Aloma / Mercè Rodoreda

Amb aquesta obra vaig descobrir a Mercè Rodoreda ara fa la tira d’anys, no recordo si va ser a segon o tercer de BUP (sí, sóc dels antics que va fer BUP i COU) fa massa anys. Crec que només l’he llegit dues vegades i aquesta edició commemorativa dels 50 anys de la novel·la (de l’edició revisada de 1969 concretament) és una gran ocasió per endinsar-m’hi per tercer cop (de moment).

No faré el gran descobriment, Aloma és un grandíssim llibre al que no se li poden posar peròs. La construcció del personatge protagonista, els altres que orbiten al seu voltant, una descripció feta amb els elements justos, quasi minimalistes excepte quan toca parlar de flors. Podria fer el paral·lelisme fàcil i dir que els personatges de Rodoreda són com flors, però no seria encertat. Els personatges són soferts i resistents, si els hagués de comparar amb algun element del regne vegetal seria les males herbes o els cactus. Els cactus són plantes que per damunt de tot sobreviuen, et poden punxar si t’acostes massa però també fan flor.

https://www.flickr.com/photos/132295270@N07/
Hedgehog cactus © Renee Grayson. Creative Commons.

Aquesta és la virtud d’Aloma, en cap moment s’aparta o recula… pot no semblar la noia més decidida però si li donen motius farà el que calgui. L’escena-lluita entre ella i la Coral la tinc gravada des del primer cop que la vaig llegir ara ja fa anys, és perfecta és sorprenent i de fet veiem una lluita entre Aloma i el seu revers, que hauria pogut ser la pròpia Aloma amb unes circumstàncies millors (les personatges de Rodoreda pateixen, pateixen molt i sempre, és així).

No vull avorrir, si no l’heu llegit ja esteu anant-hi, és un llibre curt que per extensió pot semblar poca cosa, però és un d’aquells llibres que us acompanyarà sempre. Una novel·la amb aquesta primera frase no és qualsevol cosa:

—L’amor em fa fàstic!

Persecució / Toni Sala

Toni Sala em va enlluernar amb Els nois (o aquí) i em va fer dir una frase que he repetit potser massa cops: no us fieu dels llibres petits. Aquí el llibre no és tan petit però la càrrega que duu és igual de contundent. Aquesta és una marca de la casa, una cosa contundent, dura, sense rèplica… i a partir d’aquí la novel·la.

Això és el que fa Toni Sala, ens deixa anar la bomba a les primeres línies. No hi ha enganys ni maneres suaus de deixar anar una cosa així, per tant ho fa de la manera més simple i més dura possible.

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

Primeres línies i ja ho ha deixat anar. A partir d’aquí la protagonista, una dona a la quarentena, s’haurà de plantejar com afronta això i com es relaciona (si és que ho vol fer) amb aquesta persona en el futur. Com ha arribat al punt d’estar sortint un any amb algú i que al final i per sorpresa et deixi anar això. Era una cosa inevitable veient la seva vida? Un accident? I a partir d’ara, les conseqüencies de les seves accions poden tenir víctimes mortals? Ella o potser alguna altra? I ell, a tot això què pensa ell i com afronta ell això de fer la gran confessió i ser dur a la porta de manera immediata? I la presó? Com va ser la presó?

https://www.flickr.com/photos/connortarter/
Bound © Connor Tarter. Creative Commons.

M’havien vestit, m’havien posat un número i m’havien emmagatemat. Baixava pel riu en un ferri. La llum travessava cada dia la cel·la i el pati com un animal silenciós.

El temps va ser l’experiència i la lliçó del presidi. No era que el sol es mogués pel cel de fora, era la cel·la enganxada al planeta que es movia, amb mi encapsulat. El temps no passava per mi sinó jo per ell, hi navegava i l’habitava. Jo a dintre el temps, jo l’embaràs del temps. Vuit anys a canvi d’aprendre això va ser un bon negoci. Vaig canviar la manera de veure la mort, tot va fossilitzar-se i escampar-se per l’univers.

Estem parlant d’algú que va matar la seva dona, no ho oblidem.

Només la faria passar al davant meu cap a la mort, li cediria el pas, li avançaria la data, normalitzaria la nostra situació i almenys es salvaria un dels dos. Per poder-la matar ella s’havia de morir, només era això. Jo també em moriria, algun dia. Tots ens moriríem. No era tan greu, passar abans, vist en perspectiva.

El llibre alterna punts de vista, el d’ella l’Èlia, el d’ell l’Albert Jordi i altres com la recepcionista de l’hotel on s’allotja quan fuig del rebuig d’ella i on demana ajuda a dos companys de la presó l’Andrés i el Mercury. A la presó ells dos el van agafar com el seu protegit, i ell va entendre que podia canviar el que vindria a ser una violació per prostitució. A més a més aquests dos son especialment racistes i quan l’Albert Jordi els crida ja veiem que les coses aniran de mal en pitjor.

Com amb Els nois els diferents personatges retraten sobretot un món, i les coses que passen i que mantenen la tensió tenen aquesta finalitat «retratista». Fins ara havíem vist l’Albert Jordi reinsertat, que parla de l’assassinat de la seva dona amb total fredor, com un mal moment, està fet i considera que pagat. Però el rebuig de l’Èlia el torna a allò que és i la reinserció sembla que queda aparcada.

https://www.flickr.com/photos/alexindigo/
Maria © Alex Indigo. Creative Commons.

La recepcionista és un dels personatges que m’ha despertat més tendresa. Era hostessa, d’Spanair i quan allò es va acabar un hotel enganxat a l’aeroport li permet mantenir les seves trobades fugaces i quasi anònimes amb altres homes. Però contràriament al que pugui semblar no és cap depredadora sexual, els vol guarir, ajudar, fins i tot si no sembla massa exagerat estimar-los una petita estona i que aquesta estimació els faci bé i els ajudi.

Els homes sols m’ajudaven a suportar la feina. Un cop instal·lats, no trigaven a baixar de l’habitació amb qualsevol excusa. Ja els esperava. Els donava conversa. Dos o tres cops l’any, tenia històries amb ells, molt curtes perquè no es compliquessin. Valia sempre la pena. L’Albert Jordi marxava amb la mateixa mirada d’agraïment que els altres, i em deixava igual de neta per dintre.

No el tornaria a veure més. Els homes eren com els aeroports, tan necessaris com substituïbles.

Té una col·lecció d’amors, o de fantasmes d’amors, no és una depredadora, no busca tirar-se’ls i ja, busca estimar-los i recordar aquest amor. Un amor peculiar, sí, però és el seu.

Els meus amors tornen de nit. Els faig passar a sota el llençol. De vegades venen per sexe, de vegades per tranquil·litzar-me, de vegades per fer-me adormir, de vegades per parlar i riure una mica. De vegades venen per nostàlgia i de vegades perquè no els oblidi. Són els meus ninos, els necessito per dormir. Ens estem abraçats mentre el temps s’escampa i s’acaba. Les llavors que van deixar s’obren i el llit és un jardí amb arbres.

https://www.flickr.com/photos/pslee999/
Night © 白士 李. Creative Commons.

Ja he dit que els «amics» de la presó són uns racistes, homòfobs (i homosexuals) i violadors. I això és quasi el millor que es pot dir d’ells, això no és ni de lluny el pitjor que diuen.

Els meus pares i els teus avis van haver d’aixecar aquest país després de la guerra. Van patir la postguerra i les van passar molt putes per nosaltres, els seus descendents, i no pel primer mico que agafés una barca i vingués remant fins aquí a infectar-nos de sida i quedar-se’ns els euros.

Són uns psicòpates, narcicistes i egocèntrics sense gens d’empatia i amb «raonaments» que sempre els fan quedar bé, uns perles que fa ganes de perdre de vista fins i tot en una obra de ficció. I com es van conèixer el Mercury i l’Andrés?

Vaig conèixer l’Andrés en un descampat de travestis que hi havia al costat del Camp Nou. Abans hi anava molt, als travestis, van ser un descobriment, eren l’eslabó perdut, com si hagués trobat l’animal que li faltava a la naturalesa, com si se l’haguessin inventat expressament per mi. No me n’afartava, eren homes amb el millor de les dones o dones amb el millor dels homes, no ho sé però van dur-me cap als homes de veritat, com el cambrer l’àrea o l’Andrés, van ser la meva salvació, m’hi polia tot el que guanyava, i llavors encara em costava molt guanyar-me la vida.

Una matinada estava fent preu amb la Travela Vargas i hi havia un grup de nanos que ens miraven de lluny i cridaven. Sovint venien aquells imbècils amb les motos a tocar els collonsquan sortien de les discoteques.[…]

—No tinguis por —vaig dir a l’Andrés.

https://www.flickr.com/photos/bruce2405-dblover-/
Just play with us © Romain. Creative Commons.

El vaig agafar per la mà i me’l vaig endur amb la Travela. Una polla envoltada de tia, què mes podia demanar, el nano. Era el mateix que tenia l’Andrés, un cos de nena, com el del meu germà. Li vaig passar la mà per la galta igual que si fos la seva mare, com si jo fos una travesti que no s’hauria vist amb cor de follar-se’l, me’l vaig endur amb la Travela i vam emborratxar-lo, que no va costar gaire, i vam acabar tots tres a casa meva, i en poques hores vaig enamorar-lo, i fins avui. Mai se sap d’on surt l’amor.

Tot això a més a més passa en un moment molt concret, és agost de 2017, mentre el país s’encamina cap a un referèndum d’independència que encara no se sap si es celebrarà o no a l’agost va tenir lloc l’atemptat de les Rambles a Barcelona, tot això és el teló de fons i dibuixa la ciutat aquells dies. És un escenari que a les nostres lletres comença a estar retratat, per bé o per mal seran uns dies que es recordaran o si ho preferiu que duraran anys.

Resumint, un llibre collonut absolutament recomanable al que només li posaria algún «però» per un parell de girs al final de tot que m’han fet aixecar una mica una cella, però tot i així val moltíssim la pena.

Per si calia alguna confirmació que Toni Sala és un tros d’autor que cal seguir sobretot després d’Els nois teniu aquest llibre que ho deixa clar i demostrat mes enllà de qualsevol dubte.

Lectura fácil / Cristina Morales

Anem amb la guanyadora del 36è Premi Herralde de novel·la 2018. La veritat és que Los combatientes em va decebre, així que no em poso a llegir aquesta novel·la amb la millor disposició possible.

No és el mateix, aquí està tot molt millor, però potser no suficientment millor. Tenim a 4 persones convivint juntes amb diferents nivells de discapacitat i a més a més les xaladures pròpies de cadascuna (a més a més de la discapacitat, s’entén). Viuen en un pis tutelat a la Barceloneta i la seva tasca és integrar-se a la societat i demostrar que poden viure independentment sense que la societat feixista els hi controli i censuri absolutament tot el que fan o poden fer o deixen de fer. Tot això entre sessions de control, sessions judicials, novel·les per whatsapp, classes de dansa inclusiva (o integral), discussions sobre la independència de Catalunya entre anarquistes i cupaires i reunions en ateneus llibertaris on es planifiquen okupacions.

Sembla molta teca, i el problema és que és molta teca, 420 pàgines de lletra apretada en un estil dens, de vegades massa dens. La història està bé i té detalls bons i graciosos, però costa arribar a la història.

La part negativa és aquesta densitat, també és una història que avança amb massa lentitud. I és aquesta lentitud i densitat el que em fa desistir a la pàgina 308. Això és una castanya on les parts entretingudes passen sobretot al principi i on cada cop més la novel·la s’enfonsa en un marasme sense gaire sentit, s’emporten la palma algunes reunions en ateneus que m’han fet perdre la paciència i sobretot les classes de dansa descrites fins al detall de manera exasperant. Potser algun expert en dansa en gaudeixi, però a mi m’ha semblat una llauna inaguantable que no aporta gaire res a l’argument. Tinc la sensació de que a aquesta novel·la li sobren la meitat de les pàgines com a mínim. No és entretinguda, no passa bé, té coses bones però no sobreviuen a la lluita amb tota la resta.

Darrerament com més reconeixements té una novel·la pitjor acaba resultant, no sé si extreure’n conclusions.

El Gattopardo / Tomasi di Lampedusa

Cal llegir els clàssics. Aquesta és una de les meves frases, l’altre seria que un llibre concret no és per tothom però que a mi m’ha encantat perquè en això sóc una mica rarot. En aquest cas la frase que s’aplica és la primera, ens trobem davant d’un clàssic, a més a més ben editat en tapa dura, mida manejable i bon cos de lletra, però ja al pròleg la primera pega. Quin sentit té deixar sense traduir del francés un parell de cartes de l’autor que s’hi inclouen? Ho pregunto seriosament. Per més conya en aquelles cartes es tradueix la data i la fòrmula per adreçar-se al destinatari per deixar tota la carta en francés? Quin sentit té? És una queixa recorrent quan en llibres s’abusa de frases en altres idiomes, em sembla fantàstic sempre que es posi ni que sigui en una nota a peu de pàgina la traducció, o si és una cita d’aquelles al principi del llibre, tot i que em quedo igual. I això val també per les poesies que figuren als apèndix, allà en italià… en fi.

Al pròleg m’assabento que Tomasi di Lampedusa no va veure la seva obra publicada en vida, tota la meva solidaritat amb ell. I el llibre està ambientat a Sicília durant la unificació d’Itàlia, un fet històric del que pràcticament no en sé res, aquest enllaç ho explica una mica.

https://www.flickr.com/photos/chrissmallwood/
Sicily © Chris Smallwood. Creative Commons.

El protagonista és un dels nobles, membres d’una aristocràcia cada cop més pobre i menys rellevant, amb un poder que ja no es basa en res tangible. No és factible que aquesta agonia allargui gaire més, sobretot en el context de canvi històric en marxa, i aleshores arriba una de les frases icòniques d’aquest llibre i que s’ha fet servir en moltíssims casos.

Si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gent són capaços de declarar-te la República. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens.

Mentre tot aquest procés avança veiem com Fabrizio va movent els fils del seu poder, de la seva família, sempre atent a les tradicions i al lloc d’on bufa el vent. Tancredi, el seu nebot és un dels «revolucionaris» cosa que ell no veu del tot malament, si guanyen com sembla caldrà estar a bones amb ells. Una de les coses que li toca, com a patriarca, és preocupar-se de possibles enllaços matrimonials.

https://www.flickr.com/photos/michiluzzu/
26082014-IMG_4500 © Michiluzzu. Creative Commons.

Un d’aquests enllaços seria el que uniria en Tancredi amb la filla del Gattopardo, la Concetta, però el gran home de seguida veu que allò no podrà ser.

Estava segur que el noi tenia un gran futur al davant; podria ser l’ariet del contraatac que la noblesa, amb un uniforme nou, podia dirigir contra el nou ordre polític. I per fer-ho només li faltava una cosa: diners. No tenia ni cinc. I per fer carrera política, ara que el nom ja no comptaria tant com abans, en feien falta molts, de diners; diners per comprar vots, diners per fer favors als electors, diners per dur un tren de vida que enlluernés. Un tren de vida… I la Concetta, amb totes les seves virtuts passives, seria capaç d’ajudar un marit ambiciós i brillant a pujar les relliscoses escales de la nova societat? Tímida, reservada i introvertida com era? No, ella no deixaria mai de ser la bonica col·legiala que era, és a dir, una cadena de plom als peus del marit.

La revolució està en marxa, que tot canviï per tal que tot segueixi igual aquesta frase (que només surt un cop en el llibre) el sobrevola, com una mena de lema que en cap moment cal perdre de vista. Per això en Tancredi es casa amb Angelica, filla d’un nou ric Calogero, sense nom ni noblesa ni tradició, però amb diners a cabassos. Els burgesos arribaven al poder sense ser-hi convidats.

Perquè banda, petards, campanes, «zingarelles» i tedèums en arribar, d’acord; però després, la revolució burgesa pujant les escales de casa seva en el frac de don Calogero, la bellesa de l’Angelica fent ombra a la gràcia continguda de la seva Concetta, en Tancredi accelerant els temps de l’evolució prevista, i que a sobre podia guarnit els motius reals amb l’embruix sensual; els escrúpols i els equívocs del plebiscit; les mil astúcies a què havia de recórrer ell, el Gattopardo, que durant tants anys havia esbandir qualsevol dificultat d’una grapada.

https://www.flickr.com/photos/aquilano76/
Garibaldi © Andrea. Creative Commons.

I a tot això alguns detalls de Sicília, és una illa, i això sempre confereix un caràcter col·lectiu (si tal cosa existeix) una mica particular.

Havia entrat en joc el maquiavel·lisme instintiu dels sicilians, que en aquells temps induïa molta gent, generosa de mena, a alçar bastides molt sofisticades sobre bases d’allò més fràgils. Com cirurgians d’allò més hàbils en el tractament però que partissin d’anàlisis de sang u orina errònies, i massa mandrosos per fer-les repetir, els sicilians (d’aleshores) acabaven matant el malalt, o sigui ells mateixos, precisament com a conseqüència de la refinadíssima astúcia que no es basava gairebé mai en un coneixement real dels problemes, o com a mínim dels interlocutors.

Els jocs de Tancredi i Angelica, escapant-se pels mils racons del palau de Donnafugata, racons que ni el mateix Gattopardo coneixia perquè una casa de la que es coneix tot no és un lloc on valgui la pena viure.

Una tarda desenfonyaren d’un canterano amb una pota de menys quatre capsetes de música d’aquelles tan apreciades per la ingenuïtat artificiosa del segle anterior. De les quatre, tres estaven inutilitzades i mudes per culpa de la pols i les teranyines; però la quarta, més nova i més ben tancada en el petit cofre de fusta fosca, consentí que el cilindre de coure eriçat de puntes rodés i les llengüetes d’acer, alçant-se, deixaren sentir de cop i volta una musiqueta gràcil, feta d’argentins aguts, el famós Carnaval de Venècia; ells ritmaren les seves besades als acords d’aquella jocunditat decebuda; i en afluixar l’abraçada quedaren sorpresos de veure que el so havia cessat feia estona i que les carícies que es feien no havien seguit altre ritme que el del record d’aquell fantasma de melodia.

https://www.flickr.com/photos/geraldpereira/
Ballerina II © Gerald Pereira. Creative Commons.

Més sobre Sicília, no sé si el retrat és o no encertat, però complaent no ho és gens ni mica.

A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonen de cap de les maneres és, senzillament, «fer». Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; nosaltres som tan blancs som vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; i tanmateix fa dos mil cinc-cents anys que som colònia. No ho dic per lamentar-me: en bona part és culpa nostra. Però estem esgotats igualment.

I passen els anys, implacables, amb el declivi que comporta la vellesa, i també amb certa lucidesa.

Era inútil pretendre creure el contrari, l’últim Salina era ella, el gegant ensorrat que ara agonitzava al balcó d’un hotel. Perquè el significat d’un llinatge noble rau en les tradicions, en els records viscuts; i ell era l’últim que posseïa records insòlits, diferents dels de les altres famílies.

https://www.flickr.com/photos/lulazzo/
. © luca savettiere. Creative Commons.

Tot un tros de llibre on assistim a l’ensorrament d’un món, lligat a l’ascens del nou estat italià, però igualment inevitable. Un clàssic modern que tot i la monumentalitat es llegeix molt i molt bé, i que enllaça amb altres llibres que retraten aquests canvis en la societat, penso per exemple en Vida privada, de Sagarra, un món que s’acaba encarnat en els darrer especímens, fins que aquests inexorablement moren i no queda res més que un gos dissecat llençat per la finestra a l’espera que els escombriaires el recullin.

Los combatientes / Cristina Morales

Sí, lo seu seria anar directament a Lectura fácil de la mateixa autora i que ha guanyat un dels premis que respecto, el Herralde, però sóc així i he preferit començar per aquí, però tinc el Lectura fácil a la lleixa.

Sóc així i potser això no és bo. Hi ha llibres que sí i llibres que no, i aquest és clarament un llibre que no. Té molt més d’experiment que de llibre minímament entretingut o interessant o de bon llegir o alguna cosa. No li poso l’etiqueta d’EVITAR perquè almenys és curt i té alguns passatges que tenen certa gràcia. 117 pàgines que em podria haver estalviat, un trajecte en tren cap a casa i un altre de casa a la feina. 117 pàgines és el marge que li donaré a Lectura fàcil perquè em convenci que val la pena seguir llegint. A més de Dolent de vegades sóc venjatiu.

Estigmes / Ramon Mas

N’havia llegit coses bones i m’he decidit, primer llibre que llegeixo de Ramon Mas, pràcticament a ceges si voleu, sóc un temerari de la lectura.

I quan començo a llegir hi ha coses que em sonen d’altres llibres i això m’agrada. L’ambient tancat rural em recorda el que vaig trobar a Els nois de Toni Sala o a Els dics d’Irene Solà; i els joves amb consum de substàncies de Sergi Pons Codina o Joan Jordi Miralles. Uns referents que poden sonar estranys però que a mi m’anime molt a seguir llegint a veure què.

Una de les coses més típiques dels pobles són els bars i els parroquians fidels.

En Robert ha estat testimoni de la ràpida decadència d’algun d’aquells borratxos de llarga distància. Companys de generació que van incorporar-se al món laboral amb setze anys, contents de poder pagar-se els vicis. Quan als vint-i-cinc, tal com dicta la normalitat, se’ls va acabar la festa, es van casar amb la parella prevista. Al cap d’un parell de mesos van descobrir que ja s’ho havien dit tot i van decidir tenir fills. La resta és profecia: vehicles amb cinc portes, antenes parabòliques, vacances a la platja i altres lloses que podríem abreujar amb l’expressió «crèdits al banc». Quan s’adonen que la guerra està perduda s’atrinxeren a la barra per retardar l’hora de tornar al front. Però el pitjor de tot és que amb trenta anys ja viuen com ho faran amb seixanta.

https://www.flickr.com/photos/smilla4/
So, two guys walked into a bar…. © smilla4. Creative Commons.

El retrat del poble és terrible, i sospito que el 90% de pobles que coneixem encaixarien. Els protagonistes són un grup de joves, un dels quals ha intentat suicidar-se, potser hi té a veure una de les noies del grup, el consum de psicotròpics tampoc ajuda, aquesta és la mare del noi. En sortir del psiquiàtric en principi està bé excepte que ja no es fa amb tota la resta de la colla, a la mare ja li va bé.

«S’està buscant a si mateix —es diu mentalment—, necessita trobar alguna cosa que el diferenciï de la gran massa informe. Això són els disset anys.» Recorda els seus: orgasmes de matinada, mentides a casa i la descoberta del cos com a eina per a la desobediència. Era una revolta inconscient, un tornado que li arrencava els prejudicis de soca-rel.

https://www.flickr.com/photos/54365328@N04/
Laid (back) © prince of centraxis. Creative Commons.

Per això s’imposa entendre la desorientació d’en Germ. No fer-ho seria desvincular-se de si mateixa, asumir que hi ha hagut una interrupció en el seu eix cronològic. Es nega a donar per morta la Trudis dels disset anys. La línia de continuïtat és allà, només cal buscar-la.

El llibre es llegeix en un tres i no res, bé i ràpid. Potser massa i en alguns punts ens interessaria que es desenvolupessin més alguns personatges o escenaris, però posats a preferir prefereixo que els llibres pequin de ser breus. Molt recomanable i com amb tots els bons llibres deixa amb ganes de més.

A través de la noche / Stig Sæterbakken

Estreno autor i juraria que editorial i tot, a veure.

El llibre comença amb moltes paraulotes i una família desfeta per la mort d’un fill. Ja he llegit algun altre llibre amb aquest tema i la veritat és que tira una mica cap enrera, penso en el llibre La hora violeta que em va deixar fet un nyap i em plantejo seriosament si seguir o no a les primeres pàgines.

Però el llibre no es centra en això, o no de seguida, perquè ràpidament passem als inicis de la relació, quan el fill aquest no era més que una remota possibilitat primer i un secundari en una parella que comença a fer aigües després.

Les discussions amb la seva dona poden ser així, discussions de nivell.

—¿Por qué? —dijo y se tomó una pausa antes de continuar—. ¿Por qué te casaste conmigo? ¿Por qué no esperaste hasta encontrar a otra persona? ¿Qué tenía yo de especial? ¿No es verdad, en el fondo, que podría haber sido cualquiera? ¿Qué fue una simple casualidad que fuera yo? ¿Que era a mí a quien tenías a mano cuando pensaste que había llegado el momento?

Pronuncié su nombre, pero ella no me oyó. Estaba totalmente ida. Y yo no sabía qué hacer para que regresara. Como no la recupere ya, me dije, la noche se habrá echado a perder. Y entonces fue como si Eva volviera a la vida, se le sonrojaron las mejillas, una danzarina llama se le extendió por el cuello y la piel se le tensó tanto sobre las venas palpitantes que pensé que su clavícula iba a empezar a arder.

—Karl, ¿soy tu gran amor? ¿Ese que se solo llega una vez en la vida? ¿Lo soy? —y continuó—: ¿Crees que ese amor solo llega una vez en la vida? ¿U ocurre más veces? ¿Tú qué crees? ¿Quizá lo gastamos? —y luego añadió—: ¿Y tú qué, Karl? ¿Serás capaz de amar más veces? ¿Todavía te queda amor? ¿O lo he acaparado todo yo?

https://www.flickr.com/photos/torbus/
Winter in Oslo © Tore Bustad. Creative Commons.

Una amiga de la dona fa poc que ha trencat amb el seu marit per infidelitats constants i reiterades i la reflexió que en fa és una mica… peculiar.

Lo que atormentaba a la amiga de Eva no era que su marido le hubiera sido infiel, sino que ella no lo hubiera sido. El hecho de que ella se hubiera abstenido, dejaba en ridículo todos sus años de fidelidad. Toda su mentalidad, su entrega, su entera inversión en el matrimonio, le habían sido arrebatadas de un plumazo. Su elección de vida era objeto de burla, con efecto retroactivo. Su postura había quedado en ridículo. A la hora de la verdad, su dedicación se había demostrado estéril.

https://www.flickr.com/photos/blackstarryskyy/
Eve © Jenavieve. Creative Commons.

Hi ha coses que directamente no es poden contestar, només donen ganes de fugir.

—Si encontraras a alguien que te resultara atractivo, a una persona con quien no te importaría acostarte, a una persona que sabes que podría ser tuya, si quisieras, si permitieras que sucediera, y finalmente, por consideración hacia mí, no lo hicieras, ¿me habrías sido infiel de todos modos? ¿Qué valor tendría si, al final, te quedaras dándole vueltas a lo mucho que te habría gustado hacerlo? ¿Qué diferencia habría? ¿Afectaría menos a nuestra relación el hecho de que no lo hubieras llevado hasta el final? ¿Quedaría nuestro matrimonio menos dañado se solo lo hiciéramos de pensamiento y no en la realidad?

Por enésima vez aquella noche, no contesté.

No m’estranya, no hi ha cap resposta que no sigui o una mentida o una entrada en un camp de mines, o potser les dues coses ahora. I anirem veient com la relació amb la dona s’acaba quan entra una altra dona, hi ha un divorci i una mudança i un nou desencantament…

És un personatge protagonista que recorda al Karl Ove Knausgrd de La meva lluita, per la manera com analitza les coses de manera quirúrgica i sense intentar deixar bé al protagonista. El llibre enganxa, veure les relacions i com se’n van a fer punyetes té una mica de veure un accident de cotxe… no pots deixar de mirar.

L’ordre més o menys seria: comença el llibre i ens enterem del fill mort, anem al principi de la relació d’ells dos, a la ruptura, a quan ell torna, i després la mort del fill en un accident de cotxe. Després d’això ell comença una mena de fugida de tot, una part una mica més previsible on el ritme del llibre s’afluixa.

El procés d’esgotament de la relació amb Eva, l’aparició d’una altra dona Mona (17 anys més jove) i com passa d’una a l’altra i el divorci sembla inevitable i com un tràmit, la seva «caiguda del cavall» amb Mona i la tornada amb Eva. Aquest darrer punt és el més poc creïble, tant que la decepció amb Mona sigui en un moment i una mica per una tonteria com que pugui tornar a fer vida amb Eva i els fills pràcticament com si res.  Tot i aquest detall és la millor part del llibre i és un retrat de les emocions i les relacions que m’ha semblat molt encertat pel que té de caòtic, d’inexplicable, fins i tot una mica nihilista si es vol, com si la nostra capacitat de reacció fos molt petita i només al començament i tot el que vingués després fos una conseqüència inevitable d’aquella petita i llunyana decisió.

I a partir de la pàgina 219 la novel·la entra en una derrapada absurda de la que només sembla que es recupera al final però un absurd gir en el temps de descompte fa que ni tan sols això. Coi tant bé com anava i s’esconya el llibre per una part final absurda.

Records del futur / Siri Hustvedt

Vaig llegir farà un any per primer cop a Siri Hustvedt i va estar prou bé com per animar-me amb aquest llibre.

El llibre és en part autobiogràfic i la protagonista surt de la Minnesota rural, la gran plana, per plantar-se amb 23 anys a Nova York, ha acabat la carrera i abans de seguir estudiant vol dedicar un any a escriure. Un any completament trasplantada en un lloc com Nova York, efectivament és guspirejant. El principi del llibre sembla ser un record o una remembrança de les primeres passes de la pròpia Siri a la gran ciutat. Una novel·la amable i senzilla. I no és ben bé així, ni molt menys.

«Driveby view of a Horned Lark»by bgwashburn is licensed under CC BY 2.0

Fa anys, vaig deixar els camps plans i oberts de la Minnesota rural i me’n vaig anar  a l’illa de Manhattan a trobar-hi l’heroi de la meva primera novel·la. Quan hi vaig arribar, l’agost de 1978, l’heroi en qüestió no era tant un personatge com una possibilitat rítmica, una criatura embrionària de la imaginació que sentia com una sèrie de compassos mètrics que s’acceleraven i s’alentien al ritme dels meus peus quan mirava d’orientar-me pels carrers de la ciutat. Em penso que tenia l’esperança de trobar-me en ell, de demostrar que tots dos ens mereixíem qualsevol història que ens vingués a trobar. A Nova York, no hi buscava ni la felicitat ni una vida còmoda. Hi buscava aventures, i sabia que per poder tornar a casa l’aventurer a de patir, ha de superar proves incomptables, ja sigui en terra ferma o a la mar, i que sempre pot ser que els déus decideixin extingir-ne la flama. Llavors encara no sabia el que sé ara: que, mentre escrivia, també estava sent escrita. El llibre havia començat molt abans de marxar de la gran plana. El meu cervell havia redactat múltiples esborranys d’aquella narració de misteri, cosa que no vol dir que sabés com acabava. El meu heroi informe i jo ens dirigíem a un lloc que no passava de ser una ficció guspirejant: el futur.

«IMG_0318»by stadtcowboy1 is licensed under CC CC0 1.0

El canvi és brutal però s’afronta amb l’energia que s’afronten les aventures quan s’és jove. La protagonista dialoga amb la seva «jo» més jove, en certa manera tenim els dos plans temporals no tan en paral·lel sinó tocant-se. Una noia jove, en una gran ciutat i completament sola, només amb els llibres que llegeix i els que vol escriure, fent grans caminades per la ciutat, vivint en un pis petit i tètric amb una veïna que la fa pensar en assassinats i suicidis.

Poc a poc, quan porta exactament 22 dies a la ciutat, coneix a una persona, la Whitney que serà la seva gran amiga, també coneix a un noi en M.S. (els jocs de paraules amb els noms no s’acaben) però la relació no acaba de funcionar.

Sí que m’adonava que els llibres formaven part de la nostra història. Sense els llibres no n’hi hauria hagut cap, d’història. No he vessat mai les llàgrimes d’eros per cap noi estúpid i inculte. És més, si la nostra aventura se’n va anar en orris va ser en part perquè érem fills d’autors diferents, i, com el meu estimat cavaller il·lús i la pobra esgarriada de l’Emma Bovary, cadascun s’havia emborratxat amb la seva idea, i d’aquí venia la batalla dels llibres.

https://www.flickr.com/photos/27966213@N08/
The Strand Bookstore, New York © CTG/SF. Creative Commons.

El llibre a poc a poc desplega una complexitat enorme i es pot llegir a molts nivells. No és un llibre que simplement ordena uns fets i els escriu bé i tenim l’arribada de la noia rural a la gran ciutat. O en tot cas no és només això. El llibre és sobre els records, la memòria, i com certes coses ens poden fer anar endavant i endarrera en el temps. Tenim els records de la noia de 23 anys que arriba a Nova York, tenim els seus records de quan era una nena i la figura de la seva mare aleshores, i la seva mare ara amb 94 anys i ella amb 62 observant la mare, i observant-se a si mateixa observant-se en una espiral… És una explicació força lamentable, per això m’agrada més allò de que el temps es plega i es toca i es creua. He començat el llibre pensant que hi trobaria una cosa i he trobat molt més.

https://www.flickr.com/photos/monerda/
Möbius © Monerda Skute. Creative Commons.

Cada llibre és una retirada del present immediat cap a la reflexió. Cada llbre participa d’un desig pervers d’ensaronar el temps, d’escapar a la seva força inevitable. Bla, bla, bla, taral·larí, taral·larà. Què busco? On vaig? Busco debades elmoment en què el futur que ara és passat em va cridar amb el seu rostre ample i buit i jo em vaig arronsar o vaig ensopegar o vaig sortir corrents en direcció contrària? Donen una certa prova de la meva existència, per tènue que sigui, els meus records alegres o dolorosos? Pot ser que les revolucions de la memòria, els cercles que van de l’any vuit a l’any vint i l’any cinquanta-u, ens facin creure que hi ha més temps? Em serveixen per enganyar-me i fer-me creure que la mortalitat es pot postergar tantes vegades com es vulgui?

Tenim la seva reflexió sobre el temps i la memòria i el record, i també la demostració palpable de com tot això es plega en la seva mare, i en ella que a més a més en semblar-s’hi crea tot un efecte almenys de cara als lectors.

Perd la tibantor, l’existència, quan els minuts i els dies es fonen els uns als altres? «És», «era» i «serà» entren en col·lisió i cauen en un munt de temps indiferenciat? Les hores llegides perden l’ordre? M’assec al llit amb ella i li acarono la mà, una mà que s’assembla a la meva. He d’anar amb compte, perquè té artritis. «Quants anys tinc? En tinc setanta?» La corregeixo: «Noranta-quatre». La mare riu. «Quina vergonya. Saps, quan t’ho he preguntat realment em pensava que en tenia setanta. I ja fa vint-i-quatre anys! I en aquell moment m’ho creia». I jo que penso: l’aritmètica no li falla.
https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

Una frase que li va dir son pare sense mala intenció però que ha recordat massa cops a la vida: «Seràs una bona infermera», però ella volia ser metge, i el tema de què pot i que no pot fer pel fet de ser dona també és una de les obsessions de l’autora. Sobretot de jove era evident que molts homes no la veien ni l’escoltaven, no passaven de que era una noia maca, alta i rossa i aquí es quedaven, que a més a més tingués coses interessants a dir no se’ls acudia. El fet de ser dona és un dels eixos del llibre, per aquesta invisibilització i també per les agressions (no faré espòiler però una part del llibre es llegeix amb un nus a la gola).

I la veïna acaba descobrint-se com una aliada i com una entrada a un món molt més divers del que es podria pensar, un món amb uns fantasmes molt literals. Tot això mentre la seva novel·la va avançant a batzegades i la seva feina de negre literària per una estrella que està fent les seves memòries també la porten a un món completament desconegut on, igual que amb la Whitney, o amb la veïna Lucy, ella és Minnesota, el seu àlies.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Siri_Hustvedt#/media/File:Siri_Hustvedt_1.jpg
© CC BY-SA 2.0 de

Tots patim i tots ens morim, però tu, la persona que llegeixes ara mateix aquest llibre, encara no ets mort. Potser jo sí que ho estic, però tu no. Tu inspires i expires mentre llegeixes, i si t’atures i et poses la mà al pit et notaràs el batec del cor, i a l’habitació on ets hi ha d’haver claror, ja sigui de la finestra, d’un llum o emesa per una pantalla que il·lumina la pàgina i una part del teu cos mentre llegeixes.

Costa definir què és aquest llibre, potser serà més fàcil dir què no és. No és una història típica de la noia rural que arriba a la gran ciutat, una història que pot ser molt interessant però que també és el més típic. No és només una reflexió sobre el temps i la memòria i els records al llarg de més de 400 pàgines. És això i més, un llibre dens, potser menys «narratiu» del que ens podria agradar però en cap cas un llibre espès. Una perfecta manera d’entrar a conèixer aquesta autora que a més a més acaba de guanyar el Premi Princesa d’Astúries. Val molt la pena.

Abans ningú deia t’estimo: Testimoni de filles i fills de presos polítics / Anna Forn; Beta Forn; Laura Turull; Marta Turull; Oriol Sánchez

Llibre emocionant que es centra en el component humà més que no pas en el polític. Sí, són fills de polítics, i sí, creuen en les mateixes idees i si ho voleu simplificar més encara les filles i els fills dels presos i les preses polítiques són independentistes. Però el llibre no va d’això, o no només, és gent força jove que veu com pràcticament d’un dia per l’altre tenen els seus pares empresonats. I encara segueixen, anem cap als dos anys d’aquesta vergonya. No és un llibre sentimental però sí un llibre ple de sentiments, i en més d’un moment es llegeix amb un nus a la gola, independentment de les idees de cadascú, només amb el factor humà del tema. Poso aquest petit fragment de Laura Turull:

A la Beta i a mi ens va tocar fer de cangurs. Després de la visita, un cop al tren, vam estar-nos molta estona amb els nens, dibuixant i pintant. És diferent anar a la presó com a filla que quan hi vas amb nens petits i has d’estar per ells. Alguns ja són prou grans per entendre que els pares són a la presó, però als més petits els han explicat que els pares no són a casa per motius de feina, cosa que no deixa de ser certa, perquè els presos continuen fent política i la continuaran fent, digui el que digui un jutge o una sentència.

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-foto-aeria-mes-impactant-de-la-manifestacio-pels-presos-politics-de-barcelona/
Carrer Marina, Barcelona, 11.11.2017 © Vilaweb

I un apunt a la tasca d’edició «xapa i pintura» de Francesc Orteu, a partir de les converses amb els autors.

El dolor / Marguerite Duras

Ja fa molt de la lectura de La tarda del senyor Andesmas i la veritat és que l’estil em va agradar prou com per tornar-hi amb una autora com Marguerite Duras que tinc inexplicablement poc llegida.

Aquest llibre és dur, molt dur. Acaba la Segona Guerra Mundial, la derrota d’Alemanya és un fet i cada dia nous camps de presoners o de concentració són alliberats pels aliats. Les atrocitats dels nazis comencen a sortir a la llum de tot el món. Marguerite espera tenir noticies del seu marit, és aquesta espera de noticies, el no saber si és mort o viu, el que la desespera.

En aquest moment, a París, hi ha gent que riu, sobretot els joves. No tinc sinó enemics. S’ha fet fosc, he de tornar a casa per esperar davant del telèfon. A l’altra banda també s’ha fet fosc. L’ombra avança dins de la fossa, ara l’obscuritat li tapa la boca. Sol roig a París, lent. Acaben sis anys de guerra. És el gran esdeveniment del segle. L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell també, a dins de la fossa. Tot s’està acabant. Impossible deixar de caminar.

S’alliberen camps, arriben presoners rescatats a París, on son triats i, segons com, jutjats o empresonats o enviats amb les seves famílies. I mentre ella no rep noticies veu als diaris enormes fosses amb els afusellats que els alemanys deixaven en abandonar els camps, sense saber si una d’aquelles formes és el seu marit…

WWII,_Europe,_France,__De_Gaulle_Leads_Paris_in_Victory_Parade__-_NARA_-_196287. DOMINI PÚBLIC

L’espera i les càbales sobre l’altre persona, sobre si està viu o mort, intentant recollir alguna dada dels presoners alliberats que arriben a París, una tasca complicada, però aquesta informació i la que d’altres companys seus poden rebre en altres llocs pot ser vital per saber alguna cosa. El que sigui!

Res. Un forat negre. No s’hi veu cap llum. Reconstrueixo la cadena d’esdeveniments, però hi ha un buit, un avenc entre el moment en què en Philippe no va sentir cap tret i l’estació on ningú no va veure en Robert L. M’aixeco. La senyora Kats se n’ha anat al pis del seu fill. M’he vestit, m’he assegut al costat del telèfon. Arriba en D. Exigeix que vagi a menjar al restaurant amb ell. El restaurant és ple. La gent parla del final de la guerra. No tinc gana. Tothom parla de les atrocitats alemanyes. Ja no tinc gana. Em repugna el que mengen els altres. Em vull morir. Una navalla m’ha amputat de la resta del món, fins i tot d’en D. El pensament infernal: si no en tinc notícies aquest vespre, és que és mort. En D. em mira. Ja em pot mirar, és mort. Per més que li digui, no em creurà. La Pravda escriu: «Ha sonat la darrera hora d’Alemanya. El cercle de foc i ferro s’estreny al voltant de Berlín.» S’ha acabat. Ell no serà aquí per a la pau.

I finalment el marit apareix, més mort que viu, i cal anar-lo a buscar, portar-lo i intentar contra tot pronòstic que sobrevisqui i s’aferri a la vida. Està tan demacrat que no se’l reconeix i una de les primeres identificacions les fan amb les dents. Una persona de 1.75m d’alçada amb menys de 40 quilos de pes, més mort que viu.

Heinkel_He_111_aircraft_flying_over_Paris,_France,_WWII_(33649761970). DOMINI PÚBLIC

Aquesta és la primera part del llibre, una part que no deixa gens bé a De Gaulle, més preocupat per recuperar el poder de França que en fer que aquesta França pogués servir al poble. Escola dretana de tota la vida, és la gent la que ha de servir el país, a poder ser sense esperar res a canvi, és normal que una reconeguda comunista com Duras no hi tingués la més mínima simpatia. Les recriminacions que fa al moment final de la guerra són encertades, molta gent que havia col·laborat amb els nazis o que havia passat sense significar-se van sumar-se de manera escandalosa al carro dels vencedors. Poca gent encara aleshores qüestionava el molt qüestionable paper de França i molts francesos durant l’ocupació alemanya, només amb el temps ha anat sortint.

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

I el col·laboracionista és el protagonista del següent conte. El llibre té una primera part de quasi la meitat amb El dolor, i després uns contes ambientats en el mateix moment: el final de la França ocupada. Al conte tenim una Marguerite (escriptora, un cas avançat d’autoficció?) que té un marit a la presó i contacta amb un membre de la Gestapo que és qui l’interroga,  mentre ella al seu torn forma part de la resistència. Això Duras ho coneixia bé.

En Rabier no coneixia ningú. Ni tan sols parlava amb els seus col·legues, em va semblar endevinar que aquests no s’interessaven per ell. En Rabier només podia parlar amb persones que tenien una vida que depenia d’ell, aquelles a qui enviava als forns crematoris o als camps de concentració, o aquelles que es quedaven aquí, mancades de notícies, les seves dones.

Tots els contes tenen aquesta ambientació i el moment concret del final de la guerra, quan els alemanys ja comencen una reculada que és l’avantsala de la derrota total. Una avantsala on comunistes i espanyols van tenir un paper destacat i ja començaven a veure que les coses no anirien com voldrien. La dreta de De Gaulle gobernaria sense manies i com goberna sempre la dreta i els espanyols que comptaven que després d’alliberar França anirien tots plegats a treure a Franco d’Espanya es van quedar amb les ganes (i un cabreig i una indignació molt comprensibles).

Tot i que amb alguns retocs aquests textos són de la joventut de Marguerite Duras i ja demostra una maduresa excepcional. Explica detalls que no se saben gaire, la feina de la resistència (que existia però no tan mitificada com se’ns ha fet creure) i el que va passar després que els alemanys perdessin la guerra i els primers moments de l’alliberament de París i el retorn dels presoners. Són temes menors en l’enormitat d’una guerra, però són temes humans.