El dolor / Marguerite Duras

Ja fa molt de la lectura de La tarda del senyor Andesmas i la veritat és que l’estil em va agradar prou com per tornar-hi amb una autora com Marguerite Duras que tinc inexplicablement poc llegida.

Aquest llibre és dur, molt dur. Acaba la Segona Guerra Mundial, la derrota d’Alemanya és un fet i cada dia nous camps de presoners o de concentració són alliberats pels aliats. Les atrocitats dels nazis comencen a sortir a la llum de tot el món. Marguerite espera tenir noticies del seu marit, és aquesta espera de noticies, el no saber si és mort o viu, el que la desespera.

En aquest moment, a París, hi ha gent que riu, sobretot els joves. No tinc sinó enemics. S’ha fet fosc, he de tornar a casa per esperar davant del telèfon. A l’altra banda també s’ha fet fosc. L’ombra avança dins de la fossa, ara l’obscuritat li tapa la boca. Sol roig a París, lent. Acaben sis anys de guerra. És el gran esdeveniment del segle. L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell també, a dins de la fossa. Tot s’està acabant. Impossible deixar de caminar.

S’alliberen camps, arriben presoners rescatats a París, on son triats i, segons com, jutjats o empresonats o enviats amb les seves famílies. I mentre ella no rep noticies veu als diaris enormes fosses amb els afusellats que els alemanys deixaven en abandonar els camps, sense saber si una d’aquelles formes és el seu marit…

WWII,_Europe,_France,__De_Gaulle_Leads_Paris_in_Victory_Parade__-_NARA_-_196287. DOMINI PÚBLIC

L’espera i les càbales sobre l’altre persona, sobre si està viu o mort, intentant recollir alguna dada dels presoners alliberats que arriben a París, una tasca complicada, però aquesta informació i la que d’altres companys seus poden rebre en altres llocs pot ser vital per saber alguna cosa. El que sigui!

Res. Un forat negre. No s’hi veu cap llum. Reconstrueixo la cadena d’esdeveniments, però hi ha un buit, un avenc entre el moment en què en Philippe no va sentir cap tret i l’estació on ningú no va veure en Robert L. M’aixeco. La senyora Kats se n’ha anat al pis del seu fill. M’he vestit, m’he assegut al costat del telèfon. Arriba en D. Exigeix que vagi a menjar al restaurant amb ell. El restaurant és ple. La gent parla del final de la guerra. No tinc gana. Tothom parla de les atrocitats alemanyes. Ja no tinc gana. Em repugna el que mengen els altres. Em vull morir. Una navalla m’ha amputat de la resta del món, fins i tot d’en D. El pensament infernal: si no en tinc notícies aquest vespre, és que és mort. En D. em mira. Ja em pot mirar, és mort. Per més que li digui, no em creurà. La Pravda escriu: «Ha sonat la darrera hora d’Alemanya. El cercle de foc i ferro s’estreny al voltant de Berlín.» S’ha acabat. Ell no serà aquí per a la pau.

I finalment el marit apareix, més mort que viu, i cal anar-lo a buscar, portar-lo i intentar contra tot pronòstic que sobrevisqui i s’aferri a la vida. Està tan demacrat que no se’l reconeix i una de les primeres identificacions les fan amb les dents. Una persona de 1.75m d’alçada amb menys de 40 quilos de pes, més mort que viu.

Heinkel_He_111_aircraft_flying_over_Paris,_France,_WWII_(33649761970). DOMINI PÚBLIC

Aquesta és la primera part del llibre, una part que no deixa gens bé a De Gaulle, més preocupat per recuperar el poder de França que en fer que aquesta França pogués servir al poble. Escola dretana de tota la vida, és la gent la que ha de servir el país, a poder ser sense esperar res a canvi, és normal que una reconeguda comunista com Duras no hi tingués la més mínima simpatia. Les recriminacions que fa al moment final de la guerra són encertades, molta gent que havia col·laborat amb els nazis o que havia passat sense significar-se van sumar-se de manera escandalosa al carro dels vencedors. Poca gent encara aleshores qüestionava el molt qüestionable paper de França i molts francesos durant l’ocupació alemanya, només amb el temps ha anat sortint.

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

I el col·laboracionista és el protagonista del següent conte. El llibre té una primera part de quasi la meitat amb El dolor, i després uns contes ambientats en el mateix moment: el final de la França ocupada. Al conte tenim una Marguerite (escriptora, un cas avançat d’autoficció?) que té un marit a la presó i contacta amb un membre de la Gestapo que és qui l’interroga,  mentre ella al seu torn forma part de la resistència. Això Duras ho coneixia bé.

En Rabier no coneixia ningú. Ni tan sols parlava amb els seus col·legues, em va semblar endevinar que aquests no s’interessaven per ell. En Rabier només podia parlar amb persones que tenien una vida que depenia d’ell, aquelles a qui enviava als forns crematoris o als camps de concentració, o aquelles que es quedaven aquí, mancades de notícies, les seves dones.

Tots els contes tenen aquesta ambientació i el moment concret del final de la guerra, quan els alemanys ja comencen una reculada que és l’avantsala de la derrota total. Una avantsala on comunistes i espanyols van tenir un paper destacat i ja començaven a veure que les coses no anirien com voldrien. La dreta de De Gaulle gobernaria sense manies i com goberna sempre la dreta i els espanyols que comptaven que després d’alliberar França anirien tots plegats a treure a Franco d’Espanya es van quedar amb les ganes (i un cabreig i una indignació molt comprensibles).

Tot i que amb alguns retocs aquests textos són de la joventut de Marguerite Duras i ja demostra una maduresa excepcional. Explica detalls que no se saben gaire, la feina de la resistència (que existia però no tan mitificada com se’ns ha fet creure) i el que va passar després que els alemanys perdessin la guerra i els primers moments de l’alliberament de París i el retorn dels presoners. Són temes menors en l’enormitat d’una guerra, però són temes humans.

Els àngels em miren / Marc Pastør

Un nou llibre de Marc Pastor (que ha decidit firmar amb aquesta o viquinga ø al seu cognom i quedar-se en Pastør), li vaig fer el salt amb Farishta però apart els he llegit tots, només hi ha la ressenya de Montecristo per coses aquestes d’internet, en fi. Molt recomanable per cert L’any de la plaga.

La història comença amb la troballa de dues noies assassinades en una casa abandonada de Sant Andreu. Els han tallat la punta de la llengua i a una d’elles a més a més l’han violada. No tenien cap connexió entre elles aparentment, ni amb la casa on han aparegut. Només tenen una cosa en comú: un tatuatge d’unes ales. A part d’això res més, als mossos d’esquadra se’ls hi gira feina.

Dues noies de costat, capiculades, sobre el llit de l’habitació il·luminada per la llum d’una bombeta que penja del sostre. L’una porta un vestit blau cel, curt, la faldilla arromangada fins als malucs, sense calces, el pubis al descobert, mitjons de punt, els cabells rossos esborrallats ocultant-li la cara, blens de sang escrostonada. L’altra és morena, amb els braços encreuats al pit, com una mòmia, els ulls esbatanats i aquosos, la boca oberta com en un crit ofegat, un volcà d’on ha brollat la sang  —fresca fresquísima, lluent— que li regalima per la cara, desfigurada pels cops, el nas trencat, blaus als pòmuls, talls que la creuen com el mapa d’un laberint; brusa i texans, vambes Jhayber.

No les han matades aquí. El llit és un matalàs rònec sense llençols ni flassades ni, sobretot, sang. Només hi ha les taques que s’han escorregut des de les boques de les noies, però n’hi hauria d’haver molta més. Em col·loco a la gatzoneta, al costat del cadàver de la morena, que deu tenir uns vint anys, com a màxim. L’altra dubto que arribi als divuit.

—Les tenim identificades? —pregunto.

https://www.flickr.com/photos/markb120/
Wings © Mark Belokopytov. Creative Commons.

La feina de la policia serà anar recollint informació aquí i allà per intentar treure’n l’entrellat. Entre els policies hi ha Abraham Corvo, i de seguida veurem que és molt més del que sembla o del que es veu. I si hem de parlar dels policies cal que parlem d’una altra cosa i és l’escenari.

Catalunya està com està i ningú és capaç de dir com estarà en un o dos o cinc anys. En aquesta novel·la la cosa ja està més o menys resolta i Catalunya és una república més o menys independent tutelada per la UE, i amb grups terroristes que volen tornar a formar part d’España, i amb divisions entre policies segons quina posició van prendre en un moment donat. Tota aquesta informació Marc Pastør la va donant a poc a poc, sense fer ni un manifest ni res més que ambientar la història que explica. Una història perfectament creïble, si aquesta part d’història-ficció no us agrada podeu fer com si res; no és l’argument és l’escenari. Tot i que entre les pàgines 197-211 es dedica només a explicar-nos això, i jo he llegit aquestes pàgines contenint l’alè.

© Jordi Borràs

Apareixeran personatges que ens poden sonar d’altres llibres com Victor Negro i el seu ecosistema de L’any de la plaga, però són secundaris. Aquí el protagonista és Abraham Corvo, que no és poc, i el seu origen i la seva «fugida» de Guinea cap a Barcelona. Estic en aquell punt que dir més pot voler dir esguerrar la novel·la, per tant em callaré.

https://www.flickr.com/photos/maxbraun/
Animism © Max Braun, Creative Commons.

La trama purament detectivesca va avançant, a empentes i reculons i amb els culs de sac típics de la novel·la negra, ben narrat i amb gràcia . El sobrenatural té una certa presència, però crec que no serà excessiva pels puristes que no poden amb això, no estem en una novel·la de Connolly (tot i que en alguns moments amenaça de tirar per allà), en aquestes dues ressenyes us ens podeu fer una idea. En tot aquest treball policial es fa patent el coneixement que Marc Pastør té de com treballa la policia, una quantitat de sigles i departaments que pot estabornir una mica als que no tenim gaire idea i només arribem a diferenciar els diferents cossos en funció de l’uniforme que porten.

https://www.flickr.com/photos/jenikilo/
Cementerio Montjuic © Jens, Creative Commons.

La novel·la es llegeix ràpid i bé, molt bé. Després de tocar gèneres variats Marc Pastør amenaça amb tornar amb Abraham Corvo en un proper llibre, potser tindrem una saga detectivesca actual i nostrada però amb una ø vikinga al cognom? Trobo que seria una molt bona noticia!

http://www.illadelsllibres.com/farishta-nova-novella-marc-pastor-arribara-febrer/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Un darrer apunt. He mencionat dues coses que potser poden fer enrere a més d’un i no hauria de ser així. El tema sobrenatural està justificat i no se n’abusa (no es resoldrà el crim gràcies a un «fantasma» que decideix intervenir, per entendre’ns). L’altre tema és més espinós: el tema polític. No sé quines són les idees polítiques de Marc Pastor (me’n faig una idea per facebook, però saber-ho del cert no ho sé). En aquest llibre no defensa unes idees o unes altres, no ho fa. Agafa la realitat tal i com la coneixem fins a l’octubre de 2017 i a partir d’allà va per lliure, sense bons i dolents (o amb molts dolents a totes bandes), no ens vol convèncer, ni ell ni els seus personatges. Entre els personatges n’hi ha que veuen les coses bé, n’hi ha que malament i n’hi ha que tant els és. Pinzellades d’aquesta realitat alternativa van apareixent, el punt més extens i monotemàtic són com ja he dit les pàgines 197-211, i si és un tema del que ja esteu més que tips us les podeu saltar, la trama de la novel·la l’entendreu igual.

És una molt bona novel·la negra, absolutament recomanable pels fans del gènere o del autor.

Els diaris de Bolló / Josep Pedrals. El furgatori; El romanço d’Anna Tirant; Els límits del Quim Porta.

S’estava parlant força del darrer llibre d’aquesta trilogia i com que sóc un lector ordenat doncs he anat començant pel primer.

Anem pel primer!

El furgatori.

No sóc un gran fan dels llibres que no se sap per on sortiran, però en aquest cas aconsegueix mantenir un fil conductor coherent, interessant i amb certa conya. Un conya amb força mala llet i que ens retrata aquest misteriós indret de Bolló.

El gentilici de Bolló és bollenc o bollenca, però als pobles del rodal els anomenen bollers i bolleres, fet que fa sospitar que l’enveja els carrega; enlloc tenen una vida sexual tan satisfactòria com aquí.

Si l’origen del terme lesbiana prové de l’illa de Lesbos, qui no podria donar carta de validesa a l’origen del seu sinònim «bollera» en el poble de Bolló?

https://www.flickr.com/photos/edwinylee/
Lucy-Jade © Edwin Lee, Creative Commons.

Que hi hagi un fil conductor no vol dir que la història vagi recta, fa força giragonses.

Les meves trobades amb Ni Hen PiaoLiang sempre arriben a un moment de conversa íntima, ja sigui perquè la situació en què solem acabar s’hi presta, ja sigui per la profunda amistat que ha nascut per via d’altres converses. És un goig poder parlar amb una dona intel·ligent quan està nua i extasiada al teu costat.

https://www.flickr.com/photos/magandadtg/
dtg-04jul14-54 © DropTopGal Mang25, Creative Commons.

Una altra frase lapidària per acabar la ressenya d’aquest El furgatori.

De tant en tant no sé si estic fent l’actor tràgic o estic fent la prostituta.

Passem al segon llibre.

El romanço d’Anna Tirant.

Aquí tenim una part de poesia explicant una història i una part de diàlegs i conversa entre Pedrals i Quim Porta explicant el que estan explicant, representa que la poesia és de Quim però Pedrals la pul·leix. A mi la poesia narrativa no em convenç, no aquesta en concret en general, així que no opino gaire. Les converses entre ells sobre el que estan fent i tot això sí que són opinables. Estan bé però. El però és la absoluta i total i excessiva pedanteria dels dos personatges. No és tant que em costi imaginar una conversa així real, em costa imaginar una conversa així i que els participants no acabin a hòsties que és l’única manera raonable de contestar segons què. Suposo que és una llicència poètica.

Era una mena de Mefistòfeles que em volia temptar. Però, temptar vers l’enfuriment i la ràbia? Què en trauríem de la meva ira?

No li aconseguia trobar cap sentit productiu a aquell bullit. La nostra obra comuna no podia créixer amb discrepància i discòrdia! Potser ja s’havia afartat de mi! Potser no sabia com engegar-me i m’estava intentant convèncer perquè fugís per propi peu! Buf!

I ell, vinga a envitricollar-la!

https://www.flickr.com/photos/wiertz/
Escape © Sebastien Wiertz. Creative Commons.

S’estava passant, però jo ja no sabia com sortir d’aquella bretolada. M’havia deixat fora de joc. Estava inflant tant la pilota que vaig suposar (esperar i desitjar) que, tard o d’hora, li rebentaria (rebentés) a la cara.

És estúpid confiar en la fortuna quan hi ha algú que hi està jugant.

És ridícul intentar enraonar amb algú que l’únic que pretén és ensarronar-te i prendre’t en la seva teranyina.

Jo era una simple peça del gran discurs de Quim Porta.

https://www.salabeckett.cat/membre/josep/
Imatge de l’autor treta d’aquí, no s’indica autor.

Els límits del Quim Porta.

Qui em manarà fotre’m en aquestes coses? El tercer volum és un totxo de 615 pàgines que promet acabar amb la meva paciència gràcies a un personatge que ja em carregava en els altres llibres però aquí sense cap mena de mesura.

En algun moment imprecís, entre cerveses i estupefaents,vam convenir que jo vivia d’abstraccions.

Ella també, per descomptat.

Però ella, aquell dia, proclamava que, les abstraccions, les volia manifestament palpables i plàstiques: cercle et carré.

Aleshores, provant de corporificar conceptes, se’ns escalivaven uns pebrots ontològics la mar de poètics.

Això es devia al fet que estàvem descarregant un software platònic en una sensualitat brasejada a les mil sinestèsies, que quan pastàvem la fabulació, ho fèiem amb lírica doctoral, i, quan refinàvem l’al·legoria, era amb miraments purgatius.

En acabat, rostàvem el piu-piu de la nostra estupidesa amb l’atoniment aviari pertinent.

I quin anar i venir  entre els sentits i l’intel·lecte!

Quin eretisme lactífer!

Quina escaramussa de vibracions electromagnètiques traduint-se en impulsos nerviosos!

Quina desorbitada marranada encocrina!

Oi oi oi oi!!

El meu pensament després d’aquesta pàgina ha estat: a cagar! Seguiré perquè m’he proposat seguir però no tinc gaire clar si acabaré les 615 putes pàgines d’aquesta cosa.

https://www.flickr.com/photos/necktwo/
wtf! © Hernán Man. Creative Commons.

Un moment que m’ha fet somriure.

Ja teníem a taula una altra cervesa i un altre plat d’olivetes.

Fèiem els frescos per donar una aparença de cuirassa vigorosa al nostre esmerlit valor.

—Què, Carmina? Què t’ha semblat l’argument?

—Et noto romànticament desitjós de perversitat barata. Estàs rocambolesc, i amb ganes!

—Oh, i espera: ho amaniré amb una barreja d’erotisme rosat i intriga detectivesca. Serà literatura comercial de primera! De pane lucrando!

—Vaja! Faràs un llibre només perquè es vengui!

—Per fer calés, xurri!

—I, si no es ven?

 

Se’m va glaçar la sang.

I no va ser pas per la confortadora pregunta de la Carmina, sinó en adonar-me que un dels barbuts havia agafat una cadira, s’asseia a la nostra taula, em mirava de fit afit i corroborava:

—I, si no es ven?

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
Sales. © pao. Creative Commons.

En aquest moment he cregut que el llibre remuntava. Això sí, la coma a la pregunta no té perdó de déu i una conversa així el més normal és que acabi a hòsties, però ja ho he dit això.

Cal entrar en aquest llibre lliure de prejudicis i oblidar les ganes que em venen d’hostiar el protagonista. Amb aquest llibre sóc un lector bipolar, passo de «això no hi ha qui ho aguanti» a «això està molt bé». Així que sembla que sí, que el llibre té alguna cosa. Hi ha tota una trama sobre la desaparició de Quim Porta i la interpretació dels seus textos anteriors, una trama i un procés que porta el nom de la Quimera. Els jocs de paraules són nombrossíssim i en general molt enginyosos.

—Em sento víctima de l’avarícia d’en Quim. Cada vegada que provo de saber què ens deixà, em fa la impressió que ho va amagar pel temor que li trobessim l’olla de l’or. I cada cop que penso que la meva vida gira al voltant seu, noto que m’ha reduït a una misèria sòrdida, com si volgués desviar les sospites sobre la seva immensa i ideal fortuna fent-me semblar un pobre desgraciat. Sóc el que viu en les engrunes de la seva mesquinesa.

https://www.flickr.com/photos/garlandcannon/
Pirate’s Treasure © garlandcannon. Creative Commons.

L’argument aquí és el de menys, una dissertació brillant sobre els altres dos llibres i sobre quasi qualsevol cosa que se’ls acudeixi als protagonistes, que ja són 4 i han aparegut uns dolents que intenten vendre a la Carmina llibres introbables o mítics de la literatura catalana.

L’Astructura, que no semblava pas que s’acabés de despertar, estava en l’èxtasi de la troballa. La il·luminació cridava «Eureka!» a través dels seus ulls amb el mateix tremp que ho féu la llengua d’Arquímedes quan va descobrir el principi de l’estàtica de fluids. I com el savi de Siracusa, que va sortir esperitat de la banyera sense ni vestir-se —descobert per la descoberta—, en Ventura havia sortit del llit en pèl.

Contemplar-lo nuet no era una molèstia per a cap de nosaltres, avesats a una naturalitat despullada, i no li ho vam ni advertir. Però no deixava de ser curiosa la barreja del to magistral i doctrinal (àulic i doctoral) i la bellugor rebotint del seu membre campal i fresc.

La imatge mental almenys és còmica.

Jo, desplaçat d’aquelles retòriques, em mirava la Carmina, enfavat.

M’havia perdut en l’eloqüència mistificadora dels meus compares, em sentia rebutjat de l’elevació de la conversa i estava analitzant amb quins mots definiria la mirada supervisora amb que la Figurata dominava el debat.

Semblava, realment, que tingués un poder per sotmetre el pensament dels dos exegetes i que, en el fons, la conversa no fos res més que el fluir del seu pensament transposat en les llengües de l’Astructura i el Galimaties.

https://www.flickr.com/photos/halinebr/
eighty three © ►►haley. Creative Commons.

Tot el llibre és així, amanit de poemes, però 615 pàgines d’aquest estil… sis-centes quinze…

[Ja saps, Ull de la Providència, que totes les seqüències de la història, segons la meva flaca estetitzant, han de captivar amb una certa impostació, amb cerimoniositat.

No cal que la voluntat d’encís arribi a atemptar contra la fluïdesa amb enfarfec, ni que entrebanqui l’agilitat.

Per lluir s’ha de patir, però tampoc no cal ser ineficaç.

Aquest Ull de la Providència és el lector, perquè l’autor necessita parlar al lector de dues maneres, amb el llibre en sí i amb aquestes acotacions al llibre en sí. L’estil és el mateix i tot i que de vegades en aquestes acotacions es critica una mica a si mateix és un postureig. No sé, ja m’estic llegint el llibre, ja estic atent com perquè m’hagis de recalcar les coses!

https://www.flickr.com/photos/misslovemachine/
I’ll help you stand © hello, beautiful. Creative Commons.

—La literatura, en essència, serveix per proporcionar una mena de models o assajos de les maneres com hom pot comportar-se en unes determinades situacions.

La Carmina, des de la seva cabòria reproductiva d’àngels i verges —una mena de freudianitat iconològica—, va atzufar:

—Les produccions artístiques, patuleia, eren, en els ambients ancestrals, formes d’exhibició sexual per demostrar les aptituds d’atracció. —Va tirar el cul enrere per seure més dreta, perquè s’havia anat esmunyint cap a l’horitzontalitat una mica amb cada conte, i s’erigí de bell nou amb els contorns generosos d’una deesa de la fertilitat.— Ara ja sabem quina cua llueixen dos dels paons presents!

Estic criticant força el llibre, però m’agradaria fer una observació: me l’estic llegint, sencer. És a dir les ganes ocasionals de llençar el llibre al foc (a poder ser amb l’autor) no són suficients com per fer-me desistir de la lectura.

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
you can’t escape. © pao. Creative Commons.

Cap a la part final entra en una mena de joc d’atrapats en un espai on la poca versemblança del llibre s’esvaeix. No és cap problema tampoc, sorprén una mica, però ja estem més enllà de les 400 pàgines i suposo que total ara ja què més dóna…

—M’agrada molt el potencial que obre l’equiparació, perquè la Ginebra artúrica és l’exemple perfecte de l’adúltera, una esplendorosa Helena de Troia al reialme del rei Artur, l’estàndard d’un amor cavalleresc que va més enllà de les lleis del matrimoni i més ençà de la luxúria i el desig. Ginebra és la dona amada pel rei Artur, l’heroi oficial i legítim, i és la dona que, com una necessitat imperiosa, s’entrega a Lancelot, l’altre gran heroi de la partida, perquè s’hi veu abocada per les circumstàncies. I l’amor és cosa del cos i de la circumstància. La gràcia està en què el pobre Quim Porta no sap en cap moment quina legitimitat li toca amb la seva Ginebra, i voldria definir la relació per saber si és Artur o Lancelot.

https://www.flickr.com/photos/alicepopkorn/
Camelot © Alice Popkorn. Creative Commons.

Doncs bé, llibre llest.

Anem a pams, la trilogia està bé, és necessària per entendre/gaudir d’aquest tercer llibre? No. Ajuda però no és ni molt menys imprescindible. Els dos primers llibres són més de poesia i aquest darrer és prosa en més de la meitat, aproximadament.

Recomano el llibre? A mitges, no recomano evitar-lo, i això és força, perquè cap a la part final he hagut de fer un esforç per llegir un llibre que en general i tot i reconèixer els mèrits ni m’estava agradant ni m’estava fent gaudir. Està molt ben escrit, l’autor fa autèntiques filigranes de molt mèrit amb el llenguatge. Si us agraden aquests malabars és el vostre llibre, si per sobre de tot voleu una història allunyeu-vos-en.

 

Comimos y bebimos: Notas de cocina y vida / Ignacio Peyró

De tant en tant està bé llegir llibres de no-ficció, i com que sóc un panxacontent els llibres de cuina sempre entren bé.

Potser aquest llibre es passa de nostalgia de llocs que ja no existeixen (o de tan exclusius és com si no existissin), i també peca d’excès en tot de coses que són accessòries al menjar però no són menjar. I és fa estrany. Un llibre sobre menjar on apareix poc menjar? No és una crítica en sí, no està ni bé ni malament, però desorienta una mica, això sí. El llibre però té un principi demolidor:

La cocina es una de las mejores maneras que los hombres hemos encontrado para cortejar la felicidad y —por eso mismo— la cocina es también una de las mejores maneras de bendecir la vida y celebrar el acto gratuito de existir. No hacen falta largas cogitaciones para comprobarlo: en el apremio de cada mañana, un desayuno bien fundamento viene a restaurar el orden del mundo como una acotación dichosa, del mismo modo que el resopón del borracho —una pasta, un bocadillo con lo que haya aquí y allá— nos mandará a la cama con el confort del abrazo de una abuela. Hay un automatismo según el cual nuestra biología agradece un chuletón y media botella de vino hasta darnos su equivalente en términos de alegría. Así se instaura una mirada benigna, indulgente, sobre las cosas.

Órgano conservador, el estómago siempre se alimenta del pasado.

https://www.flickr.com/photos/hdv-gallery/
Brighton brasserie2 © Hotel du Vin & Bistro. Creative Commons.

Desde luego, no hay un lugar mejor para santificar las fiestas, para arruinarse con decoro o para que tu amigo el banquero te haga víctima colateral de una buena operación. Frente a las camiserías buenas, en los mejores metros de Jermyn Street, Wilton’s se alza sobre ese tramo de acera en que ya se entrevé el cielo de St. James, y es fácil imaginarlo como capital de un protectorado masculino que, en apenas tres manzanas, ofrece todo lo que le gusta a cierto gremio conservador y gotoso: ostras, caza, comedores tapiados de caoba, puros de antes de Castro y muchachas de después de Gorbachov.

https://www.flickr.com/photos/andrew_emerson/
Booze © Andrew Emerson. Creative Commons.

Con el alcohol, por supuesto, hay que tener cuidado: Benchley dice que vuelve a la gente idiota y que, como la mayor parte de la gente ya es idiota, suele ser un agravante del delito.

En general el to del llibre per mi és una mica massa snob, aquesta mania de parlar de llocs que ja han tancat, de plats que ja no es troben o d’haver anar a restaurants de París quan encara tenia mèrit anar a aquell restaurant concret… joder sembla escrit per algú de setanta anys, però no, l’autor va nèixer el 1980. Això sí, li concedeixo agudesa i certa gràcia en retratar coses.

Nada, sin embargo, parece tan firmemente asentado como el prejuicio según el cual un hombre —»un hombre que se viste por los pies»— bebe cerveza. Cerveza y punto. Beber vino alimenta la suspicacia. Y si el vino es blanco ya implica, directamente, maledicencia y, en algunos casos, rechazo social.

En el imaginario colectivo, en efecto, un señor que bebe vino blanco tal vez se emociona con la ópera, entiende de antigüedades, lee a Marcel Proust, sabe qué son los rododendros y, por las noches, acaricia el lomo de un gato de angora. Se trata, por tanto, de un sujeto equívoco, al menos si es español, pues ya se sabe que los extranjeros son gente de natural excéntrico (aunque no por ello merezcan mayor indulgencia).

https://www.flickr.com/photos/sebbe_munich/
Big bavarian beer © Sebastian Bonholt. Creative Commons.

Anècdotes entretingudes que passen bé, que no tot serà llegir novel·les.

Tatami / Alberto Olmos

Alberto Olmos és un autor de qui em refio a l’hora de recomanar llibres, per això intento evitar el seu blog perquè és fer una passada per allà i endur-me feina extra, però estic desbarrant. El primer llibre que me’n vaig llegir em va agradar prou com per aventurar-me amb aquest, també de tema japonès (tot i que el que m’estic llegint no és ni d’aquesta editorial ni amb aquesta portada, afegeixo que m’agrada més aquesta que surt aquí).

La protagonista té 24 anys uns pits enormes i és verge, i va a Japó a donar classes d’espanyol. El seu veí de vol no para de mirar-li insistentment els pits, i a partir d’aquí li explica la seva història que té punts en comú amb la seva. Va anar a Japó el 1992 també a donar classes d’espanyol.

El trabajo en Tokio es el premio por todos estos años de abnegado estudio. Visitar Japón no era mi sueño pero estoy dejando que lo sea. Japón: es exótico, es interesante, está lejos. Espero ganar mucho dinero y divertirme, hacer amigos de distintos países y perder mi virginidad. Tengo un año para conseguir mis objetivos, aunque no me importaría demasiado conseguirlos en un mes y después inventarme nuevos objetivos.

Un entorn tancat i claustrofòbic com és un avió en un vol de 14 hores (van a Japó, suposo que des d’algun lloc d’Europa, perquè surtin aquestes hores) i el que tenim és una conversa. Una conversa estranya, amb un protagonista que no pot evitar mirar les dones, ell diu que és una malaltia, i una noia que no hi té gaire interés però al final acaba arrossegada a una conversa vulgui o no vulgui. Una conversa sobre «mirar» o espiar, sobre el poder i la influència de mirar i ser mirat.

https://www.flickr.com/photos/8269539@N04/
Voyeur © Paul Lucas. Creative Commons.

Un llibre que es llegeix d’una sentada i aconsegueix ser suficientment dinàmic i absorvent com per no deixar-lo i que les seves pàgines passin molt de pressa, però deixant-nos alguna cosa dins: la marca dels bons llibres.

El tejado de vidrio / Andrés Trapiello

Segueixo amb aquesta cosa anomenada Salón de pasos perdidos, a uns 2-3 llibres per any encara en tindré per temps d’aquesta obra d’Andrés Trapiello de la que ja he llegit els dos primers volums.

Veient que el senyor ha ocupat càrrecs a UPyD no descarto que un dia em resulti tan insofrible que no pugui amb ell i hagi de desistir. De moment encara no hi he arribat, no sé si això que ell fa té gaire sentit o no, però la veritat és que escriu bé.

No puc deixar de colar aquí una cosa que no és meva. Alberto Olmos va fer un article comentant el llibre de Trapiello sobre el mercat madrileny d’El Rastro i acaba parlant d’aquests diaris, aquí l’article, la cita és aquesta:

“Al Rastro va la gente, aunque no lo sepa, a buscar su pasado”, escribe Trapiello, que seguro que no ve Mega. Mucho pasado tienes que tener para ir a buscarlo dos mil veces. También es verdad que del presente nuestro autor ha sacado diez mil (sus diarios), como si fuera el mariscal de campo Erwin Rommel, y le pasaran cosas.

La referència al canal Mega ve a tomb del programa ¿Quién da más? I un cop feta una mica de sang passem al llibre. Com sempre el cap d’any i les restes de Nadal són el que omplen les primeres pàgines, sense data que ja ens coneixem i ja sabem per on comença.

Mi padre, cada 24 de diciembre, recuerda el 24 de diciembre de 1937, las trincheras de Teruel, los veinte grados bajo cero, los piojos, y que les dieron un poco de turrón, unas pasas secas y algo de coñac para combatir el frío, que ellos pisaban con alpargatas de esparto sobre la nieve. Mi padre recuerda cada año las mismas cosas, y yo, cada Noche Vieja, a mis hijos les cuento cosas de mi colegio, mi internado, los inviernos leoninos, las pasas secas y aquellas tres figuras de mazapán de Toledo sobre el plato del postre, que era de plástico verde, rayado y blanquecino de haber sido lavado miles de veces con agua y lejía. Yo les cuento esas cosas y cómo el frío anidaba en los sabañones de las orejas y las manos, y cómo muchos chicos, esos días, se perdían por los rincones oscuros del colegio y lloraban desconsoladamente porque se acordaban de su casa. Todo eso es muy deprimente, pero mis hijos me piden que cuente esas cosas, porque se hacen un hueco en mis recuerdos, como entre hojas secas, y se adormecen en ellos.

No ha cambiado nada, no hemos evolucionado nada. La guerra es la misma. Un internado, una trinchera.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
New Year’s Eve ©Sascha Kohlmann. Creative Commons.

Un clàssic recurrent d’aquest autor i d’aquests llibres és sobre els diaris en si mateixos i el fet d’escriure’n.

Llevan diarios dos clases de personas. Estamos en Navidad y en año nuevo, y tiene uno derecho a hacer esta clase de reflexiones, atizar su conciencia para buscar sus cuatro brasas de inteligencia, si las tiene. Dos clases de personas: aquellas a las que no les pasa nada digno de figurar en diario ninguno, lo que podría ser el caso de uno, y aquellas otras que tienen la absoluta seguridad de que las cosas les suceden sobre todo en las páginas de la Historia, que ellas van transcribiendo o trasegando a las de su diario, en un acto que podríamos situar entre la seguridad del mariscal de campo y la soberbia del notario del reino; fue en caso de Azaña, de Churchill, de Napoleón… Quién sabe. Los de Churchill dentro de un siglo los leerán, quizá, los historiadores. Si acaso.

Y los novelistas de ahora ¿por qué no escribiran diarios?

En general los novelistas del día consideran la poesía cosa de personas sin su sexualidad bien resuelta, y los diarios, cosa de poetas, de modo que no es difícil deducir lo que pensarán de los que escriben diarios.

https://www.flickr.com/photos/alesmo/
Diary 51det © Ales Motyl. Creative Commons.

Més observacions sobre el fet d’escriure, poèticament i amb nocturnitat.

Hay una hora en la alta madrugada en la que todos los escritores que permanecen despiertos, trabajando bajo la luz de su lampara, son geniales. Y así ha de ser.

Y otra hora, interminable, eterna, en la que todos los genios fracasan para siempre, sin remisión, pero sin perder un ápice de la grandeza de su genialidad. Y está bien que así sea.

Otra después vuelven a ser como el resto de los hombres: un proyecto de fracaso, y sale el sol y las sirenas de las fábricas parten en dos el día con su larga, ronca, nebulosa e inapelable sentencia.

M’ha fet gràcia la seva experiència a Nova York, hi va anar a finals dels 80, la ciutat ha canviat moltíssim, segur que sí, però segueix tenint alguna cosa que la fa especial.

Según íbamos asomando por la boca del metro, subiendo las escaleras, una ciudad iluminada parecía venírsenos encima. Respiramos ese aire frío de la noche, las calles estaban nevadas, pero las rodadas de los coches habían formado un lodo sucio en los relejes de la calzada, que contrastaba con la blancura de las aceras y las fundas de nieve intacta de los coches aparcados. Fue entonces cuando J. nos invitó a que volvíeramos la vista, y allí, a nuestras espaldas, magnífico, imponente, como una coctelera rutilante, estaba Empire State iluminado. Creo que durante unos segundos se hizo un gran silencio a nuestro alrededor, como si hubiera enmudecido toda la ciudad, y no nosotros.

©Cesc Llaverias.
© Cesc Llaverias.

I més NY:

La escala de la ciudad es, por otra parte, tan abusiva que parece que no quedara en ella lugar para las confidencias. No es como el París de Balzac, la Roma de Stendhal o el Londres de Dickens. No es el San Petersburgo de Tolstoi. Supongo que es como en las películas: En NY están separados más que en parte alguna el ámbito de lo privado y lo público. Lo privado sucede siempre en los interiores, en apartamentos cerrados, en restaurantes, en casas particulares, en museos. Lo demás es tránsito.

Un llibre així necessariament no té una trama o una historia, poquíssimes vides farien una bona novel·la, almenys sense fer trampes, tenir una vida de novel·la i capacitat per narrar-la és encara més extraordinari. Aquest no és el cas, però el llibre es llegeix de gust, i de tant en tant ofereix moments memorables. Em passa una mica com amb els llibres de Josep Pla però amb ell copiaria pràcticament el llibre sencer de lo bé que escrivia.

https://www.flickr.com/photos/mendolusshank/
little italy © mendolus shank. Creative Commons.

Hemos dado muchos paseos por Little Italy y por Chinatown, y hemos visto el puente de Brooklyn, desde abajo, y la estatua de la libertad a lo lejos… NY nos pareció una pequeña ciudad de provincias, irreal, del novecientos. El cine ha terminado haciendo de esa ciudad algo frágil, como el humo, como los sueños, como unos decorados que se caerán unos sobre otros, tal y como se pliega una caja de cartón vacía o la maleta de un mago.

https://www.flickr.com/photos/mrsbluff/
Well that’s that… For now anyway. © How I See Life. Creative Commons.

Es la primera vez que le rechazan a uno un manuscrito. Hasta ahora no había habido ocasión: me los editaba yo mismo. Empezaba a desconfiar de mi suerte.[…]

Qué hacer con un no. Un sí te abre siempre un claro, un sí es un cauce. Un no, es un árido y extenso desierto o un laberinto sin salida. Por esa razón me ha parecido bien abrir otro cuaderno. Es una puerta al menos, quién sabe si la que nos conducirá a un desierto o nos sacará de un laberinto.

És normal que en uns diaris d’un escriptor els temes centrals siguin els diaris o en general el fet d’escriure. Que li rebutgin un manuscrit l’humanitza una mica, i això està bé. Perquè de vegades aquests diaris estan ben escrits però en ells l’autor no se’ns acosta, és una sensació estranya en uns textos que haurien de ser necessàriament propers. És com si l’escriptor s’imposés sobre la persona.

Es todo muy confuso. Decimos: escribo para que me quieran, pero no soportamos más de una docena de amigos. Por otra parte, no conozco a nadie valioso que tenga más de esa docena o dos docenas de amigos a lo largo de los años. De modo que no escribimos para que nos quieran, sino para que esos doce o catorce amigos nos quieran más y el resto nos deje tranquilos.

https://www.flickr.com/photos/luismarina/
A cafe-bar in Leon. Spain © Luis Marina. Creative Commons.

La degradación moral es tan grande en esta tierra, que tres decada cuatro de los españoles de por aquí, cuando piensan en prosperidad, piensan en un bar. No un gran bar, sino un bar de esos con el suelo lleno de huesos de aceituna, colillas, peladuras de gambas y conchas de mejillones, un televisor muy grande y una gorda friendo tapas de morcilla en la cocina.

Contemplant els seus fills passant les hores i descobrint jocs, de vegades regits per factors que escapen a la seva comprensió. Ho tanca amb les següents paraules:

Ambas escenas las veo desde mi cuarto, detrás de unas rejas. Y siento que es en realidad cualquiera de mis hijos el que sentado en este mismo lugar, en mi mismo sillón, ve jugar a mis hijos, con la honda, con el mastín, mientras quizá yo no sea para ellos más que un tierno y borradizo recuerdo una o dos veces al año.

Y he trobat aquesta frase, gairebé idèntica a una que vaig trobar a Dovlàtov, és possible que sigui una cita clàssica, hauré d’investigar:

La acción es incompatible con la literatura. O se vive o se escribe. La vida es incompatible con la literatura, que tiene, sin embargo, que meterla entre sus páginas.

https://www.flickr.com/photos/ruifernandes/
Girl Writing © Rui Fernandes. Creative Commons.

Els diaris de Trapiello… potser quan en porti cinc m’atreviré a fer una primera valoració de conjunt, però començo a intuir una certa sinceritat en ells, hi ha el que hi ha. I sí, és un personatge que moltes vegades carrega i que possiblement es passa de culte i que no acabo d’entendre com es guanya la vida més enllà dels articles, per tenir casa a Madrid, casa a Lleó i omplir-les de llibres es guanya la vida molt i molt bé. D’acord que aquest detall és simplement fer safareig, però són uns diaris i pràcticament no hi ha ni una menció als diners. A mi m’encantaria no pensar-hi gaire gens.

Fungus: el rei dels Pirineus / Albert Sánchez Piñol

Darrerament Albert Sánchez Piñol havia tirat cap al tema històric i l’idioma castellà, a veure si aquesta tornada a l’idioma i a un entorn més estranyot (que són els que se li donen bé) és o no reeixida.

La història més o menys convenç, d’acord que uns bolets gegants mig mostres no és gaire convencional però sí ho és per aquest autor. Si recordem tant La pell freda com Pandora al Congo està clar que els éssers que no existeixen tenen certa predilecció per part de l’autor.

Una contrada pirinenca plena de contrabandistes que em costa molt no relacionar amb Andorra però sobretot amb la Val d’Aran i la seva capital que al llibre és simplement la Vella (per això la confusió amb Andorra). Allà fa cap en Ric-Ric, un anarquista que fuig d’una Barcelona on estan fent neteja d’indesitjables de cara a l’exposició de 1888.

https://www.flickr.com/photos/54515753@N00/
_MG_7799 © Raimon Guarro i Nogués. Creative Commons.

Arriba allà, i coneix el despreciable Cassian, alguns dels contrabandistes que allà en diuen muscats, i a la Mailís… i quan comença l’hivern «desperta» accidentalment un dels bolets i ja res serà igual. Perquè ara aquest idealista amb excessiva tirada al vincaud disposarà d’un exèrcit que l’obeirà en tot, a més a més els fungus (dir-ne bolets és molt inexacte) són absolutament letals. Això sí els intents d’adoctrinar els fungus són molt divertits.

—Compañero: deixa’m que t’expliqui un principi de l’Ideal: «a cadascú segons les seves necessitats». No dubtis, compañero Borni, que jo t’ajudaré a aconseguir llum solar, ombra humida, o totes les merdes que necessiti un bolet gegant. Però jo no soc un bolet, tinc necessitats diferents. Exercint de transportista la teva dignitat proletària s’eleva solidàriament.

Aleshores hi va muntar, va plantar el cul al cap del bolet i, molt seriós, va afegir les següents paraules:

—Has d’entendre, compañero Borni, que no totes les igualtats són iguals.

Primer un però cada cop són més i més, els més diferenciats són el primer, el Borni i el Petitó.

https://www.flickr.com/photos/alan-light/
Fungus © Alan Light. Creative Commons.

En Ric-Ric es converteix en el rei a qui els fungus obeeixen de manera fidel, i a més a més són terriblement poderosos, d’alguna manera ell sommia que amb ells serà capaç d’imposar l’Ideal anarquista-igualitari, al cap i a la fi té el poder d’ún exèrcit. A més a més ell no tolera gaire bé el poder per això els fungus van liquidant els guàrdies civils que s’hi acosten, després serà l’exèrcit espanyols, el francés… Mentrestant en Ric-Ric està cada cop més aïllat, més boig, més borratxo, més encapritxat amb la Mailís… i amb més poder del que mai hagués pogut arribar a sommiar… això no pot acabar bé.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
PB101013 © Albert, Creative Commons.

En aquest llibre Albert Sánchez Piñol torna a ser aquell autor imaginatiu i inquietant de La pell freda. Sembla haver tornat al fantàstic, amb algunes pinzellades històriques. El llibre es llegeix bé, el ritme és potser una mica lent en alguns trams i algunes parts potser s’han allargat més del compte. Hi ha alguns detalls de l’argument que no acaben de funcionar però és impossible dir quins sense revelar massa així que ho poso tot entre dos avisos d’espòiler i llegiu o no sota la vostra responsabilitat.

 

Si ens explica que aquelles valls estan plenes de contrabandistes el més lògic seria que a la següent primavera els muscats s’estranyessin de la desaparició de Cassian i l’abandó i saqueig del seu ostal i que anessin a buscar en Ric-Ric que a més a més és al lloc que Cassian li va donar per viure. No acaba de semblar creïble que Ric-Ric sigui aquell rei dins la muntanya foradada sense que ningú més se n’assabenti fins que ja sigui massa tard.

Tot i això és un bon llibre, potser no tan bo com podria ser, crec que l’autor és capaç de més i millor, això si no es dedica a viure de les vendes de Victus i ja està. És una mica estranya aquesta crítica, és un bon llibre però me n’esperava un de més bo.

La llista-aposta del Senyor Dolent pel Sant Jordi 2019

Com que las llistes agraden aquí va una. Amb les llibres llegits des de primers d’any, aquells que jo crec que funcionaran molt bé i potser es col·laran en aquestes infames i poc fiables llistes de més venuts del dia 24 d’abril (o el mateix 23 al matí perquè que més dóna). També pot ser una recomanació perquè no sortiu i us agafeu el primer llibre que us trobeu així a lo boig i sense pensar en les conseqüències (triar un mal llibre pot ser catastròfic).

De tot el que he llegit de moment destacaria aquests, com sempre enllacen a la ressenya corresponent:

Sobre la terra impura / Melcior Comes.

L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell.

Temps de rates / Marc Moreno.

L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies.

L’origen de les cols violeta / Marta Batallé.

El país dels cecs / Víctor García Tur.

Sí, tots en català i d’autors catalans, Sant Jordi és una festa molt catalana doncs exercim de lectors catalans!

https://www.flickr.com/photos/ergsap/
carpaccio_st_george_killing_dragon_1507 © Art Gallery ErgsArt – by ErgS, Creative Commons.

Volt / Alan Heathcock

Amb aquest llibre enllesteixo tots els llibres de Dirty Works que ja tenen un temps, els més nous també me’ls aniré llegint, però més endavant.

És un tros de llibre i a mida que el vaig llegint em surten connexions amb altres autors, no només altres autors «dirty» (que això encara seria normal), també altres tan llunyans (però tan actuals) com el William Faulkner de Llum d’agost (o fins i tot la pel·lícula París, Texas) o Les palmeres salvatges (amb la seva inundació). Tot i tractar-se de contes hi ha com un cert sentit d’unitat, són contes independents però anem llegint i veiem que el conjunt és més que la suma de les parts.

És un entorn rural, dur i cruel i on el sentimentalisme és un luxe que la majoria no es poden permetre, tampoc sembla que ho vulguin, que ja s’han acostumat a que les coses siguin com són, una mena de fatalisme zen si voleu.

https://www.flickr.com/photos/70251312@N00/
July 15, 1909 — Flooded street, after cloudburst in Jackson, Michigan — real photo postcard. © Wystan, Creative Commons.

Una prosa seca, elemental, que dóna la informació que ha de donar, sense més voltes de compte. Al primer conte es ventila la mort del fill del protagonista en un accident amb una economia de medis que fa feredat, dubtem si ha passat o no per com hi passa de ràpid, com si fos qualsevol cosa. Tots els contes són molt bons, a mi se m’ha fet una mica costerut el de La hija però ho perdono amb les petites obres mestres que són Los renacidos i Voltio. Sobretot Voltio que dóna títol al llibre, el pobre de Krafton, una apagada que els deixa a les fosques, i una sheriff que ja coneixem vagant per un paisatge que té moltíssim de Faulkner. Un llibre dirty, sense cap mena de dubte.

La noia amb la Leica / Helena Janeczek

La guerra civil espanyola va ser un desastre, i també un moment ple de gent d’allò més interessant. Va ser l’avant-sala de la segona guerra mundial, i una novetat és que en aquesta guerra hi havia fotos. Les càmeres s’havien fet prou petites com per carregar-les en zones de conflicte i retratar allò que passava i que així els diaris tinguessin alguna cosa per oferir més enllà de text i xifres. Un dels fotògrafs més famosos de l’època era Robert Capa, però resulta que no existia, eren dues persones Gerta PohorylleEndre Ernő Friedmann. Al principi venien fotos de l’un o l’altre indistintament sota el nom d’un suposat periodista americà anomenat Robert Capa, finalment ell va seguir fent el pseudònim i ella va ser coneguda com a Gerda Taro. Una mica eclipsada al costat de Capa (que era un fotògraf molt bo) i també pel fet d’haver resultat morta el 1937 i per tant tenir un carrera molt més curta; també segurament ajudava a aquest poc reconeixement el fet de ser dona. Aquest llibre és sobre ella.

Una de les fotos més conegudes de la parella Taro-Capa. Domini públic.

Primer amb algunes fotos icòniques de Barcelona el 1936 i després de seguida anirem a Paris, on arriben jueus i gent en general que fuig del feixisme que sembla no tenir fre. Allà Gerda Taro començarà a fer fotografies amb una Leica, i coneixerà Robert Capa i tindran la idea de crear aquest personatge per vendre fotos. Però tot això més endavant, de moment Gerda es dedica a enlluernar amb la seva bellesa i inteligència.

Es referia a Gerda com un pobre melamed es refereix a l’Únic i Suprem, tot i que ell l’anomenava, i tant, ironitzava Willy pensant en el mestre de Galítsia que l’havia preparat per a la bar mitsvà. Això no excusava les seves consolacions de la nit abans, però fins a cert punt s’havia de reconèixer: Capa no era l’únic que queia en tota mena d’embriagueses quan Gerda entrava en joc. Desintoxicar-se d’una font tant fresca era gairebé impossible.

https://www.flickr.com/photos/132420193@N06/
Copy Leica , DRP Wetzlar. © Luis Cozeto, Creative Commons.

Anirem seguint a Gerda a través de diferents personatges i això permet que anem endavant i endarrere en la seva vida.

Gare d’Austerlitz a una hora estranya per la bohèmia dels refugiats i per la intel·lectualitat parisenca, més habituada a fer vida de nit. Però hi eren tots a l’hora, aquell matí. I quan els companys ferroviaris havien baixat el fèretre cobert amb una bandera de la República espanyola, només havia quedat estrènyer el puny esquerre i els llavis.

Després, el pare de Gerda havia avançat cap al fèretre i havia començat a recitar el kaddish. Algú l’havia seguit, yitgadal v’yit-kadash sh’mei rabba’, una seqüència de paraules que s’unien en un murmuri. Però l’esquena que s’agitava davant d’aquell centenar de persones, aquell gronxar-se litúrgic cap al taüt paral·lel a les vies, recordava els moviments d’un fanàtic. El senyor Pohorylle s’havia aturat de cop, havia avançat mirant de mantenir l’equilibri però s’havia desplomat. Havia acabat el kaddish estirat sobre la bandera roja de seda suau que embolicava les despulles de la seva filla.

https://www.flickr.com/photos/vince_ander/
Gare d’Austerlitz 2 © Vincent Anderlucci, Creative Commons.

Des de la perspectiva de Willy tenim un retrat una mica més distant, el punt de vista d’un amant platònic que ha assumit que ho és i que ella no se’l mirarà pas de cap altra manera. Des del punt de vista de la seva companya Ruth tenim la seva part més humana, i també més enlluernadora tot i que amb menys efecte. La seva personalitat era abassegadora. I després tenim el retrat fes des de Georg, un dels seus novios que va estar a les Brigades i després als maquisards i va participar en tota la Segona Guerra Mundial per acabar als anys 60 treballant a la FAO a Roma, els seus records de Gerda, de la seva relació o de trobar-se a Capa encara a la guerra espanyola, aparentment sencer però a punt per ensorrar-se a cada moment pel record de la seva estimada morta…

Gerda, en canvi, en sabia, ella sabia parlar al pastor alemany en polonès, i el gos la seguia content i s’aturava quan ella l’hi ordenava. Gerda sabia dirigir-se a gairebé tots els brigadistes internacionals en la seva llengua. Amb poques frases conqueria batallons i generals, encantava comissaris polítics i censors. Gerda, tan estimada pels corresponsals de la premsa estrangera i pels poetes i els escriptors. Rafael Alberti i la seva esposa l’acollien sempre càlidament quan passava per Madrid, a la casa de l’Alianza.

El llibre és dens, els moviments endavant i endarrere són continus el que pot donar una mica la sensació de desconcert, però el llibre és molt interessant i no es pot evitar pensar què hauria fet Gerda Taro de no morir tant jove i de no estar en un món tan masclista, perquè la fama se la va endur Robert Capa, que no era només Endre (André al llibre), eren ells dos, però ella mantenia que ella era el millor de Robert Capa. Acabo la ressenya amb una foto d’ella que trobo entranyable, no la va fer ella, i potser no li va fer gaire gràcia però potser és l’única en que ella no estava possant.

© Robert Capa.

El llibre és molt interessant, retrata un període històric complex i uns personatges ja pràcticament mítics, volem saber-ne més. I està terriblement ben documentat, potser això acaba jugant a la seva contra i provoca aquesta densitat en alguns moments de la narració. O també aquest centrar-se en fets quan els sentiments d’Andre, Gerda, Georg, Willy i tot allò pel que estaven passant podria ser més interessant que els fets pelats, però això és una apreciació molt subjectiva. Un llibre recomanable, sobretot si us interessen aquests personatges o voleu començar a saber-ne coses. I per cert, les paraules en altres idiomes haurien d’estar traduïdes, en notes al peu o com, fos SEMPRE.

A la part final s’explica la història del que es coneix com la maleta mexicana, molt però que molt recomanable i que demostra que de tant en tant els personatges secundaris poden tenir un paper principal.