Little boy blue / Edward Bunker


No sé què té Bunker però m’encanta. En aquest llibre viure la infància d’Alex Hammond, que com el propi Bunker recorre tota una corrua de cases d’acollida, escoles militars, reformatoris… entre un i altre centre d’on es fuga i d’on sempre l’acaben expulsant viu amb son pare, però son pare és incapaç de fer que Alex no es fiqui en embolics, per acabar-ho de rematar Alex forma part del 2% de la gent més llesta, no aguanta les injusticies ni l’autoritat, parlant col·loquialment diríem que té molt mal pronto.
Si Bunker narra això amb una gran vivesa és perquè no fa més que narrar el que va ser la seva vida, poca broma amb ell que va estar en la llista dels més buscats per l’FBI, les seves novel·les negres són autèntiques, i aquesta novel·la, podria passar gairebé per les seves memòries, igual que a No hay bestia tan feroz les coses que li passaven a Max Dembo eren les que li havien passat a ell, incloses tanganes amb l’agent de la condicional (Edward Bunker va estar molt de temps enviant-li postals al seu agent mentre recorria els Estats Units atracant bancs).

L’entorn d’escoles militars, cases d’acollida, correccionals, manicomis (dels que encara feien servir els electroshocks) van gravar-li un codi étic: mai xivar-se, i marica era el pitjor insult i s’havia de contestar a cops de puny, sinó era barra lliure per la sodomització contínua, sí parlem de nanos de 12-16 anys.
La seva intel·ligència, segons la viqui s’estima que Bunker tenia un CI de 152, no ajuda. Bunker/Hammond sabia llegir en un lloc on la majoria no, i era capaç de pensar, i amb els llibres descobria que hi havia un altre món fora dels murs on sempre l’acabaven tancant.
En un robatori nocturn Alex dispara a l’amo de la tenda que està robant, quan avisen a son pare aquest mor en un accident de cotxe mentre el va a buscar. No té enlloc on anar, les presons seran totes les seves cases, un nen no pot llogar una habitació, no té res a guanyar ni a perdre, només fugar-se, un cop i un altre i un altre…
Sembla que al final té un cop de sort, una tieta que se’n vol fer càrrec, però Alex ha fet el que li ha donat la gana des dels 4 anys, no està per aguantar res, ni cap tipus de disciplina ni res de res, paradoxalment les institucions i els correccionals l’han incapacitat per dur una vida que no sigui de delinqüència i ser un fugitiu…
Molt, molt bo!
 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *