Autobiografía de un búfalo pardo / Óscar Zeta Acosta

Fa un temps em vaig llegit tot el de Hunter S. Thompson. Em va donar per aquí, que voleu que us digui. Sabia que el que explicava era real però ha estat recentment que m’he enterat d’aquest descobriment de Dirty Works. L’advocat que acompanya Hunter en l’esbojarrat viatge narrat a Miedo y asco en Las Vegas existeix, enlloc de ser un samoà obès és un chicano obès però existeix (o existia, aquest punt no està gens clar), i aquest és el seu llibre, l’autobiografía d’algú amb tant poc instint de conservació com per anar amb Hunter S. Thompson a… bé el lloc és el de menys, Thompson és un perill en si mateix i per cert és l’autor de la introducció del llibre, d’aquesta introducció es el següent fragment:

Óscar no se metía en peleas callejeras, pero era como el infierno sobre ruedas cuando estallaba una pelea en un bar. Cualquier combinación de un mexicano de ciento catorce kilos con LSD-25 constituye una amenaza potencialmente mortífera para todo lo que se ponga a su alcance; pero si resulta que además el susodicho mexicano es un abogado chicano profundamente cabreado que no manifiesta el menor temor ante nada que camine con menos de tres piernas, y con la convicción suicida de facto de que va a morir a los treinta y tres años (como Jesucristo), sabes que tienes entre manos un cóctel explosivo. Sobre todo si el muy bastardo ya hace seis meses que cumplió los treinta y tres, va hasta el culo de ácido Sandoz, luce una Magnum 357 cargada en el cinturón y cuenta en todo momento con un guardaespaldas chicano que maneja un hacha, aparte del hábito desconcertante del vómito-proyectil, verdaderos géiseres de pura sangre roja arrojados contra vuestra puerta cada treinta o cuarenta minutos, o cada vez que su úlcera maligna rechaza la ingesta de más tequila a palo seco.

http://www.lataco.com/the-rise-and-fall-oscar-zeta-acosta/
D’esquerra a dreta: Hunter S. Thompson i Óscar Zeta Acosta. Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Una de les tapadores del Senyor Dolent és la meva feina en una biblioteca on de tant en tant fem fotorecomanacions, no podia deixar passar l’oportunitat de tornar a posar la fotorecomanació de Miedo y asco en Las Vegas on a més a més vaig interpretar al protagonista-autor d’aquest llibre, Óscar Zeta Acosta, l’inimitable Dr. Gonzo.

No és un llibre ordenat, més viat agafa la història en un punt concret i a partir de molts flashbacks anem refent la seva vida. Aquests flashbacks estan provocats per les converses imaginàries que manté amb el seu psiquiatra. Sí converses imaginàries, fins a dalt de tot d’speed, amfetes, àcid, alcohol, marihuana… no li fa fàstics a res.

Analizo mi estado de salud. Es cierto que rechacé el consejo de los seis médicos. ¡Por amor De Dios, solo tenía veintiún años! ¿Qué valor tiene una vida sin alcohol y sin comida mexicana? ¿Podéis imaginarme bebiendo medio litro de leche a diario durante lo que me resta de vida? Ellos dijeron: “Nada caliente ni frío, nada picante y absolutamente nada de alcohol”. Mierda, no podría ser un sosaina semejante ni aunque mi vida dependiera de ello.

https://www.flickr.com/photos/73784413@N00/
Konkle’s Bar © Russell Sekeet, Creative Commons.

No s’oblida d’aprofitar per despotricar de qualsevol cosa que estigui de moda com els beatniks o els Beatles o la poesia o qualsevol cosa amb pretensions, aquest odi no admetia matisos.

Hablo como historiador, como cronista aquejado de ardor de estómago. No siento el menor aprecio por el pasado. Ginsberg y aquellas cafeterías rebosantes de guitarristas muertos de hambre siempre me la sudaron bastante. Nunca se tomaron en serio lo de beber. Y lo cierto es que se agarraron a lo que les cayó encima. Era su mala suerte lo que les llevaba a salir corriendo para toparse en la carretera con zánganos del calibre de Kerouac, para regresar años después con el pelo más largo y puestos de puta marihuana hasta el culo al grito de Paz, Amor y Mota. Igual de arruinados que siempre.[…]

https://www.flickr.com/photos/katieg93/
Hitchhikers Guide to the Galaxy. © katieg93, Creative Commons.

Pongo la radio a todo trapo… “It’s Set. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”. Los chavales han conseguido por fin un exitazo. Pero no puedo distinguir la letra entre tanto ruido de bocinas, frenazos, derrapes, nervios a flor de piel y una tripa rebosante de gases. Me pregunto si será un problema lingüístico. ¿O será más bien auditivo? Pero, en caso de que se oyese bien ¿qué cojones habría que entender?

—Es pura mierda —me consuelo—. Se ponen a soltar todas esas sandeces intencionadamente para dárselas de poetas y que nadie pueda reprocharles nada.

Fill d’immigrants mexicans va créixer en una barriada d’una petita ciutat californiana, els seus veïns eren altres mexicans (búfalos pardos), okies i els estatunidencs (aquesta separació la fa ell). Un pare xarlatà i autoritari que va marxar a la segona guerra mundial i en va tornar condecorat i convertit en ciutadà i amb la idea de dur casa seva com un vaixell de guerra. Mentre Óscar es feia gran, descobria les dones, l’obesitat, els odis, l’alcohol i el tabac. Era bàsicament un bala perduda.

Durante tres años, todas las noches, Los Cuatro Intrépidos, pues así nos hacíamos llamar, nos dedicamos a recorrer la calle 10 de Modesto, dándonos un garbeo por el Burgi’s Drive Inn o pescando okies a orillas del canal con el maletero hasta arriba de cerveza Goebe. Salíamos en busca de conejitos a las tierras altas y a las tierras bajas. Silbábamos, tocábamos el claxon, fliteábamos y soltábamos impertinencias a todas las gatitas que nos encontrábamos por las calles. Pero he de confesar que, en tres años de insistente persecución, los Cuatro Intrépidos no echaron ni un triste polvo. En su lugar, nos convertimos en alcohólicos antes de graduarnos en el Tugurio de Oakdale. En el transcurso de aquellos años, entre 1948 y junio de 1952, no probé ni supe de nadie que le diese a las drogas. Las únicas cosas que se traficaban en las calles eran la priva y los coñitos calientes. Y aunque yo era titular en el equipo de fútbol, solista en la sección de vientos de las bandas de música y baile y delegado de clase, jamás tuve novia y jamás eché un polvo con ninguna tía, ni en la escuela ni en las calles.

https://www.flickr.com/photos/hinkelstone/
dazzled maniac Jim Morrison drowns out the haunting whimper of a coyote dying on the road by his dreadful death-scream into the abyssal sun … HWY 01:23:47 © Karl-Ludwig Poggemann, Creative Commons.

El llibre comença amb el protagonista explicant-nos el seu dia, llevar-se i anar a l’oficina on treballa d’advocat d’ofici, com aquella feina el sobrepassa, els advocats d’universitats de luxe el superen de molt, es considera un farsant amb llicència que només sap escudar-se rere la seva secretària, però quan l’informen que la secretària ha mort decideix engegar-ho tot a rodar. Drogues, cotxe i carretera, i records que van apareixent perquè el seu psiquiatra imaginari el tregui de polleguera. A veure sembla que el psiquiatre existia, però el fet de que hi mantingui converses i sobretot discussions a tota hora i a qualsevol lloc és imaginari.

Els seus records també inclouen el seu primer amor, bé no el primer però si el més punyent i més convençut i més tot com les coses de l’adolescència, que solen marcar, tot i que algunes d’aquestes “marques” facin de mal dir.

La besé en la boca y recorrí sus brackets con mi lengua. Hasta el día de hoy nada hay que me la ponga más dura que una lisiada. Cualquiera con unos brackets, una escayola o un vendaje me tendrá bajo su hechizo. Cada vez que veo una chica con brackets, no importa lo gorda o fea que sea, se me derriten las entrañas.

https://www.flickr.com/photos/wishonmaistar/
week 4 © Monica Nguyen, Creative Commons.

D’alguna manera aconsegueix més o menys encarrilar la seva vida, vol ser escriptor, i vol reivindicarse, a ell i als que són com ell, a tots els búfalos pardos, en un moment en que el moviment pels drets civils els tenia força oblidats.

Terminé el libro y la terapia más o menos al mismo tiempo, en el verano de 1960. Luther leyó el libro, dijo que era genial, la historia de mi romance con Alice y las peleas entre okies y mexicanos… pero, como ya he dicho, estábamos en 1960 y en aquel entonces nadie había oído hablar de los chicanos. Tendría que esperar a que triunfase la revolución para que algún lince me pagase por escribir sobre cosas importantes.

https://www.flickr.com/photos/edbierman/
Cliff House, 1960s © Ed Bierman, Creative Commons.
Así que decidí hacerme abogado. No para ejercer la ley. Solo para conseguir un curro que me permitiese seguir escribiendo la historia de mi vida sin tener que lidiar con gilipollas que se piensan que son los únicos que saben de qué va el rollo de la literatura. Me inscribí en los cursos nocturnos de la Facultad de Derecho de San Francisco y por el día estuve currando de chico de las fotocopias en el S.F. Examiner durante cinco años hasta que me gradué. Un año más tarde, en 1966, obtuve mi licencia del Colegio de Abogados y entré a trabajar para Tom Fike en la Sociedad de Ayuda Legal.
 Fa una passada per Mèxic, per Juárez, passa per la presó, torna cap al nord i finalment de nou a Califòrnia, decidit a liderar els chicanos en una revolta. I més o menys aquí acaba el llibre així com el rastre d’Acosta. Va trucar al seu fill abans de pujar a un vaixell carregat de cocaïna per entrar als Estats Units, o alguna cosa així. No se’n sap res, el més probable és que morís en aquella expedició, tot i que potser és viu a qualsevol improbable lloc, tot és possible. En no gaire em llegiré el seu altre llibre La revuelta del pueblo cucaracha, llarga vida al Dr. Gonzo i als búfalos pardos!
https://www.flickr.com/photos/nostri-imago/
Death of Rubén Salazar © Cliff, Creative Commons.

Els dics / Irene Solà

Ha sigut començar a llegir i veure que aquest llibre era molt i molt bo, una mena d’amor a primera vista literari si en voleu dir així. Des del principi l’autora Irene Solà fa coses com salts en el temps bestials sense deixar-nos perduts i aconseguint que ens interessi tant el que passa “ara” com el que ha passat “abans”.

Aquesta és la Victòria i el Lluís i els seus fills, la Nàdia, l’Ada i el Quim, i els seus veïns de Can Ballador, els Vicenç pare i fill, i els seus embolics, les seves parelles, els seus amors, i els seus records que l’Ada fa servir per escriure una història, moltes històries, s’han obert els dics i ara s’anirà explicant tot. I la Vera i la Jess i el Dídac, i el Loki i el cavall blanc i…

I la Jess li acosta el gat a la Vera perquè el toqui. I aquest és el gat repenjat sobre el pit de totes dues. Com quatre prestatgeries. I aquesta és la Vera que fa carícies al gat, i li acosta la boca per dir-li coses en portuguès. I aquest és el gat cada vegada més esclafat. I aquests són el nas, i els ulls i els llavis molls de l’animal. I aquesta és la cara de gat de la Vera. I aquestes són la Jessica i la Vera fent-se un petó que comença suau, com la pell d’un raïm, i que després s’obre, àcid, i vénen ganes de xuclar-lo perquè no es vessi. El gat miola i fa esforços per escapar-se i, quan salta, elles segueixen fent-se petons com grans de raïm. I aquestes són la Jess i la Vera que es diuen que s’estimen. Que s’estimen més que res i que a ningú. I la Jessica que diu molts cops que no és lesbiana, però que l’estima. I la Vera que no diu res, l’abraça i li clava el nas al coll com un piquet i inhala. I aquestes són la Jess i la Vera que dormen juntes almenys dues nits per setmana. I ningú no sap res, i ningú no sospita res, perquè estudien i es queden fins tard a casa l’altra per preparar exàmens. I s’amaguen als lavabos, a l’hora de pati, i al gimnàs entre les piles de matalassos, i repassen les lliçons juntes, tancades a l’habitació de l’una o de l’altra. I s’estimen a pesar d’en Mike, que és el xicot de la Jessica, i a pesar de la por que tot Langley Manor sàpiga que s’estimen, de veritat, del tot.

ift.tt/1PhXbX2
Girl with her cat © barnimages.com, Creative Commons.

Aquest tot sembla ser més una suma de petites coses, d’anècdotes variades, de retrats (sobretot al principi) de l’ambient rural i la seva persistència a enterrar els animals al tros tot i la prohibició. Les seves històries i les de la gent amb que entren en contacte.

—Sí. Han sigut les millors colònies de la meva vida. De totes les noies que m’he declarat a la vida, l’Aiyla és la més guapa.
—Pablo, ets un Casanova.
—Li vaig recitar Neruda de memòria.
—I un poeta.
—De totes les noies a qui m’he declarat: la meva cosina de Salamanca, la Laia Besora, les bessones Bertran i la Tae-ju, la noia de les colònies de l’any passat, ¿te’n recordes?, l’Aiyla és la més guapa.
—¿Et vas declarar a les dues bessones Bertran?
—Sí.
—Alhora?
—Victòria, ¿et penses que no hi toco? —exclama en Pablo.
La Victòria riu fort i diu:
—Vinga, a treballar, Casanova.
En Pablo encés l’ordinador amb un dit gruixut, lent i parsimoniós i afegeix:
—Va dir que m’enviaria missatges de Facebook, Victòria.

 

https://www.flickr.com/photos/karpidis/
Drinking coffee at facebook? © Andreas Kontokanis, Creative Commons.

El tema rural i la convivència difícil, entre domingueros, ciclistes, pagesos…

I aleshores, tot va passar de pressa i les mirades i els gestos de tothom s’encavalcaven; l’home del tractor va fer moure les rodes de darrere frenèticament. La roda sobre el camp, folla. Rodona, boja. Abans que en Jordi entengués què feia el tractorista, els nou ciclistes estaven coberts d’un núvol de pols densa i grisa. I just abans que la polseguera li fes tancar els ulls, en Jordi va veure, dalt la cabina del tractorista, un caparró girant-se, rient, mirant els ciclistes. Era una nena, asseguda al costat de l’esquena grossa de l’home que conduïa. Una nena que devia tenir sis anys, set màxim. I que els va aixecar el dit del mig, i mirant-los directament a la cara, a nou homes fets i drets, els va fer una botifarra.

Després d’empolsinar els ciclistes, en Vicenç Ballador pare va fer prometre a la Marta que no li diria a la mare que li havia deixat fer la botifarra.[… ]

—Venjança! —va cridar el pare Ballador, i la Marta va aixecar un puny petit i tou enlaire i es va col·locar a la seva falda.

https://www.flickr.com/photos/twistermc/
Lily and Her John Deere © Thomas, Creative Commons.

I el tema dels que marxen i els que es queden, un clàssic de totes les històries ambientades al camp. Aquí aquest paper el fa l’Ada, que torna després de passar uns anys a Anglaterra, aquí hi va deixar el Vicenç Ballador fill. Com que l’Ada escriu històries amb els personatges és més o menys la protagonista, una protagonista accidental d’un conjunt d’històries que potser és l’única crítica que se li pot fer al llibre. Més que una novel·la amb un argument clar i definit és una suma de petites històries amb petits nexes entre elles. Això és una crítica si sou dels que busqueu exactament això: una novel·la estàndard, argument evident i gran, plantejament nus i desenllaç. No és això, però és molt més i a mi almenys no m’importa el que no és aquest llibre.

I aquest és en Vicenç que no pot dir res, i passa un dit ample i raspós per l’orella de l’Ada. I nota les arracades punxegudes i metàl·liques. I pensa en les arracades daurades en forma d’abella que l’Ada es va descuidar al cotxe l’última nit abans d’anar-se’n. Les va dur un temps a la guantera, com un tresor petit. I tres setmanes després que l’Ada marxés i no li escrivís ni una sola vegada, va aparcar el cotxe en aquell mirador, va baixar fins a l’aigua, i va llançar-les, amb tota la força dels braços, tan lluny com va poder, al mig del pantà.

I aquestes són les arracades en forma d’abella de l’Ada, que brillen, i cauen avall, sota l’aigua, i passen a tocar de les cases submergides. I aquest és el silur que se les va menjar, immens. I aquestes són les arracades a la panxa fosca i pudent del silur, durant anys, esperant a ser trobades.

https://www.flickr.com/photos/sheilatostes/
earring © Sheila Tostes, Creative Commons.

Una connexió. Què vol dir això? Un llibre que quan el llegeixo em recorda a un altre, i aquí la connexió que em salta és amb Els nois de Toni Sala (llegit 4 anys enrere!), el camp, els que arriben i els que s’hi queden i els que ja hi són de sempre i el tema d’enterrar els animals a terra, a la propietat, al tros, com un costum que és una cosa molt més profunda. Curiosament (o no) Els nois també el va editar L’Altra Editorial (i crec que hi va haver una edició en anglès pels USA que no sé com haurà funcionat).

En Vicenç també li explica que una vegada amb cinc anys la seva germana Marta cridava: “Hòstia santa, puta d’orus, cagu’m Seuna!”. I aquesta és la Mercè de Can Ballador que va sentir la diatriba i va exclamar: “Marta Ballador, si et sento tornar a dir una sola d’aquestes paraulotes, et rentaré la llengua amb tant sabó que trigaràs dies a notar cap gust”. I aquesta és la Marta de cinc anys, colrada de tant segar al camp, explicant-li a la mare, amoïnada i seriosa, que ella és pagesa, i que els pagesos diuen paraulotes. I aquesta és la seva mare, que va establir un pacte segons el qual la Marta podia dir alguna paraulota, però només si era al camp treballant amb el seu pare i tothom qui hi havia eren pagesos. Mai a casa. Mai a l’escola.

https://www.flickr.com/photos/xbe/
P1170726 © Xavier Béjar, Creative Commons.

Un cop més el Premi Documenta demostra ser el que els premis haurien de ser i no sempre es compleix: un descobriment i un segell de qualitat, una cosa en definitiva que predisposa a favor d’un llibre. Això no sempre passa, és la idea i ha acabat sent el motiu de ser de tants i tants premis, per això trobar-ne un que no falla és una notícia, una agradable notícia.

L’acusació / Bandi

Un llibre escrit i ambientat a Corea del Nord per un autor que encara hi viu, obviament amb pseudònim per evitar que el matin, que aquella dictadura porta molt malament les crítiques. El cas de Bandi recorda de lluny el de Dovlàtov, que va poder publicar sense problemes en sortir de l’URSS, però Corea del Nord és molt pitjor que la URSS de Dovlàtov. Bàsicament és com si Corea del Nord hagués fotocopiat la pitjor época d’Stalin amb les purgues, la paranoia, i les amenaces de presó, gulag, afusellaments i deportacions, i també el culte al líder. Corea del Nord agafa tot això, ho implanta i s’hi instal·la, i desgraciadament pels civils allà segueixen.

Al contes La ciutat del fantasma veiem el que passa una família que tenen la desgràcia de tenir un nen a qui la fa por el retrat de Marx i també el del Gran Líder, és un nen petit, a més a més té atacs d’epilèpsia, tot i així aquestes reaccions enfront dels grans ídols del comunisme no són bones i el govern no és precisament comprensiu.

El seu cos es va posar a tremolar de sobte, i no sols a causa del fred de la nit de setembre, sinó també perquè, commoguda, va entendre que per sobreviure en aquella terra hauria d’haver après a tenir por molt abans. Aleshores va entendre també com era que un milió de persones que es trobaven disperses per la ciutat es podien aplegar al centre en només quaranta-cinc minuts. Si el seu marit li tornés a preguntar quina era la teoria més important de Marx ella ara li hauria respost amb més seriositat, amb més rigor, i fent servir termes més tècnics.

https://www.flickr.com/photos/28705377@N04/
Mansudae Grand Monument © John Pavelka, Creative Commons.

Un dels contes que més m’ha colpit per la seva absurditat és Tan a prop, tan lluny. El protagonista rep avís de que la seva mare està en situació crítica, rep tres telegrames i amb ells es dirigeix a demanar el permís per desplaçar-se a veure la seva mare (fa falta permisos per moure’s per aquell país, dintre del mateix país). Li neguen, la burocràcia implacable denega els permisos per anar a aquella part del país. Finalment cabrejat com una mona i borratxo com una cuba puja al tren, amb una bona dosi de sort esquiva els controls fins que l’enxampen al darrer pont que ha de creuar per arribar a casa seva. La cosa es queda en una multa? Quasi: 20 dies de treballs forçats.

https://www.flickr.com/photos/fljckr/
Traffic Lady. Pyongyang, North Korea. © (stephan), Creative Commons.

En un dels contes més delirants (La capital de l’infern) hi ha l’aparició en persona del Gran Líder, que viatja pel país en cotxe i en tren provocant un caos de mobilitat absolut que ningú s’atreveix a criticar ni que es passin més de 30 hores aturats en una estació enmig del no-res.

—Ah, entesos, així que ha passat això —va respondre Kim Il-sung assentint i sense abandonar el seu gran somriure. I va continuar dient—: Si només es tracta d’anar a buscar el fetge de porc senglar, pugi al nostre cotxe i anirem directament a casa seva perquè just anem en aquella direcció.
—Ai, no cal, Gran Líder, no cal, moltíssimes gràcies.
—No t’has d’amoïnar per la teva filla. Nosaltres l’ajudarem perquè vagi a la maternitat de Pyongyang.
—És que… No cal…De debó… No cal… Com una persona del poble com jo gosaria…?
—No diguis això. Jo també soc un fill del poble. Encara em dol pensar que abans tothom havia de caminar. Però ara que tenim bons mitjans per viatjar no té cap sentit que caminis. Au, puja!
La senyora Oh no sabia què fer, no volia pujar però si no ho feia estava desobeint una ordre del Gran Líder. Enmig d’aquesta incertesa, va veure un home amb els cabells rinxolats rere el cotxe, que duia una carpeta amb documents sota el braç i que li va donar un cop de mà.[…]
Després de dir aquestes paraules ,Kim Il-sung, sempre amb el somriure traçat al rostre, ajuda amb cura la senyora Oh a pujar al cotxe del darrere. Ella no sabia ben bé com havia aconseguit pujar al vehicle amb l’home dels cabells rinxolats i com havien deixat enrere el crepitar dels flaixos i la remor de les càmeres. Desde fora, amb els vidres opacs no es veia res, però un cop a dins, es podia veure el paisatge pel qual anaven passant com si el banyés una aigua nítida. Li va fer l’efecte que s’enfonsava al seient de tan tou com era.
https://www.flickr.com/photos/145294362@N05/
North Korean Subway Mosaic © William Proby, Creative Commons.

El règim nord-coreà és cruel i recorda al pitjor de la pitjor URSS, no hi ha gaire més a explicar, lamentablement. Això sí quan el règim finalment caigui el shock dels seus habitants deixarà el que van patir els alemanys orientals a la caiguda del mur en una broma de parvulari.

https://www.flickr.com/photos/93243867@N00/
Nordkorea © Tobias Nordhausen, Creative Commons.

La tomba de les llumenetes; Les algues americanes / Akiyuki Nosaka

Aquest llibre d’Akiyuki Nosaka està format per dues novel·les independents, força breus les dues, el llibre amb prou feines té 140 pàgines. Sembla que l’autor va debutar amb un altre llibre força introbable i després ja aquest.

La primera novel·la breu és La tomba de les llumentes i és un dels llibres més trist i desolat que he llegit a la vida. El Japó de la guerra amb parents al front sense saber-ne res, i els bombardeigs que es van acarnissar entre d’altres llocs en la ciutat de Kobe, on s’ambienta la història dels germans Seita i Setsuko. Quan pensem en Segona Guerra Mundial i Japó el primer que ens ve al cap són les bombes nuclears que van posar fi a la guerra i que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, però la guerra va ser molt més llarga i cruenta i Japó va rebre bombardeigs al seu territori.

L’endemà al matí, havien mort la meitat de les llumenetes; la Setsuko les va enterrar a l’entrada del refugi, “Què fas?”, “La tomba de les llumenetes”, i, sense aixecar la mirada de terra, “A la mama també l’ha posada dins una tomba, ¿oi?”, mentre en Seita dubtava que respondre-li, “M’ho va dir la tia, em va dir que la mama s’havia mort i que era dins una tomba”, i a en Seita, per primera vegada, li van venir les llàgrimes als ulls, “Algun dia visitarem la tomba de la mama. Setsuko, ¿no te’n recordes del cementiri de Kasugano, a prop de Nunobiki? La mama és allà. Sota un camforer, en una tomba petita: Sí, fins que no posem els seus ossos allà, la mama no podrà descansar en pau.”

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: WWII: Atom Bomb, Nagasaki, August 1945 (HD-SN-99-02901 DOD/NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

La segona novel·la (Les algues americanes) és més interessant i sobretot menys trista, amb tot el contrast entre Japó i Estats Units i un discurs de rendició de l’emperador que ningú va entendre (entre mala qualitat de la gravació i un japonés excessivament arcaic els oients no tenien clar si s’havien rendit o no). Bàsicament una família japonesa allotja uns dies a uns americans que la dona ha conegut de vacances a Hawai. L’home d’aquesta parella d’americans va estar en les forces d’ocupació del país després de la guerra, coneix l’idioma i la gent i el lloc. El Toshio recorda com va ser el primer cop que van veure americans, uns homes enormes, no els estranyava haver perdut contra aquella raça de gegants. Mentre esperen els americans, i després quan els tenen allà, en Toshio va recordant com va ser l’ocupació, com feia de macarró per als soldats amb noies que estaven disposades al que fos a canvi de menjar, com ell també traficava amb el que podia en una situació en que els únics que tenien de tot eren els soldats americans.

Per a en Toshio, Amèrica era el hijiki americà, la neu que va caure en ple estiu sobre les ruïnes calcinades, les natges musculoses dels soldats enfundades en tela de gabardina, aquella mà gruixuda que li va donar un soldat dient “squeeze, els xiclets que substituïen l’arròs com a racionament per a una semana, el “have a good time”, MacArthur al costat de l’emperador, que només li arribava a l’espatlla, el “kyuu-kyuu” com a emblema de l’amistat entre americans i nipons, la llauna de mitja lliure de MJB, el DDT amb què el va ruixar un soldat negre americà en una estació, el buldòzer solitari que desenrunava els carrers, les “canyes de pescar” dels jeeps, l’arbre de Nadal decorat amb llums intermitents de la casa d’uns civils americans.

https://www.flickr.com/photos/terrazzo/
Tokyo Ginza © Terrazzo, Creative Commons.

No sembla que hi hagi més coses d’aquest autor, una pena.

Només nit / John Williams

Primer llibre d’aquest autor, no sé gaire amb què em trobaré però sí recordo que un llibre anterior de John Williams, Stoner, va rebre elogis. És un llibre petit, i això en base a la meva experiència m’hauria de fer malfiar, però sóc un inconscient.

El llibre ha estat una fantàstica i hipnòtica sorpresa que m’ha deixat sense paraules. Una història que passa en un sol dia, amb nombrosos flashbacks i amb tot de rerefons que ens van explicant el personatge cada cop de manera més terrible.

Aquest és el millor moment de la vida, va tornar a pensar: quan ets molt jove, quan la vida és una simple successió perfecta de dies daurats.

https://www.flickr.com/photos/bradhoc/
Crowding © bradhoc, Creative Commons.

Al cap d’unes quantes hores, quan va haver deixat la vorera i va traspassar la porta giratòria de l’Hotel Regency, els espetecs i l’enrenou dels carrers de la ciutat es van transformar ràpidament en el soroll esmorteït del vestíbul. Es va quedar un moment dret a l’entrada, orientant-se. Aleshores va travessar la sala, caminant com si fos un intrús en un món ple de vida i tanmateix despersonalitzat. Es va dirigir a una escala que portava a un amfiteatre rectangular que enmarcava i permetia observar la platea febril del vestíbul. Des d’allà, els murmuris ominosos de la gentada de sota seu es van convertir en un xiuxiueig atenuat. Si mirava cap avall, veia només un mar anònim d’humanitat, i de cap manera no li semblava que el formessin persones.

Ens despertem amb el personatge i ens va conduint, des que es lleva, rep la carta de son pare citant-lo, es queda paralitzat pels records, dina (i sobretot beu) amb un conegut mentre alguna cosa molt fumuda del seu passat se’ns va insinuant a estones, suposem que ho descobrirem al final, però de mentres l’anem seguint, sense poder-ho deixar preguntant-nos com acabarà tot plegat.

Aleshores, de sobte, va creure que, de qualsevol cosa que li passés al llarg de tota la vida, a ell no se li podia atribuir cap culpa. Perquè ell no actuava, mai no havia actuat, per voluntat pròpia. Un poder innominable l’empenyia d’un lloc a un altre, per camins que no tenia cap desig de seguir, a través de portes que no coneixia, i que no tenia cap desig de conèixer. Tot era fosc i sense nom, i ell caminava en la foscor.

https://www.flickr.com/photos/108038684@N04/
Atlantic Night Club Shame Party show November 2 2013 © Andrey Desyatov, Creative Commons.

I aleshores… Després no va ser mai capaç de decidir si va ser un somni o realitat, però la lluna es va revelar inesperadament amb el moviment d’un núvol i els seus raigs van il·luminar l’habitació a través de la finestra, travessant miraculosament la foscor espessa i enganxosa. I la va veure, ben dreta, banyada per la resplendor pàl·lida de la columna de llum. La roba formava una muntanyeta patètica als seus peus, i la claror de la lluna li queia pels cabells i les espatlles, argentats en un simfonia de llum i ombra. Tenia el cap tirat enrere, i els cabells deixats anar es perdien en la foscor. Tenia els ulls tancats i la cara mostrava una expressió inconscient de gaudi expectant. Els raigs de lluna li brunyien la carn suau de les espatlles i els braços i els pits; era una estàtua vivent, un poema immòbil de llum i carn, de pits ombrejants i cuixes d’ivori.

https://www.flickr.com/photos/131987802@N04/
your face says everything © paul b, Creative Commons.

L’estil del llibre ens va arrossegant, com una cançó tranquil·la amb un crescendo que es va insinuant i insunuant, no és intriga, aconsegueix generar un genuí interés que es reforça per l’estil, nadem en la narració. Només em faig una pregunta, com és que aquest autor se m’havia escapat fins ara? Hi hauré de posar remei!

Homenatge a Catalunya / George Orwell

https://www.flickr.com/photos/levanrami/
George Orwell © Levan Ramishvili, Creative Commons.

Vaig llegir-me fa la tira d’anys (molts, millor no comptar-los) Rebelión en la granja, una novel·la que té una adaptació en forma d’animació i per tant si són dibuixos animats són per nens (això explica que la posessin cada nadal en horari infantil). La pel·lícula (i la novel·la) els nens també l’entenen, però el subtext s’escapa, i s’escapa que és una crítica ferotge a allò en que es va convertir la Revolució d’Octubre. Acabar amb el tirà va estar bé, però si només acabem posant a un altre en el seu lloc malament. I una crítica encara més ferotge a l’estalinisme la podem trobar a 1984, on va pronosticar moltes coses que no s’allunyen gaire de coses que coneixem bé, com la vigilància, el gran germà o la postveritat. I ara arribo a un llibre de George Orwell que en teoria té més de reportatge que no pas de fabulació. Per il·lustrar l’entrada faré servir alguna de les fotos que vaig fer servir per il·lustrar Incerta glòria, n’hi havia de molt xules, potser aquesta és la que més.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

A nivell d’anècdota el meu exemplar de llibre està guixat a matar, és el que hi ha, però de fet sent una edició del 1985 comprada de segona mà (o tercera o ves a saber) és una petita relíquia.

Aquest és un tros de llibre, espessot i amb un ball de noms de partits que déu n’hi do. Abarca poc temps del conflicte perquè l’autor va haver de sortir d’Espanya com va poder quan es va il·legalitzar el POUM i a tots els que trobaven els fotien a la garjola, s’hi podien quedar mesos, sense judici, o ser afusellats sense més ni més. Tant era que Orwell no estés afiliat al POUM, va lluitar al front en una divisió del POUM i això era prou. L’autor va anar a parar al POUM per afinitat amb l’ILP britànic al que estava afiliat. Les milicies que van aconseguir para el cop de l’aixecament militar i que potser haurien pogut fer més amb suport i armes, però també volien fer la revolució, i això no interessava ni al govern ni als comunistes, ni als soviètics que eren els únics a subministrar armament a la república.

I la següent frase l’he sentit citar tantes vegades que m’ha fet gràcia trobar-la i posar-la:

No sento cap amor especial per l’”obrer” idealitzat, tal com apareix en la mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m’haig de preguntar mai a favor de qui vaig.

https://laverdadofende.blog/2014/05/21/los-comites-de-defensa-de-la-cnt-en-barcelona-la-situacion-revolucionaria-de-julio-de-1936-y-la-agrupacion-de-los-amigos-de-durruti/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

George Orwell arriba a Barcelona i de seguida cap al front, poc i mal equipat. En arribar a la trinxera a un dels seus companys li explota el fusell a la cara quan l’intenta disparar, la primera víctima que veu i no per foc enemic, tot un presagi del que vindria.

Amb molt poca acció bèl·lica va passar mesos al front, de fet l’enemic era la darrera de les seves preocupacions, la primera era aconseguir llenya o alguna cosa semblant per no congelar-se. Mesos al front, al final va ser ferit i traslladat a la rereguarda, cal tenir molta sort per sobreviure a un tret al coll, però se’n va sortir.

Una nit vaig dormir a l’hospital de Montsó, on havia anar a fer-me revisar pel tribunal mèdic. Al llit del costat hi havia un guàrdia d’assalt, ferit damunt l’ull esquerre. Va ser molt amable i em convidà a fumar. Jo vaig dir “A Barcelona hauríem d’estar disparant l’un contra l’altre”, i ens vam posar a riure tots dos. Era curiós com canviava l’esperit general quan s’estava poc o molt a prop de la línia de foc. Totes o gairebé totes les inquines de partit s’evaporaven. De tot el temps que vaig pasar al front no recordo que ni un sol membre del P.S.U.C. se’m mostrés hostil pel fet que jo fos del P.O.U.M. Aquesta mena de coses només passaven a Barcelona o en altres punts més allunyats encara de la guerra.

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=271871
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Els fets de maig de Barcelona el 1937 estan narrats en detall, des del seu punt de vista parcial però que almenys no era el de la premsa partidista fins a l’absurd (l’estrangera també). I a partir d’aleshores comença a veure el que passarà, l’il·legalització del POUM com a contrapartida que demana el govern de l’URSS per seguir subministrant armament. El POUM volia fer la revolució (i durant uns mesos el 1936 se’n va sortir), els comunistes del PSUC volien assegurar-se que no hi hauria cap revolució. Al marge d’interessos geopolítics molt complicats en aquells temps una revolució obrera de caire anarquista deixaria en molt mal lloc tot el que havia assolit l’URSS amb el mateix discurs en teoria però amb una aplicació pràctica que començava a assemblar-se a allò que havien eliminat (apreciació aquesta completament meva).

Al capdavall de la Rambla, prop del moll, en vaig topar amb un estrany espectacle: un rengle de milicians, encara esparracats i coberts de fang del front, estenallats, exhaustos, en les cadires situades allà per als enllustradors de sabates. Vaig comprendre qui eren —fins i tot en vaig reconèixer un. Eren milicians del P.O.U.M. que havien arribat del front a la vigília per a descubrir que el P.O.U.M. havia estat suprimit, i havien hagut de pasar la nit al carrer perquè llurs domicilis havien estat escorcollats. Tots els milicians del P.O.U.M. que tornaven a Barcelona en aquella época havien de triar entre amagar-se o anar a la presó, una rebuda no gens agradable després de tres o quatre mesos a la línia de foc.

© Robert Capa.

La il·legalització del POUM va posar en una complicada situació a George Orwell. Per una banda la Barcelona on va tornar no tenia res d’aquella revolució obrera que l’havia enlluernat, tornava a ser una ciutat on podies viure bé amb diners com si la guerra fos un afer llunyà. Per altre banda hi havia els seus amics que havien anat a la presó i allà se’ls hi va perdre la pista. Fins i tot detenien a l’alt comandament que havia mantingut les posicions a la primera línia de foc, una decisió absolutament suicida. George Orwell pren la decisió de marxar d’Espanya.

La mort de l’Smillie no és una cosa fàcil de perdonar. Era un minyó coratjós i ben dotat, que havia llançat per la borda els seus estudis a la Universitat de Glasgow per venir a lluitar contra el feixisme, i que, com ho vaig poder veure personalment, complí el seu deure en el front amb valentía i voluntat; i tot el que van saber fer per ell fou tancar-lo a la presó i deixar-lo morir com un animal abandonat. Ja sé que enmig d’una guerra enorme i sagnant és inútil de fer escarafalls per la mort d’un individu. Una sola bomba d’aviació en un carrer ple de gent causa més sofriments que una campanya de persecució política. Però el més irritant d’una mort com aquesta és la seva inutilitat absoluta. Morir en batalla… sí, ja és el que esperes; però que et tanquin a la presó, i ni tan sols per cap delicte imaginari, sinó per simple odi cec i obtús, i que t’hi deixin morir, tot sol, és molt diferent. No puc entendre de cap manera que aquesta mena de coses —i el cas de l’Smillie no fou pas excepcional— fessin més propera la victòria.

http://black-flame-anarchism.blogspot.com/2012/01/michael-schmidt-talk-at-dira-montreal.html
Tramvia col·lectivitzat a Barcelona, foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

El llibre està molt bé i narra parts poc conegudes com els fets de Barcelona i la lluita fratricida que va acabar amb el POUM de manera absurda i temerària. I també parla molt de tot el que es llegia dels fets a la premsa estrangera, mentides i invents en la seva gran majòria, amb una intenció de propaganda molt i molt clara i que feia que pràcticament ningú pogués saber amb certesa què passava, només allò que havien viscut directament i així tenim un relat de la guerra completament fragmentat, o amb parts contradictòries i tot.

No és un llibre lleuger, i el propi autor recomana saltar-se els capítols dedicats només a la lluita entre partits a menys que s’hi tingui molt interés. Un llibre molt i molt interessant.

Records dorments / Patrick Modiano

Un altre autor amb el que m’estreno, ni més ni menys que Patrick Modiano. Però el llibre no m’ha acabat de fer el pes. Per moments sembla un recull aleatori de dones que no queda clar si son conegudes, amigues, amants o novies del protagonista, i que quasi totes les troba sense que se’ns digui gaire perquè apareixen i perquè desapareixen després. El llibre no m’ha fet massa el pes però l’estil sí, molt, i ara vull llegir més coses de Patrick Modiano. A més a més els llibres ambientats a París molen molt i fan de bon ressenyar.

El moment del dia que m’agradava més es donava a París, a l’hivern, entre les sis i dos quarts de nou del matí, quan encara era fosc. Una treva abans que es fes de dia. El temps estava en suspens i et senties mes lleuger que de costum.

Vaig freqüentar diferentes cafés de París a l’hora en que obrien les portes als primers clients. L’hivern del 1964, en un d’aquests bars de l’alba —com jo els anomenava— on totes les esperances eren permeses mentre encara fos fosc, m’hi trobava amb una tal Geneviève Dalame.

https://www.flickr.com/photos/gadl/
Sunrise over Paris © Alexandre Duret-Lutz, Creative Commons.

El compromís / Serguei Dovlàtov

Ara sí, amb aquest ja he llegit tot el Dovlàtov que s’ha publicat, un autor que va ser un descobriment i que és addictiu. Aquí tenim relats dels seus dies de reporter a Tallinn, on la distància entre allò que passava i allò que s’explicava era sideral, i on moltes coses no es podien explicar exactament com havien anat o… Les converses amb els seus caps eren complicades,molt, perquè coses com el convenciment polític (necessari per convertir el periodisme en propaganda) era totalment estrany als raonaments de Dovlàtov, ell intenta fer la seva feina però no sempre se’n surt, ni tan sols quan sembla que sí.

—Quina columna fa?

—“Gent i oficis”. Ens interessa la gent que té oficis poc comuns. I també els aspectes més inesperats…

—Sap quin ofici té aquest Sild seu?

—Sí. És sastre. Sastre de teatre. L’aspecte inesperat…

—Això, ara. I abans?

—Abans, no ho sé.

—Doncs sàpiga que era botxí, durant la guerra. Al servei dels alemanys. Penjava patriotes soviètics. I va estar dotze anys tancat per això.

—Déu meu! —vaig dir.

—Entén el que ha fet?! Ha lloat a un traïdor a la Pàtria! Ha compromès per sempre una columna interessant!

—Però si me’l va recomanar el director del teatre.

—El director del teatre és un extinent de les SS. A més a més, és del ram de l’aigua.

—Què vol dir que és del ram de l’aigua?

—Abans en deien així dels homosexuals. No se li va arrambar?

Em fa l’efecte que sí. I tant que se’m va arrambar. Si em va donar la mà i tot, a mi, que sóc periodista. Això em va estranyar…

https://www.flickr.com/photos/krishaamer/
Is this what living in #Soviet #Estonia used to look like? © Kris Haamer, Creative Commons.

El caràcter de Dovlàtov feia molt difícil que pogués encaixar en una cosa tan vigilada i censurada com el periodisme soviètic, per tant el canvi de lloc no representa un canvi real en les seves condicions de feina, i els problemes són si fa no fa els mateixos.

Em van fer fora de la feina a principi d’octubre. No per cap motiu concret. Em van despatxar “per tot el conjunt”, que diuen. És evident que feia moltes coses que no tocaven.

En el món periodístic, a cada un se li permet fer una sola cosa. Transgredir els principis de la moral socialista en un sol aspecte. És a dir, a un li permeten beure. A un altre, fer el brètol. A un tercer, explicar acudits polítics. Al quart, ser jueu. Al cinquè, no ser del Partit. Al sisè, portar una vida sense moral. Etcètera. Però a cada un, repeteixo, li deixen pasar només una cosa. No es pot ser un borratxo i jueu alhora. O un brètol sense ser del Partit…

Jo era perniciosament polifacètic. És a dir, em permetia una mica de tot.

Bevia, provocava escàndols, manifestava miopía ideològica. A més a més, no era del Partit i era mig jueu i tot. I, per acabar, la meva vida familiar cada vegada estava més embolicada.

I em van fer fora.

https://www.flickr.com/photos/felixum8888/
typical newspapers in Soviet Ukraine 1930s © felixum8888, Creative Commons.

I com sempre, la saviesa de Dovlàtov va apareixent, tot i que algunes coses vistes avui en dia serien molt incorrectes, però tampoc massa. Llegint aquesta definició que fa de “bon home” a mi em ve al cap el terme “pagafantes”.

Un bon home sempre té relacions complicades amb les dones. I jo sóc un bon home. Ho dic sense cap ombra de vergonya, perquè no és motiu d’orgull. D’un bon home, se n’espera el comportament que li correspon. Se li plantegen moltes exigències. Arrossega cada dia el pes feixuc de la noblesa, la intel·ligència, l’aplicació, la consciència i l’humor. I després l’abandonen per qualsevol cabró rematat. I al cabró aquest li expliquen, rient, les virtuts avorridíssimes del bon home.

https://www.flickr.com/photos/133768082@N04/
Soviet women in paintings_006 © Leonid Ll, Creative Commons.

I ja està, si algú vol començar amb Dovlàtov li recomano La maleta, i després ja qualsevol, potser Els nostres i ja després El parc i La filial, i anar seguint, qualsevol llibre és bo. Ara només em queda esperar que LaBreu segueixi publicant-ne coses.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

Les rambles de Saigon / Joan Daniel Bezsonoff

Un llibre força difícil de trobar, o això creia, se’m va acudir comentar-ho per facebook i una llibreria es va posar en contacte amb mi, hauré de vigilar què dic. Un cop explicada l’anècdota anem amb el llibre.

No és el primer llibre que llegeixo de Joan Daniel Bezsonoff (aquest és el nom que apareix al catàleg de biblioteques i a la coberta del seu llibre La ballarina de Berlín, ha signat amb els dos cognoms, només amb el primer, amb guió entre els seus noms o sense, intentaré quedar-me amb una sola versió del nom), la veritat és que els altres llibres em van agradar i aquest em picava la curiositat per l’ambientació exòtica.

El llibre fa un bon retrat de la Indoxina colonial als anys 50 quan està canviant la sobirania, i els indígenes s’hi comencen a tornar, sobretot el Viet Minh. Hi ha tots els tòpics del pitjor colonialisme i derrotes militars successives, els americans es podien esperar el que s’hi van trobar uns anys després. El protagonista és en Valls, un militar que també encarna el típic militar colonial, en aquest cas francés i català, una barreja poc comú però que existeix. Els militars com sempre representen el millor de cada casa.

https://www.flickr.com/photos/13476480@N07/
INDOCHINE c. 1930 – Không ảnh Đông Hà © manhhai, Creative Commons.

A la naixença m’havien predit un gran avenir! Trenta anys més tard, capità en un exèrcit de babaus, en la Colonial que deien.

Pensar que havia somniat de ser mariner. Una dona en cada port etc. O bé poeta. És exactament la mateixa cosa.

Però… El sergent Dumollard l’havien matat com un rat, ell i els seus homes. S’havia acabat per ell. Feia goig! Cucs tonquinesos s’ho passaven bé. I els altres, la flor de la Legió, esperaven llur torn.

Un d’ells, el sergent Gervais, havia venut el seu pare a la Gestapo de Llemotges el 1943. Així s’havia salvat la pell. Què coi podría contar ara en aquesta Gehenna? M’ho demani…

Entrat en aquella guerra sense voler-ho, de recules, gairebé a les palpentes. Una mà davant, una mà darrera. Amb els militars cal mafiar-se.

https://www.flickr.com/photos/97930879@N02/
1. Saïgon. Marchande de soupe – Photo by Ludovic Crespin © Tommy Truong79, Creative Commons.

Tenim en Valls, els seus amors, amb molt d’obsessions, d’un amor a un altre d’una dona a un altre si hi ha sort, i amb l’amenaça que la violència pugi una mica més i ja afecti a tothom, civils i militars, de fet ja gairebé són en aquest punt. A més a més de l’ambientació exòtica hi afegeix un casino i amb això em guanya definitivament.

Els tafurers s’arrossegaven, fent costat als opimanics que venien a temptar fortuna per pagar-se noves racions d’opi. Evolucionàvem enmig de taxi-girls de totes les nacionalitats, asiàtiques majoritàriament és clar.

De la noruega, la parrufa de la qual flairejava la forària, a la negra de Nova Orleans amb el cul còsmic i els cabells arrissats, creats per Nostramo per eixugar l’esperma. De l’anglesa, truja refinada a la parisenca lúbrica encallada aquí per l’amor d’un tocaire de mandolina cors. Quina festa pels deixebles d’Eva!

Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l’anglès. Les crupieres, gairebé totes xineses, proposaven jocs desconeguts.

Totes les varietats de la ruleta, bac-quan, bacarà a la japonesa, tai-xièu, naips, billar, ossets s’embolicaven dins del jazz i el fum de les cigarretes exòtiques.

https://www.flickr.com/photos/cmogle/
Spin © conorwithonen, Creative Commons.

No és el millor llibre de l’autor, s’hi noten coses d’autor més primerec, en general les narracions posteriors estan millor lligades i són més fàcils de seguir. Tot i això és un llibre prou interessant i uns escenaris per on crec que l’actual Bezsonoff sabria moure en Valls força més bé. Menció especial pel català rossellonenc en que està escrit el llibre.

Tener una vida / Daniel Jándula

Igual que amb Nefando vaig llegir un article al mateix blog i em vaig agafar el llibre d’aquest desconegut Daniel Jándula.

Al protagonista d’aquesta novel·la li apareix un forat a la paret. La cosa no passaria d’anecdòta de reunió de veïns si no fos perquè el forat va creixent i va absorvint les coses de la casa, torçant-les si cal. Vaja que el protagonista té una mena de forat negre que va creixent al menjador de casa.

Aquest creixement que amenaça amb absorvir-ho tot és l’excusa perquè el protagonista rememori fragments de la seva vida fins al moment, i sobretot el perquè no ha fet aquest viatge que ha acabat amb l’avió desaparegut.

https://www.flickr.com/photos/hipydeus/
Black hole passing by Earth © Martin, Creative Commons.

Un llibre que m’ha agradat. A veure que les lectures depenen també del moment i de què hem llegit abans i després de Nefando m’ha anat força bé una cosa molt més baixa de revolucions. Un llibre breu i interessant.

Son muchos los que dicen apostar por la vida, sin saber que la vida no cuenta con ellos. La vida encuentra el modo de abrirse camino, no pide permiso. Y para tener una vida, no basta con estar vivo.