Los huesos del invierno (Winter’s Bone) / Daniel Woodrell

En aquest article podeu saber una mica què coi és la “gritlit”, si us interessa, hi entra tot el que publica Dirty Works i altres llibres, com aquest que per això me l’he agafat. És un tipus de literatura i d’ambientació que m’agrada, no sé ben bé perquè, això tampoc, però m’encanta i de fet la meva llista de llibres llegits recentment n’és una bona prova.

Aquesta és la història de Ree, una adolescent que es fa càrrec d’una mare completament absent i dels seus dos germans petits a la seva casa dels Ozarks, terra de rednecks i cuiners de meta. Precisament per això de cuinar meta son pare és a la presó. Un dia rep la visita del sheriff, li torna els dos germans ja que l’escola ha tancat per la nevada que es preveu i li comunica una cosa: el seu pare està en llibertat condicional i ha posat com a aval per la fiança la casa i les terres on viuen, si no es presenta al jutjat el proper dilluns els embargaran i desnonaran.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Backwoods Preacher, Arkansas © Rod Waddington, Creative Commons.

Parlem del pare:

Su padre podía estar en cualquier parte.

Su padre podía creer que tenía motivos para estar prácticamente casi en cualquier parte o hacer prácticamente cualquier cosa, aunque por la mañana los motivos le parecieran ridículos.

Una noche, cuando Ree era una mocosa, su padre tuvo un encontronazo con Leroy Dolly el Machote y le pegaron un tiro en el pecho allá por el río Twin Forks. Iba eléctrico de meta, emocionado por el tiro que le habían pegado y, en vez de ir directo al médico, condujo cincuenta kilómetros hasta la taberna Tiny Spot de West Table para enseñar a sus colegas la sangre y el glamuroso agujero de bala. Sonriendo, se cayó redondo y los borrachos lo llevaron al hospital; nadie pensó que fuera a ver el mediodía hasta que lo vio.

Su padre era un tipo muy duro pero los planes se le daban mal. Se había ido de la meseta Ozark a los dieciocho años con la intención de ganar mucha pasta en los pozos de petróleo pero terminó en Texas boxeando con mexicanos por una miseria. Él los aporreaba, ellos lo aporreaban a él, todo el mundo sangraba, nadie se hacía rico. Al cabo de tres años volvió al valle sin haber ganado en la aventura más que nuevas cicatrices alrededor de los ojos y unas cuantas anécdotas que hicieron reír a los hombres una temporada.

https://www.flickr.com/photos/pandora_6666/
snowy barn © Jo Naylor, Creative Commons.

Ara Ree haurà de buscar a son pare i per això ha de recorrer a amics i familiars que no tenen cap ganes d’ajudar-la en res, la gent que et rep a trets només si creu que mereixes el preu d’una bala, o ni això. Els primers de la familía semblen casos perduts fins que veus que no, que l’estranya és Ree, la seva família és… peculiar, o adaptada al medi com preferiu.

Ree se helaba en su tienda chata. Por no pensar en otra cosa se le ocurrió repasar la lista de nombres de los Milton: Puños, el Rubio, Siluro, Araña, Juergas, Gallo, Chatarra… el Zurdo, Perro, Pincho, Ojos Rojos, Mamita… Algodón, Morro de Cerdo, Diez Centavos, Cerbatana… suficientes.  Suficientes Milton. Tener a mano unos pocos nombres de hombre era una táctica heredada de las costumbres de los antiguos gitanos hojalateros, costumbres que se habían abandonado en los tiempos de Haslam, Fruto de la Fe, pero a las que se volvió con entusiasmo cuando se desataron las grandes rencillas y los muros sagrados se vinieron abajo. Que el sheriff o cualquier otro gerifalte intentara llevar un registro oficial de los Dolly varones, habiendo tantos que se llamaban Milton, Haslam, Arthur o Jessup. Arthur y Jessup eran los menos frecuentes, no más de cinco de cada, probablemente. El gran nombre de los Dolly era Milton: había al menos doce en el mundo de Ree. Poner Milton de nombre a un hijo era una decisión que se tomaba con la intención de trazar el mapa de su vida incluso antes de que hubiera nacido, porque, entre los Dolly, ese nombre suponía expectación e historia. Algunos nombres podían alzarse y recorrer muchos caminos en varios sentidos, pero los Jessup, los Arthur, los Haslam u los Milton nacían para recorrer únicamente el camino pisoteado de los Dolly hasta el lugar oscuro, para vivir y morir según las costumbres más ferozmente observadas de su linaje.

https://www.flickr.com/photos/worker101/
meth lab at dusk © Worker101, Creative Commons.

El paisatge és pràcticament un personatge més. Un entorn rural, aïllat, tancat en sí mateix, endogàmic, terra de coiots, de cacera i carn de cèrvol deixada assecar als porxos, terra d’ensenyar als nens a disparar abans dels deu anys, i si cal de caçar i menjar esquirols, i on qui no cuina meta és perquè la ven, o la consumeix, però el més probable és que ho faci tot alhora. Si a algú dels seus el tracten com tracten a Ree quan pregunta per son pare fa por pensar quina seria la reacció si les indagacions les fes algú de fora.

Un fragment amb el tío Lágrimas, bastant definitori del personatge.

El tío Lágrimas alargó el brazo hasta la guantera y cogió un biberón lleno de meta. Desenroscó el tapón, lo dejó en el salpicadero, esnifó dos veces del biberón, golpeó el volante y dijo:

—Todos los días hay que estar preparado para morir… Solo así puedes salvarte.

https://www.flickr.com/photos/craigdietrich/
The Candy Lady Blue “Meth” Candy © Craig Dietrich, Creative Commons.

Al marge d’això però amb certa relació no puc deixar de recomanar la sèrie de Netflix Ozark, per si voleu saber més o simplement veure una sèrie ambientada en aquest particular entorn i les persones que crea.

El llibre és molt recomanable, passa en un moment, i deixa marques, no és un llibre innocu, com tots els bons.

Dar la cara / Larry Brown

No és el primer llibre que ressenyo de Larry Brown, abans han caigut aquests, i serà el darrer mentre la gent de Dirty Works no en tregui més.

Aquest senyor era el puto amo, i en aquests contes ho demostra. Peces petites però on hi ha tots els elements que en són característics, gent colpejada, castigada, més enllà del que és suportable, entre gent que està igual o pitjor. Hi ha alcoholisme, treballs de merda, violència, armes i trets… tot com un embogit còctel del que no pot sortir res de bo, i evidentment, no en surt.

Això és del conte que dóna títol al llibre Dar la cara:

—¿Vas a seguir viendo eso? —dice ella, pero lo dice con voz soñadora, besándome, como si no le importara mi respuesta.

No digo nada al apagar la tele. No puedo hablar. Pienso en nuestra luna de miel, en aquella pequeña habitación de Hattiesburg, cuando ella se llevó los brazos a la espalda y echó los hombros hacia delante, en cómo se aflojaron y cayeron las copas del sujetador cuando se deslizaron los tirantes por sus brazos. Creo que el primer amor es el mejor, que uno ya nunca encuentra nada mejor. Lo hizo como si me estuviese diciendo: “Aquí estoy, soy toda tuya, enterita, para siempre”. Nada ha cambiado. Ella apaga la luz y ambos tendemos los brazos para encontrarnos en la oscuridad, como dos ciegos.

https://www.flickr.com/photos/mcgraths/
Project 50 – Day #6 (Midnight) © Sean McGrath, Creative Commons.

I això de Kubuku a las riendas:

Sue ya está harta.

—¿Cuándo vas a admitirlo? —dice.

—¿Admitir qué?

—Ya lo sabes, amiga. Que vienes a emborracharte aquí todas las noches. Hasta las tantas.

Ella dice:

—No sé de qué me hablas —como si se sintiese ofendida. Ella bebe a diario. Incluso los domingos. Sobre todo los domingos. Los domingos son lo peor porque no hay nada abierto. Como no se pase por la tienda el sábado por la noche, el domingo por la tarde va a estar subiéndose por las paredes. Ha llegado a emborracharse viendo la misa que retransmiten por la tele el domingo por la mañana, hasta deprimirse y acabar inconsciente antes de la hora de comer. Entonces Alan y Randy tienen que volver a comer pastel de pavo.

https://www.flickr.com/photos/modofodo/
Happy Daze Liquor © el-toro, Creative Commons.

Un dels contes és en forma de poema, l’argument és que un cotxe atropella al gos d’un nano, quan el cotxe torna enrere per recuperar la llanta el nano decideix que és de justicia llençar-li un maó, el maó trenca el vidre i impacta al conductor que queda inconscient i el peu s’enfonsa en un acte reflex a l’accelerador… fins un arbre proper… us imagineu el quadre.

Això d’El viejo Frank y Jesús:

Ahora la casa está en silencio.

El jardín también.

Si el viejo Frank estuviera aquí querría salir. El viejo Frank. Viejito y bueno. La cosa más feliz que os podáis imaginar. Saltaría para quitarte la galleta de la mano. Saltaba casi un metro. Y meneaba ese rabo regordete con todas sus fuerzas.

El viejo Frank.

El señor P piensa ahora que lo mismo tendría que haber disparado a su esposa en lugar de al viejo Frank cuando empezó a sugerir que había que cargarse al viejo Frank. Ahora es demasiado tarde.

O el personatge protagonista de Vida nocturna, en un parell de fragments:

https://www.flickr.com/photos/johnnysilvercloud/
Beard of Sorrow © Johnny Silvercloud, Creative Commons.

Hace ya tiempo que llegué a la conclusión de que no es fácil satisfacerlas, al menos no para mí. Hay tíos que pueden abordarlas sin más y ponerse a hablar con ellas tan campantes, contarles lo que sea. Yo no. Yo tengo que esperar, armarme de valor, tomarme unas cuantas cervezas. Tengo que quedarme un rato sentado, en una mesa o en la barra, y estudiarlas detenidamente hasta dar con una que parezca que no vaya a rechazar mis avances. Esto suele significar elegir a una que está sola, que quizá sea un poco mayor que el resto o que incluso no tenga muy buena pinta. A veces espero a que se ponga a bailar con otro hombre, solo entonces me lanzo y entro en acción cuando vuelve a sentarse. A veces, si veo a una cuyo aspecto me atrae, hago que le lleven una copa a la mesa. Pero ya digo que no es fácil.

[…]

https://www.flickr.com/photos/rdissell/
IMG_0463 © Rachel Dissell, Creative Commons.

—Estás divorciada —digo.

—Ufff. Ojalá.

He aquí justo lo que menos necesito en este momento: enrollarme con alguien que tenga más problemas que yo. Como si no me bastase con la condicional. Lo que menos me hace falta ahora es enrollarme con una tía que va a pasarse toda la noche ahí sentada contándome lo bien que la follaba su marido. Pero tiene unos pechos realmente estupendos. Y no creo que me haga ningún daño sentarme un rato con ella a charlar. Puede que esté tan sola como yo.

—¿Entonces? ¿Separada? —le pregunto.

—Sí.

—¿Desde hace mucho?

—Unas dos semanas. Pero mira. Me importa una mierda lo que haga ese lamentable hijo de puta. Por mí, como si no vuelvo a verle en toda mi vida.

—Y has salido a pasártelo bien.

—Ni lo dudes.

Le digo que creo que eso podemos arreglarlo.

https://www.flickr.com/photos/jeepersmedia/
Lumber © Mike Mozart, Creative Commons.

Em declaro fan absolut del penúltim conte del recull Adiós a la ciudad, sensacional, no poso cap fragment, hauria de copiar el conte sencer i és relativament llarg, possiblement el més llarg amb una vintena de pàgines que es llegeixen en un sospir.

Si voleu començar amb alguna cosa de Larry Brown aquest és el llibre, una degustació de Brown a xupitos per estar segurs de si és el vostre estil de llibre abans de decidir-vos a les seves molt recomanables novel·les.

Barcelona 2101 / Valentí Puig

Primer llibre d’aquest autor, a vore què tal surt. El principi un argument situat en una Barcelona distòpica sona prou bé, almenys d’entrada.

Un dels problemes o característiques de la ciència-ficció és que cal explicar moltes coses, i normalment ningú s’hi entreté abans i aquestes coses les anem descobrint a mesura que llegim. OK. I ja des del principi una crítica, em sembla bé que es vulgui “fabricar” un llenguatge propi, però fer-ho a base de farcir-ho de paraules en anglès no sé si és molt realista, i a més a més hi ha un detall: jo sé anglès, però la gent que no en sap es veurà obligada a recorrer a un diccionari, com em passaria a mi si a l’autor li hagués donat per enlloc de l’anglès fer servir el francés o l’alemany. Les notes al peu amb la traducció de qualsevol cosa que no estigui en l’idioma del llibre són necessàries!

https://www.flickr.com/photos/debaird/
*see attached © debaird™, Creative Commons.

Tenim robots, humans modificats, i una societat bastant apàtica on treballa qui vol a la ciutat-estat de Barcelona DF. Tot ho controla una intel·ligència suprema, la Màquina, els robots van anar sent progressivament millor que els humans i al final han ocupat el poder. A més a més el protagonista, en Frisco, descobreix per la resistència que comencen a haver-hi robatoris de nadons humans. Robots que volen descendència roben bebés humans.

Frisco anava sempre en botes i pantalons de muntar. Havia nascut a Barcelona, de pare mort sempre present i mare autocràtica. Nasqué agressiu, tingué una infància infeliç, lluny dels afectes, en un internat. Estudiant precoç, obtingué una beca pel SomaFree de Panamà. Mom defensava successives causes amb tanta intensitat —com per exemple la pedagogia unitària— que havia fet que Frisco passés la infància i l’adolescència en un internat mixt centreamericà on cohabitaven humans abandonats per la família després de nèixer i clònics postincubació, tots acollits per l’Estat en un règim creatiu. A la nit, per la finestra del dormitori general veien passar tot de monstres electrònics que eren conduïts a l’extinció per incapacitat, reduïts per l’ús a la condició de ferralla. Després, no podien dormir i, especialment els clònics tenien la premonició atroç del dia en què passarien per davant de la finestra d’algú, vençuts per l’obsolescència i la fatiga de materials.

https://www.flickr.com/photos/jxson/
Trip to the dump © jxson, Creative Commons.

L’entorn està molt pensat, l’autor ha donat moltes voltes a com ha de ser aquesta societat en aquesta futura i bastant tètrica Barcelona DF. Si la història està al mateix nivell de treball aquest serà un molt bon llibre, malauradament no és el cas. La història és una excusa per retratar aquest món i és tractada com a tal, no pas com a centre i nucli del llibre. I és una llàstima. La història és molt plana, amb anades i vingudes, sense tensió dramàtica, i cap al final amb un desvari místic que se m’ha caigut una mica de les mans.

En resum: ambientació i llenguatge? Molt bé. Personatges i argument? Per aquí falla la cosa. Tota la part d’ambientació i de retratar aquest món futur amb la seva societat, les seves religions, les seves distraccions… està molt ben feta però la part de la història sembla més un esbòs esquemàtic que un llibre acabat i rodó, no és rodó, almenys en aquest aspecte. Un llibre que promet i que per mi es queda en això, en una promesa.

Sempre hem viscut al castell / Shirley Jackson

Sembla que aquest llibre és un clàssic del terror, i que el publiqui L’Altra és una garantia prou ferma com per decidir-m’hi.

Només començar a llegir notem que alguna cosa no va alhora. L’hostilitat que des del poble tenen a la família Blackwood no és normal sota cap punt de vista, ni racional tan sols.

I el millor és el principi. El llibre avorreix, no hi ha per on agafar-ho, una trama confusa que pràcticament no avança o ho fa sense aclarir gaire res del que sigui que passa. No entenem perquè passa el que passa, sembla que tots són morts, i aleshores queda una història de fantasmes o… No.

Està ben escrit, sí, i és curt, que sempre ajuda. I aquestes són les seves úniques virtuts, gràcies a l’extensió limitada l’he acabat, amb més pàgines ni tan sols ho hauria fet. L’única cosa que m’ha fet por d’aquest llibre ha estat el que m’he arribat a avorrir.

Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

L’anterior llibre de Marta Orriols em va agradar prou, i en sortir aquest hi ha hagut un cert rebombori, sembla que l’autora s’ha superat i enlloc d’un recull de contes ara ataca amb una novel·la, i una novel·la necessàriament dura. No dura d’estil, dura de contingut, i des de l’inici, sense preparació ni anestesia.

 

Per fer-vos una idea una mostra, a les primeríssimes pàgines:

Estàvem vius.
Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida.
Algunes nits, del llit estant, envoltats pel confort d’uns coixins flonjos i enormes, i des de l’arrogància de la nostra joventut tardana, miràvem les notícies en la penombra, amb els peus entrellaçats, i era aleshores quan la mort, sense que nosaltres ho sabéssim, s’acomodava tota blavosa als vidres de les ulleres del Mauro.
[…]
Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
[…]
El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

 

https://www.flickr.com/photos/4645711/
alone © {Wheat}, Creative Commons.

Així ens trobem amb la protagonista, Paula, intentant refer-se, necessitant que la deixin tranquil·la i gestionant el final de la relació, justament abans de l’accident el Mauro li confessa que hi ha una altra dona i que la deixa. No només cal gestionar la mort, una mort a més a més en aquestes circumstàncies anòmales, d’algú que per ella encara era la seva parella tot i que ell ja estigués passant pàgina.

I la vida segueix, ella és neonatòloga, una especialitat que obliga a gestionar la probable mort de nadons, però és també un entorn ple de vida. A ella aquest “la vida segueix” la desconcerta i l’irrita, i comença a acumular hores de feina a l’hospital.

Quan he arribat a tres quarts de tres, la Marta i la Vanesa s’estaven posant la bata davant dels armariets, esvalotades, rient pels descosits.
—Bona tarda, noies. Veig que la guàrdia promet.
M’arrosseguen de seguida pel riu de la seva alegria i em parlen d’una botiga d’objectes eròtics que han posat als baixos de l’edifici on viu la Vanesa, a Horta. Em volen convèncer perquè les hi acompanyi una tarda. La Vanesa i la Marta són les residents que tinc al meu equip i les adoro. He intentat no estimar-les gaire perquè sé que acabaran marxant d’aquí a uns mesos, però ha estat impossible. Són tan joves i la vida els queda tan bé…

https://www.flickr.com/photos/xubangwen/
Ladies locker schrägen Schnalle Taille Jeans © Mathilda Samuelsson, Creative Commons.

La Paula intenta superar el trauma, però sobretot intenta que la deixin tranquila sobre com superar-lo, o si vol o no, vol recuperar la capacitat de decisió que sembla que entre tots li han tret, ha quedat desaparellada però en més d’un sentit.

Som dos adults que, com tants d’altres, hem quedat fora dels circuits familiars, fora de les maternitats, de les paternitats, de les parelles. Dos adults que viuen sense estar íntimament compromesos amb un altre ésser humà. Som lliures o potser presoners de la nostra llibertat.

https://www.flickr.com/photos/kunfy/
couple ©Thomas Bartherote, Creative Commons.

No és un llibre fàcil i tenir empatia amb la protagonista de vegades costa, però ella no vol la nostra empatia, ni que l’entenguem. No vol tirar endavant però no li queda un altre remei, i ho ha de fer amb les cicatrius, amb amputacions, una condició que ja no la deixarà, no tornarà a ser la d’abans.

El llibre és dur, trist i colpidor, i es llegeix en un moment perquè enganxa com una mala cosa. Si l’Anatomia de les distàncies curtes era un llibre que prometia aquest és un llibre que confirma Marta Orriols com una de les veus que val tenir molt en compte.

https://www.aldia.cat/catalunya/territori/noticia-marta-orriols-literatura-intimista-reflecteix-vida-amb-les-gestes-quotidianes-petits-herois-20181004100322.html
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Las doce balas de Samuel Hawley / Hannah Tinti

Tinc un problema (probablement més d’un): llegeixo ressenyes d’algun llibre i a poc que m’engresquin busco el llibre i el llegeixo i també en faig una ressenya, perpetuant una mena de cicle sense sentit, en fi. Vaig llegir aquesta ressenya d’aquest llibre escrita per Kiko Amat i hi vaig anar de cap. Des que Kiko Amat em va descobrir Harry Crews i Donald Ray Pollock que em crec les seves recomanacions a ulls clucs, almenys mentre no canviï de criteri. Primer tast amb aquesta autora, aquesta és la seva pàgina i aquesta la seva entrada a la wikipedia.

El llibre comença amb la història de la filla de Sam, Loo, disparant un fusell el dia del seu dotzè aniversari. I veiem quin és el modus vivendi d’ells dos: bàsicament  anar d’un lloc a un altre de manera bastant continuada sense la possibilitat d’arrelar enlloc.

https://www.flickr.com/photos/kstepanoff/
bad girl © Konstantin Stepanov, Creative Commons.

Loo se había pasado la vida yendo de un sitio para otro. Estaba acostumbrada a dejar cosas atrás. Permanecían instalados en una localidad durante seis meses o un año, y un buen día Loo volvía a casa del colegio y su padre tenía la camioneta cargada, y luego viajaban la noche entera, o dos noches, o semanas —alojándose en un motel detrás de otro y durmiendo a veces en la trasera, bajo una vieja piel de oso, con el seguro de las puertas echado—. De pequeña, la aventura le resultaba apetecible, pero según pasaban los años se le fue haciendo cada vez más difícil cambiar de colegio, hacer nuevas amistades, ser siempre la única que no se enteraba de los chistes. Empezó a temer los traslados, pero una parte de ella también los deseaba, porque implicaban que podía cesar en sus intentos de adaptación para limitarse a ocupar el lugar que le correspondía: el asiento del pasajero en la camioneta de su padre, lanzada a toda velocidad por la autopista.

https://www.flickr.com/photos/42220226@N07/
1966 Ford F-100 Styleside Pickup © Sicnag, Creative Commons.

La família la formen ells dos, pare i filla, la mare va morir fa anys i el llibre comença quan ells dos s’instal·len al poble de la mare, on encara hi viu l’àvia que al principi no vol saber-ne res d’ells. És un poble pesquer on Sam es guanyarà la vida fent de pescador furtiu, ell és tot un caràcter, i també la filla, la Loo. L’adaptació i l’acceptació entre ells dos i el poble no serà gens fàcil.

De modo que para demostrar que no estaba teniendo sexo con Loo acabó siguiéndola un día al salir del colegio para tumbarla en la arena, quitarle las sandalias y arrojarlas al océano, tan lejos que la chica tuvo que nadar para ir a recogerlas antes de que se las llevara la corriente. Se vio arrastrada bajo el agua, hasta el mismo fondo, y tragó tanta arena y tanta sal que le salían por los ojos. Cuando por fin consiguió regresar a la orilla,llevaba la ropa pegada al cuerpo, igual que su padre cuando volvío a subirse al embarcadero, y tras gatear y toser y liberarse, fue una persona distinta de la que era cuando se metió en el agua. Ya no estaba asustada.
Loo agarró un trozo de madera de deriva y echó a correr en pos de Marshall Hicks. Lo dejó inconsciente del golpe. Luego eligió el dedo índice del chico y lo dobló hacia atrás hasta rompérselo. Com el chasquido del hueso dejó sellado su miedo, como quien ajusta el témpano de un tonel y lo clava a martillazos.

Un cop al poble accepten a en Sam el comencen a rondar les vidues, no deixa de ser un home sol i amb una filla en un poble on moltes dones han perdut els marits al mar. Però tant Sam com Loo no semblen gaire disposats a entrar en el joc. Ens enterarem de la vida de Sam i de com ha aconseguit tenir el cos ple de cicatrius de ferides de bala.

Els flashbacks són una constant i ens hem d’anar acostumant a dues línies de narració. Per una banda les coses que passen “ara” amb Loo entrant de cap en una adolescència rebel i complicada, i per l’altra els anys de joventut de Sam. A la mort del seu pare Sam va quedar fet un bala perduda que es va escapar de la llar d’acollida, i amb el fusell patern va atracar una licoreria i va començar una carrera en el món criminal. Aquesta carrera li ha representat ferides de bala, però també gràcies a això va conèixer a Lilly, amb qui es va casar i va tenir a Loo.

Fue así de fácil. Estuvieron hablando hasta que cerró el local. Pagaron y le dejaron propina a la camarera. Luego alquilaron una habitación en el motel de enfrente.

Lily lo había cogido de la mano en el aparcamiento. Eso se le fijó en el recuerdo más que el sexo de aquella noche: cómo se quedó mirando los dedos de Lily entrelazados con los suyos, sin acabar de creerse que su suerte hubiera podido cambiar tanto.
Pasaron una semana juntos en ese motel. Leyendo el periódico por la mañana, encargando comida de fuera, compartiendo historias, jugando a las cartas y haciendo el amor hasta fatigarse lo suficiente para dormir. Lily le cambiaba las vendas y le limpiaba la herida de la pierna, y cuando se ponía el sol, Hawley se acercaba cojeando hasta la piscina y la miraba nadar entre las luces azules en ropa interior. Lily tenía unas piernas largas y potentes, se le notaban los músculos de la espalda, su cara era un borrón cuando la asomaba para respirar entre brazadas.

 

https://www.flickr.com/photos/vwcampin/
Night Swim © Shelby L. Bell, Creative Commons.
Cuando terminaba con la natación, Lily salía del agua en un movimiento fluido, luego se le acercaba chorreando sobre el suelo de cemento. Él le tendía una toalla y la envolvía en ella y sentía el frío de su cuerpo a través del tejido.
https://www.flickr.com/photos/see-through-the-eye-of-g/
Marble Walk © GollyGforce – Living My Worst Nightmare, Creative Commons.

Tot aquest passat és el que desconeixiem, el crim organitzat, els “encàrrecs” i el fet de no poder anar als hospitals a curar-se les ferides (els hospitals estan obligats a informar a la policia de les ferides de bala). Amb això anem intuint el perquè d’aquest moviment constant que sembla una fugida i cada cop tenim més elements per preveure que no és que ho sembli, ho és. I mentre anem descobrint això Loo va descobrint coses de la seva mare, a través de l’àvia, coses que fan que la història que son pare li ha explicat comenci a trontollar.

Fue como mirarse en un espejo. La misma esperanza intermitente de Loo, la misma desesperada necesidad de ser amada, ahí estaban, en la madre de Marshall. Y también en el director Gunderson, en esa vieja foto de su promoción en que tenía a Lily asida por la cintura. Y también en Agnes, apretando con los pies los estribos de la mesa de parto, oyendo el llanto de su hijo. Y estaba en Hawley, llorando con sus trozos de papel en el cuarto de baño. Sus corazones pasaban todos por la misma locura —el hallazgo, el éxtasis, la pérdida, la desesperación—, como planetas dando vueltas alrededor del Sol. Cada uno con su propia fuerza de gravedad, acercándose y aferrándose a todo lo que entraba en sus atmósferas. Incluso Loo, escribiendo sus miles de nombres allá lejos, al borde del universo, se sentía mejor sabiendo que otros viajaban por su mismo derrotero elíptico, que a veces se cruzarían con ella, que encontrarían el amor y lo perderían y se recuperarían del amor y volverían a amar; porque si iban todos en círculo, y Loo era Plutón, cada 248 años incluso ella tendría la suerte de estar más cerca del Sol.

Tenim aquestes dues històries, a mi m’interessava més l’entrada de Loo en el món adolescent-adult que no pas el passat del pare, crec que és una part que es desaprofita perquè cal explicar tota la vida del pare, les seves dotze bales. Mentre Loo s’enamora de Marshall i comença a falsificar i aprén fer el pont als cotxes mentre treballa de cambrera al Sawtooth, un dels restaurants que compren peix a son pare, el restaurant el gestiona el director de l’institut on va Loo i que fa molts i molts anys estava col·lat (i no correspost) per la seva mare, Lily.

https://www.flickr.com/photos/elsiehui/
Fisherman Direct Seafood – 1 Piece Cod and Chips © Elsie Hui, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat molt. Posats a trobar-hi alguna pega és possible que sigui massa extens, un ritme més ràpid permetria “aprimar” el llibre, però estic posant-me molt perepunyetes, les pàgines passen bé, hi ha la combinació justa de plantejar interrogants i respondre coses i un crescendo final que deixa sense alé i amb la història millorant encara una mica més. Una autora que és un descobriment, un més, no em dóna la vida per tot el que voldré llegir…

La mort del comanador. Llibre 1 / Haruki Murakami

L’autor Haruki Murakami el sento com una assignatura pendent, la meva dona (Senyora Dolenta?) n’és molt fan i a casa tenim crec que tots els seus llibres. Jo només n’he llegit Tòquio blues, After dark i La noia de l’aniversari, hauré de posar-me amb la seva lleixa però de moment assaltaré el seu darrer llibre.

La dona del protagonista vol trencar la relació, i ell decideix marxar i vagarejar per Japó abans d’establir-se en una casa aïllada que li deixa un amic, una casa que pertany al pare de l’amic que era pintor com el protagonista. Té un parell de relacions amb algunes dones a les que fa classes de pintura en una escola del poble més proper, amb una d’elles la relació s’allarga força temps.

De vegades, mentre érem al llit, feia un esbós a llapis del seu cos despullat. Gairebé tots eren dibuixos pornogràfics. Per exemple, jo penetrant-la o ella amb el meu penis a la boca. Ella es posava vermella, però en realitat li agradava mirar aquells dibuixos. Quan es tracta de fotografies, a la majoria de les dones no els agraden, i la persona que les fa els provoca un sentiment de rebuig o de desconfiança. Quan es tracta d’esbossos, en canvi, si estan ben fets, a quasi totes les dones els agraden, segurament perquè hi troben l’escalf de la vida, operquè com a mínim no hi veuen una simple fredor mecànica.

https://www.flickr.com/photos/wet-hot-lips/
Naranja © Eleazar Fuentes, Creative Commons.

La seva idea de deixar de pintar retrats per encàrrec i pintar coses que li agradin no acaba de funcionar, està bloquejat. Fins que li arriba un encàrrec, un altre retrat d’un home de negocis, ell ja no s’hi vol dedicar però li ofereixen una xifra tan astronòmica que no s’hi pot resistir. A més a més li exigeix que pinti el retrat en l’estil que més li agradi, completament lliure, i també exigeix posar quan fins aquell moment els retrats els feia en base a una petita xerrada i algunes fotos. Aquest estrany i enigmàtic home és un dels pilars de la història, viu en una casa que es pot veure des de la casa on viu el protagonista, són veïns en certa manera.

Tornem al protagonista. Troba un quadre a la casa on viu, un quadre estrany que duu per títol La mort del comanador, un quadre ambientat en un Japó de fa segles, però potser això és només el que sembla, la superfície? La història d’aquest quadre i de l’home que el va pintar també apareix. El pintor va passar els anys de joventut a Viena durant l’Anschluss i després va tornar de manera precipitada i en fer-ho va deixar l’estil de pintura occidental per l’estil de pintura japonesa, un estil on s’engloba el quadre, un quadre amagat i que mai va ensenyar a ningú.

https://www.flickr.com/photos/ergsart/
[Òbviament aquest no és el quadre però us podeu fer una idea de l’estil] hokusai_te_plantation_katakur_surug_province © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons, Domini Públic.
I les relacions del protagonista amb la dona casada, que sap algunes coses sobre el seu misteriós client, en Menshiki, i li explica bocins d’informació entre clau i clau. I els records de la germana del protagonista i…

Bé, evidentment, no tothom era una simple ombra. I és que, de totes aquelles persones, vaig triar dues dones i hi vaig mantenir una relació personal. Quan vam començar a tenir relacions sexuals, totes dues van deixar de venir a l’acadèmia. Els devia incomodar. Jo vaig sentir una certa responsabilitat.

La segona d’aquelles dues dones (la més gran), havia de venir a casa l’endemà a la tarda. Segurament ens passaríem unes quantes hores al llit, fent l’amor. Per tant, ella no era una simple ombra que passava. Era una presència real, amb un cos en tres dimensions. O potser era una ombra que passava amb un cos en tres dimensions. No ho sabria dir.

https://www.flickr.com/photos/yotut/
Temple in the Trees © YoTuT, Creative Commons.

La història pren moltes direccions, es ramifica molt, i en ser un primer volum tinc clar que no tancarà en aquest llibre gaires interrogants. Hi ha un element a la narració que entraria dins el sobrenatural i que tot i el joc que aporta a la trama no m’acaba de convèncer, em grinyola i no tinc del tot clar si la història no podria funcionar igual prescindint-ne. I la història acaba amb l’aparició de Marie, una noia de 12 anys de qui el protagonista en fa un retrat per encàrrec de Menshiki per motius que és millor no dir ara.

Avaluar el llibre se’m fa difícil i és una cosa que s’hauria de fer havent llegit les dues parts (sóc l’únic a qui no li faria res llegir d’una tacada 900 pàgines?), així que seré prudent. El llibre m’agrada, es llegeix bé, el to i el múscul de Murakami, l’estil i la veu, el que preferiu, hi és ben present. És un llibre interessant que planteja moltes coses i obre molts camins que espero que conclogui en el segon volum i que aleshores tot tingui sentit. Si això no us sembla prou com per decidir-vos per aquest llibre però voleu provar amb Murakami teniu les meves ressenyes dels seus llibres al principi d’aquesta entrada, com a llibre curt ideal per un tast After dark, i com a un dels més emblemàtics de l’autor Tòquio Blues.

Quedo a l’espera del segon llibre per fer un judici més definitiu, però de moment la cosa pinta prou bé.

Pequeño fracaso / Gary Shteyngart

Els orígens russos d’aquest escriptor (va nèixer i crèixer a la URSS abans d’emigrar) i que s’establís a Nova York i la seva afició de tant en tant a veure com una mala bèstia… són coses que me l’acosten a Dovlàtov i me’l fan simpàtic pràcticament a primera vista, sóc així. De fet començo a pensar que els escriptors russos funcionen millor trasplantats a Estats Units, tot i que qualificar Shteyngart de rus no seria correcte, d’origen soviètic i perfectament integrat (més o menys) al seu nou país.

 

Tengo la esperanza de que no seamos un pueblo demasiado sentimental, pero tenemos una extrordinaria intuición para saber qué cosas debemos guardar y cuántos documentos arrugados irán a parar algún día a un armario de Manhattan.

L’autor va repassant la història de la seva família i com aquesta va passar per coses com la Segona Guerra Mundial o el setge de Leningrad. I sobretot la gran odissea, l’emigració als Estats Units. Com en el cas de Dovlàtov els orígens jueus van ser un factor decisiu perquè la família pogués sortir de l’URSS. Tot i que no va ser ni de lluny com a l’Alemanya nazi els jueus no estaven bé a l’URSS.

https://www.flickr.com/photos/faceme/
Lenin in Assen © FaceMePLS, Creative Commons.

Corre el año 1978, cuando se permite a los judíos soviéticos emigrar a Israel, y también, por suerte, a Estados Unidos y a Canadá. La enemiga de mi madre, que lleva puesta una sucia bata blanca, repara en su nariz y en su pelo oscuro y le contesta con otro grito: “¡Cuando se vaya a Israel le cortarán el jamón sin grasa!”.
—Sí —contesta mi madre— , en Israel me darán el jamón sin grasa, y todos vosotros tendréis que seguir comiéndoos la grasa.
Puede parecer una conversación absurda sobre un jamón que no era kósher, es decir, apto para el consumo según la ley judía, pero en realidad esta respuesta fue la primera frase sincera y valiente que mi madre pronunció en sus treinta años de vida soviética, y la primera vez que hizo valer sus derechos frente al “sistema”, y aquí hay que tener en cuenta que el gastronom representa lo más fundamental del sistema.

Els pares de l’Igor, rebatejat Gary l’estimen, però a la manera russa:

Estoy aquí y te estoy pegando. Y nunca te abandonaré, no te preocupes, porque soy tu Dios, tu padre. Y así como a mí me pegaban de pequeño, yo también te pego a ti y tú también pegarás a los tuyos, ve imru Amen. Digamos amén.

L’arribada als Estats Units i a la propietat privada, s’hi integren amb tantes ganes que noten que ja són l’enemic.

https://www.flickr.com/photos/formulanone/
Flushing, Queens 2 © formulanone, Creative Commons.

[…] Cierro los ojos y siento el poder de la propiedad privada.
Nuestro, nuestro, nuestro.
¡Estamos ascendiendo! Hemos dejado atrás a las tías que viven como reinas gracias a los subsidios y a los hispanos que no se separan jamás de sus radiocasetes, hasta llegar a un barrio de blancos católicos de clase obrera que tienen el patio lleno de banderines de los Yankees. Adonai Eloheinu, déjanos alcanzar un día el mismo nivel económico de los judíos de la escuela Solomon Schechter, para que así esos judíos puedan ser nuestros amigos porque todos tenemos un coche familiar y hablamos de las comidas que son kósher y de las que no lo son.

https://www.flickr.com/photos/vaticanus/
TIMES SQ NYC 1982 © vaticanus, Creative Commons.

I la cultura russa, i el fet que ell ha de ser el millor i ha de progressar com si totes les esperances de la família caiguessin a les seves espatlles.

Al otro lado del sofá cama se halla la librería de caoba con puertas de cristal que representa el centro focal de todos los hogares rusos. La librería suele encontrarse en la sala de estar, donde las visitas pueden apreciar los gustos de los anfitriones e ir anotando sus deficiencias culturales. No es que mis padres me estén animando a hacerme escritor —todo el mundo sabe que los hijos de padres inmigrantes deben estudiar medicina, derecho o esa extraña disciplina nueva que se llama “informática”—, sino que al colocar la estantería en mi dormitorio están enviándome el mensaje inconfundible de que yo soy el futuro de la família y he de ser el mejor de los mejores. “Y lo seré, mamá y papá, os lo juro”.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
stuyvessant town : manhattan (2007) © torbakhopper, Creative Commons.

La part més interessant és l’adaptació. L’educació en una escola hebrea amb un nivell molt fluix de matemàtiques fins que pot anar a l’institut Stuyvessant per nanos que són autèntics cracks de les matemàtiques, allà ja no és el més llest ara és un més del grup, un inadaptat en classes plenes d’inadaptats. També comença a fer campana, beure, fumar i tontejar amb noies el que li deixen. Una adolescència més o menys normal. I unes vacances familiars més o menys normals.

https://www.flickr.com/photos/miamism/
South Beach from New World Symphony ©Ines Hegedus-Garcia, Creative Commons.

El trayecto por la Autopista MacArthur hacia Miami Beach es mi verdadera ceremonia del juramento de la ciudadanía americana. Lo quiero todo: las palmeras, los yates que se balancean frente a las mansiones que solo se pueden comprar con divisas fuertes, las urbanizaciones de vidrio y hormigón que se levantan sobre sus propios reflejos en las transparentes aguas azules; la tácita disponibilidad de relaciones con mujeres amorales.

El record de la URSS cada cop més feble, un país amb Gorbatxov al càrrec, glàsnost i perestroika i tot i això no se’n refien. Ells com altres són conscients que han fet el viatge només amb bitllet d’anada.

Las mentiras más grandes de nuestra infancia son las que nos cuentan quién va a protegernos. Aquí hay una ciudad entera que viene hacia mí para atraparme con sus gruesos y feos brazos. Pero aquí, por mucho que se hable de atracadores y navajeros, nadie me ha hecho daño. Porque si aquí hay una religión, es la que nosotros mismos nos hemos creado. Padres, obedeced en el Señor a vuestroshijos, porque esto es justo.

Un llibre que m’ha sorprès i que es llegeix de manera agradable, al principi li costa una mica però de seguida agafa embranzida i ja no para. Una vida interessant, no tant pel que té d’única, sinó pel que té de comú amb tants altres emigrants soviètics que van haver de buscar aixopluc a l'”enemic”.

https://jewishstudies.washington.edu/our-events/2018-stroum-lectures-gary-shteyngart/
Author Gary Shteyngart. Portrait by Brigitte Lacombe.

Un llibre interessant i autor acabat de descobrir de nou directament amb memòries més que no amb les seves novel·les, com amb Piglia, no sé si això vol dir alguna cosa o no.

 

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Vaig descobrir aquesta autora a través de Leviatán, de Paul Auster (també en parlo al blog antic), com a personatge. Per mi va ser la segona esposa de Paul Auster molt temps, no ajudava gaire que quasi no tingues obra publicada aquí. Aquest llibre sembla ser un dels més celebrats de l’autora, som-hi doncs!

La veritat és que en començar a llegir noto una atmòsfera semblant als llibres d’Auster, als bons llibres, no als normalets. Un estil que tot i ser dens passa amb molta facilitat, i de seguida ens endinsem en la vida de dues parelles, Leo i Erica i l’artista Bill i la seva dona la poetessa Lucille. Les dues parelles a més a més tenen el primer fill pràcticament alhora i el matrimoni Bill-Lucille es trenca quan ell decideix que el seu amor era la model dels seus primers quadres, la Violet.

Em pensava que tindria més temps per cartografiar el teu cos, per traçar-ne els pols, els contorns i el terreny, les regions interiors, tant les temperades com les tòrrides: una topografia completa de pell, múscul i os. No t’ho havia dit, però m’imaginava tota la vida fent-te de cartògrafa, anys d’exploració i descobriments que no pararien de modificar el traçat del meu mapa. Sempre caldria tornar-lo a traçar i configurar per adaptar-se a tu. Estic segura que m’he deixat coses, o que les he oblidades, perquè la meitat del temps m’he passejat pel teu cos totalment èbria de felicitat. Encara hi ha llocs que no he vist.

https://www.flickr.com/photos/125382597@N08/
Black Monday (1987) 黑色星期一 © Roger Hsu, Creative Commons.

Les dues parelles (o dues i mitja) transitaran pels feliços 80 amb l’ombra del black monday al damunt, una crisi econòmica que no pot evitar recordar la més recent que hem viscut. Molts nous rics i moltes fortunes sortides del no-res van tornar al no-res.

En Bill va capejar la crisi perquè tenia diners al banc, i tenia diners al banc perquè vivia atemorit pel passat, per la nefasta pobresa que l’havia obligat a fer de guixaire i pintor de parets. Aleshores estava casat amb la Lucille, i em vaig adonar que en Bill parlava d’aquella època de la seva vida cada cop amb més malenconia, com si vista retrospectivament hagués esdevingut més fosca i més dolorosa que quan l’estava vivint. En Bill reescrivia la seva vida, com tothom. Els records d’un home gran són diferents dels d’un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem històries a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d’imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N’esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim.

No és el cas dels protagonistes, Leo és historiador de l’art, Erica de Henry James, i Bill és artista i la Violet investiga coses com el tractament mèdic de la histèria, una malaltia mig inventada que tenia com a víctimes les dones, d’aquí passa als trastorns alimentaris que també se centren més en dones, no li interessen tant els aspectes mèdics com la psique de les pacients.

https://es.wikipedia.org/wiki/Henry_Darger
© Henry Darger.

Però passen coses, coses (ho sento) molt Paul Auster, i ens agafa per sorpresa i tot s’enfonsa i ens trobem amb un llibre nou… abans de la pàgina 200 d’un llibre més de 400. És un llibre dens, que es llegeix molt bé perquè enganxa. Tenim una radiografia de les relacions humanes, de les ruptures i les pèrdues, i també del món de l’art, i dels estudis que abarquen temes “femenins” (les pacients “histèriques” eren dones, els trastorns alimentaris afecten a dones en una proporció molt major que homes, i així) que no deixen de ser un reflex de la societat que hem creat. I com tot aquest, diguem-ne ecosistema, evoluciona al llarg dels anys, a partir de dues parelles joves i els anys i la vida.

Un dels punts que potser més em sorprén és que el protagonista principal sigui un home, sobretot perquè l’autora és una dona, un pensaria que li resultaria més senzill ficar-se en la pell d’una dona.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Siri_Hustvedt_1.jpg
© Creative Commons.

El llibre va enganxant a mida que s’avança i cap al final ja no el podem deixar. I ara un detall, el personatge Mark està inspirat en el fill del primer matrimoni de Paul Auster (amb Lydia Davis), Daniel, aquí un article sobre un episodi de la seva vida que no haurieu de llegir si no us agraden els espòilers.

És sol parlar d’aquest llibre com el gran llibre de Siri Husvedt, en ser l’únic que he llegit d’ella no puc confirmar això, però sí dir que aquest és un llibre excepcional i que dóna per més d’una lectura, i que em recorda (imagino que de manera inevitable) a una altra demostració de força a l’hora d’escriure com Paul Auster i el seu 4321. Les connexions estableixo de vegades són més estranyes però en aquest cas es veia venir de lluny això.