar-les. La poesia també és música, si vol repetir un so, una paraula o fins i tot un sentit, és ben lliure de fer-ho. I ara alguns dels meus poemes preferits d’aquest llibre, és una tria personal, arbitraria i injusta, però espero que serveixi per fer-se’n una idea.

HI HAVIA UN REIALME

Ens hem de veure
a poc a poc
quan els estels
toquin la mar,
quan el mar
bullent amb astre
vagi tip
de cel caient
i quan de ple
el retorni
un poc
a poc a poc
i al fons de l’aire.
Ens hem de veure
sols així
per sols només
amar-nos nus
de nuesa tanta
amb pergamí
a punt de mal
de mal de lletra.
Ens hem de veure
només molt
si ve la sang
ullant el temps
que fou el trot
de ser com l’indi.
Ens hem de veure
només si
a res li puny
l’ull vora l’ull
de l’ala nostra,
negra font clara,
germana nit,
nafra desclosa,
mort que mor
sempre.

Perro flaco / Leo Coyote

Segon llibre que m’agafo de Leo Coyote, l’anterior em va deixar molt bones sensacions i em va animar a tornar-hi.
Això sí, aquest llibre té una estructura d’anar enrera en el temps que pot fer que la lectura sigui complicada. De totes maneres confio en l’ofici de l’autor per sortir-se’n, com que escric això quan estic començant amb el llibre segur del tot de que se’n surti no n’estic. Així ens trobem un capítol titula “Dos días antes” seguit d’un “Dos años antes” i així… La història costa una mica d’anar seguint però ajuda molt el dibuix dels personatges, és llegir-los parlar o pensar i sabem al moment qui és. I la història és senzilla però amb moltes complicacions, com aquelles pel·lícules on va apareixent gent i gent fins que de cop i volta la roda comença a girar.
La història enganxa, perquè de tot, un assassinat, negocis més que dubtosos, dones fatals, delinqüència d’alta volada, tràfic d’armes, proxenetes, gent despitada, atracaments i fins i tot un combat de boxa. No falta de res!
El punt feble, que tot apuntava a un moment apoteòsic poc abans del final i no, la trama avança sense cops d’efecte. Però apart d’això tot molt ben resolt i llibre d’allò més entretingut, potser em va semblar més rodó Otro día en el paraiso, però això ja va a gustos.

La guerra interminable / Joe Haldeman

Un llibre de ciència-ficció bo, com manen els cànons, però si no us agrada la ciència-ficció no us hi acosteu, ja us aviso.
Anem a l’argument, hi ha una guerra amb una espècie extraterrestre. La terra fa temps que està sota comandament de l’ONU, els viatges estel·lars són relativament fàcils, però hi ha hagut un atac, i això demana tornar-s’hi contra un enemic que no saben ni quina cara té. Per anar a estomacar-se amb els aliens han de ficar-se en naus i buscar portals que permeten “saltar” a grans distàncies (una mica el que ara entenem per hiperespai), però sabeu el que passa quan s’assoleix una velocitat propera a la de la llum? Exacte, el temps! Els valents soldats passen cinc anys subjectius de servei, però a la terra n’han passat més de 20, com més viatges més temps passa. El protagonista demana que li assignin la seva companya a la nova companyia on el destinen i li diuen que no, que ja està tothom assignat, i ell els respon que els que l’han d’acompanyar ni tan sols han nascut encara.
Són soldats que quan tornen (cas poc probable que sobrevisquin) tindran el sou acumulat de tots aquests anys, però a la terra hi ha un problema d’atur. Un problema d’avorriment, no fa falta tanta gent treballant per garantir la supervivència, molta gent tira de subsidis per anar fent i viuen en una mena de felicitat que no se sap fins a quin punt respon al condicionament mental. Igual que als soldats els han condicionat per amb una ordre concreta matar sense contemplacions, a la gent la poden condicionar per ser feliç, per no protestar, per no delinquir… Un món molt diferent del que van deixar en marxar, un món on a més hi ha ordres secretes de que no se’ls doni feina, per això facilitar que tornin a l’exèrcit que és l’única feina que saben fer. I així, la guerra aquesta que dura segles pot continuar.
Els viatges espacials estan explicats amb força detall, i moltes coses se m’escapen. Però hi ha coses de la disciplina militar curioses, tots els soldats tenen un company de llit, assignat i que sol variar, com que hi ha tant dones com homes es veu que això està ben vist, no són parelles, són companys ocasionals, sense gelosia ni res, com anar al gimnàs, i només parelles heteros (això segles després farà un gir curiós).
I el protagonista Mandella, aconsegueix sobreviure i quan es llicència ràpidament torna a l’exèrcit, al cap i a la fi el món ja no és com el recorda i potser si sobreviu quan es torni a reintegrar a la vida ho fa en un món més humà, no necessariament la terra perquè ja hi ha molts planetes colonitzats, amb les seves peculiaritats cadascun.
El llibre va ser escrit en part com a crítica a la guerra de Vietnam, la impossibilitat de readaptar-se a la vida civil de molts veterans és pràcticament calcada a la que van tenir en el món real. I el pas cap a una societat cada cop més domesticada fa por, perquè pot ser real i sens dubte és més pràctic i les coses pràctiques solen ser les que s’acaben imposant.
No és tant l’estupidesa de la guerra, és en que es converteixen els soldats, i com després es poden reinserir o no en una vida completament diferent de la seva i de la que recordaven. Els hi han robat el present, i també el passat, i gran part del futur, i tot això per què? Per defensar generacions de rererererebesnéts? O fins i tot per defensar quina humanitat? Imaginem un home del renaixement trasplantat als nostres dies, doncs igual d’estrany es troba el protagonista cada cop que torna a la terra.
Llibre de ciència-ficció de la bona, amb molta càrrega de profunditat al darrera.

También esto pasará / Milena Busquets

Havia sentit a parlar molt d’aquest llibre. Crec que s’han venut els drets a entre 20-30 idiomes, arribant a xifres record a la fira de Frankfurt, sobretot per un autor novell, cosa que el seu editor, Jorge Herralde (Anagrama), no havia vist mai. El llibre és de Milena Busquets, filla d’Esther Tusquets, morta no fa gaire, com ha dit en algun lloc: se li va morir la mare i en va escriure un llibre. També s’ha cansat de dir que ella no és la Blanca, la protagonista del llibre, tot i que hi té moltes coses en comú. Crec que això és el que ha de dir, perquè necessita distància amb la protagonista, però vaja que jo diria que hi ha com un 80-90% d’ella en Blanca, i la mare absent que sobrevola tota la novel·la és clarament Esther Tusquets. També deia que no havia anat de “pobre niña rica”, que això era molt cutre, i se n’ha sortit, i se l’ha de felicitar per això.
La novel·la comença amb un funeral, el de la mare, i l’escapada de la protagonista a Cadaqués, on està enterrada la mare i on tants estius hi ha passat. Se’n va cap allà, amb els fills i els exs amb les famílies, a estiuejar com si no hi hagués un demà, i a reflexionar sobre pràcticament tot, a la llum de la mort de la mare, perquè quan es mor la gent que ens coneix, que ens trobem en la seva mirada, és quan ens anem morint nosaltres.
El llibre està ple de frases lapidaries, normalment tancant paràgrafs, i són sensacionals. I el llibre doncs parla de poques coses, però descobrint que aquestes poques coses ens diuen tot el que ens cal saber. M’ha quedat una frase críptica, però no sé explicar-ho millor (animeu-vos que són 172 pàgines de res). També s’ha dit que en la novel·la hi ha molt sexe, l’autora diu que no, i aquí coincideixo amb ella al 100%, de fet n’hi ha tirant a poc (explicat de manera directa i fresca, això sí), que aquest poc es consideri molt és una dada preocupant, però afegeix morbo al llibre i això sempre ajuda a vendre més.
El llibre està bé, es llegeix ràpid, i sota l’aparença d’un llibre lleuger s’hi amaga molt més, altament recomanable (potser no tant com l’expectació que se n’ha creat, però això ja seria un altre tema).

I per acabar m’agradaria posar un petit fragment del llibre, no fa espòiler, i el suscrix al 100%, tot i que potser això no em farà guanyar amics:

A veces me pregunto qué ocurrirá cuando esta nueva generación de niños cuyas madres consideran la maternidad una religión -mujeres que dan de mamar a sus hijos hasta que tienen cinco años y entonces alternan el pecho con los espaguetis, mujeres cuyo único interés y preocupación y razón de ser son los niños, que educan a sus hijos como si fuesen a reinar sobre un imperio, que inundan las redes sociales de fotos de sus retoños, no sólo de cumpleaños o viajes sino de sus hijos en el wáter o sentados en un orinal (no hay amor más impúdico que el amor maternal contemporáneo)- crezcan y se conviertan en seres humanos tan deficientes, contradictorios e infelices como nosotros, tal vez más incluso, no creo que nadie pueda salir indemne de que le fotografien cagando.

Mentre el món explota / Roderic Mestres

Aquest llibre m’ha agradat, molt. La contraportada em va fer gràcia, i la seva mida de butxaca real em va decidir a començar-lo i acabar-lo el mateix dia. Per fi comencen a sortir llibres en català amb protagonistes que siguin uns perdedors-bebedors-bonspernores, així en general. M’agrada Bukowski, m’agrada Welsh i de moment l’únic en tenir personatges d’aquest estil (apart d’un servidor, modestia apart) era Sergi Pons Codina, o sigui que benvingut!
Sobre el llibre tenim un personatge que ja he descrit, tant desconnectat del món que ni s’entera (ni quasi nosaltres) de perquè el món se’n va a fer punyetes, sembla tot plegat que els xinesos ens envaeixen i es desencadena el pànic i petits nuclis de resistència a un enemic que encara no ha arribat aquí ni molt menys. A ell l’interessa sortir a beure, que li creixi la planta de menta i si pot lligar doncs encara millor. Té certa lògica que els millors a sobreviure siguin aquells a qui la civilització i la societat importen un carall, tot i que sense societat a la que estar en contra la seva postura és una mica estranya però què collons! El món se’n va a fer punyetes, en un cas així cridar que tot ens importa una merda és la cosa amb més sentit que es pugui imaginar.
El llibre se m’ha fet curt, i és l’únic llibre d’aquest autor que hi ha a biblioteques, hauré d’esperar al següent. I un petit espòiler que no me’n puc estar: l’escena amb MNAC és senzillament genial, però funciona gràcies a tot el que hi ha abans, això sí. Un nou autor a seguir i una nova petita editorial que convé no perdre de vista.

Ofrenda a la tormenta / Dolores Redondo

Doncs ja que amb aquest llibre acabo la trilogia de Baztán, toca un ressenya de les grans. Una ressenya que penso omplir d’espòilers, així que si no voleu que us rebenti res potser que deixeu la lectura d’aquest post per quan ja us hagueu llegit el llibre, no vull queixes.

Molt bé, jo al final del segon llibre esperava que Amaia acabés amb la mala puta de sa mare d’un tret, o molts, trobo que si tens encanonat amb la glock un element que faria passar Satanàs per un monitor d’esplai el millor és buidar-li el carregador a sobre, encara que no serveixi de res, s’ha de provar. Però això és una trilogia i feia falta la mare viva, tot i que la vulguin donar per morta.
L’argument, d’un llibre al següent, no s’acaba de tancar del tot, cal deixar gent a la presó i preguntes sense resposta, i aquestes es van acumulant, i en aquest llibre tindrà feina a tancar-ho tot.
I com en una progressió que venia des del primer llibre aquí arribem als nens, i a les sectes satàniques, i a nens desapareguts en famílies a les que després han anat molt bé les coses, com si tot no fos més que una venta. I recuperem personatges del segon llibre, el jutge Markina, l’infermera “àngel de la mort” Fina Hidalgo i també Elena, que va posar sobre la pista dels satanistes hippies Amaia el final de segon llibre i que aquí apareix per revelar més coses i morir de manera horrible, el capellà opusià i alt membre de la cosa eclesiàstica Sarasola. També moren més detinguts, i fins i tot Jonan el company de feina d’Amaia que a més a més sembla que era un talp (escric això mentre encara estic llegint el llibre).
I tot comença amb un cas aparentment típic de mort sobtada, mort de bressol, i la llegenda que en aquestes morts Inguma entra per la finestra i els hi roba l’alè als nadons. De nou tenim la mitología basc-navarresa que es remunta a les primeres creences paganes molt anteriors al cristianisme.
A més a més la relació d’Amaia amb el seu marit James no passa pel millor moment, tampoc la relació d’Amaia amb la seva germana Flora, almenys li queda el nen Ibai. I el seu contacte a l’FBI l’agent Dupree està poc menys que en recerca i captura. I James ha d’anar als EUA per una operació a cor obert de son pare, i s’emporta Ibai. Són moltes moltíssimes coses i tinc seriosos dubtes de que ho pugui resoldre satisfactoriament.
I com sempre els escenaris, la vall de Baztan, el poble d’Elizondo, i també Iruña… són personatges amb  pes específic.

I a partir d’aquí escric amb el llibre ja acabat. I m’ha agradat, m’ha entretingut, m’ha tingut amb l’ai al cor, però hi ha coses que no m’han acabat de convéncer. Que Markina no era el que semblava i era un dels dolents ho tenia clar des de la fustrada exhumació del panteó a Ainhoa. Però gairebé tots els temes es tanquen molt ràpid, molt cap al final i no de la millor manera. La mare d’Amaia, Rosario, es talla el coll i llestos, un personatge que semblava l’encarnació del mal i l’odi cap a la seva filla no pot acabar així, quasi el podria haver deixat en el llimb per alguna continuació dels llibres (que segur que tard o d’hora acabarà fent), jo em temia que al final el personatge tindria una redempció, li praticarien un exorcisme o alguna cosa tornaria a ser qui és i demanaria perdó a Amaia i moriria en pau, almenys això no ha passat i és una sort perquè hauria tirat el llibre per la finestra (i no podia, no era meu). El jutge Markina és el dolent però en algun moment hauria sospitat que era el seu propi pare per un mena de pacte amb el diable, ja que la seva mare diu d’ell que és el marit no pas el fill, això no queda resolt; i del tema dels satanistes queda molta cosa que no acabem de saber. Tampoc acaba de quedar clar el tema de les germanes d’Amaia, sobretot de Flora i que ara ens enterem que una de les víctimes del primer llibre, Anne, resulta que era filla seva, potser tot plegat una mica massa forçat, el canvi d’actitud de Ros si que està ben portat, però potser ens interessaria saber exactament què diuen els documents amb que ha fet xantatge a Flora per quedar-se l’obrador familiar. I l’agent del FBI queda més penjat que totes les coses, ni sabem què estava fent, ni si sobreviurà ni perquè el propi FBI l’està buscant… També queda penjant d’un fil el matrimoni d’Amaia però això queda més o menys ben encarat, o encarat amb possibilitats almenys.
Pel meu gust massa coses resoltes d’aquella manera, en aquest aspecte n’esperava més. En totes les altres coses el llibre m’ha agradat i m’ha agradat la saga i começo a tenir ganes de fer una escapada per tota aquella zona. L’autora diu que no farà més llibres amb els personatges d’aquesta saga, i jo crec que sí, que trigarà i es farà de pregar però hi tornarà, veurem si m’equivoco o no. Ara només falta que les adaptacions fílmiques siguin dignes i estiguin a l’alçada.

Querido diario / Lesley Arfin

Hi ha algunes editorials que m’agraden, i això es pot veure amb les ressenyes que surten aquí, una d’aquestes és Alpha Decay, com amb les altres si un llibre porta el seu logo m’inspira confiança. A més a més aquest llibre tenia bona pinta, el diari d’una noia, d’una noia dolenta i problemàtica, però revisitat des de la noia adulta i amb comentaris i preguntes fetes anys després. Una disecció del diari, o una autòpsia, si es prefereix.
Perquè un diari adolescent a seques és una cosa com molt vista, ni el tema de les drogues ho arregla la veritat, no ens espantem de res, hem llegit de tot. Però algunes entrades comentades, amb actualitzacions o fins i tot converses amb altres protagonistes. Guanya, i guanya molt, no és només un diari, el diari és l’excusa perquè la protagonista ens expliqui com ha arribat fins on ha arribat.
La part bona és que m’agrada que no busqui excuses ni intenti justificar-se, el llibre no va d’això. I algunes converses contradiuen del tot el que posa el diari o el que ella recorda, perquè els records ja ho tenen això, que ens recordem més com ens hauria agradar ser que no pas com erem de debó. La part dolenta és que a partir de la universitat les coses comencen a anar molt de pressa, i el ritme més pausat i profund de la primera part del llibre aquí queda substituït per un ràpid “nem per feina!”.
El llibre compta amb pròleg de l’actriu Chlöe Sevigny, que diu tenir moltes coses en comú amb l’autora del llibre Lesley Anfrin, a més apareix a la pel·lícula Kids, on es retrata una joventut molt com la del llibre, més o menys. Us poso el trailer:

Però jo a la Sevigny la prefereixo cantant la canço de la pel·li Boys Don’t Cry.

Casino de Santa Isabel / Gemma Freixas

Les històries ambientades a la colònia de Guinea m’agraden, i si a sobre hi surt un casino… vaja que aquest llibre té un títol que em fa molt complicat de resistir-me.
Som a Guinea, poc després de la independència, i un home apareix mort, un blanc, en Montesinos, prop d’un dels barris de negres. Montesinos tenia fama de jugador, bebedor, i perseguidor de nadiues (miningues), tot un sant. Tot sembla apuntar a una aturada cardíaca, però el guàrdia civil que ho investiga, Guillem, no les té totes, i contra les ordres del seu superior comença a investigar, i veu que Montesinos participava de l’estafa amb el cacau. El cacau guineà estava molt subvencionat, i de vegades els productors el compraven a països veïns i el revenien com seu per cobrar les subvencions. En un moment en que tot pot començar a canviar i ni se sap com, investigar segons què posa molt nerviosos a gent molt important que intentaran persuadir Guillem que deixi de furgar el que no li importa.
Tot això mentre el president Macías comença a dur el país ràpidament cap al col·lapse, i la confrontació étnica, tot i que l’ase dels cops preferit són els espanyols que encara queden a l’illa, cada cop menys. L’assassinat va perdent importància mentre se’ns retraten els darrers dies de presència espanyola a Guinea, amb un president embogint, i les potències mundials mirant-s’ho amb indiferència perquè sabien que allà hi ha petroli en quantitats ingents. Una descolonització que més aviat va ser una desbandada per salvar la vida i un país, com tants altres, que amb la independència va començar a anar pel pedregar a mans d’un sàtrapa de record guinness (si en voleu saber més, de Macías i altres no us perdeu el llibre Pallassos i monstres).
Al final el casino hi apareix més aviat poc, ja m’estranyava a mi un casino funcionant com a casino a l’espanya franquista… I l’assassinat té a veure amb obscures maquinacions que tenien com a objectiu seguir l’estela de Sud-àfrica i establir un règim d’apartheid que perpetués els privilegis dels blancs sobre la població autòctona. Va ser una sort que no fructifiqués, clar que el que van tenir enlloc d’això tampoc és per envejar-ho.

La puta història de Catalunya de la iaia / Jofre Martell

Em declaro molt fan de les receptes de la iaia, el blog de cuina que m’encantaria haver fet, per això em va fer molta il·lusió que aquest Sant Jordi em caigués La puta història de Catalunya de la iaia, repassem una mica el llibre.
És la nostra història sí, però explicada amb paraulotes i mala llet i comentaris ofensius pràcticament per tothom, és un llibre meravellós.
I possiblement sigui una de les poques maneres que aprenguem alguna cosa de la nostra història, per agafar perspectiva més que res, i per repassar la quantitat de vegades que com a poble l’hem cagat de manera clamorosa. I també serveix per riure una estona, que no està gens malament.
No és un manual d’història normal, i no aprofundeix gaire tampoc, ara que per fer-se una idea de la nostra història sí que serveix, per aprofundir més en la història, com diria la iaia: aneu a la puta biblioteca, lerdos!