Nota al marge: escriptors amb els que no puc

No sóc acrític, no tot m’agrada tot i que pugui semblar que sí, hi ha autors amb els que no puc, autors que m’avorreixen cosa de no dir (és el que pitjor suporto) i que no aconsegueixen interessar-me ni el més mínim pel que m’estan explicant.

Normalment estem parlant d’autors consagrats, de vegades mítics fins i tot, i criticar aquests autors no surt gratis. Primer sortiran els típics que em diran que “és que no l’has entès”, si sou d’aquests us en podeu anar a la merda, és el que menys suporto: primer un llibre m’avorreix i després un llest m’insulta. I totes les variants d’aquesta primera excusa, que totes li donen la culpa al lector i no assumeixen que el llibre és una puta llauna.

El que jo dic no és la veritat baixada del cel, és la meva opinió, i puc opinar que un escriptor és un cantamanyanes sense talent incapaç d’escriure res minímament interessant sense tenir un problema mental. La resta, és postureig, i cantar lloances d’un autor que t’ha avorrit cosa de no dir és indigne.

De vegades em plantejo si fer pública la meva llista d’aquests autors, una llista que es va incrementant… després se’m passa. Bé, la meva etiqueta EVITAR dóna pistes, però en falten força.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [“Col0meta”, títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.

La presa / Irène Némirovsky

Primer cop que m’acosto a un llibre d’Irène Némirovsky (el nom original seria realment: Ірина Леонідівна Немировська).

Tenim una família relativament noble però abocada la ruina, amb el cap de família a les portes de la mort i amb tota una família on no treballa ningú. El fill Jean-Luc ha estudiat i creu que se’n podrà sortir però ràpidament s’adona que treballar durament no és manera de fer diners, ni molts ni pocs. Així que combina les ganes que té de fer-se una noia concreta amb les portes que se li obririen si s’hi pogués casar, el que es coneix com a braguetazo. Sorprenentment se’n surt i la noia queda embarassada.

https://www.flickr.com/photos/jannes_shootings/
Rainy Paris © Janne Räkköläinen, Creative Commons.

El pare d’ella s’adona de que ha caigut, un casament amb aquella família és una calamitat i intentarà acabar amb el matrimoni tan bon punt neixi el nen. El matrimoni no comença bé, a més a més el pare d’ella mor poc després i resulta que ho fa completament arruinat, ha quedat un braguetazo força fallit, podríem dir que a la jove parella li queda l’amor, però clarament aquest no és el cas.

Si algun sentiment caracteritza el protagonista és l’ambició, i ja està, tot el que fa s’orienta a això, ni la noia amb que es casa, ni el fill, ni… res no hi ha emocions de cap mena, està mort per dins, com tots els personatges per altra banda, el retrat de les relacions que fa la novel·la és terriblement cruel. Em recorda molt de lluny altres llibres francesos d’ascens social com Bel ami, però allà hi havia emoció en l’ambició, aquí tot és càlcul fred (menys un moment abans del final però prefereixo no destripar).

El llibre està bé, es llegeix bé però m’ha semblat una mic fluix, m’esperava una mica més, potser no és el millor llibre de l’autora i hauria de provar amb un altre.

Les nimfes sota el sol / Josep M. Argemí

No sé res d’aquest llibre, ni del seu autor Josep M. Argemí i ni tan sols de l’editorial Adia, a saber què em trobaré.

Tenim a dues germanes, la Rosa (guapa) i l’Antònia (o Antonieta més aviat lletja) a la Mallorca de principis de segle. Una societat on tothom es coneix i on sembla que no acabi de passar mai res. I al llibre també, està molt ben escrit però van passant pàgines i de coses en passen ben i ben poques, les noies que van d’un pretendent a un altre, sota l’ombra de la família, de l’esglèsia que es fot per tot arreu (bé, no hi ha gaire res més a fer) i el tema dels possibles i de les fortunes, que en el cas de les noies protagonistes és una fortuna clarament minvant sense possibilitat de remissió, molta noblesa però pocs doblers.

https://www.flickr.com/photos/bortescristian/
Palma de Majorca © Cristian Bortes www.eyeem, Creative Commons.

El món lliscava cap a l’abisme, però la senyora Antònia Font encara es despertava als matins amb els primers tocs de campana de la Seu.

Així comença. I veiem les dues característiques del llibre: molt ben escrit, però no passa res.

La torre estava situada al capdamunt d’un dels carrers més costeruts del barri de Son Armadans. “Sembla un castell de jogina”, va dir la Rosa, avesada als vells casalots mallorquins que sovint emmascaraven l’aire decadent amb una disposició d’ombres i cortinages que els donava una vida teatral ben allunyada de la realitat. Allà, en aquell xalet estrany que contemplava llavors, a prop del migdia, la vida semblava que hagués de tenir un altre ritme, no pas el de les hores lentes i mòrbides de tants estadants del barri de la Seu… […] En la construcció d’aquella torre s’hi havia abocat una gran fantasia, ben enfora de l’austeritat clàssica mallorquina (la qualitat d’una illa pobra, amagada tantes vegades sota el to sumptuós dels palauets medievals nous de trinca o els hotels luxosos de la costa, en els casals on uns senyors acabats d’arribar dictaven les lleis que els farien més rics, la terra erma com una mina d’or inacabable), una fantasia vinguda de l’Europa germànica, un aire llegendari que rememorava els herois que lluitaven contra els dragons i les dames que esperaven ser rescatades d’una reclusió massa llarga en una cambra plena de flors que es marcien…

 Tot i això no he parat de llegir, no he desertat del llibre, alguna cosa bona hi dec haver trobat. Però no passa res, la narració s’escapa cap a totes bandes amb qualsevol excusa (allò de “irse por las ramas”) i francament en algun moment m’he avorrit, no és un llibre que descarti, però previnc del que hi ha. Després de llegir el llibre i veure que a la solapa qualifiquen l’autor d’autor de culte… en fi un altre dia diré què en penso, tot i que el llibre s’ha lliurat de la temible etiqueta evitar per ben poc.

 

 

Las pesadillas del marabú / Irvine Welsh

Aquest llibre d’Irvine Welsh és com a mínim una raresa editorial. Tota la seva obra en castellà ha estat publicada per Anagrama, des del sensacional Trainspotting fins a l’actualitat, perquè aquest llibre va aparèixer el 1997 a l’editorial Debate? Anagrama no l’ha reeditat pas, i Debate el té descatalogat. Imagino que després de l’èxit de la pel·lícula l’editorial pensaria que podria fer negoci ràpid i segur amb el llibre i potser no se’n van sortir. Cal destacar que la traducció és del “seu traductor” Federico Corriente, que es mereix un reconeixement per la difícil tasca de traduïr a Welsh (diria que ha traduït tots els seus llibres a Anagrama).

Irvine Welsh és un dels meus autors preferits, d’aquells dels que ho tinc tot i em pillo tot el que surt, una obsessió com una altra.

https://www.flickr.com/photos/dkeats/
Marabou Stork, Leptoptilos crumeniferus, at the aptly named Marabou Pan, Savuti, Chobe National Park, Botswana © Derek Keats, Creative Commons.

L’argument del llibre sembla ser un somni comatós del protagonista. En aquest somni ell i dos amics van per Àfrica intentant caçar un marabú, el líder d’una colònia d’aquests ocells. No sabem què li ha passat per estar en coma, i les intervencions del món real cada cop l’afecten més, com si anés emergint del seu estat, una cosa que no vol perquè aquesta caça del marabú és una cosa que necessita resoldre. També va repassant qui és i d’on ve.

Yo me críe en lo que, más que una familia, era un desastre genético. Mientras que la gente siempre parece tener la impresión de pertenecer a un hogar normal, a mí, desde muy temprana edad, casi desde que tengo memoria, mi familia me avergonzaba y me abochornaba.

https://www.flickr.com/photos/mary_hutchison/
Architecture mixture © Mary Hutchison, Creative Commons.
Supongo que esta certeza procedía de estar apiñados tan cerca de otros hogares en la fea conejera en la que vivíamos. Era un bloque de pisos de los años sesenta construido con elementos prefabricados, de cinco plantas, con largos rellanos a los que la gente se refería en broma como “calles entre las nubes” pero enlas que no había tiendas ni pubs ni iglesias ni oficinas de correos; nada en realidad, salvo otras conejeras. Estando tan cerca de esas otras familias, a la gente se le hacía imposible, por mucho que lo intentara, ocultar su vida de la de los demás. En las escaleras, en los balcones, en las áreas comundes de tendido, a través de los cristales plomados y las puertas de alambre, me percaté de que rulaba por ahí una cualidad general de la que al parecer nosotros carecíamos. Supongo que era eso que a gente llama normalidad.
Todos los aburridos artículos periodísticos que había sobre El Barrio donde vivíamos tenían tendencia a insistir en lo desprovisto que estaba. Puede que lo estuviera, pero para mí aquel lugar siempre se definió menos por la miseria que por el aburrimiento, aunque la relación entre ambos resulta bastante evidente. No obstante, prefería el estéril tedio que había fuera de mi casa al caos que había dentro.
Mi viejo era un caso perdido; completamente pasado. La vieja, en todo caso, era peor.
https://www.flickr.com/photos/provoost/
Flat © Sjors Provoost, Creative Commons.

Elements típics de les novel·les d’Irvine Welsh, nanos blancs i pobres que viuen a la perifèria de les ciutats escoceses. Gent força maltractada per la vida, sense gaires oportunitats i que en molts casos com el del protagonista acaben fundant famílies completament disfuncionals.

La infància del protagonista, Roy, inclou una estada de tota la família a Sud-àfrica, per intentar remuntar. La Sud-àfrica de l’apartheid, on tenen a un familiar que té aquesta bonica teoria, que de fet era la majoritaria en aquells moments, Valerie és la serventa negra que tenen a casa.

—Ya ves, Roy. No estoy diciendo que Valerie sea así, es una buena persona en muchos aspectos. Pero hay que mantenerla en su sitio. No te dejes engañar por toda esa alegría. Es una resentida. Todos lo son. Esa gente es distinta de ti y de mí, Roy. Están un peldaño más arriba que los babuinos de la sabana. Nosotros tuvimos que apoderarnos de esta tierra y enseñarles a desarrollarla. Nosotros levantamos este hermoso país, y ahora dicen que quieren que se lo devolvamos. —Se le ensancharon los ojos—. ¿Me entiendes?
—Sí —asentí, nada convencido. Miré fijamente hacia los pelos negros que le salían de las narices y me pregunté cuándo podríamos ir a ver a los babuinos de la sabana.
—Míralo de este modo —continuó Gordon, inspirado y con aire de suficiencia—, es como si una persona desagradable, estúpida, perezosa y maloliente tuviese un viejo cobertizo que está cayéndose a trozos y no lo utilizara, y entonces apareces tú y dices yo puedo hacer algo con ese cobertizo. Así que asumes la responsabilidad de convertir el cobertizo en algo mejor. Lo haces, poniendo el corazón y el alma en su reconstrucción, y con el paso de los años, con el sudor y la fatiga, se convierte en un palacio imponente y hermoso. Entonces aquella persona perezosa y estúpida con la piel de color sucio y que desprende malos olores se presenta y dice: “¡Ese es mi cobertizo! ¡Quiero que me lo devuelvas!” ¿Qué le dirías?

https://www.flickr.com/photos/dsf/
the apartheid era. this makes me shiver. © Darren Foreman, Creative Commons.

A més a més en Gordon aprofita qualsevol moment per fotre-li mà al Roy, cada cop més agosaradament. L’aventura sud-africana no dura gaire, amb la família que té no estranya. I tornen a la freda, humida i fosca Escòcia, el contrast amb el que deixen enrere i on sobretot els nanos s’ho passen bé (sí, el tema dels abusos a Roy li sembla més desconcertant que res més i ho fa servir per aconseguir regals de l’oncle Gordon).

De nou a casa les en Roy és cada cop més violent, i és qüestió de temps que acabi als casuals dels Hibs, no pel futbol només per la violència, és el que li agrada, el fútbol és una excusa com una altra per trobar-se amb gent amb ganes de gresca i enfrontar-se a gent d’altres llocs que vol exactament el mateix. Casuals, feina, la família cada cop pitjor… I els records i els somnis del coma, un coma del que sembla que se’l pugui despertar tot i la seva resistència a fer-ho.

https://www.flickr.com/photos/joncandy/
DSC03935 © Jon Candy, Creative Commons.

Aquest llibre és pur Welsh en més d’un sentit, no són només els elements que han acabat sent característics de Welsh, és que el llibre amaga molt més que la història que estem llegint. L’argument és només una petita part, Welsh retrata tot un món i ho fa sense compassió, només així arriba al fons de l’ànima del protagonista, a l’origen de tot plegat, al perquè de les coses.

El llibre és dur i té un parell d’escenes molt dures, una amb un gos i una amb una dona. Aviso.

M’he llegit tot Welsh, al setembre nou llibre seu.

Agostino / Alberto Moravia

Fa la tira em vaig llegir un llibre d’Alberto Moravia, i em va agradar molt, sobretot cap al final, allò que començava com una història com n’hi ha tantes prenia un rumb inesperat i conduït de forma magistral tenia el punt culminant en un final que em va deixar sense alè. Les meves referències doncs per posar-me amb aquest llibre són bones. Aquest és un llibre curt, que no arriba a les 150 pàgines, però no us deixeu enganyar per la seva mida.

Veiem les vacances d’Agostino, a la platja, en una població costera amb la seva mare, encara jove i cobejada per tota la concurrència masculina del lloc. No hi ha pare, només ells dos que són de la classe benestant de la societat. Ell és conscient de l’efecte que fa sa mare i se sent especial i envejat quan són per la platja o quan volten pel mar en un patí, però arriba un home jove i les coses es compliquen.

https://www.flickr.com/photos/luca_volpi/
Probably the owner © Luca Volpi, Creative Commons.

Durant els primers dies de l’estiu, cada matí, l’Agostino i la seva mare sortien al mar en un patí. Les primeres vegades la mare havia fet que els acompanyés un mariner, però l’Agostino havia demostrat d’una manera tan clara que la presència de l’home el molestava que des de llavors l’havien deixat fer-se càrrec dels rems ell tot sol. L’Agostino remava amb un plaer profund per aquell mar quiet i diàfan de primera hora del matí, i la mare, asseguda al seu davant, li parlava amb lentitud, alegre i serena com el mar i el cel, talment com si ell fos un home en lloc d’un noi de tretze anys. La seva mare era una dona alta i bonica, encara a la flor de la joventut; i l’Agostino se sentia tot orgullós cada vegada que pujava amb ella a la barca per a una d’aquelles passejades matinals. Li semblava que tots els banyistes de la platja els observaven, admirant-la a ella i envejant-lo a ell, i, convençut que tenia els ulls de tothom al damunt, li feia la impressió que parlava amb una veu més forta que de costum, que gesticulava d’una manera especial, que l’embolcallava un aire teatral i exemplar, com si, en comptes de trobar-se en una platja, ell i la mare fossin dalt d’un escenari, mentre centenars d’espectadors els miraven amb atenció.

Una adoració per la mare amb punt d’ambigüitat eròtica, ell té 13 anys i la mare és relativament jove. Moravia transita per aquesta relliscosa pendent en alguns moments (fa por pensar que hauria fet Nabókov amb aquest argument).

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
spiaggia dei conigli lampedusa carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

[…] La mare, que mai no semblava cansar-se de prendre el sol, demanava un altre cop a l’Agostino que es posés a remar i que no es girés: aleshores es treia els sostenidors i s’abaixava el banyador fins al ventre per exposar tot el cos a la llum del sol.

Descobreix que sa mare no és la deesa immaterial que s’imaginava. A més a més el contacte amb un grup de nanos que viuen allà el farà madurar de cop. Són el seu contrari, pobres, malparlats, violents i que fumen però saben molt més de la vida que no pas ell, tot sembla combinar-se perquè aquest estiu Agostino deixi enrere la innocència.

https://www.flickr.com/photos/francisco_osorio/
Morro de Sao Paulo 51 © Francisco Osorio, Creative Commons.

No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois.

Un salt a l’edat adulta que potser queda en intent, com si besllumés amb prou feines una escletxa d’aquest món i sense arribar a entendre’l no se n’acabés de fiar. També li falta mala llet i li sobra ingenuïtat, molta. Llibre molt recomanable i profundament estival d’un autor que val la pena recuperar.

https://www.flickr.com/photos/franganillo/
Sferracavallo © Jorge Franganillo, Creative Commons.

Los diarios de Emilio Renzi: Un día en la vida / Ricardo Piglia

Després d’Años de formación i Los años felices toca tancar el cicle autobiogràfic de diaris d’Emilio RenziRicardo Piglia.

De bona gana hauria inclós aquí les primeres 10 pàgines del llibre més o menys. Si hi ha una manera d’explicar el que és dur un diari, unes notes i les sensacions que porta llegir les notes anys i décades després… el principi d’aquest llibre, aquestes 10 pàgines i escaig haurien de ser lectura obligatòria. Després d’això tornem a les notes, una primera part amb els anys, cada any dóna unes 30 pàgines més o menys, els anys del cop militar, les desaparicions, que de cop truquessin a casa teva i l’única opció sensata fos fugir… Anys complexos, on van passar moltes coses i que Renzi ventila en molt poques pàgines, sorprenent-se a si mateix, el diari en el moment més baix en un dels anys on han passat més coses de la història d’Argentina, del 1976 en endavant.

https://aristeguinoticias.com/1101/kiosko/el-fce-realizara-homenaje-a-ricardo-piglia/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

També cal tenir en compte que escriure de política no era el més prudent, per això o pel que sigui en aquests diaris Renzi/Piglia em sembla més introspectiu, més cerebral, i també més centrat, com si finalment hagués trobat el to que busca.

Dedicar este mes a copiar el diario (1958-1962) y a escribir en este cuaderno. Entre los viejos días encuentro esta anotación escrita a máquina el sábado primero de julio de 1970: “Un buen modo de cambiar de conversación es empezar a pasar a limpio estos cuadernos, convertirme por fin en el lector de mí mismo, verse como si uno fuera otro, sentir la rudeza de un lenguaje olvidado, acontecimientos que la memoria no registró y que yo rescato torpemente en estos volúmenes de tapa negra, escritos también con la música de una conversación secreta.” Como hoy, que volví por Corrientes entrando y saliendo de las librerías, con el viento frío congelando los pies, hasta llegar aquí.

https://www.flickr.com/photos/juanedc/
9 de Julio © Juanedc, Creative Commons.

Uns diaris no són un llibre normal, publicar-los no és normal, i editar-los per la publicació és francament complicat i estrany. Els diaris són una successió de dies, probablement amb un predomini de temes d’intendència. Aquests temes aquí també hi són. Què pretén Renzi? Què ens vol dir?

Precisamente porque en estos cuadernos no me encuentro a mí mismo sino a ratos, debo valorar su escritura. Escribir un diario es escribir para nadie, un lenguaje cifrado que sólo entiende quien lo ha escrito, no tengo por qué contarme a mí mismo lo que ya sé, nunca explicar: eso no es narrar, sino escribir. Y, a la vez, escribir como si el verbo fuera intransitivo.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand & Australian Division Diary, Gallipoli 1915 ©Archives New Zealand, Creative Commons.

No és només que la situació no convidés a parlar de segons què amb segons qui, és que l’escriptor, immers en la seva obra és una criatura poc social en general, que es maneja de manera complicada amb dues realitats (com a mínim) i potser amb feina per saber quina és la real-real.

Soy un extranjero. Cada vez puedo hablar menos con la gente, cada vez puedo pensar menos. Paso el día luchando contra “los malos pensamientos”.

https://www.flickr.com/photos/richo-fan/
Reflection © Richo.Fan, Creative Commons.

Sé que per il·lustrar diaris dels anys de la dictadura militar argentina posar fotos dels responsables seria lògic, però em nego a posar aquells fills de puta ni tan sols en imatges.

Si ha llegado, como otras veces en su vida, al punto de dormir dieciocho horas seguidas, es porque en el medio del túnel no encuentra sentido alguno en la marcha: se sienta, entonces, en la oscuridad, sin ver la luz de la salida ni la luz de la entrada.

https://www.flickr.com/photos/ptc24/
In Brandwood Tunnel © Peter Corbett, Creative Commons.

Restos y recuerdos sin forma: las voces que vienen del pasado. Segundanoche sin dormir, sentado en el piso miro pasar las sombras de siempre: la muchacha tendida sobre los almohadones de terciopelo se acaricia los pechos. ¿Te interesa?, me dijo. No, le digo, ya me lo había imaginado todo de antemano.

https://www.flickr.com/photos/67194724@N03/
Amber’s dream worlds © new 1lluminati, Creative Commons.

El fracaso es la historia secreta de mi vida, eso es el diario que escribo desde hace veinticinco años. ¿Toda vida es un proceso de demolición? Externamente (si eso pudiera ser dicho) existen acontecimientos que no alcanzan a mitigar la lúcida percepción del derrumbe que se aproxima. El suicidio sería el cierre lógico de esa vida. Porque nunca he vivido nada con tanta intensidad como la certeza del fracaso. Todo ha sido precario (adentro), más allá de lo que se ve en la superfície.

I a la part central del llibre tenim Un día en la vida, a mig camí de la literatura autobiográfica, la literatura del jo, o un experiment d’una dia en la vida d’Emilio Renzi, ell mateix novel·lat i concentrant en un sol dia tot de vivències i records. Hi ha una cosa que val la pena detacar, Piglia va escriure aquesta part quan el metge li va dir que parés amb el tema de passar a net els diaris d’altres anys, sembla que reviure tot allò l’estava posant malalt, possiblement eren els primers símptomes d’ELA?

https://www.flickr.com/photos/thorsten-hofmeister/
A day in the Life © Thorsten Hofmeister, Creative Commons.

Un día en la vida funciona per si sol, és el nucli d’aquest llibre, és una mica una culminació del llibre o de la sèrie fins i tot, un dia a la vida, ple de records i de replecs i matisos. Però el que ve després, quan ja em pensava que ja tot faria baixada és encara millor.

Ante la proliferación de libros encontrados entre los papeles —en los archivos de la computadora— de famosos autores muertos (Bolaño, Cabrera Infante, Nabokov, etc.), un grupo de escritores ha decidido ganarse la vida escribiendo novelas póstumas. Luego de varias reuniones decidieron escribir la novela póstuma de Samuel Beckett, Moran, una continuación de la trilogía. Junto con el manuscrito deben inventar la forma en que el libro ha sido encontrado. Beckett le llevó la novela a su psicoanalista Bion, quien le aconsejó que no la publicara. Aliviado, Beckett bajó precipitadamente las escaleras y olvidó el manuscrito. Años después, un joven investigador de la Universidad de California, en Irving, descubrió la novela en el archivo no clasificado de Bion. Negocian directamente con los herederos y, luego de acordar el anticipo, entregan el libro, etc.

Sabia Piglia que aquest llibre també apareixeria póstumament? I alguns llibres més també? Jo crec que sí i aprofitava per riure-se’n.

https://www.flickr.com/photos/127556345@N02/
A day in the life © Maxime De Ruyck, Creative Commons.

La narración social se ha desplazado de la novela al cine y luego del cine a las series y ahora está pasando de las series a facebook y a twitter y a las redes de internet. Lo que envejece y pierde vigencia queda suelto y más libre: cuando el público de la novela del siglo XIX se desplazó hacia el cine, fueron posibles las obras de Joyce, de Musil y de Proust. Cuando el cine es relegado como medio masivo por la televisión, los cineastas de Cahiers du Cinéma rescatan a los viejos artesanos de Hollywood como grandes artistas; ahora que la televisión comienza a ser sustituida masivamente por la web, se valoran las series como forma de arte. pronto, con el avance de las nuevas tecnologías, los blogs y los viejísimos e-mails y los mensajes de texto serán exhibidos en los museos. ¿Qué lógica es ésta? Sólo se vuelve artístico lo que caduca y está “atrasado”.

Són els seus darrers textos, darrers de debó, la darrera classe a la universitat, la conversa sobre quants anys pretén viure per calcular quina pensió li toca, el retorn a Buenos Aires i l’enfermetat que no s’anomena en cap moment. Simplement va perdent habilitat manual, no pot cordar botons, té problemes d’equilibri. L’ELA és una malaltia d’allò més cabrona i té una particularitat, el pacient manté la consciència en tot moment, és perfectament conscient de les pèrdues i del que signifiquen i del que s’acosta. Les darreres pàgines, amb l’ombra ja aquí, glacen la sang, per la normalitat que mostren tot i que ell sabia el que venia i nosaltres ho sabem també.

© Cesc Llaverias.

Amb els altres dos aquest llibre culmina una obra colossal, encara que només sigui per la quantitat de material revisat, més de 300 llibretes. Una esporgada de vida bestial. I al final què queda? Queda un retrat de Ricardo Piglia, cada cop menys Renzi, o més, com es vulgui, un retrat una coneixença un amic quasi que ens ha parlat des de les prop de 1000 pàgines d’aquest seu projecte que ha vist la llum amb Piglia ja desaparegut. Aquest tercer volum és sense cap mena de dubte el millor dels tres, si algú té curiositat per aquest projecte però li fa cosa abordar els tres llibres que vagi directe a aquest, sense pensar-s’ho. I no cal haver llegit res més de Piglia per gaudir-ne, jo en sóc la prova, tot i que més endavant aniré als seus altres llibres.

Autobiografía de un búfalo pardo / Óscar Zeta Acosta

Fa un temps em vaig llegit tot el de Hunter S. Thompson. Em va donar per aquí, que voleu que us digui. Sabia que el que explicava era real però ha estat recentment que m’he enterat d’aquest descobriment de Dirty Works. L’advocat que acompanya Hunter en l’esbojarrat viatge narrat a Miedo y asco en Las Vegas existeix, enlloc de ser un samoà obès és un chicano obès però existeix (o existia, aquest punt no està gens clar), i aquest és el seu llibre, l’autobiografía d’algú amb tant poc instint de conservació com per anar amb Hunter S. Thompson a… bé el lloc és el de menys, Thompson és un perill en si mateix i per cert és l’autor de la introducció del llibre, d’aquesta introducció es el següent fragment:

Óscar no se metía en peleas callejeras, pero era como el infierno sobre ruedas cuando estallaba una pelea en un bar. Cualquier combinación de un mexicano de ciento catorce kilos con LSD-25 constituye una amenaza potencialmente mortífera para todo lo que se ponga a su alcance; pero si resulta que además el susodicho mexicano es un abogado chicano profundamente cabreado que no manifiesta el menor temor ante nada que camine con menos de tres piernas, y con la convicción suicida de facto de que va a morir a los treinta y tres años (como Jesucristo), sabes que tienes entre manos un cóctel explosivo. Sobre todo si el muy bastardo ya hace seis meses que cumplió los treinta y tres, va hasta el culo de ácido Sandoz, luce una Magnum 357 cargada en el cinturón y cuenta en todo momento con un guardaespaldas chicano que maneja un hacha, aparte del hábito desconcertante del vómito-proyectil, verdaderos géiseres de pura sangre roja arrojados contra vuestra puerta cada treinta o cuarenta minutos, o cada vez que su úlcera maligna rechaza la ingesta de más tequila a palo seco.

http://www.lataco.com/the-rise-and-fall-oscar-zeta-acosta/
D’esquerra a dreta: Hunter S. Thompson i Óscar Zeta Acosta. Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Una de les tapadores del Senyor Dolent és la meva feina en una biblioteca on de tant en tant fem fotorecomanacions, no podia deixar passar l’oportunitat de tornar a posar la fotorecomanació de Miedo y asco en Las Vegas on a més a més vaig interpretar al protagonista-autor d’aquest llibre, Óscar Zeta Acosta, l’inimitable Dr. Gonzo.

No és un llibre ordenat, més viat agafa la història en un punt concret i a partir de molts flashbacks anem refent la seva vida. Aquests flashbacks estan provocats per les converses imaginàries que manté amb el seu psiquiatra. Sí converses imaginàries, fins a dalt de tot d’speed, amfetes, àcid, alcohol, marihuana… no li fa fàstics a res.

Analizo mi estado de salud. Es cierto que rechacé el consejo de los seis médicos. ¡Por amor De Dios, solo tenía veintiún años! ¿Qué valor tiene una vida sin alcohol y sin comida mexicana? ¿Podéis imaginarme bebiendo medio litro de leche a diario durante lo que me resta de vida? Ellos dijeron: “Nada caliente ni frío, nada picante y absolutamente nada de alcohol”. Mierda, no podría ser un sosaina semejante ni aunque mi vida dependiera de ello.

https://www.flickr.com/photos/73784413@N00/
Konkle’s Bar © Russell Sekeet, Creative Commons.

No s’oblida d’aprofitar per despotricar de qualsevol cosa que estigui de moda com els beatniks o els Beatles o la poesia o qualsevol cosa amb pretensions, aquest odi no admetia matisos.

Hablo como historiador, como cronista aquejado de ardor de estómago. No siento el menor aprecio por el pasado. Ginsberg y aquellas cafeterías rebosantes de guitarristas muertos de hambre siempre me la sudaron bastante. Nunca se tomaron en serio lo de beber. Y lo cierto es que se agarraron a lo que les cayó encima. Era su mala suerte lo que les llevaba a salir corriendo para toparse en la carretera con zánganos del calibre de Kerouac, para regresar años después con el pelo más largo y puestos de puta marihuana hasta el culo al grito de Paz, Amor y Mota. Igual de arruinados que siempre.[…]

https://www.flickr.com/photos/katieg93/
Hitchhikers Guide to the Galaxy. © katieg93, Creative Commons.

Pongo la radio a todo trapo… “It’s Set. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. Los chavales han conseguido por fin un exitazo. Pero no puedo distinguir la letra entre tanto ruido de bocinas, frenazos, derrapes, nervios a flor de piel y una tripa rebosante de gases. Me pregunto si será un problema lingüístico. ¿O será más bien auditivo? Pero, en caso de que se oyese bien ¿qué cojones habría que entender?

—Es pura mierda —me consuelo—. Se ponen a soltar todas esas sandeces intencionadamente para dárselas de poetas y que nadie pueda reprocharles nada.

Fill d’immigrants mexicans va créixer en una barriada d’una petita ciutat californiana, els seus veïns eren altres mexicans (búfalos pardos), okies i els estatunidencs (aquesta separació la fa ell). Un pare xarlatà i autoritari que va marxar a la segona guerra mundial i en va tornar condecorat i convertit en ciutadà i amb la idea de dur casa seva com un vaixell de guerra. Mentre Óscar es feia gran, descobria les dones, l’obesitat, els odis, l’alcohol i el tabac. Era bàsicament un bala perduda.

Durante tres años, todas las noches, Los Cuatro Intrépidos, pues así nos hacíamos llamar, nos dedicamos a recorrer la calle 10 de Modesto, dándonos un garbeo por el Burgi’s Drive Inn o pescando okies a orillas del canal con el maletero hasta arriba de cerveza Goebe. Salíamos en busca de conejitos a las tierras altas y a las tierras bajas. Silbábamos, tocábamos el claxon, fliteábamos y soltábamos impertinencias a todas las gatitas que nos encontrábamos por las calles. Pero he de confesar que, en tres años de insistente persecución, los Cuatro Intrépidos no echaron ni un triste polvo. En su lugar, nos convertimos en alcohólicos antes de graduarnos en el Tugurio de Oakdale. En el transcurso de aquellos años, entre 1948 y junio de 1952, no probé ni supe de nadie que le diese a las drogas. Las únicas cosas que se traficaban en las calles eran la priva y los coñitos calientes. Y aunque yo era titular en el equipo de fútbol, solista en la sección de vientos de las bandas de música y baile y delegado de clase, jamás tuve novia y jamás eché un polvo con ninguna tía, ni en la escuela ni en las calles.

https://www.flickr.com/photos/hinkelstone/
dazzled maniac Jim Morrison drowns out the haunting whimper of a coyote dying on the road by his dreadful death-scream into the abyssal sun … HWY 01:23:47 © Karl-Ludwig Poggemann, Creative Commons.

El llibre comença amb el protagonista explicant-nos el seu dia, llevar-se i anar a l’oficina on treballa d’advocat d’ofici, com aquella feina el sobrepassa, els advocats d’universitats de luxe el superen de molt, es considera un farsant amb llicència que només sap escudar-se rere la seva secretària, però quan l’informen que la secretària ha mort decideix engegar-ho tot a rodar. Drogues, cotxe i carretera, i records que van apareixent perquè el seu psiquiatra imaginari el tregui de polleguera. A veure sembla que el psiquiatre existia, però el fet de que hi mantingui converses i sobretot discussions a tota hora i a qualsevol lloc és imaginari.

Els seus records també inclouen el seu primer amor, bé no el primer però si el més punyent i més convençut i més tot com les coses de l’adolescència, que solen marcar, tot i que algunes d’aquestes “marques” facin de mal dir.

La besé en la boca y recorrí sus brackets con mi lengua. Hasta el día de hoy nada hay que me la ponga más dura que una lisiada. Cualquiera con unos brackets, una escayola o un vendaje me tendrá bajo su hechizo. Cada vez que veo una chica con brackets, no importa lo gorda o fea que sea, se me derriten las entrañas.

https://www.flickr.com/photos/wishonmaistar/
week 4 © Monica Nguyen, Creative Commons.

D’alguna manera aconsegueix més o menys encarrilar la seva vida, vol ser escriptor, i vol reivindicarse, a ell i als que són com ell, a tots els búfalos pardos, en un moment en que el moviment pels drets civils els tenia força oblidats.

Terminé el libro y la terapia más o menos al mismo tiempo, en el verano de 1960. Luther leyó el libro, dijo que era genial, la historia de mi romance con Alice y las peleas entre okies y mexicanos… pero, como ya he dicho, estábamos en 1960 y en aquel entonces nadie había oído hablar de los chicanos. Tendría que esperar a que triunfase la revolución para que algún lince me pagase por escribir sobre cosas importantes.

https://www.flickr.com/photos/edbierman/
Cliff House, 1960s © Ed Bierman, Creative Commons.
Así que decidí hacerme abogado. No para ejercer la ley. Solo para conseguir un curro que me permitiese seguir escribiendo la historia de mi vida sin tener que lidiar con gilipollas que se piensan que son los únicos que saben de qué va el rollo de la literatura. Me inscribí en los cursos nocturnos de la Facultad de Derecho de San Francisco y por el día estuve currando de chico de las fotocopias en el S.F. Examiner durante cinco años hasta que me gradué. Un año más tarde, en 1966, obtuve mi licencia del Colegio de Abogados y entré a trabajar para Tom Fike en la Sociedad de Ayuda Legal.
 Fa una passada per Mèxic, per Juárez, passa per la presó, torna cap al nord i finalment de nou a Califòrnia, decidit a liderar els chicanos en una revolta. I més o menys aquí acaba el llibre així com el rastre d’Acosta. Va trucar al seu fill abans de pujar a un vaixell carregat de cocaïna per entrar als Estats Units, o alguna cosa així. No se’n sap res, el més probable és que morís en aquella expedició, tot i que potser és viu a qualsevol improbable lloc, tot és possible. En no gaire em llegiré el seu altre llibre La revuelta del pueblo cucaracha, llarga vida al Dr. Gonzo i als búfalos pardos!
https://www.flickr.com/photos/nostri-imago/
Death of Rubén Salazar © Cliff, Creative Commons.

Els dics / Irene Solà

Ha sigut començar a llegir i veure que aquest llibre era molt i molt bo, una mena d’amor a primera vista literari si en voleu dir així. Des del principi l’autora Irene Solà fa coses com salts en el temps bestials sense deixar-nos perduts i aconseguint que ens interessi tant el que passa “ara” com el que ha passat “abans”.

Aquesta és la Victòria i el Lluís i els seus fills, la Nàdia, l’Ada i el Quim, i els seus veïns de Can Ballador, els Vicenç pare i fill, i els seus embolics, les seves parelles, els seus amors, i els seus records que l’Ada fa servir per escriure una història, moltes històries, s’han obert els dics i ara s’anirà explicant tot. I la Vera i la Jess i el Dídac, i el Loki i el cavall blanc i…

I la Jess li acosta el gat a la Vera perquè el toqui. I aquest és el gat repenjat sobre el pit de totes dues. Com quatre prestatgeries. I aquesta és la Vera que fa carícies al gat, i li acosta la boca per dir-li coses en portuguès. I aquest és el gat cada vegada més esclafat. I aquests són el nas, i els ulls i els llavis molls de l’animal. I aquesta és la cara de gat de la Vera. I aquestes són la Jessica i la Vera fent-se un petó que comença suau, com la pell d’un raïm, i que després s’obre, àcid, i vénen ganes de xuclar-lo perquè no es vessi. El gat miola i fa esforços per escapar-se i, quan salta, elles segueixen fent-se petons com grans de raïm. I aquestes són la Jess i la Vera que es diuen que s’estimen. Que s’estimen més que res i que a ningú. I la Jessica que diu molts cops que no és lesbiana, però que l’estima. I la Vera que no diu res, l’abraça i li clava el nas al coll com un piquet i inhala. I aquestes són la Jess i la Vera que dormen juntes almenys dues nits per setmana. I ningú no sap res, i ningú no sospita res, perquè estudien i es queden fins tard a casa l’altra per preparar exàmens. I s’amaguen als lavabos, a l’hora de pati, i al gimnàs entre les piles de matalassos, i repassen les lliçons juntes, tancades a l’habitació de l’una o de l’altra. I s’estimen a pesar d’en Mike, que és el xicot de la Jessica, i a pesar de la por que tot Langley Manor sàpiga que s’estimen, de veritat, del tot.

ift.tt/1PhXbX2
Girl with her cat © barnimages.com, Creative Commons.

Aquest tot sembla ser més una suma de petites coses, d’anècdotes variades, de retrats (sobretot al principi) de l’ambient rural i la seva persistència a enterrar els animals al tros tot i la prohibició. Les seves històries i les de la gent amb que entren en contacte.

—Sí. Han sigut les millors colònies de la meva vida. De totes les noies que m’he declarat a la vida, l’Aiyla és la més guapa.
—Pablo, ets un Casanova.
—Li vaig recitar Neruda de memòria.
—I un poeta.
—De totes les noies a qui m’he declarat: la meva cosina de Salamanca, la Laia Besora, les bessones Bertran i la Tae-ju, la noia de les colònies de l’any passat, ¿te’n recordes?, l’Aiyla és la més guapa.
—¿Et vas declarar a les dues bessones Bertran?
—Sí.
—Alhora?
—Victòria, ¿et penses que no hi toco? —exclama en Pablo.
La Victòria riu fort i diu:
—Vinga, a treballar, Casanova.
En Pablo encés l’ordinador amb un dit gruixut, lent i parsimoniós i afegeix:
—Va dir que m’enviaria missatges de Facebook, Victòria.

 

https://www.flickr.com/photos/karpidis/
Drinking coffee at facebook? © Andreas Kontokanis, Creative Commons.

El tema rural i la convivència difícil, entre domingueros, ciclistes, pagesos…

I aleshores, tot va passar de pressa i les mirades i els gestos de tothom s’encavalcaven; l’home del tractor va fer moure les rodes de darrere frenèticament. La roda sobre el camp, folla. Rodona, boja. Abans que en Jordi entengués què feia el tractorista, els nou ciclistes estaven coberts d’un núvol de pols densa i grisa. I just abans que la polseguera li fes tancar els ulls, en Jordi va veure, dalt la cabina del tractorista, un caparró girant-se, rient, mirant els ciclistes. Era una nena, asseguda al costat de l’esquena grossa de l’home que conduïa. Una nena que devia tenir sis anys, set màxim. I que els va aixecar el dit del mig, i mirant-los directament a la cara, a nou homes fets i drets, els va fer una botifarra.

Després d’empolsinar els ciclistes, en Vicenç Ballador pare va fer prometre a la Marta que no li diria a la mare que li havia deixat fer la botifarra.[… ]

—Venjança! —va cridar el pare Ballador, i la Marta va aixecar un puny petit i tou enlaire i es va col·locar a la seva falda.

https://www.flickr.com/photos/twistermc/
Lily and Her John Deere © Thomas, Creative Commons.

I el tema dels que marxen i els que es queden, un clàssic de totes les històries ambientades al camp. Aquí aquest paper el fa l’Ada, que torna després de passar uns anys a Anglaterra, aquí hi va deixar el Vicenç Ballador fill. Com que l’Ada escriu històries amb els personatges és més o menys la protagonista, una protagonista accidental d’un conjunt d’històries que potser és l’única crítica que se li pot fer al llibre. Més que una novel·la amb un argument clar i definit és una suma de petites històries amb petits nexes entre elles. Això és una crítica si sou dels que busqueu exactament això: una novel·la estàndard, argument evident i gran, plantejament nus i desenllaç. No és això, però és molt més i a mi almenys no m’importa el que no és aquest llibre.

I aquest és en Vicenç que no pot dir res, i passa un dit ample i raspós per l’orella de l’Ada. I nota les arracades punxegudes i metàl·liques. I pensa en les arracades daurades en forma d’abella que l’Ada es va descuidar al cotxe l’última nit abans d’anar-se’n. Les va dur un temps a la guantera, com un tresor petit. I tres setmanes després que l’Ada marxés i no li escrivís ni una sola vegada, va aparcar el cotxe en aquell mirador, va baixar fins a l’aigua, i va llançar-les, amb tota la força dels braços, tan lluny com va poder, al mig del pantà.

I aquestes són les arracades en forma d’abella de l’Ada, que brillen, i cauen avall, sota l’aigua, i passen a tocar de les cases submergides. I aquest és el silur que se les va menjar, immens. I aquestes són les arracades a la panxa fosca i pudent del silur, durant anys, esperant a ser trobades.

https://www.flickr.com/photos/sheilatostes/
earring © Sheila Tostes, Creative Commons.

Una connexió. Què vol dir això? Un llibre que quan el llegeixo em recorda a un altre, i aquí la connexió que em salta és amb Els nois de Toni Sala (llegit 4 anys enrere!), el camp, els que arriben i els que s’hi queden i els que ja hi són de sempre i el tema d’enterrar els animals a terra, a la propietat, al tros, com un costum que és una cosa molt més profunda. Curiosament (o no) Els nois també el va editar L’Altra Editorial (i crec que hi va haver una edició en anglès pels USA que no sé com haurà funcionat).

En Vicenç també li explica que una vegada amb cinc anys la seva germana Marta cridava: “Hòstia santa, puta d’orus, cagu’m Seuna!”. I aquesta és la Mercè de Can Ballador que va sentir la diatriba i va exclamar: “Marta Ballador, si et sento tornar a dir una sola d’aquestes paraulotes, et rentaré la llengua amb tant sabó que trigaràs dies a notar cap gust”. I aquesta és la Marta de cinc anys, colrada de tant segar al camp, explicant-li a la mare, amoïnada i seriosa, que ella és pagesa, i que els pagesos diuen paraulotes. I aquesta és la seva mare, que va establir un pacte segons el qual la Marta podia dir alguna paraulota, però només si era al camp treballant amb el seu pare i tothom qui hi havia eren pagesos. Mai a casa. Mai a l’escola.

https://www.flickr.com/photos/xbe/
P1170726 © Xavier Béjar, Creative Commons.

Un cop més el Premi Documenta demostra ser el que els premis haurien de ser i no sempre es compleix: un descobriment i un segell de qualitat, una cosa en definitiva que predisposa a favor d’un llibre. Això no sempre passa, és la idea i ha acabat sent el motiu de ser de tants i tants premis, per això trobar-ne un que no falla és una notícia, una agradable notícia.

L’acusació / Bandi

Un llibre escrit i ambientat a Corea del Nord per un autor que encara hi viu, obviament amb pseudònim per evitar que el matin, que aquella dictadura porta molt malament les crítiques. El cas de Bandi recorda de lluny el de Dovlàtov, que va poder publicar sense problemes en sortir de l’URSS, però Corea del Nord és molt pitjor que la URSS de Dovlàtov. Bàsicament és com si Corea del Nord hagués fotocopiat la pitjor época d’Stalin amb les purgues, la paranoia, i les amenaces de presó, gulag, afusellaments i deportacions, i també el culte al líder. Corea del Nord agafa tot això, ho implanta i s’hi instal·la, i desgraciadament pels civils allà segueixen.

Al contes La ciutat del fantasma veiem el que passa una família que tenen la desgràcia de tenir un nen a qui la fa por el retrat de Marx i també el del Gran Líder, és un nen petit, a més a més té atacs d’epilèpsia, tot i així aquestes reaccions enfront dels grans ídols del comunisme no són bones i el govern no és precisament comprensiu.

El seu cos es va posar a tremolar de sobte, i no sols a causa del fred de la nit de setembre, sinó també perquè, commoguda, va entendre que per sobreviure en aquella terra hauria d’haver après a tenir por molt abans. Aleshores va entendre també com era que un milió de persones que es trobaven disperses per la ciutat es podien aplegar al centre en només quaranta-cinc minuts. Si el seu marit li tornés a preguntar quina era la teoria més important de Marx ella ara li hauria respost amb més seriositat, amb més rigor, i fent servir termes més tècnics.

https://www.flickr.com/photos/28705377@N04/
Mansudae Grand Monument © John Pavelka, Creative Commons.

Un dels contes que més m’ha colpit per la seva absurditat és Tan a prop, tan lluny. El protagonista rep avís de que la seva mare està en situació crítica, rep tres telegrames i amb ells es dirigeix a demanar el permís per desplaçar-se a veure la seva mare (fa falta permisos per moure’s per aquell país, dintre del mateix país). Li neguen, la burocràcia implacable denega els permisos per anar a aquella part del país. Finalment cabrejat com una mona i borratxo com una cuba puja al tren, amb una bona dosi de sort esquiva els controls fins que l’enxampen al darrer pont que ha de creuar per arribar a casa seva. La cosa es queda en una multa? Quasi: 20 dies de treballs forçats.

https://www.flickr.com/photos/fljckr/
Traffic Lady. Pyongyang, North Korea. © (stephan), Creative Commons.

En un dels contes més delirants (La capital de l’infern) hi ha l’aparició en persona del Gran Líder, que viatja pel país en cotxe i en tren provocant un caos de mobilitat absolut que ningú s’atreveix a criticar ni que es passin més de 30 hores aturats en una estació enmig del no-res.

—Ah, entesos, així que ha passat això —va respondre Kim Il-sung assentint i sense abandonar el seu gran somriure. I va continuar dient—: Si només es tracta d’anar a buscar el fetge de porc senglar, pugi al nostre cotxe i anirem directament a casa seva perquè just anem en aquella direcció.
—Ai, no cal, Gran Líder, no cal, moltíssimes gràcies.
—No t’has d’amoïnar per la teva filla. Nosaltres l’ajudarem perquè vagi a la maternitat de Pyongyang.
—És que… No cal…De debó… No cal… Com una persona del poble com jo gosaria…?
—No diguis això. Jo també soc un fill del poble. Encara em dol pensar que abans tothom havia de caminar. Però ara que tenim bons mitjans per viatjar no té cap sentit que caminis. Au, puja!
La senyora Oh no sabia què fer, no volia pujar però si no ho feia estava desobeint una ordre del Gran Líder. Enmig d’aquesta incertesa, va veure un home amb els cabells rinxolats rere el cotxe, que duia una carpeta amb documents sota el braç i que li va donar un cop de mà.[…]
Després de dir aquestes paraules ,Kim Il-sung, sempre amb el somriure traçat al rostre, ajuda amb cura la senyora Oh a pujar al cotxe del darrere. Ella no sabia ben bé com havia aconseguit pujar al vehicle amb l’home dels cabells rinxolats i com havien deixat enrere el crepitar dels flaixos i la remor de les càmeres. Desde fora, amb els vidres opacs no es veia res, però un cop a dins, es podia veure el paisatge pel qual anaven passant com si el banyés una aigua nítida. Li va fer l’efecte que s’enfonsava al seient de tan tou com era.
https://www.flickr.com/photos/145294362@N05/
North Korean Subway Mosaic © William Proby, Creative Commons.

El règim nord-coreà és cruel i recorda al pitjor de la pitjor URSS, no hi ha gaire més a explicar, lamentablement. Això sí quan el règim finalment caigui el shock dels seus habitants deixarà el que van patir els alemanys orientals a la caiguda del mur en una broma de parvulari.

https://www.flickr.com/photos/93243867@N00/
Nordkorea © Tobias Nordhausen, Creative Commons.