Los impunes / Richard Price

Començo aquest llibre sense tenir ni idea de que em trobaré, passa de tant en tant per un tema que ara tampoc bé al cas explicar aquí, a veure què em sembla aquest llibre de Richard Price.

Costa una mica d’entrar al llibre, i de seguida entenem el títol. Delinquents que han quedat impunes, pels motius més variats han aconseguit escapar de la justícia i ja només són l’obsessió particular d’un policia. Tenim un grup de policies, cadascun amb el seu impune particular a qui desitgen veure entre reixes.

Aquest impunes comencen a aparèixer morts. I tenim un joc de gat i rata entre policies i rancúnies del passat que no entendrem gaire fins pràcticament el final.

Un llibre molt justet, amb un remontada cap a la part final, però en general molt fluix.

Mal bon pare / Sergi Pons Codina

Els llibres de Sergi Pons Codina m’han agradat. Un estil canalla, perdedor, brut, gamberro i en català, no es pot demanar pas més. Això era el que trobàvem a Mars del Carib o a Dies de ratafia. Aquí, però, el protagonista és molt diferent.

Tenim un protagonista que entra a la quarentena amb les tres filles més o menys criades (la petita té 5 anys, la gran 10) i que sommia amb un món de migdiades, vermuts,  i totes les coses adultes que ha anat deixant estar per la criança. Quan ell comença a veure una mena de retir daurat la seva dona li deixa anar la notícia que està embarassada, i que el pensa tenir.

https://www.flickr.com/photos/thms/
iPad Pregnancy © Thomas van de Weerd, Creative Commons.

Tenir quatre fills implica dosis suicides d’optimisme, una cosa que no li sobra pas al protagonista.

Quasi n’havia fet quaranta. Una edat des d’on em creia amb el dret de projectar un futur més reposat. Allunyat de tot el que significava tornar a canviar bolquers, preparar farinetes, arrossegar cotxets…

Tornar a ser pare no entrava en els meus plans. Era part del passat. Un passat viscut amb totes les alegries, però del qual necessitava distanciar-me.

Ara tocava una altra cosa. Amb la Zoe a punt de fer-ne cinc, començava a acariciar la idea d’una paternitat diferent, més relaxada. Una paternitat en què, després d’anys de son trencat —»Papa, tinc set», «un malson», «pipi», «Puc dormir amb vosaltres?»—, dormir d’una tirada a la nit tornaria a ser normal, en què passejar pel carrer hauria deixat de ser una gimcana de corregudes, carreteres amenaçadores i crits, en què per sortir de casa ja no necessitaria la paciència de Mahatma Gandhi i l’estratègia d’un campió d’escacs —»les sabates», «Abriga’t», «Deixa això», «Farem tard»…

https://www.flickr.com/photos/13476480@N07/
1972 Woman carrying goods, walking, with her children in November 1972. © manhhai, Creative Commons.

Això provoca un cisma i una crisi matrimonial en tota regla, i el protagonista comença a endarrerir l’hora de tornada a casa, si no es troba amb la dona no poden discutir. Ha de decidir què fer en aquesta estona.

Com que ja no volia tornar a casa després de la feina, em vaig veure obligat a buscar una ocupació per a aquelles hores del vespre. Dubtava entre apuntar-me a classes de pilates o anar a mirar com arribaven els trens a l’estació de Sant Andreu Arenal. Finalment em vaig decidir per apuntar-me a classes de birrates i anar mirant com m’arribaven les cerveses, una rere l’altra, al bar.

El bar com a refugi, de nou. Perquè en la meva joventut havia destacat en l’art d’encadenar hores al taulell dels antres més èpics de Sant Andreu. Una afició de la qual les meves paternitats m’havien allunyat una mica, però de la qual guardava un record ben viu (de tant en tant encara sortia a entrenar amb algun company, però no deixaven de ser costellades poc ambicioses, poca cosa, comparat amb l’apassionament de la meva joventut).

Per cert, aquí hi ha una errata, l’estació de Sant Andreu Arenal és subterrània, no pots veure passar trens a menys que entris, l’estació descoberta que es presta més a fer el trainspotting seria l’altra, la de Sant Andreu Comtal. És el que té ser del barri.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Estació de Sant Andreu Comtal © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

El bar és el mític Mars del Carib del seu primer llibre, un antre fosc, lleig i amb una parròquia de desferres. El que es coneix com un bar de tota la vida, vaja. Una mica més sobre el bar:

Obria quan li semblava. Normalment de nit i de matinada, tot i que sovint et trobaves el bar tancat un, dos o sis dies seguits sense motiu aparent, ni avís previ. Tampoc havia intentat condicionar mai l’espai perquè no sembles el cau de misèria que aparentava, ni dominava el tema de la neteja (bàsicament el Mars del Carib no es netejava mai: el Negre tenia la teoria que era la mateixa clientela qui s’emportava la merda del bar amb cada visita).

En un viatge a Olot d’ell amb les filles recorda alguna experiència amb el sonat de son pare, com quan el va portar a caçar i ell va fallar expressament tots els trets. El que li agradava era dur-li la contrària a son pare.

https://www.flickr.com/photos/dizid/
Hunting © Marc de Ruijter, Creative Commons.

Suposo que el més normal hauria estat fer el que s’esperava de mi: seguir el guió traçat i matar l’animal. Segurament hauria aconseguit l’aprovació general, alguna paraula d’elogi (no gaires: «Que som homes, homes, collons!») i, qui sap, potser m’haurien deixat formar part d’algun dels seus rituals de celebració («Que begui, que s’ho ha ben guanyat!»), per acabar la jornada en una casa de putes tronada, on perdria la virginitat amb una senyora de nom exòtic, tuf de tabac i quilometratge il·limitat: «Té, aquest és el fill d’en Vila. Fes-ne un home!».

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

És un llibre eminentment costumista, i per tant fa un retrat de la societat i de com, com a societat, afrontem diferents temes, per exemple la paternitat i la hiperprotecció dels fills, o els whatsapps de pares, no en poso res però és èpic.

On es podia observar amb més claredat el nivell de renúncies al qual s’estava arribant era amb el tema dels nens. La canalla i la seva atenció s’havien convertit en l’exemple més palmari d’aquest corrent conservacionista.

Esclar, els fills eren una font inesgotable de pors i angoixes. Però el patiment havia agafat formes mai vistes, reduint els infants a una espècie de subhumans de porcellana amb tendències suïcides de les quals se’ls havia de protegir.

https://www.flickr.com/photos/tjt195/
The World Is Mine…. All Mine!!! © Taro Taylor, Creative Commons.

La meva estimada cunyada, sense anar més lluny, actuava amb el seu fill (el príncep Nico) com si fos de cristall o de paper de fumar. Ara que el nen començava a caminar, la Lourdes s’havia convertit en un guardaespatlles diligentíssim, digne d’un cap d’Estat: en Nico fent passets pel menjador de casa els avis, la seva mare ajupida al darrere, en tensió, com un porter a punt de parar un penal. En Nico tirant-se pel tobogan, la seva mare convertida en la dona aranya. En Nico posant-se coses a la boca, la seva mare impedint-ho amb uns reflexos felins…

També apareix home fet a si mateix donant-ho tot, només li falta l’escuradents a la boca i demanar un cigaló de Soberano picant a la barra del bar amb una moneda de dos euros.

El senyor Rafael era un d’aquells homes fets a si mateixos. Acostumat a fer i desfer al seu gust. D’aquells individus que han escalat a còpia d’esforç i voluntat, que ho han fiat tot a la seva capacitat de treball, com si no hi hagués més variants que poguessin determinar l’èxit professional: «Soc el primer d’arribar i l’últim de marxar.» Un defensor convençut de la relació causa-efecte entre la capacitat de sacrifici i l’ascens social: «Vaig començar a baix de tot, un currela. Tres consells: pencar, pencar i pencar.» Un empresari de texans i camises de quadres, de tracte directe i maneres poc refinades: «Drets, convenis, conciliació laboral… mariconades!» D’aquelles persones que subvencionaven amb gust les festes o l’equip de futbol del seu poble, però que mai haurien donat un duro a una organització solidària. «Ja mantinc prou ganduls amb els meus impostos! A picar pedra els fotia a tots!» El clàssic empresari que veia en la prevenció de riscos laborals una obligació absurda, innecessària, «posats a perdre el temps, almenys ho podria pagar l’Estat, no? Quins collons!».

https://www.flickr.com/photos/guidc/
Antiga Fábrica de Tecidos © Guilherme Dutra Correia, Creative Commons.

Tornar a passar pel Mars del Carib li permet retrobar, anys més tard, si fa no fa la mateixa tropa que hi va deixar.

La gent no canvia. És una impressió fonamentada amb el pas dels anys. Poden canviar certes circumstàncies personals, les condicions d’una vida, però qui ha crescut fill de puta (per posar un exemple enriquidor) transitarà sempre més per la vida com un fill de puta, amb aquella mirada, aquell tarannà, aquella expressió i aquells rampells de filldeputisme de sempre. Sí, el fill de puta se’l pot arribar a socialitzar, fins i tot s’han arribat a donar casos de fills de puta que no ho semblen, que han estat domesticats i el filldeputisme dels quals ha quedat camuflat sota capes de circumstàncies atenuants que el porten cap a una normalitat social, però no ens enganyem: el filldeputisme roman, potser endormiscat, tot esperant el moment per expressar la veritable naturalesa del fill de puta existent, el seu temperament natural.

https://www.flickr.com/photos/thenovys/
It’s over… © AndYaDontStop, Creative Commons.

I amb la novel·la l’embaràs va avançant, i la discussió pel nom, i els pares d’ell que estan contents de que per fi els doni un net. El pare d’ell és un carlista de soca-rel, fatxa com ell sol, misogin, racista, homòfob i alcohòlic, a més a més d’estar bastant grillat. Tot un cromo del que el protagonista intenta per tots els medis separar-se’n.

Aquest tercer llibre ja permet fer un anàlisi de l’autor. Millora a cada llibre, però també perd una mica el salvatgisme del principi, els seus personatges han crescut, els hem vist de borratxeres interminables a Mars del Carib; suportant com podien la crisi ocupant pisos i fent de periodistes (més o menys) i  fent ratafia a Dies de ratafia; i ara ja en una primera maduresa més assentat però amb la muntanya russa de la paternitat quadruplicada, tot un dragon khan! L’autor no s’ha encasellat, no fa el mateix llibre però sí té uns elements característics, reconeixibles, i un estil ràpid i viu amb força humor (entre negre i absurd, depenent). Un llibre que es llegeix molt bé, amb el que riureu i un autor que val la pena anar seguint.

Eugeni Oneguin / Aleksandr Puixkin

Cal llegir els clàssics, sempre, i si a més a més estan editats amb aquest respecte cap a l’original i cap al lector encara més. Puixkin és el pare de la literatura russa que tots tenim al cap quan parlem de literatura russa, per tant no és un nom que es pugui deixar escapar.

No en faré un resum, ni en posaré extractes, no m’atreveixo. Sí admetre que en saber que era una novel·la en vers i traduïda també en vers… em va canviar la cara i vaig estar a punt de desistir, però no ho vaig fer, i va ser un encert.

Si teniu alguna idea sobre «novel·la en vers» oblideu-la, és llegeix sorprenentment bé i narrativament és molt fluïda. Ara podria parlar de clàssics que han assolit la qualitat d’il·legibles pels lectors d’avui en dia, però no, aquest no és ni molt menys el cas. I a més a més passen coses, a poc que busqueu podeu trobar resums de l’argument.

flickr.com/photos/plushev/
Pushkin © Alexander Plushev, Creative Commons.

Un llibre per assaborir un clàssic, per llegir amb calma i per rellegir de tant en tant, perquè és relativament curt i no la típica novel·la russa de més de 1000 pàgines. Jo l’he llegit i l’he deixat ben a mà, tinc la impressió que serà un llibre que a poc que pugui hi aniré tornant. A més a més és un treball de traducció i edició que farà que aquesta sigui l’edició en català d’Eugeni Oneguin més o menys definitiva. Esteu avisats.

Escapisme / Marc Moreno

Vaig agafar Temps de rates de casualitat i vaig flipar moltíssim amb Marc Moreno, de fet el vaig posar a llista dels millors del 2019, li tenia ganes al nou llibre, aquest Escapisme.

Un inici trepidant, un relat del món on vivim i una caiguda des d’un quart pis. A mida que passin les pàgines anirem perdent l’empatia que ens despertin els diferents personatges perquè sincerament no s’ho mereixen. No només són perdedors, que amb això ja hi comptem, a més a més són egoistes i en general males persones que només es preocupen d’ells mateixos.

https://www.flickr.com/photos/theeerin/
Chaperoned © TheeErin, Creative Commons.

Si busqueu un llibre que idealitzi els pobres treballadors com a pobres però honestos i nobles i solidaris entre ells i… bé, no és això el que trobareu en aquest llibre, aquest és el protagonista.

Mai no ha mostrat aspiracions ni voluntat de tenir res ni de trobar una feina que odiï per comprar merdes que no necessita. Es conforma amb viure tranquil, sense preocupacions ni problemes al cap. No li cal una feina, no necessita calés per perdre el temps amb els col·legues. No consumeix drogues, que és la principal despesa de la majoria de nanos del barri. Beu alguna cervesa de tant en tant, però tampoc és un gran aficionat a l’alcohol. No fuma. No surt de festa. No va de putes. La mare sempre té un plat a taula. I el llit fet. Per a què vol la pasta?

https://www.flickr.com/photos/jopoe/
IMG_0413 © Joanna Poe, Creative Commons.

La seva mare, fent feines de neteja en negre, es cau des d’un balcó i a ell l’avisen de l’hospital. Va a urgències però no acaba de saber si sa mare està viva o morta i no s’atreveix a obrir la porta del seu box, enlloc d’això gira cua i torna a casa. Allà no hi ha res per dinar, apareix son germà (amb qui no convé discutir) a endur-se la tele per vendre-la i després el pare, que els va deixar fa una quinzena llarga d’anys, molt amoïnat buscant la pòlissa dels «morts» de la mare. A tot això, ni el protagonista ni nosaltres sabem si està viva o no, veient la vida que porta i la família que té no està gaire clar quina seria la millor opció.

Sap que si la mare ha mort aquesta és la vida que l’espera, si no espavila. I ell ja no està per espavilar-se, oi? Ja té vint-i-cinc anys, i pensa que és massa gran per reconduir una existència que va nèixer morta des del primer dia. Des que el pare va marxar sense dir adéu i no n’han tornat a saber res més. Des que el germà es va convertir en un desconegut i en el pitjor perill. I la mare. Ai, la mare, que és l’única que no l’ha deixat mai però que tampoc no és que hagi estat un suport especialment present quan més la va necessitar. Quan era un marrec.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Rambla de Guipúscoa © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

Al principi costa sentir simpatia per l’Aitor (o Bifar), no sembla tenir ni sang. Però a mida que avança el llibre i es va convertint en l’ase dels cops una mica de simpatia sí que sorgeix, no és que sigui bo, però és que de tots els personatges ell encara té un passi. Els personatges són altres penjats del barri, de diferent perillositat en funció de com estiguin de col·locats, i el germà (mala peça), i el pare retornat quinze anys després (encara pitjor), i també la seva ex-novia i la seva filla, a qui veu un cop al mes o així. També hi ha un conegut de Temps de rates, el Charly, un camell que encara té un passi de tota la tropa.

I l’entorn, la Verneda, un barri de Barcelona complex i difícil, on tirar endavant és prou complicat. Un ecosistema on també trobem una de les coses que comencen a no faltar ni a Barcelona ni a Catalunya, i potser és un tema ja planetari, un bar de xinesos.

El local és ple de gent amb mitjanes a la mà, la majoria drets i enraonant amb un volum de veu massa elevat, però això no sembla molestar ningú. El so de la televisió també està a tot drap, malgrat que no hi ha ni una sola persona que la miri. Les converses i les rialles omplen una atmosfera carregada de suor, alcohol i decibels.

Els problemes se li acumulen a l’Aitor, cada cop més gent li vol fer una cara nova per diferents motius i ell està preocupat perquè igual s’ha de buscar la vida i ni té ganes de treballar ni gaires habilitats per fer-ho. És l’estiu del 2017 quan l’atemptat de les Rambles van impactar-nos. Però això a l’Aitor li dóna una idea, una idea tan absurda que fins i tot podria funcionar, però clar, compta amb els elements humans de compta i ja no dic res més per no fer espòiler.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Landing in Barcelona just hous before the terrorist attack.Barcelona from 2000 feet above | 170817-1404-jikatu © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

El llibre és llegeix bé i ràpid, com la bona novel·la negra, i com també és típic fa un retrat de la societat en un moment concret. No sortim gaire ben parats, però és força realista, les coses com siguin. Novel·la negra de la bona, ambientada al costat de casa i ara mateix, no es pot demanar més.

Érase un río / Bonnie Jo Campbell

Els contes de Bonnie Jo Campbell recollits a Desguace americano em van agradar molt, però sóc més de novel·les i l’autora de Kalamazoo ara fa una novel·la, un llibre que agafo amb moltíssimes ganes.

Els rius són elements importants a la ruralia dels Estats Units, frontera, aigua, desaigüe, pesca i medi de transport. Si pensem en rius i llibres americans Huckleberry Finn és el primer que surt, però si venim una mica més cap aquí recordo la presència del riu en el conte que donava títol al fantàstic llibre Furtivos de Tom Franklin (senyors de Dirty Works, publiquin més d’aquest autor, coi!).

El principi del llibre m’ha recordat molt i bé (m’ha recordat un llibre que em va agradar molt, doble jackpot!) a Winter’s Bone, i això sol ja m’anima i em fa veure amb tota la lògica del món una violació a una menor i uns germans que es parteixen la boca a trompades (per la violació o pel que sigui) i que no es parlin tot i estar a ribes oposades del riu. Unes relacions familiars peculiars i marcades per una barreja d’amor i odi i una mena de pertinença animal, a la protagonista li preguntaran si ha estat criada per llops, perquè ens fem una idea.

https://www.flickr.com/photos/boston_public_library/
Deer hunting at Lac Chapelle © Boston Public Library, Creative Commons.

I la protagonista, Margo, una tiradora excel·lent que caça més cèrvols dels que poden menjar o vendre, també fa servir l’escopeta per disparar contra una part molt concreta de l’anatomia de Cal (el tiet que l’ha violat) per «igualar el marcador». I això en només 50 pàgines!

https://www.flickr.com/photos/kplarchives/
AW025 «View on the Kalamazoo River» © Kalamazoo Public Library Historical Photographs, Creative Commons. Domini públic.

El riu, la gent que s’hi troba en la seva mena de fugida a la recerca de la mare que se’n va anar quan ella era petita. Només es va desplaçar una cinquantena de quilòmetres riu amunt, un món de diferència. Realment els desplaçaments són contradictoris i molts pocs quilómetres semblen planetes o galàxies de diferència, com si tothom tingués clara quina és la seva part de riu i no se’n mogués. La gent que coneix li ofereix refugi, però res és de franc. I ella és una noia jove, maca i a qui agraden els nois, això fa que sembli que salta d’un llit a un altre, però és força més complicat.

Solía gustarle estar desnuda o casi desnuda cerca del río, al menos cuando hacía calor, pero ahora quería cubrir todo su cuerpo igual que Annie Oakley. Margo tenía la sensación de que su cuerpo,recién reesculpido, tenía un poder que debía mantener en secreto. Se puso ropa interior limpia, una camiseta de cuello alto y los otros vaqueros.

Tot i ser una tiradora excel·lent és una noia de quinze anys, no té res a fer en força bruta contra un home fet i dret, això li queda molt clar, per desgràcia. El tema dels germans i la noia i la violació és recorrent, sobretot al principi. Però no patiu, Margo no és una víctima i sempre que rep ja comença a planejar la venjança.

https://www.flickr.com/photos/91591049@N00/
1965 Marlin 336 Rifle Advertisement Sports Afield September 1965 © SenseiAlan, Creative Commons.

És complicat no recordar el riu de Twain, el viatge de Margo va fent etapes pel riu, establint-se en diferents llocs fins que alguna cosa la força a moure’s, un home, un assassinat…

—¿Por qué estabas ahí fuera, en la lluvia? —susurró él.

Por la forma en que preguntaba, daba la impresión de que los problemas se podían debatir y solucionar, que nada era tan tremendo como pudiera parecer. Aún no podía contestarle, pero pensó en contarle algo, algo interesante —quizá que una vez había visto a una garza volar hacia el nido con una serpiente—, pero entonces él querría hablar más y ahora ella deseaba estar en silencio con él. Quería conocer su pecho terso, sus costillas, sus sólidos hombros, su cuello delicado. Esos brazos no podían sujetarla contra su voluntad, no podían obligarla a quedarse donde no quería. Ante un hombre como Michael, una chica podía resistirse y pelear en lugar de tener que huir. Con él solo haría lo que quisiera hacer. La lámpara de queroseno al otro lado del río perdió intensidad, varios minutos antes de parpadear y apagarse.

—¿Qué es lo que tanto te da miedo de esa cabaña?

—No me da miedo nada —susurró ella.

Aunque era mentira, le gustó decirlo.

Només es sent ella mateixa prop d’un riu, amb un curs d’aigua a tocar i tota la natura salvatge que hi ha. El món del riu Stark i Kalamazoo amb les seves poques fàbriques i poques perspectives més enllà de dur una vida semisalvatge. Un lloc que va ser llar dels indis i on té una revelació sobre quin és el seu animal esperit.

https://www.flickr.com/photos/biodivlibrary/
n46_w1150 © Biodiversity Heritage Library, Creative Commons. Domini públic.

Un món petit que té molt ben apamat i on sorprenentment està més segura i protegida que en altres llocs. Allà una noia que sap disparar sempre tindrà la manera de fer-se respectar. El trajecte la porta seguint sempre el riu, direcció a sa mare, però com en els bons viatges el realment important no és el destí, és el que es va trobant.

Margo no podía dejar de mirarlo. Era completamente absurdo, como un hechizo que no pudiera romper. Ella era consciente de que esa era la forma en que las mujeres se buscaban la ruina. Una mujer se encontraba bien, buscándose techo y comida, y entonces aparecía un tipo que empezaba a tocarla y a peinarla. Empezaba a atravesarla una especie de corriente eléctrica, y entonces pensaba que había encontrado un caladero único en todo el mundo. Si una chica se iba con un tipo así, no era de extrañar que de repente abandonara la búsqueda de su madre o perdiera el rumbo de su vida.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bonniejocampbell.jpg
Bonnie Jo Campbell

Un llibre molt però que molt recomanable, i un personatge femení en la millor tradició de personatges femenins, no és comparsa de ningú, no es deixa trepitjar i s’ha adaptat tant bé al medi que tenim dubtes de si se’n sortirà a fora. I amb una habilitat amb el fusell que la fa doblement perillosa. Una troballa de llibre i un retrat de l’america profunda molt en la línia dels llibres de Dirty Works. Un petit afegit, si com jo us heu llegit abans Desguace americano el principi del llibre us sonarà moltíssim, aquest Érase un río parteix d’una de les històries que hi ha en aquell recull, ho he vist a la nota final.

I vaig aprofitar que Bonnie Jo venia al festival BCNegra 2020 per fer un mica de fan i aconseguir una foto, una dedicatòria i parlar una mica de res amb ella que es va mostrar encantadora i em va dir que hi ha una peli que arribarà en no gaire temps a les pantalles basada en el llibre. I també que té més llibres escrits i publicats en anglès i que es qüestió que els de Dirty Works s’hi posin.

Gent de Dirty: primer avís.

D’esquerra a dreta: Bonnie Jo Campbell, Senyor Dolent.

I ara sí, deixo aquesta entrada ja.

Els cossos elèctrics / Carles Torres

Novel·la guanyadora del Premi Just Manuel Casero en la seva edició de 2019, un dels premis amb tradició de la literatura en català. El guanyador d’aquesta edició és un autor per mi desconegut, Carles Torres, anem-hi doncs!

El llibre té tres parts, una per cadascun dels protagonistes, Jordi, Nataliya i Josep, en aquest ordre. Veurem el lligam entre Jordi i Josep sobretot i quin és el paper de Nataliya en tot això. Jordi ocupa gran part del llibre, sobretot la part el principi, és el personatge més desenvolupat dels tres, potser per aquest «tenir més espai» és el que de vegades s’esplaia amb observacions divertides.

Si el que observ no està conxorxat amb els de casa, i entre tots ho maquinen perquè jo tiri endavant i salvi la pell […] Sempre estic buscant proves d’aquest complot per a la salvació. La primera és no deixar mai d’observar molt la gent. Observar la gent de la plaça, observar la gent que passeja pels carrers, observar la gent de les terrasses, observar les pastisseres. La segona, és estudiar-me les mans i les ungles: a tothom que està tocat del bolet, tard o d’hora, li fan pintar amb ceres o aquarel·les. Un dia li estenen tot el material sobre una taula i li planten un paper en blanc davant dels morros, i li amollen: «Pinta». El dia que em desperti amb petits trossets de ceres de colors sota les ungles, fotré el camp, i no em veureu més. Sempre em mir sota les ungles, i els dits i la roba, per veure si hi tenc taques de pintura de colors.

https://www.flickr.com/photos/richardsummers/
Formentera © Banalities, Creative Commons.

Jordi i Josep es coneixen des de petits i porten a Nataliya a passejar per l’illa, una mica a la babalà circulant per un paradís de platges. I el llibre per mi falla a la part final, realment m’ha sorprés però ho he vist forçat i no aconsegueixo entrar a la part final de la història.

El llibre és llegeix bé, molt bé, si sou dels que un mal final us espatlla un llibre és possible que aquest no sigui per vosaltres, o potser sí, que aquest blog no preté sentar càtedra de res, però a mi el final d’aquest llibre no em funciona.

Una noche con Sabrina Love / Pedro Mairal

La uruguaya m’ha agradat prou com per anar a un altre llibre del mateix autor, un llibre en aquest cas anterior i que va comptar amb adaptació al cinema amb la gran Cecilia Roth.

La premisa és simple: un nano guanya en un sorteig passar una nit amb una actriu porno, Sabrina Love. Viu en un poble de l’interior i cada nit veu el seu programa, una combinació de porno amb entrevistes i altres coses, un d’aquells problemes a altes hores de la matinada que veu amb una connexió per cable pirata. Té disset anys, però diu que en té divuit, és verge i ha d’anar fins a Buenos Aires per gaudir del premi. Tot un viatge iniciàtic.

https://www.flickr.com/photos/davidberkowitz/
Congress – Buenos Aires Argentina © David Berkowitz, Creative Commons.

—¿Y qué vas a hacer a Buenos Aires? ¿A pasear?

—No —contestó con una sonrisa—, voy a pasar una noche con una mina.

—¿Con qué mina?

—Con Sabrina Love.

—¿Con quién?

—Sabrina Love. Una rubia que raja la tierra.

—¿A sí? ¿Y cómo vas a hacer para pasar la noche con ella?

—Ya está todo cocinado —dijo Daniel.

—Mirá que las minas son una trampa, pibe. Vos te enamorás y creés que esas tetas son para vos, que esas caderas son para vos, para que vos que te pongas loco, ¿viste? Pensás que la mina es toda tuya. Pero despuésresulta que es una trampa armada para que vos caigas y la preñes y cuando nace el crío te das cuenta que en verdad las caderas eran para poder parirlo y las tetas para darle leche, o sea que para vos no había nada, era todo para el hijo, ¿me entendés? Ya lo dijo Discépolo: «Tu silueta fue el anzuelo donde yo me fui a ensartar». Y es así, las curvas de las mujeres son un anzuelo, pibe.

És una constant, tot aquell que es troba li dóna la seva opinió sobre les dones, que és tant com dir la seva opinió sobre la vida.

—Lo malo de las mujeres es que una vez que se te suben a la cabeza estás perdido. Yo, la perdición la heredé de mi viejo que correteaba minas todo el día, vivía un poco en Brasil y otro poco en la Argentina. Cuando se estaba por morir de cáncer a los sesenta años vino un cura a darle la extremaunción y él le pidió confesarse. Le dijo «Padre, he fornicado con muchas mujeres blancas y también con muchas mujeres negras». El cura le dijo «¿Y te arrepientes de ello hijo mío?» Y él le dijo «Más o menos, pero de lo que sí me arrepiento es de no haber fornicado nunca con una mujer pelirroja». Eso le dijo. Me lo contó mi tío el día de mi casamiento. Lo raro es que yo me casé con una pelirroja sin conocer la historia.

El viatge a Buenos Aires és una odissea de més de 500 quilòmetres, una primera part en barca i després fent autostop, sent atracat per uns soldats, arriba a Buenos Aires i l’agafa la pluja… I quan arriba a l’hotel on ha de tenir la trobada li diuen que millor torni en dos dies.

https://www.flickr.com/photos/3336/
Buenos Aires Taxicabs © Diego Torres Silvestre, Creative Commons.

La gent que es troba, a la mínima li expliquen coses de les dones, no se’n lliura com amb un taxista.

—¡Ah! Son lindas las minas, pero son hijas de puta —dijo el taxista—. Yo ahora salgo con yiros solamente, las otras son hijas de puta. A unyiro vos la invitás a cenar y te agradece, le das un poco de cariño y te agradece, en cambio las otras… ¿Vos sabés que el perro es más inteligente que algunas minas?

—¿Te parece?

—Sí, mirá. Vos a un perro que hace algo mal le pegás bien, pero bien, no así un chirlito, les das una buena paliza y no lo vuelve a hacer nunca más en toda la vida, en cambio a una mina que hace algo mal aunque la fajes bien no aprende, se olvida, sigue mandándose las mismas cagadas.

Què farà a Buenos Aires fins la cita amb Sabrina Love? Recorre a un amic de son germà que viu allà i l’extorsionarà una mica perquè el deixi estar-se allà i en una festa coneixerà una noia. Queda amb aquesta noia l’endemà i el cita per l’altre dia, haurà de decidir si queda amb aquesta noia o si va amb Sabrina Love.

https://www.flickr.com/photos/photographingfairies/
Morning Light © Lily, Creative Commons.

Un petit llibre sensacional, un protagonista proper i amb qui ens podem identificar (qui no ha sigut algun cop jove i ingenu i verge). Un llibre que és llegeix molt bé i amb cops d’humor, molt recomanable. Després de llegir el llibre he vist la pel·lícula i no la recomano, potser sense haver llegit el llibre funcioni més, però son tants els canvis que per mi arriben a desvirtuar totes les coses interessants i que donen valor al llibre.

Amor del meu cor / Gabriel Tallent

Sabeu aquells articles de «llibres que t’has perdut el 2019 i seria una pena», doncs ara ja sabeu com vaig arribar a aquest llibre, ni més ni menys que la novel·la de debut de Gabriel Tallent que ha tingut molt bona acollida.

Tenim una noia, la Julia a qui tothom diu Turtle. Viu en una cabana en plena natura amb son pare, tot un personatge que sembla el prototipus del redneck. El pare li va ensenyar a disparar amb sis anys. Ara mateix la Turtle és capaç d’encertar a una carta amb la pistola, una carta posada de perfil.

És alta per tenir catorze anys, de complexió encara verda i desmanegada, cames i braços llargs, malucs i espatlles amples però esvelts, el coll llarg i nerviüt. Els ulls són el seu tret més imponent, blaus i ametllats, en un rostre massa prim, de pòmuls amples i marcats, i la boca torta, de dents grosses; una cara lletja, ja ho sap, i també insòlita. Els cabells són espessos i rossos, amb blens aclarits pel sol. Té la pell esquitxada de pigues marrons. Els palmells, la part inferior dels avantbraços i l’interior de les cuixes revelen embulls de venes blaves.

https://www.flickr.com/photos/oh_debby/
julie © oh_debby, Creative Commons.

Però aquestes habilitats no li serveixen a l’escola on és una marginada associal i sempre ha de vigilar el que diu als professors, sap que si s’equivoca potser no seguirà amb son pare. Els professors intueixen que alguna cosa no va a l’hora, passarà a l’institut amb una capacitat lectora mínima i ni ella ni son pare volen sentir parlar de que vagi a parlar amb la psicóloga de l’escola.

Son pare, Martin, és el paradigma de redneck paranoïc sobre la fi del món i fanàtic de les armes i la supervivència. Totes aquestes coses les ensenya a la seva filla, que munta i desmunta una pistola com qui res. I si us ho esteu preguntant sí, el pare abusa sexualment de la noia. És un abús narrat gairebé com amb consentiment, com si a la noia en realitat tampoc li molestes tant. No ho estic excusant ni res d’això, però és la impressió que dóna, que per ella tant és. Ell pot ser violent però no sembla un maltractador, només abusador. Potser els abusos intrafamiliars són així, com dissimulats amb una mena de consentiment tàcit. Suposo que això s’anirà desenvolupant. Aquí teniu el pare i la seva filosofia de vida.

https://www.flickr.com/photos/gammaman/
And Guns (In God We Trust and Guns)) © Eli Christman, Creative Commons.

—Són els desgraciats com tu—diu en Martin amb tota la tranquil·litat—. Desgraciats panxuts que no han vist passar mai res de dolent, que es pensen que n’hi ha prou de ser bona persona. Però la veritat, Jim, és que pot anar de qualsevol manera, i de vegades tant li fot que siguis molt bona persona.

L’obsessió pel final apocalíptic del món és una constant de Martin. Aquí xerra amb el seu pare, l’avi de la Turtle, que li recrimina pels blaus de la nena (li ha pegat amb un atiador).

—No és manera de pujar una nena…? Si no trobes que el món està donat pel sac, pare, és que no pares atenció. El uapití, l’os bru, el llop, tots han desaparegut. El salmó, gairebé. Les sequoies, bon vent. Els pins morts hectàrea rere hectàrea. Les teves abelles s’han mort. Com vam poder dur la Julia en aquest món de merda? Aquest residu moribund, violat, podrit del que havia de ser? Com es puja una nena exactament en companyia de menjamerdes obsessionats amb ells mateixos que han dilapidat i destruït el món en què hauria d’haver crescut? I com s’hi pot entendre mai, ella, amb aquesta gent? De cap manera. No hi ha negociació. No hi ha alternativa. Estan matant el món i continuaran matant-lo i no canviaran mai ni s’aturaran. Res del que jo pugui fer, i res del que pugui fer ella no els farà canviar d’idea, perquè són incapaços de pensar, de veure el món com una cosa externa a ells. I en cas que ho vegin, es creuen que hi tenen tot el dret. I ara tu em dius que la ràbia que sento per aquesta gent, per aquesta societat, és una merderada? Em dius que així no és manera de pujar una nena, i sí, ja ho sé. Però què més puc fotre?

https://www.flickr.com/photos/ronguillen/
Sig Sauer P220 © R0Ng, Creative Commons.

Turtle un dia surt de casa, descalça i amb la pistola i passeja sense rumb per la muntanya fins que es troba uns excurionistes perduts a qui va seguint i els ajuda a muntar un refugi per passar la nit de pluja en que s’han ficat. Els dos nois són el Brett i el Jacob, i son tan diferents de tot el que ella coneix a l’escola primària que comença a pensar que potser hi ha un altre món allà fora. La mare d’un d’ells coneixia a sa mare, i després de que son pare desaparegui després de la mort de l’avi ella pràcticament s’instal·la a casa del Jacob, on observa unes dinàmiques familiars que li són completament estranyes.

https://www.flickr.com/photos/clinger-holsters/
Girl with gun © Clinger Holsters, Creative Commons.

Se sent atreta pel Jacob, i per això la pallissa amb l’atiador, el pare el veu com una amenaça i per tant ell mateix es converteix en una amenaça. No és algú a qui convingui tenir per enemic. Després de l’escapada de Martin després de la mort de l’avi, al cap del temps, torna, amb una nena de nou anys, la Cayenne, i amb la mateixa actitud. La mateixa presencia que un omple tot, que no deixa espai per res més que no sigui la sensació de perill imminent.

En Martin només em té a mi, i jo no el puc deixar i prou. No puc. Pensa: quan el papa hi veu amb claredat, llavors ho vol tot per tu, i quan no, quan no és capaç de veure que ets una persona individual, llavors vol que t’ensorris amb ell. Com podria saber-ne res, en Jacob, com podria tenir raó quan parla d’en Martin? En Martin té més dolor a dintre i és més valent del que en Jacob podria entendre mai. Et miren i veuen què necessites. Ves-te’n, diuen. Corre. Però no ho veuen des de la meva posició. No veuen qui deixaries enrere i tot el que això significava per tu. No poden. Només ho veuen a la seva manera. I en Jacob només té raó en el sentit que diu el que qualsevol altre diria, com si no fos complicat, però no ho entén. No ho entén, cony, no n’entén el fons, no ho entendrà mai, i aquest món, pensa la Turtle, no s’ha portat tan bé amb tu perquè li deguis res. Només perquè tothom cregui alguna cosa, només perquè hi creguin tots menys tu, no vol dir que estiguis equivocada.

https://www.flickr.com/photos/sheila_sund/
Storm over the Eel River) ©Sheila Sund, Creative Commons.

Tothom detecta que alguna cosa no va bé, però sembla que ella no s’atreveix a fer el pas. Hi ha un crescendo de tensió, ella és cada cop més conscient del tipus de vida a que la reduirà son pare, pràcticament com una presonera. Però els murs mentals són els més difícils de saltar, tot i que cada cop ho va tenint més clar. A més a més, Martin no és algú que doni segones oportunitats, això no ho pensa la protagonista però els lectors sí.

Pensa: Turtle Alveston, t’ha violat i tu has tornat a buscar-ne més. Estàs embarassada o ho estaràs aviat. Si te’n vas, ell baixarà a la sala d’estar i matarà la Cayenne. Llavors anirà al número 266 de Sea Urchin Drive i matarà en Jacob. Has d’acceptar on ets. Has de mirar-t’ho sense enganyar-te a tu mateixa, de debò, coi.

I el crescendo i la tensió i el personatge de Turtle fent-se més i més gran amb les darreres pàgines. Unes pàgines amb un poder d’atracció com feia temps que no trobava, m’ha faltat poc per saltar-me l’estació en els trajectes en tren. És un llibre dur i retrata una realitat complexa sense voler caure en blancs o negres ni en dignificar segons què. Els abusos sexuals intrafamiliars estan malament, obviament, i això en cap moment s’amaga, però justament per aquest «intrafamiliars» son força més complexos que un abús sexual diguem-ne no-intrafamiliar. És un equilibri molt difícil, però l’autor se’n surt amb nota.

Anem a les connexions o a llibres que aquest llibre m’ha recordat, sobretot a Las doce balas de Samuel Hawley, de Hannah Tinti, i també a tots els llibres de Dirty Works, aquest llibre no desentonaria el més mínim en aquella editorial i això és una bona noticia pels que preferim llegir en català.

El tango de Dien Bien Phu / David Castillo

David Castillo és un autor que tinc present, que sé que ha ambientat novel·les al Carmel, però tot i això no el tinc llegit. Aquest llibre és una bona manera de resoldre això.

El resum de la contraportada em recorda força a la peripècia vital d’un dels personatges de Soldados de Salamina, la història de tots aquells que van perdre la guerra civil espanyola, van ajudar a guanyar la segona guerra mundial i van seguir amb el que calgués. Es van passar pràcticament la vida de guerra en guerra, amb un fusell a les mans, del 1939 al 1954, ni més ni menys, 15 anys.

Efectivament el llibre comença amb la retirada i l’arribada a França els primers (i freds) mesos de 1939, i els camps de refugiats que de seguida van semblar més de presoners-concentració (sense forns ni cambres de gas, però també amb una gran mortandat). França no volia tots aquells refugiats i només posava alguna facilitat als que se’n tornaven a Espanya.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Soldats_de_Salamina
Imatge treta d’aquí sense dades ni de lloc ni autoria,, probablement camp de concentració Argelers.

El llibre es desdobla i anem llegint això i la investigació que sobre aquest tema fa el protagonista des de l’ara, un ara sobre el que també cauen reflexions.

El procés democràtic va funcionar perquè les organitzacions van pactar i es van integrar en un projecte comú. També van recuperar la vella picaresca, la repartició del pastís, des del centre i des de les perifèries, des dels organismes troncals als reponsables de qualsevol poble amb pressupost. El 1993, els escàndols van començar a esclatar. Era un nou període després dels equilibris de la transició. De manera progressiva, Felipe González va caure per la guerra bruta contra ETA, Aznar va pujar per l’atemptat d’ETA i el PP va caure per especular sobre un atemptat d’ETA a l’estació d’Atocha de Madrid. Una petita organització, paradoxalment militaritzada com el model contra el qual lluitava, movia l’Estat, els responsables del qual només pensaven en la torreta i a acumular una fortuna als paradisos fiscals. Ningú afrontava els problemes, com si pel fet de no assumir-los s’acabessin arreglant tot sols. La inèrcia general del qui dia passa any empeny. Era una dinàmica de la inactivitat que desembocaria, però, primer en els efectes devastadors de la crisi del 2007 i després en la rebel·lió catalana. Estàvem tan acostumats a eludir els problemes, que un dia els problemes ens van devorar, davant l’estupor dels més càndids.

Els paral·lelismes amb Soldados de Salamina són evidents, aquella també és una novel·la d’algú que està investigant per escriure una novel·la. En aquest cas però, la informació bèl·lica és molt exhaustiva, la tasca d’investigació aquí ha estat de les bones.

Surrender of Red Soldiers, Somosierra, Madrid – Google Art Project.jpg. Domini públic.

És un llibre sobre la guerra, sobre la seva part final, però també i molt destacablement un llibre sobre la derrota, una derraota que es dóna en tots els seus plans, també el mental.

Els cenacles dels conspiradors s’havien convertit en clubs privats de polemistes d’esdeveniments pretèrits. Uns altres s’havien perpetuat en el manierisme rígid d’una tribu que s’havia anat extingint. Els més rancis interpretaven la decadència com un parèntesi mentre l’au fènix es preparava per despertar de nou. Qui necessita una causa perduda podent abraçar el consum i la comoditat? Qui necessita lluitar quan l’enemic només vol seduir-lo i abraçar-lo perquè li compri les seves joguines? Qui, si no un tarat, voldria renunciar als béns i la promoció que li facilita la democràcia? Qui buscarà una cançó que només cantaven quatre desgraciats abandonats en una claveguera i que ja no recorda ningú.

Aquesta «cançó que només cantaven quatre desgraciats» és el fil conductor, bàsicament l’excusa per anar explicant tota aquesta història. La història dels derrotats abandonats i tancats en camps francesos. Allà hi havia poques maneres de sortir, es podia confiar en les promeses de perdó i tornar a l’Espanya de Franco, promeses completament falses. O també es podia sortir dels camps allistant-se amb els francesos, molts ni contemplaven l’opció però per molts altres era una manera de sortir dels camps i lluitar contra els nazis, una mica d’aquella manera, com els de la Nou, la Nueve.

—[…] Si el general Leclerc ens portava en primera línia no era per fer-nos un honor o pel fet de ser republicans sinó perquè fóssim el primer escut per a les bales alemanyes.

—El general Leclerc era noble i lluitava en primera línia també.

—Sí, no ho contradic, però les xifres parlen. Mira el que va passar amb els de la Nou, van morir gairebé tots. Érem els idiotes de la primera línia. Vam anar a correcuita cap a Saragossa, ens van fotre davant de Franco a Madrid al pont dels francesos, a l’escorxador de la Zona Universitària i a l’Hospital Clínic… Després, a la guerra mundial, un altre cop a primera línia, tant a Tobruk i El-Alamein com a París, on esperàvem una resistència dels alemanys al seu estil, lluita casa per casa. Els nostres homes van arribar fins al cau de Hitler, al Niu de l’Àliga[…]

https://www.flickr.com/photos/gianni/
P1100599. Kehlsteinhaus (Eagle’s Nest) © Gianni D’Anna, Creative Commons.

La derrota, sense èpica però amb moments de poètica bellesa.

Un dels milicians va retrocedir on era la seva filla, que li va preguntar què passava. L’home, seriós, no va dubtar que la nena l’entendria: «Ens n’hem d’anar, no et preocupis». Quan la nena va insistir, l’home es va treure la gorra militar, l’hi va col·locar per tapar-li la cara gelada i va acabar: «Perquè hem perdut. Ja hem perdut».

Els camps francesos van ser una de les indignitats més grans que s’han fet. Han passat molts anys i un voldria creure que això no es podria repetir però els camps de refugiats a Grècia demostren que no, que això pot tornar a passar en qualsevol moment i segurament la reacció seria, lamentablement, la mateixa.

«L’ordre dins del camp està deixat de la mà del diable. Fora, el dispositiu militar el formen set destacaments de gendarmes. Rere els filferros hi ha dues companyies de fusellers senegalesos, dotats de metralladores. I al voltant del camp, patrulles d’espahís a cavall per capturar evadits. Com a reforç, i acantonats a Perpinyà, disposen de trenta escamots complets d’infanteria i cavalleria. Quan tots vam estar agrupats, els sanitaris van idear tot mena d’estratègies per resoldre la molèstia incessant dels polls: remeis casolans amb vinagre o orina, a part de bullir la roba sense descans.[…]»

I una mica més sobre els camps, i sobre el caràcter dels carcellers.

Cap a les deu del matí, el camp es transformava en un mercat d’esclaus, a l’estil de les fires de bestiar, on els patrons de la zona seleccionaven els més forts. No s’esperaven, però, la rebel·lió de molts dels anarquistes, que haurien mort abans de sentir-se vexats. Tres anys de guerra contra la tirania no servirien per convertir-los en mà d’obra gratuïta.[…] La contaminació de l’aigua insalubre va provocar les primeres epidèmies. La disenteria, els còlics continuats i la febre tifoide van provocar la mort d’infinitat de milicians i civils després de seguir una dieta de pa i aigua bruta durant setmanes.

Les vexacions eren el resultat d’una crueltat sense mesura. La covardia dels francesos era proporcional a la seva manca de valor contra els alemanys. Violents amb els febles, submisos amb els forts.

Un dels problemes que pot tenir la novel·la és una certa dispersió en els punts de vista dels diferents protagonistes que hi van apareixent. Records de l’avi, dels amics de l’avi, dels amics dels amics, companys d’armes, companys sindicalistes, companys al camp o a l’exili…

https://www.welt.de/geschichte/zweiter-weltkrieg/gallery130638298/Die-Befreiung-von-Paris-1944.html
Paris-Liberation-1944-alliiertTruppen-Paris-Liberation-1944-Allied-Troops

Almenys, amb el temps i donant alguna volta, alliberarien París i derrotarien a Hitler, convençuts que després no hi hauria excuses per no anar per Franco, fins i tot en això, després de fer-los servir, els francesos i la comunitat internacional se’n va desentendre. De derrota en derrota i fins i tot quan guanyen no serveix de res.

https://www.nuvol.com/llibres/david-castillo-si-perdo-la-poesia-perdo-el-sentit-42203
David-Castillo-©-Ferran-Sendra-3

A la part final del llibre repassem la peripècia de Menero, presumiblement l’autor de la lletra de la cançó. A més a més dels elements comuns a la resta i que ja hem anat veient ell va acabar a Vietnam quan encara es deia Indoxina i era una colònia francesa. Allà lluita a favor dels francesos contra els comunistes. Vietnam ja era un embolic en acabar la segona guerra mundial i ja era una carnisseria. Generals incompetents, un De Gaulle encara més incompetent i uns intents estúpids d’intentar mantenir un imperi. Estúpid perquè els francesos feien servir tancs i els vietminhs feien servir bicicletes per portar els morters d’un punt a un altre, i disposaven de gent, molta gent i molt motivada. En la batalla que dóna títol al llibre es va decidir tot. Quan els francesos van marxar els americans van fer exactament els mateixos errors, però això seria tema per un altre llibre.

Aquest és un llibre sobre el final de la guerra, la derrota i el primer exili (per dir-ne d’alguna manera) a França, la història poc explicada i terrible dels camps de concentració francesos. És una història que es pot trobar també en llibres com Els vençuts, de Xavier Benguerel, per exemple, i la història dels soldats de la Nou la podeu trobar al còmic Los surcos del azar. En alguns moments el llibre potser pateix de certa dispersió però tot el que s’explica és interessant i està molt ben documentat, un molt bon llibre per entendre el desgavell del final de la guerra civil i el que va venir després.

Voy a hablar de Sarah / Pauline Delabroy-Allard

He llegit que aquest és un dels llibres que ha passat sense fer gaire soroll i que seria una llàstima perdre-se’l i com que sóc de fàcil convéncer doncs em poso. Curiosament en parlen com el llibre que quasi va guanyar el Goncourt, el dia que complir 30 anys Pauline Delabroy-Allard va enviar el manuscrit i va triomfar.

Sabeu que de vegades parlo d’un llibre tot dient que es mereix una lectura tranquila i reposada? Doncs aquest no és el cas, aquest llibre et fa correr i et fa passar les pàgines amb pressa, sense temps per perdre.

No logro, en esta noche de calor húmedo, despegar los ojos de su cuerpo desnudo ni de su cabeza como de cera. De su perfil de muerta.

https://www.flickr.com/photos/65986072@N00/
Georges Callot (1857-1903) – Sommeil (1895) (colorized) © ketrin1407, Creative Commons.

Les dues protagonistes s’enamoren l’una de l’altra de manera total i sorprenent (mai havien estat amb una altra dona), un arrabatament que ho escombra tot al seu pas.

En los días posteriores solo pienso en lo que ha sucedido, en cuanto cierro los ojos las imágenes van y vienen por debajo de los párpados. Nunca pensé que algún día llegaría a tocar el cuerpo de una mujer ni que me gustaría tantísimo como para no dejar de pensar en ello, noche y día. Sarah no se me va de la cabeza. Me ronda, desnuda y sublime, hinchándome las venas y humedeciéndome el sexo. Es una revelación, una luz, una epifanía.

https://www.flickr.com/photos/65986072@N00/
Fernand Le Quesne (1856-1932) – Les Deux Perles (1889) (colorized) © ketrin1407, Creative Commons.

Un llibre amb una història d’amor total, si voleu posar-hi a més a més l’etiqueta lèsbic doncs endavant, però crec que l’amor i les relacions son les mateixes independentment de si les viuen un home i una dona, o dos homes, o dues dones o el que sigui mentre parlem de persones adultes que fan el que volen fer. Però no està tan clar si un amor tan bèstia deixa marge per la llibertat, ho omple tot amb una absoluta dependència de l’altra persona.

Así que tengo que irme. Deprisa. No quedarme en esta ciudad. Me paso dos días, puede que tres, caminando por París, mucho, casi sin detenerme. De día y de noche. Cruzo el río una y otra vez. A menudo corro. Detrás de los autobuses, de las palomas y de ella. Camino por mi ciudad. ¿Tanto la recorrimos juntas para que cada esquina me traiga recuerdos suyos? Tengo que coger un tren, un avión. Un barco. Marcharme. Deprisa. Tengo miedo de que me encuentren. De que se sepa lo que he hecho. Tengo miedo de que me dé caza. Con la muerte pisándome los talones. La muerte es ella. Sarah, la muerte. Tengo miedo de que me atrape otra vez en sus redes. No quiero volver a ver sus ojos. Esos ojos suyos tan hermosos. Sus ojos caídos.

Les passions tan absolutes no són ni molt menys innocues, i tampoc en aquest cas però prefereixo no fer espòiler, són menys de 200 pàgines que us recomano molt, i ja em direu què us semblen.