Retrato del futbolista adolescente / Valentín Roma

Anem primer amb les connexions, les primeres que em suggereix el llibre són Kiko Amat i Miqui Otero, per aquesta barreja de proletariat i anys setanta-vuitanta, emigració del poble, institut públic, i un cert tipus de sentit de l’humor.

Si sou dels que no us agrada el futbol tampoc heu de patir, tot i el títol, aquest esport és un ingredient més, ni tan sols el principal, en una novel·la sobre l’adolescència, una etapa on passen moltes coses i on encara ens estem configurant com a persones, amb la col·laboració (o tot el contrari) del nostre entorn més immediat.

Mi madre y yo compartimos una misma convicción: ambos pensamos que la naturaleza me obligó a vivir dentro de un cuerpo equivocado. Ella cree que debería ser su hija y no su primogénito; yo me ratifico en que soy el doble perfecto de Mad Max.
Apoyo este diagnóstico sobre pruebas no del todo irrefutables. Tengo sus mismos andares, su mismo corte de pelo y una idéntica forma de abatirme ante los problemas ajenos. Si imagino cómo sería mi esposa en el futuro veo a Jessie Rockatansky un atardecer de verano, los párpados entreabiertos bajo una visera de rizos, el peto color crema con un tirante colgando. Difiero, sin embargo, sobre cuál es la importancia y el sentido del deber profesional; contrariamente al patrullero imperturbable, no comulgo de manera tan firme con los credos policiales y apocalípticos.

https://www.flickr.com/photos/shebalso/
Silverton Mad Max 2 Ford-1= ©John, Creative Commons.

Finalment acaba entrant en un equip, a Madrid, i ha de deixar casa seva i anar a viure en una residència per futbolistes, però segueix sent un nano d’institut.

Todas las noches llamo por teléfono a casa. Papá ejercita una camaradería frágil e impostada, basta con aludir a los últimos sucesos políticos para desactivarla, «¿sigues el congreso del Partido Comunista Chino?, ¿te has enterado de que van a jubilar a más de la mitad de su Comité Central?». Antes de que pueda transmitir cualquier diagnóstico él le entrega el receptor a mi madre, quien de forma invariable pregunta: «¿Desayunas por las mañanas? ¿Qué has cenado esta noche? ¡Seguro que sólo comes porquerías!».

Si, la foto és de la Masia del Barça, no de les residències dels equips de Madrid, en sóc conscient.

https://www.flickr.com/photos/barcelona_cat/
Can Planes (la masia del Barça) © Ajuntament Barcelona, Creative Commons.

I una frase que m’ha agradat i que potser és la més representativa de tot això, de què vol dir anar-se’n de casa per jugar al futbol. Alguns arribaran molt amunt, guanyaran xifres inimaginables, seran herois, ídols, però de mentres son nens que estan lluny de casa seva i dels seus.

Todos los muchachos que vivimos en la residencia de futbolistas tenemos los ojos rojos durante el desayuno.

La seva vida té tres pilars, el fútbol, la lectura i les noies, i estan interconnectats, quan en una banda les coses van bé de seguida es torcen en una altra per compensar. De totes maneres el futbolista lector és un personatge prou peculiar.

Mi padre se avergüenza de su escasa estima por la lectura; sin embargo, antes de despedirse me regaló El conde de Montecristo y Papillon, dos textos que él considera «incunables». No entiendo por qué exije que acate la disciplina deportiva y a la vez comparte conmigo estos manuales para la perfecta insurgencia. Al terminar de leerlos lo llamé, enseguida me di cuenta de que él no pasó de las primeras páginas.

https://www.flickr.com/photos/renaud-camus/
Le Jour ni l’Heure 5260 : Marseille, château d’If, 1527-1529, dimanche 1er juillet 2018, 17:05:51 © Renaud Camus, Creative Commons.

Es va confirmant una personalitat dual molt similar a la del propi autor que va ser futbolista uns anys. Finalment arriba un triomf important a fútbol que el president de l’equip premia (al capitá i als dos que han marcat els gols i les seves famílies) amb una estada a despeses pegades en un lloc del sud d’Espanya.

https://www.flickr.com/photos/pjs42/
Marbella beach © Peter & Michelle S, Creative Commons.

El buffet del desayuno se convirtió en una fuente de discusiones matinales. Mi padre cargaba su plato a rebosar, y cuando alguien intentaba poner freno a aquella lujuria gastronómica él señalaba el letrero que había en la puerta: SÍRVASE A VOLUNTAD.

Papá nos obligaba a levantarnos todos los días a las siete de la mañana, según su experiencia el baño de las ocho y media favorecía la curculación del riego sanguíneo. Viéndonos caminar por la arena con los bañadores pasados de moda, mi abuela de luto y mi madre con el pareo más florido de toda la playa, parecíamos una de aquellas familias de futbolistas de Europa del Este que por entonces llegaban a España. Los diarios deportivos les dedicaban reportajes riéndose de ellos, nada más edificante que ver en la rusticidad ajena un retrato de la propia opulencia imaginada

El protagonista arriba al primer equip, i aquí es manté la dicotomia de tot el llibre. Ell i els altres nanos dels equips infantils són nens, però al camp són adults, amb les parts bones i dolentes d’això. I al final? Doncs sense revelar-lo per no rebentar el llibre és una cosa que una mica ens començàvem a veure venir. Un llibre curiós i interessant i que ofereix un retrat del futbol infantil i formatiu (sí el llibre parla de moltes altres coses, però aquí el tema de l’esport té més pes a la trama) lluny de clichés o tòpics.

https://www.flickr.com/photos/the_klebs/
KLEB2297 © Bil Kleb, Creative Commons.

Un autor de qui no havia llegit absolutament res, un més a la llista d’autors per seguir, crec que hauré de deixar de dir això, ja no sona creïble després de tantes repeticions… Per cert he investigat una mica i el llibre sembla que és completament autobiogràfic, per aprofundir en el tema podeu llegir aquesta entrevista a l’autor.

Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà

Ja vaig parlar d’aquesta autora com tot un descobriment (per mi almenys) amb la seva obra Els dics, i per això tenia moltes ganes de posar-me amb aquest nou llibre.

Només començar veig que no ha fet una continuació del primer llibre, ni molt menys. Se n’ha oblidat bastant, sobretot estilísticament i ara ens presenta una narració on la natura i la muntanya són personatges principals i els homes sembla que tan sols hi passen. Un estil que m’ha recordat el Bernardo Atxaga de Dos germans, i una mica també l’univers més rural de Francesc Serés a De fems i de marbres. Sí, les meves connexions a vegades són una mica marcianes, però a mi em semblen evidents.

Sota Matavaques hi ha can Grill, que cau a trossos. Ara diuen que els amos, que fa anys que no hi viuen, la volen restaurar i la llogaran. Ves a saber. És trist que s’abandonin les cases, aquí dalt. En Rei viu per sobre nostre. I sobre d’en Rei ja hi ha el poble. Tots estrets i els uns enganxats als altres, els homes i les dones que viuen als pobles. Els uns sobre els altres, tots vinga a discutir i a barallar-se per aquesta pedra de terra i aquella altra, per aquesta burriqueria o aquella altra. Jo no ho entenc, com la gent pot viure tota amuntegada.

A priori sembla una barreja estranya, una part narrada per uns núvols, una altra per un cabirol, alguns salts en el temps, les plaques tectòniques…

https://www.flickr.com/photos/41812768@N07/
Bárðarbunga Volcano, September 4 2014 © peterhartree, Creative Commons.

Els continents es recargolaran sobre els seus fonaments. Les parets de roca carrisquejaran en els xocs, el cel es taparà de cop, els rius de lava correran incendiant-ho tot, el mar s’apartarà i trontollarà sencer mentre esclaten els volcans i l’aire s’omple de fum i de cendra. Les muntanyes que havíem sigut, les cases i els caus i les llodrigueres i les feixes i les carenes que havíem sigut, deixarem de ser. I les nostres restes, la nostra desfeta, les nostres penyes esdevindran valls, planes, tones de matèria rocosa que s’enfonsa al mar, noves muntanyes.

Els mites de la muntanya i la vida de tota la gent que hi vivia i hi viu, tant a pagès com a poble, una vida que ja es va acabant perquè la gent prefereix anar al poble o a la ciutat a guanyar-se la vida d’una altra manera. Però tot i això, tenim la sensació a mida que anem llegint que tot va encaixant, que tot està molt i molt pensat. Que aquella història que semblava que se’ns explicava gairebé sense voler té un sentit.

Al conte de la Reina de les Neus, la Reina de les Neus tenia un mirall. Un mirall on, quan t’hi emmirallaves, només hi veies coses tristes i dolentes. Una vegada uns follets transportaven el mirall cap al palau d’hivern i els va relliscar, els va caure i es va trencar en mil bocins. I aquests mil bocins es van escampar per tot arreu. Es van ficar als ulls d’alguna gent, i des d’aleshores ençà tot el que aquella gent veia era trist i lleig. I es van ficar dins del cor d’alguna gent, i aquests només sentien rancor i pena. I a mi, un trosset de mirall se’m va ficar dintre d’un ull, i jo veig algunes tristors, veig allà on han fet mal a les persones, i noto els que s’han mort i s’han quedat encallats. I si m’hi veig amb cor, i si tinc l’energia o si són massa a prop dels que estimo, els explico que se n’han d’anar.

https://www.flickr.com/photos/ace_0f_magic/
I’m Watching © Alejandro Hernandez., Creative Commons.

Vius i morts, persones i animals i coses, i potser coses de les que no haurien d’existir? I per sota de tots aquests elements, com un mar de fons una història que inclou morts per llamp, per tret, cabirols, dones d’aigua i soldats republicans desesperats fugint cap a França deixant rere seu un estol de restes d’armes i alguns cadàvers.

—Saps què en penso, jo, dels homes hermètics i misteriosos que no diuen res, que no expliquen res? —pregunta—. Penso que són buits com una closca, i no tenen res a explicar.

Aixeco el cap, i em mira amb uns ulls que somriuen combatius, capaços de tantes coses millors que ser aquí. Uns ulls de guineu avorrida, avorrida dels nois d’aquest poble, i dels cotxes dels nois d’aquest poble, i de les vistes i les perspectives d’aquest poble. I jo, que no tinc res per regalar-li i que no vull que em miri d’aquella manera, amb la boca una mica oberta com una porta, dic:

—Vaig matar un home.

https://www.flickr.com/photos/jcasarini/
Dr. Frankenstein’s dream II © Joaquin Casarini, Creative Commons.

I al final tenim una història coherent i completa? Sí. Fàcil de seguir tot i la multitud de narradors i punts de vista? Sí. Tenim una història, tenim una cartografia i un retrat d’un lloc, d’un escenari que és com un personatge més. Un llibre sorprenent i molt interessant que es llegeix en una sentada.

Chavs. La demonización de la clase obrera / Owen Jones

Aquest llibre no us deixarà indeferents, el més probable és que us cabregi força. M’ha recordat moltíssim al Manifiesto Redneck perquè va si fa no fa del mateix, però situat a la Gran Bretanya.

Els chavs, la darrera baula de la societat, quasi sense estudis, de llars poc estructurades i normalment sense feina, aquesta és la caricatura que se’n fa, cal afegir els embarassos adolescents, les famílies monoparentals, els pisos de protecció oficial i les ajudes d’un estat del benestar cada cop més minses com a principal font d’ingressos i aspiració vital. El que seria el personatge Vicky Pollard de la molt recomanable serie Little Britain.

https://www.flickr.com/photos/malias/
chavette 2 © Gideon, Creative Commons.

El objetivo de este libro es exponer la demonización de la clase trabajadora, pero no pretende demonizar a la clase media. Todos somos prisioneros de nuestra clase, pero eso no significa que tengamos que ser prisioneros de nuestros prejuicios de clase. Asimismo, no trata de idolatrar o glorificar a la clase trabajadora. Lo que propone es mostrar algunas realidades de la mayoría de la clase trabajadora que se han ocultado en favor de la caricatura chav.

Ante todo este libro no está simplemente pidiendo un cambio de mentalidad en la gente. El prejuicio de clase es parte integrante de una sociedad profundamente dividida por la clase. En última instancia no es el prejuicio lo que debemos afrontar, sino la fuente de la que nace.

https://www.flickr.com/photos/ruthlessjack/
chav-tastic © Simon Tarling, Creative Commons.

Queden clares les coses ara? Doncs som-hi.

Como hemos visto, demonizar a los menos pudientes hace más fácil justificar un nivel creciente y sin precedentes de desigualdad social. Después de todo, admitir que unas personas son más pobres que otras debido a la injusticia social inherente a nuestra sociedad requeriría la actuación del Gobierno. Defender que la gente es un gran parte responsable de sus circunstancias favorece la conclusión contraria. «Estamos desarrollando una cultura en la que es aceptable y totalmente normal hablar de la clase obrera blanca en un lenguaje muy deshumanizado […].

Tot això passa al Regne Unit, un país amb un passat d’allò més classista i que sembla que es resisteix a deixar de ser-ho. Un antic i vast imperi amb les seves colònies, amb ciutadans de primera i de segona, gent que importava i gent que no.

En una lluviosa tarde de noviembre, mientras los troncos crepitaban en la chimenea, el pope conservador hizo una asombrosa confesión.

«Lo que debéis comprender sobre el Partido Conservador», dijo como si fuera un comentario trivial y a vuelapluma, «es que es una coalición de intereses privilegiados. Su principal propósito es defender ese privilegio. Y el modo en que gana elecciones es dando solo lo justo al número justo de personas».

https://www.flickr.com/photos/christopherdombres/
GHOST © CHRISTOPHER DOMBRES, Domini públic.

Aquests són els conservadors, els tories, però això s’aplica a qualsevol partit de la dreta, volen conservar els privilegis, però com que hi ha una democràcia necessiten que els no-privilegiats els votin, o almenys que els no-privilegiats sentin tal rebuig pel que hauria de ser el seu partit (en aquest cas en general el partit laborista) que es quedin a casa el dia de les eleccions.

No ha habido mayor asalto a la clase obrera británica que el doble ataque de Thatcher a la industria y a los sindicatos. No era solo que la sistemática destrucción de las industrias manufactureras del país devastó comunidades enteras, aunque sin duda lo hizo, dejándolas asoladas por el paro, la pobreza y los atroces problemas sociales que los acompañan y de los que luego se les culparía. Se estava atacando la propia identidad de la clase trabajadora.

Una inflació descontrolada que «s’intentava» combatre amb una lliura cara, tot amb un propósit molt clar:

[…] el Gobierno «nunca creyó ni por un momento que esa era la forma correcta de bajar la inflación. Pero vieron que sería una muy buena manera de subir el paro, y el paro era una forma extremadamente deseable de restar fuerza a las clases trabajadoras.»

https://www.flickr.com/photos/outpost51/
Abandoned Factory © Lee Russell, Creative Commons.

I els canvis en el futbol, amb una Premier League, uns sous dels jugadors abolutament prohibitius i també uns preus per veure el futbol en viu o per televisió fora de l’abast de la majoria.

Es el peor insulto. Un deporte que durante tanto tiempo estuvo en el centro de la identidad de la clase trabajadora se ha transformado en un bien de consumo de la clase media controlado por millonarios arribistas. Caricaturizar a todos los aficionados de clase trabajadora como ultras agresivos absesionados por la violencia ciega ha proporcionado una excusa para excluirlos.

El fútbol fue identificado como una pieza potencialmente lucrativa de la cultura de la clase trabajadora, así que fue confiscado y reenvasado.

https://www.flickr.com/photos/wonker/
Arsenal vs Liverpool © wonker, Creative Commons.

I els sous precaris i les feines «precàries» o mal vistes, tot un tema dins d’això.

Parte del problema está en que hemos desarrollado una aversión por lostrabajos socialmente útiles pero mal pagados. Esto es una consecuencia de la nueva religión de la meritocracia, en la que el rango en la jerarquia social viene supuestamente determinado por el mérito. El problema está en cómo definir «mérito». […] El personal de limpieza de los hospitales cobra por lo general el sueldo mínimo. No osbstant, la NEF calcula que —tomando en cuenta que mantienen los estándares de limpieza y contribuyen a mejores resultados sanitarios— generaban más de 10£ en valor social por cada libra que se les pagaba.

Los trabajadores del reciclaje son otro ejemplo. […], por cada libra gastada en sus sueldos, se generaban otras 12. Pero cuando el grupo de reflexión aplicó el mismo modelo a banqueros de la City —teniendo en cuenta los efectos prejudiciales de las actividades financieras de la City— estimaron que, por cada libra que se les pagaba, se destruían 7£ de valor social. La proporción era aún mayor en el caso de los ejecutivos publicitarios: 11£ libras destruidas por cada libra ingresada en su cuenta corriente. En la Gran Bretaña actual, se puede acabar teniendo un trabajo mal pagado y poco reconocido aunque la contribución que uno haga a la sociedad sea enorme.

https://www.flickr.com/photos/84773840@N00/
Limpiabotas © Jagoba Barron, Creative Commons.

I una cosa que cal que tothom tingui clara és aquesta:

Si nos deshiciéramos de todos los limpiadores, basureros, conductores de autobús, cajeros de supermercados y secretarias, por ejemplo, la sociedad se detendría en seco. En cambio, si al despertar una mañana descubriéramos que hubiesen desaparecido todos los muy bien pagados ejecutivos publicitarios, consultores empresariales y directores de capital riesgo, la sociedad seguiría funcionando como antes; en muchos casos, probablemente un poco mejor.

I jo en aquesta llista afegiria als polítics, Bèlgica va passar-se 535 dies sense formar govern i no va passar res, de fet algunes de les mesures d’austeritat de la UE contra la crisi financera no van poder ser adoptades justament per aquest motiu, i Bèlgica va sortir abans de la crisi. Un cas en que els polítics son clarament part del problema, no de la solució.

Dues coses per acabar. Crec que la gent és responsable de les seves decisions i que aquestes decisions tenen una gran influència en el futur de la gent. Però la gent no és responsable del punt de partida on es troben, i hi ha punts de partida que deixen molt poques decisions com a possibles o les fan molt més difícils. La destrucció de la classe treballadora i de la consciència de classe és un fet global i deliberat. Hi ha una lluita de classes, i l’estan guanyant els de dalt.

https://www.flickr.com/photos/gareth1953/
Epsom Downs – Apr 2013 – Button and Bow Just Wanting To Say Hello © Gareth Williams, Creative Commons.

Aquest llibre tindria interés aquí. Tenim la nostra pròpia reserva de chonis, ninis, tronistas… I dic el mateix, si algú decideix que passa de tot això es pot criticar, si algú té una situació que no deixa gaires opcions apart de passar de tot doncs es pot criticar, però una mica menys. I el que cal és exigir als polítics que gestionin això i ho millorin, i deixar clar que si ells no ho fan doncs el posen uns altres, són els gestors del país, no els amos del país. I en un moment en que les grandíssimes empreses són una mena de patronal internacional (o multinacional) potser caldria revisar l’antiga idea d’una unió de treballadors per sobre de fronteres. Sí sembla una cosa del passat, com la lluita de classes, i per això l’estem perdent.

Festín de serpientes / Harry Crews

A mida que el llegeixo Harry Crews es va confirmant com un dels meus autors de capçalera, juntament amb Larry Brown són els més destacats dels autors de Dirty Works, i això és dir molt perquè déu n’hi do quines bèsties pardes que son tots ells. És literatura d’un realisme extrem (a més a més de brut), van un bon tros més enllà del que ho van fer altres pares del gènere com ara Bukowski. No se m’acut res millor que posar el text de la contraportada, això i el que ja m’havia llegit de Crews (i aquest al blog antic) em van fer comprar el llibre i llegir-lo pràcticament d’una sentada.

Granjeros ebrios. Majorettes viciosas y toxicómanas. Negros silenciosos con instintos homicidas. Un exjugador de fútbol americano que podría haber llegado a lo más alto. Un parque de caravanas. Un sheriff con una pata de palo, souvenir de su paso por Vietnam, que utiliza la cárcel de picadero. Un ayudante del sheriff que no da abasto. Una navaja. Peleas ilegales de perros. El entrenador Tump y sus muchachos. Una chica pegada al televisor. Mucho moonshine, mucha cerveza y alguna que otra botella robada de whisky del bueno. Un predicador de serpientes. James Brown en la gramola. Canciones de Merle Haggard. Un abogado que solo puede follar pensando en Treblinka. Bebés llorones. Una estudiante de filosofía que lee novelas de ciencia ficción (y que forzosamente ha de ser idiota). Un montón de melenudos. Viajantes de comercio. Gente procedente de todo el país (el año pasado se presentaron dos de Canadá y cinco de Texas). El certamen de Miss Crótalo. Y un montón de serpientes. Serpientes por todas partes. Consoladores con forma de serpiente, preservativos con forma de serpiente, ropa interior con estampado de serpiente, cazadores de serpientes y serpientes a la sartén con salsa picante de Louisiana…

¡BIENVENIDOS AL RODEO ANUAL DE SERPIENTES DE CASCABEL DE MYSTIC, GEORGIA!

Després d’això no diré res més. Una lectura recomanadíssima!

https://www.flickr.com/photos/vintage_illustration/
Rattlesnake Rodeo in Opp, Alabama. Original image from Carol M. Highsmith’s America, Library of Congress collection. Digitally enhanced by rawpixel.

Estic temptat de dir que aquest és el millor llibre de Harry Crews, però me n’estaré. Fer rànquings dels llibres no té gaire sentit, tots els llibres que he llegit fins ara de Crews tenen un nivell excel·lent, però potser aquest llibre seria el més representatiu. Tot el que és el seu estil, els seus persontges, els seus escenaris i la seva ràbia i la seva violència i derrota està aquí. Aquest és el llibre paradigmàtic de Harry Crews, possiblement la manera més sincera d’entrar en els seus llibres.

Antes del huracán / Kiko Amat

Ara fa molt que de Kiko Amat només llegeixo articles i recomanacions de llibres. Algunes són divertides (la seva sèrie Clásicos latosos era magistral) i en general el seu gust en llibres coincideix força amb el meu, li acostumo a fer cas. I vaig gaudir amb El día que me vaya no se lo diré a nadie i amb Cosas que hacen BUM, o siqui que era qüestió de temps que caigués aquest llibre (sí, me n’he saltat alguns, no soc perfecte).

En les primeres pàgines del llibre se’ns van oferint les descripcions dels membres de la família d’una manera que m’ha semblat divertida.

El espécimen #1, a quien llamaremos «Madre», es un mamífero bípedo y la especie de mayor tamaño de la casa. Su rasgo más notable es el dimorfismo sexual: la hembra puede llegar a pesar cincuenta kilos más que el macho. Se alimenta de toda clase de cosas. Por su tamaño, tiene pocos depredadores.

https://www.flickr.com/photos/thomasletholsen/
Family walk © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

El espécimen #2, a quien llamaremos «Padre», es un crustáceo depredador. Posee un cerebro básico capaz de realizar un esbozo primario de lenguaje simbólico basándose en las amenazas y la mímica. Su segundo rasgo notable es que se halla inmerso en un inusual estado de metamorfosis: ha pasado de gusano a capullo, pero se ha detenido allí, mucho antes de convertirse en mariposa.

Una delicia de família, tampoc és sorprenent, les famílies disfuncionals donen molt joc, i poc o molt totes ho són. Aquesta però està en el grup de les que ho són molt.

—¡Fuera de aquí, mamón!

El espécimen #3 es Richard, a quien también podemos llamar «Hermano Mayor». Se trata de un feroz mamífero carnívoro del tipo adolescente. Sus rasgos más notables son la piel grasienta y resbaladiza, el desagradable olor corporal, un hirsutismo arbitrario, con fragmentos de pelaje oscuro que se reparten caóticamente en su lomo, axila, pubis y zona supralabial, y el comportamiento territorial y agresivo. El espécimen #3 es incapaz de realizar procesos mentales de complejidad menor, y se mueve solo por impulsos elementales e instinto primordial.

https://www.flickr.com/photos/26344495@N05/
Close-up portrait of a street dog. Evening walk © Ivan Radic, Creative Commons.

El espécimen #4 es un mamífero doméstico de la familia de los cánidos a quien llamamos «Clochard». Su rasgo más notable es que es inofensivo. Clochard es la mejor persona de la casa, y es un perro. En estos momentos está colocado cerca de mi plato. Su morro negro, la nariz brillante como una aceituna negra, la boca peluda llena de unas babas que apestan, y a cada lado del morro una pezuña, sujeta a la mesa como el soporte de un flexo. No se le ven los ojos. Tiene un pelaje muy oscuro, de brea, despeinado y anudado, por todo el cuerpo. No pertenece a ninguna raza más allá de la genérica: perro. Huele a lo que es . Está gimiendo, la cara enfocada a mi plato. No se mueve. Parece un animal de caza.

A més a més relata una realitat d’extrarradi, classe treballadora modesta i soferta, i un moment cronològic (principis dels 80) que em resulta molt familiar, canviant extrarradi per barri als extrems de Barcelona i els primers vuitanta pels mitjans seria el meu entorn.

https://www.flickr.com/photos/ventura2/
FGC_S213_St_Boi_07 © Bonaventura Leris, Creative Commons.

La narració per això té dues línies temporals, la dels primers 80 amb el protagonista, Curro, i la seva família els amics (bé, només un) i la seva vida, i una altra més propera a nosaltres en el temps. Curro està en un manicomi, acompanyat de Plácido que fa de majordom seu i sempre té a punt una cita de Winston Churchill.

Què li va passar a Curro? Necessitarem moltes peces de la seva vida per fer aquest puzzle.

La cosa es que, cuando tuve la hepatitis, mi familia se fue vacaciones sin mí. Sí, tío. ¿Cómo? Seis años. Se fueron no se dónde, no sé cómo lo pagaron, porque en aquella época íbamos bien justos, aprovechábamos ropa de otra gente y comíamos solo marcas baratas de supermercado. Quizás pudieron pagarlo porque no estaba yo, ja, ja. Un niño menos da para mucho, no sé cómo no siguieron el razonamiento hasta su conclusión lógica y acabaron matándome.

Els avis, i l’avi, que va acabar també al manicomi, no va tornar del front de l’Ebre sent la mateixa persona que hi va anar. La bogeria com un fantasma que sobrevola tota la família, ningú està segur de no caure-hi. De fet, sabem que Curro hi ha caigut de ple.

Era una época en la que nadie te echaba una mano. Te lo comías solo. Claro, no había centros especializados, no existía el concepto de estrés postraumático. Ni en broma, dónde vas. Máximo te llamaban «neurasténico». Así que tenías que ser un hombre y aguantarlo, tragarte tus demonios y hacer como que todo iba de cojones, que la vida era maravillosa, levantarte cada mañana y saludar a la gente y coger de la mano a tus nietos y llevarles a la cama cada día si tenían hepatitis, y durante todo ese rato hacer ver que no habías visto lo que habías visto. La columna vertebral, aquel casco que se balanceaba; los bebés boca abajo en el fango, inertes. No me extraña que el hombre se volviese loco.

I per cert, com a lector punyetero que soc he trobat una errada. Als anys 80, els primers vuitanta de la guerra de les Malvines i el Mundial d’Espanya era impossible que a casa del protagonista arribés propaganda del Carrefour, o Pryca o Continente, però no Carrefour.

El retrat del món, del protagonista, i de la intersecció d’aquests dos elements és el que més m’ha agradat.

https://www.flickr.com/photos/iainstars/
Minnesota Fair 2012 © Iain, Creative Commons.

Aquí, en este mismo descampado, hoy vacío del todo, instalan los parques de atracciones por la feria de la Purísima. Todo el mundo espera que lo pases bien en las atracciones, y no procede quedarte en casa leyendo Mortadelos y que te tachen de raro, y volver a zarandear el barco familiar, preocupar a tu madre, que bastante preocupada está siempre por todo, así que tú tratas de no decepcionar a nadie, no cagar en las expectativas generales, hacer lo que se espera de ti, ser «normal», así que sales de casa con una sonrisa falsa emplastada en la cara y montas en la noria (cuyo atractivo te resulta imposible comprender, y además sufres de vértigo), en la montaña rusa, chocas con dos autos de choque, comes manzanas pegajosas y palomitas dulces y chucherías y peta-zetas, comes hasta que estás a punto de vomitar, pero en realidad estás harto de todo eso, te gustaría no estar ahí, porque sabes que no encajas y nunca lo harás, tu simulacro de niño común es una pantomima pésima, y sin embargo sigues esforzándote para mejorar el ambiente familiar haciendo más y más cosas de «normal», tratando de ocultarte entre los demás, pero es una tarea ardua, infructuosa e hiriente, porque cada paso torcido que andas, cada tic que te ataca al pasar por delante del colegio de monjas, cada plinto que cabalgas con los dos huevos aplastados, cada pelota que sale disparada hacia el lado contrario al que has chutado, te señala; te recuerda que no eres como los demás y nunca lo serás, y (peor aún) todo el mundo se da cuenta de ello, porque mientes y disimulas de forma espantosa, como si en realidad tampoco te importara tanto, como si algo en el fondo de tu alma te dijese que está bien así, que el que tiene razón eres tú, que los demás son retrasados mentales y les odias y te encantaría caerles bien, todo a la vez.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Jeeves_in_the_Springtime_01.jpg

Plácido per mi té tota la pinta de no existir més que en el cap de Curro, que tindria certa lògica; i és un homenatge descarat al majordom Jeeves, de les novel·les de P.G. Woodehouse (que són d’allò més divertides i recomanables). I està bé aquest homenatge al humor, perquè aquesta novel·la té força humor, hi ha fragments tremendament divertits (les vacances en un càmping de la Costa Brava, per exemple). I no vull prejudicis amb això de l’humor, en una frase que he sentit al gran Alfredo Bryce Echenique «Divertido no es lo contraria de serio, es lo contraria de aburrido». Molt humor per narrar una història molt seria, no se m’acut millor definició que aquesta per definir i recomanar la que és sens dubte la millor novel·la de Kiko Amat (i me’n falten un parell per llegir, però estic disposat a arriscar-me) que em sembla que anirà de cap a la llista de millors de l’any, esteu avisats.

Diarios 1984-1989 / Sándor Márai

Això d’atacar autors que no conec de res pels seus diaris potser m’ho hauria de començar a fer mirar. No fa gaire va ser Piglia/Renzi i ara Sándor Márai.

Aquest autor hongarès a partir de 1952 es va instal·lar als Estats Units. És un autor que va viure dues guerres mundials i gran part del segle XX fins just abans de la caiguda del mur de Berlín, només per això els seus diaris ja serien interessants, però a més a més hi ha detall macabre: l’autor no va morir el 1989, es va suicidar; i aquests diaris arriben a aquest punt concret, el de la decisió. Però encara falten 5 anys des de l’inici a principis de 1984.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png

Són anys on veiem com les preocupacions de Márai es van enfocant, del món de les idees i la literatura cap al món del dia, la quotidianitat.

La gran sorpresa para Dostoievski fue el odio entre clases que florecía en la cárcel. Un siervo que además fuera un delincuente se sentía más «en casa» en la cárcel que el escritor revolucionario que creía haberse identificado con los desheredados, pues en tal situación este último se sentía «como un lobo atrapado». Según el biógrafo, Dostoievski perdió definitivamente la fe en que los esfuerzos de los intelectuales radicales pudieran ejercer alguna influencia en las masas. Y descubrió que los campesinos no querían subvertir el orden social; aspiraban a una vida mejor, a más libertad, pero no pretendían anular las diferencias entre clases sociales.

Después de 1945, tanto en Hungría como en otros lugares donde los revolucionarios oficiales establecieron el bienestar social, se produjo una reacción similar: el pueblo observó con recelo que, tras la abolición de las antiguas clases dominantes, el bienestar fue para el partido, no para el pueblo.

I una idea que comença a fer-se forat, de manera lenta però inexorable, el suicidi.

Dice Edmund Wilson que alrededor de 1932, en los años de la Gran Depresión, San Diego era el destino preferido de los suicidas americanos: los deprimidos y los desesperados venían aquí para morir. Entre 1911 y 1927 llegaron más de quinientas personas para suicidarse. La ciudad entonces tendría unos trescientos mil habitantes. Hoy tiene el triple, sin embargo, el número de suicidas ha disminuido, la gente se traslada aquí porque espera vivir al calor del sol.

https://www.flickr.com/photos/harshilshah/
San Diego – Skyline © Harshil Shah, Creative Commons.

Algunes de les seves observacions són, a més d’interessants, compartides per altres escriptors quan es «deixen anar» i es mostren en aquests tipus d’escrits.

El escritor como personaje social es un concepto un tanto confuso, como el santo o el chamán… Sin duda hay gente que expresa sus ideas por escrito, pero el término «escritor», a diferencia de «dentista» o «mecánico», no define la actividad de un individuo. Todos los que son escritores en un sentido social me parecen sospechosos.

La part on explica la decadència i mort de la seva dona L. són desgarradors. Possiblement perquè no hi ha artifici, només un home explicant com es mor la persona amb la que ha compartit pràcticament setanta anys de vida. Una mort que tampoc arriba de manera rápida i pietosa, és un deteriorament progressiu que ell només pot observar i pensar en què farà si li toca a ell. I la seva visió de la vida, lògicament, es tenyeix de negre.

Aunque a veces los dioses descargan un golpe, tiembla la tierra, de desbordan las aguas, caen relámpagos, eso es sólo un interludio ocasional. Lo constante es la mezquindad, la avaricia, la vanidad, la malicia, la crueldad humana. Estoy cansado, ya no rechazo la muerte. No la deseo, pero tampoco la rechazo.

https://www.flickr.com/photos/mayastar/
Milano by Night a little bit yellow © Mayastar. Creative Commons.

La idea del suicidi, sí, i una primera acceptació de la mort i de que el que cal evitar és la decadència prèvia, la indefensió absoluta d’un cos vençut i depenent que només aspira a morir. La cosa és tan simple com ens diu aquí:

Vida, personas, trabajo, literatura, todo se ha acabado. Hastío y vergüenza, si pienso en la escritura. Escribía para L., todo era por ella. Ya no tengo a quien escribir. Me cuesta creerlo.

La logística de la pròpia mort. És una cosa que no pot ser més americana. Tenim el fet de comprar una arma per suicidar-se: consumisme, armes, i nihilisme perquè es tracta d’acabar amb tot.

Hace dos semanas fui a una tienda del otro extremo de la ciudad para comprarme un arma de fuego, pero el formulario de la policía no había llegado hasta ahora. Ahora vuelvo y el vendedor me entrega la pistola, empaquetada con esmero, además de cincuenta balas. Cuando le advierto que no voy a necesitar tanta munición, él se encoge de hombros y contesta con indiferencia que eso nunca se sabe. En el establecimiento se exponen toda clase de armas de fuego, escopetas de caza, fusiles ametralladores. Los pocos compradores, la mayoría chavales con cazadoras de cuero, deambulan mirando las armas. En América todos los ciudadanos tienen derecho a ir armados. Vuelvo a casa en taxi; el chófer me pregunta qué he comprado y asiente al saber que se trata de un revólver. «Siempre viene bien», me dice. Es la primera vez desde hace meses que siento algo parecido a la tranquilidad. No tengo planes de suicidio, pero si el envejecimiento, la debilitación, la pérdida de mis capacidades avanzan al mismo ritmo, es bueno saber que podré acabar con este humillante deterioro en cualquier momento, y no tendré que temer lo peor: terminar en uno de esos vertederos institucionales, en un hospital o una residencia de ancianos. Sin embargo, hay que tener suerte incluso para eso, porque la apoplejía puede impedir la huida.

https://www.flickr.com/photos/nakrnsm/
and more guns… 1207211353BW © Patrick Feller. Creative Commons.

Cap a la part final les anotacions es van espaiant, Márai no té res per explicar ni ganes de fer-ho, tots els seus familiars són morts, no li queden ni amics ni enemics, només records i somnis on parla amb la seva dona i ganes de marxar.

La última frase completa que pronunció L. —»¡Que lento muero!»— a veces vuelve a mí, como si la hubiese dicho yo o alguien que fui yo. Voy pasando los días como puedo, tambaleándome, medio ciego; pero esto ya no es vida, es la preparación para la salida. No siento ansiedad, sólo preocupación por poder acabar con la situación antes que ella acabe conmigo.

Una de les darreres observacions sobre si mateix en la seva condició d’escriptor exiliat.

El exiliado que no regresa a su hogar se convierte en una figura grotesca, en un santo estilita que se acuclilla en lo alto y espera que los cuervos le traigan comida.

I la seva darrera anotació, després un tret i desprñes silenci.

15 de enero

Estoy esperando el llamamiento a filas, no me doy prisa, pero tampoco quiero aplazar nada por culpa de mis dudas. Ha llegado la hora.

https://www.flickr.com/photos/greceres/
Gun..bullets – smith & wesson 460 magnum © Greta Ceresini. Creative Commons.

És un llibre dur, molt. Assistim a la decadència d’una persona, la decadència de l’edat i la mort i quedar-se sol… i el suicidi com a escapatòria, com a darrer acte conscient, sortir del món quan ja no hi ha res que t’hi lligui i fer-ho a més a més de manera contundent.

Ja sabia el que començava a llegir, però igualment ha estat dur.

Tristany / Anna Monreal

A veure com em surt això, sempre és complicat entomar un llibre després d’haver hagut de deixar-ne un. Un llibre premiat per un altre llibre premiat… no sé si vull treure conclusions d’aquest fet.

Però començo amb aquest llibre i no puc parar i això és senyal que l’he encertat de ple. El protagonista és en Tristany i assistirem al seu naixement quan ja ningú l’esperava, i a la seva vida. Una vida marcada per les seves relacions amb les dones i perquè és un home que no entén gaire de fidelitat i aquestes coses. Com descobreixen la Cris Vega o la Ivet, dones amb les que va complint etapes. L’etapa Ivet és un quart sense ascensor al carrer Arc del Teatre amb una plaga de paneroles.

La darrera matinada que van viure plegats en aquell pis, poques hores després que anessin suposadament a dormir —però no van dormir ni un minut, perquè en Tristany acabava d’anunciar a la Ivet que l’endemà ella hauria de deixar el pis perquè ell l’havia deixat d’estimar—, ella es va aixecar del llit i hi va tornar de seguida, vestida amb una samarreta i uns pantalons de pijama d’en Tristany. I tot i que ell acabava de confessar-li que havia conegut una altra dona, tot i que els darrers set anys quedaven dinamitats i reduïts a ferralla, ella es va acostar a en Tristany, el va sacsejar i, quan ell la va mirar, li va dir amb els ulls encara congestionats de llàgrimes: Hi ha una panerola al vàter. Que la pots anar a treure?

https://www.flickr.com/photos/52922957@N04/
cockroach couple © savageblackout. Creative Commons.

També conèixerem a l’Úrsula, que ha desplaçat a la Ivet en quedar-se embarassada de Tristany i ell fa el que se suposa que ha de fet, sobretot perquè ella diu que pensa tenir la criatura. Una part graciosa és un capítol de la infància d’ella quan apareix son germà.

[…] l’Úrsula va passar de ser una nena tendra de tres anys, consentida i protegida, a ser un monstre gegantí potencialment perillós. Un cop a casa, sempre que l’Úrsula intentaria fer allò que li havien promès mentre l’Israel era a la panxa —ajudar a banyar-lo, ajudar a vestir-lo, ajudar a fer-lo caminar—, seria apartada d’una plantofada. En el sentit figurat, però també en el sentit més dolorós de tots. La mare de l’Úrsula es va passar les primeres setmanes de puerperi arrapada a la criatura, udolant, plorant, bramant i bufant com una gata, impregnada d’estrògens que la van fer embogir. Si hagués estat un gos d’atura l’haurien sacrificat d’un tret al cap.

https://www.flickr.com/photos/89241789@N00/
Winter Fun © Kyle Simourd. Creative Commons.

L’àvia de l’Úrsula era un pou de saviesa i comprensió:

en mi época todas teníamos leche, en el pueblo paríamos como marranas y por la tarde a la labranza, con doce hijos me gustaría a mí verte.

En la part final de l’embaràs de l’Úrsula el quart sense ascensor és substituït pel pis dels pares d’ella, a més a més això coincideix amb una Úrsula amb unes ganes de cardar desbordants.

Un cop instal·lats a la casa dels sogres d’en Tristany, a la plaça Eivissa, la libido de l’Úrsula va seguir fora de control, i això va comportar algun problema a en Tristany a l’hora de donar resposta als arravataments veneris de la seva dona. Perquè trobar prou intimitat per copular sis o set vegades al dia en un pis de vuitanta metres quadrats on hi vivien cinc persones era absolutament impossible. Ho feien tancats a l’habitació de l’Úrsula mentre sentien, entre esbufec i esbufec, els crits histriònics dels presentadors de l’Aquí hay tomate. Alguna vegada, fins i tot, la Fernanda va treure el cap per la finestra de la galeria que donava a la cambra mentre en Tristany era dins de la seva dona. Ho feien al migdia, dues i tres vegades, mentre la Fernanda rentava els plats i el sogre feia capcinades al sofà. Quan estaven sols, que no era gaire sovint, ho feien a sobre de la taula braser de la saleta, de cara als magnífics retrats de l’horta murciana que tant agradaven a la iaia Rufina. O a la cuina, al rebedor, a l’ascensor. Qualsevol lloc era bo per a l’Úrsula per treure’s les calces i saltar-li a sobre. Un dia, ella, la Fernanda i la Paqui van sortir a comprar un bressol. El van portar uns operaris al cap de quinze dies. Mentre l’instal·laven, ell s’acoblava amb l’Úrsula ficat al lavabo desitjant sortir-ne, anar a la cambra i dir als operaris: Quiets. No munteu el bressol, munteu la meva dona, feu-me el favor.

https://www.flickr.com/photos/alphaone/
Geschenk fig.1 © Torsten Mangner. Creative Commons.

I m’agrada el retrat que fa de la maternitat, perquè trobo que és una visió que fa falta.

També va arribar el dia en què l’Úrsula va acabar la baixa maternal i va haver de tornar a treballar. I al cap d’una setmana va tornar plorant perquè deia que no podia estar tantes hores separada de la Valerie. Que des que era mare tenia altres interessos, era una dona millor, una persona millor, més plena, més vital, menys egoista. Que veia els altres com des d’un núvol daurat, ho veia tot clar, veia només allò essencial. Ser mare li havia obert les portes de la veritat, la raó i de tota una sèrie de valors superiors. Caminava un metre per sobre de terra, on un raig de sol l’havia il·luminat amb una llum i una saviesa que només experimentaven les mares, un tresor de coneixements que va passar a ser el seu tema de conversa preferit, amb el qual obsequiava tothom amb qui es trobava. No podia gaudir de la maternitat asseguda en una taula a Albaceteña de Seguros y Pensiones, S.A. actualitzant la cartera de clients, portant l’arxiu i passant trucades al delegat regional.

https://www.flickr.com/photos/davidwithacamera/
Motherhood © Kilworth Simmonds. Creative Commons.

En definitiva coneixerem en Tristany a través de les seves relacions i dels seus encerts i desencerts en el tema sentimental. No hi ha més trama que aquesta, la tria, les relacions i el pas del temps que tot ho va complicant. I un detall, el que és realment interessant són les dones del llibre, arriba un punt que Tristany sembla una excusa necessària per parlar de les dones de la seva vida: la Cris Vega de l’institut i universitat, la Ivet a la maduresa, l’Úrsula també a la maduresa. Elles canvien, ell les canvia i sobretot les destrossa el buit que els deixa perquè sempre és ell el que les deixa. Ell no canvia, amb els any no es fa més savi però almenys sí te perspectiva per veure on s’ha equivocat i per començar a examinar les conseqüències de les seves accions.

Un llibre molt recomanable que passa en un sospir, en un estil directe i desenfadat amb punts de molt bon humor. Un llibre que em feia molta falta després d’un llibre que m’havia fet desertar abans de la pàgina 100.

La memòria de l’Oracle / Pere Joan Martorell

Aquesta novel·la va ser una de les finalistes al premi Òmnium, i des d’aleshores que corre per casa esperant el seu torn.

L’estil és recargolat i pel meu gust es passa de culte, són característiques que em solen fer desistir de llegir un llibre, no sé si aquest serà el cas. Li donaré marge.

Li he donat, he arribat a la pàgina 92 i allà ja he aturat. Un llenguatge culte i barroc que es passa de frenada en una història on pràcticament no passa res i que en cap moment no acaba d’arrencar. Potser millora a partir de la 93, és una possibilitat que no he investigat i que tampoc m’importa gaire.

Testament / Joaquim Carbó

M’agraden els llibres de Joaquim Carbó i he alguns dels seus llibres per adults, ara que sembla que es comencen a revaloritzar de manera merescuda. Aquest és el seu darrer llibre, sembla que en tot el sentit de la paraula està plantejat com una mena final (començant per títol) d’una llarga carrera literària.

La trama funciona amb l’excusa d’un vell escriptor que li deixa llegir a un jove, que ha acollit a casa seva, carpetes i textos i idees per novel·les a mig fer. Coses que no ha enllestit i que ja veu que no tindrà temps, ni possiblement energia, per entomar i treure’n alguna cosa acabada.

El fil conductor és això. La lectura del jove d’aquests textos, en alguns casos plens d’anotacions de l’autor sobre com hauria d’anar la història o què hi falta… I també anotacions que va fent el jove en llegir-los i sobretot la valoració que en fa després. És una manera d’aprofitar coses, un ciment per armar un tot més consistent que les històries soltes que en formen part.

https://www.flickr.com/photos/kelt/
Kivetített király #2 © Ádám Szedlák. Creative Commons.

Tenim una història sobre castratti, una altra sobre les classes més o menys intel·lectuals durant els anys 60-70 (una mica d’esquerres però sense passar-se) i una ucronia sobre una guerra civil on la república guanya. Tot això amb principis, o idees, fragments, esbossos de personatges, etc. Està bé, però la història més extensa, i que pràcticament va del principi al final (la va llegint a trossos i molts cops intercalada) és La vorera, i és absolutament magistral.

https://www.flickr.com/photos/boklm/
Barcelona © Nicolas Vigier. Creative Commons.

Un tros de vorera on coexisteixen la parada de l’autobús, un caixer amb tres persones que hi passen la nit, un bar amb un lloro renegaire, un forn de pa i tots els veïns i veïnes que en algun moment del dia passen per allà, amb les seves cabòries i problemes i ànsies i coses. Sabrem les seves històries i anirem saltant d’un a un altre sense parar i juraria que sense repetir, i en surten un munt. Sublim.

https://www.flickr.com/photos/santi_llobet/
Cathy y Rachel © Santi LLobet. Creative Commons.

El llibre em provoca sensacions contradictòries. Per un banda crec que l’autor aprofita l’argúcia del personatge que dóna a llegir coses «a mig fer» per colar-nos a nosaltres els lectors coses «a mig fer». Però per altra banda he gaudit tant amb tot el llibre (potser excepte el primer conte) que estic disposat a perdonar-li tot.

https://www.flickr.com/photos/135624002@N08/
Barcelona ’15 © giulia calvaruso. Creative Commons.

La vorera hauria pogut ser reunit en un sol volum i funcionar perfectament com un llibre, un llibre una mica peculiar si es vol però funcionaria de primera.

No sé si Joaquim Carbó té intenció de seguir escrivint després d’aquest Testament. A mi em sembla un autor en molt bona forma, tot i no acabar de rematar els llibres dintre del llibre. Si ho hagués rematat tot potser haurien sortit uns 3 o 4 llibres, tot i que La vorera està força acabat coses com la ucronia guerracivilista està amb prou feines esbossada, sobretot a partir del moment que la guerra fa un tomb a favor del bàndol republicà amb una batalla de l’Ebre que va d’una altra manera. Hauria quedat un llibre d’allò més interessant, però requeriria una feina molt complexa.

En definitiva bon llibre amb una mica de regust a despedida, espero que no, i un bon marc per La vorera.

Pedro Páramo / Juan Rulfo

Relectura. Vaig llegir aquest llibre fa anys, força anys, i no vaig entendre pràcticament res. I com que no és un llibre gaire llarg vaig pensar que valdria la pena tornar-ho a intentar. Al cap i a la fi la bibliografia de Juan Rulfo és prou escassa com per no despreciar cap dels seus llibres, o almenys no fer-ho a la lleugera. Em va agradar El llano en llamas i vaig suposar que si els contes m’havien agradat m’ho passaria teta amb la novel·la. No va ser ben bé el cas, tornem-hi que no ha estat res!

© @ChristianBerist.

A veure, potser què parli del llibre. Aquest cop l’he entès més, o almenys he entès algunes coses. És un llibre irreal i Comala (existeix un municipi amb aquest nom, però està clar que no és el mateix) sembla una avant-sala de l’infern, o potser un purgatori o simplement el lloc on anem en morir, molt semblant al nostre però amb subtils i terribles diferències. No busqueu un llibre clàssic i normal, no és això.

Aquest cop me l’he llegit en un dia, pràcticament d’una sentada, crec que és el que cal fer, per no perdre el dèbil fil que ho enganxa tot (si és que existeix que de vegades no ho sembla). Un Mèxic rural, apartat, enganxat a la mort i al desert i a les revolucions i als cacics. Però també un lloc que no és d’aquest món, un món tan semblant al nostre que fa por.

El meu consell és que agafeu el llibre i l’intenteu llegir d’una tacada i al cap d’un temps hi torneu, jo crec que encara hi tornaré una altra vegada més. Sembla mentida que 150 pàgines donin per tant i exigeixin tant. Per fer un emparentament una mica estrany jo ho vincularia amb La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, una altra novel·la en un entorn irreal però increïblement evocador.