Lectura fácil / Cristina Morales

Anem amb la guanyadora del 36è Premi Herralde de novel·la 2018. La veritat és que Los combatientes em va decebre, així que no em poso a llegir aquesta novel·la amb la millor disposició possible.

No és el mateix, aquí està tot molt millor, però potser no suficientment millor. Tenim a 4 persones convivint juntes amb diferents nivells de discapacitat i a més a més les xaladures pròpies de cadascuna (a més a més de la discapacitat, s’entén). Viuen en un pis tutelat a la Barceloneta i la seva tasca és integrar-se a la societat i demostrar que poden viure independentment sense que la societat feixista els hi controli i censuri absolutament tot el que fan o poden fer o deixen de fer. Tot això entre sessions de control, sessions judicials, novel·les per whatsapp, classes de dansa inclusiva (o integral), discussions sobre la independència de Catalunya entre anarquistes i cupaires i reunions en ateneus llibertaris on es planifiquen okupacions.

Sembla molta teca, i el problema és que és molta teca, 420 pàgines de lletra apretada en un estil dens, de vegades massa dens. La història està bé i té detalls bons i graciosos, però costa arribar a la història.

La part negativa és aquesta densitat, també és una història que avança amb massa lentitud. I és aquesta lentitud i densitat el que em fa desistir a la pàgina 308. Això és una castanya on les parts entretingudes passen sobretot al principi i on cada cop més la novel·la s’enfonsa en un marasme sense gaire sentit, s’emporten la palma algunes reunions en ateneus que m’han fet perdre la paciència i sobretot les classes de dansa descrites fins al detall de manera exasperant. Potser algun expert en dansa en gaudeixi, però a mi m’ha semblat una llauna inaguantable que no aporta gaire res a l’argument. Tinc la sensació de que a aquesta novel·la li sobren la meitat de les pàgines com a mínim. No és entretinguda, no passa bé, té coses bones però no sobreviuen a la lluita amb tota la resta.

Darrerament com més reconeixements té una novel·la pitjor acaba resultant, no sé si extreure’n conclusions.

 

 

 

 

El Gattopardo / Tomasi di Lampedusa

Cal llegir els clàssics. Aquesta és una de les meves frases, l’altre seria que un llibre concret no és per tothom però que a mi m’ha encantat perquè en això sóc una mica rarot. En aquest cas la frase que s’aplica és la primera, ens trobem davant d’un clàssic, a més a més ben editat en tapa dura, mida manejable i bon cos de lletra, però ja al pròleg la primera pega. Quin sentit té deixar sense traduir del francés un parell de cartes de l’autor que s’hi inclouen? Ho pregunto seriosament. Per més conya en aquelles cartes es tradueix la data i la fòrmula per adreçar-se al destinatari per deixar tota la carta en francés? Quin sentit té? És una queixa recorrent quan en llibres s’abusa de frases en altres idiomes, em sembla fantàstic sempre que es posi ni que sigui en una nota a peu de pàgina la traducció, o si és una cita d’aquelles al principi del llibre, tot i que em quedo igual. I això val també per les poesies que figuren als apèndix, allà en italià… en fi.

Al pròleg m’assabento que Tomasi di Lampedusa no va veure la seva obra publicada en vida, tota la meva solidaritat amb ell. I el llibre està ambientat a Sicília durant la unificació d’Itàlia, un fet històric del que pràcticament no en sé res, aquest enllaç ho explica una mica.

https://www.flickr.com/photos/chrissmallwood/
Sicily © Chris Smallwood. Creative Commons.

El protagonista és un dels nobles, membres d’una aristocràcia cada cop més pobre i menys rellevant, amb un poder que ja no es basa en res tangible. No és factible que aquesta agonia allargui gaire més, sobretot en el context de canvi històric en marxa, i aleshores arriba una de les frases icòniques d’aquest llibre i que s’ha fet servir en moltíssims casos.

Si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gent són capaços de declarar-te la República. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens.

Mentre tot aquest procés avança veiem com Fabrizio va movent els fils del seu poder, de la seva família, sempre atent a les tradicions i al lloc d’on bufa el vent. Tancredi, el seu nebot és un dels «revolucionaris» cosa que ell no veu del tot malament, si guanyen com sembla caldrà estar a bones amb ells. Una de les coses que li toca, com a patriarca, és preocupar-se de possibles enllaços matrimonials.

https://www.flickr.com/photos/michiluzzu/
26082014-IMG_4500 © Michiluzzu. Creative Commons.

Un d’aquests enllaços seria el que uniria en Tancredi amb la filla del Gattopardo, la Concetta, però el gran home de seguida veu que allò no podrà ser.

Estava segur que el noi tenia un gran futur al davant; podria ser l’ariet del contraatac que la noblesa, amb un uniforme nou, podia dirigir contra el nou ordre polític. I per fer-ho només li faltava una cosa: diners. No tenia ni cinc. I per fer carrera política, ara que el nom ja no comptaria tant com abans, en feien falta molts, de diners; diners per comprar vots, diners per fer favors als electors, diners per dur un tren de vida que enlluernés. Un tren de vida… I la Concetta, amb totes les seves virtuts passives, seria capaç d’ajudar un marit ambiciós i brillant a pujar les relliscoses escales de la nova societat? Tímida, reservada i introvertida com era? No, ella no deixaria mai de ser la bonica col·legiala que era, és a dir, una cadena de plom als peus del marit.

La revolució està en marxa, que tot canviï per tal que tot segueixi igual aquesta frase (que només surt un cop en el llibre) el sobrevola, com una mena de lema que en cap moment cal perdre de vista. Per això en Tancredi es casa amb Angelica, filla d’un nou ric Calogero, sense nom ni noblesa ni tradició, però amb diners a cabassos. Els burgesos arribaven al poder sense ser-hi convidats.

Perquè banda, petards, campanes, «zingarelles» i tedèums en arribar, d’acord; però després, la revolució burgesa pujant les escales de casa seva en el frac de don Calogero, la bellesa de l’Angelica fent ombra a la gràcia continguda de la seva Concetta, en Tancredi accelerant els temps de l’evolució prevista, i que a sobre podia guarnit els motius reals amb l’embruix sensual; els escrúpols i els equívocs del plebiscit; les mil astúcies a què havia de recórrer ell, el Gattopardo, que durant tants anys havia esbandir qualsevol dificultat d’una grapada.

https://www.flickr.com/photos/aquilano76/
Garibaldi © Andrea. Creative Commons.

I a tot això alguns detalls de Sicília, és una illa, i això sempre confereix un caràcter col·lectiu (si tal cosa existeix) una mica particular.

Havia entrat en joc el maquiavel·lisme instintiu dels sicilians, que en aquells temps induïa molta gent, generosa de mena, a alçar bastides molt sofisticades sobre bases d’allò més fràgils. Com cirurgians d’allò més hàbils en el tractament però que partissin d’anàlisis de sang u orina errònies, i massa mandrosos per fer-les repetir, els sicilians (d’aleshores) acabaven matant el malalt, o sigui ells mateixos, precisament com a conseqüència de la refinadíssima astúcia que no es basava gairebé mai en un coneixement real dels problemes, o com a mínim dels interlocutors.

Els jocs de Tancredi i Angelica, escapant-se pels mils racons del palau de Donnafugata, racons que ni el mateix Gattopardo coneixia perquè una casa de la que es coneix tot no és un lloc on valgui la pena viure.

Una tarda desenfonyaren d’un canterano amb una pota de menys quatre capsetes de música d’aquelles tan apreciades per la ingenuïtat artificiosa del segle anterior. De les quatre, tres estaven inutilitzades i mudes per culpa de la pols i les teranyines; però la quarta, més nova i més ben tancada en el petit cofre de fusta fosca, consentí que el cilindre de coure eriçat de puntes rodés i les llengüetes d’acer, alçant-se, deixaren sentir de cop i volta una musiqueta gràcil, feta d’argentins aguts, el famós Carnaval de Venècia; ells ritmaren les seves besades als acords d’aquella jocunditat decebuda; i en afluixar l’abraçada quedaren sorpresos de veure que el so havia cessat feia estona i que les carícies que es feien no havien seguit altre ritme que el del record d’aquell fantasma de melodia.

https://www.flickr.com/photos/geraldpereira/
Ballerina II © Gerald Pereira. Creative Commons.

Més sobre Sicília, no sé si el retrat és o no encertat, però complaent no ho és gens ni mica.

A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonen de cap de les maneres és, senzillament, «fer». Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; nosaltres som tan blancs som vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; i tanmateix fa dos mil cinc-cents anys que som colònia. No ho dic per lamentar-me: en bona part és culpa nostra. Però estem esgotats igualment.

I passen els anys, implacables, amb el declivi que comporta la vellesa, i també amb certa lucidesa.

Era inútil pretendre creure el contrari, l’últim Salina era ella, el gegant ensorrat que ara agonitzava al balcó d’un hotel. Perquè el significat d’un llinatge noble rau en les tradicions, en els records viscuts; i ell era l’últim que posseïa records insòlits, diferents dels de les altres famílies.

https://www.flickr.com/photos/lulazzo/
. © luca savettiere. Creative Commons.

Tot un tros de llibre on assistim a l’ensorrament d’un món, lligat a l’ascens del nou estat italià, però igualment inevitable. Un clàssic modern que tot i la monumentalitat es llegeix molt i molt bé, i que enllaça amb altres llibres que retraten aquests canvis en la societat, penso per exemple en Vida privada, de Sagarra, un món que s’acaba encarnat en els darrer especímens, fins que aquests inexorablement moren i no queda res més que un gos dissecat llençat per la finestra a l’espera que els escombriaires el recullin.

Los combatientes / Cristina Morales

Sí, lo seu seria anar directament a Lectura fácil de la mateixa autora i que ha guanyat un dels premis que respecto, el Herralde, però sóc així i he preferit començar per aquí, però tinc el Lectura fácil a la lleixa.

Sóc així i potser això no és bo. Hi ha llibres que sí i llibres que no, i aquest és clarament un llibre que no. Té molt més d’experiment que de llibre minímament entretingut o interessant o de bon llegir o alguna cosa. No li poso l’etiqueta d’EVITAR perquè almenys és curt i té alguns passatges que tenen certa gràcia. 117 pàgines que em podria haver estalviat, un trajecte en tren cap a casa i un altre de casa a la feina. 117 pàgines és el marge que li donaré a Lectura fàcil perquè em convenci que val la pena seguir llegint. A més de Dolent de vegades sóc venjatiu.

Estigmes / Ramon Mas

N’havia llegit coses bones i m’he decidit, primer llibre que llegeixo de Ramon Mas, pràcticament a ceges si voleu, sóc un temerari de la lectura.

I quan començo a llegir hi ha coses que em sonen d’altres llibres i això m’agrada. L’ambient tancat rural em recorda el que vaig trobar a Els nois de Toni Sala o a Els dics d’Irene Solà; i els joves amb consum de substàncies de Sergi Pons Codina o Joan Jordi Miralles. Uns referents que poden sonar estranys però que a mi m’anime molt a seguir llegint a veure què.

Una de les coses més típiques dels pobles són els bars i els parroquians fidels.

En Robert ha estat testimoni de la ràpida decadència d’algun d’aquells borratxos de llarga distància. Companys de generació que van incorporar-se al món laboral amb setze anys, contents de poder pagar-se els vicis. Quan als vint-i-cinc, tal com dicta la normalitat, se’ls va acabar la festa, es van casar amb la parella prevista. Al cap d’un parell de mesos van descobrir que ja s’ho havien dit tot i van decidir tenir fills. La resta és profecia: vehicles amb cinc portes, antenes parabòliques, vacances a la platja i altres lloses que podríem abreujar amb l’expressió «crèdits al banc». Quan s’adonen que la guerra està perduda s’atrinxeren a la barra per retardar l’hora de tornar al front. Però el pitjor de tot és que amb trenta anys ja viuen com ho faran amb seixanta.

https://www.flickr.com/photos/smilla4/
So, two guys walked into a bar…. © smilla4. Creative Commons.

El retrat del poble és terrible, i sospito que el 90% de pobles que coneixem encaixarien. Els protagonistes són un grup de joves, un dels quals ha intentat suicidar-se, potser hi té a veure una de les noies del grup, el consum de psicotròpics tampoc ajuda, aquesta és la mare del noi. En sortir del psiquiàtric en principi està bé excepte que ja no es fa amb tota la resta de la colla, a la mare ja li va bé.

«S’està buscant a si mateix —es diu mentalment—, necessita trobar alguna cosa que el diferenciï de la gran massa informe. Això són els disset anys.» Recorda els seus: orgasmes de matinada, mentides a casa i la descoberta del cos com a eina per a la desobediència. Era una revolta inconscient, un tornado que li arrencava els prejudicis de soca-rel.

https://www.flickr.com/photos/54365328@N04/
Laid (back) © prince of centraxis. Creative Commons.

Per això s’imposa entendre la desorientació d’en Germ. No fer-ho seria desvincular-se de si mateixa, asumir que hi ha hagut una interrupció en el seu eix cronològic. Es nega a donar per morta la Trudis dels disset anys. La línia de continuïtat és allà, només cal buscar-la.

El llibre es llegeix en un tres i no res, bé i ràpid. Potser massa i en alguns punts ens interessaria que es desenvolupessin més alguns personatges o escenaris, però posats a preferir prefereixo que els llibres pequin de ser breus. Molt recomanable i com amb tots els bons llibres deixa amb ganes de més.

A través de la noche / Stig Sæterbakken

Estreno autor i juraria que editorial i tot, a veure.

El llibre comença amb moltes paraulotes i una família desfeta per la mort d’un fill. Ja he llegit algun altre llibre amb aquest tema i la veritat és que tira una mica cap enrera, penso en el llibre La hora violeta que em va deixar fet un nyap i em plantejo seriosament si seguir o no a les primeres pàgines.

Però el llibre no es centra en això, o no de seguida, perquè ràpidament passem als inicis de la relació, quan el fill aquest no era més que una remota possibilitat primer i un secundari en una parella que comença a fer aigües després.

Les discussions amb la seva dona poden ser així, discussions de nivell.

—¿Por qué? —dijo y se tomó una pausa antes de continuar—. ¿Por qué te casaste conmigo? ¿Por qué no esperaste hasta encontrar a otra persona? ¿Qué tenía yo de especial? ¿No es verdad, en el fondo, que podría haber sido cualquiera? ¿Qué fue una simple casualidad que fuera yo? ¿Que era a mí a quien tenías a mano cuando pensaste que había llegado el momento?

Pronuncié su nombre, pero ella no me oyó. Estaba totalmente ida. Y yo no sabía qué hacer para que regresara. Como no la recupere ya, me dije, la noche se habrá echado a perder. Y entonces fue como si Eva volviera a la vida, se le sonrojaron las mejillas, una danzarina llama se le extendió por el cuello y la piel se le tensó tanto sobre las venas palpitantes que pensé que su clavícula iba a empezar a arder.

—Karl, ¿soy tu gran amor? ¿Ese que se solo llega una vez en la vida? ¿Lo soy? —y continuó—: ¿Crees que ese amor solo llega una vez en la vida? ¿U ocurre más veces? ¿Tú qué crees? ¿Quizá lo gastamos? —y luego añadió—: ¿Y tú qué, Karl? ¿Serás capaz de amar más veces? ¿Todavía te queda amor? ¿O lo he acaparado todo yo?

https://www.flickr.com/photos/torbus/
Winter in Oslo © Tore Bustad. Creative Commons.

Una amiga de la dona fa poc que ha trencat amb el seu marit per infidelitats constants i reiterades i la reflexió que en fa és una mica… peculiar.

Lo que atormentaba a la amiga de Eva no era que su marido le hubiera sido infiel, sino que ella no lo hubiera sido. El hecho de que ella se hubiera abstenido, dejaba en ridículo todos sus años de fidelidad. Toda su mentalidad, su entrega, su entera inversión en el matrimonio, le habían sido arrebatadas de un plumazo. Su elección de vida era objeto de burla, con efecto retroactivo. Su postura había quedado en ridículo. A la hora de la verdad, su dedicación se había demostrado estéril.

https://www.flickr.com/photos/blackstarryskyy/
Eve © Jenavieve. Creative Commons.

Hi ha coses que directamente no es poden contestar, només donen ganes de fugir.

—Si encontraras a alguien que te resultara atractivo, a una persona con quien no te importaría acostarte, a una persona que sabes que podría ser tuya, si quisieras, si permitieras que sucediera, y finalmente, por consideración hacia mí, no lo hicieras, ¿me habrías sido infiel de todos modos? ¿Qué valor tendría si, al final, te quedaras dándole vueltas a lo mucho que te habría gustado hacerlo? ¿Qué diferencia habría? ¿Afectaría menos a nuestra relación el hecho de que no lo hubieras llevado hasta el final? ¿Quedaría nuestro matrimonio menos dañado se solo lo hiciéramos de pensamiento y no en la realidad?

Por enésima vez aquella noche, no contesté.

No m’estranya, no hi ha cap resposta que no sigui o una mentida o una entrada en un camp de mines, o potser les dues coses ahora. I anirem veient com la relació amb la dona s’acaba quan entra una altra dona, hi ha un divorci i una mudança i un nou desencantament…

És un personatge protagonista que recorda al Karl Ove Knausgrd de La meva lluita, per la manera com analitza les coses de manera quirúrgica i sense intentar deixar bé al protagonista. El llibre enganxa, veure les relacions i com se’n van a fer punyetes té una mica de veure un accident de cotxe… no pots deixar de mirar.

L’ordre més o menys seria: comença el llibre i ens enterem del fill mort, anem al principi de la relació d’ells dos, a la ruptura, a quan ell torna, i després la mort del fill en un accident de cotxe. Després d’això ell comença una mena de fugida de tot, una part una mica més previsible on el ritme del llibre s’afluixa.

El procés d’esgotament de la relació amb Eva, l’aparició d’una altra dona Mona (17 anys més jove) i com passa d’una a l’altra i el divorci sembla inevitable i com un tràmit, la seva «caiguda del cavall» amb Mona i la tornada amb Eva. Aquest darrer punt és el més poc creïble, tant que la decepció amb Mona sigui en un moment i una mica per una tonteria com que pugui tornar a fer vida amb Eva i els fills pràcticament com si res.  Tot i aquest detall és la millor part del llibre i és un retrat de les emocions i les relacions que m’ha semblat molt encertat pel que té de caòtic, d’inexplicable, fins i tot una mica nihilista si es vol, com si la nostra capacitat de reacció fos molt petita i només al començament i tot el que vingués després fos una conseqüència inevitable d’aquella petita i llunyana decisió.

I a partir de la pàgina 219 la novel·la entra en una derrapada absurda de la que només sembla que es recupera al final però un absurd gir en el temps de descompte fa que ni tan sols això. Coi tant bé com anava i s’esconya el llibre per una part final absurda.

Records del futur / Siri Hustvedt

Vaig llegir farà un any per primer cop a Siri Hustvedt i va estar prou bé com per animar-me amb aquest llibre.

El llibre és en part autobiogràfic i la protagonista surt de la Minnesota rural, la gran plana, per plantar-se amb 23 anys a Nova York, ha acabat la carrera i abans de seguir estudiant vol dedicar un any a escriure. Un any completament trasplantada en un lloc com Nova York, efectivament és guspirejant. El principi del llibre sembla ser un record o una remembrança de les primeres passes de la pròpia Siri a la gran ciutat. Una novel·la amable i senzilla. I no és ben bé així, ni molt menys.

«Driveby view of a Horned Lark»by bgwashburn is licensed under CC BY 2.0

Fa anys, vaig deixar els camps plans i oberts de la Minnesota rural i me’n vaig anar  a l’illa de Manhattan a trobar-hi l’heroi de la meva primera novel·la. Quan hi vaig arribar, l’agost de 1978, l’heroi en qüestió no era tant un personatge com una possibilitat rítmica, una criatura embrionària de la imaginació que sentia com una sèrie de compassos mètrics que s’acceleraven i s’alentien al ritme dels meus peus quan mirava d’orientar-me pels carrers de la ciutat. Em penso que tenia l’esperança de trobar-me en ell, de demostrar que tots dos ens mereixíem qualsevol història que ens vingués a trobar. A Nova York, no hi buscava ni la felicitat ni una vida còmoda. Hi buscava aventures, i sabia que per poder tornar a casa l’aventurer a de patir, ha de superar proves incomptables, ja sigui en terra ferma o a la mar, i que sempre pot ser que els déus decideixin extingir-ne la flama. Llavors encara no sabia el que sé ara: que, mentre escrivia, també estava sent escrita. El llibre havia començat molt abans de marxar de la gran plana. El meu cervell havia redactat múltiples esborranys d’aquella narració de misteri, cosa que no vol dir que sabés com acabava. El meu heroi informe i jo ens dirigíem a un lloc que no passava de ser una ficció guspirejant: el futur.

«IMG_0318»by stadtcowboy1 is licensed under CC CC0 1.0

El canvi és brutal però s’afronta amb l’energia que s’afronten les aventures quan s’és jove. La protagonista dialoga amb la seva «jo» més jove, en certa manera tenim els dos plans temporals no tan en paral·lel sinó tocant-se. Una noia jove, en una gran ciutat i completament sola, només amb els llibres que llegeix i els que vol escriure, fent grans caminades per la ciutat, vivint en un pis petit i tètric amb una veïna que la fa pensar en assassinats i suicidis.

Poc a poc, quan porta exactament 22 dies a la ciutat, coneix a una persona, la Whitney que serà la seva gran amiga, també coneix a un noi en M.S. (els jocs de paraules amb els noms no s’acaben) però la relació no acaba de funcionar.

Sí que m’adonava que els llibres formaven part de la nostra història. Sense els llibres no n’hi hauria hagut cap, d’història. No he vessat mai les llàgrimes d’eros per cap noi estúpid i inculte. És més, si la nostra aventura se’n va anar en orris va ser en part perquè érem fills d’autors diferents, i, com el meu estimat cavaller il·lús i la pobra esgarriada de l’Emma Bovary, cadascun s’havia emborratxat amb la seva idea, i d’aquí venia la batalla dels llibres.

https://www.flickr.com/photos/27966213@N08/
The Strand Bookstore, New York © CTG/SF. Creative Commons.

El llibre a poc a poc desplega una complexitat enorme i es pot llegir a molts nivells. No és un llibre que simplement ordena uns fets i els escriu bé i tenim l’arribada de la noia rural a la gran ciutat. O en tot cas no és només això. El llibre és sobre els records, la memòria, i com certes coses ens poden fer anar endavant i endarrera en el temps. Tenim els records de la noia de 23 anys que arriba a Nova York, tenim els seus records de quan era una nena i la figura de la seva mare aleshores, i la seva mare ara amb 94 anys i ella amb 62 observant la mare, i observant-se a si mateixa observant-se en una espiral… És una explicació força lamentable, per això m’agrada més allò de que el temps es plega i es toca i es creua. He començat el llibre pensant que hi trobaria una cosa i he trobat molt més.

https://www.flickr.com/photos/monerda/
Möbius © Monerda Skute. Creative Commons.

Cada llibre és una retirada del present immediat cap a la reflexió. Cada llbre participa d’un desig pervers d’ensaronar el temps, d’escapar a la seva força inevitable. Bla, bla, bla, taral·larí, taral·larà. Què busco? On vaig? Busco debades elmoment en què el futur que ara és passat em va cridar amb el seu rostre ample i buit i jo em vaig arronsar o vaig ensopegar o vaig sortir corrents en direcció contrària? Donen una certa prova de la meva existència, per tènue que sigui, els meus records alegres o dolorosos? Pot ser que les revolucions de la memòria, els cercles que van de l’any vuit a l’any vint i l’any cinquanta-u, ens facin creure que hi ha més temps? Em serveixen per enganyar-me i fer-me creure que la mortalitat es pot postergar tantes vegades com es vulgui?

Tenim la seva reflexió sobre el temps i la memòria i el record, i també la demostració palpable de com tot això es plega en la seva mare, i en ella que a més a més en semblar-s’hi crea tot un efecte almenys de cara als lectors.

Perd la tibantor, l’existència, quan els minuts i els dies es fonen els uns als altres? «És», «era» i «serà» entren en col·lisió i cauen en un munt de temps indiferenciat? Les hores llegides perden l’ordre? M’assec al llit amb ella i li acarono la mà, una mà que s’assembla a la meva. He d’anar amb compte, perquè té artritis. «Quants anys tinc? En tinc setanta?» La corregeixo: «Noranta-quatre». La mare riu. «Quina vergonya. Saps, quan t’ho he preguntat realment em pensava que en tenia setanta. I ja fa vint-i-quatre anys! I en aquell moment m’ho creia». I jo que penso: l’aritmètica no li falla.
https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

Una frase que li va dir son pare sense mala intenció però que ha recordat massa cops a la vida: «Seràs una bona infermera», però ella volia ser metge, i el tema de què pot i que no pot fer pel fet de ser dona també és una de les obsessions de l’autora. Sobretot de jove era evident que molts homes no la veien ni l’escoltaven, no passaven de que era una noia maca, alta i rossa i aquí es quedaven, que a més a més tingués coses interessants a dir no se’ls acudia. El fet de ser dona és un dels eixos del llibre, per aquesta invisibilització i també per les agressions (no faré espòiler però una part del llibre es llegeix amb un nus a la gola).

I la veïna acaba descobrint-se com una aliada i com una entrada a un món molt més divers del que es podria pensar, un món amb uns fantasmes molt literals. Tot això mentre la seva novel·la va avançant a batzegades i la seva feina de negre literària per una estrella que està fent les seves memòries també la porten a un món completament desconegut on, igual que amb la Whitney, o amb la veïna Lucy, ella és Minnesota, el seu àlies.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Siri_Hustvedt#/media/File:Siri_Hustvedt_1.jpg
© CC BY-SA 2.0 de

Tots patim i tots ens morim, però tu, la persona que llegeixes ara mateix aquest llibre, encara no ets mort. Potser jo sí que ho estic, però tu no. Tu inspires i expires mentre llegeixes, i si t’atures i et poses la mà al pit et notaràs el batec del cor, i a l’habitació on ets hi ha d’haver claror, ja sigui de la finestra, d’un llum o emesa per una pantalla que il·lumina la pàgina i una part del teu cos mentre llegeixes.

Costa definir què és aquest llibre, potser serà més fàcil dir què no és. No és una història típica de la noia rural que arriba a la gran ciutat, una història que pot ser molt interessant però que també és el més típic. No és només una reflexió sobre el temps i la memòria i els records al llarg de més de 400 pàgines. És això i més, un llibre dens, potser menys «narratiu» del que ens podria agradar però en cap cas un llibre espès. Una perfecta manera d’entrar a conèixer aquesta autora que a més a més acaba de guanyar el Premi Princesa d’Astúries. Val molt la pena.

Abans ningú deia t’estimo: Testimoni de filles i fills de presos polítics / Anna Forn; Beta Forn; Laura Turull; Marta Turull; Oriol Sánchez

Llibre emocionant que es centra en el component humà més que no pas en el polític. Sí, són fills de polítics, i sí, creuen en les mateixes idees i si ho voleu simplificar més encara les filles i els fills dels presos i les preses polítiques són independentistes. Però el llibre no va d’això, o no només, és gent força jove que veu com pràcticament d’un dia per l’altre tenen els seus pares empresonats. I encara segueixen, anem cap als dos anys d’aquesta vergonya. No és un llibre sentimental però sí un llibre ple de sentiments, i en més d’un moment es llegeix amb un nus a la gola, independentment de les idees de cadascú, només amb el factor humà del tema. Poso aquest petit fragment de Laura Turull:

A la Beta i a mi ens va tocar fer de cangurs. Després de la visita, un cop al tren, vam estar-nos molta estona amb els nens, dibuixant i pintant. És diferent anar a la presó com a filla que quan hi vas amb nens petits i has d’estar per ells. Alguns ja són prou grans per entendre que els pares són a la presó, però als més petits els han explicat que els pares no són a casa per motius de feina, cosa que no deixa de ser certa, perquè els presos continuen fent política i la continuaran fent, digui el que digui un jutge o una sentència.

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-foto-aeria-mes-impactant-de-la-manifestacio-pels-presos-politics-de-barcelona/
Carrer Marina, Barcelona, 11.11.2017 © Vilaweb

I un apunt a la tasca d’edició «xapa i pintura» de Francesc Orteu, a partir de les converses amb els autors.

El dolor / Marguerite Duras

Ja fa molt de la lectura de La tarda del senyor Andesmas i la veritat és que l’estil em va agradar prou com per tornar-hi amb una autora com Marguerite Duras que tinc inexplicablement poc llegida.

Aquest llibre és dur, molt dur. Acaba la Segona Guerra Mundial, la derrota d’Alemanya és un fet i cada dia nous camps de presoners o de concentració són alliberats pels aliats. Les atrocitats dels nazis comencen a sortir a la llum de tot el món. Marguerite espera tenir noticies del seu marit, és aquesta espera de noticies, el no saber si és mort o viu, el que la desespera.

En aquest moment, a París, hi ha gent que riu, sobretot els joves. No tinc sinó enemics. S’ha fet fosc, he de tornar a casa per esperar davant del telèfon. A l’altra banda també s’ha fet fosc. L’ombra avança dins de la fossa, ara l’obscuritat li tapa la boca. Sol roig a París, lent. Acaben sis anys de guerra. És el gran esdeveniment del segle. L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell també, a dins de la fossa. Tot s’està acabant. Impossible deixar de caminar.

S’alliberen camps, arriben presoners rescatats a París, on son triats i, segons com, jutjats o empresonats o enviats amb les seves famílies. I mentre ella no rep noticies veu als diaris enormes fosses amb els afusellats que els alemanys deixaven en abandonar els camps, sense saber si una d’aquelles formes és el seu marit…

WWII,_Europe,_France,__De_Gaulle_Leads_Paris_in_Victory_Parade__-_NARA_-_196287. DOMINI PÚBLIC

L’espera i les càbales sobre l’altre persona, sobre si està viu o mort, intentant recollir alguna dada dels presoners alliberats que arriben a París, una tasca complicada, però aquesta informació i la que d’altres companys seus poden rebre en altres llocs pot ser vital per saber alguna cosa. El que sigui!

Res. Un forat negre. No s’hi veu cap llum. Reconstrueixo la cadena d’esdeveniments, però hi ha un buit, un avenc entre el moment en què en Philippe no va sentir cap tret i l’estació on ningú no va veure en Robert L. M’aixeco. La senyora Kats se n’ha anat al pis del seu fill. M’he vestit, m’he assegut al costat del telèfon. Arriba en D. Exigeix que vagi a menjar al restaurant amb ell. El restaurant és ple. La gent parla del final de la guerra. No tinc gana. Tothom parla de les atrocitats alemanyes. Ja no tinc gana. Em repugna el que mengen els altres. Em vull morir. Una navalla m’ha amputat de la resta del món, fins i tot d’en D. El pensament infernal: si no en tinc notícies aquest vespre, és que és mort. En D. em mira. Ja em pot mirar, és mort. Per més que li digui, no em creurà. La Pravda escriu: «Ha sonat la darrera hora d’Alemanya. El cercle de foc i ferro s’estreny al voltant de Berlín.» S’ha acabat. Ell no serà aquí per a la pau.

I finalment el marit apareix, més mort que viu, i cal anar-lo a buscar, portar-lo i intentar contra tot pronòstic que sobrevisqui i s’aferri a la vida. Està tan demacrat que no se’l reconeix i una de les primeres identificacions les fan amb les dents. Una persona de 1.75m d’alçada amb menys de 40 quilos de pes, més mort que viu.

Heinkel_He_111_aircraft_flying_over_Paris,_France,_WWII_(33649761970). DOMINI PÚBLIC

Aquesta és la primera part del llibre, una part que no deixa gens bé a De Gaulle, més preocupat per recuperar el poder de França que en fer que aquesta França pogués servir al poble. Escola dretana de tota la vida, és la gent la que ha de servir el país, a poder ser sense esperar res a canvi, és normal que una reconeguda comunista com Duras no hi tingués la més mínima simpatia. Les recriminacions que fa al moment final de la guerra són encertades, molta gent que havia col·laborat amb els nazis o que havia passat sense significar-se van sumar-se de manera escandalosa al carro dels vencedors. Poca gent encara aleshores qüestionava el molt qüestionable paper de França i molts francesos durant l’ocupació alemanya, només amb el temps ha anat sortint.

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

I el col·laboracionista és el protagonista del següent conte. El llibre té una primera part de quasi la meitat amb El dolor, i després uns contes ambientats en el mateix moment: el final de la França ocupada. Al conte tenim una Marguerite (escriptora, un cas avançat d’autoficció?) que té un marit a la presó i contacta amb un membre de la Gestapo que és qui l’interroga,  mentre ella al seu torn forma part de la resistència. Això Duras ho coneixia bé.

En Rabier no coneixia ningú. Ni tan sols parlava amb els seus col·legues, em va semblar endevinar que aquests no s’interessaven per ell. En Rabier només podia parlar amb persones que tenien una vida que depenia d’ell, aquelles a qui enviava als forns crematoris o als camps de concentració, o aquelles que es quedaven aquí, mancades de notícies, les seves dones.

Tots els contes tenen aquesta ambientació i el moment concret del final de la guerra, quan els alemanys ja comencen una reculada que és l’avantsala de la derrota total. Una avantsala on comunistes i espanyols van tenir un paper destacat i ja començaven a veure que les coses no anirien com voldrien. La dreta de De Gaulle gobernaria sense manies i com goberna sempre la dreta i els espanyols que comptaven que després d’alliberar França anirien tots plegats a treure a Franco d’Espanya es van quedar amb les ganes (i un cabreig i una indignació molt comprensibles).

Tot i que amb alguns retocs aquests textos són de la joventut de Marguerite Duras i ja demostra una maduresa excepcional. Explica detalls que no se saben gaire, la feina de la resistència (que existia però no tan mitificada com se’ns ha fet creure) i el que va passar després que els alemanys perdessin la guerra i els primers moments de l’alliberament de París i el retorn dels presoners. Són temes menors en l’enormitat d’una guerra, però són temes humans.

Els àngels em miren / Marc Pastør

Un nou llibre de Marc Pastor (que ha decidit firmar amb aquesta o viquinga ø al seu cognom i quedar-se en Pastør), li vaig fer el salt amb Farishta però apart els he llegit tots, només hi ha la ressenya de Montecristo per coses aquestes d’internet, en fi. Molt recomanable per cert L’any de la plaga.

La història comença amb la troballa de dues noies assassinades en una casa abandonada de Sant Andreu. Els han tallat la punta de la llengua i a una d’elles a més a més l’han violada. No tenien cap connexió entre elles aparentment, ni amb la casa on han aparegut. Només tenen una cosa en comú: un tatuatge d’unes ales. A part d’això res més, als mossos d’esquadra se’ls hi gira feina.

Dues noies de costat, capiculades, sobre el llit de l’habitació il·luminada per la llum d’una bombeta que penja del sostre. L’una porta un vestit blau cel, curt, la faldilla arromangada fins als malucs, sense calces, el pubis al descobert, mitjons de punt, els cabells rossos esborrallats ocultant-li la cara, blens de sang escrostonada. L’altra és morena, amb els braços encreuats al pit, com una mòmia, els ulls esbatanats i aquosos, la boca oberta com en un crit ofegat, un volcà d’on ha brollat la sang  —fresca fresquísima, lluent— que li regalima per la cara, desfigurada pels cops, el nas trencat, blaus als pòmuls, talls que la creuen com el mapa d’un laberint; brusa i texans, vambes Jhayber.

No les han matades aquí. El llit és un matalàs rònec sense llençols ni flassades ni, sobretot, sang. Només hi ha les taques que s’han escorregut des de les boques de les noies, però n’hi hauria d’haver molta més. Em col·loco a la gatzoneta, al costat del cadàver de la morena, que deu tenir uns vint anys, com a màxim. L’altra dubto que arribi als divuit.

—Les tenim identificades? —pregunto.

https://www.flickr.com/photos/markb120/
Wings © Mark Belokopytov. Creative Commons.

La feina de la policia serà anar recollint informació aquí i allà per intentar treure’n l’entrellat. Entre els policies hi ha Abraham Corvo, i de seguida veurem que és molt més del que sembla o del que es veu. I si hem de parlar dels policies cal que parlem d’una altra cosa i és l’escenari.

Catalunya està com està i ningú és capaç de dir com estarà en un o dos o cinc anys. En aquesta novel·la la cosa ja està més o menys resolta i Catalunya és una república més o menys independent tutelada per la UE, i amb grups terroristes que volen tornar a formar part d’España, i amb divisions entre policies segons quina posició van prendre en un moment donat. Tota aquesta informació Marc Pastør la va donant a poc a poc, sense fer ni un manifest ni res més que ambientar la història que explica. Una història perfectament creïble, si aquesta part d’història-ficció no us agrada podeu fer com si res; no és l’argument és l’escenari. Tot i que entre les pàgines 197-211 es dedica només a explicar-nos això, i jo he llegit aquestes pàgines contenint l’alè.

© Jordi Borràs

Apareixeran personatges que ens poden sonar d’altres llibres com Victor Negro i el seu ecosistema de L’any de la plaga, però són secundaris. Aquí el protagonista és Abraham Corvo, que no és poc, i el seu origen i la seva «fugida» de Guinea cap a Barcelona. Estic en aquell punt que dir més pot voler dir esguerrar la novel·la, per tant em callaré.

https://www.flickr.com/photos/maxbraun/
Animism © Max Braun, Creative Commons.

La trama purament detectivesca va avançant, a empentes i reculons i amb els culs de sac típics de la novel·la negra, ben narrat i amb gràcia . El sobrenatural té una certa presència, però crec que no serà excessiva pels puristes que no poden amb això, no estem en una novel·la de Connolly (tot i que en alguns moments amenaça de tirar per allà), en aquestes dues ressenyes us ens podeu fer una idea. En tot aquest treball policial es fa patent el coneixement que Marc Pastør té de com treballa la policia, una quantitat de sigles i departaments que pot estabornir una mica als que no tenim gaire idea i només arribem a diferenciar els diferents cossos en funció de l’uniforme que porten.

https://www.flickr.com/photos/jenikilo/
Cementerio Montjuic © Jens, Creative Commons.

La novel·la es llegeix ràpid i bé, molt bé. Després de tocar gèneres variats Marc Pastør amenaça amb tornar amb Abraham Corvo en un proper llibre, potser tindrem una saga detectivesca actual i nostrada però amb una ø vikinga al cognom? Trobo que seria una molt bona noticia!

http://www.illadelsllibres.com/farishta-nova-novella-marc-pastor-arribara-febrer/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Un darrer apunt. He mencionat dues coses que potser poden fer enrere a més d’un i no hauria de ser així. El tema sobrenatural està justificat i no se n’abusa (no es resoldrà el crim gràcies a un «fantasma» que decideix intervenir, per entendre’ns). L’altre tema és més espinós: el tema polític. No sé quines són les idees polítiques de Marc Pastor (me’n faig una idea per facebook, però saber-ho del cert no ho sé). En aquest llibre no defensa unes idees o unes altres, no ho fa. Agafa la realitat tal i com la coneixem fins a l’octubre de 2017 i a partir d’allà va per lliure, sense bons i dolents (o amb molts dolents a totes bandes), no ens vol convèncer, ni ell ni els seus personatges. Entre els personatges n’hi ha que veuen les coses bé, n’hi ha que malament i n’hi ha que tant els és. Pinzellades d’aquesta realitat alternativa van apareixent, el punt més extens i monotemàtic són com ja he dit les pàgines 197-211, i si és un tema del que ja esteu més que tips us les podeu saltar, la trama de la novel·la l’entendreu igual.

És una molt bona novel·la negra, absolutament recomanable pels fans del gènere o del autor.

Els diaris de Bolló / Josep Pedrals. El furgatori; El romanço d’Anna Tirant; Els límits del Quim Porta.

S’estava parlant força del darrer llibre d’aquesta trilogia i com que sóc un lector ordenat doncs he anat començant pel primer.

Anem pel primer!

El furgatori.

No sóc un gran fan dels llibres que no se sap per on sortiran, però en aquest cas aconsegueix mantenir un fil conductor coherent, interessant i amb certa conya. Un conya amb força mala llet i que ens retrata aquest misteriós indret de Bolló.

El gentilici de Bolló és bollenc o bollenca, però als pobles del rodal els anomenen bollers i bolleres, fet que fa sospitar que l’enveja els carrega; enlloc tenen una vida sexual tan satisfactòria com aquí.

Si l’origen del terme lesbiana prové de l’illa de Lesbos, qui no podria donar carta de validesa a l’origen del seu sinònim «bollera» en el poble de Bolló?

https://www.flickr.com/photos/edwinylee/
Lucy-Jade © Edwin Lee, Creative Commons.

Que hi hagi un fil conductor no vol dir que la història vagi recta, fa força giragonses.

Les meves trobades amb Ni Hen PiaoLiang sempre arriben a un moment de conversa íntima, ja sigui perquè la situació en què solem acabar s’hi presta, ja sigui per la profunda amistat que ha nascut per via d’altres converses. És un goig poder parlar amb una dona intel·ligent quan està nua i extasiada al teu costat.

https://www.flickr.com/photos/magandadtg/
dtg-04jul14-54 © DropTopGal Mang25, Creative Commons.

Una altra frase lapidària per acabar la ressenya d’aquest El furgatori.

De tant en tant no sé si estic fent l’actor tràgic o estic fent la prostituta.

Passem al segon llibre.

El romanço d’Anna Tirant.

Aquí tenim una part de poesia explicant una història i una part de diàlegs i conversa entre Pedrals i Quim Porta explicant el que estan explicant, representa que la poesia és de Quim però Pedrals la pul·leix. A mi la poesia narrativa no em convenç, no aquesta en concret en general, així que no opino gaire. Les converses entre ells sobre el que estan fent i tot això sí que són opinables. Estan bé però. El però és la absoluta i total i excessiva pedanteria dels dos personatges. No és tant que em costi imaginar una conversa així real, em costa imaginar una conversa així i que els participants no acabin a hòsties que és l’única manera raonable de contestar segons què. Suposo que és una llicència poètica.

Era una mena de Mefistòfeles que em volia temptar. Però, temptar vers l’enfuriment i la ràbia? Què en trauríem de la meva ira?

No li aconseguia trobar cap sentit productiu a aquell bullit. La nostra obra comuna no podia créixer amb discrepància i discòrdia! Potser ja s’havia afartat de mi! Potser no sabia com engegar-me i m’estava intentant convèncer perquè fugís per propi peu! Buf!

I ell, vinga a envitricollar-la!

https://www.flickr.com/photos/wiertz/
Escape © Sebastien Wiertz. Creative Commons.

S’estava passant, però jo ja no sabia com sortir d’aquella bretolada. M’havia deixat fora de joc. Estava inflant tant la pilota que vaig suposar (esperar i desitjar) que, tard o d’hora, li rebentaria (rebentés) a la cara.

És estúpid confiar en la fortuna quan hi ha algú que hi està jugant.

És ridícul intentar enraonar amb algú que l’únic que pretén és ensarronar-te i prendre’t en la seva teranyina.

Jo era una simple peça del gran discurs de Quim Porta.

https://www.salabeckett.cat/membre/josep/
Imatge de l’autor treta d’aquí, no s’indica autor.

Els límits del Quim Porta.

Qui em manarà fotre’m en aquestes coses? El tercer volum és un totxo de 615 pàgines que promet acabar amb la meva paciència gràcies a un personatge que ja em carregava en els altres llibres però aquí sense cap mena de mesura.

En algun moment imprecís, entre cerveses i estupefaents,vam convenir que jo vivia d’abstraccions.

Ella també, per descomptat.

Però ella, aquell dia, proclamava que, les abstraccions, les volia manifestament palpables i plàstiques: cercle et carré.

Aleshores, provant de corporificar conceptes, se’ns escalivaven uns pebrots ontològics la mar de poètics.

Això es devia al fet que estàvem descarregant un software platònic en una sensualitat brasejada a les mil sinestèsies, que quan pastàvem la fabulació, ho fèiem amb lírica doctoral, i, quan refinàvem l’al·legoria, era amb miraments purgatius.

En acabat, rostàvem el piu-piu de la nostra estupidesa amb l’atoniment aviari pertinent.

I quin anar i venir  entre els sentits i l’intel·lecte!

Quin eretisme lactífer!

Quina escaramussa de vibracions electromagnètiques traduint-se en impulsos nerviosos!

Quina desorbitada marranada encocrina!

Oi oi oi oi!!

El meu pensament després d’aquesta pàgina ha estat: a cagar! Seguiré perquè m’he proposat seguir però no tinc gaire clar si acabaré les 615 putes pàgines d’aquesta cosa.

https://www.flickr.com/photos/necktwo/
wtf! © Hernán Man. Creative Commons.

Un moment que m’ha fet somriure.

Ja teníem a taula una altra cervesa i un altre plat d’olivetes.

Fèiem els frescos per donar una aparença de cuirassa vigorosa al nostre esmerlit valor.

—Què, Carmina? Què t’ha semblat l’argument?

—Et noto romànticament desitjós de perversitat barata. Estàs rocambolesc, i amb ganes!

—Oh, i espera: ho amaniré amb una barreja d’erotisme rosat i intriga detectivesca. Serà literatura comercial de primera! De pane lucrando!

—Vaja! Faràs un llibre només perquè es vengui!

—Per fer calés, xurri!

—I, si no es ven?

 

Se’m va glaçar la sang.

I no va ser pas per la confortadora pregunta de la Carmina, sinó en adonar-me que un dels barbuts havia agafat una cadira, s’asseia a la nostra taula, em mirava de fit afit i corroborava:

—I, si no es ven?

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
Sales. © pao. Creative Commons.

En aquest moment he cregut que el llibre remuntava. Això sí, la coma a la pregunta no té perdó de déu i una conversa així el més normal és que acabi a hòsties, però ja ho he dit això.

Cal entrar en aquest llibre lliure de prejudicis i oblidar les ganes que em venen d’hostiar el protagonista. Amb aquest llibre sóc un lector bipolar, passo de «això no hi ha qui ho aguanti» a «això està molt bé». Així que sembla que sí, que el llibre té alguna cosa. Hi ha tota una trama sobre la desaparició de Quim Porta i la interpretació dels seus textos anteriors, una trama i un procés que porta el nom de la Quimera. Els jocs de paraules són nombrossíssim i en general molt enginyosos.

—Em sento víctima de l’avarícia d’en Quim. Cada vegada que provo de saber què ens deixà, em fa la impressió que ho va amagar pel temor que li trobessim l’olla de l’or. I cada cop que penso que la meva vida gira al voltant seu, noto que m’ha reduït a una misèria sòrdida, com si volgués desviar les sospites sobre la seva immensa i ideal fortuna fent-me semblar un pobre desgraciat. Sóc el que viu en les engrunes de la seva mesquinesa.

https://www.flickr.com/photos/garlandcannon/
Pirate’s Treasure © garlandcannon. Creative Commons.

L’argument aquí és el de menys, una dissertació brillant sobre els altres dos llibres i sobre quasi qualsevol cosa que se’ls acudeixi als protagonistes, que ja són 4 i han aparegut uns dolents que intenten vendre a la Carmina llibres introbables o mítics de la literatura catalana.

L’Astructura, que no semblava pas que s’acabés de despertar, estava en l’èxtasi de la troballa. La il·luminació cridava «Eureka!» a través dels seus ulls amb el mateix tremp que ho féu la llengua d’Arquímedes quan va descobrir el principi de l’estàtica de fluids. I com el savi de Siracusa, que va sortir esperitat de la banyera sense ni vestir-se —descobert per la descoberta—, en Ventura havia sortit del llit en pèl.

Contemplar-lo nuet no era una molèstia per a cap de nosaltres, avesats a una naturalitat despullada, i no li ho vam ni advertir. Però no deixava de ser curiosa la barreja del to magistral i doctrinal (àulic i doctoral) i la bellugor rebotint del seu membre campal i fresc.

La imatge mental almenys és còmica.

Jo, desplaçat d’aquelles retòriques, em mirava la Carmina, enfavat.

M’havia perdut en l’eloqüència mistificadora dels meus compares, em sentia rebutjat de l’elevació de la conversa i estava analitzant amb quins mots definiria la mirada supervisora amb que la Figurata dominava el debat.

Semblava, realment, que tingués un poder per sotmetre el pensament dels dos exegetes i que, en el fons, la conversa no fos res més que el fluir del seu pensament transposat en les llengües de l’Astructura i el Galimaties.

https://www.flickr.com/photos/halinebr/
eighty three © ►►haley. Creative Commons.

Tot el llibre és així, amanit de poemes, però 615 pàgines d’aquest estil… sis-centes quinze…

[Ja saps, Ull de la Providència, que totes les seqüències de la història, segons la meva flaca estetitzant, han de captivar amb una certa impostació, amb cerimoniositat.

No cal que la voluntat d’encís arribi a atemptar contra la fluïdesa amb enfarfec, ni que entrebanqui l’agilitat.

Per lluir s’ha de patir, però tampoc no cal ser ineficaç.

Aquest Ull de la Providència és el lector, perquè l’autor necessita parlar al lector de dues maneres, amb el llibre en sí i amb aquestes acotacions al llibre en sí. L’estil és el mateix i tot i que de vegades en aquestes acotacions es critica una mica a si mateix és un postureig. No sé, ja m’estic llegint el llibre, ja estic atent com perquè m’hagis de recalcar les coses!

https://www.flickr.com/photos/misslovemachine/
I’ll help you stand © hello, beautiful. Creative Commons.

—La literatura, en essència, serveix per proporcionar una mena de models o assajos de les maneres com hom pot comportar-se en unes determinades situacions.

La Carmina, des de la seva cabòria reproductiva d’àngels i verges —una mena de freudianitat iconològica—, va atzufar:

—Les produccions artístiques, patuleia, eren, en els ambients ancestrals, formes d’exhibició sexual per demostrar les aptituds d’atracció. —Va tirar el cul enrere per seure més dreta, perquè s’havia anat esmunyint cap a l’horitzontalitat una mica amb cada conte, i s’erigí de bell nou amb els contorns generosos d’una deesa de la fertilitat.— Ara ja sabem quina cua llueixen dos dels paons presents!

Estic criticant força el llibre, però m’agradaria fer una observació: me l’estic llegint, sencer. És a dir les ganes ocasionals de llençar el llibre al foc (a poder ser amb l’autor) no són suficients com per fer-me desistir de la lectura.

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
you can’t escape. © pao. Creative Commons.

Cap a la part final entra en una mena de joc d’atrapats en un espai on la poca versemblança del llibre s’esvaeix. No és cap problema tampoc, sorprén una mica, però ja estem més enllà de les 400 pàgines i suposo que total ara ja què més dóna…

—M’agrada molt el potencial que obre l’equiparació, perquè la Ginebra artúrica és l’exemple perfecte de l’adúltera, una esplendorosa Helena de Troia al reialme del rei Artur, l’estàndard d’un amor cavalleresc que va més enllà de les lleis del matrimoni i més ençà de la luxúria i el desig. Ginebra és la dona amada pel rei Artur, l’heroi oficial i legítim, i és la dona que, com una necessitat imperiosa, s’entrega a Lancelot, l’altre gran heroi de la partida, perquè s’hi veu abocada per les circumstàncies. I l’amor és cosa del cos i de la circumstància. La gràcia està en què el pobre Quim Porta no sap en cap moment quina legitimitat li toca amb la seva Ginebra, i voldria definir la relació per saber si és Artur o Lancelot.

https://www.flickr.com/photos/alicepopkorn/
Camelot © Alice Popkorn. Creative Commons.

Doncs bé, llibre llest.

Anem a pams, la trilogia està bé, és necessària per entendre/gaudir d’aquest tercer llibre? No. Ajuda però no és ni molt menys imprescindible. Els dos primers llibres són més de poesia i aquest darrer és prosa en més de la meitat, aproximadament.

Recomano el llibre? A mitges, no recomano evitar-lo, i això és força, perquè cap a la part final he hagut de fer un esforç per llegir un llibre que en general i tot i reconèixer els mèrits ni m’estava agradant ni m’estava fent gaudir. Està molt ben escrit, l’autor fa autèntiques filigranes de molt mèrit amb el llenguatge. Si us agraden aquests malabars és el vostre llibre, si per sobre de tot voleu una història allunyeu-vos-en.