Per tenir casa cal guanyar la guerra / Joan Margarit

Un llibre de memòries del que se n’ha parlat força i un autor, Joan Margarit, del que no he llegit res.

L’autor va nèixer el 1938 en plena Guerra Civil.  Aquesta guerra i les seves conseqüències van ser decisives al llarg de la vida de l’autor, com la de tantíssima gent. Passar d’una república que intentava (amb dificultats) modernitzar el país i avançar en drets socials, a una dictadura negra amb ànim de anihilació i revenja. Aquest tema resultava ser cabdal per entendre-ho tot, però sobre això quasi bé no es podia ni parlar.

Quan ja no els ho podia preguntar al pare i la mare perquè eren morts, van començar a sorgir les preguntes sense resposta. Tota gran tragèdia té alguna cosa de malefici. De mal averany. El cert és que la meva infància transcorrerà sota un gran paraigua negre de violència i mort. Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats.

Té punts en comú amb altres autors de l’època, la negra postguerra, i la negació pràcticament sistemàtica de la seva llengua i cultura, tot i que a aquestes coses hi arribaria més tard. Tocava crèixer en aquest ambient.

Vora una d’aquestes fonts, en un bosc que es diu Can Xercavins, en arribar el bon temps les dues classes de l’escola de la mare, amb les dues mestres, van a passar el dia una vegada cada curs. A mi, que ja vaig a l’escola del senyor Grimalt però que també participo en aquesta excursió, les nenes de la segona classe em fan respecte i vergonya. És la llavor d’una nova complexitat. Les miro jugar i entre elles n’hi ha una que quan escrigui això, al cap de setanta-cinc anys, encara recordaré d’una manera especial. Neta i planxada, amb dues trenes. A la nit tinc un somni en què aquestes nenes em banyen despullat en un gibrell d’aigua calenta. Serà el primer somni eròtic, l’avís que pot haver-hi coses que m’importen però que poden actuar sense que jo les controli.

https://www.flickr.com/photos/centralasian/
[ B ] Hans Sebald Beham – Women with Two Children in a Bath-House (1548) © cea +, Creative Commons.
Els avis de Joan Margarit eren pagesos, amb penes i treballs van aconseguir donar una carrera al seu fill que va ser arquitecte, en un moment en que tenir carrera era força excepcional i funcionava com ascensor social. Tot i així la família es movia amb molts equilibris entre la classe treballadora, la classe mitjana amb certa cultura, i la classe mitjana econòmica tot just albirada però que feia pensar que als seus fills les coses els podien ara millor o almenys podien tenir un accès als estudis més fàcil. El pare arquitecte i la mare mestre d’escola, tot i ser classe treballadora eren dos pares amb certa cultura.

Passo moltes hores sense control, però no sol sinó amb molta companyia, enmig d’una complexitat de relacions a la qual no estic acostumat. La vida del barri és densa i dura, però també càlida, una barreja de murcians i catalans que intenten sobreviure al fracàs amb què ha començat l’època que ens ha tocat. Adults i infants tenen també bones relacions, els més grans cuiden els petits, i això val per a totes les edats.

https://www.flickr.com/photos/beegee49/
Nice Toy © Brian Evans, Creative Commons.

Sanaüja, Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Girona, Barcelona… Les mudances eren continues, la feina de son pare obligava i normalment només podia passar a casa els caps de setmana. Amb tants canvis l’arrelament no li resultava gens fàcil, però no era algú a qui la soledat fes por, era un element com un altre del seu entorn que li permetia reflexionar, la introspecció. Hi sabia conviure, no era un solitari, no buscava estar sol, però si era el que tocava doncs era el que tocava.

No soc conscient que aviat aquests llocs per on camino o m’aturo ho seran del record, que ja no existiran. En perdré la proporció, la llum, l’obscuritat d’ara. Que em cobriran unes noves capes de persones, paviments, edificis, arbres, i que res no tindrà res a veure amb aquest nen que soc. Ens separaran el temps i l’espai, jo aniré quedant per sempre en un altre lloc diferent. L’home que seré es mourà per on sigui en cada moment duent aquestes estimades imatges, sense poder-les confrontar amb ningú. Intentarà sorprendre el nen que s’ha anat convertint en un noi, escriurà sobre ell. No podrà demanar ajut ni consell a ningú per respondre les seves preguntes. Aquest nen, aquest noi, serà l’únic que un dia tindrà l’home per comprendre’s a ell mateix, per saber qui és i per què. L’home l’enyorarà, el buscarà en totes les novel·les i pel·lícules, en tots els poemes i en tota la música que l’aniràn acompanyant durant tota la vida.

La situació a casa era complexa, pare que treballava fora, mare que treballava, germanes, ell a càrrec de l’àvia la majoria del temps. Era una realitat que demanava una mica d’evasió. I l’evasió tenia dues formes per al jove Joan Margarit: el cinema i més endavant els llibres, i parlar de llibres a Barcelona vol dir parlar del Mercat de Sant Antoni.

© Cesc Llaverias.

Un altre lloc que és semblant a ser a dins d’un conte infantil primer i dins d’una gran novel·la del XIX després és el mercat dels llibres, al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí. És un espai que respira envelliment i alegria. Mig quilòmetre de parades de llibres de segona mà. Ni les autoritats franquistes ni l’Església aparenten manar, aquí, on d’alguna manera hi ha una riquesa cultural d’abans de la guerra. Cap llibreria de la ciutat pot causar aquest impacte. Tothom sap que, si busca i pregunta, hi pot trobar o encarregar llibres contemporanis i prohibits. Quedo submergit en la multitud i m’és difícil arribar a les parades, l’únic lloc des d’on puc veure els llibres i les revistes. Avanço amb dificultat, agafant-me al pare per no perdre’l. Per damunt de les olors de la multitud, m’agrada l’olor de paper vell, malgrat que d’aquest teatre al voltant dels llibres, un dia, sols m’emocionarà el seu record.

Els llibres i els clàssics…

És la literatura que em va introduint en el que serà la lectura per a mi, un mirall en profunditat on descobreixo què soc en cada moment i en el qual de seguida identifico els clàssics, novel·les que poden ser tornades a llegir d’una manera diferent a cada nova edat, en relectures que sovint són més emocionants del que va ser-ho el mateix descobriment, com sol passar amb l’amor.

© Cesc Llaverias.

Tot això mentre va encadenant cursos de la seva educació amb un entusiasme nul en el tema, però tot i així se’n va sortint, com qui fa una feina.

L’èxit és purament el de les notes, que no depenen de l’interès, sinó de les hores passades davant d’un llibre. És com si l’objectiu fos preparar-nos en una mena de preludi del que se’n diu en aquest país fer oposicions: un plantejament alhora interessat (gairebé el contrari d’interessant) i alhora infantil de l’aprenentatge, consistent a passar muntayes d’hores “estudiant” temes que no interessen per tal de “saber-ne” més que els altres competidors. Mitjançant això, accedir a un lloc remunerat per a tota la vida i no tornar a pensar mai més en la major part del que s’ha estudiat.

Amb aquest amor per l’estudi fer campana no és estrany i això li permet anar descobrint el món que és Barcelona, amb les seves peculiaritats.

Les tardes de fugida habitualment anem al cinema, amb freqüència a l’Oriente, al carrer Aragó, en el centre del qual s’obre el forat de la via del tren des d’on surt la fumera de la màquina de vapor si passa un comboi. És un dels més barats, com el Diana, al barri Xino, on també anem alguna vegada. En aquest, hi ha pajilleras, dones que fan masturbacions a dues pessetes a les files del darrere o bé a dalt, a general. Diuen que a l’Oriente també n’hi ha, malgrat que no n’hi veuré mai cap. Però al cinema l’important és la mena de costum que marcarà la nostre imaginació: tancar-se en una sala gran i fosca amb altres persones desconegudes, tots en silenci i pendents de la història de la pantalla. I al final sortir al carrer, enlluernats altra vegada per la realitat de la qual ens hem escapat durant unes hores. El cine i les primeres novel·les són el gresol on començo a posar ordre a la curiositat sentimental.

https://www.flickr.com/photos/28840305@N02/
Electric Cinema © Steve N, Creative Commons.

La família, a Catalunya, les passa força magres i finalment se’n van a Tenerife on les coses els somriuen per fi i el pare té tanta feina d’arquitecte com vulgui. Els fills s’adapten i accedeixen a un nivell de vida fins aleshores impensable. Però els pares no tenen cap ganes de quedar-se ni de fer-hi vida, el seu objectiu és treballar tot el possible guanyar tants diners com puguin i tornar. L’autor no ho acaba d’entendre i llegint el llibre jo tampoc, per molt amor que es tingui a uns orígens entre un lloc on no hi ha manera de sortir-se’n i un altre on tot són facilitats jo ho tindria molt clar. A més a més, el Tenerife d’aquells temps era un lloc d’allò més tranquil, sense inseguretat, amb poca gent, molta calma i gens de turisme ,només gent de pas, res a veure amb avui en dia.

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Teide © Joan Sorolla, Creative Commons.

Els primers mesos, cadascun de nosaltres fa front a la seva manera a la sensació de llunyania. A tots els sembla que trigarem molt de temps a tornar a viure a Barcelona, fins i tot que potser no hi tornarem mai més. Aquesta impressió es va instal·lant a casa. L’àvia em pregunta en quina direcció queda Montserrat, per resar-hi de cara. A través d’un mapa i d’una brúixola que conservo dels escoltes, l’hi situo. L’àvia sap que a ella l’oncle Lluís de seguida que pugui la farà anar a viure amb ell. Pel que fa a mi, els meus constants descobriments en aquesta illa sorprenent, misteriosa com jo no he conegut cap indret fins ara, farà que la qüestió de l’enyorança de la nostra terra em duri poc, acostumat des de la infància a adaptar-me a tots els canvis de vida i de paisatge. De seguida la meva joventut es negarà a mirar cap al passat, i això, és clar, serà encara més evident en el cas de les meves germanes.

Un tema que va apareixent és el del sexe, la masturbació i l’obsessió de l’església amb això. L’autor ventila el seu debut sexual en un viatge a Madrid amb una economia de mitjans realment admirable. Hi va per concertar un acte a la Universitat de Barcelona amb alguns escriptors, al final no es farà res, però hi va i hi estableix contacte, un d’ells està acompanyat d’una dona a qui no pot treure els ulls de sobre.

Parla un parell d’hores de la seva pròpia obra teatral i de política, mentre jo continuo prestant-li atenció a ella. Potser hi col·labora que ja dec estar al límit de les necessitats sexuals: en arribar la nit, me’n vaig al llit per primera vegada amb una dona. Pagant, és clar, i baratet, la trobo per un carrer no gaire lluny de la pensió. I per aquest barri desert em porta a un pis on lloguen habitacions per hores. Un eufemisme, perquè no crec que ens hi hàgim estat ni trenta minuts. Li explico la situació i ella, sense complicar-ho gaire, em renta els genitals amb un punt d’eficiència maternal, fem la feina i ens tornem a vestir. Tot sense somriure ni una vegada. El retorn als carrers sense ningú ha estat un alleujament.

https://www.flickr.com/photos/64249193@N04/
whore wait for client © chantalre1, Creative Commons.

El llibre es llegeix bé, es va llegint bé, un cop superades les primeres pàgines on pot semblar que a l’autor li costa d’arrencar. Pot ser perquè el que ell domina més és la poesia o pot ser una sensació meva, sembla com si el canvi de registre li faci perdre una certa fluidesa en alguns moments del text. El llibre va millorant a mida que passen les pàgines i l’autor s’hi troba bé (repeteixo que això pot ser només una impressió meva). Després de llegir aquest llibre tinc dues qüestions, la primera és llegir-me alguns poemes de Joan Margarit que ara em sembla que el conegui, i l’altra és que m’agradaria saber com segueix tot plegat, que l’autor ho deixa tot pràcticament a la primera trentena de la vida i ara que ha començat a explicar-la estaria bé que seguís.

Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

I ara com ressenyo això?

La cosa va anar així, vaig veure al facebook d’un conegut meu escriptor que hi ha havia un autor que només que li demanessis t’enviava coses de les que escriu. Sense cost, sense despeses d’enviament… per la cara. El conegut era Sergi Puertas, i deia això:

Interné se está quedando vacío porque Rubén Lardín no está en interné sino en estos dos pliegos bitono que te llenan el buzón y la vida y que traen muchos más colores que tu pantalla, que es negra como un tumor y lo único que te está dando son dolores. Escribe a rubenlardin@gmail.com y recíbe GRATIS la pareja en tu casa porque esto es un acto de generosidad, repito, lo único que nos importa es que te cures.

Hi vaig contactar i em va confirmar que la cosa anava així, i li vaig donar la meva adreça i vaig rebre això.

Ja m’ho he llegit, perquè es llegeix ràpid, són 4 papers plegats de lletra atapeïda que serien articles, o potser entrades de blog, en fi, fa de mal ressenyar però val molt la pena. I potser la literatura va cap aquí, plecs per llegir en qualsevol moment i sense cost… és una idea força terrorífica però potser no gaire desencaminada, que al cap i a la fi el món dels llibres és misèria i companyia, sobretot pels que els escriuen.

Dalva / Jim Harrison

Aquest llibre és un western, això és el primer. Però no pensem en els westerns típics i tòpic i (massa sovint) dolents, no. Parlo de westerns bons, d’aquells que es poden situar en qualsevol moment del temps, ja que l'”Oest” és un lloc, una direcció, un indicador geogràfic però no temporal.

La protagonista és i no és Dalva. Ho és per la seva història, i el seu passat. Un passat en una granja de Nebraska, amb un avi que parla sioux (ella també en parla una mica), i on coneix al misteriós Duane.

https://www.flickr.com/photos/105105658@N03/
Squaws © Rob Oo, Creative Commons.

Unes precisions, el tema indi és recorrent tota la novel·la; la família de Dalva té molts diners, això marca distàncies, sobretot en un lloc on la gent viu del camp i això dóna el que dóna; tenim vàries línies temporals. La part de Dalva amb una història dels anys 50 i després ja a l'”actualitat” (1986); i després tenim una part que Michael (amant ocasional de Dalva) vol rescatar, la història del primer Northridge (la família de Dalva), que va passar per la Guerra de Secessió i havia d’enterrar cadàvers i escriure cartes a les vídues, resseguirem la seva història amb els seus diaris i els seus viatges a través d’Estats Units i els indis.

Duane és indi, o mig indi, i treballa al ranxo, Dalva se n’enamorarà.

https://www.flickr.com/photos/boston_public_library/
Apache Indians, as they appear ready for the war-path [front] © Boston Public Library, Creative Commons.

Cogí la ruta 83 en dirección norte, hacia Murdo, y me desvié en la 18 para entrar en la reserva india de Rosebud, por la carretera que va a Parmelee. No albergaba muchas esperanzas de que Duane estuviese allí, como esperándome, pero sí creía que encontraría al menos un rastro frío de él, como decían los cazadores de la zona. A los blancos les cuesta bastante comprender por qué los indios viven como viven, porque lo identifican con la peculiar vida que lleva nuestra “chusma blanca”. Me refiero a los céspedes maltrechos, las vallas rotas, los coches abandonados y desechados, las casas en ruinas. El abuelo decía que si le estás robando a alguien todo lo que tiene, o se lo has robado, no quieres entender a esa persona. De lo contrario, puedes terminar sintiéndote mal por lo que has hecho.

Un apunt, després de la Guerra de Secessió hi havia molta gent interessada en una Guerra India: bàsicament una operació militar a gran escala per exterminar-los, com si anar-los matant a poc a poc amb malalties i trasllats forçosos i tot tipus de vexacions no fos suficient. La Guerra de Secessió havia estat un gran negoci per tot tipus de proveidors que volien seguir fent negoci. Això no es va produir, però sí que es considera que la situació va ser parcialment i de manera intermitent similar a una guerra i es coneix amb el terme guerres índies. És un tema molt interessant, i trist i dur, i us convido a buscar-ne informació (la millor crònica és el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee).

https://www.flickr.com/photos/statefarm/
Long lonely Nebraska road © State Farm, Creative Commons.

Aquest és el retrat de Dalva que fa Michael, mentre investiga els diaris del besavi de Dalva i la seva relació amb els indis:

Esta casa y esta granja desenterraban algunos de esos recuerdos de envidiosa admiración de mi infancia; no porque yo quisiera una granja, sino más bien a causa de todo lo que parecía representar con sus pinturas, sus muebles y su docena de brandis maravillosos en botellas casi intactas. Y ése era el factor que hacía que Dalva estuviese para siempre fuera de mi alcance, salvo en el plano irrisorio del sexo. Sentado en ese montón de rocas pude ver la vida de Dalva tan por completo ajena a las baratijas, o bibelots como dicen los franceses, una vida de poca confusión, rodeada por objetos queridos, incapaz de un movimiento sin gracia.

https://www.flickr.com/photos/toaireisdivine/
Airedale and the Go Go Goats © Lulu Hoeller, Creative Commons.

La història ens porta cada cop més pel passat i pels indis que van ocupar aquestes terres abans que els tornessin a desplaçar forçosament, com sempre, com altres cops, incomplint de nou els tractats. Els colons necessitaven terres, amb el temps les terres donaven cada cop menys, però ja no hi havia quasi indis que les poguessin reclamar.

https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2013 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2012 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2011 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.

El problema con el oeste de Nebraska es que sólo existe un camino para llegar a la mayoría de los sitios. Cualquier otra ruta habría añadido horas al viaje a Buffalo Gap. Eso supone tener que soportar todo lo que pensaras durante el camino en otras ocasiones, como si esos pensamientos previos estuviesen colgados de los postes de teléfono y el tendido electrico; incluso las fantasías sexuales del pasado lejano pueden estar esperando en lechos de arroyos y zanjas, en los cruces de pueblos deshabitados, cuyo nombre no anuncia nada más que eso, un nombre, y el recuerdo de lo que estuvieras haciendo y pensando las otras veces que pasaste por allí.

Els records acaben més o menys poc després de Wounded Knee i amb el “primer” Northridge havent adoptat costums indies i preguntant-se si podrà mantenir-les o si els indis estan condemnats, tement-se la resposta i tement que els blancs no respectarien ni les tombes dels indis.

Un llibre collonut. Costa d’entrar-hi, és molt dens, però un cop ens adaptem al seu ritme i la seva música ens atrapa i no ens deixa. De cap a la llista de millors del 2018, la part dolenta és que tothom està d’acord que aquest és el millor llibre de Jim Harrison, el que no anima gaire a llegir els altres llibres si el llistó ha de baixar…

Normal / Warren Ellis

Conec a Warren Ellis com a guionista de còmics, seva és la molt recomanable sèrie Transmetropolitan, a més a més fa moltíssim em vaig llegir una novel·la seva amb la que vaig flipar de lo bèstia i divertida que era, Camino tortuoso.

Tenim un futur del que no se’ns explica gaire i un lloc conegut com Normal que sembla ser un manicomi. Molta gent, sobretot famosa, ha portat l’addicció a les xarxes i a la sobreexposició continua a nivells que han fet saltar pels aires la seva estabilitat mental. És el cas del protagonista, al que ingressen a Normal després d’una crisi, allà es fa amic d’una caníbal (ella diu que és allà per prendre males decisions culinàries)  i d’algú que en veure un munt d’insectes llefiscosos no pot deixar d’exclamar que s’ha follat coses pitjors.

El munt d’insectes que us dis ha aparegut on hi havia un pacient, un pacient que ha desaparegut, tot un trauma i el discurs que els fa un desesperat director de la institució és per enmarcar.

—Vinga —va dir el director—. Tots els presents sou sonats que s’ho passen bé manipulant aparells tecnològics i teories socials estranyes fins que el cervell us fa un pet i us ensorreu. Qualsevol de vosaltres ho hauria pogut fer, això.

Els membres del personal mèdic contemplaven el director amb ulls horroritzats.

—Què? —va saltar el director—. Que aixeco la llebre potser? Que potser era un secret, que estic a càrrec d’una pila de gent sempre suada que treballa en oficis falsos i inútils i que per algun motiu no va tenir la fortalesa mental necessària per estar-se tot el sant dia mantenint una ficció a canvi de la paga? Mentre que jo, l’eixugaculs en cap de l’elit dels creadors de pensament, he de mantenir tres nens endimoniats, dues cases de merda i una teòrica dona que va deixar de follar amb mi cinc anys abans de fotre’m fora, d’engegar-me literalment al carrer, on em va atropellar un pallús rodanxó que duia una Vespa, de manera que a part del que ja he dit ara m’he de pagar cinc medicaments caríssims que m’han receptat només per no passar-me tot el sant dia xisclant com un porc escorxat? I quin problema dieu que teniu, vosaltres? Esteu tan cardats que us pixeu a sobre cada cop que veieu un comandament a distància i ara resulta que us trasbalsa que us digui que us pixeu a sobre cada cop que veieu un comandament a distància? A cagar a la via. Un, o uns quants, o qui sap si tots els nostres meravellosos interns es van endur un altre dels nostres pacients a mitja nit i segurament es van cruspir el pobre desgraciat.

https://www.flickr.com/photos/bekassine/
left outside © bekassine…, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt bé, però trobo que la trama navega una mica fins a centrar-se en una part final que m’ha semblat una mica atropellada i que deixava moltes coses secundàries a l’aire. Tot i això és interessant, moltes coses d’aquest futur es podrien desenvolupar més. És interessant però imagino que encara tenia el record de la salvatjada que va ser Camino tortuoso i m’esperava una cosa més en aquest estil, i per això en aquesta novel·la m’emporto la impressió que em falta alguna cosa.

Los huesos del invierno (Winter’s Bone) / Daniel Woodrell

En aquest article podeu saber una mica què coi és la “gritlit”, si us interessa, hi entra tot el que publica Dirty Works i altres llibres, com aquest que per això me l’he agafat. És un tipus de literatura i d’ambientació que m’agrada, no sé ben bé perquè, això tampoc, però m’encanta i de fet la meva llista de llibres llegits recentment n’és una bona prova.

Aquesta és la història de Ree, una adolescent que es fa càrrec d’una mare completament absent i dels seus dos germans petits a la seva casa dels Ozarks, terra de rednecks i cuiners de meta. Precisament per això de cuinar meta son pare és a la presó. Un dia rep la visita del sheriff, li torna els dos germans ja que l’escola ha tancat per la nevada que es preveu i li comunica una cosa: el seu pare està en llibertat condicional i ha posat com a aval per la fiança la casa i les terres on viuen, si no es presenta al jutjat el proper dilluns els embargaran i desnonaran.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Backwoods Preacher, Arkansas © Rod Waddington, Creative Commons.

Parlem del pare:

Su padre podía estar en cualquier parte.

Su padre podía creer que tenía motivos para estar prácticamente casi en cualquier parte o hacer prácticamente cualquier cosa, aunque por la mañana los motivos le parecieran ridículos.

Una noche, cuando Ree era una mocosa, su padre tuvo un encontronazo con Leroy Dolly el Machote y le pegaron un tiro en el pecho allá por el río Twin Forks. Iba eléctrico de meta, emocionado por el tiro que le habían pegado y, en vez de ir directo al médico, condujo cincuenta kilómetros hasta la taberna Tiny Spot de West Table para enseñar a sus colegas la sangre y el glamuroso agujero de bala. Sonriendo, se cayó redondo y los borrachos lo llevaron al hospital; nadie pensó que fuera a ver el mediodía hasta que lo vio.

Su padre era un tipo muy duro pero los planes se le daban mal. Se había ido de la meseta Ozark a los dieciocho años con la intención de ganar mucha pasta en los pozos de petróleo pero terminó en Texas boxeando con mexicanos por una miseria. Él los aporreaba, ellos lo aporreaban a él, todo el mundo sangraba, nadie se hacía rico. Al cabo de tres años volvió al valle sin haber ganado en la aventura más que nuevas cicatrices alrededor de los ojos y unas cuantas anécdotas que hicieron reír a los hombres una temporada.

https://www.flickr.com/photos/pandora_6666/
snowy barn © Jo Naylor, Creative Commons.

Ara Ree haurà de buscar a son pare i per això ha de recorrer a amics i familiars que no tenen cap ganes d’ajudar-la en res, la gent que et rep a trets només si creu que mereixes el preu d’una bala, o ni això. Els primers de la familía semblen casos perduts fins que veus que no, que l’estranya és Ree, la seva família és… peculiar, o adaptada al medi com preferiu.

Ree se helaba en su tienda chata. Por no pensar en otra cosa se le ocurrió repasar la lista de nombres de los Milton: Puños, el Rubio, Siluro, Araña, Juergas, Gallo, Chatarra… el Zurdo, Perro, Pincho, Ojos Rojos, Mamita… Algodón, Morro de Cerdo, Diez Centavos, Cerbatana… suficientes.  Suficientes Milton. Tener a mano unos pocos nombres de hombre era una táctica heredada de las costumbres de los antiguos gitanos hojalateros, costumbres que se habían abandonado en los tiempos de Haslam, Fruto de la Fe, pero a las que se volvió con entusiasmo cuando se desataron las grandes rencillas y los muros sagrados se vinieron abajo. Que el sheriff o cualquier otro gerifalte intentara llevar un registro oficial de los Dolly varones, habiendo tantos que se llamaban Milton, Haslam, Arthur o Jessup. Arthur y Jessup eran los menos frecuentes, no más de cinco de cada, probablemente. El gran nombre de los Dolly era Milton: había al menos doce en el mundo de Ree. Poner Milton de nombre a un hijo era una decisión que se tomaba con la intención de trazar el mapa de su vida incluso antes de que hubiera nacido, porque, entre los Dolly, ese nombre suponía expectación e historia. Algunos nombres podían alzarse y recorrer muchos caminos en varios sentidos, pero los Jessup, los Arthur, los Haslam u los Milton nacían para recorrer únicamente el camino pisoteado de los Dolly hasta el lugar oscuro, para vivir y morir según las costumbres más ferozmente observadas de su linaje.

https://www.flickr.com/photos/worker101/
meth lab at dusk © Worker101, Creative Commons.

El paisatge és pràcticament un personatge més. Un entorn rural, aïllat, tancat en sí mateix, endogàmic, terra de coiots, de cacera i carn de cèrvol deixada assecar als porxos, terra d’ensenyar als nens a disparar abans dels deu anys, i si cal de caçar i menjar esquirols, i on qui no cuina meta és perquè la ven, o la consumeix, però el més probable és que ho faci tot alhora. Si a algú dels seus el tracten com tracten a Ree quan pregunta per son pare fa por pensar quina seria la reacció si les indagacions les fes algú de fora.

Un fragment amb el tío Lágrimas, bastant definitori del personatge.

El tío Lágrimas alargó el brazo hasta la guantera y cogió un biberón lleno de meta. Desenroscó el tapón, lo dejó en el salpicadero, esnifó dos veces del biberón, golpeó el volante y dijo:

—Todos los días hay que estar preparado para morir… Solo así puedes salvarte.

https://www.flickr.com/photos/craigdietrich/
The Candy Lady Blue “Meth” Candy © Craig Dietrich, Creative Commons.

Al marge d’això però amb certa relació no puc deixar de recomanar la sèrie de Netflix Ozark, per si voleu saber més o simplement veure una sèrie ambientada en aquest particular entorn i les persones que crea.

El llibre és molt recomanable, passa en un moment, i deixa marques, no és un llibre innocu, com tots els bons.

Dar la cara / Larry Brown

No és el primer llibre que ressenyo de Larry Brown, abans han caigut aquests, i serà el darrer mentre la gent de Dirty Works no en tregui més.

Aquest senyor era el puto amo, i en aquests contes ho demostra. Peces petites però on hi ha tots els elements que en són característics, gent colpejada, castigada, més enllà del que és suportable, entre gent que està igual o pitjor. Hi ha alcoholisme, treballs de merda, violència, armes i trets… tot com un embogit còctel del que no pot sortir res de bo, i evidentment, no en surt.

Això és del conte que dóna títol al llibre Dar la cara:

—¿Vas a seguir viendo eso? —dice ella, pero lo dice con voz soñadora, besándome, como si no le importara mi respuesta.

No digo nada al apagar la tele. No puedo hablar. Pienso en nuestra luna de miel, en aquella pequeña habitación de Hattiesburg, cuando ella se llevó los brazos a la espalda y echó los hombros hacia delante, en cómo se aflojaron y cayeron las copas del sujetador cuando se deslizaron los tirantes por sus brazos. Creo que el primer amor es el mejor, que uno ya nunca encuentra nada mejor. Lo hizo como si me estuviese diciendo: “Aquí estoy, soy toda tuya, enterita, para siempre”. Nada ha cambiado. Ella apaga la luz y ambos tendemos los brazos para encontrarnos en la oscuridad, como dos ciegos.

https://www.flickr.com/photos/mcgraths/
Project 50 – Day #6 (Midnight) © Sean McGrath, Creative Commons.

I això de Kubuku a las riendas:

Sue ya está harta.

—¿Cuándo vas a admitirlo? —dice.

—¿Admitir qué?

—Ya lo sabes, amiga. Que vienes a emborracharte aquí todas las noches. Hasta las tantas.

Ella dice:

—No sé de qué me hablas —como si se sintiese ofendida. Ella bebe a diario. Incluso los domingos. Sobre todo los domingos. Los domingos son lo peor porque no hay nada abierto. Como no se pase por la tienda el sábado por la noche, el domingo por la tarde va a estar subiéndose por las paredes. Ha llegado a emborracharse viendo la misa que retransmiten por la tele el domingo por la mañana, hasta deprimirse y acabar inconsciente antes de la hora de comer. Entonces Alan y Randy tienen que volver a comer pastel de pavo.

https://www.flickr.com/photos/modofodo/
Happy Daze Liquor © el-toro, Creative Commons.

Un dels contes és en forma de poema, l’argument és que un cotxe atropella al gos d’un nano, quan el cotxe torna enrere per recuperar la llanta el nano decideix que és de justicia llençar-li un maó, el maó trenca el vidre i impacta al conductor que queda inconscient i el peu s’enfonsa en un acte reflex a l’accelerador… fins un arbre proper… us imagineu el quadre.

Això d’El viejo Frank y Jesús:

Ahora la casa está en silencio.

El jardín también.

Si el viejo Frank estuviera aquí querría salir. El viejo Frank. Viejito y bueno. La cosa más feliz que os podáis imaginar. Saltaría para quitarte la galleta de la mano. Saltaba casi un metro. Y meneaba ese rabo regordete con todas sus fuerzas.

El viejo Frank.

El señor P piensa ahora que lo mismo tendría que haber disparado a su esposa en lugar de al viejo Frank cuando empezó a sugerir que había que cargarse al viejo Frank. Ahora es demasiado tarde.

O el personatge protagonista de Vida nocturna, en un parell de fragments:

https://www.flickr.com/photos/johnnysilvercloud/
Beard of Sorrow © Johnny Silvercloud, Creative Commons.

Hace ya tiempo que llegué a la conclusión de que no es fácil satisfacerlas, al menos no para mí. Hay tíos que pueden abordarlas sin más y ponerse a hablar con ellas tan campantes, contarles lo que sea. Yo no. Yo tengo que esperar, armarme de valor, tomarme unas cuantas cervezas. Tengo que quedarme un rato sentado, en una mesa o en la barra, y estudiarlas detenidamente hasta dar con una que parezca que no vaya a rechazar mis avances. Esto suele significar elegir a una que está sola, que quizá sea un poco mayor que el resto o que incluso no tenga muy buena pinta. A veces espero a que se ponga a bailar con otro hombre, solo entonces me lanzo y entro en acción cuando vuelve a sentarse. A veces, si veo a una cuyo aspecto me atrae, hago que le lleven una copa a la mesa. Pero ya digo que no es fácil.

[…]

https://www.flickr.com/photos/rdissell/
IMG_0463 © Rachel Dissell, Creative Commons.

—Estás divorciada —digo.

—Ufff. Ojalá.

He aquí justo lo que menos necesito en este momento: enrollarme con alguien que tenga más problemas que yo. Como si no me bastase con la condicional. Lo que menos me hace falta ahora es enrollarme con una tía que va a pasarse toda la noche ahí sentada contándome lo bien que la follaba su marido. Pero tiene unos pechos realmente estupendos. Y no creo que me haga ningún daño sentarme un rato con ella a charlar. Puede que esté tan sola como yo.

—¿Entonces? ¿Separada? —le pregunto.

—Sí.

—¿Desde hace mucho?

—Unas dos semanas. Pero mira. Me importa una mierda lo que haga ese lamentable hijo de puta. Por mí, como si no vuelvo a verle en toda mi vida.

—Y has salido a pasártelo bien.

—Ni lo dudes.

Le digo que creo que eso podemos arreglarlo.

https://www.flickr.com/photos/jeepersmedia/
Lumber © Mike Mozart, Creative Commons.

Em declaro fan absolut del penúltim conte del recull Adiós a la ciudad, sensacional, no poso cap fragment, hauria de copiar el conte sencer i és relativament llarg, possiblement el més llarg amb una vintena de pàgines que es llegeixen en un sospir.

Si voleu començar amb alguna cosa de Larry Brown aquest és el llibre, una degustació de Brown a xupitos per estar segurs de si és el vostre estil de llibre abans de decidir-vos a les seves molt recomanables novel·les.

Barcelona 2101 / Valentí Puig

Primer llibre d’aquest autor, a vore què tal surt. El principi un argument situat en una Barcelona distòpica sona prou bé, almenys d’entrada.

Un dels problemes o característiques de la ciència-ficció és que cal explicar moltes coses, i normalment ningú s’hi entreté abans i aquestes coses les anem descobrint a mesura que llegim. OK. I ja des del principi una crítica, em sembla bé que es vulgui “fabricar” un llenguatge propi, però fer-ho a base de farcir-ho de paraules en anglès no sé si és molt realista, i a més a més hi ha un detall: jo sé anglès, però la gent que no en sap es veurà obligada a recorrer a un diccionari, com em passaria a mi si a l’autor li hagués donat per enlloc de l’anglès fer servir el francés o l’alemany. Les notes al peu amb la traducció de qualsevol cosa que no estigui en l’idioma del llibre són necessàries!

https://www.flickr.com/photos/debaird/
*see attached © debaird™, Creative Commons.

Tenim robots, humans modificats, i una societat bastant apàtica on treballa qui vol a la ciutat-estat de Barcelona DF. Tot ho controla una intel·ligència suprema, la Màquina, els robots van anar sent progressivament millor que els humans i al final han ocupat el poder. A més a més el protagonista, en Frisco, descobreix per la resistència que comencen a haver-hi robatoris de nadons humans. Robots que volen descendència roben bebés humans.

Frisco anava sempre en botes i pantalons de muntar. Havia nascut a Barcelona, de pare mort sempre present i mare autocràtica. Nasqué agressiu, tingué una infància infeliç, lluny dels afectes, en un internat. Estudiant precoç, obtingué una beca pel SomaFree de Panamà. Mom defensava successives causes amb tanta intensitat —com per exemple la pedagogia unitària— que havia fet que Frisco passés la infància i l’adolescència en un internat mixt centreamericà on cohabitaven humans abandonats per la família després de nèixer i clònics postincubació, tots acollits per l’Estat en un règim creatiu. A la nit, per la finestra del dormitori general veien passar tot de monstres electrònics que eren conduïts a l’extinció per incapacitat, reduïts per l’ús a la condició de ferralla. Després, no podien dormir i, especialment els clònics tenien la premonició atroç del dia en què passarien per davant de la finestra d’algú, vençuts per l’obsolescència i la fatiga de materials.

https://www.flickr.com/photos/jxson/
Trip to the dump © jxson, Creative Commons.

L’entorn està molt pensat, l’autor ha donat moltes voltes a com ha de ser aquesta societat en aquesta futura i bastant tètrica Barcelona DF. Si la història està al mateix nivell de treball aquest serà un molt bon llibre, malauradament no és el cas. La història és una excusa per retratar aquest món i és tractada com a tal, no pas com a centre i nucli del llibre. I és una llàstima. La història és molt plana, amb anades i vingudes, sense tensió dramàtica, i cap al final amb un desvari místic que se m’ha caigut una mica de les mans.

En resum: ambientació i llenguatge? Molt bé. Personatges i argument? Per aquí falla la cosa. Tota la part d’ambientació i de retratar aquest món futur amb la seva societat, les seves religions, les seves distraccions… està molt ben feta però la part de la història sembla més un esbòs esquemàtic que un llibre acabat i rodó, no és rodó, almenys en aquest aspecte. Un llibre que promet i que per mi es queda en això, en una promesa.

Sempre hem viscut al castell / Shirley Jackson

Sembla que aquest llibre és un clàssic del terror, i que el publiqui L’Altra és una garantia prou ferma com per decidir-m’hi.

Només començar a llegir notem que alguna cosa no va alhora. L’hostilitat que des del poble tenen a la família Blackwood no és normal sota cap punt de vista, ni racional tan sols.

I el millor és el principi. El llibre avorreix, no hi ha per on agafar-ho, una trama confusa que pràcticament no avança o ho fa sense aclarir gaire res del que sigui que passa. No entenem perquè passa el que passa, sembla que tots són morts, i aleshores queda una història de fantasmes o… No.

Està ben escrit, sí, i és curt, que sempre ajuda. I aquestes són les seves úniques virtuts, gràcies a l’extensió limitada l’he acabat, amb més pàgines ni tan sols ho hauria fet. L’única cosa que m’ha fet por d’aquest llibre ha estat el que m’he arribat a avorrir.

Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.