Els nostres / Serguei Dovlàtov

Primer llibre que em llegeixo de Sergei Dovlàtov, autor de qui LaBreu ha publicat alguns llibres però que fins ara no m’havia decidit, en part perquè per una mania molt meva i molt tonta evito força els llibres de contes (és una fase, ja se’m passarà).

En aquest llibre Dovlàtov retrata la seva família, amb un capítol per cada parent, capítols curtets, d’un estil que em costa molt definir, no sobra res, tampoc hi afegiria res va narrant de manera mesurada però de cop a mi se’m dibuixa una rialla, hi ha mena de sentit de l’humor fatalista, una ironia vital que ho impregna tot i que aconsegueix que coses com les purgues estalinistes o els processos (per dir-ne d’alguna manera) i les delacions, coses així de tristes i així de dures es puguin lleguir amb un somriure. Sens dubte té mèrit.

Aquesta mala baba i fina ironia va fer que els seus llibres no es poguessin públicar al seu país (la URSS, ell concretament va nèixer a Ufa) fins la caiguda del comunisme (i tècnicament la fi de l’URSS), país d’on als anys setanta el van “convidar a marxar” i va anar a viure a Brooklyn, com demostra la imatge al principi d’aquest post.

Tiets que creien que Stalin era un bon home, avi que un dia van rebre un amic del fill que era a Bèlgica i va ser condemnats per espia, un altre que confonent la revolució amb un progrom antijueu va agafar el fusell i es va enfilar a la teulada i va aconseguir endarrerir la revolució al seu barri… Històries de gent normal que es troba o bé en situacions que no són normals o en un entorn que no ho és (la URSS no era un entorn normal, una altra cosa és que s’hi acabessin acostumant), i amb un resultat que sempre oscila entre la malenconia, la mala llet i la hilaritat. Entenc que pot semblar una barreja estranya, però és el que és.
Un exemple? Aquí va:

De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.

Un autor fins ara desconegut de qui no puc menys que recomanar els seus llibres, aquest o aquest o aquest altre. La seva vida és força novel·lesca, i val la pena clicar a l’enllaç a la viqui amb que començo aquest post, espero que els de LaBreu segueixin editant els seus llibres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *