Nota al marge: Presentació de «Les lleialtats», Delphine de Vigan, 8 d’octubre 2019.

A continuació explico una mica com va anar la presentació de Les lleialtats a l’Institut Francés de Barcelona amb Delphine de Vigan. Com que no sóc periodista vaig anar prenent notes i aquí les intento ordenar una mica, no sé si quedarà gaire professional. Algunes de les respostes després de llegir la novel·la les entenc més i millor. És el que haurien de ser les presentacions, que t’animin a agafar el llibre. A veure com em queda.

Les lleialtats és una història d’adolescència, depressió i alcohol, amb uns joves perduts i en un entorn de crisi. Es pot considerar una novel·la social o política, però també íntima, familiar, social. Ens permet veure aquesta lleialtat del títol des de tots els angles.

Fan falta quatre veus. Volia parlar dels dos joves però després les dues dones li permeten dir coses diferents ja que els joves són en part presoners. Així hi ha dues visions de la història i de les lleialtats, que poden ser tant positives com negatives. La lleialtat és un recolzament però també un encadenament i una responsabilitat.

Fa servir diferents veus i estils narratius. Les dones sí tenen una veu pròpia i per això les seves parts estan narrades en primera persona, però pels joves necessitava una tercera persona i una visió més objectiva i més allunyada.

És una novel·la per ser llegida per joves. A França s’ha llegit a instituts. Parla dels joves i ells s’hi reconeixen i s’hi senten interpel·lats.

Una pregunta recurrent és si fa autoficció. Ella busca els rastres que ens ha deixat la infància. Es poden arreglar les ferides de la infantesa? Això és el que intenta explorar, amb dos adolescents actuals. Tant els personatges com l’entorn són molt diferents de la seva pròpia adolescència.

Són nens enfrontats al món. La paradoxa d’aquests nens, d’aquesta generació, és que són nens molt mimats però molt sols. Adolescents que tenen relacions virtuals i una tendència a l’alcoholisme que almenys a França cada cop comença abans i més fort, també amb el consum de cànnabis. Ja no com un consum festiu, és un consum d’angoixa i por pel futur, les drogues com una fugida. Hi ha por de l’apocalipsi, els psiquiatres alerten que és una por molt estesa entre els joves. El món que estem construint, quin espai deixa als joves que venen darrera? Es pregunten cap a on va el món i què hi faran ells, o si val la pena tenir fills tal i com està el món. Els adolescents ara tenen veu. Tenen medis per expressar-se directes i simples però, els escoltem?

Els comportaments de risc els permeten escapar de la realitat, potser per canals que no són els tradicionals.

La intencionalitat en la forma de la novel·la és aconseguir un llibre més curt, una forma més concisa per mantenir la tensió dramàtica, dir el màxim amb el mínim. Més directa i més simple. Mostrar que cada persona té una visió parcial i subjectiva, però el lector té tota la informació i pot completar el trencaclosques.

El personatge de la professora és difícil, vol canviar les coses per lleialtat a les seves promeses de jove i això la porta a la veritat i és el que li permet intentar canviar el destí del nano. És un personatge capaç d’anar contra la institució, ella veu el que els altres no perquè ella coneix els senyals. Va més enllà en la seva feina perquè no es demana als professors aquesta implicació.

I al final de la presentació va caure aquesta pregunta: Que en pensa de la persecució a Roman Polanski? És un tema complex,  i tots els punts de vista al seu voltant són legítims. Va passar fa temps i els valors eren uns altres i cal separar home i l’artista, la seva obra. Aquests canvis de criteris volen dir que la nostra mirada està canviant.

I fins aquí.

Les lleialtats / Delphine de Vigan

Llibre amb que m’estreno amb Delphine de Vigan.

Ràpidament apareixen els protagonistes, Hélène, professora que observa en Théo uns signes que creu reconéixer, ella va ser maltractada i creu que Théo es troba en la mateixa situació.

Tenim Théo, amb pares separats i custòdia compartida. Mathis és el company i amic, únic amic, de Théo, amb qui s’emborratxa en un amagatall a l’escola (els dos tenen entre 12 i 13 anys).

Són al seu cau, al seu refugi. És el seu territori. Sota l’escala que porta al menjador van descobrir aquest espai buit, un metre quadrat on quasi es poden estar drets. Hi ha un armari ben ample per barrar el pas, però amb una mica d’agilitat poden escolar-s’hi per sota. Es tracta de trobar el moment. Cal amagar-se als lavabos fins que tothom sigui a classe. Esperar uns quants minuts més, i deixar que s’allunyi el vigilant que comprova cada hora que no hi hagi alumnes pels passadissos.

Cada cop que aconsegueixen encabir-se darrere l’armari s’adonen que és qüestió de centímetres. D’aquí a pocs mesos ja no podran.

En Mathis li allarga l’ampolla.

https://www.flickr.com/photos/edinburghgreens/
Vodka Bottle © Edinburgh Greens, Creative Commons.

El tema de la custòdia compartida i com ho veu la mare d’en Théo, o com no ho veu, o com ho afronta.

Cada divendres, el mateix ritual: aplegar-ho tot, la roba, les vambes, tots els llibres, carpetes i quaderns, la raqueta per l’activitat de ping-pong, el doble decímetre, el paper de calcar, els retoladors, la cartolina de dibuix. No es pot descuidar res. Cada divendres, carregat com una mula, migra d’un lloc a l’altre. […].

A vuit parades de metro: una altra cultura, uns altres costums, un altre llenguatge. Només té uns minuts per aclimatar-se.

Són les 18.30 h quan obre la porta i la mare ja hi és.[…]

Ella el mira, el repassa de dalt a baix, escàner silenciós, ull radar, no ho pot evitar. L’ensuma. Una setmana sense veure’l, no l’abraça, el que busca i tem alhora és l’empremta de l’altre, el rastre de l’enemic.

No ho suporta, que vingui de l’altra banda. En Théo se n’ha adonat de seguida, per la cara de malfiança que fa sempre quan ell torna de casa del pare, i pel gest de rebuig que li costa dissimular.

De fet la majoria de les vegades, abans fins i tot de dir-li hola, li diu: «Ves a dutxar-te».

https://www.flickr.com/photos/kristaroesinger/
Backpack school supply drive © Hopeisalot, Creative Commons.

La cosa no pinta gaire bé i desperta les sospites d’Hélène que ho veu sota el seu prisma de maltractaments i no acaba d’encertar, sospita que en Théo pateix, com ella, maltractaments. En el seu cas el maltractament seria la desatenció, i el problema principal que ho vulgui resoldre bevent.

Jo volia portar el cas d’e Théo Lubin a la pròxima reunió del grup de vigilància. En Frédéric m’ha convençut que no ho faci, que esperi una mica. Segons ell no tinc prou elements. A més, l’esment d’un cas sempre deixa rastre, i aixo podia perjudicar en Théo o la seva família, no ens ho podíem prendre a la lleugera.[…]

Ahir a la tarda, quan vaig veure entrar en Théo a l’aula, just darrere en Mathis, em va fer un salt el cor. Em vaig penedir d’haver-me rendit. De seguida el vaig trobar estrany, inestable, caminava amb precaució, com si el terra amenacés a cada pas de cedir sota els seus peus. Feia llàstima, pobre nano, repenjant-se a les taules per avançar fins a la seva, allò em va escruixir, semblava que anés mamat. Vaig pensar que devia tenir alguna ferida a la cama, o a l’esquena, li costava molt avançar. Llavors es va deixar caure a la cadira, aparentment alleujat d’haver arribat fins allà. Amb els ulls clavats a terra, em defugia la mirada.

I Cécile, la mare d’en Mathis a qui en Théo no fa gaire gràcia i amb un marit que li diu que tot són imaginacions seves. Un marit que descobrim que té un passatemps com a trol d’internet. Cécile descobreix que el seu fill beu, i beu fort, i això del seu marit, sent que el seu món es desmorona.

Aquestes són les peces. Delphine De Vigan les va movent i aconsegueix que una novel·la curta i de molt bon llegir sigui molt més densa del que ens podríem imaginar en un primer moment.

https://www.flickr.com/photos/ryuu_ji/
Grown up! © ryuu ji 竜次, Creative Commons.

[Théo] A vegades es pregunta si de debó val la pena ser adult. Si «paga el tret», com diria la seva iaia, que omple columnes d’arguments «a favor» i «en contra», separades per una gran ratlla vertical traçada amb regle, quan ha de prendre una decisió important. Pel que fa a fer-se adult, són equivalents, les dues columnes?

El pare de Théo cada cop viu pitjor i no es pot fer càrrec de si mateix ja ni parlem d’un nano. La professora fica la pota intentant parlar amb la mare. Mathis es comença a espantar amb la desesperació amb que Théo agafa l’ampolla. Recordem-ho: entre 12 i 13 anys.

Beure per fugir d’una realitat, alguna cosa a la que agafar-se, per Hélène va ser la seva promesa de deixar enrere la infància, de no deixar que allò que va passar la marques i li condicionés l’existència. Intueix que li passa a Théo, però comença a veure que no podrà fer gaire més que atacar les conseqüències, no les causes.

Però en el fons ja la sé, la resposta.
Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort.
Avui sé una cosa que d’altres ignoren. I no puc tancar els ulls.
A vegades penso que fer-se adult només serveix per reparar les pèrdues i els danys del començament. I per complir les promeses de la criatura que hem estat.

I una darrera observació sobre les xarxes socials. Que el marit de Cécile sigui un trol és per ella tot un shock. Les xarxes són un desdoblament estrany de la personalitat on persones normals i tranquil·les es transformen en trols plens d’odi, és estrany i relativament nou i comença ser un tema que apareix a la literatura.

https://www.flickr.com/photos/ipredator/
#bebest-sociopaths-troll-triad-michael-nuccitelli © iPredator, Domini públic.

La veritat és que ja he deixat de buscar. Ja no encenc l’ordinador des que vaig descobrir que el meu marit també tenia obert un compte de Twitter, que li permet, en un format més incisiu i en un to igual de sorneguer, comentar-ho tot sense responsabilitzar-se del contingut dels seus missatges. Déu-n’hi do, aquest món que ens deixa anar abocant aquí i allà un discurs anònim, ambivalent o radical, sense haver-nos d’identificar.

La novel·la potser abusa de la seva concisió per no tancar gaire coses. L’autora vol fer un retrat i a la vida els arguments no queden tan tancats i resolts com a les novel·les. Vol fer el retrat d’un moment, i el fa, i és un retrat que fa por. Només una petita objecció sobre l’edat dels dos nanos, per algunes reaccions i alguns raonaments que fan (sobretot en Théo) jo els hi hauria posat uns 2 o 3 anys més, però és un apreciació personal, els 12 ja em queden molt lluny i potser sí eren així.

Us llegireu el llibre en un moment, però no us refieu d’això.

Caridad / Mark Richard

Doble garantía per aquest llibre: l’editorial i que els  anteriors llibres de l’autor em va agradar. Som-hi doncs!

Llibre de contes, amb els ambients típics i els personatges típics d’aquests llibres (potser hauré de frenar una mica si no vull confondre autors i títols i arguments). Contes directes, on es veu les ganes de concisió, de no dir res de més. Un estil aparentment sec però que deixa volar la imaginació amb allò que no diu, i el que diu normalment ens pot semblar dur, però això ja és bastant una marca de la casa. Per exemple així comença el conte Donde el azul es azul:

La última vez que vino la feria a nuestra ciudad, tuvimos a la contorsionista en la ensenada. Bueno, no a la contorsionista entera, para ser precisos. De alguna manera se la había tragado la draga que limpiaba el fondo marino masticando arena para mantener abierta la ensenada. Entraron trozos de la contorsionista por el canal de vertido antes de ser bombeados de vuelta al exterior, envueltos en espuma, y acabar nutriendo una playa de arenas removidas. En un principio, un socorrista de la Calle Quinta pensó que se trataba de una gran medusa, pero después un médico de Dayton, Ohio, que andaba por la playa con su hijo recogiendo objetos perdidos, lo identificó correctamente. El trozo más grande que se había encontrado hasta el momento, cuando llegó Cecil, nuestro policia, era una pierna a la que se había enrollado un tramo de intestinos. Un hombre de color la sujetaba contra la corriente, cerca de la draga, con una red de cangrejos de mango largo. Había tantos cangrejos en torno a la pierna que apenas se distinguían los tatuajes. A todos los que lo vimos, se nos fastidió el apetito de cangrejos para el resto del verano.

https://www.flickr.com/photos/freudianslip/
Trashy Beach © Arc-light, Creative Commons.

En el conte que dóna títol al llibre Mark Richard parla d’un entorn que coneix bé, els hospitals infantils per nens «tullidos» (sí, no és gaire correcte, eren altres temps i si ell que hi va anar en parla així no el corregiré jo).

Con las piernas y la parte superior -hasta el cuello- escayoladas, el niño esperó que alguien viniera a recogerle al ritmo del calendario del hospital. Semana de Paladares Hendidos: balbuceos, babas y cenas a base de avena hervida y huevos poco cocidos. El Mes de los Ciegos: igual que un juego en una fiesta, en el que unas manos inciertas sacudían a los niños para despertarlos mientras ellos tanteaban las barandillas de la cama intentando encontrar las manos de las enfermeras. El niño también siguió esperando durante el Mes de la Cadera Luxada, el Fin de Semana de los Desfigurados y el Día de los Testículos No Descendidos. El Mes de los Quemados era en verano. Había niños que destrozaban su juguete favorito y lo machacaban contra el suelo, en medio de un gran griterío mientras las monjas trabajaban, recurriendo primero al hielo y la pomada, luego a las jeringuillas. Pese a las inyecciones, persistían los porrazos y los ruidos, algo así como el contacto de carne contra carne en las camas, entre rojos y blancos relucientes.

https://www.flickr.com/photos/andrea_44/
Kids at the Sanderson Children’s Hospital, Newcastle, 1952 (Andrea in bed)

Un llibre curt, però no us relaxeu, ni el fet de tenir poques pàgines i ser un llibre de contes el fan més lleuger. El llibre és contundent i dur com els altres de Richard, una bona manera d’entrar en contacte amb aquest autor i una aposta segura si us van agradar els altres.

Xina Fast Forward / Sergi Vicente

No sabem (en general, i jo a nivell personal tampoc) res de la Xina, més enllà de quatre tòpics mal apresos que segurament no son veritat. És la segona potència mundial i va camí de poder ser la primera en no gaire temps. El seu salt ha estat brutal i ara és un país modern, amb les seves desigualtats, els seus multimilionaris, els seus corruptes i unes fàbriques que abasteixen el món sencer i que contaminen una barbaritat. M’interessa que m’expliquin que hi passa allà.

L’autor del llibre se n’hi va anar a fer de professor d’anglès i va aprofitar per visitar el país (l’immens país). En plena crisi per la SARS els seus companys li retreien que se saltés la quarentena de l’escola tots i cadascun dels dies, i va decidir deixar aquella feina, agafar una càmera i treballar per la televisió, concretament per TV3 que així tenia un corresponsal en un lloc on estaven passant coses i on pocs medis hi tenien a ningú. Això el convertia en un dels expatriats en aquell país, un més de molts, de moltíssims.

https://www.flickr.com/photos/ttimlen/
China © Thomas Timlen, Creative Commons.

En canvi, sí que crec que hi ha una gran diferència entre els inadaptats i els que aprenen a adaptar-se. Fins i tot quan no estan del tot contents amb la seva opció de vida en aquell país, els que s’adapten desenvolupen una gran capacitat d’acceptació i de resiliència i, si cal, de conformisme, conscients que la capacitat d’incidir en l’entorn és molt limitada, per no dir nul·la. Per als occidentals, no sol ser un país fàcil.

Amb medis rudimentaris, amb un coneixement de l’idioma que anava millorant i lluitant contra la maquinària burocràtica xinesa, va aconseguir anar fent la seva feina. No ho oblidem, la Xina és una dictadura, i a totes les dictadures la premsa independent no els fa la més mínima gràcia. De totes maneres el progrés de la Xina darrerament és innegable.

Sempre dic que els xinesos han trigat menys temps a fer múltiples salts generacionals que nosaltres a fer-ne un de sol. El salt econòmic és el més evident, però també ha passat en el pla social, i no ha passat, en canvi, en el pla polític, que va més lent.[…] Sóc crític, i no em cansaré de destacar en aquestes pàgines tot allò que considero clarament millorable, però és just dir que la percepció de la majoria dels xinesos és que la seva vida ha passat de ser precària a ser còmoda o mínimament benestant.

https://www.flickr.com/photos/jimmiehomeschoolmom/
mao pic © Jimmie, Creative Commons.

Hi ha tot un capítol sobre el menjar. Alimentar a 1300 milions de persones és tota una fita. També és un negoci, sobretot si es tenen pocs escrúpols, m’he passat quasi tot el capítol en un contínu però què collons! (o un WTF si preferiu fer servir un anglicisme).

[…] el digouyou. Se’l va anomenar així perquè consistia a filtrar l’oli de les restes orgàniques. El benefici era evident. Les restes de menjar dels restaurants anaven a parar a tallers clandestins on les premsaven per filtrar-ne la part líquida, que es barrejava amb oli d’ús habitual a conveniència, fins a trobar la proporció adequada, aquella que, a simple vista, tenia l’aspecte d’un oli qualsevol.[…] Ignoro a qui se li va ocórrer retornar el rebuig orgànic a la cadena alimentària, però la idea devia córrer com la pólvora, perquè, quan els inspectors de sanitat van destapar l’enganyifa, van sortir casos de restaurants implicats per tot arreu.[…] Jo mateix havia relativitzat un escàndol anterior, el dels restaurants que feien servir opi entre els ingredients del huoguo, l’olla mongola, per narcofidelitzar es clients.

Pot ser encara pitjor, a continuació un cas extrem, els altres almenys eren relativament massius.

Per això no em va sorprendre quan un amic canadenc em va explicar que, després de menjar chuan’r, les broquetes de carn de xai que venen al carrer, va acabar a la sala d’urgències d’un hospital de Xangai.

—Vaig preguntar al metge què havia menjat, realment.

—No em diguis que era gat —em vaig aventurar a preguntar tot recordant una notícia similar.

—Pitjor. El metge va abaixar la vista i em va dir: «Sento dir-li que el que va menjar era carn de rata». Arghhh… —va dir, mentre tots dos fèiem cara de fàstic, però de seguida va continuar—: Espera, espera… «Disculpi, però és que no tan sols era carn de rata, sinó que també era carn de rata morta i en estat de putrefacció».

—Arghhhhhhh!!!!

—»I sento afegir que el motiu de la mort de la rata és que havia estat enverinada. Té sort que li hàgim pogut fer un rentat d’estómac a temps».

https://www.flickr.com/photos/31246066@N04/
Party Of Six © Ian Sane, Creative Commons.

L’autor fa un repàs a la Xina aprofitant com a fil conductor molts dels reportatges que hi va fer mentre hi va treballar. Des del terratrèmol de Sichuan a altres temes, com un reportatge que va fer sobre les adopcions on es sospitava un cert tràfic i venda de nenes (i algun nen, però sobretot nenes) orfes o no.

Entenc que hi ha una pregunta que probablement molts de vosaltres us feu ara mateix: les nenes catalanes originalment adoptades a la Xina són nenes robades? La resposta és que no ho sé, o, si m’ho permeteu, no sé fins a quin extrem. Intueixo (i només intueixo) que podria haver-n’hi un percentatge significatiu que no m’atreveixo a quantificar. El cas que va condemnar els Duan està documentat amb un dossier de centenars de pàgines i no és un exemple aïllat. La mateixa premsa xinesa n’ha tret d’altres de similars.

I un parell de veritats incòmodes de la la Xina.

He conegut uns quants diplomàtics occidentals, en la meva etapa en aquest país, i gairebé tots coincidien a interpretar que el Partit Comunista Xinès té un avantatge innegable respecte a les nostres democràcies.
—Encara que soni molt malament, tenen molt de marge de maniobra per planificar a llarg termini, cosa que nosaltres no tenim, perquè sempre caiem en interessos partidistes i lògiques electorals. Però negaré que t’ho hagi dit.

https://www.flickr.com/photos/dong/
人民軍隊保持了最高的克制 © Mike Donald, Creative Commons.

Tres dècades després Tiananmen continua sent una qüestió que fascina els occidentals. Cada 4 de juny, insistim en l’efemèride i renovem l’expectativa de canvi polític a la Xina. Però la realitat és que les nostres expectatives no es corresponen amb les ganes de reformes polítiques d’una societat xinesa avui molt més acomodada que aleshores, i que reconeix el Partit com a responsable d’un projecte econòmic que pot tenir moltes imperfeccions, però que ha tingut èxit des del punt de vista del ciutadà comú. Un ciutadà que critica igualment la corrupció i els abusos de poder, però que no per això té clar que calgui un canvi de sistema o quina hauria de ser l’alternativa.

A la part final del llibre es parla extensament de la Gran Muralla Digital, el sistema que permet un control i una censura a internet draconiana, i per fer-ho tot plegat més orwellià està previst que al 2020 funcioni al 100% una cosa anomenada sistema de crèdit social que sembla treta d’un capítol de Black Mirror (concretament aquest).Ara que amb alguns escàndols en aquest aspecte potser no ens podem creure gaire per damunt seu.

https://www.flickr.com/photos/143601516@N03/
Data Security Breach © Blogtrepreneur, Creative Commons.

Al costat d’una Xina descaradament controladora, és de justicia ressaltar que, en les democràcies occidentals, els garants d’una utilització responsable de les nostres dades també han promogut i acceptat polítiques i secretismes que no ens permeten donar gaires lliçons en aquesta matèria.

I una frase lapidària, que pot ser un bon motiu per llegir el llibre:

Per bé o per mal, la Xina ho canviarà tot i això no pot fer-nos mirar cap a una altra banda.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Lijiang Kids’ Fashion © Rod Waddington, Creative Commons.

Ara sé més coses de les que sabia al principi, però és poc, molt poc quan parlem d’un gegant d’aquestes dimensions, un país gran i complex que no trigarà gaire a lluitar per ser la primera potència mundial. Com en altres temes ells no tenen pressa, saben on van i on arribaran i no sembla que ningú, tret d’ells mateixos i tot i així, els pugui aturar.

Sigue, como si estuvieras viva / Rafael Fernández

Crec que he llegit quasi tots els llibres de Rafael Fernández (i aquí més entrades al blog antic), a aquestes alçades ja un gurú de l’autoedició (no perquè prediqui, que ho fa, sino perquè s’autoedita des de fa una pila d’anys). Un autor inclassificable, molt bo, molt visceral i molt (però molt) animal. Una bèstia parda que cap editorial s’atreveix a publicar i que ara intenta treure el cap per amazon. No sé si aquesta ressenya servirà de gaire, som-hi doncs!

El llibre comença sense manies com un putu cop de puny que ens estaborneix i ens deixa preguntant-nos: què coi està passant?

Son las siete de la mañana en tu triste ciudad. Tienes que levantarte para ir a la cocina de ese bar en el que trabajas. Odias ese trabajo. Te lo conseguí yo. No sabes que tu peor enemigo, cada noche, te besa, seduce y vacía su semen en tu interior tratando de dejarte embarazada para atarte aún más a esta infravida que estoy construyendo para ti. No sospechas quién soy. Cada día que abres ojos te sientes mal, desgraciada. No sabes el porqué. Se supone que, a tus veintiséis años, eres una buena chica, tienes la cabeza bien amueblada, eres responsable, haces todo lo que hay que hacer… salvo haber abandonado tus estudios universitarios (a los que planeas regresar más adelante, cuando yo consiga una plaza de bombero), tienes un trabajo bien pagado (realmente no está bien pagado, pero es a lo que la basura humana está acostumbrada) y me tienes a mí: un novio guapísimo, responsable, que te adora (ja, ja, ja). Tienes hasta a Gustavo, ese perrito asqueroso al que amas. Spoiler: Gustavo va a morir. No lo sabes: cada día le doy una cucharadita de matarratas. Quiero que muera lentamente. Quiero que seas testigo de como se le va la vida poco a poco.

No puc dir gaire de l’argument per no estripar-ho tot. Sí puc dir que heu de superar el fàstic que poden fer les primeres línies, tot té un sentit i cal que seguiu endavant.

https://musicoomph.com/
A Little Girl Playing Guitar Outdoors © Gavin Whitner, Creative Commons.

I bé, les peces van encaixant de manera esfereïdora i no es pot deixar de llegir. És un llibre molt curt, unes 70 pàgines, es llegeix en res però sobretot per aquest no poder parar de llegir. Si voleu un exemple de lectura àgil i addictiva aquest és perfecte. Cal comprar-lo per amazon, la casa del mal, aquest és l’enllaç.

El hogar eterno / William Gay

Un nou llibre de la factoria Dirty Works, tota una garantia, no fallen mai.

Tornem a tenir entorn rural, gent que no està per hòsties, destil·ladors d’alcohol il·legal… Tota una sèrie d’elements que comencen a ser una marca de la casa dels llibres Dirty, però que no per sabuts deixen de ser agradables, a més de representar una diferència amb molts dels llibres que es publiquen, una diferència feta a base de visceralitat, de vida i de càstig i de tot alhora també.

Recorda molt a Knockemstiff, o als ambients del pobles on Larry Brown situa les seves novel·les com Padre e hijo. Un entorn rural amb gent castigada i molt extrema en el que fa, perquè no els ha quedat altre remei que endurir-se. Una mostra del que dic:

No mostraba el menor interés por nada que sucediera en las páginas de un libro, en la radio, en Francia o en Washington D.C. Nada que no fuese inmediatamente aplicable a la vida cotidiana. Si no podías comértelo, follártelo o despedazarlo para alimentar el fuego de la estufa, no era de ninguna utilidad, eso es lo que dictaminó Oliver en cierta ocasión haciendo gala de un humor amargo.

https://www.flickr.com/photos/tevescosta/
Iron stove © Cahroi, Creative Commons.

Potser el llibre peca de posar massa gent a l’argument i al principi costa una mica de distingir-los (almenys a mi, potser sóc jo), però a poc a poc es va confirmant com el protagonista el jove Winer, amb una mare que no treballa i que li està al damunt, un pare que va marxar (o això diuen), feines esparses, una excavació abandonada… res li surt bé fins que comença a treballar com a fuster i a més a més hi ha la noia Amber Rose, que tothom prenia per puta però resulta que no, encara no almenys, el seu «pare adoptiu» té plans per ella.

Amber Rose se tendía somnolienta al sol, protegiéndose la cara con un brazo. Él estudiaba su cuerpo casi de forma encubierta, la simetría de sus pezones, el oscuro y enigmático vértice donde se unían sus muslos. Le separaba el pelo negro y ensortijado con los dedos, se inclinaba y la besaba allí abajo, ella se revolvía adormecida contra su boca. Un ligero sabor salado, de mares distantes. Y otro sabor más, algo elemental, primario, ignoto. Iba delineando con la lengua las complejidades de su sexo, alzaba la cara para estudiar el enigma que anidaba en su interior. Ella parecía frágil y vulnerable, herida por la vida en el instante mismo de la concepción con el arma definitiva, aquella fórmula que la hería una y otra vez con la fuerza de un hachazo.

https://www.flickr.com/photos/allkindsofnew/
Praia © Harold Navarro, Creative Commons.

La noia ho canvia tot, el seu amor i tenir-ho tot en contra, especialment un cacic que sembla tret d’una peli de sèrie B. L’enfrontament final és inevitable, tot i que potser tindrà protagonistes inesperats perquè en aquell cul de món estomacar-se i ocasionalment matar-se semblen l’esport nacional.

Un llibre recomanable que va guanyant a mida que s’avança, com si s’anés treient per de sobre a cada pàgina.

Poder contar-ho / Ferran Torrent

Nou llibre de Ferran Torrent, temes de sempre i la seva mala llet, diversió assegurada. Després del seu darrer Individus com nosaltres a veure amb què ens sortirà ara, m’ho imagino, i m’agrada.

Locals de joc clandestí, boxa clandestí també, i un atracament dels de debó, amb un botí que ronda els 800-1000 milions de peles (som als primers vuitanta), uns 5-6 milions d’euros de res. Un atracament que faran coincidint amb la mascletà per aprofitar el rebombori general.

https://www.flickr.com/photos/acci0n/
Mascletà ©r0bz, Creative Commons.

Com en molts casos això és una excusa per retratar el nostre món, o potser aquest submón concretament on els personatges de Ferran Torrent es mouen com ningú. A mi el tema del joc m’agrada perquè vaig treballar en un casino, però el món del joc clandestí em resulta completament marcià. Bé, clandestí però la brigada del joc cobra la seva part de tots els locals oberts i així complementen el sou, una mica com el policia de Casablanca, capaç de tancar el bar de Rick perquè allà s’hi juga alhora que el croupier li entrega els guanys de la nit.

https://www.flickr.com/photos/thebarrowboy/
178/365 All In © thebarrowboy, Creative Commons.

El personatge central de la trama és el Llargo, tot i que hi ha un munt de personatges habituals de les novel·les de Torrent, com Barrera, Butxana, el periodista Marc Sendra, la Sara i el Gitano, el comissari Tordera, el pare Rafel… I sobetot el Messié, que vol convéncer el Llargo de que se sumi a l’atracament de li proposa un conegut seu, el Paul.

Tenim les ramificacions dels preparatius d’aquest atracament i diferents temes de xantatge en marxa, delacions interessades a la policia i un entorn enormement canviant. El país ha entrat a la democràcia, els socialistes han guanyat i en un entorn com el policial encara molt ancorat al passat això ha representat un trasbañs. En són una mostra els policies: el comissari Tordera i en Marcel·lí (o Marcelino a comissaria, el canvi de nom només amb segons qui).

—Espera’t que faça una cagada i veuràs el malparit de Marc Sendra com se les gasta.

—Que, per cert, estava al garito del Llargo.

—És un ludòpata.

—Li fem un dossier?

—Bah! No serviria de res. La majoria són borratxos i jugadors. Periodistes! No tindria cap efecte. Si el Sendra és amic de Butxana!

—Li passa informació per a reportatges. Em jugaria el que duc a la butxaca que sabia anticipadament que teníem cita amb el governador. Tenen confidents a tot arreu. Tordera —Marcel·lí, pensatiu—, i si fem un dossier sobre el governador?

Es van aturar davant d’una botiga de roba. El comissari ho meditava.

—Tenim gent nostra, de confiança —afegí l’ajudant.

—És perillós.

—Molt delicat, però és una gran arma.

—Estem donant per fet que té vicis.

—És el que hem d’esbrinar.

—No fa pinta de tindre’n.

—Tots els gobernadors que hem conegut eren puteros.

—Marcel·lí, aquells manaven de veritat i no havien de donar cap explicació. Si els haguérem fet un dossier el capità general ens hauria afusellat. Oblidem-nos del dossier —Tordera mirava l’aparador de la botiga, amb jerseis i americanes d’home—. De vegades pense que hauríem de canviar d’estètica. Anar amb el temps, amb la moda.

https://www.flickr.com/photos/trendscout/
valencia:: ©Matthias Mueller, Creative Commons.

Les pàgines van passant i començo a sospitar si no arribarem a l’atracament o el resoldrà de presa i corrents o amb una elipsi, és la peça que més costa mentre que totes les altres es van col·locant disciplinadament (és un dir) allà on toca per tenir-ho tot lligat. Però no, arribem on hem d’arribar, s’explica tot, l’atracament que cau com una bomba i les conseqüències, amb tot de gent que para la mà, i descobrirem com va començar tot.

Ferran Torrent en sap i es mou en un terreny que domina molt i molt bé. Un llibre que passa sense pensar tot i fregar les 500 pàgines i que deixa amb ganes de més. Ferran Torrent poc ser un d’aquells escriptors que potser sempre estan escrivint el mateix però com que cada cop ho fan millor no és cap problema.

La uruguaya / Pedro Mairal

El llibre comença amb un viatge a Uruguai i un adulteri. Són els anys del corralito, i un escriptor argentí cobra els seus drets d’autor en dòlars en un banc a l’altra banda del riu per evitar que siguin «pesificats» al moment. Va i torna i porta els dòlars a la butxaca amb un valor més alt que el canvi oficial que en fan els bancs.

El protagonista va a Uruguai on també espera retrobar-se amb Guerra, a qui va conèixer en una recent fira d’escriptors i editorials. Sóc molt fan d’aquest fragment de calentón.

Y ahora sí le di un beso. Le rodeé la cintura, la apreté contra mí. Beso de lengua, de trampa, de perfecta intimidad como si la enorme cúpula del cielo se acercara hasta ser un cono de silencio. Las ganas y el calor. Mi mano despacio por sus caderas, por su panza chata, la piel bronceada y el borde de la tanga de su bikini, mi mano ya en territorio comanche, un poco más allà, estaba depilada, y de pronto con la yema del dedo toqué algo no humano. Metálico. Un mínimo punto extraterrestre. Un arito. La miré a los ojos y le divirtió mi sorpresa. Guerra tenía un piercing en el clítoris. Entonces mi dedo se perdió en su concha mojada y caliente, su divina concha mojada para mí, su agua sexual que se quedó conmigo en una memoria física que, a pesar de todo lo que pasó, puedo encontrar cuando quiero y me sigue provocando inmediatamente una revolución solar en toda la extensión de mi sangre.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Carrasco, Montevideo, Uruguay © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

Es quedarà amb ella? O amb la seva dona? Serà només això, un calentón, o la cosa anirà a més? Ho descobrirem seguint al protagonista en un dia, un sol dia que donarà per molt, sobretot perquè ell es faci il·lusions i faci plans que no arribaran enlloc i perquè res surti com ha planejat. Perquè Uruguai no és com una provincia argentina però plena de bona gent i sense corrupció ni delinqüència i amb la marihuana legalitzada. No del tot, o potser sí i el tema és amb qui s’ajunta.

Una novel·la que es llegeix molt bé i que aconsegueix fer interessant un argument relativament escàs i plena d’observacions brillants (escampades aquí i allà, massa per recollir-les totes). Com sempre en els bons llibres hi ha més del sembla a un primer cop d’ull, per començar un autor com Pedro Mairal que pot ser tot un descobriment.

El último dinosaurio / Hunter S. Thompson

M’agrada Thompson més per la seva actitud cap a la vida i la literatura que no pels resultats, pels seus llibres. De totes maneres mai deixa indiferent i una mica de la seva mala baba sempre entra bé. Com en aquest recull d’entrevistes que li van fer tota mena de publicacions.

Crec que amb aquest llibre ja només em faltarà El escritor gonzo per tenir llegit tot el d’aquest home en castellà (diria que ni un llibre ha estat traduït al català), de totes maneres ja son entrevistes i cartes, els llibres-llibres ja estan llegits i comentats a més d’un lloc (a part d’aquest blog també en vaig parlar aquí).

https://www.flickr.com/photos/drexler/
[Hunter S. Thompson] © David Drexler, Creative Commons.
De l’entrevista a  Playboy, novembre 1974 per Craig Vetter:

¿Sabes? Yo estuve en el edificio Watergate la noche en que esos cabrones entraron. Por supuesto que me lo perdí todo, pero estuve allí. Eso me sigue obsesionando.

¿En que parte del edificio estabas?

Estaba en el bar.

¿Pero qué clase de periodista eres? En el bar…

No soy periodista, soy escritor.

https://www.flickr.com/photos/mastermaq/
Watergate © Mack Male, Creative Commons.

En aquest llibre tenim això, un Hunter S. Thompson tal qual, sense filtres. Com quan recorda la seva participació com a periodista seguint la campanya presidencial de 1972 i perquè no va fer el mateix a la de 1976, o la opinió que li mereix la política i els que la fan.

Cuando sienta que hace falta volver a la política volveré, ya sea escribiendo o participando en ella. Pero mientras no sea necesario, hay otras muchas maneras mejores de pasar el rato. Comprar un fumadero de opio en Singapur o un burdel en Maine; convertirme en un asesino a sueldo en Rodesia o en una cabra de Judas humana en el Triángulo Dorado. Sí, un mercenario, un cretino profesional que hiciera cualquier cosa por dinero.

I les drogues, i la intersecció drogues-política…

De acuerdo. Pero si estamos hablando de consumo de drogas durante la campaña del 76, es obvio que también hablamos de personas que ahora están en la Casa Blanca,¿verdad?

Bueno… algunas sí. Pero vamos a tranquilizarnos. No queremos causar una ola de pánico nacional diciendo que una banda de aficionados a la coca encubiertos están gobernando el país… A pesar de que podría ser el caso, independientemente de quién hubiera ganado las elecciones.

https://www.flickr.com/photos/locken_rock/
LSD © locken_rock, Creative Commons.

Sempre que penso en Hunter S. Thompson no puc evitar recordar al personatge Spider Jerusalem (protagonista de la recomanable sèrie Transmetropolitan, de Warren Ellis i Darick Robertson), no em negareu que es tenen tot un aire.

He dit que m’agrada la seva actitud més que els seus resultats. També trobo que és un d’aquells escriptors sobremitificats, i per això m’agrada que ell mateix de tant en tant es baixi del pedestal.

¿Esperabas convertirte en una figura de culto?

No mucho. ¿Qué iba a esperar?

Bueno, fuiste el primer periodista en situarte como protagonista principal de tu trabajo. ¿Piensas que te bastas contigo mismo?

Pienso que era solo por pereza. De ese modo no tenía que crear un personaje. Así había un personaje menos que inventar. En realidad solo intente apañármelas y escribir lo que pude.

És un volum que com a lectura es pot atragantar una mica perquè moltes preguntes es repeteixen, i de vegades també es repeteixen les respostes. Però de tant en tant surten coses noves.

La biblioteca para mí era un refugio, del mismo modo que para un pandillero de hoy en día puede serlo un fumadero de crack. Imagínate, el carné de la biblioteca era como un billete para volar. Yo leí todos y cada uno de aquellos putos libros. Mi madre era bibliotecaria en la biblioteca pública de Louisville (Kentucky).

I sobre la violència, com un truc o consell per periodistes i escriptors gonzo:

Nunca dudes en utilitzar la fuerza. La fuerza resuelve problemas e influye en la gente. La mayoría de la gente no está acostumbrada a resolver situaciones mediante la aplicación inmediata y aparentemente aleatoria de la fuerza. Y el simple hecho de que estés dispuesto a usarla —o puedas llegar a estarlo— es una herramienta de razonamiento muy poderosa. La mayoría de la gente no está preparada para hacerlo. Puedes forjarte una reputación correcta al respecto; podrías, en mitad de una conversación, aplastar a algún hijo de puta que esté en la haitación. Hacer que la sangre le saliera a borbotones. Estoy revelando secretos del oficio.

https://www.flickr.com/photos/nilsrinaldi/
Hippo fight 2/3 © Nils Rinaldi, Creative Commons.

Una constant en això d’escriure son les notes de rebuig, ell no en va escapar:

«Nunca jamás vuelvas a enviar nada a Esquire. Eres un cabrón despreciable y estúpido. Esquire te odia.»

I una parell de coses que no surten en aquest llibre però no em resisteixo a no posar, primer aquesta declaració d’intencions:

“Life should not be a journey to the grave with the intention of arriving safely in a pretty and well preserved body, but rather to skid in broadside in a cloud of smoke, thoroughly used up, totally worn out, and loudly proclaiming «Wow! What a Ride!”

La vida no debería ser un viaje hacia la tumba con la intención de llegar a salvo con un cuerpo bonito y bien conservado, sino más bien llegar derrapando de lado, entre una nube de humo, completamente desgastado y destrozado, y proclamar en voz alta: ¡Uf! ¡Vaya viajecito!

https://www.flickr.com/photos/niephotography/
Keaton’s WRX © Alexander Nie, Creative Commons.

I després això, el que vindria a ser un dia a la vida de Hunter.

Tot i algunes sortides excèntriques i molt del seu personatge en general Hunter S. Thompson és una persona d’allò més coherent, que ja que no es pren res seriosament no fa una excepció ni amb la seva persona ni amb la seva obra. I això és d’agraïr.

Ordesa / Manuel Vilas

M’agafo aquest llibre després d’haver-ne llegit meravelles pràcticament unànimes, no he llegit res de Manuel Vilas, a veure què em trobo.

El llibre s’estructura en capítols curts escrits amb un estil peculiar, més centrat en la descripció i la introspecció que el que seria la narració. Això no és necessàriament dolent, algunes observacions son realment interessants.

 

He pensado, como siempre, en la ruina económica. La vida de un hombre es, en esencia, el intento de no caer en la ruina económica. Da igual a qué se dedique, ese es el gran fracaso. Si no sabes alimentar a tus hijos, no tienes ninguna razón para existir en sociedad.

I així anem passant pàgines, d’observació en observació.

https://www.flickr.com/photos/citymapc/
Relevo de la Guardia © Miguel Angel Prieto Ciudad, Creative Commons.

¿Qué salario tendrán? Calculo unos 1450 euros, tal vez, con suerte, 1629 euros. No creo que lleguen a los 1700. Ocultamos el salario, pero es lo único confesable que tenemos. Cuando averiguas el salario de alguien, lo ves desnudo.

Perquè en aquesta novel·la pràcticament no passa res. El protagonista recorda els seus pares morts, l’època que van viure, els anys que va compartir i també ens explica que ell va fer de mestre i ara no fa de res, que bebia molt i ja no i que està divorciat i té dos fills que de tant en tant el visiten.

Entonces supe que la muerte de una relación es en realidad la muerte de un lenguaje secreto. Una relación que muere da origen a una lengua muerta. Lo dijo el escritor Jordi Carrión en un estado de Facebook: «Cada pareja, cuando se enamora y se frecuenta y convive y se ama, crea un idioma que solo pertenece a ellos dos. Ese idioma privado, lleno de neologismos, inflexiones, campos semánticos y sobreentendidos, tiene solamente dos hablantes. Empieza a morir cuando se separan. Muere del todo cuando los dos encuentran nuevas parejas, inventan nuevos lenguajes, superan el duelo que sobrevive a toda muerte. Son millones, las lenguas muertas.

No passa res. Observacions sobre els temes que ja he esmentat que acaben avorrint per repetitives i per tornar una puta vegada i una altra a lo mateix, amb les mateixes paraules, per dir el mateix… Aquest llibre guanyaria moltíssim amb 200 pàgines menys. És reiteratiu en excés i sempre acaba tornant a temes ja mencionats.

Sí, estaba muy loco, aunque, bien mirado, puede ser que no estuviera tan loco. Entonces bebía, claro. Bebía mucho y me pasaba las horas caminando por las dunas brillantes del paraíso de los que beben. Para un bebedor el sexo solo es un aditamiento, es un adorno del alcohol, tal vez su mejor adorno, pero solo un adorno. Viajar, mirar mares, reír, comer, entrar en cuerpos desnudos de mujeres, son artículos complementarios. El tema principal es el alcohol, la dimensión perfecta, la mano de oro que coge una copa.

https://www.flickr.com/photos/zorro13/
Natural Drink © zorro013, Creative Commons.

I una observació sobre la seva mare que m’ha semblat brillant.

Mi madre nunca supo quién demonios era Francisco Franco. Eso me pone a mil, eso hace que adore a mi madre.

No se puede ser más punki.

A mi madre solo le interesaban Julio Iglesias, las mujeres y los hijos y las hijas y el padre de Julio Iglesias, y las canciones de Julio Iglesias. Cuando escucho la voz de Julio Iglesias, pienso en ella.

És un bon llibre sí? És un dels millors llibres de 2018 com he llegit en alguna banda? No. El recomano? A mitges, comença bé però a mida que van passant pàgines sembla que allò no va enlloc tot i estar molt ben escrit. He llegit llibres pitjors així que no el desrecomano pas, però no vull queixes després.