Tener una vida / Daniel Jándula

Igual que amb Nefando vaig llegir un article al mateix blog i em vaig agafar el llibre d’aquest desconegut Daniel Jándula.

Al protagonista d’aquesta novel·la li apareix un forat a la paret. La cosa no passaria d’anecdòta de reunió de veïns si no fos perquè el forat va creixent i va absorvint les coses de la casa, torçant-les si cal. Vaja que el protagonista té una mena de forat negre que va creixent al menjador de casa.

Aquest creixement que amenaça amb absorvir-ho tot és l’excusa perquè el protagonista rememori fragments de la seva vida fins al moment, i sobretot el perquè no ha fet aquest viatge que ha acabat amb l’avió desaparegut.

https://www.flickr.com/photos/hipydeus/
Black hole passing by Earth © Martin, Creative Commons.

Un llibre que m’ha agradat. A veure que les lectures depenen també del moment i de què hem llegit abans i després de Nefando m’ha anat força bé una cosa molt més baixa de revolucions. Un llibre breu i interessant.

Son muchos los que dicen apostar por la vida, sin saber que la vida no cuenta con ellos. La vida encuentra el modo de abrirse camino, no pide permiso. Y para tener una vida, no basta con estar vivo.

Nefando / Mónica Ojeda

Vaig agafar aquest llibre després de llegir una entrevista a l’autora aquí, això en mi és un clàssic.

Un estil atapeït però que més que allunyar-me del text m’hi fa entrar, m’arrossega. No és fàcil i costa una mica veure per on ens vol dur l’autora però indubtablement hi ha una veu narrativa forta aquí.

Tenim diferents personatges que comparteixen pis, però no és la típica narració de companys de pis, cadascú es dedica a les seves coses, n’hi ha d’espanyols i llatinoamericans, tenim una escriptora, un hacker (que ha creat una cosa anomenada Nefando), un trio de germans ecuatorians, etc. El hacker també treballa en un grup antituristes de carteristes a la rambla. La rambla actual, una riada de turistes on encara de tant en tant hi ha gent de la ciutat que parla de les seves coses.

Muy cerca de él había una pareja de lesbianas que discutía, en catalán, sobre pornoterrorismo y la absurda negación de acceso a páginas web como GirlsWhoLikePorno en las bibliotecas públicas. Valoraban la posibilidad de hacer un flashmob y masturbarse entre las estanterías de filosofía política porque, de ese modo, decía la chica con un aro en forma de herradura colgándole de la nariz, expresarían manifiestamente su desacuerdo con la censura institucional y con la equivocada idea de que la pornografía no era un medio de conocimiento ni un instrumento para la subversión del imaginario heteronormativo que las subyugaba. La otra chica, una rastafari que llevaba puesta una camisa de Sex Pistols, dijo que masturbarse en la biblioteca, además, podría abrirles los ojos a todos los que para estudiar acudían a una estancia en donde el silencio no podría generar otra cosa que un pensamiento alejado de la realidad del ruido y, sobre todo, sordo a los gritos de las voces marginales no indexadas.

https://www.flickr.com/photos/lenzmoser/
La Rambla, Barcelona 2017 © ::ErWin, Creative Commons.

A poc a poc anem descobrint què és Nefando, una cosa que s’oculta a la Deep Web, tota la web que no apareix en els buscadors normals.

Todo lo que hacías en Nefando era mirar y esperar sin saber muy bien a qué. Podría decirse que era un juego para voyeuristas porque ibas checando y dándole clic a cosas y a través de eso te enterabas, a veces sí, a veces no, de lo que pasaba, que al final era siempre nada, o al menos así fue al principio. La nada ocurría todo el tiempo, repetida en loop, porque Nefando no estaba hecho para complacer a nadie a excepción de sus creadores. Por eso digo que no era un juego aunque simulara serlo: porque trascendía todos los géneros conocidos y se situaba en una especie de limbo de la impostura. Además, como ya te dije, Nefando iba contra la ley no escrita que dice que los juegos deben ser recreativos. Eso no se jugaba: se leía, se escarbaba, se espiaba, se temía. Varias veces pensé: si desaparezco esto seguirá sin mí. Me sentía prescindible en el juego. Tenía una sensación de vela apagada, de inutilidad total.

https://www.flickr.com/photos/teleyinex/
Anonymous © Daniel Lombraña González, Creative Commons.

I què hi havia? Què es veia? Bé, perquè us feu una idea:

Veo un agujero de bala en la pared de mi habitación. Es un túnel profundo como el ano de mi padre. Una vez intenté escapar y me dispararon en la pared. El ruido lo vejó todo, però volví. Veo a Irene gemir y salivar sobre la alfombra. Veo los senos chicos de Cecilia rebotando. Veo el silencio porque no es invisible. A papá le gustaba más antes, pero crecimos. Crecimos y papá nos disparó de muchas maneras. Veo mis manos en el suelo y mi cuerpo en un ángulo extraño. Odio verme: me veo. Crecimos con el corazón hecho un panal. Algún día lo que veo será como otras cosas. Mi amor por ellas, sin embargo, no. Papá nos filma menos. Veo sus ojos brotados y su boca semiabierta cuando ve bathtime.avi. Veo bathtime.avi. Irene se ríe de la expresión en su cara al momento de eyacular. Cuando estamos solos la beso y veo que siempre estaremos juntos. Veo los pasos de Cecilia y toda su oscuridad; sé que la salvaré de su experiencia, sé que siempre estaremos juntos. Falta poco para que podamos irnos. Papá dice que nos dejará huir. Estudiaremos en el Guayas con todos los insectos. Crecimos. Ahora puedo obligar a mamá a poner las manos en la tundra del suelo. El mundo es esa tundra donde pongo mis manos. Mi nombre es teddy00.avi.

https://www.flickr.com/photos/92587836@N04/
CES2015_Sony_Handycam_Winters © ETC-USC, Creative Commons.

I he posat les coses més suaus, hi ha descripcions molt més dures, una mena de joc que consisteix en mirar videos reals d’això… en fi, no deixa de ser una manera d’escapar i d’exorcisar els demonis propis. Vull recordar a tothom que aquesta és una història de ficció, de totes maneres hi ha hagut moments que he pensat “quin estòmac!”.

https://www.flickr.com/photos/9084427@N07/
El Gato – A Botero sculpture © Yellow.Cat, Creative Commons.

I la novel·la pornogràfica que escriu Kiki i que se’ns va oferint per entregues també és de tenir estòmac. Perquè anem descobrint que aquesta novel·la dins la novel·la es pot interpretar com una recreació de la història dels tres germans gravats per son pare. Però són ells els que creen Nefando amb els seus videos i d’altres que corren per internet, per què?

—¿No crees que Nefando fue una forma de expresar su odio?
—¿Por qué dices eso? Nefando era una obra del amor redefinido, no del odio.
—¿A qué te refieres?
—A que era un espacio para la exploración personal. En él podías pensarte de forma distinta. Los Terán lo diseñaron para que el recorrido de quien lo jugara fuera un poema.
—No todos piensan como tú, eso te lo aseguro.
—Los poemas no son agradables, al menos no los que son buenos. La poesía que verdaderamente vale la pena es la que te deja caer. Imposible no salir quebrado de eso.

https://www.flickr.com/photos/gracelawsonconquer2/
poetry © goodlookingcunt II, Creative Commons

Novel·la dura, per moment molt dura, i que no es pot deixar de llegir, la sacsejada és brutal.

https://www.ocultalit.com/entrevistas/monica-ojeda-entrevista/
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Ja és aquí el segon volum, les parts 3 i 4 de la tetralogia de Pedrolo, possiblement una de les seves obres més reexides.

Ja vaig parlar abastament del primer volum en aquesta entrada, en aquest tenim les novel·les Les fronteres interiors i La nit horitzontal, i el bar de Cedó com a nexe entre tots plegats. Els llibres s’ambienten a la dècada dels 50, i Pedrolo va escriure pràcticament cada llibre en un mes, després els va tenir literalment amagats una vintena d’anys. No és només que ni de conya haurien passat la censura, és que probablement l’haurien detingut.

A Les fronteres interiors,  Albert Cros ha tornat a Barcelona. El 39, derrotat com tants altres va agafar el camí de França deixant aquí dona i dos fills, i torna 11 anys després. 11 anys, uns fills que quasi no el reconeixen i una dona que el suporta. Sembla que es van casar en plena foguerada, que era tot el que hi havia, i ja està, i el pes dels anys passats a França i les sospites. I una vida i un entorn on Albert difícilment podrà ser feliç.

Terra conquerida, derrotada i ocupada, aquesta és la Catalunya que es troba, i ni queixar-se pot.

© Francesc Català-Roca.

Treballant de professor de francés en una acadèmia privada (amb els seus antecedents res de treballar a l’educació pública) i corregint novel·les abans que les duguin a imprenta a una pesseta amb quaranta la pàgina.

Un vespre fent un vermut al bar de Cedó, a la Vall d’Hebrón, el bar on va anar a parar el protagonista del primer llibre en Jesús Maristany, la noia del bar, l’Eugènia li diu que l’han detingut i l’acusen d’haver fet de patruller durant la guerra i li prega que faci alguna cosa per intentar ajudar-lo.

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes… Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que… Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

© Francesc Català-Roca.

La seva vida és trista, grisa i sense alicients, excepte una noia de l’academia que intueix que n’està enamorada, la Neus, una noia de disset anys (ella diu que quasi divuit), una noia vint-i-tres anys més jove que ell. El seu panorama vital és força trist.

No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política… Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare… fora de quatre pispes que en viuen.

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

© Francesc Català-Roca.

Els eixos de la novel·la són varis. El descarnat retrat que fa de la societat i del país , quina Catalunya podrà sortir de tot això? La seva supervivència amb una vida que tot just suporta. El record dels seus anys a París, i l’amistançada que hi va tenir.  Els records de la guerra i l’intent d’ajudar Maristany. I la Neus i el que representa, potser la darrera oportunitat de ser feliç amb tot en contra però tan difícil resistir-se a una noia jove i bonica i agradable i que sembla fondre’s per ell…

Cadascú a la seva manera, tots dos sofrien. L’Albert no s’havia sentit mai tan turmentat, però per damunt d’aquell turment l’embolcallava una mena de felicitat suau i contradictòria que probablement ella no compartia. Aquests instants sí que no els oblidaré mai, es va sorprendre pensant. Era que potser no havia viscut mai res de tan intens al costat d’una dona. Comparat amb els sentiments que ara el submergien, què era aquell instant d’estranya tendresa que va sentir per la Bèlia? O l’exaltació triomfant que el va travessar com un corrent elèctric la primera vegada que va conèixer el ventre acollidor de la Cecília? O fins i tot aquell dia, molt de temps abans, quan descobrí els pits que la veïna li mostrava des de la proximitat de la finestra de casa seva? Tot allò, i tantes altres coses de la sev vida d’home de quaranta anys, desapareixia escombrat per la plenitud dolorosa de l’hora actual. I ja no importava que fos una criatura qui el feia sentir amb tanta intensitat. Perquè, de fet, no ho era. Era una dona, ara en l’inici del camí que puja victoriosament al cim. Però ell es trobava a l’altra banda.

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

Amb aquesta història (que no explico com acaba) i l’aparició de grups de resistència al règim acaba Les fronteres interiors. La part següent està protagonitzada per un personatge que ha anat apareixent i que se’ns ha fet força odiós, un escriptor en català, un cap calent, un tabalot, un baliga-balaga i un poca-solta en general encantat de coneixe’s, però no deixa de ser un escriptor i l’esperança de tenir una literatura passa per tenir escriptors. No sé si Pedrolo es va basar en algú concret, possiblement va barrejar diferents característiques per fer l’Orsil, i la seva dona que sembla ser la que té cervell de la parella. Ells protagonitzen La nit horitzontal.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
The couple – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tot el que he dit de l’Orsil és cert, però a mitges, l’Orsil que hem vist és una projecció, és el seu propi personatge, no és així. Amb les primeres pàgines de la novel·la ja ens adonem que no estem davant del mateix, o que si ho estem és algú molt més complex. En tots aquests llibres l’existència d’una organització subversiva plana per tot l’argument. Tot i les dificultats hi ha qui no es resigna i fa el que pot per ensorrar el règim, o almenys debilitar-lo. Un dels que ho fa és l’Orsil, cosa que l’obliga a dur una mena de doble vida que també s’estén al pla sentimental.

A més a més del tema polític Pedrolo va carregar l’apartat afectivo-sexual dels llibres, ras i curt, la dona d’Orsil, la Maria, és lesbiana, i amb el seu coneixement ell s’entén amb una altra dona, la Daniela, amb qui pretén tenir un fill perquè a més resulta que Maria és estèril. Tot plegat molt fred i molt lògic, vist ara, però estem parlant dels anys 50 (en aquells anys oficialment l’homosexualitat era considerada una malaltia).

Un cop tancats a la cambra, acabà de reconciliar-s’hi i fins va riure quan ell intentà de fer-li’n els honors com si es trobés a casa seva. Van acabar per retrobar-se als peus del llit, l’un davant de l’altra. La va besar més pregonament que no havia pogut fer fins llavors i, per darrere, li feu lliscar la cremallera del vestit esquena avall. Va acudir-se-li una pregunta que després li sembla estúpida:

—No et molesta pas el llum?

Ella va indicar que no amb el cap i, torbada, afegí:

—No he d’amagar res.

Era veritat, recordà ara, assegut prop seu. De primer ni va tenir temps de comprovar-ho, perquè un remolí de vida el va arrossegar, i a ella també; quan se’n va adonar eren ja tan a prop l’un de l’altra que els faltava perspectiva per observar-se. De fet, no va descobrir-la fins molt més tard, quan ella s’adormí entre els seus braços. Va desfer-se’n sense despertar-la i va veure-la amb aquell rostre clar i jove que tenia ara. Es va dir: adormida encara és més bella. Potser no ho hauria pogut assegurar de ningú més.

Seguidament, es va adonar que havia obert els ulls. Potser l’havia despertada el seu mateix esguard, tan intens. Li va somriure, gairebé torbat que l’hagués descobert en aquell acte de contemplació.

https://www.flickr.com/photos/131987802@N04/
the morning © paul b, Creative Commons

[…]

Va amarar-lo una onada d’agraïment, quelcom que no tenia res a veure amb l’amor però que encara era amor. Impulsivament, li amoixà la cara.

—Dorms?

Volia sentir la seva veu.

—No. Soc feliç.

Però aquestes novel·les de Pedrolo són un mal lloc per ser feliç, i les activitats d’Orsil acabaran posant-lo en una situació desesperada que no està segur de poder manejar. Els dos fragments que he posat corresponen a la part més diguem-ne amorosa del llibre, però hi ha molt més. Subversió i organització de resistència, resistència pacífica (tot i que no descarta altres vies) i lluita, individual però sobretot col·letiva. De tan actual fa feredat.

https://www.flickr.com/photos/gcfairch/
The Robbery © Geoffrey Fairchild, Creative Commons

El llibre acaba amb un epíleg de Núria Cadenes, que va llegir en Pedrolo coses que després li va tocar viure en persona. I que para esment en una frase que val la pena destacar perquè destil·la tot el que Pedrolo pensava dels que es plegaven, dels que renunciaven i es traien a si mateixos:

Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’edició d’aquesta tetralogia en dos volums, el primer encapçalat per un pròleg de Patricia Gabancho i aquest tancat amb l’epíleg de Núria Cadenes formen un tot. No és només una reedició d’unes obres introbables de Pedrolo, molt possiblement estem al davant dels seus millors llibres, o si això és massa agosarat uns llibres a l’alçada dels seus millors. Aquests a més a més tenen una altra virtud: són incómodes, punyents, i en moltes coses (en massa coses) increïblement actuals tot i tenir més de seixanta anys!

Només queda felicitar Comanegra per l’edició, recomanar aquests llibres i esperar que algú s’animi a reeditar els Anònims, els Apòcrifs o la sèrie Temps obert, per demanar que no queda.

 

L’ofici / Serguei Dovlàtov

Ja quasi està, amb aquest llibre només em falta El compromís i hauré llegit tots els llibres de Dovlàtov publicats per LaBreu.

Aquest llibre no és com els altres, o no ben bé. Aquí el tema és descaradament ell, que en altres llibres també però així com abans podíem dir que eren textos en gran part autobiogràfics aquí és la totalitat. No hi ha una ficció interposada, l’autor ens parla directament des d’aquest assaig-reflexió.

Serguei Dovlàtov va tenir molts problemes per publicar, les circumstàncies a l‘URSS no eren propícies, l’ambient literari estava completament ofegat i marginat, només un estil molt concret tenia alguna cabuda, un estil a l’extrem oposat del que feia ell.

Em vaig asseure, vaig escampar els retalls d’aquell butlletí. Els vaig rellegir. Vaig decidir deixar de banda l’honor durant u temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat “Per encàrrec”. Dos plecs d’un nyap vomitiu i dolçàs.
Hi sortien un periodista innocent i un obrer escarrassat. El periodista feia preguntes idiotes, seguint un esquema. L’obrer es carregava l’esquena a consciència. Sincerament, no en recordo gaire els detalls. Em faria vergonya rellegir-lo.
A “Nevà” van llegir el relat i el van refusar. En Lerman em va donar explicacions:
—És massa bo per nosaltres.
—Però si no pot ser més dolent —vaig dir.
—I tant que sí. No és habitual, però hi ha coses pitjors. Si te’n vols convèncer, fulleja la revista “Nevà”.
Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre’m l’ànima al diable i què n’haiva tret? Doncs n’havia tret que l’hi havia acabat regalant, l’ànima, al diable.
Que hi pot haver res més oprobiós que això?

Relats, articles, o fins i tot cinema, no va deixar d’intentar res, però la maquinària de l’estat no en deixava passar ni una. No estem parlant de la URSS de les purgues i d’Stalin, la cosa era més laxa però tot i així estava molt lluny del que s’entenia per llibertat als països occidentals. Fes el que fes, topava amb l’omnipresent estat.

https://www.flickr.com/photos/neubert_lacy/
NIght on Nevskii Prospekt © Michael Neubert, Creative Commons

L’Aristàrkhov em va proposar que escrivís el guió per a un documental sobre Ivan Bunin. S’acostava l’aniversari d’aquest Premi Nobel.
Vaig trucar a l’Àriev, un col·lga filòleg que no sabia on caure mort. Vam escriure plegats un esborrany de setze pàgines. Estàvem embadalits amb la nostra creació. Hi havíem formulat amb precisió les premisses ideològiques. Perquè Bunin no deixava de ser un emigrant. Havia fugit dels comunistes i havia mort a l’exili. I, malgrat tot, era un clàssic de la literatura russa. Un dels quatre Nobels russos.
Vam inventar-nos el concepte de repatriació espiritual de Bunin i en vam quedar ben orgullosos. En mencionar l’imminent centenari de l’autor, vam apel·lar a l’orgull nacional. Vam guarnir l’esborrany amb fragments ja enllestits del que havia de ser el guió final. Per acabar, vam manifestar la nostra humil disposició a visitar França per investigar detalladament l’arxiu de Bunin.

També va deixar Leningrad i va marxar a Tallinn, en aquell moment encara a la URSS, el perquè no el tenia gaire clar ni ell mateix, li calia moure’s.

Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?
No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.
Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.
Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.
A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.

https://www.flickr.com/photos/kishjar/
Untitled © kishjar?, Creative Commons

Aconsegueix una feina, publica articles, i de vegades a fer la selecció, oblidant el seu criteri o qualsevol criteri que tingués a veure amb la qualitat, havia de fer el que li havien fet a ell abans.

Al principi actuava amb més o menys honradesa. De la pila de paperassa, en treia manuscrits talentosos i els feia arribar a Direcció. Sempre me’ls tornaven amb repugnància. De mica en mica, vaig començar a fer com els meus col·legues de “Nevà”. Des del primer moment, ja etzibava a un autor jove:
—Noi, deixem-ho córrer. No ho deixaran passar…
—Però si publiqueu qualsevol cosa!
Sí, publicàvem qualsevol cosa. Però tampoc no havia de plegar cada vegada que un relat mediocre apareixia a “La Foguera”!
En resum, la meva activitat editorial no va destacar per grans gestes.
En aquella época, la revista havia perdut irremeiablement la superioritat.

Els seus “Solos per a Underwood” (per la marca de la màquina d’escriure) són petites joies que van apareixent, sovint deslligades del que s’explica a cada moment.

Solo per a Underwood
En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:
—Què és aquesta conya del paper de vidre?
El treballador va contestar:
—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…
Doncs al treballador van concedir-li una habitació, imagineu-vos. I el director no es va separar mai més d’aquella carta. L’ensenyava a tothom durant la conferència del Partit a l’Institut Smolni.

https://www.flickr.com/photos/jsome1/
Typewriter lost in landscape © Feliciano Guimarães, Creative Commons

I el seu final a la URSS, quan ja va veure que l’única alternativa era marxar, aprofitar que donaven visats i fugir. Ell tindria llibertat i la URSS es treuria de sobre algú incómode, absolutament irrellevant però incómode. Això sí, el detall que es consideri com a literatura il·legal les seves obres no publicades és d’un cinisme que faria riure si no fos per plorar.

Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.

I els Estats Units, i una vida que no era fàcil per un periodista, la demanda de periodistes russos era més aviat molt limitada (no pas inexistent), a més a més mai va aconseguir un domini de l’anglès, literàriament seguia fent servir el rus.

La meva vida als Estat Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.
Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.

La primera part del llibre és com a la URSS era un autor silenciat, i la segona és la seva vida als Estats Units, a Nova York, amb una sensació que acabaria sent profètica:

https://www.flickr.com/photos/762_photo/
New York East River Panorama : 1970 ©CAPTAIN ROGER FENTON 9th.WEST MIDDLESEX VRC. 1860, Creative Commons

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.
No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.
Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.
Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.
Em fa l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisiva i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.

I les cuites dels exiliats per trobar feina, a les dones se’ls donava molt més bé, mentre que els homes que a més a més eren de lletres doncs tenien que buscar la manera de fer alguna cosa amb un domini de l’anglès força precari (no és una cosa tan infreqüent), això sí amb aquestes limitacions les feines a que poden optar no són pas les millors.

—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.
—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?
Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:
—Amb què et penses que les peixen? Amb ratonlins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…
La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:
—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?
—Per què hi he de compartir res? Em puc portar els plats de casa…

Finalment tenen la idea de muntar un diari rus a Nova York, ja n’hi havia, de fet a Nova York hi va anar una comunitat russa molt gran, al barri de Queens sobretot.

Els aventurers són persones permanentment insatisfetes. Han acabat als Estats Units per casualitat. Un es va barallar amb la dona i se’n va anar. Un altre va tenir ganes de sentir Dizzy Gillespie. O d’escopir al Hudson des d’un gratacel, posem per cas.
Tot això és acceptable. Però també toca treballar. La qual cosa per a molts result una autèntica sorpresa. Encara bo que als Estats Units es pot ser un paràsit de l’Estat. De manera que la majoria d’aventurers viu dels subsidis
Els meus amics i jo pertanyem al corrent artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artites, editors, historiadors de l’art, periodistes. Vam marxar perseguint la llibertat creativa. I molts de nosaltres hem actuat a consciència. Però no tots. Si donés llibertat creativa a un gall, continuarà fent quiquiriquic.
Ens ho pasem malament. El més habitual és que no sapiguem anglès. No volem canviar de professió, naturalment. Sentim un noble pudor de cobrar els subsidis.

L’adaptació no va ser fàcil, la llibertat i els ideals estan bé, però no donen de menjar. L’aventura del diari rus va anar d’aquella manera, però quan ja no tenia cap confiança els seus escrits van ser traduïts i la traductora va enviar un relat a The New Yorker, i tot va començar. 

https://www.flickr.com/photos/maiabee/
The New Yorker © Maia Valenzuela, Creative Commons

—Aviat tindré l’esborrany enllestit. N’hi enviaré una còpia.

—Per què? —vaig preguntar—. No llegeixo l’anglès.

—No li interessa la traducció? La pot ensenyar als coneguts.

(Com si els meus coneguts fossin Hemingway i Faulkner).

—Val més que l’enviï a alguna revista…

Sincerament, no em feia gaires il·lusions. Dificilmente seria una bona traducció. Perquè els personages dels meus relats són tots convicts, estraperlistes i bohemia borratxos. Parlen tots  en un argot salvatge. La major part del text no l’entén ni la meva dona. O sigui que ja pots comptar una jove nord-americana… Per exemple, com es poden traduir expressions com aquests: “fer trumfos a cop de llufa” o “ser un caguetes de pura sang” o, posem per cas, “una persona és una persona, però tu ets un cap de fava rodona”, etcètera.

Amb els diners i una petita fama Dovlàtov va poder donar sortida a les coses que ja tenia escrites. Després de décades sent un escriptor silenciat per fi es podia expressar lliurement, ara només el mercat i els editors decidirien si sí o si no. Malauradament el seu èxit va esclatar de forma incontestable després de morir el 1990, va aconseguir ser un autor molt llegit a Rússia.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

El llibre m’ha agradat. No és el millor llibre per introduir-se al món dovlatià, però us agradarà si els seus altres llibres us han agradat. Com he dit abans aquí l’autor ens parla directament. Podria dir allò tan pedant: “aquest llibre ens permet desxifrar Dovlàtov.  Seria mentida, Dovlàtov no necessita ser desxifrat, no és autor difícil ni obscur, el que llegim és el que hi ha, amb els seus matisos, la seva mala baba, la seva tendresa, tot això. Els textos es presenten sols quan algú els llegeix i el millor per entendre Dovlàtov és llegir-lo.

L’única por que tinc és que aquest és el tipus de llibre que es sol publicar quan una editorial vol “rematar” un autor, després de la ficció el llibre més assagistíc, i així tancar un conjunt. Espero que aquesta no sigui la idea de LaBreu i que segueixin publicant Dovlàtov que ara ja només em queda El compromís per haver-ho llegit tot.

Coche / Harry Crews

Els llibres de Harry Crews es llegeixen o es llegeixen, i no ho penso argumentar, hi ha totes les ressenyes que he fet d’ell (fins i tot en la versió antiga del blog), o sigui que quan els de Dirty Works en publiquen un hi vaig de cap.

Tenim la família protagonista. Són els amos i treballen en un desguàs, agafen cotxes sinistrats i els converteixen en cubs de metall premsat que després s’envien riu amunt. Tenim el pare Easy Mac, el fill Mister, la filla Junell i l’altre fill, en Herman, que cansat del món familiar del desguàs Auto-Town fa una inversemblant promesa, promesa o happening o boutade o vés a saber què.

“Me comeré un coche. Me comeré un coche enterito, desde el parachoques delantero al trasero”. Lo soltó en la radio. Y en la tele. Hasta salió publicado en el Times-Union de Florida.
Junell y el anciano negaron con la cabeza y miraron a Mister como si acabase de soltar una obscenidad inconcebible. Nunca habían abordado el tema de frente. Decían cosas como: “Herman está loco si se piensa que puede hacer eso”. O:”Va contra natura y es imposible”. Pero habían evitado las palabras exactas: “comerse un coche”.

https://www.flickr.com/photos/greggjerdingen/
72 Ford Maverick © Greg Gjerdingen, Creative Commons

Es pensa jalar un Ford Maverick vermell nou de trinca. Però parlem una mica de la família: Mister s’encarrega de la màquina que premsa els cotxes, i Junell s’encarrega d’anar amb la grua a tota velocitat cap als accidents per endur-se els cotxes que han quedat reduïts a ferralla irrecuperable. Coneix a alguns dels polis i també la gent de les ambulàncies, com Bubba i el seu company.

El otro asistente, el compañero de Bubba, que se llamaba George, iba tendido en la parte de atrás de la ambulancia, sobre las sábanas blancas de la camilla deslizante, inhalando oxígeno, algo que solía hacer cuando llegaba al turno de noche con una resaca intolerable. Era un hombre huraño de mediana edad, de tez oscura y amarillenta, con una cabeza calva y pulida como un huevo. Solo podía engancharse al oxígeno cuando salían de servicio, lejos del supervisor, así que cuando la resaca era de las malas solía pasarse todo el trayecto pegado a la bombona verde de oxígeno. Mientras Bubba oscilaba y serpenteaba a través del denso tráfico, george rodaba y se tambaleaba sobre la camilla, pero sin quitarse la negra mascarilla de la cara. Junell intuyó que se trataba de una resaca monstruosa.

https://www.flickr.com/photos/magnera/
Emergency response to car crash – exercise – Hunnedalen © L.C. Nøttaasen, Creative Commons

I ara una anècdota sobre el desguàs:

Herman nunca había tenido suerte al expresar aquel sentimiento. La primera vez que lo mencionó estaba con su hermano Mister. Fue justo después de que el estado irrumpiese con la autopista, una carretera de acceso limitado y seis carriles que planeaba a veinte metros por encima de Auto-Town, donde iba a unirse con el puente Turner Memorial que cruzaba el río Saint John hasta Jacksonville.
A los diez minutos de abrir la autopista, un camión que pasaba por el puente se quedó sin frenos neumàticos, el camionero murió en el acto al saltar desde el camión en marcha y ser atropellado por el Toyota que le seguía con el morro casi pegado. El camión fue a estrellarse contra la mediana de hormigón y se abalanzó sobre las autoridades que habían acudido a la ceremonia de inauguración, toda una procesión de vehículos flanqueda por una escolta de motoristas y la Reina de la Belleza del estado a bordo de un descapotable.
El camión devastó la procesión. Llevó toda la noche despejar la autopista. Acabaron por derribar los guardarraíles y volcar los coches siniestrados directamente por el lateral para que cayesen desde una altura de siete pisos al Auto-Town de Easy Mack.[…]

Herman y Mister estaban en el patio viendo caer coches del cielo.

https://www.flickr.com/photos/156754622@N02/
scrapped cars_ © FreeUsePhotos, Creative Commons

Menjar-se un cotxe. És el més semblant a una heretgia en el pais que ha fet del cotxe el seu símbol, un país on a més a més el cotxe és pràcticament imprescindible (Nova York n’és l’excepció, i no serà pas per falta de cotxes), és com un ritu de pas: en complir 16 anys el carnet de conduir i amb sort poder “anotar” amb la xicota al seient del darrere.

Tenim quasi tots els personatges, falten els de l’hotel on Herman farà la seva proesa: el director el senyor Edge i la puta de l’hotel Margo. Ella fa tot just un any que ha sortit de l’institut on era animadora i ara es dedica a això, de guàrdia vint-i-quatre hores a l’hotel, com si fos un servei essencial més, de fet és molt possible que tingués aquesta consideració. Un parell de coses sobre Margo.

   —No conozco a ninguno de los que me follan —dijo ella—. Siempre ha sido así.

—Pero el defensa—dijo Herman tratando de ayudarla—, él…

—No lo pillas —murmuró ella acercando el rostro ardiente a escasos centímetros del suyo—. No me atrapó él, fue el Corvette. ¿Lo entiendes? Conducía un Corvette, y mi puto chulo, aquí en el hotel, tiene un Jaguar. Pero tú —exclamó con voz triunfante—. ¡Tú te vas a comer esa puta cosa! —Ahí sentada, temblando de puro furor—. Por amor de Dios, ojalá pudiera comérmela yo también, tragármela enterita. —Él sintió que le achicharraba los ojos con la mirada—. ¿Lo entiendes?

—Sí —dijo en voz baja—. Lo entiendo.

https://www.flickr.com/photos/keithallison/
Washington Redskins Cheerleaders © Keith Allison, Creative Commons.

La relació entre ells dos contínia quan Herman comença amb el seu projecte, un projecte que li hauria de durar uns 10 anys, menjant-se 250g de cotxe al dia.

   —Tenía los ojos abiertos. Y tenía miedo. Sigo teniéndolo.

—Déjame abrazarte —dijo ella—. Voy a abrazarte.

—Sí —dijo él.

Ella se levantó y se desvistió ante sus ojos. Se bajó la cremallera del vestido blanco y lo único que llevaba debajo eran unas bragas naranjas. Se las quitó y se quedó desnuda. Un único músculo esbelto lleno de hoyuelos.

—Dios, eres preciosa —dijo él. Tenía la vista clavada en las líneas marcadas de sus abdominales.

—De cuando era animadora —dijo ella—. Es posible que solo haya una cosa mejor para el cuerpo que ser animadora.

—¿Y es?

—Follar —dijo ella—. Si pones el corazón en ello, follar te mantiene en muy buena forma.

I ja ho tenim tot a punt, periodistes, televisió i públic disposat a pagar per veure a Herman menjant-se un cotxe. I aquí paro per no destripar el llibre. Els personatges són típics de Crews, lluitadors a un pas de ser perdedors (tampoc es que siguin guanyadors simplement per no perdre) i que són capaços de perdre el senderi si la sort els somriu, hi estan tan poc avesats que no ho saben gestionar.

http://airshipdaily.com/blog/best-literary-tattoos-loving-memory-harry-crews
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Com a cosa negativa del llibre: la part final em sembla brusca i precipitada, com si l’autor tingués més pressa per acabar que per arrodonir tota la part final, això comença a ser marca de la casa amb Harry Crews em sembla. No cal que digui que és un llibre recomanable, només us recordo que és de Harry Crews i amb això està tot dit.

Cero K / Don DeLillo

Primera novel·la de Don DeLillo que ressenyo aquí i en total la segona d’ell que em llegeixo, la primera no em va entusiasmar especialment però és un autor a qui sempre he tingut ganes.

L’argument del llibre juga amb la idea de congelar gent amb malalties incurables fins el moment que la ciència mèdica hagi trobat la manera de guarir-les. Una opció òbviament només a l’abast dels molt rics. Un detall que m’ha sorprés és que han d’estar morts per poder-los congelar i sotmetre a això. Per tant els maten i aleshores els congelen. Un sistema que recorda més al que feien algunes sectes.

https://www.flickr.com/photos/samueljohn/
Ice Spiral © Samuel John, Creative Commons.

—La catástrofe es nuestro cuento para irnos a dormir.

Me pareció que el hombre de los parpadeos estaba empezando a pasárselo bien.

—En cierta medida estamos en este lugar para diseñar una respuesta a cualquier calamidad que pueda azotar nuestro planeta. ¿Acaso estamos simulando el fin con el objeto de estudiarlo y tal vez de sobrevivir a él? ¿Acaso estamos adaptando el futuro, trayéndolo a nuestro marco temporal inmediato? En algún momento del futuro, la muerte acabará siendo inaceptable por mucho que la vida del planeta se haya vuelto más frágil.

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Sepulcre a Berlín © Joan Sorolla, Creative Commons

—Nanounidades implantadas en los receptores adecuados del cerebro. Novelas rusas, el cine de Bergman, Kubrick, Kurosawa y Tarkovski. Obras de arte clásicas . Niños entonando canciones infantiles en muchos idiomas. Las proposiciones de Wittgenstein, un audio texto de lógica y filosofía. Fotografías y vídeos familiares, la pornografía que más te guste. En la cápsula soñarás con antiguos amantes y escucharás a Bach y a Billie Holiday. Estudiarás las estructuras entrelazadas de la música y las matemáticas. Releerás las obras de Ibsen, revisitarás los ríos y los torrentes de frases de Hemingway.

https://www.flickr.com/photos/simpleskye/
215111 © Jake Guild, Creative Commons.

Finalment la dona del pare del protagonista (no pas la seva mare) es sotmet al tractament, i el pare després de flirtejar amb la idea d’acompanyar-la no. És molt ric, moltíssim, i la vida del protagonista està bàsicament resolta, i veurem la seva vida a un Nova York que sembla contemplar tot el món al caire de l’abisme. És la idea inicial del llibre, la fi del món i els rics que se n’escapen.

Després dels malalts comencen a congelar a gent sana que simplement vol viure més enllà del que sigui, potser amb els sers estimats que descongelaran quan les seves malalties siguin curables o sigui factible posar la seva ment en un cos nou de trinca. Són una mena d’enviats cap a un nou món que ja s’està creant al voltant del centre on els congelen, de moment ja han creat la seva pròpia llengua capaç de captar el nou sentit de l’existència que representen.

L’estil del llibre no em convenç, i ja em va passar amb l’altre llibre de DeLillo, no m’arriba. Trobo que és mortalment lent i en certs moments fins i tot confús. Em sento com quan llegeixo a David Foster Wallace, em deixa fred, trobo que no n’hi ha per tant. Això sí igual que amb DFW no he parat de llegir, i de totes maneres amb DeLillo no he tingut tants dubtes sobre si deixar o no el llibre, amb calma li aniré donant oportunitats, però no crec que m’arribi a entusiasmar.

Permagel / Eva Baltasar

El llibre comença i t’atrapa i et va arrossegant. No ens donem compte però el llibre ens agafa pel coll, ens tira contra el terra i aleshores comença a arrossegar-nos. No és un llibre per passar l’estona i ja, i tampoc és una protagonista que generi una gran empatia, això tampoc.

Però jo almenys no he pogut deixar de llegir. Un estil directe, de vidre (o de gel) com si fos natural per no interferir amb la història. Normalment els llibres que semblen escrits “fàcil” són els més difícils, i en aquest cas em torno a trobar amb un llibre petit que em reafirma en una de les meves dites: no us refieu dels llibres petits, mai.

I la protagonista? Doncs comença el llibre plantejant-se saltar des d’una bona alçada, i va jugant amb la idea d’altres maneres de suicidar-se, però no és només això del que ens parla.

La meva vida és un accident predicable, violador. No defineix la meva existència ontològicament sinó que l’ocupa com patrulles, s’hi fa forta i m’absolutitza. Autojustificada, em destrueix. Penso molt en el sexe, però també penso en alçades, en vies de tren, en Gillettes, navalles suïsses i ganivets de cuina, en barbitúrics, en piscines i en banyeres, en àcids, psicòpates, atracadors, banderes i semàfors vermells. Penso en autopistes, en direccions contràries, ponts elevats, testos que cauen, gossos rabiosos, serpents de cascavell. Penso molt en atacs terroristes, en errors mèdics, en xeringues plenes d’oxigen, esllavissades imprevistes, allaus provocades, avencs i pous amagats. Penso en ous caducats, en excés d’alcohol, en trampes de cérvol, rates nocturnes, graons esmussats, mines antigues, veïns tarats, bales perdudes, radiografies de crani, rampes a mar oberta, taurons despistats.

https://www.flickr.com/photos/mrlugosi/
bath (16 of 9) © Mr.lugosi, Creative Commons

No he pogut deixar de llegir, i això que la protagonista va i ve en els seus records però aconsegueix mantenir l’interés i la coherència del que ens està explicant, en cap moment ens perdem i això té mèrit. I el final és com la resta del llibre, cabró com un cop de puny a la boca de l’estómac.

Aquest llibre de la per mi desconeguda Eva Baltasar (desconeguda per mi, té una llarga trajectòria com a poetessa) ha estat tota una troballa, i s’anuncia com la primera part d’una trilogia, caldrà estar molt atent per quan surti la segona part Boulder, i la tercera Mamut. Podem estar davant d’un d’aquells llibres de que tothom en parlarà, i amb raó.

L’ordre del dia / Éric Vuillard

Aquest és el flamant guanyador del Premi Goncourt 2017. Al principi del llibre tenim nazis, una reunió de Göring i Hitler amb empresaris a demanar que passin per caixa que cal pagar la campanya electoral, una petició que ni sorprén ni incomoda, els prometen que cadascú podrà ser el Führer de la seva empresa. Les empreses paguen, i encara viuen a dia d’avui.

I després tenim la reunió (per dir-ne d’alguna manera) del president/dictador d’Àustria (Kurt Schuschnigg) amb Hitler, quan les intencions expansionistes de Hitler ja no sorprenien absolutament a ningú, però igualment es pretenia mantenir les formes, retardar l’esclat de la guerra una mica més, anar conquerint sense lluita.

https://www.flickr.com/photos/waffenss561/
ADOLF HITLER © WWIIHITLERTHIRDREICHHISTORY, Creative Commons.

Quan pensem en el nazisme i en el principi de la Segona Guerra Mundial el que ens ve al cap és épica, són paraules que s’escriuen en majúscula, són coses horribles però grandioses. I el que fa Vuillard és desmitificar això. Perquè tot allò va ser fet per persones que podien tenir un mal dia, o podien fer tonteries o… com si tota aquella grandiositat no hagués succeït gràcies a les persones que hi van intervenir sinó malgrat aquestes persones.

https://www.flickr.com/photos/photosnormandie/
p012485 © PhotosNormandie, Creative Commons.

Un exemple de tot això és l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, unes negociacions que eren pur xantatge per mantenir les formes i un plebiscit posterior amb l’oposició silenciada (de diferents maneres, totes elles efectives). Però en aquell moment la maquinària de guerra alemanya encara no estava al 100%, no era el que va ser només una mica després. Sort que els austríacs els esperaven amb els braços oberts perquè envair un país si els tancs fan pana ha de ser bastant complicat.

Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acabaven de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona una cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un exèrcit en pana és el ridícul assegurat. El general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit.

Tot aquest procès, i d’altres de la época, va estar ple de petiteses que el van fer possible, fins i tot d’accidents amb un punt còmic com els panzers fent pana. S’agafa la gran història i se la desmunta amb petiteses com demanar als empresaris calés i que aquests no només no s’hi neguin sinó que hi col·laborin amb entusiasme, com fer unes negociacions de vodevil perquè la invasió d’Àustria sembli una altra cosa…

I ho torno a repetir, les empreses que van entronitzar Hitler han arribat a avui dia, amb bona salut tot i les indemnitzacions que han hagut de pagar per beneficiar-se de treball esclau als camps d’extermini.

https://www.flickr.com/photos/ligthelm/
Düsseldorf, Germany © Rick Ligthelm, Creative Commons.

Per fer un apunt de mala llet al llibre: no deixa de ser curiós ser així de punyent amb els alemanys i els austríacs però no fer ni una insinuació sobre els enormes nivells de col·laboració (i facilitat per l’ocupació) que es van trobar els nazis a França, un oblit comú en molts autors francesos.

De vegades estableixo connexions estranyes entre llibres, i aquí la connexió la faig amb Stefan Zweig i el seu llibre Moments estel·lars de la humanitat, grans moments que no ho van acabar de ser, el general gris i cumplidor incapaç d’ignorar una ordre que hauria fet canviar el signe de la batalla de Waterloo, com a exemple més espectacular.

Una novel·la basada en la Història, sí, però que la posa en dimensió humana i amb minúscula i la fa molt més interessant, millor dir-ne un llibre d’història, sí.

 

La señora Fletcher / Tom Perrotta

Ja fa la tira em vaig llegir The Leftovers (no, no he vist la sèrie) i em va agradar prou per tornar a confiar en un llibre de Tom Perrotta.

La senyora Fletcher, Eve, protagonista, divorciada i mare d’un noi comença a patir la síndrome del niu buit quan el nano, Brendan, comença a anar a la universitat.

Un nano blanc de classe mitja justeta a la universitat. I la mare sola, sense saber massa què fer més enllà de treballar en una residència. S’apunta a classes a la universitat (hi ha diferents tipus i sembla que hi ha coses més públiques i després les universitats com les de les pel·lis), concretament a Teoria del Gènere. I es comença a fer addicta al porno de MILFs per internet. I ella és la típica mare que comprovava astorada com el seu fill esborrava l’historial del navegador, i ara està així. A més es comença a replantejar la seva sexualitat, una cosa a la que ajuda un consum de porno molt alt, adonar-se de les coses que fa el seu fill, els seus estudis i el treball amb gent gran, que dolorosament li recorda que la vida són quatre dies amb un final sovint molt fumut.

Brendan había cumplido su palabra a rajatabla los tres primeros días mandándole un único mensaje cada veinticuatro horas, aunque todos ellos decían en esencia lo mismo: “La universidad es genial!!!” […]

https://www.flickr.com/photos/blondinrikard/
Busy with the phone © Blondinrikard Fröberg, Creative Commons.
Pero ese día no había recibido ningún mensaje. Claro que era viernes y, tal como le acababa de contar Ted, Brendan estaría borracho, así que había una explicación. Pero, aún así, ¿su hijo iba a romper al cuarto día la promesa que le había hecho? ¿Tan irresponsable era? Claro que podía ser ella quien tomase la iniciativa, mandarle un sucinto “te echo de menos, besos” y esperar a que respondiese, pero ese no era el trato. El trato era que él le mandaría mensajes, y Eve quería que lo hiciese por iniciativa propia, sin sentirse presionado, porque la quería y deseaba incluirla en su vida. Pero ella ya sabía, mucho antes de terminar su partida contra Heather0007 (una victoria decisiva para Eve), que se estaba autoengañando. Esta noche su hijo no le iba a mandar un mensaje, y lo más probable era que al día siguiente por la noche tampoco lo hiciese. Él no era de esa clase de chavales, del tipo de los que piensan en su madre mientras se lo estan pasando en grande con sus amigotes o flirteando con una chica guapa de su residencia. De ahora en adelante Eve solo recibiría noticias de Brendan cuando a él le apeteciese comunicarse, si es que le apetecía —probablemente, cuando necesitase algo— y estaría de suerte si eso sucedía una vez por semana.

La protagonista és la mare, però s’alternen els capítols narrats per la mare o el fill, amb qui costa sentir alguna empatia, però fet i fet és un adolescent bastant estàndard. La conversa amb el seu “orientador” és un tràmit que tots els universitaris han de passar, és força tragicòmic.

—Pues bueno, Brendan, dime. —Hizo una pausa para aplicar el masaje al otro ojo, estirando con fuerza la piel, arriba y abajo, y hacia ambos lados—. ¿Qué esperas de la universidad?

https://www.flickr.com/photos/jnd90745/
underwear party © Oliver DelaCruz, Creative Commons.
Sabía que no podía contarle la verdad, que consistía en mi deseo de apuntarme a todas las juergas posibles y estudiar lo mínimo, pero no tenía preparada una respuesta para salir del paso, de modo que empecé a tartamudear.
—Yo… yo… bueno, esto… ya sabe. Buena pregunta. Supongo que un título.
—¿Un título en qué?
—Económicas. Creo. Si logro sobrevivir a las matemáticas.
—¿Por qué Económicas?
—Ya sabe. Para encontrar un trabajo en cuanto me gradúe.
—¿Qué tipo de trabajo?
—Cualquiera. Me basta con que me paguen una cifra de seis dígitos. Bueno, quizá no de entrada, pero sí en cuanto tenga un poco de experiencia. Ese es mi principal objetivo.
 El tipo puso cara de impresionado, pero con una mueca sarcástica.
—Pues buena suerte.
[…]
—¿Ya hemos terminado? —pregunté.
Asintió y me levanté. Cuando ya me dirigía hacia la puerta, me llamó.
—Brendan —dijo—. Tienes claro lo que es el consentimiento, ¿verdad?
—¿Perdón?
—Es un concepto muy sencillo. “No” significa “no”. Y una persona ebria no puede dar su consentimiento para mantener relaciones sexuales. Lo entiendes, ¿verdad?
—Sí —respondí—. No soy idiota.
—De acuerdo. Que tengas un buen semestre.

https://www.flickr.com/photos/andrepierre/
[no va a Columbia però m’agradava aquesta foto de la universitat]columbia university ©André-Pierre du Plessis, Creative Commons.
El company d’habitació de Brendan, Zack, i la noia que treballa amb Eve a la residència (tècnicament Eve n’és la superior) Amanda completen els protagonistes. Tots viuen en un lloc relativament proper a Nova York (almenys quan parlen de Nova York sempre comenten que no és gaire lluny, això poden ser 6 hores de cotxe pels americans) anomenat Haddington (no estic segur de si és l’enllaç correcte). La gent allà creix, se’n va a la universitat i amb sort no tornen, o ho fan derrotats per la vida i amb unes perspectives que fan que la vida de poble petit no sembli una opció tan depriment. En uns papers secundaris però també interessants hi ha Becca, lo nòvia d’institut de Brendan, i una noia que coneix a la universitat, Amber, aquesta és Amber:

Amber era dolorosamente consciente de la disparidad entre sus posturas políticas y sus deseos. Era una feminista global, defensora de las personas con minusvalías y una aliada incondicional de la comunidad LGTB en toda su gloriosa diversidad. En su condición de mujer heterosexual, cisgénero, físicamente sana, neurotípica, del primer mundo, de clase media y de raza blanca, luchaba para ser siempre consciente de su posición privilegiada y evitaba utilizarla para silenciar o ignorar las voces de quienes no gozaban de estas inmerecidas ventajas, que tenían mucho más derecho que ella a hablar sobre muchísimos temas. Como no podía ser de otro modo, Amber también luchaba con entusiasmo contra el capitalismo, el patriarcado, el racismo, la homofobia, la transfobia, la cultura de la violación, el bullying y todas las formas de microagresión.
Pero cuando se trataba de chicos, por algún misterioso motivo, solo le atraían los deportistas.
Era horrible. Deseaba sentirse más atraída por hombres que compartiesen sus convicciones políticas —los que abrazaban árboles, los inconformistas con el género, los activistas veganos, los okupas y boicoteadores, los alumnos de Estudios Sociológicos sobre la Raza Blanca, los intelectuales negros que llevaban gafas estilo Malcolm X—, pero no había manera de que funcionase. Siempre se quedaba prendada de deportistas: jugadores de fútbol americano, lanzadores de peso, delanteros de rugby, luchadores de la categoría de pesos pesados —incluso un odioso golfista, aunque él era un caso aparte—, la gran mayoría de los cuales eran chicos blancos, bebedores, con lustrosos pechos depilados, criados como privilegiados e incapaces de ver más allá de sus pollas. Y por supuesto a ella la utilizaban como un objeto desechable, sin ningún tipo de remordimiento o disculpa, porque en eso consistía ser un privilegiado: en gozar del permiso de tratar a los demás como una mierda sin dejar de estar convencido de que eres una buena persona.

https://www.flickr.com/photos/project_manager/
Busty amateur MILF with great cleavage © BUSTY UK MILF, Creative Commons.

Quan ja ens imaginàvem una típica història de mare avorrida i sola i nano passant-s’ho de cine a la universitat, el llibre ens porta sense que ens donem compte a la situació inversa. La mare gaudeix d’una segona joventut i independència mentre Brendan no aconsegueix adaptar-se, perquè mai s’ha hagut d’adaptar a res, és un nano que s’ha trobat el món i la gent adaptat a ell sempre i que la cosa no sigui així és completament antinatural. En un rampell torna a casa des de la universitat, i la reentrada no és fàcil.

—Joder, ¿qué problema hay? —preguntó él—. Cuando estaba en la universidad, cenabas sola cada noche.
Era cierto, por supuesto. Durante el otoño había cenado sola encantada porque así tenía que ser. La ausencia de su hijo formaba parte del necesario y correcto orden de la vida. El problema era su presencia ahora —un enorme paso atrás para ambos— y a eso se sumaba su asombrosa capacidad para acaparar más espacio del que le tocaba en la casa y ofrecer muy poco a cambio.
—Tienes razón. —Eve le señaló la puerta—. Pásatelo bien. Si bebes, no conduzcas.
—Ya lo sé, ya lo sé —dijo Brendan con tono cansino, como si fuese una persona adulta y madura de la que se pudiera esperar sensatez—. Disfruta del pollo.
[…]
Toda la libertad que había experimentado durante el otoño, esa mareante sensación de nuevos horizontes, había desaparecido por completo. Ya no era una estudiante que cavilaba sobre teoría feminista, bebía y bailaba con sus amigos, exploraba su sexualidad y cometía errores estúpidos pero muy excitantes. Ahora no era más que una simple mamá madura que cortaba cebollas, se sentía abandonada y limpiaba las pelusas del filtro del aspitador. Se sentía limitada y constreñida, como si la vida la hubiera vuelto a meter en una caja que conocía muy bien pero que se le había quedado pequeña.

https://www.flickr.com/photos/gozalewis/
Spicy Honey-Brushed Chicken on Couscous 07.20.09©timlewisnm, Creative Commons.

Hi ha més secundaris, com Margo (tot i que encara hi ha qui li diu Mark), els companys de classe d’Eve, en especial Julian, alguns dels ancians que viuen a la residència, alguns companys d’universitat de Brendan com el Sanjay… Els secundaris també tenen el seu paper en la trama, possiblement Becca i Amber per la banda de Brendan i Margo, Amanda i Julian per la part d’Eve siguin els més significatius.

Aquesta és la virtut del llibre agafar una història que veiem venir i donar-li la volta, i convertir-la en una cosa a més a més de més sorprenent més terrorífica. La idea de recuperar una certa independència i tornar-la a perdre és… per no parlar de que Brendan està malbaratant molts diners i moltes oportunitats de cara al futur.

https://www.flickr.com/photos/peabodyawards/
[Tom Perrotta] The Leftovers ©Peabody Awards, Creative Commons.
Amb aquest resum i aquests elogis i tots aquests personatges algú pot pensar que aquest és un llibre gruixut, i no és el cas, 360 pàgines que es llegeixen pràcticament d’una tirada un cop s’agafa velocitat de creuer.

Aquest llibre me n’ha recordat d’altres, Tom Wolfe va fer un retrat de les universitats nordamericanes a Sóc la Charlotte Simmons, però sobretot aquest llibre trobo que s’emparenta molt i molt bé amb els de Charles Baxter però sobretot amb els de Nickolas Butler, connexions que em venen al cap llegint un llibre. Molt recomanable.

Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.