L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies

Sergi Pàmies és un dels meus autors preferits però no l’he ressenyat gaire per aquí, una ressenya relativament recent i una altra encara amb el blog antic. Darrerament Pàmies ha fet un gir en la seva narrativa afegint-hi elements en part autobiogràfics que ha aconseguit per mi dues coses: la primera és allunyar-lo de la línia seguida per Quim Monzó i la segona és que ara sigui molt més interessant un llibre de Pàmies que un de Monzó. Un altre dia si de cas ja discutirem qui dels dos és millor, ara mateix el més interessant i al que cal estar més atent és

Sergi Pàmies.

Sergi Pàmies, Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies, imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I només començar a llegir aquest punt és confirma. Sergi Pàmies té una vida que val la pena explicar-se, nascut a París fill dels exiliats Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo va viure en una casa on es respirava cultura, compromís i comunisme. I igual que en el seu anterior llibre Cançons d’amor i de pluja tenim aquí un Pàmies que no té problemes en que la seva vida es filtri als seus contes. No són del tot contes autobiogràfics, ni l’autoficció tant de moda (una moda que ja comença a cansar), simplement agafa la seva experiència com a base per escriure i ja no vol mantenir una distància amb el que explica. Hi ha emoció, tristesa, mala llet, reflexió i una veu cada cop més esmolada i un estil cada cop més pur que fa que ens quedem en segons quins punts amb la boca oberta.

D’ Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats:

Les parelles que se separen no haurien d’esperar la decadència de l’avorriment ni la temptació de l’engany. En el moment de plenitud, quan l’amor es propulsa gràcies a les afinitats i l’entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts.[…] Com els millors esportistes, que saben adonar-se de la imminència del declivi, els amants d’haurien de protegir l’un a l’altre amb lleialtat i coratge.

De l’avorriment se’n parla poc, però vull aprofitar el marc d’aquest congrès de separats per dir que deu ser el primer factor d’enverinament de les relacions. Sóc tan avorrit que, gràcies a la feina d’escriptor, m’he hagut d’empescar tota una filosofia sobre la grandesa de l’home gris i normal confrontat amb el tòpic literari de l’aventurer insaciable i amb l’apologia del moviment, la novetat i la fantasia. És un recurs pensat perquè no se’m noti gaire la facilitat per ser, fins i tot quan no m’ho proposo, d’una insipidesa tragicòmica.

https://www.flickr.com/photos/jmettraux/
I’m boring © jmettraux, Creative Commons.

De Nadala maternofilial, o un repàs als darrers anys de Teresa Pàmies:

Amb gravetat d’oncòleg, es va manifestar esparverat pel relat de la mare. “No és normal que una persona parli només de la guerra civil, de l’exili i de Praga” va diagnosticar com si fossin els símptomes d’una nova forma de demència fantasiosa. Si no haguéssim estat tan espantats, el meu germà i jo hauríem compartit un somriure de melancòlica comprensió.

https://www.flickr.com/photos/romanboed/
Prague: Charles Bridge in the Mist (Explored) © Roman Boed, Creative Commons.

Un dels contes de que més s’ha parlat, un punt de partida que pot semblar extravagant però que es condueix molt i molt bé, No sóc ningú per donar-te consells:

I. En el període més convuls de la meva adolescència vaig fantasiejar amb la possibilitat de ser fill de Jorge Semprún. No era una hipòtesi inversemblant. La meva mare i Semprún havien compartit militància a l’exili i, tot i la distància forçada per les circumstàncies, mantenien un respecte que s’encarnava en llibres d’ell a les prestatgeries de casa i en aparicions intermitents a les converses de sobretaula. Que durant un congrés fratricida a Txecoslovàquia el meu pare hagués intervingut de manera activa en l’expulsió de Semprún del Partit Comunista afegia morbositat a la història.

[…] aleshores ja sabia que les admiracions que un construeix a la infància i a l’adolescència no es veuen mai confirmades per la realitat (amb l’excepció de Johan Cruyff, naturalment; acostumem a dir que és millor no conèixer els nostres mites perquè sempre ens deceben però és una presumpció que no té en compte fins a quin punt nosaltres els deven decebre a ells).

A les sobretaules, la vellesa dels pares, compartida amb la mateixa tenacitat i afecte de sempre, no elimina els moments de discrepància, però, tot i que la política sempre hi és present, s’imposen problemes més terrenals relacionats amb la salut i un estil de vida que inclou caigudes i fisioteràpies, dietes baixes en sal i, sobretot, funerals de camarades i amics.

https://www.flickr.com/photos/ndrwfgg/
wall remnant 2 © Andy / Andrew Fogg, Creative Commons.

El revers de la Nadala maternofilial és, lògicament, la Nadala paternofilial. Sergi Pàmies sempre ha parlat del seu pare com un pare en gran part absent, així que els records d’ell en segons quins anys són escadussers, aquest és un d’aquells records que el pas del temps ha madurat, em quedo només amb una observació que m’ha semblat brillant (i els pares ja em diran si és o no encertada):

I aleshores, demostrant que la paternitat és un noranta per cent d’improvisació i un deu per cent de pànic, el pare es va agenollar, com si estigués a punt de revelar-me una veritat definitiva.

https://www.flickr.com/photos/krasava/
Father and son handshake © Alex Krasavtsev, Creative Commons.

En un recull de contes tant bons costa destacar-ne algun, tot i així i sense desmerèixer la resta, a mi m’ha enamorat la frase final del conte final “Bonus track”:

I, inevitablement —i avui tampoc no serà una excepció—, tornaves a la lluminosa finestra de l’apartament de Nova York, quan miraves com l’Anna somreia i com et corresponia amb una expressió que —ara te n’adones— volia dir que encara tenia l’esperança que la fessis feliç i que, un dia rere l’altre —i durant molts anys—, et donaria l’oportunitat que fossis tu —i no cap altre— qui ho aconseguís.

https://www.flickr.com/photos/erickllawrence/
Maria © ericklawrence, Creative Commons.

El llibre és curt i es llegeix en un moment, però que això no us enganyi, és el típic llibre que no us deixarà, que no l’oblidareu tant bon punt gireu el darrer full, aquest llibre ha arribat per quedar-se. A mi de moment em sembla el millor llibre de Sergi Pàmies, i me’ls he llegit tots. El problema és que ara em sembla que em tocarà llegir també els llibres de Teresa Pàmies, bé potser problema no seria la paraula correcta.

Temps de rates / Marc Moreno

Aquesta novel·la negra és com han de ser les novel·les negres: directa, trepidant, a hòsties i malparlada. No hi ha una altra opció per fer una bona novel·la negra, és el que hi ha.

Som a la Verneda, un barri de Barcelona retratat aquí de manera prou fidel. Joves ninis que es passen el dia al parc sense fer res i fumant porros. Desocupats de llarga llargíssima durada. Bars de xinesos amb preus molt baixos que tenen per clients sobretot als aturats de llarga durada. Mossos d’esquadra corruptes. Camells, i gitanos camells amb molt poques ganes de tenir competència. No és una novel·la políticament correcta i en general tothom surt malparat.

https://www.flickr.com/photos/santiagomartin/
Puente del Trabajo © Santiago Martín, Creative Commons.

Tot això comença amb un paio que ha de fotre el camp perquè el volen pelar. Té gairebé vuit quilos de cocaïna a casa i només troba una sortida possible. Si deixa la droga al seu pis, ja l’ha vist prou. Si se l’endú, corre el risc que l’enxampin amb el merder a sobre. Així que pensa en el noi de dinou anys que viu a la porta del costat. Creua el replà, pitja el timbre i, quan el veí obre, li encoloma una motxilla negra amb els vuit quilos de droga.

—Guarda això sota el llit fins que ho pugui tornar a buscar. I no l’hi diguis a ningú!

Així comença i ja serà un no parar. Evidentment el nano (Eloi) mira el que hi ha a la motxilla i convida a farlopa als seus amics (el Charly i el Mentens) i a una noia del barri que té dues característiques: està molt bona, i es folla a qualsevol que la convidi a coca, així és la Jèssica.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Only me © Pietro Zuco, Creative Commons.

Dues setmanes després d’aquella nit, l’Eloi té el prepuci incandescent, vermell fosc, quasi granat. La seva polla té la forma dels llavis de la Jèssica i el cul pel qual bavegem tots a la Verneda té tatuats els dits i el palmell de l’Eloi a les dues natges. Resulta que les històries que sentíem de la noia de quatre grapes bufant cocaïna mentre li donen pel cul eren veritat. Li encanta esnifar mentre se la carden pel darrere.

Que un nano mort de gana de cop i volta fardi de farlopa de la bona crida l’atenció, i que a més a més això coincideixi amb la desaparició del seu veí camell fa que molta gent sumi dos i dos. Perquè en aquell barri tampoc hi ha gaires més coses a fer que estar pendent de coses així.

L’Eloi s’acomiada del Mentens, massa alterat per continuar parlant amb ell, i marxa sol cap a a casa. Passa pel costat d’un banc on un grup de nois que han deixat d’anar a l’institut massa aviat comparteixen alguns porros amb la mateixa desesperança amb què l’Eloi, el Mentens i jo ho fem normalment. Una mica més enllà, al Bar Juan una colla d’aturats de llarga durada miren una partida de cartes. Quatre vells juguen a la taula del costat a dòmino. El 23 aparca el seu M3 blau metal·litzat a la porta, en doble fila, i baixa amb un somriure d’orella a orella. Al bar tots el saluden amb afecte.

https://www.flickr.com/photos/muammer/
Bar © muammerokumus, Creative Commons.

Tothom vol la droga, i tothom sospita que la té ell, amb la qual cosa l’Eloi es converteix en l’ase dels cops. Rep pallisses successives dels que treballen pels gitanos, dels que van més per lliure i també de la policia. Atonyinar l’Eloi buscant la coca és l’esport del barri.

Sense aconseguir calmar-se, però assumint que no pot fer gairebé res per reconduir una situació que se li ha escapat de les mans, l’Eloi decideix tornar al parc sense pensar-hi gaire. I s’encomana a la manca de cervell que regna en aquests carrers, entre tots els joves que els poblem, com una mena de resum definitiu d’un escenari que transmet un immobilisme crònic de generació en generació.

La sensació del carreró sense sortida.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona © joan ggk, Creative Commons.

La novel·la comença de manera trepidant i no afluixa. I l’Eloi va repassant les opcions que té per seguir respirant que són cada cop més i més minses i si explico més coses revento el final del llibre i seria una pena. Un llibre que us llegireu pràcticament d’una sentada i una novel·la negra que considero que feia falta. Bé per en Marc Moreno!

M’esplaiaré en aquest punt. Tenim molta novel·la negra i de molta qualitat, no em posaré ara a repassar noms, no va d’això. Em problema amb alguna d’aquesta novel·la és que ha quedat lleugerament desubicada. Els bons llibres segueixen sent bons, però la novel·la negra té uns elements de crònica social que estan molt incardinats en un lloc i un moment. Per això fa falta que aparegui novel·la negra actual, situada als barris d’ara, problemes d’ara, situacions d’ara. El llibre és molt bo però que els escenaris de fons seguin perfectament identificables (i a distància d’un trajecte en metro!) és un valor afegit que m’agrada reivindicar.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell

Aquest mateix autor ja va sorprendre amb el seu darrer llibre El dia que va morir David Bowie, ara ens presenta un llibre diferent, molt més reflexiu que l’anterior que no deixava de ser esbojarrat i desenfadat. També ha participat en un parell de llibres col·lectius que també he ressenyat, però anem amb Ariel i els cossos.

Aquí tenim un amor a primera vista que no és com els altres, que és total fins a perdre la perspectiva de les coses, de totes, fins i tot dels noms dels personatges que no es diuen Eugeni o Ariel, o potser en realitat sí que se’n diuen?

—Però jo vull dir-te per un nom que només et sàpiga jo, i el nom que tens escrit a la bústia pot llegir-lo tothom. Fins i tot jo, que no et conec de res i que et conec de tot i que no sé res dels teus pares.

Vaig callar.

—No t’espantis, ara, que no vull conèixer els teus pares.

Vaig riure. Ell no va riure i m’hauria agradat que riguéssim plegats.

—El que vull dir és que no vull que ens diguem paraules gastades. I que penso que Eugeni és el nom que em demana el teu cos.

https://www.flickr.com/photos/127612900@N02/
Androgyny14 © RAZ Zarate, Creative Commons.

El llibre s’estructura en forma de sessions, sessions de psicòleg o de psiquiatra després de les quals arriba una petita “nota a peu d’ànima” i un intent d’Eugeni per descriure Ariel. El protagonista rememora la seva història d’amor, una història que ha de lluitar contra la incredulitat general. Com si Ariel fos fruit de la ment del protagonista o un àngel (cosa que explicaria la seva reticència al sexe). La seva sexualitat no està del tot clara i el protagonista mai l’ha vist nu. És un home perquè el protagonista el veu com un home.

I quan la primera part del llibre comença a estar esgotada anem a la segona. Canvi de protagonistes i escenari. Aquí tenim un escriptor, David, amb la seva ex Sara que acaba de marxar a una residència d’escriptors a Islàndia, l’editor Elies i Ariel que entra a la vida de David com a dona. Bé això no és exacte, ell la veu com una dona i ella no fa res per corregir-lo. En aquest cas sí que hi ha sexe i si us pregunteu com pot ser que David no s’adoni que potser no és amb una dona feu servir la imaginació o aquesta imatge tan subtil.

https://www.flickr.com/photos/pocarles/
Hippies – Use Backdoor 🙂 © Pierre-Olivier Carles, Creative Commons.

El tema no és tant què és Ariel, o quin és el seu gènere, Ariel és com la veu la persona estimada i les definicions de gènere aquí no tenen cabuda perquè no defineixen sinó que limiten. No es poden posar límits a Ariel.

Aquí la història s’explica a través dels mails que es creuen David i Sara. Veiem com van d’un primer afartament post-ruptura a una cosa més personal o com més de tornar enrera. Mentre David ha posat a Ariel a casa seva (una mica com qui posa un moble sí) i intenta escriure la gran novel·la que li demana Elies i per la que ja li ha avançat diners (jo estic segur que aquest detall és ciència-ficció, editors avançant diners per una novel·la encara no escrita…).

[…] li he respost amb una mentida i a tu te la puc dir. No tinc absolutament res escrit, Sara. Ni una escaleta, ni una idea, ni un fil per estirar.

De sobte penso que la cosa funciona. Em planto davant l’ordinador, Ariel em mira. Ariel és el gat silenciós que ha de tenir tot escriptor i que mai havia arribat a tenir, i ja t’aviso que sempre negaré haver fet aquesta afirmació, però és ben certa. El cas és que m’ajuda. M’assec, miro la pantalla, ella em mira a mi, pico tres o quatre paraules, quatre conceptes amb guionet. Però resulta que el que havia d’arribar amb la potència de cent cavalls en el millor dels casos se’m presenta com una tropa de poltres amb les potes massa dèbils per aguantar el propi pes. Cauen i ensopego amb ells. No puc, no en sé, no funciona. Fluixegem. I ho tornem a intentar. És insuportable.

https://www.flickr.com/photos/eiriknewth/
O inspiration where art thou © Eirik Newth, Creative Commons.

Aquesta novel·la no li surt, però li van sortint esborranys d’una crueltat i cruesa infantils realment inquietants. I les cartes que Ariel escriu però no envia a David. Igual que la primera part aquesta s’estructura amb aquests elements que ens ofereixen una imatge de conjunt fragmentada.

Si algú busca en aquest llibre alguna cosa com ara una continuació una prórroga o una mica més del que va llegir a El dia que va morir David Bowie que no s’acosti a aquest llibre. No té res a veure més enllà del nom de l’autor. Aquest és un llibre molt més treballat, molt més ambiciós i molt millor. El dia que va morir David Bowie no és un mal llibre però era sobretot una gran promesa, la promesa d’un llibre com aquest, ni més ni menys. Molts autors se la juguen realment en el segon o tercer llibre, i Sebastià Portell se’n surt amb nota.

Les millors vacances de la meva vida / Neus Canyelles

Primer llibre que llegeixo de Neus Canyelles, a veure què tal.

El llibre enganxa. Un estil en apariència senzill per explicar una història que no és fàcil, ni agradable. Ras i curt: la protagonista està ingressada en un psiquiàtric després d’un intent (evidentment fallit) de suicidi.  A poc a poc anem repassant amb ella el perquè, i el més xocant és que no hi ha un gran perquè, sembla ser el final lògic a una llarga caiguda, una caiguda molt suau, molt llarga, quasi ni és una caiguda. La protagonista té família, feina i una vida estructurada, no és la típica bala perduda que intenta el còctel de barbitúrics com a sortida desesperada.

https://www.flickr.com/photos/majcher/
IMG_1497 © Marc Majcher, Creative Commons.

Els meus pares em varen venir a veure. Em varen semblar molt vellets, molt espantats, com si entressin en un corredor de la mort d’on jo nopodia sortir sense permís, però no com si els fes vergonya tenir una filla allà dins. Tal vegada si els hagués passat allò molt abans sí que haurien passat vergony, però ara ja no. Els vuitante anys calmen els esperits. La meva mare que no hi sent; el meu pare que només plora. Els veia com dues personetes molt petites que no podien fer res per mi, tot i que eren les més estimades. La meva mare em preguntà si estava bé en aquell lloc, si em tractaven bé. Les mares duen sempre una llar al cor. Li vaig contestar que sí. Que no es preocupés. El meu pare no deia res. No em renyaren. Jo veia que no podien suportar aquell dolor, i se’m feien petits. Ja no eren aquelles persones que ho solucionaven tot, i a les faldes de les quals la vida era encantadora.

https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

La vida allà dins es converteix en un concurs amb regles confuses i canviants entre l’equip Verd (els interns) i els Blancs (els metges), com un concurs de la tele on el premi és sortir d’allà. No és completament desencaminat veure-ho així. A més a més en un interludi parla de la seva escriptura, que en part per no escriure és pel que està allà tancada.

No entenc els escriptors que escriuen com si fessin una obra de misericòrdia. Quan els pregunten si pensen escriure un altre llibre d’èxit —se suposa que ja n’han fet un—, contesten: “Ja m’agradaria tenir una fórmula perquè me’n sortís un altre d’igual”. No saps si parlen de llibres o de camaiots. Però és per solidaritat. El lector els necessita. Estan disposts a fer qualsevol cosa per atendre’l (cursos, tallers creatius). Alguns escriptors semblen oenagés. Donen de llegir al proïsme.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

El meu ofici m’ocupa totes les hores del dia. Vull dir que estic segura que tot el que he fet  m’ha encaminat cap a les coses que he escrit. Fins i tot la supervivència. Tot, tot s’ha convertit en literatura. Les coses bones perquè s’ho mereixien. Les dolentes per poder-les suportar.

I no dic res més per no espatllar el final. És un llibre curt i que atrapa i que el llegeix molt i molt bé. I una història dura tractada de manera sorprenent, defugint el drames, l’autocompassió i sense caure tampoc en l’altre extrem de despersonalitzar i caricaturitzar els personatges. Tenen relleu i matisos i llums i ombres tots ells.

Un anécdota del llibre m’ha fet especial gràcia. Al taller on fan manualitats posen música, hi ha uns joves que sempre posen Extremoduro i Marea, però un dia li demanen a la protagonista que triï. Ella demana Palabras para Julia, la versió en cançó del poema de Goytisolo que va fer Paco Ibáñez, no troben aquesta versió però en posen una altra que els heavies de seguida identifiquen com aquella cançó que cantaven Los Suaves, no recordava que ells també l’haguessin interpretada. Us poso la versió de Los Suaves i després la de Paco Ibáñez i aquí teniu la lletra d’aquest excel·lent poema, que no és ben bé com la cançó.

Desguace americano / Bonnie Jo Campbell

El catàleg de Dirty Works estava format únicament per homes, fins que va arribar ella, Bonnie Jo Campbell , l’autora nascuda a Kalamazoo (quin nom més xulo per una ciutat) per retratar el Michigan rural. Potser no sigui un lloc que ens agradi, però de ben segur serà interessant.

I sí, els contes em porten a un entorn que em sona, és l’entorn dels contes de Franklin, de Pollock,de Brown i de Woodrell. Un entorn rural, allunyat de les ciutats amb gent perduda i desesperada que aprofita cases d’estiueig d’altres per preparar meta i així podem observar les diferències entre els que hi estiuegen i els que s’hi colen a “cuinar”.

La hija ha vivido más de trece años sin tener que pasar ni una noche con la cómoda colocada contra la puerta de la habitación para impedir que entren los amigos de su madre. Nunca nadie le ha quemado la cara con un cigarrillo y ella nunca se ha quemado los brazos con cigarrillos para recordarse lo mucho que duele. La hija nadadora nunca ha intentado inyectarse con una aguja rota, nunca ha estado recluida en un reformatorio ni en el baño mugriento de un apartamento abandonado en un sótano, nunca ha pasado una noche entera temblando de manera incontrolable en el asiento trasero de un coche. La hija nunca ha roto una ventana para colarse en la casa de otra gente, nunca ha deseado algo hasta el punto de hacer cualquier cosa con tres hombres, desconocidos, para conseguirlo.

https://www.flickr.com/photos/donaldjudge/
68 Vyssi Brod foursome 19.8.07.jpg © Donald Judge, Creative Commons.

O gent que es prepara per l’efecte 2000 com si esperessin l’apocalipsi, en més d’un conte, es veu que als Estats Units rurals aquesta febrada va ser forta.

Mack y sus colegas paramilitares no eran, ni mucho menos, los únicos alarmistas tocapelotas que había en el pueblo esos días. Susan tenía pedidos de equipamiento de supervivencia para ejecutivos desasosegados de la empresa de celulosa, dos concejales y, la semana pasada, el mismo vicedirector del colegio con el que acababa de hablar —a lo mejor tenía que devolverle la llamada y amenazar con cancelar su pedido de propano, una fuente de energía ligera y supereficiente, si expulsaba a Josh—. Todos esos hombres creían que llegaba la gran hecatombe y tenían la presuntuosidad de pensar que, si planeaban las cosas con inteligencia y compraban las máquinas necesarias, sobrevivirían, apiñados en sus sótanos u oteando el horizonte desde sus torres de vigilancia.

https://www.flickr.com/photos/dvids/
US service members compete in an international machine gun match during AASAM 2012 [Image 18 of 18] @ NOPA © DVIDSHUB, Creative Commons.
El consum és una constant, alcohol, i sobretot meta, o tot alhora, i opiacis també, per què no?

Ahora se daba cuenta de que el whisky había sido un error. Ya no bebería más whisky… Bebería cerveza. La cerveza le hidrataría, como la hidroterapia. Sacó un cigarrillo del paquete de la encimera, pero no había cerillas a la vista, y la sola idea de encender un fuego de la cocina y acercarse a la llama le parecía inconcebible.

Com els personatges de tot aquest rural noir estem parlant de gent que no ho ha tingut gens fàcil. Les seves vides poden incloure presó, sanatoris, clíniques de rehabilitació (però normalment no perquè són cares), experiència militar…

Harold llevaba cuatro años felizmente casado con Trisha, pese a las ocasionales borracheras nocturnas y lloreras de su mujer, que se habían vuelto más frecuentes desde la guerra de Irak, donde se encontraba su hermano en su tercera misión. Una noche, el día que una tormenta dejó veinte centímetros de nieve en su zona de Michigan, Harold estaba tumbado en la cama leyendo un libro de jardinería.

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
Grocery Shoppers © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Un tros de llibre, tot un llibre dirty i una excel·lent carta de presentació d’aquesta autora de la que vull llegir alguna cosa més.

Un circ al pati de casa / Damià Bardera

Un llibre que és com aquells discs de grans éxits que sempre inclouen algun tema inèdit perquè compensi comprar-lo encara que tinguis els discs originals. Això en la música, en la literatura els llibres passen tan ràpid a descatalogats que és molt possible que per molta gent aquesta sigui la primera oportunitat d’acostar-se als contes de Damià Bardera, com és el meu cas sense anar més lluny.

El normal ara seria parlar de quins contes m’han agradat més i posar-ne alguns fragments… però no.

Agafar extractes de novel·les ja és injust, de contes és encara més injust, i de contes que en molts casos són de dues pàgines simplement no té gaire sentit. Us haureu de conformar amb la meva valoració.

https://www.flickr.com/photos/trialsanderrors/
The lion queen, 1874 © trialsanderrors, Creative Commons.

Aquests contes són collonuts. Molt collonuts. Sóc una persona que llegeixo bastant i aquest autor m’havia passar completament desapercebut fins ara, no és ja no haver llegit res és que ni sonar-me el nom. Per tant aquest llibre em permet acostar-me a un contista excepcional d’un nivell molt proper als contes Quim Monzó, que no és pas poc, de fet alguns dels contes d’aquest llibre recorden molt a d’altres contes de Monzó, per un plantejament original sobre tòpics o clàssics més que res.

Així no puc menys que recomanar aquest llibre si com jo no havieu sentit parlar mai d’aquest autor. A més a més són contes breus que es llegeixen en un moment i això és una virtud en els esbojarrats temps que vivim.

L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola

Segon llibre de Jordi Masó Rahola  després de La biblioteca fantasma, ara però és una novel·la, a vore com se’n surt. La veritat és que La biblioteca fantasma em va agradar molt, a veure per on surt ara amb aquest llibre que ja des del títol el recorda als germans Lawrence i Gerald Durrell i els seus estiueigs d’anglesos benestants a la rústega i mig salvatge Corfú.

Tenim un creuer i un protagonista que hi viatja sol. Li ha tocat el creuer en un sorteig a la feina, la noia que li va vendre el número i va prometre que l’acompanyaria es va desdir. Divorciat i sense ganes de viatjar no sembla que un creuer sigui el millor lloc on ser, a més a més decideix no desembarcar, ell es queda al vaixell. I això li hauria de donar una certa estabilitat, si no fos perquè contínuament es troba amb nous treballadors. El barman del primer dia no el torna a veure, ni el cambrer del local de tapes, ni… Comença a creure que tot plegat és més que no pas el continu moviment de torns entre treballadors explotats i torns impossibles. Comença a tenir la sensació que treballadors i passatgers desapareixen i són subtituits per d’altres. Clar que en casos com aquest no és tan mala cosa que no aparegui més:

En Jeroni Cabré va voler saber si viatjava sol. “Doncs està vostè de sort: encara pot sortir a pescar sense por. Jo he de limitar-me a mirar el bestiar a distància, ja m’entén.” L’Osvaldo va servir les begudes i van brindar: “Per les dones!” En Jeroni Cabré viatjava amb la família: la dona, tres fills i els sogres. “El clan dels Cabré! Ja em pot plànyer, ja!” I es queixava: “Això no són vacances, amic meu. Estem a alta mar però mantenim el cony d’hàbits de sempre: posar pau a les baralles dels nanos i repartir plantofades, discutir amb la dona dia i nit, sentir els ulls recriminadors de la sogra… Si és el que jo dic:  això no són vacances”. Amb un cop de cap enrere, va buidar la copa. “Per això a les nits he de sortir a esbravar-me. M’ho mereixo, no li sembla?”

https://www.flickr.com/photos/stockispicts/
family trip to the sea © peter, Creative Commons.

Un referent clar i reconegut pel propi narrador és Ronda naval sota la boira, la magistral novel·la de Pere Calders, per cert que el narrador remarqui a cada moment que estem llegint un llibre que navega (en més d’un sentit) i sense un fil conductor o que doni interés… Amb un cop que ens ho digui crec que ja queda clar.

Italianes madures en busca de gresca, prostitutes eslaves treballant al creuer, i una joiera amb qui intenta alguna cosa abans que ella també desaparegui inevitablement.

Quan en Bertran va sortir del lavabo, descamisat, va recórrer els passadissos amb l’esperança que la Neus encara no hagués arribat a la seva cabina. Podem assegurar que va passar davant la 2372 i que, per un segon, només els va separar la barrera d’una porta. La Neus i en Bertran no estarien tan a prop mai més.

https://www.flickr.com/photos/mollenborg/
Cabins © Kristian Mollenborg, Creative Commons.

Les seves peripècies van augmentant perquè en definitiva se sap immune, l’endemà tothom qui el rodeja és nou i per tant pot fer el que vulgui. Recorda una mica al Bill Murray de la pel·lícula Atrapat en el temps, tot i que amb la premisa invertida, tothom es repeteix i tota la resta de la gent segueix ancorada al mateix dia.

La part final m’ha recordat a El bigoti, i potser és la part menys ben resolta. Sembla que acabi el llibre més que concloure’l, però tot i així és un tancament que funciona, com la novel·la, una novel·la curta (nouvelle) que es llegeix d’una tirada i que no decebrà els lectors que van gaudir (com és el meu cas) amb La biblioteca fantasma.

Madrid: frontera / David Llorente

Te llamas Igi W. Manchester. Tienes treinta años y tu vida es un interminable día de lluvia. Es algo que no debes olvidar jamás. La pérdida de la identidad (no saber quiénes somos) es la madre de todas las desgracias. ¿Entiendes?

Sí.

Bien.

I així comença i amb això David Llorente (de qui ja havia llegit aquest llibre) ens porta a un Madrid distòpid, absurd, terrible, postapocalíptic, però amb massa similituds amb el Madrid real i amb el nostre món d’ara. Així que el que podria ser simplement ciència-ficció especulativa es converteix en un d’aquells llibres que posen els pèls de punta. Benvinguts!

https://www.flickr.com/photos/mpeinadopa/
013665 – Madrid © M.Peinado, Creative Commons.

Sanitat privatitzada, gent desnonada que viu al carrer i ha de menjar escombraries, gent que no pot més i es tira de cap al mar als penyasegats (perquè Madrid té mar, i també sirenes i plataformes petrolíferes que es veuen des de terra ferma). I un poder inqüestionable, tirànic i despòtic i impersonal, una mica a l’estil de 1984 o V for Vendetta., el poder de: el Cubo, i un dictador-alcalde-elquesigui anomenat Ezequiel Caballo, i les coses típiques de les dictadures, entre elles com no la prostitució d’alt nivell.

Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) lo ha esquivado casi todo en la vida (la pobreza, la enfermedad, la desesperanza, el rencor), pero el tiro de la prostitución le acertó de lleno en el pecho. En la última planta de la discoteca KPT se bebe whisky, se malgasta el caviar y decenas de caras orondas se hunden en montañas de cocaína. A los banqueros y a los altos funcionarios del Cubo les gusta rodearse de putas, pero acaban la noche tan borrachos que no pueden acostarse con ellas y se conforman con que se la chupen mientras un amigo les hace fotos. Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) es de las más veteranas. A veces le está haciendo una paja a un ministro y entonces mira por la ventana y se queda observando las calles de la ciudad de Madrid, las aceras llenas de cartones y la gente que duerme debajo de ellos.

Otras veces cierra los ojos.

https://www.flickr.com/photos/75749011@N07/
Luxury Liqueur © Luxury Liqueur, Creative Commons.

Infiltrats a el Cubo que resulta que no ho són tant, morts poc explicables en llocs poc convenients i un bany de sang cap al final en plan bogeria vikinga. Un llibre que no es pot deixar i que deixa amb ganes de més d’aquest autor.

La mort del comanador. Llibre 2 / Haruki Murakami

El primer llibre em va agradar força a l’espera de que resolgués les moltes incògnites en aquest segon i darrer volum. Per tant caldrà veure si Murakami passa l’examen, la disposició és bona, això sí.

Tornen a aparèixer Menshiki, la noia Marie amb la seva tieta Shoko, el pintor, el comanador, el so de la campana i el retrat de l’home del Subaru. L’acció segueix però jo m’estic retrobant amb uns personatges, insisteixo en que no entenc per què publicar això en dos llibres, més enllà d’un tema comercial que no em sembla suficient. Per aquest tema mateix l’autor ens torna a explicar unes coses que ja havia explicat al llibre anterior. O es publica tot com un sol llibre i aquestes “repassades” són innecessàries, o es publiquen dos llibres i si algú va al segon sense haver fet els deures que s’espabili, però aquest cobrir totes les possibilitats… en fi, que no.

Diumenge va fer un dia esplèndid. No bufava gens d’aire, i el sol de tardor feia lluir el fullatge acolorit de la muntanya. Uns ocells petits amb una taca blanca al pit saltaven de branca en branca, espicossant amb traça els fruits vermells dels arbres. Vaig seure a la terrassa i vaig contemplar el paisatge sense avorrir-me’n. La natura oferia la seva bellesa tant als rics com als pobres, sense fer cap distinció. Igual que el temps… No, el temps potser no. De fet, els rics podien comprar més temps afegint-hi uns quants diners.

A les deu en punt, el Toyota Prius de color blau clar va pujar la costa que duia fins a casa. La Shoko Akikawa anava amb un jersei de coll alt prim, de color beix, i uns pantalons de cotó estrets, de color verd fluix. Al coll hi portava un collaret d’or no gaire brillant. Com el primer dia, duia un pentinat gairebé perfecte. Quan els cabells se li movien una mica, deixaven entreveure un coll molt bonic. En lloc de la bossa de mà del primer dia, en portava una d’ant penjada a l’espatlla. Als peus hi duia unes nàutiques de color marró. Anava informal, però cuidant tots els detalls. I, certament, tenia uns pits molt bonics. Segons la informació secreta que m’havia passat la seva neboda, eren uns pits “sense farciment”. Aquells pits em van cridar l’atenció (en un sentit purament estètic).

https://www.flickr.com/photos/tsuda/
night in Shirakawago © tsuda, Creative Commons.

Menshiki està molt interessat en Marie, la model que està pintant el protagonista, ell li ha demanat que ho faci per acostar-s’hi ja que és molt probable que sigui filla seva. És una noia molt callada, a qui només li sembla interessar la pintura, l’art. Menshiki a més a més i com a passatemps està fent investigar la vida d’Amada, de qui és la casa on s’està el protagonista, intentant esbrinar que va provocar la seva tornada d’Europa i què vol dir el misteriòs quadre que dóna títol als dos llibres.

El sobrenatural. En el primer llibre ja hi havia elements sobrenaturals, el comanador del quadre que s’apareix al protagonista, la campana que apareix al forat al bosc… Aquí això passa encara més, si aquest tipus de coses us donen alergia penseu-vos-ho. Bàsicament Marie desapareix i el protagonista haurà d’anar a un món estrany i ocult per intentar que torni, una mena d’inframón. En tot això hi tenen un paper cabdal el quadre, el forat del bosc i d’una manera que s’ha d’anar aclarint Menshiki, un personatge de qui com més sabem més coses sembla que n’ignorem.

https://www.flickr.com/photos/juanelo242a/
Subaru Forester S 2003 © RL GNZLZ, Creative Commons.

I també la presència inquietant i intermitent de l’home del Subaru Forester blanc, a qui intenta pintar tot i sentir que no ho ha de fer. També em comença a resultar inquietant una premonició meva, i és que les pàgines que queden van minvant i minvant i no sé si Murakami explicarà totes les coses que ha d’explicar o les deixarà mig insinuades i ja.

https://www.flickr.com/photos/111470844@N05/
Bell © Himanshu Ahire, Creative Commons.

Cadascun de nosaltres viu amb algun secret que no pot revelar.

Efectivament la meva premonició és correcta i hi ha coses que acabarem no sabent, no pas totes però sí algunes d’importants, no faig la llista per no fer espòiler. És una mica una sensació que ja amb va quedar amb After Dark, hauré d’assumir que és una mena de “marca” de l’autor.

De totes maneres és un molt bon llibre, potser l’extensió no hi juga a favor, però Murakami s’agrada i li agrada recrear-se, si en sou fans el llibre us agradarà i si no el coneixeu penseu que són dos volums, potser és una manera de començar una mica dura, però això ja va a gustos.

Salvación en Sand Mountain / Dennis Covington

Un llibre de la factoría Dirty i que no puc evitar relacionar amb Manifiesto Redneck, de Jim Goad. Predicadors esbojarrats i fervorosos als Estats Units més rurals i serps de cascavell… què pot sortir malament?

L’autor arriba al tema a través de la cobertura que ha de fer d’un judici a Scottsboro, es jutja a un predicador acusat d’intentar matar a la seva dona obligant-la a deixar-se picar per les serps que guardava en caixes per les misses (o funcions potser seria més correcte). 

Me quedé en Scottsboro esa noche, en un motel barato propiedad de una família de la India. La habitación olía a curry y alubias carillas, una mezcolanza que reflejaba el estado de mi mente. No sabía a quién creer ni sobre qué iba el juicio. Aunque las declaraciones habían puesto sobre la mesa temas de una sociedad secular llena de problemas —infidelidad, maltrato y alcoholismo—, también se habían planteado cuestiones sobre fe, perdón, redención y, por supuesto, serpientes.

https://www.flickr.com/photos/utcomm/
100._Tent_Revival__Church_of_the_Holiness_in_Jesus_Christ_s_Name__snake_handling_congregation__Kingston__Georgia__1974 © Moody College of Communication, Creative Commons.

Però parlem una mica de l’autor, algú que va anar a cobrir la guerra civil a El Salvador amb només 7 paraules de castellà: Soy periodista. Por favor no dispare.

Me hice periodista en El Salvador. Y allí me ocurrió algo más. Fue más que aprender un oficio y un nuevo idioma. En El Salvador encontré el antídoto a una vida convencional: pasé mucho miedo. Desde entonces no he sido el mismo. En el avión de ida, leí un artículo sobre John Sullivan, un periodista freelance al que, en su primera noche en El Salvador, sacaron del hotel unos hombres armados, le torturaron, decapitaron y emparedaron. En el aeropuerto, los policías armados de la aduana confiscaron mis prismáticos y mi cantimplora de Boy Scout. Nuestro taxista nos metió en la ciudad por los pelos antes de que comenzara el toque de queda. En el exterior del hotel, soldados con armas automáticas detenían a los coches al azar y registraban a los ocupantes. Los teléfonos del hotel estaban pinchados.

Després l’autor fa una repassada de com entra en contacte (ja de tornada als EUA) amb les esglèsies on fan coses amb serps, i els predicadors i la gent que en algunes d’aquestes misses doncs parlen llengües es desmaien i manegen despreocupadament serps potencialment letals. De tant en tant hi ha picades, no solen complicar-se si la víctima rep atenció hospitalària immediata, però de vegades prefereixen curar-se a base de resar, no acostuma a funcionar… Podria mostrar-me respectuós amb aquesta manera de creure, però no ho faré, les idees no són respectables, les persones sí. Respecto a les persones que es dediquen a això però la seva creença implica un grau de bogeria enorme barrejat amb una temeritat suicida. Agafar una cascabell confiant que l’esperit sant farà que no et piqui és simplement una imbecilitat, i ganes de jugar a la ruleta russa, i també una meravellosa candidatura als premis Darwin.

Lo único que tenía para darme era la serpiente, eso es lo que me decían sus ojos. Pero si la tomaba, por muy despreciable y repulsiva que fuera, estaría en posesión de lo sagrado. No se requería nada salvo obediencia. No tenía que dar nada salvo mi voluntad. Aquel era el momento. No me paré a pensarlo. Simplemente me entregué. Me adelanté y tomé la serpiente con las dos manos. Carl la liberó para mí. Me giré de cara a la congregación y elevé la serpiente a la luz. Se movía como si quisiera subir más, para escalar fuera de la iglesia y hacia el aire. Y fue exactamente como los manipuladores me habían dicho. No sentí miedo. Parecía que la serpiente era una extensión de mí mismo. Y de repente no había nada en la sala salvo la serpiente y yo. Todo lo demás había desaparecido. Carl, la congregación, Jim… todos se habían ido, evaporado. Ni siquiera oía la música atronadora. El aire estaba en silencio, quieto, lleno de una luz potente y uniforme. Y me di cuenta de que yo, también, me estaba evaporando.

https://www.flickr.com/photos/berniedup/
Western Diamond-backed Rattlesnake (Crotalus atrox) young (captive specimen) © Bernard DUPONT, Creative Commons.

El llibre en alguns passatges és fa un pèl feixuc però dóna una visió molt completa d’aquestes congregacions i dels seus orígens històrics (bé, sempre hi ha hagut gent xalada), i també en gran part del viatge espiritual de l’autor des d’una esglèsia més convencional a una amb uns rites que implicaven passió i perill. Afortunadament és un viatge d’anada i tornada, aquests grups tancats de fanàtics toleren els forasters fins a un cert punt, normalment perquè diuen que poden tergiversar el que veuen, jo crec que en realitat és perquè diuen el que realment hi ha, i això no sempre és agradable.