El insaciable hombre araña / Pedro Juan Gutiérrez

Al pas que porto en breu em quedaré sense res per llegir del genial Pedro Juan Gutiérrez, o el Bukowski caribeny que tot i ser un àlies injust serveix molt bé per fer-nos una idea de quin tipus d’autor tenim al davant.
Aquí el que tenim són contes, que tampoc es diferencien molt de les novel·les ja que l’estil de Pedro Juan és com sincópat, sembla irregular, però els seus llibres de contes també poden llegir-se com novel·les corals, o discontínues, no és un autor fàcil d’encasellar, però aquest llibre us pot agradar fins i tot si no sou grans fans del gènere contístic (a mi cada cop em costa més llegir un llibre de contes), i és una meravellosa i pertinent porta d’entrada a l’univers de Pedro Juan Gutiérrez, la Cuba que no surt a les guies, on la gent malda per viure un dia més (mirar més enllà no té gaire sentit) i per aconseguir menjar i també rom (encara que sigui del barat/ilegal/dolent), tabac i dones, mulates o negres sempre amb culs esplèndids i tapades amb roba mínima. Pedro Juan Gutiérrez en estat pur i en petites dosis, com s’ha de degustar el rom, fins i tot el bo, sobretot el bo!

El evangelio de la anarquía / Justin Taylor

El llibre comença bé, molt bé. Tenim un protagonista atrapat en una feina de teleoperador, sense sentit, de la que és fulminantment despatxat per no mostrar el zel suficient a l’hora de fer les enquestes. Surt a voltar pels carrers i es trobarà amb un antic company d’universitat i una noia, Liz, regirant els contenidors d’escombraries dels restaurants, per “rescatar” menjar i dur-ho a una mena de casa okupa anomenada Fishgut, on també hi ha Katy i una sèrie de gent que semblen viure en plan hippie. Però el llibre està ambientat el 1999, el tema hippie com que ja cansa, i si a més a més ho revestim d’un misticisme new age absolutament soporífer ja és per llogar-hi cadires. Tot i això no he deixat de llegir, amb l’esperança de tornar al que vaig llegir les primeres cinquanta-seixanta pàgines, sóc així d’estrany.
No és un llibre per desrecomanar, però tampoc m’hi llençaria de cap, abans de tornar amb aquest autor m’hi pensaré força.

Lolito / Ben Brooks

Segon llibre en molt poc temps de Ben Brooks, per res en concret però em va semblar que Fes-te gran tenia un plantejament original i divertit, i en una connexió neuronal molt i molt estranya em va recordar aquest altre llibre, coses meves.

I aquest llibre recorda molt, moltíssim a l’altre, de fet el protagonista podria ser el mateix. Protagonista adolescent, un món que no entén, i unes relacions amb les noies que no acaben de sortir bé, i amb els pares es suporta, com tants i tants adolescents.

El que sí he trobat és que en aquest llibre els secundaris están millor definits, però passen menys coses, i el llibre cap a la part final decau una mica, el que seria un crescendo acaba de manera una mica desconcertant amb una continuació que a mi m’ha semblat poc creible i que no venia gaire a tomb de res, així en general. Interessant, entretingut, original, en definitiva cada cop escriu millor tot i que el llibre no m’hagi entusiasmat gaire perquè en aquest no hi havia el factor sorpresa de l’altre llibres. Ben Brooks encara no ha fet el seu llibre rodó, caldrà estar atents per quan surti.

El bigoti / Emmanuel Carrère

Un nou llibre de la col·lecció amb que Labreu ens descobreix llibres que no hauríem de deixar escapar. I un altre llibre que em provoca una cosa que hauria de definir d’alguna manera, un llibre petit i curt d’aquests que penso que no n’hi haurà per tant i després… així de memòria em va passar amb Els nois, amb Una dona meravellosa, i més cops em passarà, he de buscar un nom amb ganxo per això.

 El llibre neix d’una xorrada, decideix afaitar-se el bigoti, però tothom actúa no sorprenent-se, diuen que ell no ha dut mai bigoti. I a partir d’aquí comença la història, una història en que el somriure amb que em començat se’ns va glaçant a la cara. O sigui, tot això sembla una descomunal broma, com pot ser que m’estigui cagant de por amb el llibre? Potser he exagerat, millor lo del somriure glaçat a la cara.

No us fieu dels llibres petits, us agafen amb la guàrdia baixa i us la fotran.

I el responsable és aquest senyor de la foto, tan respectable ell, amb aquesta cara de no haver trencat un plat a la vida. No dic res més, no cal, el llibre és una aposta segura.

Sí, la foto té sentit.  (c) Laszlo Ilyes

Totes les cançons parlen de tu / Xavi Sarrià

València ciutat, anys 90, després de l’eufòria de la transició les coses començaven a no anar tant bé, els lluminosos inicis dels 90 amb olimpiades i expos també van ser els anys que el PP va començar a pujar, que els cap rapats neonazis van començar a ser una presència inquietant (també hi havia els cap rapats antiracistes els SHARP (SkinHeads Against Racial Prejudice)).
Però els protagonistes són adolescents i cada día és un nou dia per estrenar, encara que l’entorn sigui cada cop més cru o hostil no és res que no pugui superar formar un grup amb els amics per tocar amb tota la mala llet possible, possiblement tocant de pena però què més dóna?
Tenim l’Ivan que fa cançons (tot i que li aterra cantar-les), el Nelson (fill d’un dels primers negres de València, provinent de l’aleshores província de Guinea), l’Eskorbutín (germà petit d’un personatge mític del barri, l’Eskorbuto) i la seva xicota la Marta, i la Cris i… el que seria una colla. Una colla que després d’una batussa acaben refugiats a casa l’Ivan, allà sa mare no fa massa preguntes i ell, l’Eskorbutín i la Marta passen uns dies de relax en una mena de república pròpia, sota la “tutela” de la mare de l’Ivan, la Teresa i la tieta, la Isabel. Mentre ens acostem al final, un final que no m’hauria esperat si no haguessin col·locat un espòiler com una casa a la contraportada!

D’acord, tècnicament no és un espòiler, però gairebé, potser jo també ho hauria d’explicar però m’estic acostumant a no rebentar coses així que millor ho deixo córrer.

Un llibre que m’ha agradat molt, que en alguns moments m’ha fet somriure, i m’ha fet passar-me d’estació de metro també, un autor que resulta que és el cantant d’Obrint Pas (crec que no els havia sentit mai, ho arreglaré!) i una editorial d’aquelles a tenir en compte, Sembra Llibres.

Obrint Pas, en directe

El so de la meva veu / Ron Butlin

Un dels llibres on he llegit millor tractat l’alcoholisme. No un alcoholisme de  brick i vagabund, no, l’altre alcoholisme. El protagonista és un triomfador, un home d’éxit, però per mantenir-se així necessita veure, no està malament quan veu està malament quan no ho fa! I també té llacunes, coses que després no recorda completament desconcertat, com nosaltres que no sabem que coi passa en algunes d’aquestes el·lipsis. 
Llibre dur, sense concessions ni paternalismes, directe i cru, aconsegueix que em posi a la pell del protagonista, i quin gran final a més a més! Primer llibre que em llegeixo de Ron Butlin, un autor interessant.

Los cuatro jinetes del Apocalipsis / Vicente Blasco Ibáñez

Carai, el primer llibre de Vicente Blasco Ibáñez que ressenyo aquí, estava convençut que ja havia caigut algun altre, em sembla que porti mitja vida fent aquest blog i no. D’ell ja m’havia llegit Cañas y barro, La barraca i Arroz y tartana (d’aquesta darrera no n’estic molt segur). Les seves novel·les m’agraden, estan vives, i és un autor que cada cop és més ignorat, fins que es torni a posar de moda imagino.
És un autor a qui li han adaptat moltes obres, sobretot en sèries televisives quan els seus llibres van ser més legals (no sé si es van arribar a prohibir, però un republicà com ell en els anys de la dictadura no era ben vist, bé ell no que ja era mort, els seus llibres en tot cas).
El llibre comença a França, amb la guerra mundial intuint-se, però de seguida tenim un flash-back amb la història de Desnoyers, francés, a l’Argentina on aconsegueix fer fortuna i casar-se amb la filla del terratinent Madariaga, també allà fa fortuna de manera semblant un alemany. A la mort de Madariaga i després de repartir-se les terres primer l’alemany i després Desnoyers tornen a Europa, Alemanya i França respectivament, Berlin i Paris, amb les famílies i amb un quantitat de diners que els permet viure com el que són nous rics, fins i tot despilfarradors. I arriba la gran guerra.
El llibre no és neutral, l’autor retrata els francesos com uns pacífics republicans que no tenen més remei que defensar-se de l’atac alemany. La gent encara recorda la guerra del 1870, però en aquell moment la gent desitjava que caigués l’imperi, no hi havia la unitat que hi ha ara. A més a més hi havia una gran estupefacció, amb la quantitat de ferrocarrils, de comerç, amb el progrés i la prosperitat… què collons fotia el món posant-se en una guerra? Una guerra a més a més que s’intuia curta, molt curta, i que França guanyaria per la participació internacional, el bàndol aliat era cada cop més gran. En això va encertar, però la guerra de curta no ho va ser gens.

(c)Jaques Tardi, Puta guerra

En principi no és una novel·la de guerra en el sentit de ser a la trinxera, Desnoyers, ja gran, viu l’excitació bèl·lica a Paris, la rereguarda, on riades de soldats mobilitzats van cap a les estacions per anar cap al front. Però la cosa de seguida es complica quan Desnoyers decideix anar al seu castell a Villeblanche, una zona que de seguida ocupen els alemanys, i allà sí veiem tota la cruesa de la invasió i l’ocupació i els afusellaments massius i les violacions i la gana, després França torna a recuperar el territori i s’encarreguen dels alemanys que troben amb la mateixa consideració. I quan hi ha una guerra hi ha ferits, i mutilats, i rumors i odis i morts, i en el dolor de la mort els països són iguals. L’escena final en els inmensos cementiris amb una guerra encara de final incert i amb una mena de certesa que allò és repetiria, la novel·la es va publicar el 1916, i en 23 anys tornaria a començar una altra guerra mundial, va resultar profètica.
És una novel·la de guerra i no és imparcial, Blasco Ibáñez pren partit pel bàndol francés-aliat, això no li resta gens de mérit però és un detall a tenir en compte, des de l’altra banda de la trinxera podeu llegir la recomanable Res de nou a l’oest.. I m’he llegit aquesta novel·la per casualitat i resulta que aquests dies es conmemora el centenari del començament d’aquest guerra, Gran Guerra, Primera Guerra Mundial o la Guerra de les Trinxeres.

Fes-te gran / Ben Brooks

Novel·la adolescent (l’adolescència cada cop dura més) sobre en Jasper, un noi de classe mitja d’un suburbi anglès, i les seves circumstàncies, festes, amics de l’institut, noies, ligues, la seva família, el seu padrastre. Tot relativament normal si no fos perquè la seva amiga Tenaya té tot de talls als braços, creu que el seu padrastre és un assassí i una companya d’institut a qui quasi no coneixia es suicida després que un noi grabés imatges d’ella amb un bat i una webcam i les fes córrer. Entre tot això en Jasper afronta el darrer any d’institut sense tenir gens clar què fer amb la seva vida que de moment consisteix en quedar amb els seus amics i passar l’estona drogant-se i follant, o més o menys que les coses ni tan sols a aquella edat són tan fàcils.
El llibre està prou bé, és molt àgil i no té pràcticament cap moment de baixada, i un portagonista una mica odiòs que això sempre ajuda. Tinc un altre llibre d’aquest autor a la lleixa de llibres per llegir, a veure si es confirma la bona impressió d’aquest.