Weeds

Aquesta sèrie (la wiki en anglès dóna més info) va començar bé però és un cas clar de sèrie que no ha sabut acabar a temps, deixat el llistó alt. Tampoc ha estat una gran sèrie, era entretinguda, divertida i amb cops molt bons, però cada vegada aquests cops escassejaven més, cada temporada teníem la sensació d’estar veient el mateix un altre cop.

La història va d’una mare de família que per tirar endavant la família, s’ha quedat vídua, es dedica a vendre herba. Classe mitjana, urbanització blanca, tots iguals, tots calcats, ella va a buscar droga a casa d’uns traficants negres i després la reven. La història sembla que no pot donar per gaire però sí.
No voleu saber de què parla

L’argument pots ser fluix però els secundaris de vegades salven les coses, secundaris que poden tornar o que poden desapareixer de la manera més miserable. Tota la sèrie és com una fugida endavant, i poc creible, no pots fer el que fas amb la narcomafia mexicana i seguir respirant, no pots tontejar amb la DEA i que no et passi res, no pots…

Sort d’en Shane
  
Tal com la sèrie baixava pel pedregar hi havia detalls que feien que tingués gràcia, en un moment va ser el personatge d’Andy (Justin Kirk) i després el del fill petit Shane (Alexander Gould), que va passar de gilipolles sense interés a ser el millor personatge de la sèrie, o el més interessant, mentre el carisma de la protagonista doncs això que he dit, baixant pel pedregar sense frens.
Sèrie entretinguda, però que no està al nivell de les sèries que normalment ressenyo. Ja al final la veiem per saber com acabava però sense gaire interés la veritat.

Aquesta sèrie és una creació de Jenji Kohan, també responsable de la molt i molt recomanable Orange is the new black, una sèrie que de moment porta dues temporades i que en algun moment serà ressenyada aquí. Només espero que no cometin l’error d’allargar-la en excès.

I com acaba la sèrie? Bé, sense fer espòiler diré que el final no salva la sèrie, però té el mérit de ser un final arriscat, no han fet un final convencional i s’han arriscat una mica, se’ls ha anat força la castanya i potser amb unes temporades previes una mica millors hauria estat un final més rodó. Està bé, no mata i li haurien sobrat dues o tres temporades mínim, ara em posaré amb Breaking Bad, us deixo l’escena final final de weeds:

Cavalls salvatges / Jordi Cussà

Segon llibre que cau en aquest blog de Jordi Cussà, i una mica perquè me’l vull llegir abans del seu darrer llibre, amb el que està bastant emparentat.
Sempre que llegeixo un llibre d’Irvine Welsh penso vàries coses, m’alegro de tenir una traducció decent, i em lamento que en català ni es tradueixin ni s’escriguin llibres així, potser salvant Mars del Carib, i resulta que aquest llibre del 2000 em va passar completament desapercebut, gran error.
Hippies, drogadictes, arreplegats… i en català en un català que no puc més que admirar com a lector i envejar com a escriptor, és a dir perquè termes com “emborratxfumar” o “amigamant” no se m’han acudit a mi primer?

Tenim drogues, rock, psicodèlia, Eivissa i també Catalunya profunda i un seat 1800 capaç de dur els protagonistes fins a Amsterdam a fer el que tothom hi anava a der avortar i traficar, som als setantes, encara que només fos de passada creuar la frontera era com canviar de planeta.
I els anys passen, lentament però passen i ens trobem als noranta, queden menys ionquis però encara queden, el consum ha canviat però encara existeix, i també el contagi de VIH, i els atracaments perquè l’addicció és cara. Però no tenim pas una novel·la negra, ni molt menys, és una novel·la costumbrista de gent que pugna per sobreviure en les situacions on es troben. La generació que va veure coincidir el final de la dictadura i l’arribada de les drogues. I uns vuitanta que van ser tot llum i color i festa i frivolitat fins que les drogues van començar a ensenyar la cara més dura amb sobredosis, penes de presó, contagis o gent que es queda amb el cap mig volat pel consum de drogues. Coses que primer se sospitaven, després se sabien i al final es veien amb brutal claredat. Tot un món que l’autor coneix de primera mà.
Els personatges són relativament semblants i això fa que de vegades ens perdem entre un i altre (pecat que com a escriptor jo també he fet), i la narració avança de manera discontínua amb salts endavant i endarrera, sempre una narració en primera persona, ho prefereixo.
I el català de Jordi Cussà segueix enlluernant-me com quan diu que els protagonistes viuen “a salt de marge” (jo només coneixia l’expressió de “saltamarges”).
La novel·la acaba com les batalles, fent recompte de víctimes, no hi ha lliçó, no saben si ha valgut la pena, tampoc demanen perdó, no és un llibre “quinqui” però sí que parla en català d’una realitat que sempre ens hem imaginat en castellà per motius massa llargs com per posar-m’hi ara. De fet, ara el que faré és posar-me amb Formentera Lady, ja us explicaré. Us deixo amb la canço que dóna títol al llibre.

El pit-roig / Jo Nesbø

Amb el que m’agrada la novel·la negra i encara no havia llegit res de Jo Nesbø, així que vaig triar aquest llibre per debutar.
Trobo que al llibre li costa arrencar, tenim una acció el 1999, flashbacks al front oriental de la Segona Guerra Mundial (es veu que molts noruecs es van allistar a les tropes nazis per lluitar contra els russos, tampoc van ser els únics també ho van fer més de 2 milions de francesos abans d’un atac col·lectiu d’amnesia i que se’ls oblidés).
Tenim un racista jutjat i condemant que queda lliure per un defecte de forma, i un home ja molt gran que li demana per comprar-se un Marklin, una bestia parda de fusell brutalment car que no deixa de les víctimes pràcticament res, en realitat no existeix l’autor se l’inventa, i el demana un home que pel que diu no té una arma a les mans des de la Segona Guerra Mundial.

I tenim a l’altre protagonista, Harry Hole, que debuta en aquest llibre. Policia solitari, malcarat, amb alguns problemes d’alcohol i amb pocs companys que l’aguantin. Un protagonista de novel·les negres força prometedor.
Aquests són els elements, i el principal defecte del llibre és la lentitud en fer-ho arrencar tot, també que l’acumulació de noms típicament noruecs no ajuda a la fàcil comprensió, i cal afegir-hi els salts en el temps de la segona guerra mundial a l’actualitat. El llibre costa, i confón una mica, de totes maneres el personatge té carisma i suposo que en llegiré més.

EDITO: ho he mirat i resulta que aquest llibre és el tercer dels protagonitzats per Harry Hole però el primer que s’ha traduït, això explica que el personatge tingués un passat que la resta de personatges no necessitaven que els expliquessin (però els lectors sí!).

Semmelweis / Louis-Ferdinand Céline

M’agrada Céline, es reconfortant un escriptor amb tantíssim odi acumulat contra tot i tantíssima lucidesa, imagino que “reconfortant” no deu ser un adjectiu que se li dediqui gaire, però jo sóc així de rarot.
Aquest llibre a més a més és molt curt, i això està bé, encara tinc pendent llegir-me Gignol’s Band, i aleshores rellegir-me la seva trilogia, que comença amb Viaje al fin de la noche i segueix amb Muerte a crédito, tot i que potser varii l’ordre. Una mica de Céline en dosi petita mentre trobo temps per enfrontar-me als seus fantàstics totxos.
El llibre parteix de la tesi doctoral del propi Céline, del seu estudi sobre el metge que va tenir la revolucionària idea de rentar-se les mans entre un pacient i un altre. Encara no havia arribat pasteur, i  dels microbis no se’n sabia res de res. Semmelweis treballava en una maternitat, les dones tenien més possibilitats de sobreviure al part sense patir una febre peuperal mortal si directament parien al carrer, tal qual. Una maternitat, al segle XIX, i els que atenien els parts no es rentaven les mans ni abans ni entre les pacients, ara ens podem fer una idea de què representava això!
La proposta higiènica de Semmelweis que podia salvar vides va ser rebuda com un gran avenç pels seus col·legues? Més aviat no, i Céline potser sense saber-ho va traçar una biografia que acabaria sent molt semblant a la seva d’un marginat que va atavar bastant boig. Per si algú no ho sap Céline és el típic exemple de gran escriptor i persona amb la que ningú voldria estar relacionat ni en broma.
El llibret està bé, té bons moments on es recorda el gran Céline, però llegir-se els seus grans llibres és inexcusable, o rellegir fins i tot.

El cantante de gospel / Harry Crews

Vaig riure i vaig gaudir tant amb Cuerpo que agafo el següent llibre de Harry Crews amb el millor dels ànims. El començament no és tan trepidant, però tenim ocasió de veure tots els elements que farà servir Crews, un poble de merda perdur al cul de Georgia, al poble hi ha hagut un crim fumut (la víctima era una noia blanca, l’acusat un negre, res de bo pot sortir), la gent espera que torni el Cantant de Gospel, l’única persona destacable en tota la història del poble i que amb bon criteri porta anys sense passar-se, tenim el cantant, el seu psicópata representant, i una fira de freaks que sembla que el segueixi allà on va. Un panorama prometedor.

 Perquè si alguna cosa hi ha a Enigma és fervor religiós, i per tant predicadors i pastors són com estrelles de rock a més a més de ser autoritats morals, a Enigma tothom va a l’esglèsia. Tenim tots els elements pel desastre, però encara hi ha més. La noia morta era una cosa així com la xicota del cantant, la relació era una mica estranya i d’aquelles que poden arruinar la reputació d’un home suposat sant i tocat per déu.
 Tot confluirà en un concert-missa del cantant, amb gent vinguda de tot arreu que el prenen poc menys que per l’encarnació de Déu…

Harry Crews a Enigma

Galveston / Nic Pizzolatto

Vaig arribar a aquest llibre perquè Nic Pizzolatto és un dels responsables de la meravella televisiva que és True Detective, si encara no l’heu vist ja trigueu!
Tenim una novel·la negra com manen els cànons, amb un principi trepidant, una feina que no és el que sembla i una fugida. Fins aquí tot molt típic, però normalment la fugida és al final de tot i ja ens imaginem els protagonistes lliures, salvats i feliços, aquí la fugida és pràcticament el principi. I a més a més anem dels vuitanta al 2006, amb flashbacks que deixen més preguntes que respostes. I amb un ritme lent però constant, a poc a poc, anem aconseguint dades, posant una mica de llum sobre uns esdeveniments que potser no van ser determinants però que van fer del personatge allò que és.
I pels que recordeu True Detective tenim també bars que semblen coves i pàrquings de camioners…
La novel·la transcorre com una bona novel·la negra, fins just el final, un final que m’ha deixat bocabadat, no tant per sorpresa, sino per lo bé que tot estava explicat, lo bonic i trist i perfecte que era el final. Llibre molt i mol recomanable sens dubte, i pot funcionat si necessitem treure’ns el mono fins la segona temporada de True Detective.