La recerca del flamenc / Sebastià Portell; Jaume C. Pons Alorda; Joan Todó

El llibre  Cremen cels em va agradar prou com per buscar l’anterior experiment similar que havien muntat els de LaBreu, i aquí estic, preguntant-me si tornaré a dir que no ens hem de refiar dels llibres petits com dic potser massa sovint.

La primera peça és de Sebastià Portell (vaig ressenyar el seu llibre) i porta el subtil títol de CONY (Cal Oblidar Nova York) i està narrat justament des del punt de vista del cony de la protagonista. Un conte on els paisatges del Delta la porten a fer un balanç del que ha estat la seva vida fins ara. Interessant, i aconsegueix donar molta informació en relativament poques pàgines. En sí és una història de fugida i de canvi de vida i d’afirmació personal-genital (us recordo que el narrador és el cony).

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Delta de l’Ebre 19 © Joan Sorolla, Creative Commons.

Davant la sentència d’Enric tu no trobares una altra sortida que fer-te l’adormida. Sabies que qualsevol resposta que li poguessis donar hauria estat supèrflua o mentida. Com podia abandonar-te? Com podia fer-te això? Havíeu passat els millors anys de les vostres vides recorrent Barcelona, l’espai de la teva joventut, del teu matrimoni amb Quim i la teva viudetat sense Quim, que vàreu reconvertir junts en un encreuament de plaers i bauxes. Sortíeu, bevíeu, de vegades ballàveu. Conegueres nous restaurants. Enric i els seus corbatins, les seves dents perfectament arrenglerades, les seves mans immenses i sempre una mica humides, calentones, et feien anar per on ell desitjava. Follàveu per totes bandes. I a tu, que després de tot estaves avorrida de viure de rendes i no tenir cap altra ocupació que anar de brunch i al teatre amb les amigues, t’agradava formar part d’aquest deixar-te anar.

https://www.flickr.com/photos/cibercorsario/
Corbera d’Ebre © M.Campo, Creative Commons.

La segona peça és Les escales de l’Aldea, de Jaume C. Pons Alorda i és una història de guerra, més o menys, i d’un afusellament d’un escriptor que vol temps per escriure el seu llibre. La situació m’ha recordat la d’un conte de Borges (no recordo si de Narraciones o de Ficciones, sí recordo que a les seves Obras Completas era al segon volum). Les històries sobre la guerra són recorrents quan s’ambienten en un escenari bèl·lic d’aquesta intensitat i d’aquest valor simbòlic, quan les tropes nacionals van poder creuar l’Ebre la guerra va estar sentenciada del tot.

Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. De quina manera ell mateix se sorprenia de com havia anat sembrant paral·lelismes entre el principi i el final per tal que el lector perfecte algun dia pogués admirar tal maquinària formidable, i com cada petita peça semblava l’emblema d’un trencaclosques delirant però magnífic alhora, suprem i decidit. Que fort, va entendre en Delta, que la part tràgica fos més tràgica al costat de l’humor, un humor que a ell li agradava macarrònic i que a vegades semblava massa passat de voltes fins a semblar un pegot de mala llet negra, però almenys era humor i feia riure més encara al costat de la mort i el sexe.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Desembocadura de l’Ebre © Manel Zaera, Creative Commons.

I acabem el llibre amb la part de Joan Todó, un conte que situa l’acció en un Delta retratat com una mena de fi del món (justament aquest n’és el títol), amb un protagonista que treballa de venedor d’enciclopèdies porta a porta, una feina que també té molt de final. Una opció desesperada, en un paratge quasi deshabitat i que esdevé mig irreal, com una al·lucinació per la que intentar escapar.

Es movia per una planícia eterna, sense horitzó, on el mar era una intuïció de cel evaporat en la distància, a l’extrem oposat d’una serra que, al seu darrere, s’anava empetitint; carreteres rectes, tallades a esquadra, que es trencaven en camins que les tallaven en angle recte, o que superaven el repetjó d’un canal, amb l’asfalt cada cop més dessagnat, més romput. L’aigua s’infiltrava pertot, com un baix continu: mansa als arrossars, lenta als canals, accelerada i borbollejant als desaigües. Les pàixeres hi caminaven amb els seus passos presumptuosos, algun pagès s’acotxava al mig d’un espill, amb les cames dins l’aigua.

[…]

L’aigua sobretot es tranquil·litzava en apropar-se a l’encaix (que de primer havia confós amb una llacuna) de la llengua de terra, la petita península que havia indicat el cambrer, i que ell no recordava haver vist mai, sobre la qual alguns pescadors anaven vigilant les canyes plantades a terra. N’hi havia pocs: d’altres havien abandonat cadires de plàstic davant l’aigua, immòbils en una posició que conduïa a imaginar l’individu assegut, esperant que algun galta-roig o algun moixonet piqués l’ham, i les pujades i les baixades de la marea les havien anat fixant a l’arena, cobrint-les de glans de mar. Immòbils, aquelles cadires establien una curiosa rima amb les cadires buides que, a l’altura de Sant Carles de la Ràpita, indiquen vora la carretera la presència, asseguda uns metres més enllà, d’una prostituta.

https://www.flickr.com/photos/seniju/
Sense títol © Seniju, Creative Commons.

Un llibre que es llegeix en un moment, la història que més m’ha agradat serien la primera i la tercera, un experiment literari que té continuïtat i que està prou bé.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Flamencs © Manel Zaera, Creative Commons.

L’altíssim / Joan Jordi Miralles

Després de passar-m’ho massa bé amb Aglutinació agafo aquest llibre amb l’esperança que no m’agradi gaire i així deixar d’admirar a aquest autor. Entenc que pot semblar un motiu molt idiota per llegir un llibre però sóc una persona complicada, i també amb un cert afany completista de dir que m’he llegit tot el que un autor ha escrit. Això em dura una temporada i després ja se’m passa, o no. Al tema!

Trobo una mica el que espero, sexe, consum de substàncies i un retrat força encertat de la precarietat on vivim.

La primera feina que m’oferien era, amb un contracte d’un sol día, descarregar un camió de sis del matí fins a les vuit del vespre, no pagaren dietes ni transport i havia d’anar fins a Castellgalí; nets sortien uns trenta miserables euros. La segona feina semblava més emocionant: netejar una granja de porcs, dos dies de sis del matí a set de la tarda, menys de trenta euros al dia, ni dietes ni transport, a Solsona. Llavors li he engegat a la puta aquella de l’altre costat del telèfon, que en la fitxa que havia omplert anava indicat que jo -he remarcat molt el jo- era estudiant de fisioteràpia i no granger; la puta aquella m’ha respost que això era igual, que si volia “currar” (juro per ma mare que ha dit “currar”) era el que hi havia. Jo li he dit que sí que volia treballar (posant molt d’èmfasi en la darrera paraula), però no de qualsevol cosa, i amb un to prou violent i mínimament pervertit he acabat concloent:

-Vés i curra tu amb els porcs, si és el que hi ha! -i he penjat. Després han continuat trucant amb noves ofertes, suposo, però la meva mare no s’ha cansat de donar allargues.

https://www.flickr.com/photos/93911830@N06/
Farrowing Crates © Farm Watch, Creative Commons.

El llibre combina les vivències del protagonista amb una mena de diari de guerra d’algú que no sap ni qui és ni perquè és on és, presoner. Alterna les fases de presoner amb les de soldat, però la veritat és que no sembla haver-hi més diferència que ser el que fa atrocitats o el que les rep.

Tornant al fil “principal” el protagonista, l’Ignasi, no té gaires manies a l’hora d’enllitar-se, ni gaires escrúpols, la Verònica que surt a continuació és la xicota del que probablement sigui el seu millor amic, el Marc. És un egoisme tan integrat en ell que ni destaca, té pocs moments d’una certa empatia, alguns mirant a son pare, o de vegades amb algun dels pacients.

 A dos quarts de sis sona el despertador. Sembla que la Verònica està molt desvetllada i vol que fem alguna cosa, vist que ha començat a llepar-me els ous amb fal·lera, però jo li dic que ara no, que tinc pressa, i em fico sota la dutxa: a les vuit entro a pràctiques, a dos quarts de nou baixarà el Ramon a tocar els collons i a les onze hauré de buscar la Carme per pujar a planta. La Verònica, però, no es dóna per vençuda tan fàcilment: entra a la dutxa rere meu, es col·loca de genolls i comença a mamar-me-la fins que no li faig engolir l’última gota.

https://www.flickr.com/photos/mislav-marohnic/
Shower © Mislav Marohnić, Creative Commons.

Ell fa pràctiques de fisioteràpia en un hospital, i el futur no pinta gaire bé. La feina no l’entusiasma, contempla la idea de marxar i mentrestant fa la viu viu follant tot el que pot, de vegades sembla que massa i tot. Sempre dic que aquest autor sap narrar bones escenes sexuals (no és tan freqüent), aquí en teniu una mostra:

A casa la Bego, la meva cosina i el seu dat pel cul dormen en un divan. La Bego i jo follem. Em costa molt trempar. Sense manar-li res ella em comença a llepar els ous mentre m’introdueix el tercer dit pel cul. Després em treballa el penis sense oblidar el cul. Molt trempat i excitat , follem. Primer normal, el missioner em penso que en diuen. Després ella a sobre, la qual cosa m’empastifa tot el ventre de viscositat seva. Ella és una paia que està al límit d’estar grassa, podríem dir que és una noia grossa -alta, ferma, grans pits…-. Al final, com m’agrada a mi, ho fem a quatre grapes. Jo l’agafo amb una mà per les trenes daurades i llargues talment fossin brides d’un cavall; ella, boca grossa i dents blanques i saludables, gemega fent xiscles curts i aguts mentre em llepa els dits de l’altra mà. I ja estic a punt d’escórrer-me quan noto que alguna cosa no va bé. Penso, primer, que es tracta d’una paranoia i no paro, però, com que la qüestió persisteix, finalment m’aturo. Trec la polla i el condó no hi és, ha desaparegut. Ella em pregunta si ja estic i jo li crido que calli, molt emprenyat. Em pregunta què passa, espantada i sufocada encara.
-Olvidé ponerme el condón -li responc; i tinc ganes de follar-me-la amb violència i després segar-li el coll, i tinc ganes de plorar, i tinc ganes de marxar d’allà i desaparèixer per sempre.

I l’altra història, que al principi costava de seguir va guanyant interés tot i la confusió evident del personatge.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Post Traumatic Stress Syndrome © adohnes, Creative Commons.

Això sí està narrada en un estil i trenca tant el fil que he estat temptat de saltar-me aquestes parts, que no els hi acabo de trobar el què. Independentment és una història que amb l’excusa bèl·lica parla d’atrocitats, degradació, crueltat i deshumanització. OK, però que aporta això a l’altra història, què en surt de la suma? Això ja no ho tinc tant clar. La història de guerra parla d’atrocitats però tenen una excusa, l’Ignasi no té excusa per moltes de les coses que fa, algunes igual de bèsties tot i que a un altre nivell. Potser el missatge és que som uns cabrons cruels i malànimes i que les circumstàncies només són una excusa?

https://www.flickr.com/photos/angela_llop/
Vilanova i la Geltrú, platja. © Angela Llop, Creative Commons.

I una cosa que com a urbanita m’ha sorprés és la mobilitat. L’Ignasi viu a Manresa però es fot uns trajectes amb cotxe per anar de festa o a la platja o al que sigui que déu n’hi do. De vegades més que bellugar-se en cotxe sembla que es tel·letransporti d’una banda a una altra, Manresa, Sitges, Vilanova, Berga… fins i tot una escapada a casa els avis a Montsó(d’on surt l’anterior fragment amb la Bego). Sembla que només s’aturi per follar i posar-se fins a dalt.

Mentrestant el soldat, ens va explicant lo seu, i no estalvia detalls, ni un de sol…

https://www.flickr.com/photos/aparejador/
Freeway at Night © BY-YOUR-⌘, Creative Commons.

Cap al final del llibre les seves farres comencen a prendre un caire força més preocupant, i al final-final tenim la coincidència de les dues històries, la de l’Ignasi i la del soldat. Un bon llibre, un molt bon primer llibre. No aconsegueixo que aquest autor em decebi, què hi farem!

Locuras sin fundamento / Andrés Trapiello

Després del primer volum toca posar-se amb el segon, d’aquesta mena de novel·la en marxa (qualificar-ho com a “saga” no m’acaba de convèncer). No sé si això de posar-se amb aquestes coses té gaire sentit, és una mica de lector suicida em sembla.

Un llibre més comencem per any nou recordant la celebració, i com eren abans les celebracions, religioses i rigorosament serioses i castellanes. I a poc a poc Trapiello ens va ensenyant el seu any, a mig camí del recompte i del agradar-se escrivint, una mica com en Josep Pla, cada cop veig més clara aquesta connexió tot i les evidents diferències. Deixo el comentari més valoratiu pel final, prefereixo posar alguns dels molts fragments memorables que hi ha al llibre, no hi són tots i potser els que hi ha no són els millors, però són els que a mi m’han saltat a la cara quan els he llegit.

https://www.flickr.com/photos/50455710@N05/
Cuddle-SMPLYR © Mrswagger3, Creative Commons.

M. dejó su cabeza sobre mi hombro y se durmió acurmeada, con las piernas encogidas. Se había abrazado a un pequeño cojín que apretaba contra las costillas como para entrar en calor. Yo mismo me quedé dormido un rato. De pronto nos sobresaltaron los bocinazos de un coche. Nos despertamos desconcertados. Alguien venía por la calleja. Pusimos atención y al comprobar que pasaban de largo, respiramos tranquilos. No era tanto por la hora. Ni siquiera porque no hubiéramos sido capaces de sumarnos a una pequeña fiesta inesperada. Temíamos únicamente que aquel interior se fuese a romper. No se puede vivir fuera y dentro al mismo tiempo, hacia adentro y hacia afuera.

https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Nichos © Daniel Lobo, Creative Commons.

Cuando imprimíamos los libros de Trieste fuimos alguna vez V. y yo al cementerio de Torrejón, que será el más lamentable cementerio que haya uno visto nunca, y que estaba junto a la imprenta. Íbamos para distraernos un poco. Con eso está dicho todo. En aquel cementerio las flores de plástico olían a colonia de puta y aunque llevaran allí cinco o seis años no habían perdido ni un átomo de ese perfume. Eran flores de un morado y un rosa inefables para nichos que tenían el mármol brillante y recién pulido de los cuartos de baño de los hoteles de carretera.

https://www.flickr.com/photos/sidewalk_flying/
Dealing © Seth Sawyers, Creative Commons.

Un amigo lo dice de una manera más gráfica: “Hay quienes tienen nuestras mismas cartas, sólo que las juegan de un modo que a uno le daría un poco de vergüenza”.

https://www.flickr.com/photos/yann07/
Pretty woman © Yann Cœuru, Creative Commons.

Resulta evidente que está acostumbrada a que los hombres le pongan el mundo a los pies, aunque también en la firmeza de su boca se descubría que es de esa clase de mujeres que jamás se irían con ninguno que cometiera la estupidez de ponerse de rodillas para adorarla. No sería extraño que se hubiera casado sólo para ser infiel a su marido. Por cómo hablaba conmigo y con los otros, se conoce que tiene la humanidad dividida en dos mitades: los que la admiran y veneran, y los que no. A los del primer grupo los despreciaba a todos. A los del segundo, a todos también, menos a los que quiere seducir para, una vez seducidos, incluirlos en el primer grupo.

https://www.flickr.com/photos/la-citta-vita/
Shopping for books, Madrid © La Citta Vita, Creative Commons.

Cuando me dejo las riendas sueltas, las piernas, con un instinto bruto, sin quererlo yo, me llevan a la Cuesta de Moyano, pradera de ricos pastos.

Los árboles del Botánico, que no han florecido todavía, tienen todos sus yemas señalando el cielo, lo mismo que las chicas del instituto Isabel la Católica con las que me crucé, que parece que cuando se cruzan con un hombre hacen un esfuerzo torácico para que sus teticas duras de cabra se marquen bajo la blusa, sin quererlo ellas.

En la caseta de X había mucha gente. Es la caseta que yo prefiero. Me gustan los libros baratos. […] El rito es siempre el mismo. Llega el librero temprano con dos docenas de paquetes de libros, folletos y revistas muy bien atados con cuerda de pita, y allí, a la vista de todos, los desata y los va tirando al tablero. Al principio parecen esos peces que sacan los pescadores del mar, jureles, chicharros, bocartes, pegando saltos de mil demonios en el vientre de las redes colmadas. Todo pescado azul, si se quiere, pero muy nutritivo. […] El librero mira siempre nuestros afanes con una sonrisa muy paternal y absolutoria del hombre que se siente no superior pero sí generoso y comprensivo con las debilidades humanas. […] Un día le oí decir que por sus manos había pasado un millón de libros y traté de imaginar cuánto sería un millón de libros, y no lo pude calcular, pues me perdía a la mitad.[…] Me he vuelto a casa con mi compra debajo del brazo, mirando los botones de los árboles, mirando, sin quererlo yo ni quererlo ellas, los botones pimpantes de las adolescentes, y me ha parecido que una cosa que me ha costado tan barata como ese libro viejo me hace feliz, que ya son ganas de creer en algo.

https://www.flickr.com/photos/diversey/
Club Antennas © Tony Webster, Creative Commons.

He aquí tres imágenes inapelables de la desolación. Una: ese barracón destartalado que encontramos a un lado de la carretera, con un farolillo rojo en la entrada y otros farolitos azules, amarillos, verdes, rojos, colgando de una cuerda floja, entre dos postes pelados, como una guirnalda; la casita blanca con puerta de aluminio y basuras esparcidas alrededor, dos coches viejos aparcados y un cartel, con caligrafía candorosa, en que se lee desde lejos: CLUB.

Dos: el tiovivo de una feria ambulante.

Tres: recorrer el dial de la radio una tarde de domingo y no encontrar sino resultados de fútbol, locutores enloquecidos, quinielas cifradas… Ese sonido de la radio, ese tedio de domingo, ese olor a coñac barato en el aire y punta de puro habano.

https://www.flickr.com/photos/calliope/
old roses © liz west, Creative Commons.

Me he encontrado esta mañana sobre la mesa una copa con dos rosas, una carta, unos libros y en el rincón, en su marco oscuro de madera, una foto que nos dice deseos de hace años. De la rosa han caído en el mantel pétalos de otras rosas y de todas las rosas, la carta he olvidado de quién, los libros nunca los leeré y en tu retrato no está mi juventud.

https://www.flickr.com/photos/clauderobillard/
Femme nue © Claude Robillard, Creative Commons.

Ayer o anteayer me desvelé por el mucho calor que hacía en el dormitorio y fui a la cocina a beber un  vaso de leche fría y otra vez oí ruidos en el patio. M. dormía a mi lado como uno de esos desnudos al carbón que tiene Lautrec, a los que el sueño ha soltado un poco brazos y piernas, sin conseguir nunca descomponer el dibujo, que es un prodigio de sensualidad entre las sábanas.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

Por otra parte siempre he tenido en cuenta estas palabras de Unamuno: “y ¡ojo con caer en el diario! El hombre que da en llevar un diario -como Amiel- se hace el hombre del diario, vive para él. Ya no apunta en su diario lo que a diario piensa, sino que lo piensa para apuntarlo”, que son palabras más que juiciosas.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
Athens № 4 © Sascha Kohlmann, Creative Commons.

Me gustan las ciudades pequeñas porque han conservado un modo de vida parecido al de hace cien años, cuando incluso las ciudades grandes como París o Roma eran pequeñas. En ellas los hombres tal vez no fueran más felices, pero tenían mucho más tiempo para preguntarse por qué.

El llibre va millorant cap a la part final. Com si aleshores l’autor hagués escalfat el suficient i ja es deixés anar, és la impressió que em dóna. No ho he copiat, però el fragment on explica com (i sobretot perquè) son pare juga al set i mig amb tres persones més que no hi són, tot i això reparteix joc per tots i juga per tots… brillant.

Doncs res, ara el proper serà El tejado de vidrio, si els llegeixo a uns dos o tres per any no trigaré a agafar-lo. També espero que els llibres siguin cada més trobables perquè de moment n’hi ha molts molts poquets a la xarxa de biblioteques (aprofito per dir que si l’Editorial Pre-Textos me’ls vol fer arribar podem arribar a un acord, sempre que no tinguin pressa).

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

Quasi dos anys després de Motorsoul arriba un altre llibre d’Stalker el misteriós autor (o autora) que ens retrata el continent africà.

I aquest llibre és exactament això, una immersió a l’Àfrica actual, i això és important recalcar-ho. No ens trobem amb un altre intent de tornar a fer un Memòries d’Àfrica, un parc temàtic exòtic perquè europeus adinerats hi passin les estones com qui va pel món amb l’únic propòsit d’estiuejar.

En aquest llibre els protagonistes són africans amb les seves vides i les seves preocupacions. En aquest cas un brot d’ebola en un país acabat d’estrenar com és Sudan del Sud. El brot d’una malaltia tan mortal fa que els vilatans recorrin a infermers, xamans, i qualsevol que pugui ajudar-los o almenys intentar-ho. Hi ha morts, hi ha nens que s’han quedat sense pares, com l’Alice, protagonista del llibre.

https://www.flickr.com/photos/wombat/
Juba town © antheap, Creative Commons.

Ella, el seu anyanya, i el petit Topi-Paul, un món d’esperits i forces que no comprenem i europeus intentant fer el que sempre han fet: exprémer Àfrica pels seus interessos.

M’agrada que en aquest llibre Stalker es passi a la novel·la, i m’agrada retrobar algunes sensacions que van fer de la lectura de Motorsoul una experiència de la que vaig gaudir. Per posar-li un però trobo que el llibre passa una mica massa per sobre d’algunes coses, m’hauria agradat una mica més d’aprofundiment, saber més coses encara de la vida d’Alice o de l’anyanya, però imagino que aleshores hauria sortit tot un altre llibre.

https://www.flickr.com/photos/jantruter/
African sunset © Jan Truter, Creative Commons.

I les meves especulacions sobre l’autor ja les vaig fer quan vaig parlar de Motorsoul, potser algun dia descobriré si estic ben o mal encaminat.

La noia de l’aniversari / Haruki Murakami; Kat Menschik

Haruki Murakami és un autor que tinc molt poc llegit, amb prou feines un parell de llibres dels molts que corren per casa perquè la meva senyora n’és molt fan. És un autor que m’agrada, però fins ara n’havia llegit novel·les, i aquest és un llibre molt més curt, a més a més és un llibre que compta amb il·lustracions de Kat Menschik. Aquesta il·lustradora alemanya ha treballat en l’edició de més llibres il·lustrats de Murakami (per exemple aquests tres) i és l’autora de les il·lustracions que acompanyen aquesta entrada. Crec que és important remarcar el fet que ens trobem davant d’un llibre xulo, el conte és curtet però l’edició i les il·lustracions són de primera, és un d’aquells llibres que es qualifiquen com “ideals per regalar”, hi estic d’acord.

© Kat Menschik.

La protagonista està treballant el dia del seu vintè aniversari, s’ho havia combinat per tenir la nit lliure però no se’n surt i ha de fer de cambrera. El seu cap es posa malalt i ella s’ha d’encarregar de dur el sopar al misteriós amo del restaurant que viu en un dels pisos de dalt. Ningú l’ha vist, només té contacte amb el cap, però aquesta nit li tocarà a ella dur el sopar al pis 604.

-Per molts anys, senyoreta -va dir-. Que tingui una vida rica i profitosa. I que res que no hi faci ombra.

Van fer dringar els gots.

Que res que no hi faci ombra, es va repetir ella. ¿Per què parlava d’aquella manera tan estranya?

-Vint anys només es fan un cop a la vida, senyoreta. I és una cosa única, irremplaçable.

-Sí, és clar -va respondre ella just abans de tastar el vi amb molta cura.

-I en un dia tan especial, ha tingut el detall de portar-me el sopar, com una fada bona.

-Només he fet el que m’han dit.

-Tot i així… -va dir el vellet fent que no amb el cap-. Tot i així és meravellosa, senyoreta.

© Kat Menschik.

Assistirem a aquesta desconcertant conversa des del seu record, la conversa i el que passa seran determinants per a la protagonista, d’una manera subtil i misteriosa, això sí. No puc revelar gaire més, a més a més de fer espòiler el conte és curt, i si explico més coses ja explico tot el llibre. El llibre es remata amb un epíleg (que més aviat sembla un article) on Murakami parla del seu propi aniversari.

Anem a la valoració. Crec que Murakami es mou millor en novel·les, el conte és un gènere on a mi se’m fa estrany veure’l (això pot ser un problema meu), de totes maneres és interessant. És un llibre ideal per si us voleu endinsar en aquest autor, però tenint present que és un tast, a les novel·les és on, a parer meu, ho dóna tot, però aquest tast és força més curt i ràpid que llegir una novel·la, s’ha de tenir en compte. També és un llibre ideal per regalar a algú que li agradi Murakami, encertareu segur. I posats a recomanar-ne novel·les jo triaria la de Tòquio Blues, però podeu començar amb el tast de La noia de l’aniversari.

 

L’art de la ficció: sobre llegir i escriure / James Salter

Etiqueto també en aquest llibre Eduard Márquez, autor d’un próleg que m’ha semblat fantàstic i molt revelador de com entén Eduard Márquez això de “llegir i escriure”, d’una manera molt semblant a James Salter de qui n’és un gran admirador (crec que vaig començar a llegir Salter després de saber el que ell en pensava, una mica el que em va passar amb Charles Baxter a qui vaig arribar a través de Quim Monzó). He ressenyat un parell de llibres de Márquez (a la versió antiga del blog) però els he llegit tots, i també he ressenyat a Salter (dos llibres només L’última nit i Això és tot, m’he de posar amb Anys llum i Joc i distracció), i no he ressenyat a Charles Baxter (això ho he d’arreglar, potser amb una relectura) i sí a Quim Monzó, i potser que ja pari i em centri en el llibre.

No volia posar extractes d’aquest llibre, però la temptació és massa forta. Del pròleg em quedo amb la idea de Márquez de que cada cop es llegeix menys, i això és especialment dramàtic quan parlem d’aspirants a escriptors. Si no es llegeix no es pot escriure, no sé si ho diu, però sino ho dic jo. I les frases que trec del llibre doncs sí, les suscric.

https://www.flickr.com/photos/swan-t/
Reading ©Svante Adermark, Creative Commons.

Com més anys passen, més em costa sentir-me còmode i a gust durant gaire estona quan coincideixo amb persones que no llegeixen o que no han llegit mai. Per a mi la lectura és essencial. Si no llegeixen, és com si els faltés alguna cosa, amplitud referencial, sentit de la història, un punt en comú. Els llibres són contrasenyes.

© Cesc Llaverias.

Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d’escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre’n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa.

I això lliga amb una frase de Dovlàtov que estic per tatuar-me: O vius o escrius.

https://www.flickr.com/photos/dynphoto/
Lucky moments © Fred Veenkamp, Creative Commons.

Tot el que no s’escriu desapareix, a excepció d’alguns moments que perduren, d’algunes persones, d’alguns dies. Els animals moren, la casa es ven, els fills s’han fet grans, fins i tot la parella s’ha esvaït, i tanmateix queda aquest poema.

© Cesc Llaverias.

Per aquest llibre [parla d’Això és tot] vaig emplenar dues llibretes gruixudes, llibres de referència dividits en seccions que contenien detalls dels meus dietaris que em podrien ser útils: incidències meteorològiques, llocs, converses, cares, defuncions, amor, sexe, persones. Toda [primer títol d’Això és tot]. En vaig aprofitar menys d’una quarta part.

Un llibre molt curt, però una passada de llibre i que serveix per saber com afrontava això dels llibres en James Salter, un autor que val molt i molt la pena. Crec que ell i Márquez comparteixen la mania pel treball obsessiu, i que no es pugui dir mai dels seus llibres que no estan prou treballats. El llibre es llegeix en un moment, però cala.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

Quan surt la reclusa / Fred Vargas

Una autora de la que mai he llegit res, excepte molt bones crítiques això sí, serà moment de provar a veure què.

Tenim a Adamsberg, un comissari que ha de tornar de les seves vacances abans per un cas d’assassinat que no és tan fàcil com sembla a primer cop d’ull. En la millor tradició de Sherlock Holmes el comissari resol el cas en un tres i no res, anant al seu aire i deixant desconcertats els seus col·legues fins que els explica el que està fent. Això sí, s’aguanta de fer l’homenatge complet i dir que és simplement elemental.

Durant aquesta investigació veu que un dels seus subordinats està obsessionat amb una aranya i les seves picades que de manera estranya poden esdevenir mortals. Curiosament en poc temps hi ha hagut morts per aquesta causa a França, una simple casualitat? Començaran a investigar el tema i potser, com en el cas inicial, no és tan senzill com sembla.

https://www.flickr.com/photos/arachnid_flame/
Brown Recluse Spider © Shannon Smedley, Creative Commons.

I tirant d’un petitíssim fil i seguint una intuïció (no és gaire creïble que la poli se’n refiï tant, però ho consideraré una llicència) anem reconstruint una història com més va més sòlida, i també més terrorífica de la que prefereixo no revelar coses.

https://www.flickr.com/photos/psc49/
rue de nimes © sabin paul croce, Creative Commons.

I una història que comença suau va atrapant i agafant ritme. I cada nou detall que descobreixen o cada nou camí que intenten és un nou nivell d’horror. No horror sobrenatural, no, el de debó, el protagonitzat per persones contra persones, l’horror que sí fa por. I com bona novel·la policíaca, anirem explorant en diferents direccions per treure l’entrellat del cas, arriba un moment que s’acumulen els sospitosos.

https://www.flickr.com/photos/sybarite48/
Le Louroux (Indre-et-Loire) ©Daniel Jolivet, Creative Commons.

És el primer llibre que llegeixo de Fred Vargas i no serà el darrer. M’ha agradat i la història m’ha anat atrapant. Això sí que el policia funcioni tant a base d’intuïcions o “protoidees” ho veig poc creïble, el personatge mola i la història mola, sí, però el treball policíac no es fa així. Aquest és el principal però, l’únic de fet, que abusa de les intuicions d’Adamsberg, però la novel·la va millorant a mida que es va llegint i perdonaré aquesta llicència.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fred_Vargas
Fred Vargas, foto treta de la seva entrada a la viquipèdia.

A l’ombra del crim: una trilogia / Manuel de Pedrolo

Com que aquesta ressenya es publica a tres dies de l’1 d’abril només puc començar dient: feliç centenari mestre!!!!!

I si voleu llegir altres ressenyes que he fet de Pedrolo no més cal que aneu a aquest enllaç, és l’autor més ressenyat d’aquest bloc.

Triple llibre de Pedrolo, o tres llibres recollits en un de sol i que per tant han acabat sent un tros de llibre. Aquí concretament es reuneixen Doble o res, L’inspector fa tard i Joc brut, tres clàssics del canon pedrolià en la seva vessant més negra.

Doble o res.

El primer dels llibres tracta del que ara en diem un segrest express. Tres persones agafen a un empresari en sortir de casa, a punta de pistola el duen en un amagatall on l’obliguen a firmar tres talons per 100.000 pessetes cadascú (600€ però al 1950 aquestes 100.000 pessetes eren molts diners). Dos dels segrestadors surten amb les talons a fer-los efectius i un tercer es queda a l’amagatall amb l’empresari esperant les notícies dels altres dos.

A falta de res millor a fer comencen a conversar, van guanyant confiança i l’empresari acaba fent una confessió que es remunta a la seva infantesa, els anys passats a França i la seva participació a la Gran Guerra, i Madeleine.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand soldiers in the front line on the Somme, La Signy Farm, France © Archives New Zealand, Creative Commons.

A Madeleine la va conèixer en un poble francés de rereguarda on es va estar una temporada abans no els enviessin a construir trinxeres més al nord. Una dona que va ser una obsessió, i també una manera de garantir-se un bon nivell de vida, i ell que no està massa orgullós del que va fer, tot i que en aquell moment no tenia manies. Com aconsegueix tenir rendida a Madeleine… en fi, d’aquelles coses que ara tindrien molts adjectius.

L’endemà, de bona hora, de bona hora per a mi que em llevava tard, vingué Madeleine a treure’m del llit. El nostre pla era passar el dia en un d’aquests hostals que hi ha al llarg del Sena i que semblen fets a posta per a refugi dels amants com nosaltres. Fou aquell un dia feliç, i els dies feliços, és conegut, no tenen història. Potser les últimes hores foren entelades pel pensament que l’endemà al matí ens separaríem, furtant així un dia, un dia sencer, a la nostra amor. Comprenia que per poc que hagués insistit, Madeleine no hauria objectat res al fet que em quedés. No hi ha res com la felicitat per ablanir les decisions més infrangibles, per vèncer les voluntats més obstinades. Però jo em vaig guardar bé de fer la més petita al·lusió a un possible ajornament del meu viatge. M’hi jugava el meu futur, i no era qüestió de mancar-lo per uns besos de més o de menys quan després, més tard, tindria tots els que voldria, i potser encara més dels que voldria…

https://www.flickr.com/photos/papaci/
Paris (64) © zatharis, Creative Commons.

La novel·la comença com una novel·la negra, després passa a ser una altra cosa, però també és negra, això sí no sabem que ens acaba interessant més, si la confessió de l’empresari o el que passa o no passa amb el seu segrest. Això sí, el final de la història de l’empresari porta molta reflexió, massa pel meu gust, el llibre s’alenteix molt cap al final i això no és bo, a més a més el primer és amb diferència el llibre més llarg del volum, s’allarga 400 de les 600 pàgines del llibre. Potser funcionaria millor amb una extensió més curta, per posar-hi algun però.

L’inspector fa tard.

Aquí el que tenim és un misteriós robatori dels diners per pagar els sous d’una fàbrica (antigament es feia així, és pagava en metàl·lic, normalment els dissabtes perquè es pagava per setmanes). El robatori és misteriós, i tot apunta a qui es va quedar vigilant a la fàbrica aquella nit, el protagonista.La policia el burxa, i també algú menys amistós encara que la policia li reclama els diners. Uns diners que no té ell, o potser sí?

https://www.flickr.com/photos/cooperweb/
Money © Keith Cooper, Creative Commons.

S’adonava, com no se n’havia adonat mai, de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, viscuda sempre amb la mirada atenta a les busques del rellotge, malgastada entre papers plens de xifres i esperes a la parada del tramvia. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Tot, al seu entorn, sempre havia estat desagradable, fosc, brut.

De nou, i això és constant, el crim és només un medi, aquí no tenim a delinqüents “de carrera”, tenim a gent que necessita els diners bàsicament per fugir d’una misèria a la que l’honradesa els condemna. És una crítica encoberta al sistema en la seva totalitat, als anys 50. Moltes vegades s’ha fet servir la novel·la negra per fer una crítica ferotge de la societat, hi ha grans retrats dels Estats Units de la Depressió a la novel·la negra. I com que les novel·les de lladres i serenos no es prenien en serio aquests tipus de crítiques (no gaire directes i relativament apolítiques) podien passar la censura.

Joc brut.

Una novel·la negra rotunda i rodona amb un inici espectacular:

Mítica portada de la primera edició a “La cua de palla”.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist una cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Legs © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

És un començament de novel·la simplement perfecte, i el ritme no decau.

Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m’hi. Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l’univers.

Aquí el tema és la dona fatal, i el crim necessari per assolir els diners i esquivar la misèria. Sempre el crim com a mètode per sortir de la pobresa, o almenys intentar-ho. De les tres obres que reuneix aquest volum aquesta és la més aconseguida i una de les més reeditades (a molta distància del Mecanoscrit), també és la més recent, aquesta ja de 1965 i en aquesta Pedrolo ja desplega tot el seu talent. La dona, el desig, el crim, l’engany, la venjança i el càstig.

https://www.flickr.com/photos/madalena_pestana/
paper-life – “femme fatale” © Madalena Pestana, Creative Commons.

S’estan reeditant tot de coses de Pedrolo, i aprofitant que aquest és el seu any jo vull demanar un parell de coses més: Els apòcrifs (4 volums) i Els anònims (3 volums), introbables si no és en llibreries de vell i tot i així, i potser també seria hora que es reedités Els quaderns d’en Marc, al cap i a la fi un llibre anònim no deu tenir despeses de drets d’autor (tampoc són gran cosa) i la darrera edició és del 2002; però sobretot el que cal que es reediti de manera ordenada i xula, és la sèrie Temps obert, tot i que no sé per on deuen rondar els drets dels onze llibres de la sèrie.

Els metecs / Pep Puig

Aquest autor va ser un descobriment que em va encantar i em vaig llegir tots els seus llibres, i són molt bons tot i la tendència de l’autor a repetir-se. Em pregunto si en aquest llibre també desapareixerà una adolescent de manera misteriosa i tota la gent del poble es desviurà per intentar trobar-la, per exemple.

Comencem explicant alguna cosa sobre el títol, una consulta a la página de l’IEC ens diu de metecPersona establerta en un país respecte al qual és un estranger.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El protagonista queda als matins al bar al davant de l’escola on deixa el fill amb altres pares que fan el mateix, fan un cafè o un cigaló i diuen animalades i/o es queixen de les dones i de les ex, o tot alhora. Un d’aquests pares és el Mario al que li diuen uruguaià, que li explica al protagonista, tot tornant de córrer, que fa poc ha tornat al poble després de 30 anys de no fer-ho. Tornar al poble és un dels temes recurrents de Pep Puig.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El fet que Pep Puig es repeteixi de fet és una bona noticia. No és un autor que només té una novel·la i la va reescrivint un cop i un altre, no. Però sí que té uns elements que sempre apareixen, com si fossin la seva obsessió, temes que acaben apareixent en més d’un llibre. Per tant els llibres no són 100% originals, però em sembla que cada cop escriu millor, o sigui que prefereixo no ser un tiquismiquis. I si el protagonista torna al poble com a L’home que torna doncs mira, que torni, si el poble sembla ser el mateix doncs perfecte, si recorden unes escapades amb bici fins al mar cap problema, camp de futbol com a Les llàgrimes de la senyoreta Marta? Vinga. Un amic forner? Endavant… i només porto les primeres 100 pàgines, si també desapareix una noia farà un combo amb un tema que surt a L’amor de la meva vida de moment, Les llàgrimes de la senyoreta Marta i La vida sense la Sara Amat. Repeteixo que per mi no és un problema, i si aquest és el primer llibre que llegiu de Pep Puig no us representarà cap problema, aquest autor fa llibres amb aquests elements, és el que tenim.

Mario torna al poble de Les Voltes, sense a dir a la gent que es troba qui és, ell els reconeix però ells a ell no. S’inventa que ve de part d’Òmnium perquè estan buscant pobles per fer una activitat de literatura. El paissatge no ha canviat tant com ell, i els que abans eren els seus companys i amics. Al final es va fent tard i li acaben recomanant un lloc on hostatjar-se, d’estranquis això sí. I allà hi ha Caterina Jou, un dels seus amors platònics de quan era un nen i vivia allà.

-Si no et fa res…
-Si no em fa res què?
-Fer-me alguna cosa de sopar…
Clar que no em fa res, jo també he de sopar. Et va bé una truita de verdures i una amanida? Li anava bé. Ah, suposo que ja ho has sentit. Em dic Caterina. Li va allargar la mà i el Mario no va tenir altre remei que estirar la seva i encaixar. Jo Mario, va pensar mentre li deia:
-Joan, encantat.
I tan encantat. Perquè a més es va quedar així, tot quiet, sentint com la Caterina baixava les escales fins al pis de baix, i encara va seguir quiet sentint com entrava a la cuina o on fos que hagués entrat i començava a feinejar, si és que començava a feinejar. Com si necessités el consentiment d’algú per moure’s, el Mario no es va bellugar fins que es va adonar de la pròpia immobilitat. Déu meu, la Caterina Jou, m’ha dit que va pensar. Es va asseure a la vora del llit i es va deixar caure enrere, com un ninot. Al sostre, una renglera de cabirons. La Caterina Jou, aquella nena terrible, trenta anys després. Despertem els records i després què se suposa que n’hem de fer?
 https://www.flickr.com/photos/brooke/
third bedroom © Brooke Raymond, Creative Commons.
-La infusió no la incloc com a servei, forma part del sopar -li va dir la Caterina dreta al costat de la taula-. Però si vols i et portes bé, més tard quan siguis al quarto et puc venir a fer un petó de bona nit…
Un esvalot sobtat de cavalls. Tots cap allà, espantats del mateix ensurt. Feia temps que no li passava, m’ha dit, aquella revolució de la sang. Va somriure, mig abaixant el cap, com si ella hagués fet una broma. Però sabia que no l’havia fet i el va tornar a aixecar.
https://www.flickr.com/photos/johnjoh/
Going up the stairsy © star5112, Creative Commons.
-Vine, va -li va dir.
-A on? -va preguntar ell, tot i que era evident on el volia dur.
-No cal que parlem -li va dir ella.
No dubtava, ni tan sols ho feia veure. Només demorava el moment perquè sabia que un cop li agafés la mà ja no hi hauria volta enrere. Li va acabar agafant la mà. Sense deixar-la anar la va començar a seguir en direcció a les escales, i de les escales cap al pis de dalt. Per la fermesa amb què ella l’agafava durant el trajecte va tenir la sensació que la Caterina era una mena d’institutriu que l’acompanyava al quarto dels nois que s’han portat malament. No s’havia portat malament, però va sentir que estava molt a punt de fer-ho. Caterina, li van venir ganes de dir-li mentre entraven al quarto i ella tancava la porta suaument, soc el Mario, el germà gran de la teva amiga Laura. Pobre Mario; se sentia tan desvalgut que ella devia tenir la sensació que estava davant d’un púber el dia de la seva estrena.
-Va, que aviat tot passarà.
https://www.flickr.com/photos/batega/
I wanna hold your hand © Josep Ma. Rosell, Creative Commons.
Això és el que li explica el Mario a el protagonista i narrador, el Pere, perquè escrigui aquesta història. I el Pere hi va pensant, entre converses al bar amb la resta de pares separats que poc o molt també són metecs, fins que es decideixi a anar al poble a completar el cercle, i satisfer la curiositat que li provoca la Caterina Jou. Personatge quasi mític i una de les troballes del llibre, un personatge molt més complex del que pot semblar en un primer moment. Però a Barcelona, als matins, es segueix reunint amb els altres metecs, i de vegades amb la dona i tot d’algun d’ells.
https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Café y anís ©Daniel Lobo, Creative Commons.
-Penso que feu pena, Pere. -La meva ganyota de perplexitat la va fer tornar a riure, però no es va estar de seguir, mentre m’estrenyia més fort el braç.- Penso que sou una colla de reprimits que necessiteu aquest espai per conjurar-vos contra les dones pel poc cas que us fem…
[…]
-Tu tia flipes! -li va etzibar-. Si ens conjurem no és pel poc cas que ens feu les dones, sinó perquè d’una vegada per totes ens deixeu d’enredar i anar al darrere xuclant-nos tot el que podeu…
https://www.flickr.com/photos/69214385@N04/
Uphill – Explored © Don McCullough, Creative Commons.
Dilluns vam tornar a anar a córrer amb el Mario. Gairebé per art d’encanteri, el cap de setmana amb el meu fill va quedar tan allunyat com aparentment diluït el meu desig peremptori d’anar a Les Voltes. Barcelona ja ho té, això, les grans ciutats: posposa les urgències, distreu les necessitats reals, i ens esborra la memòria del present perquè puguem ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra sense ser-ne conscients i així puguem creure que la nostra lluita diària té un sentit.
https://www.flickr.com/photos/samjordan/
Book © Sam, Creative Commons.

El llibre acaba amb el viatge de Pere al poble, “per documentar-se” però de fet és molt més, és una radiografia ràpida del que suposa viure en un poble amb les seves petites-grans coses, i també les petites-grans enemistats i tota aquesta sèrie de coses i la gran pregunta que el Pere no pot evitar fer a la Caterina Jou: Per què t’has quedat? Una pregunta sense gaire sentit, això també.  I ja que hi és aprofita per regalar-li un llibre i fardar de ser escriptor.

Tinc la sospita que la majoria d’escriptors catalans tenim algun exemplar dels nostres llibres al maleter del cotxe, m’ensumo que alguns, fins i tot, tenen més llibres al maleter que a les prestatgeries de les cases de la gent. Jo no en tenia un sinó dos, dins d’una bossa de paper, sota el seient de l’acompanyant. En vaig agafar un i vaig tornar corrents a ca la Caterina.

Anem a les conclusions ja. Molt bon llibre, i sí, Pep Puig es repeteix, què hi farem! Els seus personatges també van creixent i ara ens els trobem a tots amb família i separats. I el fet de fer un llibre dient que es farà un llibre amb un narrador que sembla l’autor… potser n’estem fent un gra massa amb això de l’autoficció, no? Però això és mania personal. Si us van agradar els seus altres llibres us agradarà aquest i és també un bon llibre per començar amb aquest autor.
https://www.flickr.com/photos/omniumcultural/
56è premi Sant Jordi de novel·la_Pep Puig_La vida sense la Sara Amat_BAIXA RES_Foto Òmnium Dani Codina © Òmnium Cultural, Creative Commons.

 

Quan la mort és la vida i la vida és la mort : per Nicolau Esnaola Segarra / David Cordero Espín

Un llibre que m’agrada des de la primera pàgina. Té una bona combinació de mala llet i odi que cal sumar a molts renecs i molt poques manies a l’hora de posar-los. En les primeres 20 pàgines he perdut el compte de putos, malparits i demés. I això és bo, què dic bo, això és de puta mare collons!

A més a més el llibre és com una mena de confessió que ens fa Nicolau Esnaola Segarra, a qui tothom diu Nico.

Un exemple de l’estil de l’autor, i de la mala llet, i de ser políticament incorrecte, i divertit:

Em ve a la memòria aquell acudit que diu que un home va al metge a recollir unes proves i el facultatiu li recomana no menjar picant, deixar el tabac, res d’alcohol i el sexe ni tan sols per Internet. Llavors el tio se’l mira amb cara de resignació i li pregunta: i amb això vostè creu que viuré més temps doctor? I l’altre li respon: no, ni de conya, però se li farà de llarg… Doncs això precisament em refereixo, per què collons hauria de desitjar arribar als noranta si a partir dels seixanta no puc fumar-me un bon cigar, beure uns cigalons després de fotre’m unes costelletes de xai amb un cabàs d’allioli i cardar com si en tingués vint amb una tia que els tingués realment.

https://www.flickr.com/photos/tomhead/
Georgia’s Spanish Easter Party © Tom Head, Creative Commons.

O el bar del Paco, aquí explica com es van conèixer, a la sala d’espera del CAP:

Ens vàrem posar a xerrar de tot i de res i ens va sobtar com tots dos coincidíem també en el motiu d’aquella inusual entrevista con el vampiro: un cap de setmana fent el víking. La conversa va anar pujant de to fins a convertir-se en una crítica ferotge a la vida en sí mateixa i en una apologia de l'”ara o mai”, així és que a la fi ens vam engrescar i vam decidir desestimar l’ajuda facultativa i marxar plegats a fer unes copes i després de putes.

https://www.flickr.com/photos/httpoldmaisonblogspotcom/
prostitute © Charles LeBlanc, Creative Commons.

Amb això us feu una idea, aquests fragments són perfectament representatius del to i l’estil.

Però, sempre hi ha d’haver un però, el llibre perd pistonada quan apareix la trama. No us l’explicaré, és un pèl estranya però està molt ben portada. El problema és que el llibre es centra en això i les animalades, les sortides de to, l’humor negre i corrossiu… tot això queda en un segon terme. Va sortint, a batzegades, de tant en tant, però costa.

https://www.flickr.com/photos/26349479@N07/
The All-Seeing Eye © adrian8_8, Creative Commons.

El llibre no perd múscul, però es fa més… no sé com dir-ne, seriós no seria la paraula… diguem que agafa un to menys canalla i ja posa velocitat de creuer. Un llibre entretingut i divertit, que per mi va una mica de més a menys i que necessitaria un cos de lletra una mica menys assassí per facilitar una lectura més còmoda.

http://www.llegeixbarcelona.net/archives/28623
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.