It / Stephen King

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Feia la tira que tenia aquest totxo de llibre per casa, també havia vist una adaptació en minisèrie ara fa uns anys però ara m’he decidit per llegir el llibre d’una vegada.

Stephen King és un escriptor de best-sellers, i ho fa molt i molt bé. Un dels primers llibres d’adults que em vaig llegir va ser Misery amb uns 11 anys, em va encantar. He anat llegint altres coses d’ell, és un recurs que mai falla tot i que ara feia temps, la ressenya de Carrie té més de 3 anys!

Una de les coses que m’agraden d’aquest autor és que no té manies ni s’entreté, va directe al tema. Tot i que en aquest llibre mou tal quantitat de personatges al llarg dels anys que li costa posar tot allò en marxa.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
© Daniel Oines, Creative Commons.

Però el llibre és molt llarg, massa llarg, King és King amb els seus tics i el seu estil, i això ja ho sabem, però munta una història amb molts personatges i amb molts salts al llarg del temps, i molts punts de vista… It és un artefacte molt gran i com els artefactes grans li costa bellugar-se.

https://www.flickr.com/photos/34239598@N00/
We All Float Down Here © Carl Glover, Creative Commons.

És un llibre de terror? Crec que realment no, tot i que la por hi és, com no podia ser d’una altra manera, però crec que realment no és el tema. És un llibre sobre l’amistat, i els nens, i la por també, i com la por pot alimentar els pitjors monstres, i els monstres ataquen als nens, de vegades prenen la forma d’adults, o de pares, però no deixen de ser monstres. Sobre com la maldat més absoluta només necessita això per sobreviure: por.

Uns amics d’infància, a finals dels 50, a Derry, Maine, es retroben als 80 perquè “Allò” ha tornat. Bill, Ben, Eddie, Richie, Beverly, Mike, i també els nanos que n’abusaven. L’amistat és el que els salva, els hi dóna força i els fa capaços d’enfrontar-se a tot, als abusons i a “Allò”, una presència antiga que va arribar fa temps i que sembla alimentar-se de les pors dels nens i dels mateixos nens, els assassinats i mutilacions i desaparicions de nens són normals a Derry, cíclicament. Però ara són adults, i han deixat enrere Derry, encara seran capaços? No hauran perdut alguna cosa que tenien com a nens que era el que els permetia enfrontar-se a “Allò”? Com ho van fer per escapar-ne quan eren nens? Per què no ho recorden?

https://www.latterdatingsaints.com
friends-hiking-young-adults © Kevin Johnston, Creative Commons.

L’amistat i el món de la infància i el poder transformador que pot tenir l’amistat. Els nanos, sols no són res, són víctimes, l’amistat i la companyonia els hi dóna la capacitat de lluitar, una lluita a la que semblen predestinats. Uns nanos que tenen una particular relació amb els adults de la seva vida, cosa que els fa valorar encara més el que tenen els uns amb els altres.

Abans he dit que Stephen King no s’entreté, potser no és del tot correcte, en aquest llibre l’autor es recrea molt, massa potser, i no té pressa, ha decidit que vol explicar aquesta història a la seva manera i si li surt un llibre de 1000 pàgines doncs li surt, i què? El llibre és de 1986, moment en que King ja era un fenomen de vendes planetari i les adaptacions dels seus llibres en pel·lícules (irregulars, tret de les excel·lents Carrie i The Shining) multiplicaven la seva fama. Un gran llibre, en tots els sentits, però potser no el millor llibre per introduir-se al terrorífic imaginari d’Stephen King, l’extensió pot desanimar a més d’un, la meva recomanció seria el mateix llibre amb que vaig començar jo Misery.

https://www.flickr.com/photos/kim_carpenter_nj/
Blueberry Barren, Jonesboro, Maine 8045 © Kim Carpenter, Creative Commons.

Per cert m’he llegit una edició de Plaza & Janés amb una traducció al castellà força infame, crec que van intentar una traducció a una mena de castellà híbrid entre peninsular i llatinoamericà (per aprofitar una sola traducció per tots els països) i el resultat no ha estat brillant, amb algunes confusions i expressions tirant a xocants. No em fa res ressaltar la bona feina dels traductors, però aquest no és el cas, tot i que em temo que és més un tema editorial que no de traducció.

Els millors de 2017

Com cada any toca llista, amb els links corresponents perquè us pogueu llegir la ressenya en qüestió. Ha estat un any un pèl fluix amb només setanta llibres. Ara mateix m’estic llegint It i El quadern gris, no crec que els acabi abans del 31, per tant poso ja mateix la llista.

Aquest també ha estat l’any en que el blog ha fet un nou salt, sortint de blogger i amb domini propi, cada cop és més el blog que vull que sigui, amb unes ressenyes grans (les RESSENYA GRAN RESERVA) que, està malament que ho digui jo, tenen cada cop millor pinta, també porten més feina però això és un altre tema.

Seleccionar em costa molt, i és inevitable que llibres que valen la pena i fins i tot llibres que valen molt la pena no apareguin en aquesta llista. Ho he deixat en 15 llibres excel·lents, i me n’he deixat fora, seleccionar és el que té.

Feliç 2018 i bones lectures!

La terra prohibida. Volum I / Manuel de Pedrolo

Primer volum dels dos que recolliran la tetralogia de Manuel de Pedrolo sobre els anys 50, un llibre que Pedrolo va tenir amagat a casa (literalment) uns vint anys, fins que les coses van canviar i la publicació del llibre era possible sense anar a presó després.

El llibre compta amb un llarg i interessant pròleg de la recentment desapareguda Patrícia Gabancho, en poso un fragment perquè trobo que és molt revelador sobre Pedrolo i la seva obra, ambdós amb una coherència i una orientació molt similars, un escriptor honest no pot fer una altra cosa; i a més a més demostra que Pedrolo és un escriptor increïblement actual, en un llibre escrit fa vora 60 anys.

Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del “Mecanoscrit del segon origen”, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre i temps i un país.
Què sentiria, que pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional -era el seu llenguatge- i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire -una vella, coneguda olor- de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de “davids”: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encapçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida -divertida i al capdavall, diabòlica- del Piuet, i tot tancant-los diria: “Doncs potser no, que no he malversat la meva vida”. I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

Via Laietana, Barcelona © Francesc Català-Roca.

La terra prohibida és una tetralogia que Comanegra han decidit recuperar en dos volums, dos llibres voluminosos, per entendre’ns, aquest primer amb Les portes del passat i La paraula dels botxins.

És una obra política, com tota la de Pedrolo, i no es va publicar fins al 1977, vint anys després! Però que a ningú l’espanti això de “política”, perquè si hi ha una cosa que Pedrolo domina és explicar una història, això no és un assaig ni un tractat polític, és una novel·la, quatre de fet, i se’ns explicarà una història, i tota la part política formarà l’andamiatge, o l’escenari, o tot alhora.

El protagonista de Les portes del passat torna a Barcelona. Després de la guerra civil ha passat uns anys a França i a Amèrica, massa, més de deu, no ha aconseguit arrelar allà, ni establir-se ni formar una família. I torna a Barcelona, una Barcelona i una Catalunya que no són les mateixes que va deixar, com li diu un company de bar:

En Cros va reprendre:
-Com us deia… Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

© Francesc Català-Roca.

Torna buscant la noia que va deixar en marxar a l’exili i a la que ni tan sols ha enviat una carta en tots aquests anys. Va al seu pis però la portera li diu que ja no hi viu, i a més a més, s’entera que va tenir una filla d’ell, tot de cop. Aquest retorn té molt de sentimental, de retornar a antigues coneixences femenines, sense tancar-se pas a les noves, tot en un garbuix. Un protagonista que intenta assimilar els seus anys fora amb el que va deixar aquí en marxar, i amb els anys que també han passat aquí, un ajust complicat. Observacions com aquesta són habituals en referir-se a les dones amb que es troba:

Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Cold beach © Pietro Zuco, Creative Commons.

O aquesta altra, tot i que amb aquesta hi va haver una relació, quan ell treballava a la llibreria d’ella, que li doblava l’edat.

A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèria del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

https://www.flickr.com/photos/rocksrain/
back&forth © Giulia, Creative Commons.

El retorn és el tema, i una mica el passar comptes. En el tema sentimental això està clar, tornar al seu antic amor, però què queda d’aquell jove que va lluitar per uns ideals, que en queda d’aquestes idees, d’aquests principis, i també: qui és el traidor? El que marxa o el que es queda? El que renúncia als ideals per dur una vida tranquil·la o el que s’hi aferra i es condemna a l’exili. Les dues postures són ambigües, tan honorable és mantenir-se en uns ideals al preu que sigui com voler passar pàgina. I també hi ha la por, depenent del que s’hagués fet a la guerra l’opció de quedar-se era perillosa. En Jesús va fer de patruller, en el grup 11, a les ordres de Mateu, que es va quedar i va prosperar. No va ser un cas estrany, n’hi va haver més com ell que es van oblidar de tots els ideals i es van dedicar a fer la viu-viu, de vegades amb força èxit.

-De manera que, a en Mateu no l’han molestat mai?

-No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt…

-Sí que ho recordo.  Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

Ell ha tornat, amb un pocs estalvis, per la mort de la seva mare, i per ara s’està vivint amb el seu oncle, que viu i treballa en un bar de la zona de la Vall d’Hebrón que en aquella época començava a estar molt urbanitzada. És un bar que va tirant, i allà hi viu l’oncle, una noia, l’Eugènia, i ara ell. L’oncle i l’Eugènia sembla que s’entenen, però això no aturarà el Don Joan que és el Jesús, a més a més que la noia posada a triar prefereix quedar-se amb el jove. Tot això mentre ell busca la Victòria, i la seva filla, de manera quasi obsessiva, com l’única resta d’un passat en que va ser feliç, va ser estimat i correspost, ell que a més a més que era tan faldiller. Però una filla! Això fa entrar tota una sèrie d’elements a tenir en compte. Com li hauria parlat d’ell la Victòria a la seva filla? Quina idea en tindria d’ell?

https://www.flickr.com/photos/peterross/
searching © Peter_Christoph_Ross, Creative Commons.

Ella l’hi hauria ensenyat encara que l’amor fuig per deixar lloc a aquest sentiment fet alhora de recança i de cansament que esgota les passions quan els lligams, forts i tot, ja no són recents -i entre l’home i la dona ja no hi ha res més, ben mirat, que el meravellament davant la primera descoberta autèntica que el món els proporcionà. […] Si la trobo, es deia, i oblidava fins i tot una mica la filla per recordar-la a ella tal com era, tan desitjable en la penombra de la cambra quan se l’enduia al llit, i més endavant, quan, desvestida en un tres i no res, l’esperava, i fins i tot somreia, acostumada ja a la seva nuesa, o no acostumada encara, però sense sentir-la estranya, ni hostil el sexe que tan sol·lícitament s’avenia amb el seu.

De la seva vida a l’exili en sabem retalls. Hi ha hagut països, i dones, però al capdavall res com el que va deixar aquí. No ho ha oblidat, ha fet com sí, però no, quan torna s’arrisca a preguntar i buscar.

Va encendre una cigarreta. Era la darrera del paquet i va llençar-lo a un costat, ara recordant un altre dia com aquest i la darrera cigarreta fumada a un portal mentre els carrers de París s’inundaven d’aigua. Però aleshores no cercava ningú: l’esperava la noia de la charcuterie del carrer de les Petites Écuries, amiga seva des de la setmana abans, quan es van conèixer en un cinema. Tanmateix, sempre es trobava esperant o percaçant una noia, submergit fins al coll en aventures que no li feien cap falta, que li sobraven, car sempre hi havia una Jenny, una Ellen o una Eugènia per satisfer les seves necessitats de mascle. Era insensat.

https://www.flickr.com/photos/60375653@N05/
Smoke © foreverseptember, Creative Commons.

No explicaré si troba o no a la Victòria, però el llibre acaba amb la policia detenint-lo. I el següent llibre La paraula dels botxins comença amb la detenció d’en Mateu, sembla que en Jesús l’ha delatat i ara volen parlar amb ell, sobre les patrulles.

https://www.flickr.com/photos/29327835@N08/
Milicianas de la CNT © Agneta Von Aisaider, Creative Commons.

Vull recordar que aquests llibres van ser escrits als anys 50, cadascún dels dos que formen aquest volum en aproximadament un mes, un mes! I eren absolutament impublicables: sexualment explícits, políticament compromesos i crítics amb la dictadura i amb la policia. Una policia que recorria a tot per aconseguir confessions, tècniques d’interrogatori, poli bo-poli dolent, intentant contradir l’interrogat, insistir en que tenen proves… i si no funcionava hi havia una cosa en que la poli sempre hi ha tingut la mà trencada: fotre un gec d’hòsties  fins que l’acusat deia el que la poli volia escoltar.

https://www.flickr.com/photos/creatinginthedark/
minor interrogation © Helen Harrop, Creative Commons.

Li pregunten a Mateu per la patrulla, pel grup 11, pels homes que tenia al seu càrrec i per la gent que va detenir. Ell ho nega absolutament tot, fins a creure-s’ho, obstinadament. Si ho nega li cauen hòsties i com ho reconegui les seves opcions són execució o perpètua (l’acusen d’un homicidi triple, una de les víctimes un sacerdot, a més a més), i probablement també unes quantes hòsties.

Mateu, entre interrogatoris, anirà recordant la seva vida, sobretot el que va fer a la guerra civil, i la relació amb la seva germana, tot un còctel. I amb la foto que poso us podeu fer una idea del que vull dir quan dic “la relació amb la seva germana”.

https://www.flickr.com/photos/joaoaraujo/
legs © Joao Araujo, Creative Commons.

A mi aquesta part em recorda una mica a Incerta glòria amb aquest joc de flashbacks, és una sensació més que una cosa prou raonada i pensant-ho fredament potser tenen més diferències que coses en comú, igualment a mi se m’ha disparat una cosa al cervell en llegir alguns fragments d’aquesta part del llibre que em portaven a la obra de Joan Sales, què hi farem!

Aquest és un llibre dur. No és que es recrei especialment en la tortura, tot i que no estalvia res, és un llibre lent. És la lluita del sistema contra l’home, la falta de drets, la falta de recursos, la inexistència d’escapatòria, és la gota malaia que esdevé piconadora.

-Qui érem nosaltres?

Quina importància tenia? Per que es negava a satisfer-los, si el nom no canviava la cosa i, per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el país suportava resignat, amb un odi contingut i que elle no ignorasen tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confesar-ho, seria llur darrera i definitiva derrota?

-Les tropes nacionals.

-D’alliberament!

I sí, en aquest llibre els polis parlen en català, perquè si no més de mig llibre seria en castellà. Una mica com a les pelis americanes quan russos o alemanys simplement parlaven anglès però amb accent.

Tenia ganes de dir-los que no era pas pitjor que elle, perquè la seva obstinació només era conseqüència de llur insistència obsessiva. I no hi feia res que de fet fos culpable. Si la guerra hagués acabat d’una altra manera, potser serien ells qui haurien de donar comptes d’actes similars. La culpabilitat, doncs només era una cosa relativa, adscrita a les circumstàncies. Ningú, ni els morts, no podia jutjar amb imparcialitat. Cadascú havia obeït el seu destí.

El primer volum  de La terra prohibida és un llibre complex, i dur, sense concessions. Pedrolo és un autor que sempre dóna la sensació d’estimar-se els seus personatges, però aquí potser els retrata més cruelment. Un llibre necessari, un retrat d’un temps que sovint ens ha estat escamotejat, i per part d’un dels nostres millors escriptors, a veure si el seu imminent centenari ajuda a donar-lo a conèixer més enllà de Mecanoscrit del segon origen, seria un acte de justícia.

 

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses / Josep Pla

Un nou llibre de Josep Pla sempre és un esdeveniment, a més a més hi ha el mèrit de publicar el 2017 havent mort el 1981, déu n’hi do!

El llibre està escrit als anys 50 i 60, i s’entén que no es publiqués en aquella mateixa època. Aquí Pla parla de l’esglèsia (i no bé), i també de Catalunya i de la relació amb Espanya i del franquisme. Aquest llibre desmunta una mica el tòpic del Josep Pla franquista, però això sol donaria per un post sencer. Esglèsia, Catalunya i política… un llibre força impublicable.

És per això que Esglèsia, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada. L’exèrcit és la garantia de la diferència de classes. El contracte és aquest: la burgesia paga el militarisme parasitari a canvi del qual l’Esglèsia defensa la diferència de classes.

https://www.flickr.com/photos/lyli/
DSC02716_1024 © Laura Amengual, Creative Commons.

Sobre Catalunya i els catalans i la relació amb Espanya. La veritat és que fa un retrat trobo que encertat, però crec que ara els catalans ja no som així, ens hem tret de sobre aquesta por, tot i que els tres segles aquests pesen encara força.

Aquests tres segles, però, no han pas passat en va i han fet molt de mal a l’ànima i a l’esperit del país. El català d’avui és la conseqüència del pas d’aquests tres segles. El català d’avui té por d’ésser ell mateix. Aquesta por és com un tumor que porta a dins. El català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d’ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és. La situació del català com a tal li ha donat tants mals de cap que en certs moments ha deixat de pensar en el país. El fet que el català sembli un home que no pensa prové del fet que no vol pensar en el seu país -i com a conseqüència no vol pensar en res.

https://www.flickr.com/photos/elmsn/
Tot estelades © Núria, Creative Commons.

L’afició de Pla per la beguda no era cap secret, ja a El quadern gris en parla de les seves borratxeres i ressaques. Als anys 50-60, quan ja en sumava ell mateix uns setanta hi reflexiona:

L’alcohol és molt productiu però fa molt de mal, devasta literalment. Un puritanisme excessiu també pot ser nefast. ¿Què s’ha de fer? La vida és molt complexa. Per fortuna, els tòxics i antitòxics no depenen de la voluntat humana. En general s’hi arriba per herència o inconsciència.
Potser serà trobat exagerat, però, és cert. L’alcohol és molt productiu però fa un mal terrible, devasta la gent. Ho sé per experiència. La guerra civil i el franquisme han estat fatals en aquest sentit. Ha estat un règim de jesuïtes i de capellans abstemis, inútils i fanàtics, amb tots els productes del puritanisme.

https://www.flickr.com/photos/nicokaiser/
Whiskey Tasting © Nico Kaiser, Creative Commons.

Unes notes sobre la guerra, evidentment això no passaria la censura. Potser que aquest Pla més incòmode amb la situació intentés rentar la seva imatge, esborrar el que va fer… Costa de dir, i seria una discussió que donaria per molt. La meva idea (personal i arriscada, però meva) és que ell es va veure en el bàndol franquista per exclusió. Els revolucionaris que el volien “treure a passeig” i col·lectivitzar les terres… tenia clar que aquests no eren els seus, sobretot perquè el volien matar, els altres potser no eren gaire bons però almenys prometien un cert ordre que li permetria seguir vivint. Potser després, quan veure el que era el franquisme, se’n desenganyaria, però això ja entra de ple en el camp de l’especulació.

Al cap de vint-i-tres anys de la guerra civil -i aquesta és una de les seves principals amenitats- encara és molt difícil d’aclarir si una persona determinada, situada durant la guerra en aquesta península, fou un traïdor o un patriota. És conegut el mot de Talleyrand que deia parlant de si mateix: “La traició és una qüestió de dates”. En aquesta guerra civil espanyola la traïció o el patriotisme ha estat un problema de situació geogràfica, de personal geogradia. És una qüestió que, comparada amb la de Talleyrand és molt més complexa.

I un parell de notes sobre les dones. Sí, era un senyor d’una altra època, nascut al segle XIX! O sigui que no són un prodigi de feminisme ni res semblant.

Josep Ferrer, que era un home molt romàntic i una de les persones més galants i complimentoses de l’altre sexe, solia dir que els vertaders admiradors de les dones no tenen més remei que mantenir-se solters. És un punt de vista massa limitat. Quan es produeix la còpia sensualment activa, és igual casar-se com quedar-se solter.

https://www.flickr.com/photos/ritingonthewall/
wine color © jb, Creative Commons.

De la cintura en amunt, els homes no envelleixen mai. Les dones, de la cintura per avall encara menys.

No he llegit les altres notes disperses de Pla, en principi la idea d’aquestes notes era ser el segon volum de Notes disperses dins les seves Obres completes, però no va arribar a ser. Em recorden al dietari, on el pas dels dies és una excusa per parlar de qualsevol cosa. Això és aquest llibre, Josep Pla parlant de qualsevol cosa, potser el llibre no està tan arrodonit com altres de les seves Obres completes, com si algunes parts s’haguessin quedat en borrador o en apunts breus a desenvolupar més tard. De totes maneres és una bona aproximació a un Josep Pla crític amb la dictadura (que ja tocava) i encara al màxim de la seva capacitat creadora i sobretot observadora. Un petit regal pels lectors de Josep Pla, potser no el millor llibre per entrar-hi de nou, per descobrir-lo em permeto recomanar aquesta entrada.

Al cor dels homes / Nickolas Butler

Em va agradar molt, però molt, Canciones de amor a quemarropa, i tenia moltes ganes de llegir més coses d’aquest autor.

Comencem el llibre a l’estiu de 1962 en un campament d’estiu dels escoltes, un campament on alguns pares acompanyen als seus nanos. I el protagonista, en Nelson, que té certs problemes de socialització, cosa que a estones el molesta i a altres estones no, no acabem de saber si és un solitari o s’hi ha fet. Tampoc el pare ajuda, ja que prefereix passar estona amb els altres pares que no pas amb el seu fill.

https://www.flickr.com/photos/rjf7r/
camp-aheka-parade-grounds-jul60 © Bob Fleischer, Creative Commons.

El pare és un element que maltracta tant el fill com la mare, no de manera excessiva però aquest maltractament hi és, i tant la mare com el fill li tenen por, o una certa por almenys. Les coses econòmicament no els van bé, i no econòmicament tampoc, la família s’està acabant, en té tota la pinta.

El cap del campament és en Wilbur, un heroi de guerra (tot i que la seva història real té ben poc d’heroica), i parla amb el Nelson, l’escolta i l’aconsella millor que no ho faria son pare. Wilbur està preocupat perquè li han arribat rumors de festes nocturnes, completament impròpies d’escoltes, i en Nelson té l’oportunitat d’ajudar-lo. Sí, de xivar-se. Però veurem que no és que tingui gaires motius per ser més fidel als seus suposats companys que no pas a Wilbur. Aquesta decisió tindrà força conseqüències, i de rebot donarà una nova vida a Nelson i la seva mare. Quan torna del campament Nelson ha començat a prendre decisions, potser és això la vida adulta.

I d’aquí passem a 1996. En Jonathan (l’únic amic de Nelson) porta el seu fill Trevor, de 16 anys, de campaments, ara el Nelson ha ocupat el lloc de Wilbur. Ens enterem que Nelson ha passat la vida en acadèmies militars, West Point i finalment l’exèrcit i Vietnam, en les forces especials o boines verdes, i com que no era gaire alt la seva feina era entrar als túnels. I després hi havia la tornada al món civil.

El Nelson va viure dos mesos amb la seva mare, i el tedi de la vida diària va començar a ofegar-lo de manera gairebé immediata. No tenia on anar, res a fer, ningú que entengués exactament d’on venia, què havia vist, les coses que havia fet. El primer mes es va conformar dormint setze hores al dia; es llevava només per menjar gelat i després anava al centre de la ciutat i bevia amb l’entusiasme i la urgència d’aquell que intenta desesperadament perdre la consciència i submergir-se en una nit de Johnnie Walker eterna i vellutada. La major part de les vegades, ni tan sols podia trobar ningú amb qui barallar-se: tots els insults que proferia, totes les empentes que donava, totes les cerveses que tirava a una cara desprevinguda…, tot passava desapercebut. el nelson somiava despert en la seva adolescència, quan els altres nois l’assetjaven, el cosien a cops de puny i li donaven puntades de peu com si fos una pilota enmig d’una melé.

https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Boarding a CH-46, 1968 © USMC Archives, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Lance Corporal William Cox Emerges from a Viet Cong Tunnel, 1969 © USMC Archives, Creative Commons.

Ens anem enterant de la història de Nelson en flashbacks, perquè la història d'”ara mateix” té interés. La família de Trevor es trenca, en aquest viatge son pare li presenta la dona  amb qui es veu, en un sopar memorable. És un paral·lelisme amb el principi del llibre amb Nelson i son pare, o potser és un signe de la inevitabilitat de les coses? A més a més de tenir 16 anys en Trevor està bojament enamorat de la Rachel, com només es pot estar enamorat als 16 anys. I el seu pare l’intenta desenganyar, però esdevé una tasca impossible.

-Què? ¿Vols que t’ho digui amb totes les lletres? ¿Vols que et faci un mapa? ¿Què vols? ¿El millor escenari possible o el pitjor? Bé, comencem pel pitjor possible, i així ens el traiem de sobre. A veure. Tots dos aneu a la mateixa universitat. Sembleu uns colomins. Tot és fantàstic. Durant un any, potser divuit mesos. Llavors ella s’adona que està enamorada d’algú altre. No és culpa de ningú, però… hi ha un altre noi. Viu a la mateixa residència d’estudiants que vosaltres, de fet. Parla amb ella als passadissos quan va cap a classe. El noi és més atractiu que tu, més fort, més excitant, també. Ella no és capaç de dir-t’ho, però ja no li interesses, de manera que comença a flirtejar amb aquest altre noi sense que tu ho sàpigues. Ara està una mica distant, una mica esquerpa, saps? Teniu vint anys i per la raó que sigui no folleu. O sigui que et dediques a adorar-la, a desviure’t per ella. Li compres flors cada setmana i després cada dos dies. Però com més fas, com més intentes retenir-la, menys atractiu et troba. O sigui que ara ella escolta una altra música, una música que tu desconeixes. És com si fos una llengua estrangera, i ella pontifica sobre aquesta música, sobre algunes lletres concretes que tu ni tan sols ets capaç d’entendre. Fins que un dia li obres el cor: el típic harakiri d’una confessió emocional. I ella es limita a dir-te “Trevor, jo ja no t’estimo”. ¿I ara què? ¿Què passa amb tots aquests anys? ¿Totes aquestes oportunitats que has deixat passar per preservar una mena d’idea romàntica sobre l’amor de la joventut? ¿Per què?

Tot i que alguna cosa aconsegueix quan després del sopar deixen a la Deanna (l'”altra” de Jonathan) al motel i Jonathan, Nelson i Trevor van al que vindria a ser una ciutat propera, i a un club d’striptease.

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

AC/DC dona pas a Whitesnake: “Here I am again on my own…”. Ara la ballarina està suant i el Trevor se la mira de veritat, l’escodrinya a fons. I s’adona que no ha vist mai despullada la Rachel, tot i que li pot palpar el cos, fins i tot a tres-cents quilòmetres de distància: els pits més aviat petits, el borrissol suau i gairebé invisible de les cuixes, el tou dels peus, les ungles de les mans, que es rosega de mala manera, sobretot a l’hora de classe o quan s’asseu a la banqueta durant un partit de softball. Això que té al davant però, és una dona i el seu cos li sembla… molt i molt diferent; és impressionant, un miracle.
Aquests exercicis gimnàstics tan i tan brutals que fa, i els pits… No, d’això només se’n poden dir tetes: té unes tetes grosses, i semblen esquitxades d’una mena de purpurina. És la criatura més resplendent i enlluernadora que ha vist mai, i d’alguna manera el Trevor se n’enamora de dalt a baix: els pírcings del melic i els mugrons amples i foscos, el punt on es troben els replecs de la pell i se li acumula la suor que regalima cap a terra, allà on van a parar els bitllets de dólar com avions de paper, pilotetes verdes. I quan s’estira de panxa enlaire, aixeca les cames llargues i es treu les calces, tal com es desenganxa el preu de la coberta d’un llibre per regalar…, s’amaga amb totes dues mans durant cinc segons abans de desplegar les cames, i és com si al Trevor se li revelés el misteri del cosmos: la vagina. No: el cony.
El Trevor sent un nus a la gola i de sobte no recorda en absolut com és la Rachel.

I de nou un salt, a 2019, ara és la mare del fill de Trevor qui porta el seu fill de 16 anys de campaments.

Avui en dia es comuniquen exclusivament per mitjà del telèfon i les tauletes en un llenguatge tan macarrònic que cent anys enrere l’haurien pogut considerar un pidgin idiota, encara que els telèfons actualment fan meravelles i gairebé s’anticipen al pensament mateix. Les comunicacions entre l’un i l’altra floten dins d’aquesta casa vella mitjançant els globus dels missatges. De fet, sense els missatges de text, ella no sabria gairebé res sobre la vida del seu fill, tret del que pot deduir remenant el seu armari, els calaixos de la còmoda, les butxaques dels pantalons quan fa la bugada.

Hi ha temes que són recurrents. L’amor i com les relacions a la llarga el van desgastant, i com cadascú fa amb això el que pot, en general força allunyat de les ensenyances dels escoltes, models de virtut. Els escoltes amb les seves normes, ideals i ensenyances simbolitzen el món infantil que els protagonistes deixen enrere. A més a més hi ha l’abisme entre pares i fills, per més que els pares acompanyin els fills a les colònies, més com una manera d’escapar de casa que no pas d’estar amb els fills però això és un altre tema. Un abisme engrandit pel desengany, tant entre Nelson i el pare Clete com entre Trevor i Jonathan. Però hi ha alguna cosa que resisteix tot això i és l’amistat, al llarg dels anys i amb les intermitències típiques aquesta amistat o camarederia masculina no s’esvaeix. Curiosament les amistats són més fiables i més estables que els vincles familiars. Potser perquè als amics els acceptem com són i dels familiars sempre n’esperem alguna cosa? Encara que només sigui un exemple?

https://www.flickr.com/photos/28872131@N05/
White Deer / Weißer Hirsch / Albino © Adrian Korte, Creative Commons.

I aquesta estada al camp te molt de final, no només del llibre, no deixa de ser el final d’una manera d’entendre el món. Aquest final a mi m’ha deixat fumut, i això és perquè el llibre m’ha atrapat de mala manera, no passa sempre, només amb els bons llibres. Les bones sensacions de l’anterior llibre de Butler (que per cert no hi és en català) es més que confirmen en aquest llibre que va directe a la llista dels millors d’aquest 2017.

 

Milions d’ampolles buides/ Manuel de Pedrolo

No m’estendre més sobre lo molt que admiro i respecto a Pedrolo, hi ha les meves altres entrades sobre ell, i el fet que va camí de ser l’autor més ressenyat d’aquest blog, fet que parla per sí sol. Així que després de celebrar que poc a poc se’n vagi recuperant la memòria més enllà dels best sellers Mecanoscrit de segon origen i Joc brut, passem al llibre.

El llibre combina dues històries, o una mateixa història amb diferents punts de vista. La lluita política contra el franquisme i un atracament perfecte que ha de servir per comprar armes per dur la lluita a un altre nivell. Hi ha tot de “retalls” de diaris i noticies sobre detencions d’activistes, i vagues i aquest tipus de coses, a mi m’ha recordat molt a París flash-back de Víctor Mora, tot i que en aquell llibre aquests retalls deurien representar vora del 30% de l’extensió del llibre, i aquí només són pinzellades molt més breus, però suficients per fer-nos-en una idea. El llibre de Mora és de 1978, el de Pedrolo de 1968 però publicat el 1975.

https://www.flickr.com/photos/trocaire/
Banksy © Trocaire, Creative Commons.

Aquesta combinació d’elements fa que l’autor pugui jugar amb dos gèneres en els que hi té traça, la crítica política i la novel·la negra. Com sempre però, això són excuses per poder retratar uns personatges, el seu punt fort.

Vidal, Joan, l’Enric i sobretot la Marina, i també en un pla més secundari la Tere. Els personatges de Pedrolo són tan reals que sembla (sembla!) que no s’hagi d’esforçar en descriure’ls, són reals, no s’ha d’inventar un personatge, el té, perfectament real i perfectament humà.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
Sunday morning – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tenim una novel·la negra amb tots els seus elements, un crim sense fissures, un pla perfecte, i fins i tot de manera inesperada una història d’amor. Però al final no tot era tan perfecte i la història es complica com es solen complicar les històries del gènere, però amb un punt d’esperança final d’allò més pedrolià.

Un llibre escrit el 1968, publicat el 1975 (i encara m’estranya) i ara finalment recuperat, el Pedrolo més inconformista i lluitador. Uns anys que van ser de molta lluita, el règim franquista començava a donar mostres d’esgotament, cada cop més gent es revelava, i en conseqüència la repressió augmentava. Protestes de treballadors, moviments sindicals al marge del Sindicato Vertical, universitaris que no volien callar, i una sèrie de moviments que desembocarien en els diferents partits polítics que anaven prenent posicions pel moment d’assaltar el buit de poder que quedaria a la mort del dictador i així mantenir els seus privilegis. Tot això amb un remarcable pròleg de Jaume Cabré.

Historias de Nueva York / Enric González

El nom d’Enric González (fill del gran Francisco González Ledesma) és un nom que sempre surt quan es parla del periodisme a la ciutat de Barcelona, algun dia m’he de llegir les seves Memorias líquidas, però començarem amb aquest llibre sobre Nova York.

El llibre és divertit, i ple d’anècdotes sobre qualsevol cosa. La història de Nova York és divertida si s’explica de manera entretinguda. Sobretot detalls com agafar taxis amb un periodista espanyol que parla rus i acabar coneixent a algú que coneix a algú d’Al-QaIda, o buscar pis a Nova York i trobar una ganga per 4.300$ al mes (i haver de demanar a El País que li avancessin 50.000$ de fiança per anar-hi a viure). O intentar reconstruir l’arqueologia de l’antic Nova York, quasi tota a Chinatown, cosa que implica demanar als restauradors xinesos que li deixin examinar els soterranis. Al final li deixaven després d’una estona per “arreglar-los” i l’autor va acabar amb dues conclusions: evitar el menjar xinès i no preguntar què coi havien amagat abans de deixar-lo entrar a ell (o sigui que com deuria ser el que es trobava), i així.

Edifici Flatiron © Cesc Llaverias

Així com el llibre de Mendoza parlava d’un Nova York en una crisi tremenda aquí el que es retrata sobretot és la transformació, quan l’ajuntament controlat per Giuliani va donar una màniga ampla tremenda a la policia però va aconseguir baixar les taxes de crim i que la ciutat tornés a ser un lloc on la gent hi anava a viure i no només un lloc d’on la gent se n’anava.

Les anècdotes traspuen humor i el llibre es llegeix en un moment. Només em queda recomanar aquest llibre per preparar una visita a Nova York (no tot han de ser guies turístiques) i recomanar també la resta de llibres de ciutats d’aquest mateix autor, a més a més de Nova York en té de Londres i Roma i un llibre on apareixen les tres.

 

Estridente y dulce / Adam Thirlwell

Els llibres són una mica com el menjar i de vegades cal valorar-los en relació al llibre precedent o posterior. Un plat que m’encanta és el bou a la Guinness, però menjar-me’l després d’un vermut, una amanida, un arròs amb conill i un tortell amb cava doncs igual no és la millor idea. El bou a la Guinness és un plat collonut, sobretot posat entre l’aperitiu i les postres. Tot això ve perquè igual el llibre anterior em va afectar a l’hora de jutjar aquest llibre, això que quedi clar, però m’està agradant, i això potser no seria així amb un altre llibre que el precedís. És el que té la vida del lector.

La situació d’arrencada del llibre és bona, el protagonista es desperta en una habitació d’hotel al costat d’una noia inconscient que no és la seva dona. Tot i ser situacions que no tenen res a veure a mi aquest principi m’ha recordat a Burlando a la parca, de Josh Bazell.

https://www.flickr.com/photos/fnogues/
Bath porn. © fnogues, Creative Commons.

A seis mil quinientos kilómetros había drones sobrevolando ruidosamente en formación puertos de montaña y desfiladeros, mientras que aquí abajo, en la silenciosa tierra, una chica que no era mi esposa yacía a mi lado. Se llamaba Romy, y era una de mis amigas favoritas. Era rubia, y cuando la veías en un bar, su pelo formaba una espléndida mata lánguida a un lado de su cuello. Ahora yo tenía el íntimo conocimiento de que no era rubia natural. Casi no tenía pelo entre las piernas, pero el poco que había, apenas un penacho, era definitivamente oscuro.

A partir d’aquí anirem seguint els pensaments i les accions del protagonista, primer de tot després d’esmorzar deixar a Romy en un hospital, i després tornar a casa, a la seva vida més o menys perfecta de desocupat despreocupat (és el que té venir d’una família de calés), els seus amics, la seva dona, els seus pares, les seves festes, les seves (moltes) paranoies…

https://www.flickr.com/photos/tkkate/
Sexy asian drunk cleavage from Vivian © Movie Stars and Rockets, Creative Commons.

Había crecido esforzándome por hacerles justicia a las mujeres que me rodeaban y, por ejemplo, procuraba ver la misma cantidad de películas dirigidas por hombres y por mujeres, a pesar de lo difícil que resultaba eso. Ahora bien, si tu esposa quiere que la golpees en los pechos y que le pellizques los pezones con fuerza mientras ella hace un ruido o moue que muy posiblemente indica dolor, ¿está mal? No lo creo, y por lo tanto no sentía remordimiento alguno, salvo el remordimiento por esta misma falta de remordimientos, pues era consciente de cómo podía verse esto desde otros escenarios y también de que, en esta situación, yo era un hombre más bien anticuado.

Les seves festes, la seva manera de fer diners amb el seu amic Hiro i un hedonisme constant d’un personatge que sembla no tenir sang a les venes, no viu, transita. Però transitar sense les preocupacions habituals, amb un cert nivell de benestar i una autotolerància més aviat alta… doncs és tota una altra cosa.

El llibre va de més a menys, i en molts moments ens podem perdre en els raonaments circulars del protagonista, uns raonaments que sempre li donen la raó. Tot i aquesta davallada el llibre té moments d’una lucidesa brillant:

Luego me ponía a reír histéricamente. Así de surrealista era la escena, como salida de una película cómica para niños de esas que emiten las tardes amarillentas, cuando la única gente que está viendo la televisión se siente desolada, loca y sola.

https://www.flickr.com/photos/t_trace/
Watching TV with Cats © Taiyo FUJII, Creative Commons.

Si primer he parlat de Bazell cap a la part final el llibre m’ha recordat més a Ben Brooks i els seus llibres. No sé exactament el què, potser el gamberrisme o aquest hedonisme nihilista (tot i que en aquest llibre és un pèl acomodat). No és una semblança massa lògica, però m’apareix. Una cosa que dóna llegir tant són aquestes connexions entre llibres i autors, una altra cosa és que jo no les sàpiga explicar millor.

Aquest llibre m’ha fet pensar que fot anys que tinc per casa rodant un altre llibre d’Adam Thirlwell, Politics, en anglès, potser seria hora de posar-m’hi (o de buscar l’edició en català o castellà si estic gandul).

Kruso / Lutz Seiler

No. Ho he intentat, amb determinació i passant de llarg de les primeres 300 pàgines de les quasi 500 que té el llibre, més enllà d’aquell punt de “ja per les pàgines que queden l’acabo”. El llibre m’ha fet esbufegar molt més del raonable. La història és difusa, es perd i torna i torna a marxar. El llibre és molt dens, dens amb ganes, i en alguns moments no és que flirtegi amb l’avorriment, és que avorreix. El protagonista i l’escenari donarien per una novel·la millor, molt més legible. Això sí, si creieu que avorrit és profund, aquest llibre profundísim és per vosaltres. La meva tolerància amb els llibres que em fan esbufegar és limitada, i a aquest li he donat més de 300 pàgines, però m’aprofitarà més l’estona llegint una altra cosa.

La tumba del tejedor / Seumas O’Kelly

Sabeu aquells cementiris irlandesos perduts i una mica decadents, vells i perduts? És una imatge que tots tenim al cap. Doncs toca enterrar una persona en un d’aquests cementiris, una de les dues persones que encara tenen dret a ser-hi enterrades, però no hi ha manera de saber quina és la seva tomba. La majoria de làpides són poc (o gens) legibles i no hi ha cap registre de cap mena. Per això per fer l’enterrament necessiten a dos ancians que els ajudaran a trobar el lloc, però com que estan molt tips d’estar retirats i que ningú els necessiti per res faran estirar tot el que puguin aquesta missió d’ajuda. Amb els enterradors, el taüt i la vídua.

A més a més de sentir-se necessaris hi ha un altre tema, no recorden on hauria d’anar el taüt. L’enterrament del seu pare va ser fa cinquanta anys, i s’equivoquen un cop i un altre fent obrir fosses que no són. Finalment la vídua va a buscar a una de les persones més velles que encara queden per veure si la pot ajudar, després d’un discurs delirant li diu que la tomba està sota un om, amb aquesta informació problema resolt, o no?

Prefereixo no revelar més, és un llibret de 75 pàgines que es llegeix en un moment, i d’allò més agradable, una llàstima que el meu domini de l’anglès no em doni per agafar la versió original, segur que la parla dels vells del llibre és de les memorables, una cosa que a la traducció es perd una mica.