L’home que va confondre la seva dona amb un barret / Oliver Sacks

Ara feia molt que no em posava amb un llibre de NO-FICCIÓ (resulta que no tant, però sí que llibres més aviat tècnics ara feia temps que no m’hi posava). També vaig arribar a aquest llibre de manera trista, el senyor Sacks s’està morint i va aparèixer un missatge seu a les xarxes socials despedint-se, i a partir d’aquí gent amb un criteri del que me’n refio recomanaven els seus llibres, i vaig agafar aquest.
Amb Sacks em passa com amb Dawkins, divulga tant bé que no hi fa res que el llibre tracti sobretot sobre neurología (tema que desconec), ho fa interessant i entenedor, com Dawkins ho fa amb la biologia i l’evolució. Ambdues disciplines són fascinants, i el cervell humà és una màquina d’una complexitat tremenda, una complexitat que ens defineix com a persones quan funciona bé, i també quan no funciona bé, com si no controlem les nostres cames a menys que les mirem, o si ens quedem encallats en un dia de fa anys i no passem d’allà ni som capaços d’incorporar nous records o si no veiem les cares de la gent a menys que les relacionem amb una determinada melodia o…
Serien casos fascinants, però responen a persones, persones que han de viure amb aquestes peculiaritats, alguns en són del tot incapaços i d’altres han de reapendre tot de coses que donem per suposat com el moviment de les cames, o els braços o el que sigui.
El capítol titulat “Bessons” m’ha encantat, dos bessons, un CI de 60 amb prou feines, però capaços de proeses matemàtiques tremendes com calcular el dia de la setmana de qualsevol data en un rang d’uns 80.000 anys, o d’anar trobant nombres primers fins a 20 xifres perquè sí, com si en els nombres trobessin un ordre que poguessin fer seu.
Un llibre molt recomanable, i un autor també recomanable en l’àmbit de la divulgació. La peli Awakenings (Despertar) està basada en un llibre seu, us en deixo el trailer.

Huida del corredor de la muerte / Edward Bunker

Aquest llibre recull alguns relats d’Edward Bunker publicats postumament. Potser us estranyi que una de les etiquetes sigui BLACK AMERICA, però alguns relats i molt especialment el primer (un relat de 70 pàgines) La justicia en Los Angeles 1927, s’engloba perfectament en aquesta temàtica. I a risc de ser incorrecte ens trobem amb un llibre de relats de presons, tot i que quan Bunker va entrar a les presons els presoners negres encara no eren majoria aclaparadora i tampoc havien començat les guerres racials, existia certa segregació però entre els diferents grups racials no hi havia una oberta hostilitat com sí n’hi va haver després.
Bunker es va passar molts anys a la presó, així que jo aventuraria que tots aquests relats són reals, o almenys parteixen de vivències reals, canviades o adaptades o… hi ha autors que s’han d’inventar el que són les presons, ell no, ell les coneixia de primera mà i pràcticament des que era un nen. El que llegim no és del tot ficció.
Un apunt personal és que crec que aquest llibre no està del tot acabat, possiblement tingués la intenció de fer un gran llibre o una gran novel·la sobre les presons, i hauria sigut una novel·la magistral com No hay bestia tan feroz, però de totes maneres aquests relats estan prou bé, sobretot si voleu fer un tast d’aquest autor, tot i que el millor dels seus personatges és quan surten de la presó.
Per una d’aquestes històries un dia abans d’acabar el llibre vaig veure per la televisió la pel·lícula Hurricane Carter, un home innocent i negre condemnat a tres cadenes perpètues, o sigui que la història de La justicia en… no és gens exagerada, i no puc dir més per no esguerrar potser el millor relat del llibre juntament amb el que dóna títol al recull. Ed Bunker en estat pur, us deixo amb Hurricane Carter de Bob Dylan.

Una infancia: biografía de un lugar / Harry Crews

M’alegro molt cada cop que apareix un llibre de Harry Crews, sé que gaudiré i sé que em preguntaré perquè coi no s’havia publicat abans a aquest tros d’escriptor.
Aquest llibre és autobiogràfic, però a l’estil Harry Crews i primer ens explica la vida de son pare, no és una biografía típica i on tots els fets estan perfectament documentats i tot és veritat objectiva i compulsable, però és igual.
També sería lícit pensar que els seus llibres sí, però que potser una autobiografía no està al mateix nivell. Error. La infància de Harry Crews podría sortir d’un dels seus llibres tranquil·lament, és un material literari de primera.

El seu tatuatge

Quan un escriptor reexit es posa amb la seva vida té moltes coses a favor, la majoria d’escriptors que admiro tenen % variables d’autobiografía en els seus personatges i els seus llibres. Sempre hi ha alguna cosa en concret que sí han viscut ells, o algun personatge més o menys basats en ells… Si un escriptor és prou bo per crear vida del no-res, si ha de recrear una vida tan real i tan propera com la seva… té tots els números per lluir-se.
La infància de Crews va ser molt dura, al comptat de Bacon, Georgia, fill pobre d’un pagès pobre, en un poble ple de pagesos pobres, als anys 30 i 40, el telèfon més proper estava a quilòmetres, les carreteres no estaven asfaltades, encara quedaven negres que havien viscut com esclaus. Un poble petit al cul del no-res on l’únic que ensenyava a la gent com podia ser el món de fora era el catàleg dels magatzems Sears. A més a més el pare de Crews tenia afició a dues coses: l’ampolla i treballar, i es va matar literalment a treballar.

Harry Crews

El petit Harry té un company inseparable, el gos Sam, i es fa molt amic del fill dels que treballen a la seva granja, una família de negres amb una àvia que rondava la centena d’anys. I Harry un dia agafa una malaltia, i es queda al llit, amb febre i les cames doblegades cap enrere en un angle forçadíssim. Metges i predicadors s’acosten impotents per intentar curar-lo, sense èxit, s’ha convertit en un freak. Però Auntie, l’àvia negra, li diu que això li passa perquè un ocell (com els que té en una habitació de casa) li ha escopit a la boca, que ha d’alliberar els ocells. Ho fa i comença a recuperar una mica de mobilitat i ara almenys es pot seure. Contra tot pronòstic es va recuperant, i quan comença a estar bé cau en un barril d’aigua bullent per la matança del porc i es torna a passar una temporada confinat al llit.
Temps després els seus pares es separen i ell son germà i sa mare, en plena nit deixen la casa, i després van a la ciutat on la mare treballa en el tabac a preu fet, el pare els va a buscar però allò no funciona i es divorcien. Però el pare no va morir treballant? Sí, i Harry era tant petit que ni ho recorda, però la mare es va casar amb el germà de son pare (es veu que en aquella época-zona això era normal en casos de viduetat), i Harry va creure quasi tota la seva infància que el seu tiet era son pare.
I després ja poc més, algun tonteig amb la delinqüència i de cop i volta ens el trobem que torna a Georgia, després de servir als marines, i es dóna compte que s’ha allunya molt d’aquella gent, però que encara en segueix formant part, d’una manera una mica contradictòria si es vol, però no per això menys real.
Llibre molt recomanable, com tots els de Harry Crews, només he trobat a faltar que seguís més enllà amb el Harry adolescent i el marine que va lluitar a la guerra de Corea i el que va haver d’enterrar a un fill i el karateka i…  Suposo que a mida que es vagin publicant els seus llibres aniré descobrint aquest gran auor.

Legado en los huesos / Dolores Redondo

Segon llibre de la Trilogia de Baztán, agafat amb ganes després de les bones sensacions que em va deixar el primer llibre de Dolores Redondo.
Tornem amb la inspectora Amaia Salazar, ara ja en la recta final del seu embaràs, quan les coses que semblaven resoltes en el primer llibre comencen a prendre un gir inesperat que obliga a investigar una mica més, perquè sembla que es tractava d’una cosa molt més gran. Si en el primer llibre es parlava sobretot del basajaun com a presència sobrenatural aquí toca parlar del tarttalo.
I com sempre tenim el poble d’Elizondo, i la família d’Amaia, inclosa la seva mare, i la investigació que va posant-se cada cop més interessant, i més terrible.
Tot comença amb un atac a una petita esglèsia d’un altre poble de la vall, Arizkun, i el record dels agotes, una mena de proscrits amb una simbología que coincideix amb l’atac. I uns ossos de braços, les víctimes del primer llibre tenien braços amputats, una cosa que no es va acabar d’aclarir.
I en aquest llibres passen coses, moltes, i es resolen dubtes alhora que se’n plantegen de nous. És allò de donar una resposta que planteja dues preguntes, més o menys. Si explico més coses caic en l’espòiler però hi ha hagut moment de pensar “joderjoderjoder” i quedar-me flipat. Llegeixo al transport públic i és un miracle que no m’hagi quedat al tren fins a final de línia.
El segon volum d’una trilogia sol ser el llibre més complicat, al primer llibre tot és nou, i les coses es resoldran de debó en el tercer, de totes maneres aquest manté el to, el ritme i millora respecte l’anterior, tot i que l’argument queda obert i espero llegir ràpid el tercer volum, tot i que em temo que hi haurà una cosa que no m’agradarà, ho veig a venir.

Mort / Terry Pratchett

Tenia aquest llibre per casa des de fa la tira, fa molt que em volia anar agafant els llibres de la sèrie Mundodisco, i tocava aquest, el quart. Recentment amb la mort de Pratchett vaig decidir que potser ja era hora d’agafar el llibre d’una vegada.
Vaig conèixer a Pratchett per casualitat, una companya de la carrera em va deixar un llibre, crec que volia que li’n fes un resum o alguna cosa per l’estil (qui m’anava a dir que després faria tantíssimes ressenyes), era un llibre titulat Camioneros, i em vaig riure moltíssim, crec que vaig llegir algun llibre més d’aquella sèrie, però la sorpresa amb el primer ja em va deixar clar que amb aquest autor em divertiria.
He dit abans que aquest és el quart, o sigui que m’he ventilat els tres primers, no en faré un resum, són molt recomanables i divertits i el fet que els llibres també es pugin llegir independentment uns dels altres ajuda a que s’hi posi gent amb mandra per llegir. Valen la pena, potser el tercer em va semblar una mica més fluix, però estic parlant de llibres llegits fa molt temps, ni tenia aquest blog encara!
En aquest llibre coneixerem a Mort, un nano que sembla tenir més genolls del compte a qui son pare intenta trobar una ocupació, l’acaba agafant d’aprenent la Mort, sí calavera, capa negra… i li ensenya l’ofici de recollir ànimes i així guanya temps per dedicar-se a pescar, o emborratxar-se o… El que passa és que Mort no només sembla maldestre, ho és, i amb una cosa tan seria com la vida i la mort els errors no casen gens.
Un plantejament esbojarrat? Sí, i terriblement divertit també, crec que aquest és de moment el millor llibre de la sèrie, ara toca anar pel cinquè, a veure si no trigo tant.
La mort d’un escriptor sempre és una pena, però ens queden els seus llibres, no és poc consol.