Los cuatro jinetes del Apocalipsis / Vicente Blasco Ibáñez

Carai, el primer llibre de Vicente Blasco Ibáñez que ressenyo aquí, estava convençut que ja havia caigut algun altre, em sembla que porti mitja vida fent aquest blog i no. D’ell ja m’havia llegit Cañas y barro, La barraca i Arroz y tartana (d’aquesta darrera no n’estic molt segur). Les seves novel·les m’agraden, estan vives, i és un autor que cada cop és més ignorat, fins que es torni a posar de moda imagino.
És un autor a qui li han adaptat moltes obres, sobretot en sèries televisives quan els seus llibres van ser més legals (no sé si es van arribar a prohibir, però un republicà com ell en els anys de la dictadura no era ben vist, bé ell no que ja era mort, els seus llibres en tot cas).
El llibre comença a França, amb la guerra mundial intuint-se, però de seguida tenim un flash-back amb la història de Desnoyers, francés, a l’Argentina on aconsegueix fer fortuna i casar-se amb la filla del terratinent Madariaga, també allà fa fortuna de manera semblant un alemany. A la mort de Madariaga i després de repartir-se les terres primer l’alemany i després Desnoyers tornen a Europa, Alemanya i França respectivament, Berlin i Paris, amb les famílies i amb un quantitat de diners que els permet viure com el que són nous rics, fins i tot despilfarradors. I arriba la gran guerra.
El llibre no és neutral, l’autor retrata els francesos com uns pacífics republicans que no tenen més remei que defensar-se de l’atac alemany. La gent encara recorda la guerra del 1870, però en aquell moment la gent desitjava que caigués l’imperi, no hi havia la unitat que hi ha ara. A més a més hi havia una gran estupefacció, amb la quantitat de ferrocarrils, de comerç, amb el progrés i la prosperitat… què collons fotia el món posant-se en una guerra? Una guerra a més a més que s’intuia curta, molt curta, i que França guanyaria per la participació internacional, el bàndol aliat era cada cop més gran. En això va encertar, però la guerra de curta no ho va ser gens.

(c)Jaques Tardi, Puta guerra

En principi no és una novel·la de guerra en el sentit de ser a la trinxera, Desnoyers, ja gran, viu l’excitació bèl·lica a Paris, la rereguarda, on riades de soldats mobilitzats van cap a les estacions per anar cap al front. Però la cosa de seguida es complica quan Desnoyers decideix anar al seu castell a Villeblanche, una zona que de seguida ocupen els alemanys, i allà sí veiem tota la cruesa de la invasió i l’ocupació i els afusellaments massius i les violacions i la gana, després França torna a recuperar el territori i s’encarreguen dels alemanys que troben amb la mateixa consideració. I quan hi ha una guerra hi ha ferits, i mutilats, i rumors i odis i morts, i en el dolor de la mort els països són iguals. L’escena final en els inmensos cementiris amb una guerra encara de final incert i amb una mena de certesa que allò és repetiria, la novel·la es va publicar el 1916, i en 23 anys tornaria a començar una altra guerra mundial, va resultar profètica.
És una novel·la de guerra i no és imparcial, Blasco Ibáñez pren partit pel bàndol francés-aliat, això no li resta gens de mérit però és un detall a tenir en compte, des de l’altra banda de la trinxera podeu llegir la recomanable Res de nou a l’oest.. I m’he llegit aquesta novel·la per casualitat i resulta que aquests dies es conmemora el centenari del començament d’aquest guerra, Gran Guerra, Primera Guerra Mundial o la Guerra de les Trinxeres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *