París no se acaba nunca / Enrique Vila-Matas

No em va acabar de convèncer l’altre llibre (i únic que m’havia llegit) d’Enrique Vila-Matas, però sempre cal donar un mínim de dues oportunitats a un autor abans de descartar-lo de cara al futur, i aquest llibre semblava una mica més novel·la que l’altre que és un assaig. No estic despreciant els assaigs només destaco que no són novel·les.
I no però sí.
No és més novel·la però sí em va agradar més.

Vila-Matas no és un autor “normal”, els seus llibres semblen més una confessió, una coferència, un diàleg amb el lector si és vol, que no pas una novel·la. És el seu estil, és la seva literatura i cal entrar-hi. Buscar-hi una novel·la més standard només garanteix la frustració. Ull! Que aquest sigui el seu estil no vol dir que ens hagi d’agradar, per gustos colors, però és convenient saber-ho, tenir clar que un llibre de Vila-Matas no és una novel·la o no ben bé o un tipus molt particular de novel·la. També cal tenir clara una altra cosa, llegir-se aquest llibre d’una sentada és possible, però no desitjable, l’ideal és anar-lo tastant, a estones, sense pressa, i alternant-ho amb altres llibres on sí que passin coses. No canviaré pas la meva opinió de Bartleby y compañía, però potser no el vaig llegir amb la millor disposició per llegir a Vila-Matas.

(c) Cesc Llaverias

Aquesta novel·la agafa l’excusa de París per explicar uns anys de formació de Vila-Matas com a escriptor, llogant una golfa a Marguerite Duras, i intentant emular a Hemingway a qui més tard i només en opinió seva s’hi assemblaria. París com un punt d’inflexió hemingwaià, com una ciutat que deglutia persones per escopir-ne escriptors. Un llibre que no són unes memòries però que ho podrien ser, o que són allò que Vila-Matas escriuria posat en la tessitura d’haver d’escriure unes memòries.

Em passa una cosa curiosa amb Vila-Matas, els seus llibres em semblen una justificació o una explicació d’una altra obra que no existeix, normalment si em llegeixo unes memòries d’un escriptor he llegit abans la seva ficció, aquí no, són una brillant nota a peu de pàgina que no tenen on posar-se. És una impressio molt meva aquesta.

Però tot i aquesta visió tan meva, m’ha agradat el llibre i crec que em llegiré algun altre llibre de Vila-Matas de tant en tant.

Jo confesso / Jaume Cabré

Jaume Cabré és un dels grans de la nostra literatura, però darrerament va millorant a cada llibre. A mi Les veus del Pamano em va encantar, i estava convençut que era el seu millor llibre. Aquest és millor, tot i que potser sigui millor recomanar l’altre per algú que vulgui començar amb Jaume Cabré.
Aquest Jo confesso és un llibre llarg, complex, difícil i absolutament genial.

Són 1000 pàgines sense concessions, Jaume Cabré ens vol explicar una història i ho pensa fer a la seva manera i ja ens espavilarem per entendre què llegim i on se situa l’acció i quin és el protagonista que parla. Un escriptor menys habilidós amb aquesta idea hauria perpetrat un artefacte vagament literari del que caldria fugir (no puc evitar pensar en un llibre que vaig abandonar per avorriment mortal i no entendre res com El arco iris de la gravedad), però en el cas de Jaume Cabré tot s’entén, aconsegueix que sense que sembli que li costa sàpiguem en cada moment què qui i on, i amb una novel·la que avança tant, i amb tantes voltes, i amb tantes històries… això té un mérit immens.
Anem una mica amb la novel·la, el protagonista, o un protagonista, o el personatge a qui li passen més coses, parlar del protagonistes pot fer semblar els altres personatges secundaris, és Adrià Ardèvol, nen tímid, estudiós, molt i molt llest, fill d’un pare entestat a fer-ne un erudit, un destí que no és divertit però el pare no creu que siguem en aquest món per divertir-nos. Per això no ens ha d’extranyar que els seus millor amics dels seus primers anys siguin imaginaris, en Carson (el sheriff) i l’indi arapaho Àguila Negra, sortits dels pulps de l’oest.
Una de les imposicions de l’educació és el violí, i gràcies a aquest violí passarem per la Cremona on Stradivari quasi no tenia competència, i veurem aquesta competència i un violí que és més que un violí que en permetrà coneixer coses com Auschwitz, els nazis, i com aquest violí acaba a les mans del pare de l’Adrià, en Fèlix Ardèvol que té una botiga d’antiguitats on dóna sortida a la seva obsessió de col·leccionista.

Autor: Ministry of Foreign Affairs of the Republic of Poland; llicència CC

El perill d’una novel·la amb històries “laterals” és que poden no interessar-nos tant com la principal, però aquest no és el cas, i Cabré passa d’una a l’altra pràcticament sense transició (de vegades sense el “pràcticament”).
Adrià deixa el violí, el seu amic Bernat no, i es dedica a la música amb éxit però el que li agradaria és escriure llibres, i l’Adrià es dedica al coneixement i acaba com a professor universitari, mentre persegueix el trauma del seu primer amor amb l’esperança de poder-lo retrobar o almenys entendre què va passar. L’amistat Adrià-Bernat al llarg dels anys ens mostra la seva evolució i una mica també l’evolució de l’amistat en persones diferents i canviants que amb poques coses en comú (però fortes) en tenen prou per bastir una amistat duradora.

Autor Jason Hollinger, llicència CC

El gran amor d’Adrià és Sara Voltes-Epstein, i el coneixement, i el seu Storioni. Però a l’Adrià sempre el maneguen, son pare amb els estudis, sa mare amb el violí i també va ser responsable de la fugida de Sara quan l’Adrià n’estava perdudament enamorat.
En aquest llibre tenim moltes històries, ja n’he parlat, m’he deixat la d’un convent i un inquisidor, i sobretot els personatges, la mare de l’Adrià i la Lola Xica, l’Adrià i la Sara, i la Laura i el Bernat i… un llibre difícil de resumir, i no només per la seva extensió i pel seu anar i venir, un anar i venir que ja que la història m’anava interessant m’era ben bé igual.

Que un llibre de mil pàgines se m’hagi fet curt crec que diu molt a favor.

El guardián invisible / Dolores Redondo

Portava alguns llibres que m’estaven costant una mica, i quan això em passa el millor remei és novel·la negra de la bona, de la que enganxa, com aquest llibre. Un fenomen literari que m’ha fet comprovar a la viquipèdia si llocs com la vall de Baztán o Elizondo existeixen, i sí! La trilogia de Dolores Redondo ha enganxat a moltíssima gent, tenia ganes de veure perquè. En general desconfio dels best-sellers, excepte quan són novel·la negra, una mania molt meva.
Unes noies apareixen mortes a la vall de Baztán, joves i amb tantes similituds que tot fa pensar en un assassí en sèrie, la inspectora Amaia haurà de desplaçar-se al seu poble natal, Elizondo, per intentar esbrinar què està passant. Però tornar a la casa sempre és complicat, sobretot quan pràcticament se n’ha fugit per escapar d’un destí que semblava bastant inevitable.
Perquè ens enterarem de perquè Amaia va marxar del poble, a diferència de les seves germanes, que s’hi van quedar i mantenen l’obrador de la família on tenen una empresa de reposteria. Anirem veient això, i les investigacions que no semblen dur a res i que no aconsegueixen evitar que apareguin més víctimes. També descobrirem coses del Baztán, i d’èpoques passades quan la relació de la gent amb la terra era molt més estreta, mitologies i antigues creences moltes vegades reaprofitades per l’església. Perquè a més a més de la maldat hi ha més coses que costen d’explicar, presències, com el basajaun, però ja seria entrar en l’espòiler.
Faré un ressenya més extensa quan em llegeixi els altres dos llibres de la trilogia, però ja avanço que en aquest hi ha coses que no m’han acabat d’encaixar, o que no s’han acabat d’explicar, potser surten a les següents novel·les, sinó és una errada.

Això sí, el llibre enganxa com una mala cosa!

La chica mecánica / Paolo Bacigalupi

Començo a escriure aquesta ressenya sense tenir del tot clar si acabaré el llibre. No sé si és que tinc abandonada la ciència-ficció o que després de llibres curtets un de 540 pàgines i lletra petita se’m fa massa coll amunt, però m’està costant.
Ha costat una mica, però al final he pogut amb el llibre. Triguen a passar coses, i quan passen tampoc sabem massa bé per on ens caurà la garrotada. Som al segle XXII a Tailàndia, que ara és un país tancat, ha passat ja fa temps una cosa que va acabar amb els temps en que els motors de benzina feien el món un lloc petit i interconnectat, el transport marítim ara es fa en vaixells de vela, l’enginyeria genètica fa el que pot per anar superant les diferents plagues alimentàries, i també hi ha neosers. Els neosers són robots amb aparença humana, fabricats a Japó per tenir mà d’obra amb la que compensar l’envelliment de la població. A mi crear robots que mengin o que necessitin aigua o demés em sembla molt absurd, o sigui els humans som molt complicats fer una réplica humana estaria bé si no tingués els inconvenients que a nivell funcional són una pila. Tenim empreses, que fan servir una mena d’elefants gegants (megadontes) per moure cadenes de muntatge i similar, i inmigrants xinesos que van haver d’escapar del pais quan la part musulmana es va fer amb el poder a la Xina (més o menys, la informació se’ns va donant a poc a poc), i funcionaris corruptes i canvis…
Fonamentalment trobareu això, ara és un llibre molt llarg i per ser tan llarg deixa moltes coses a mitges, no m’ha convençut especialment.

Kallocaína / Karin Boye

Un llibre molt de l’estil de 1984, però molt anterior, el que demostra que no és el mateix un llibre en anglès que un en suec a l’hora de ser un referent internacional. A més a més l’autora Karin Boye va ser una precursora en moltes coses (lesbiana, artista, feminista, suicida).
En el llibre que ens ocupa ens trobem una societat totalitaria inspirada en el nazisme però que potser ens semblarà que té més en comú amb el comunisme de tall estalinista de l’URSS (com 1984, sí, però aquest llibre s’hi va avançar una dècada), un Estat Mundial, gris o organitzat més com un imnens formiguer que com una cosa remotament humana. El protagonista, Leo Kall inventa la Kallocaína, un sèrum de la veritat.
Però com deia Nicholson a A few good men, potser no podem amb la veritat, i la veritat és que si ens posem a jutjar no els actes sino les idees… en fi, més i més gent als camps de treball una autèntica bogeria i un món del que l’única manera d’escapar és amb la mort.
És significatiu que tant a 1984 com aquí les projeccions de futur que es feien sobre el comunisme fossin tan negres, i que encertessin tantíssim.
I aquí el tall de la pel·lícula, dos minuts gloriosos, tot i en Tom Cruise.

El vigilant / Peter Terrin

És un llibre en el que costa entrar, força, però si resistim ens començarà a intrigar i abans de donar-nos compte estarem hipnotitzats per la prosa de Peter Terrin, tant simple aparentment; i no hi ha res més difícil que escriure fàcil.
I el llibre costa de llegir, i és lent, i això per desgràcia no és només al començament. No és un llibre per tots els públics.
I de què tracta? De dos vigilants, en el pàrquing d’un edifici en una societat lleugerament futurista, un món del que se’ns explica massa poc i sempre sota el prima dels vigilants, que estan absorvits per fer la seva feina el millor possible, cosa que creuen que els permetrà ascendir a l’elit dels vigilants, vigilar una casa particular de gent rica, metres i metres de jardí, cases tan protegides que ningú s’atreveix a assaltar, vigilants equipats amb el millor en seguretat i autoritzats per disparar a matar als intrusos o als que ho intentin.
Però de cop tots els residents de l’edifici marxen i no tornen, l’aprovisionament per part de l’empresa de seguretat s’espais cada cop més i arriba un nou vigilant. Després de la foto hi ha els espòilers, llibre que m’ha costat, però que és una lectura diferent, això sí.

 Amb el tercer vigilant el nivell de paranoia dels vigilants es dispara del tot, molt, moltíssim, en comparació Kafka era un moderat. Però a partir d’allà la història cada cop s’entén menys, els residents se’n van sense que sapiguem perquè, però queda un o no? I queda una treballadora de la llar, per què? I al final hi ha una mort que al final sembla que tampoc ho és, o sí, i seguiem sense saber què coi ha passat per produir l’exode dels residents. No em sembla malament que quedin preguntes per respondre, però queden massa, sumades a la complicació de la part final del llibre, tot plegat fa que costi molt treure en clar què coi ha passat. M’esperava un llibre més rodó.

La venganza de Tiburón / Dani el Rojo; Yolanda Foix

Una cosa que em va quedar clara llegint els llibres sobre Dani el Rojo és que amb molt pocs ajustos serien una gran novel·la, i vet aquí que ja hi és, Dani el Rojo convertit en personatge literari llest per protagonitzar tota una saga de novel·les si cal, de moment ja n’hi ha publicades 3: El secuestro de la virgen negra i Gran golpe en la pequeña Andorra, i aquesta que ressenyo aquí, la primera.

La història comença quan Tiburón surt de l’Hotel Entença (és a dir, la presó Model) el 1985, no porta ni 24 hores fora que antics col·legues el demanen i es troba un assassinat, un assassinat on han deixat al costat de la víctima un aleta de tauró, un missatge. Però per lligar caps i treure l’entrellat haurem de tirar enrere fins al 1975 per saber qui és Tiburón, que el 1975 tothom deia Hugo, que amb els seus amics als seus 20 anys veia la vida passar des del Turó de la Peira fins que un dia decideixen atracar un banc. Els hi surt bé, i ja no paren, qualsevol diu que no al diners fàcils.
Aquí és fàcil veure que Dani el Rojo tira de records per recrear una banda d’atracadors molt semblant a la seva, per si algú no ho sap va ser un dels principals atracadors dels 70 i 80. Després d’atracar intenten muntar negocis legals, però de seguida transformen un gimnàs fallit en un casa de barrets, tot i que el prota diu que “no me gusta el pan de coño”. A més a més les noies cobren el droga que rebenen als seus clients, tot funciona, tot funciona tan bé que de seguida més gent vol la seva part del pastís.

És Dani el Rojo, però podria ser Tiburón

I tornem a 1985, amb Tiburón fora, buscant la pistola que va enterrar al Montjuïc per quan tornés a ser lliure, però la pistola, una magnum 357 ha volat.
I d’aquí anirem veient la primera història de Tiburón, com va acabar a la presó, el que li va passar allà dins i com tot això conflueix al final de la novel·la. Per algun moment tenia la sensació d’estar llegint pulp perquè la novel·la va a tota velocitat i no s’entreté en cap moment, i això que hi havia moments que convidaven. Al marge de crítiques més profundes el llibre es llegeix tant bé que en poso a buscar el següent, ja us explicaré.

Formentera lady / Jordi Cussà

Després d’un llibre de política ficció i un altre sobre els anys durs de la droga, arriba el més nou de Jordi Cussà: Formentera lady, de la mà de LaBreu Edicions.
El “protagonista” Daniel vol reprendre l’acció i els personatges de Cavalls salvatges, o el que en queda, o el que en vindria a ser una continuació. Però han canviat vàries coses, i la primera és que els personatges no tenen l’excusa de la ingenuitat respecte a la droga, saben perfectament el pa que s’hi dóna. I si he posat entre cometes “protagonista” és perquè no ho acaba de ser del tot, hi ha molts protagonistes, i moltes històries. En això em recorda a Irvine Welsh a Trainspotting, i igual que amb el temps Welsh escriu cada cop millor sobre els seus temes i escenaris hi ha una evolució molt marcada des de Cavalls salvatges fins aquí, tampoc és estrany, són 15 els anys que han passat. El llibre està millor escrit i tot i tenir en comú amb l’altre els contínus salts en l’espai, el temps i el narrador, tot resulta més comprensible. Això té el seu mérit en una història que creix fins a sobrepassar les 400 pàgines.
Tenim els protagonistes reunits en una casa per celebrar l’aniversari del Daniel i aprofitar per posar ordre als papers que han de donar forma a la novel·la que tenim entre les mans, i això vols dir tirar de flashbacks i de canvis en el punt de vista del narrador, el Daniel, l’Ona, el Perla, la Mònica, l’Annasu, la Gràcia de Gràcia… semblava que les històries més dures, les dels anys vermells com ells en diuen serien les del primer llibre, però no, els anys taronjes els de la lluita per desenganxar-se, i el final a prop, el VIH encara temible. Són anys més tristos perquè ja són molts els que s’hi han quedat, i els que han sobreviscut tenen cicatrius, de les que es veuen i de les altres.
De les moltes històries que trobem al llibre la de Sis setembres m’ha arribat al cor i m’ha posat trist com una mala cosa. No compararé Jordi Cussà amb Irvine Welsh, però m’alegra veure que la literatura catalana té també els seus representants del cantó canalla de la vida, com ha de ser! Per cert el llibre compta amb un pròleg de Matthew Tree.