Àlbum d’un pessimista / Alphonse Rabbe

Estrena tant d’autor (no he llegit res d’Alphonse Rabbe) , com d’editorial perquè tampoc he llegit res del catàleg (per ara format per dos llibres) d’Edicions Avantsala.

Una maner ràpida i bèstia de definir aquest llibre seria dir-ne que fa una raonadíssima apologia del suicidi. Però això seria quedar-nos amb un titular. Sí, fa apologia del suicidi, l’autor es va acabar suicidant. En el llibre hi ha una serena reflexió, sobre el tema, i el tema no és tant el suicidi com la mort que és inevitable i reivindicació del suicidi com un acte de llibertat, de dignitat. Com una decisió que es pot defensar de manera serena, admetent que el suicidi també pot ser una solució desesperada.

La mort és un bon pastor, car no perd mai ningú del seu ramat.

© Cesc Llaverias

Alphonse Rabbe tenia sífilis, i aquesta malaltia el va anar desfigurant a mida que l’anava matant, el va fer aïllar-se cada cop més.

Cal que escrigui les meves Ultime Lettere. Si tot home, havent sentit i pensat molt, morint abans de la degradació de les seves facultats per l’edat, deixés així el seu Testament filosòfic, és a dir, una professió de fe sincera i agosarada, escrita sobre la fusta del taüt, hi hauria més veritats reconegudes i sostretes a l’imperi de l’estupidesa i de la menyspreable opinió del vulgar.

Encara he d’executar aquest propòsit per d’altres motius: hi ha pel món alguns homes interessants que he tingut per amics; vull que sàpiguen com he acabat. Desitjo fins i tot que els indiferents, és a dir, la massa del públic per a qui seré l’objecte d’una conversa de deu minuts (suposició potser exagerada), sàpiga, per poc cas que jo faci de l’opinió del gran nombre, que no he sigut covard. I que la mesura de les meves preocupacions era atapeïda quan nous mals han vingut a fer-la vessar. Que no he fet sinó utilitzar amb tranquil·litat i dignitat el privilegi, que tothom obté de la natura, de disposar de si mateix.

Això és tot el que m’interessa encara d’aquest cantó de la tomba: més enllà hi ha totes les meves esperances, si és que hi ha lloc.

Un llibre fúnebre i depriment? Doncs en realitat no, de debó: no. El llibre no és una festa de llum i color, tampoc, és situa en un terreny estrany, poc explorat. Aquesta defensa i racionalitat del fer de morir-se, de voler i decidir morir-se, en realitat és un cant a la vida. La vida és fantàstica, i ho és perquè s’acaba, l’únic que és etern és el buit, el no-res. Ell no demana que ningú es suicidi, reclama la llibertat de fer-ho ell, disposar de la pròpia vida. Una vida que ell sentia que cada cop tenia menys de vida pels estralls de la malaltia.

Opium Party © Tyler Bell, Creative Commons.

Quan em miro m’estremeixo. De veritat soc jo? Quina mà ha solcat en la meva cara aquestes traces esgarrifoses?

En què s’ha tornat aquest front on respirava el candor de la meva ànima quan encara era pura? Aquests ulls que esglaien, aquests ulls mutilats, expressaven antany o els desitjos d’un cor que només tenia esperances, sense pena, o les voluptuoses meditacions serioses d’un esperit lliure encara de vergonyoses cadenes.

El somriure de la benevolència els animava sempre que es posaven sobre algun dels meus iguals. Ara les meves mirades aventurades, i tristament esquerpes, diuen a tots: he viscut, he sofert, us he conegut i vull morir.

Amb aquestes ganes de morir trobo que fa una defensa de la vida, de la vida que valgui la pena ser viscuda, la vida en plenitud. Aquesta plenitud, aquesta dignitat, això és subjectiu i quan ell va considerar que això ha estava va prendre la via ràpida, la sífilis també l’hauria acabat matant (en aquell moment era incurable). Aquest llibre recull pràcticament tot el que va escriure Alphonse Rabbe més enllà de múltiples articles periodístics dedicats sobretot a la història i l’art.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Album_d%27un_pessimiste_(1836),_Alphonse_Rabbe.png

Aquest àlbum esdevé, en les seves pròpies paraules, un testament filosòfic d’una figura potser modesta, però que va tractar com ningú un tema controvertit. Llibre molt interessant, i esperançador sobre el catàleg d’aquesta editorial.

Els bons dies / Rafael Vallbona

Primer llibre que llegeixo de Rafael Vallbona, l’argument sembla senzill però que ben portat pot sortir prou bé,a veure.

Ricard torna a París, hi va anar en el moment de la transició quan començaven a intuir que res del que es sommiava i s’anhelava en aquells moments es faria realitat. Una transició en fals, i tutelada perquè tot seguís més o menys com abans després de l’explosió que va seguir a la mort del dictador.

La revolta d’uns anys abans havia perdut el sentit cultural i polític i el prestigi social. L’època dels concerts, de les festes populars i de l’alegria al carrer, aviat va ser considerada com un temps de disbauxa vehement i comprensible quan se surt d’un esvoranc tan profund com el que havíem viscut durant quatre dècades. S’explicava com una trapelleria tolerable per la immaduresa dels seus autors. El que importava en aquell moment era oblidar el passat fosc i la procaç reacció, i centrar-se en el futur esplendorós que, segons asseguraven, ens esperava a tots. I en pocs anys tot allò que vam viure, i en què vam creure, va ser esborrat. Un campionat del món de futbol que va omplir Barcelona d’estrangers com mai no s’havia vist, mentre el cel s’enfosquia premonitòriament per un paorós incendi forestal que consumia el massís del Garraf, i l’anunci que la ciutat optaria a uns jocs olímpics, van ser l’eficaç metzina contra les preguntes punyents. El millor argument contra el revisionisme històric contra el qual, aquells joves que volíem un país just, modern i lliure de restes del franquisme, ens vam estavellar.

Medios de Comunicación y Transición. Viñeta de Francisco Martín Morales. © Veroxs, Creative Commons.

Som a l’octubre del 2017 i notem que alguna cosa hi ha en relació amb el moment polític català que porta a Ricard a intentar aquest retorn, aquest tornar a París, la ciutat de la llibertat als anys seixanta i setanta, però ara el món ha canviat molt i París no n’és cap excepció.

Se’m va fer estrany ser a París tants anys després. No reconeixia gairebé res, però, a la vegada, semblava com si hi hagués estat feia quatre dies. L’ambient resclosit i rescalfat del RER i el metro em connectaven amb el passat. És lògic, aquests indrets canvien poc. Però el carrer, la gent, les botigues, no tenien res a veure amb el que recordava de trenta-sis anys enrere. Vells bistrots convertits en McDonald’s, franquícies de roba on hi havia hagut épiceries antiquíssimes, gent mirant el mòbil mentre caminaven, riuades de turistes brandant pals de selfie. Definitivament totes les ciutats, a poc a poc, es tornen idèntiques. Deuen estar contents els sàtrapes del neoliberalisme, veient com han acabat amb la identitat dels pobles.

El llibre té quatre parts centrades en els diferents protagonistes Ricard, Jane, Martí i de nou Ricard. Va marxar de Barcelona amb el Martí i després de molt voltar van arribar a París, i allà entre converses polítiques d’esquerra en boires de tabac negre hi havia la misteriosa Jane.

Quan tenia divuit anys em vaig inventar un personatge, per inseguretat, suposo. Soc així, encara ara: Jane Gaul, anglesa i estudiant d’història a la Sorbona. El nom i l’origen els vaig escollir per la Jane Birkin. I amb la nova personalitat, contenta com qui estrena un vestit, vaig sortir al carrer. El pare havia marxat de casa quan era petita, i la mare no va tenir temps per a mi perquè es passava el dia en reunions i viatges de feina. És clar que no vaig esperar la majoria d’edat per fer la meva; titubejant més o menys, havia entrat i sortit de casa ben bé des dels quinze anys, només faltaria. Però, en fer els divuit, la mare va decretar amb solemnitat la meva incorporació a l’edat adulta; o sigui: es va desentendre del tot de mi. Tret d’enviar-me diners. Això és l’únic que va fer bé, i mai no vaig dubtar a acceptar-los.

Jane Birkin © Anita Fellini, Creative Commons.

Amb la Jane se’ns comença a dibuixar l’escenari, amb Ricard, i en Patrick Molino (exitós escriptor amb un tràgic final) i en Martí. Un quadrat encara amb molts punts poc clars.

El metro és el món dels qui no els pertany res. I jo, des que vaig decidir deixar plantat en Ricard i no agafar el tren de tornada a casa, mai no he tingut res de res.

Al metro hi ha escalfor, solidaritat, vida i art. I els primers temps els usuaris respectaven els que hi vivien, i aquests es respectaven entre ells. Tothom era lliure, tothom hi feia la seva. Era un veïnat on ningú no et preguntava qui eres ni on anaves.

Paris – Gambetta metro station © Fred Romero, Creative Commons.

Pel meu gust el llibre es tanca sense resoldre del tot aquest anhel de tornar a trobar els amics de joventut, i no queda massa clara la relació amb el que està passant a Catalunya en aquells moments de la tardor del 2017, més enllà de que en els dos moments semblava que les possibilitats d’un futur millor saltaven pels aires. Potser és aquest el paral·lelisme.

El llibre es llegeix ràpid i bé, potser el Premi Roc Boronat és un d’aquells que convé mirar amb bons ulls.

Espanya en guerra / Albert Pla

Pot agradar més o menys, però Albert Pla és un cantant que no deixa indiferent i que sempre és ell mateix, alié a modes, tot i que això el porti a ser un artista minoritari. És algú que es manté ferm i a qui crec que li agrada molestar i escandalitzar. Anem a veure si aquestes qualitats que té com a cantant les conserva quan es posa a escriure. Fa uns anys ja va publicar el llibre Espanya de merda, clarament no vol fer amics.

Un parell de puntualitzacions, el llibre està originalment escrit en castellà, no pas en català, i compta amb il·lustracions de César Sebastián Díaz, que és una feina que trobo que val la pena reivindicar també quan parlem de llibres destinats al públic adult (en llibre infantil-juvenil sembla que ja es té més assumit, crec).

Entrem en matèria, se’m fa difícil classificar el llibre. Hi ha política-ficció, tot i que no gaire, simplement la declaració d’independència de Catalunya no es retira ni es suspén, i la UE i la ONU i Espanya i tots es posen a fer moltes gestions i coses d’aquestes que fan i que no serveixen absolutament per res (podeu preguntar als saharauis) fins que al final li passen la patata calenta a l’OTAN i els americans envien un portaavions a envair Catalunya i trobar els rebels catalans terroristes (han convertit a tots els catalans en terroristes gràcies a la televisió, posa els pèls de punta i tot) i executar-los. I abusar de la població com sempre es fa a les invasions: matant i violant. Però aquí, a casa, una cosa que sempre hem vist a la tele que passa lluny ara passa aquí mateix.

I tenim la part bèl·lica, centrada sobretot en el Batalló dels Sonats i les seves «proeses» en terres catalanes. Si els exèrcits són com són, un batalló amb aquest nom ja us podeu imaginar com és. Un de les seves primeres proeses és fer saltar pels aires la Sagrada Família. Aquest batalló serà el fil conductor per on anirem veient tot el desplegament geopolític que… a veure això és ficció però no és tan diferent del que sí que passa o ha passat a altres llocs. Cal tindre-ho present.

Sagrada Familia © neusitas, Creative Commons.

En fi, des de la sàtira més descarnada també es pot fer un retrat esfereïdorament real, i és el que ens trobem en alguns moments del llibre.

Ja ningú s’havia d’avergonyir de ser hereu del franquisme, ni de les seves arrels borbòniques franquistes, ni de la seva educació borbònica franquista. Ser franquista estava normalitzat, ser monàrquic era un orgull. Els Borbó seguien tenint la corona enganxada al cap i el cap enganxat al cos, i Franco encara era el cadàver polític més venerat i respectat per la majoria dels espanyols.

A les classes dirigents els anava de puta mare. Els cacics i terratinents i el seu exèrcit de polítics, jutges i periodistes, cadascun amb el guardaespatlles respectiu, es desplegaven pels ajuntaments de cada poble. Des d’allà, es va donar via lliure a la corrupció en totes les facetes. Tot es justificava pel cost enorme que els catalans havien causat a la nació. Les despeses de la guerra eren incalculables. La unitat d’Espanya exigia sacrificis a la població. Passar gana era patriòtic.

I tot això amb soldats americans passejant per aquí, per tot Espanya, i comportant-se com solen fer en aquests casos.

Alguns ja començaven a crear similituds amb la Guerra de la Independència. Era com al segle XIX, quan un Borbó, Carles IV, havia deixat entrar els francesos perquè envaïssin Portugal. Avui, un altre Borbó havia deixat entrar els americans perquè envaïssin Catalunya.

Afghan National Police, ‘America’s Battalion’ Marines maintain security in Garmsir [Image 9 of 9] © DVIDSHUB, Creative Commons.
I passen coses que… que voleu que us digui a mi m’han fet gràcia, molta, tinc un punt cabró, què hi farem!

Per si això fos poc, els soldats americans no entenien ni un borrall d’espanyol i obligaven la població a parlar-los en anglès. Ara els espanyols sabien què se sentia quan algú t’obliga a parlar una llengua que no és la teva al teu propi país. Què se sent quan un militar, un policia, un jutge, un notari o un funcionari públic t’exigeix parlar en una llengua que no és la teva. Quan la teva llengua és humiliada i només serveix per parlar amb la família tancat a casa. Quan el teu idioma ja no té autoritat, ni legal, ni moral, ni política. Quan la teva llengua és considerada una llengua inservible, un caprici prescindible.

Seria justícia poètica.

Battle for a ridge where «A» Company of 2nd Battalion, 5th Marines were held up for 48 hours. The drive was a success and the strong enemy forces were eliminated. This took place two miles north of Naha. © Signal Corps Archive, Domini públic.

La troca es va embolicant de mala manera. El llibre no estalvia assassinats i insults i sexe i sang i fetge, moltes vegades amb personatges reals que surten amb el seu nom (com Felip VI) o amb d’altres molt fàcilment identificables. Podria ser un problema si tots aquests impresentables polítics que tenim sapiguessin llegir, però crec que a la majoria les neurones els arriben justet pel control d’esfínters.

Una gamberrada de llibre, catàrtic, i fins i tot alliberador per allò d’enfrontar-se a les pròpies pors. No és un gran llibre però sí un llibre esbojarrat i entretingut, i ara m’ha entrat curiositat per buscar l’altre llibre d’Albert Pla. Un llibre que et porta a un altre llibre mai és dolent.

Carrer de les Botigues Fosques / Patrick Modiano

He tingut aquest llibre massa temps a la lleixa de pendents. Els llibres anteriors de Patrick Modiano m’han agradat, i quan l’agafo recordo el perquè i identifico les coses que m’agraden del seu estil.

És aparentment senzill, res de recargolaments o de barroquismes, un estil senzill i fins i tot net però sense passar-se, sense ser asèptic (que aleshores no tindria gaire interès). Trobar aquest equilibri no és senzill, l’autor sembla sortir-se’n amb una naturalitat total.

Va encetar una tonada que era, em penso: Sur les quais du vieux Paris, però el soroll de les veus i de les rialles feia la música amb prou feines audible, i ni tan sols jo, que era a tocar, no n’arribava a copsar totes les notes. El pianista continuava, impertorbable, amb el bust ben dret, el cap inclinat. Em feia patir: pensava que en algun moment de la seva vida l’havien escoltat quan tocava el piano. Després s’havia hagut d’acostumar a aquest zum-zum perpetu que li apagava la música. Què diria, quan jo pronunciés el nom de Gay Orlow? Aquell nom el trauria un moment de la indiferència amb què anava tocant la seva peça? O ja no li diria res, com aquelles notes de piano ofegades sota la remor de les converses?

Paris, 1950 © Nathan Hughes Hamilton, Creative Commons.

Anirem seguint el protagonista a la recerca de la seva identitat, literalment. A través de coneguts, noms esparsos, fotografies on potser surt o potser no… I tot preguntant i detectant (o creient detectar) coses que desperten alguna cosa al seu interior, una cosa que diu que sí que potser allò, que aquella identitat i aquella vida pot ser la seva, tot i que després resulti que no. Uns records dels que no sabem si refiar-nos o no.

La Denise i jo agafàvem el camí oposat al seu i seguíem el bulevard de Courcelles. El París per on caminàvem tots dos en aquell temps era tan estival i tan irreal com el vestit fosforescent d’aquell Scouffi. Flotàvem en una nit que aromaven les troanes quan passàvem per davant de les reixes del Parc Monceau. Molt pocs cotxes. Semàfors vermells i semàfors verds s’encenien dolçament per no res i els seus senyals de colors alternats eren tan suaus i regulars com el balanceig d’unes palmeres.

Paris © Simon Jowett, Domini públic.

Sembla que es va confirmant una identitat, amb esboços de la gent que el va conèixer i uns records que en qualsevol moment poden fallar.

Era l’aniversari de la Denise. Una nit d’hivern que la neu que queia sobre París es transformava en fang. La gent s’entaforava a les boques del metro i caminava apressant-se. Els aparadors del Faubourg Saint-Honoré brillaven. S’acostava Nadal.

Vaig entrar en una joieria, i encara veig la cara d’aquell home. Portava barba i duia unes ulleres amb els vidres tenyits. Vaig comprar un anell per a la Denise. Quan vaig sortir de la botiga, encara queia neu. Em va fer por que la Denise no vingués a la cita i vaig pensar per primera vegada que ens podíem perdre en aquesta ciutat, entre totes aquelles ombres que caminaven amb pas accelerat.

Eugene Galien-Laloue – Place de Clichy, Paris © Irina, Domini públic.

Passen les pàgines i acompanyem a Guy (un nom que s’ha posat com se’n podria haver posar un altre) en aquesta recerca d’ell mateix. Amb un estil net la narració sembla que passi sense sentir, com si fos fàcil. I anirem descobrint i redescobrint el perquè del protagonista.

Dels tres llibres llegits de Patrick Modiano (Records dorments; L’herba de les nits, i aquest) , aquest és el que més m’agrada, potser és el millor o potser el gust per aquest autor es va adquirint a mida que s’hi va entrant. Us el recomano.

Una boda a Lió / Stefan Zweig

Stefan Zweig és un dels meus autors preferits i aquest és el primer cop que apareix en aquest blog, el que vol dir que l’he tingut injustament oblidat massa temps, cal posar-hi remei doncs!

Aquest és pràcticament un minillibre, 71  pàgines i lletres a un cos generós. Un llibre que es pot llegir en dues hores amb calma, i amb una mica de pressa en menys d’una hora. El llibre encabeix quatre contes, el primer que dóna títol al llibre i el de El camí, Un home que no s’oblida i Dos solitaris. Tots els contes són excel·lents. I tots tenen el «toc Zweig» capaç de retratar de manera màgica un entorn tan terrible com la nit abans d’un afusellament massiu (perquè la guillotina ja no dóna abast), o una capacitat per treure espurnes de situacions a mig camí entre la fantasia i la realitat més crua. No sé definir-ho millor, en general aquests contes a mi m’han deixat amb un somriure i amb una mica més de fe en l’espècie humana.

Atreviu-vos amb Zweig, no us en penedireu.

Undated portrait of Austrian novelist, playwright, journalist and biographer Stefan Zweig (1881 – 1942). (AP Photo)

El luminoso regalo / Manuel Vilas

La veritat és que Ordesa no em va acabar de fer el pes. Potser són ganes de dur la contrària, però no em semblava tan sensacional com es deia i, sobretot, crec que li sobrava ben bé mig llibre, amb la meitat d’extensió hauria quedat molt millor. Però, com sempre en aquesta pàgina, això són les meves manies i gustos.

Aquest llibre no sé si em farà el pes però l’inici ha estat com un cop de puny, amb alguns fragments que m’han deixat amb la boca oberta. El to es diferent d’Ordesa, i la grapa, l’esmolament, la mala baba… si això es manté el llibre serà excel·lent, almenys fa un primer capítol excel·lent. El primer capítol porta per títol Ester, aquesta és Ester:

Se trataba de la dependencia corporal de los hombres. Su vanidad era gigantesca, no quería depender de nadie, pero su apetito sexual era irrefrenable, un impulso ciego, devastador. Dependía de los cuerpos de los hombres, de sus sexos. Necesitaba sentirse humillada sexualmente para sentir placer, y luego devolvía esa humillación en forma de crueldad moral.

Uma Thurman smoking 1 © Nicholas Andrew, Domini públic.

Esa es Ester, así es ella. Físicamente es alta, muy rubia, rubia natural, de larga cabellera, de ojos azules inyectados en diminutas venas de sangre, como Uma Thurman, siempre lleva las uñas pintadas, sus enormes ojos azules asustan. La intensidad del azul de sus ojos parece sobrenatural. Su piel es muy blanca y su cara es casi un misterio.

La mare decideix posar la noia en tractament per la seva ninfomania i, bé, potser el tractament no dóna el resultat esperat.

Lejos de curarle su ninfomanía, se la regularizó, se la hizo manejable, llevadera, controlable, acelerable, o reducible. Le mostró todos los trucos y engranajes de su ninfomanía como poder. Ella tenía poder. Le dijo cómo usarlo.

No sería el primer cas d’un inici prometedor que es va desinflant, potser que no m’emocioni que encara no he passat de  la pàgina 30. No és el cas, la historia costa una mica de seguir pels salts temporals, però manté el tremp i un erotisme descarnat i visceral, sense sensibleries ni collonades.

El protagonista, l’escriptor Víctor Dilan té magnetisme per les dones, té aquest do que anomena «el luminoso regalo» i se n’aprofita abastament. Això acaba amb el seu matrimoni, com no podia ser d’una altra manera. Un final del matrimoni narrat per la dona, Elena, d’una manera inquietant.

Te digo con precisión los siguientes pasos: venderemos el piso de Roma, repartiremos la venta del piso. Y yo me iré a vivir sola y tú te irás a Madrid, porque en Madrid tu fama literaria, que no tienes en Roma desde que te echaron del Cervantes, te servirá para sobrevivir holgadamente y para que estés ocupado y estés bien, para que sigas escribiendo, ganando dinero, no se te da mal ganar dinero, y follándote a todas las mujeres que puedas, que serán muchas y muy hermosas. Sé que pensarás en mí cuando te las folles a ellas. Conozco tu puta cabeza. Soy tú casi. Tu Elena. Te conozco como si te hubiera parido.

Ambulance © Albert Lugosi, Creative Commons.

Llaman al portero automático. Es todo como una gran ceremonia de destrucción. Nuestro matrimonio se está desintegrando. Es hermoso, es como una vanguardia de nuestras vidas. Son los del servicio de urgencias. Entra un médico en casa. Tú tienes un ataque de pánico. Le dices al médico que tu mujer, o sea yo, va a abandonarte. El médico te mira con cara de compasión. Esperas una palabra amiga de quien sea. Pero no la hay. Llama a tus amantes ahora, llámalas.

Si te vieran así, si te vieran a los pies de un médico del servicio de urgencias.

El llibre és dur, i bo, i enganxa i m’està agradant molt més que Ordesa, que em va semblar que no n’hi havia pas per tant. Em recorda una mica a Voy a hablar de Sarah per aquest concepte tan animal d’amor-sexe.

¿Que hago yo? Nadie quiere matarme. Ni siquiera el alcohol es capaz de matarme. Tú sabías perfectamente que no se puede vivir así. No se puede desear tanto a los seres humanos. A todos los seres humanos. No nos basta un ser humano, ni diez, ni mil. Queremos la especie entera. Miles de millones. Y estamos capacitados para amarlos a todos. ¿Por qué metisteis tú y tu Santo Padre ese veneno en mi jodida sangre? ¿Por qué no puedo ser un hombre normal? Un hombre enamorado de una mujer, viviendo una vida tranquila. ¿Por qué tengo que arrastrarme por el planeta buscando a todas las mujeres de la Tierra? ¿Por qué tengo que estar enamorado de toda la especie?

A lust for life © Aimanness Photography, Creative Commons.

Aquest «luminoso regalo» és la seva perdició, el controla a ell, a tot el que fa i a tots els qui l’envolten, les dones li pregunten què té, com ho fa, com aconsegueix posar-les calentes i catxondes d’aquesta manera tan absoluta i animal. Pot semblar el somni daurat de molts homes, però és una maledicció, sobretot perquè Ester és com ell en dona, i com ell és dolenta i una depredadora sense escrúpols.

Aquest llibre no deixarà indiferent, i potser a molts del que van posar pels núvols Ordesa aquest se’ls hi faci bola i en fugin espantats. A mi que passés això m’alegraria, per dos motius: el primer és que tinc un punt cabró, i el segon que trobo que de tant en tant està molt bé treure lectors de la seva zona de comfort.

La vida dels cossos / Guillem Frontera

Ni idea de res abans de començar amb aquest llibre, a cegues, en pla temerari, a veure què m’ofereix aquest llibre de Guillem Frontera que té una obra prou extensa tot i ser per mi un desconegut (què hi farem!).

La protagonista i personatge al voltant del qual pivota tot l’argument és Paula Moncada, i en un segon pla els seus amics des de l’infantesa: Salvador i Bernat. Parlem una mica més de Paula, aquí us en podeu fer una idea:

S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball al col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Moncada estudiava Medicina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió —ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot, enmig de fragàncies orientals. També deixava la porta oberta a l’experimentació amb drogues de tota casta, que l’enlairessin però que no creessin hàbit… Quina beneitura! Com ho aconseguiria? Es contestava que les troballes i les solucions apareixerien de manera natural en ser requeriques pel seu esperit. Un futur esclatant de poesia, així ho resumia— i s’esforçava a ignorar la ingenuïtat del seu pla.

Sunset © Dylan J C, Creative Commons.

Aquest Carlos serà el seu marit, un matrimoni que no serà feliç però sí econòmica i socialment profitós, tot un ascens. Ella es casa i deixa Mallorca per instal·lar-se a Madrid, on treballa el marit amb contactes al govern i amb consellers espirituals de l’opus, molt en la moda d’aquells anys de la gent de pasta (i suposo que encara ara), som a finals de la dictadura, als primers setanta. Salvador inicia una carrera diplomàtica que el farà voltar i Bernat serà una mica més bala perduda.

Aquest era l’origen de molts dels problemes d’en Bernat Rave —l’altre era el contraban—, la concupiscència, una concupiscència intrèpida, desencadenant de tota casta d’altercats amb marits ultratjats, amos i madones de bordells… Ara feia un any que en Salvador, el dia mateix que va arribar a Mallorca, havia preguntat com podia localitzar en Bernat Rave. Justament el trobaria al calabós de la Policia Local de Termenor, on havia anar a parar després d’una nit que havia acabat amb l’incendi del bordell on havia armat gresca amb en Lluc Pasqual […]. Darrera cada acció violenta, hi havia un afany de justícia directa al qual ell no havia donat mai aquest nom. Si un pied noir o un foraster, o un mallorquí, amargava la vida a una puteta que li havia entrat per l’ull dret, ell havia de defensar la puteta que li havia entrat per l’ull dret, era així. Després, la puteta aparegué morta en un esbarzer de torrent. El pied noir no l’ha tornat a veure ningú a Mallorca.

El llibre no fa un retrat de la ruralia mallorquina enriquida de cop pel turisme, tot i que la Paula encaixa en aquest perfil. El tema en tot cas es toca de puntetes. I els tres amics, des de l’infantesa, tres amics que són com la baula final d’una cadena, després d’ells ja no poc quedar res més, un món que s’acaba i unes persones que poca gent recordarà.

carmen fiano roma © shots of carmen fiano, Domini públic.

Com que no sabia què esperar-ne i no n’esperava res el llibre m’ha agradat prou. Es llegeix bé, passa ràpid i potser una extensió una mica més gran l’hauria ajudat a aprofundir en els personatges (personalment trobo que Salvador queda un poc desdibuixat), tot i que vivim en moments de llibres curts i anar contra aquesta tendència pot ser molt arriscat. Prou bon llibre.

L’esperit del temps / Martí Domínguez

Novel·la guanyadora del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2019 entregat aquest 2020. El trio de finalistes el formaven aquest llibre i els de Sis nits d’agost i el de Canto jo i la muntanya balla, aquest darrer hauria sigut la meva aposta, potser no em guanyaré la vida com a vident però en aquell moment era l’únic que havia llegit i em va semblar extraordinari. Tampoc havia llegit res de Martí Domínguez, així que som-hi!

El protagonista es troba havent de confessar per què era un nazi, estem a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i ha estat capturat pels soviètics que volen desnazificar i reeducar els presoners.

Em vaig afiliar al partit nazi tan aviat com fou possible. I això fou pocs dies després de l’Anschluss, de l’annexió d’Àustria per Alemanya, consumada el 12 de març de 1938. Tenia trenta-cinc anys. Per tant, no era ni molt menys un barbamec arrauxat i irreflexiu, sinó una persona ja molt centrada, pare de família amb dos fills, i un científic més o menys respectat. Quan dic més o menys, potser la veritat és més aprop del menys que del més: en realitat ningú no es prenia gaire seriosament les meves investigacions. Però amb trenta-cinc anys ja saps que vols a la vida. I si no ho saps, no ho sabràs mai.

La novel·la està situada (almenys de bon principi) a Viena, una ciutat en ple furor nazi on les teories de la puresa racial del protagonista comencen a interessar als ideòlegs del partit. I una Viena que veia com el nazisme i aquestes mateixes idees de puresa racial arrassava una comunitat jueva rica i culta com poques.

https://www.flickr.com/photos/129231073@N06/
Auschwitz I concentration camp © Fred Romero, Creative Commons.

La deportació de Przibram amb camp de concentració de Theresienstadt em va doldre, però no va afectar el meu treball. Haig de dir que no he estat mai un antisemita declarat, però tampoc he sentit simpatia, ni tan sols llàstima, pel poble jueu. Em molesten totes les religions, i la jueva no n’és una excepció. No puc pair els sacerdots i encara menys, si us soc sincer, els rabins, amb les seues barbes extravagants i els seus nassots espantosos. Tots ells són propagadors de dogmes odiosos, de credos anticientífics, de magarrufes místiques, i per poc que els deixes, enemics perillosos de la ciència i del conreu empíric. En qualsevol cas, vaig pensar que era una gran pèrdua balafiar un cervell tan privilegiat com el de Przibram. Havia estat un gran benefactor de la societat, i la providència li ho recompensava d’aquella manera, enviant-los, a ell i a la seua esposa, al camp de concentració.

Aquest «anar treient jueus» va deixar moltes vacants en el món de la ciència que gent amb orígens purs com el protagonista no van trigar a ocupar. Una mena d’ascens col·lectiu, cosa que no va fer més que augmentar la simpatia per partit nazi.

I si em pregunteu si vaig ser un oportunista haig de contestar que és clar que sí. Ja ho he dit. Ja ho he mostrat amb totes les conseqüències. Em va anar de meravella aquell nou ambient, aquella purga de professors que denigraven les meues idees, que veien en la biologia darwinista un perill per a la societat. Jo pensava que el perill eren precisament ells, i no em va importar que, de colp i volta, desaparegueren sense deixar rastre.

Les idees són una cosa, però si fer-se’n seguidor aconsegueix avantatges perquè segons aquestes idees ets un dels «bons» encara millor. En la mateixa situació molta gent hauria fet com ell, molta gent va fer com ell, i no serveix que digueu «jo no» perquè ara sabem com va acabar la guerra, però en aquell moment això no era pas tan clar (tot i que l’atac a la URSS va significar el principi del final).

Chicago Tribune alegría por la invasión nazi a la URSS. © Domini públic.

El llibre no vol reescriure la història, no vol disculpar el protagonista que sap que el seu «triatge de nens germanitzables» serveix per decidir quins aniran a adopció i quins als camps de concentració. La realitat dels camps era més intuïda que res més per qualsevol que no hi hagués anat.

Ara, molts de nosaltres, gràcies a les fotografies que hem vist, hem tingut l’oportunitat de descobrir aquelles matances ingents de jueus als camps de concentració. Però, en general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi, almenys d’una manera tan massiva i cruel, amb aquella magnitud esgarrifadora. Les SS ho varen mantenir ocult tant com varen poder. Al principi de la guerra, molts de nosaltres pensavem que s’emportaven els jueus a camps de concentració a l’espera de ser reubicats a l’Àfrica o a Madagascar, però no ens imaginàvem que s’estava duent a terme aquell extermini sistemàtic.

Sembla difícil de creure, però després un recorda la pel·lícula La llista de Schindler on els que no es creuen res de cambres de gas i forns crematoris són els propis jueus presoners en els camps. En aquest cas, però, suposo que deuria primar l’esperança de la salvació més que no la lògica.

La novel·la passa per Viena, per Konigsberg i després ja passa a Polònia, a Possen i finalment el protagonista arriba al front oriental, a Bielorússia, a fer de metge castrense. Poc després es produeix el desembarcament aliat a Normandia i l’atac soviètic és imminent.

Battered Brandenburg Gate in 1945 © stoixeia, Creative Commons.

Captura, camp de presoners soviètics i reincorporació a la vida civil i acadèmica com si aquells anys no hagués fet res d’estrany. Molta gent va fer això, un cas sonat va ser el de Günter Grass, per exemple.

I ara torno al que deia en començar l’entrada, aquesta novel·la és la guanyadora del Premi Òmnium. És una bona novel·la, com Sis nits d’agost és un bon llibre de no-ficció i com Canto jo i la muntanya balla és un molt bon llibre. Sense desmerèixer aquest L’esperit del temps segueixo creient que el d’Irene Solà era un llibre que presentava una aposta més valenta i innovadora. De totes maneres aquest és un molt bon llibre amb una repassada a una part de la història de la mai ens acabem de cansar.

Odissea / Homer

No m’estendre més en una de les meves frases més repetides: cal llegir els clàssics. Aquest és un clàssic de mida universal, pràcticament tota la literatura occidental ve d’aquí, no és pas poca cosa aquest llibre del poeta cec. Per si no ho sabeu això és el que vol dir en grec el nom d’Homer, que ja s’ha quedat com el seu nom enlloc de ser un malnom i llestos. Tant la seva existència com la seva autoria són temes controvertits i interessants (o no) en els que no entraré, a la introducció se’n parla. Un llibre d’aquests necessita una edició cuidada i una mica d’introducció per ser més passador, i aquest és el cas d’aquesta edició que respecta la forma de poema enlloc de fer com la majoria de les traduccions de poesia clàssica que ho passen directament a prosa.

És pot llegir un clàssic d’aquesta magnitud i gaudir-ne? Sí. I la pregunta té sentit perquè moltes vegades anem als clàssics amb un sentit d’obligació, de que «cal llegir allò» i gaudir-ne o no sembla que no importa a ningú, algú altre s’ha fumut llegint-ho i ara toca que tothom ho faci. Hi ha la possibilitats que determinats llibres hagin arribat a la condició de clàssics simplement perquè ningú ha descobert el trolleig i la cosa ha anat creixent i superant segles i modes. Si és una idea molt esbojarrada i no crec que sigui el cas. Però el món clàssic és l’origen de pràcticament tota la nostra cultura, tot està explicat des d’aleshores.

Com ho he fet jo? A poc a poc. Agafar el llibre per banda i fer-ne una marató no seria l’opció recomanable. Un o dos «cants» per dia, atent i amb la pausa necessària, i així anar fent. Que potser a altres els hi va millor d’una altra manera? Doncs potser. La meva experiència em diu que els clàssics cal agafar-los amb calma, si no poden «fer bola» i allunyar-nos-en per sempre. Un altre tema de discussió és si això és bo o no, no ho acabo de tenir 100% clar, però a mi aquesta mena de «vacuna anti-clàssics» no em convenç. La meva recomanació és aquesta: poc i seguit, i es trigarà el que s’hagi de trigar.

Herbert James Draper, Ulysses and the Sirens, 1909.

Si voleu la història no us costarà trobar-ne resums com per exemple aquest, no crec que calgui que jo també ho faci. He trobat dues expressions que es repeteixen al llarg del text i m’han fet especial gràcia per poètiques, la manera com s’indica que el dia ha començat Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba i la gent que parla amb paraules com fletxes que volen. N’hi ha més de frases recorrents d’aquest tipus, era una manera de situar els oients amb fòrmules conegudes (sí, en aquella época els poemes es feien per ser recitats).

A l’inici de cadascun dels vint-i-quatre cants hi ha una petita introducció, molt útil, un petit resum d’on estem i el que ens espera en el que estem a punt de llegir. Això és important perquè ens enfrontem a un text que té mil·lenis i una cosa així nosaltres la llegiríem en novel·la i no estem acostumats a fer-ho d’aquesta manera. Vull posar un fragment d’una d’aquestes introduccions de Joan F. Mira., concretament la del Cant XXIII, el penúltim, em sembla una bona valoració de l’obra.

L’Odissea és moltes coses alhora, i per això és també inclassificable, un gènere literari en ella mateixa, com la Comèdia de Dante. És un poema èpic, certament, ple de guerrers, de combats i de violència, i amb un desenllaç tan sagnant com acabem de veure. Però és també una narració d’una complexitat fascinant. Són els viatges d’Ulisses, plens de fantasies, de perills i de temptacions. És la història d’amor de dos protagonistes tan excepcionals com Ulisses i Penèlope, d’una lleialtat mútua que trobarà en aquest cant el final —inesperat— que tothom esperava. I és també la història d’un fill que busca un pare, que s’enfronta confusament amb la mare, i que per fi trobarà el seu lloc quan quedarà restablert l’ordre social, que és també l’ordre de la família i de la casa.

No puc menys que recomanar-ne la lectura, i ara que jo ja l’he enllestida m’hauré de buscar una versió igual de digna de la Ilíada, i després potser m’hauria de posar amb l’Eneida que la vaig llegir a l’institut i en vaig traduir petits fragments (era de lletres pures, vaig fer tres anys de llatí, només un de grec així que Homer el vaig tocar molt poc). Ho he dit al principi d’aquesta entrada i en moltes altres, cal llegir els clàssics!

Tiempo de silencio / Luis Martín-Santos

Un altre clàssic castellà, aquest de 1961, de Luis Martín-Santos i amb un títol que ens pot recordar una exitosa sèrie de TV3 , però no té res a veure, tot i que el marc temporal una mica sí que coincideix. Mitjans segle XX a la ciutat a Madrid, allà comencem a seguir les vivències d’un científic investigador que fa proves amb ratolins.

El primer que crida l’atenció del llibre és l’estil. Un estil atapeït i de frases llargues, no convida a la lectura, cal barallar-se amb aquesta impressió. Si ens barallem i superem aquest primer rebuig resulta que no és un estil tan difícil. Sí, recorda una mica a Javier Marías, i sí que de vegades l’autor té una certa tendència a «agradar-se», però si entrem en aquesta particular música és un llibre que permet una lectura plaent.

L’investigador científic és Pedro, també té aspiracions literàries i passa les nits de cap de setmana entre antres de poetes i locals de mala nota, amb molt alcohol.

https://www.flickr.com/photos/60506610@N08/
Cocktail Bar © Manel Torralba, Creative Commons.

Pedro se detuvo un momento en la ribera misma de la playa para buscar un hito orientador, un trocito de arena libre sobre el que poder extender su espíritu y sus últimas lecturas. Al fondo Matías alzó un brazo. Para llegar hasta allá era preciso atravesar el caos sonoro, las rimas, los restos de todos los fenecidos ultraísmos, las palabras vacías de Ramón y su fantasma greguerizándose todavía a chorros en el urinario de los actores maricas, las ensobernecidas muchachas pálidas vestidas de negro que cuando es moda pintarse la boca, se pintan sólo los ojos y cuando es moda pintar los ojos, se hacen unas bocas sangrantes, el humo de los cien mil y uno cigarrillos, la suma de la pedantería derramándose, las uñas cargadas de negro, la roñosería que reserva un único duro para el café con leche de la noche que da derecho (con su azúcar) a permanecer en el templo donde la miel de la sabiduría va poniendo pegajosos los mármoles.

S’allotja en una pensió, duta per un clan familiar només de dones,que tenen la idea de caçar-lo per casar-lo amb la petita de la casa. Aquestes sortides són vistes amb recel perquè a veure si encara l’agafarà abans qualsevol fresca i es queden sense un marit que té un bon passi, no com els viatjants que també tenen d’hostes a la pensió i que pràcticament no tenen on caure morts.

El caso es que estoy aquí toda preocupada porque ha salido un sábado. Por la noche. Un sábado. ¿Es mi hijo acaso? Y aunque fuera mi hijo. Un hombre se tiene que foguear como los soldados y más éste que nunca ha ido a la guerra. Es lo que les pasa a los hombres de ahora. No llegaron a tiempo a la última guerra y con tanta paz y la alimentación floja que han tenido en la infancia, están poco seguros de lo que es una mujer y creen que es como un diamante que hay que coger con pinzas y que hay que hablar con ella antes en francés para averiguar lo que tiene dentro. Si hubieran estado en avances, conquistas y violaciones y aprendieran así bien lo del botín y el sagrado derecho a la rapiña de los pueblos conquistados y no lo hubieran leído sólo en novelas, otro gallo les cantara. Otro estilo tendrían, pobres de nosotras, y este tontito no sólo habría pasado por la alcoba de mi niña, sino que ahora ya estaría muy lejos y nosotras todas despavoridas, le habríamos visto pasar como se nota la pezuña de Belcebú, más por el ruido que hace y el olor a chamusquina que deja que por las palabras de miel que salen de su boca.

https://www.flickr.com/photos/144957155@N06/
The Devil © Midnight Believer, Domini públic.

L’estil alterna fases força ràpides, una mica barroques però dinàmiques, amb altres fases que no. L’acció quasi no avança, amb prou feines hi ha acció perquè costa de veure a través d’un mur de paraules. Hi ha fases on l’autor sembla simplement haver-se tornat completament boig, afortunadament no són les més, i després es pasa i tornem a la trama.

Una trama que es complica amb navalles, barraques, abortaments, policies, cases de barrets, cel·les…