Pequeño fracaso / Gary Shteyngart

Els orígens russos d’aquest escriptor (va nèixer i crèixer a la URSS abans d’emigrar) i que s’establís a Nova York i la seva afició de tant en tant a veure com una mala bèstia… són coses que me l’acosten a Dovlàtov i me’l fan simpàtic pràcticament a primera vista, sóc així. De fet començo a pensar que els escriptors russos funcionen millor trasplantats a Estats Units, tot i que qualificar Shteyngart de rus no seria correcte, d’origen soviètic i perfectament integrat (més o menys) al seu nou país.

Tengo la esperanza de que no seamos un pueblo demasiado sentimental, pero tenemos una extrordinaria intuición para saber qué cosas debemos guardar y cuántos documentos arrugados irán a parar algún día a un armario de Manhattan.

L’autor va repassant la història de la seva família i com aquesta va passar per coses com la Segona Guerra Mundial o el setge de Leningrad. I sobretot la gran odissea, l’emigració als Estats Units. Com en el cas de Dovlàtov els orígens jueus van ser un factor decisiu perquè la família pogués sortir de l’URSS. Tot i que no va ser ni de lluny com a l’Alemanya nazi els jueus no estaven bé a l’URSS.

https://www.flickr.com/photos/faceme/
Lenin in Assen © FaceMePLS, Creative Commons.

Corre el año 1978, cuando se permite a los judíos soviéticos emigrar a Israel, y también, por suerte, a Estados Unidos y a Canadá. La enemiga de mi madre, que lleva puesta una sucia bata blanca, repara en su nariz y en su pelo oscuro y le contesta con otro grito: “¡Cuando se vaya a Israel le cortarán el jamón sin grasa!”.
—Sí —contesta mi madre— , en Israel me darán el jamón sin grasa, y todos vosotros tendréis que seguir comiéndoos la grasa.
Puede parecer una conversación absurda sobre un jamón que no era kósher, es decir, apto para el consumo según la ley judía, pero en realidad esta respuesta fue la primera frase sincera y valiente que mi madre pronunció en sus treinta años de vida soviética, y la primera vez que hizo valer sus derechos frente al “sistema”, y aquí hay que tener en cuenta que el gastronom representa lo más fundamental del sistema.

Els pares de l’Igor, rebatejat Gary l’estimen, però a la manera russa:

Estoy aquí y te estoy pegando. Y nunca te abandonaré, no te preocupes, porque soy tu Dios, tu padre. Y así como a mí me pegaban de pequeño, yo también te pego a ti y tú también pegarás a los tuyos, ve imru Amen. Digamos amén.

L’arribada als Estats Units i a la propietat privada, s’hi integren amb tantes ganes que noten que ja són l’enemic.

https://www.flickr.com/photos/formulanone/
Flushing, Queens 2 © formulanone, Creative Commons.

[…] Cierro los ojos y siento el poder de la propiedad privada.
Nuestro, nuestro, nuestro.
¡Estamos ascendiendo! Hemos dejado atrás a las tías que viven como reinas gracias a los subsidios y a los hispanos que no se separan jamás de sus radiocasetes, hasta llegar a un barrio de blancos católicos de clase obrera que tienen el patio lleno de banderines de los Yankees. Adonai Eloheinu, déjanos alcanzar un día el mismo nivel económico de los judíos de la escuela Solomon Schechter, para que así esos judíos puedan ser nuestros amigos porque todos tenemos un coche familiar y hablamos de las comidas que son kósher y de las que no lo son.

https://www.flickr.com/photos/vaticanus/
TIMES SQ NYC 1982 © vaticanus, Creative Commons.

I la cultura russa, i el fet que ell ha de ser el millor i ha de progressar com si totes les esperances de la família caiguessin a les seves espatlles.

Al otro lado del sofá cama se halla la librería de caoba con puertas de cristal que representa el centro focal de todos los hogares rusos. La librería suele encontrarse en la sala de estar, donde las visitas pueden apreciar los gustos de los anfitriones e ir anotando sus deficiencias culturales. No es que mis padres me estén animando a hacerme escritor —todo el mundo sabe que los hijos de padres inmigrantes deben estudiar medicina, derecho o esa extraña disciplina nueva que se llama “informática”—, sino que al colocar la estantería en mi dormitorio están enviándome el mensaje inconfundible de que yo soy el futuro de la família y he de ser el mejor de los mejores. “Y lo seré, mamá y papá, os lo juro”.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
stuyvessant town : manhattan (2007) © torbakhopper, Creative Commons.

La part més interessant és l’adaptació. L’educació en una escola hebrea amb un nivell molt fluix de matemàtiques fins que pot anar a l’institut Stuyvessant per nanos que són autèntics cracks de les matemàtiques, allà ja no és el més llest ara és un més del grup, un inadaptat en classes plenes d’inadaptats. També comença a fer campana, beure, fumar i tontejar amb noies el que li deixen. Una adolescència més o menys normal. I unes vacances familiars més o menys normals.

https://www.flickr.com/photos/miamism/
South Beach from New World Symphony ©Ines Hegedus-Garcia, Creative Commons.

El trayecto por la Autopista MacArthur hacia Miami Beach es mi verdadera ceremonia del juramento de la ciudadanía americana. Lo quiero todo: las palmeras, los yates que se balancean frente a las mansiones que solo se pueden comprar con divisas fuertes, las urbanizaciones de vidrio y hormigón que se levantan sobre sus propios reflejos en las transparentes aguas azules; la tácita disponibilidad de relaciones con mujeres amorales.

El record de la URSS cada cop més feble, un país amb Gorbatxov al càrrec, glàsnost i perestroika i tot i això no se’n refien. Ells com altres són conscients que han fet el viatge només amb bitllet d’anada.

Las mentiras más grandes de nuestra infancia son las que nos cuentan quién va a protegernos. Aquí hay una ciudad entera que viene hacia mí para atraparme con sus gruesos y feos brazos. Pero aquí, por mucho que se hable de atracadores y navajeros, nadie me ha hecho daño. Porque si aquí hay una religión, es la que nosotros mismos nos hemos creado. Padres, obedeced en el Señor a vuestroshijos, porque esto es justo.

Un llibre que m’ha sorprès i que es llegeix de manera agradable, al principi li costa una mica però de seguida agafa embranzida i ja no para. Una vida interessant, no tant pel que té d’única, sinó pel que té de comú amb tants altres emigrants soviètics que van haver de buscar aixopluc a l'”enemic”.

https://jewishstudies.washington.edu/our-events/2018-stroum-lectures-gary-shteyngart/
Author Gary Shteyngart. Portrait by Brigitte Lacombe.

Un llibre interessant i autor acabat de descobrir de nou directament amb memòries més que no amb les seves novel·les, com amb Piglia, no sé si això vol dir alguna cosa o no.

 

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Vaig descobrir aquesta autora a través de Leviatán, de Paul Auster (també en parlo al blog antic), com a personatge. Per mi va ser la segona esposa de Paul Auster molt temps, no ajudava gaire que quasi no tingues obra publicada aquí. Aquest llibre sembla ser un dels més celebrats de l’autora, som-hi doncs!

La veritat és que en començar a llegir noto una atmòsfera semblant als llibres d’Auster, als bons llibres, no als normalets. Un estil que tot i ser dens passa amb molta facilitat, i de seguida ens endinsem en la vida de dues parelles, Leo i Erica i l’artista Bill i la seva dona la poetessa Lucille. Les dues parelles a més a més tenen el primer fill pràcticament alhora i el matrimoni Bill-Lucille es trenca quan ell decideix que el seu amor era la model dels seus primers quadres, la Violet.

Em pensava que tindria més temps per cartografiar el teu cos, per traçar-ne els pols, els contorns i el terreny, les regions interiors, tant les temperades com les tòrrides: una topografia completa de pell, múscul i os. No t’ho havia dit, però m’imaginava tota la vida fent-te de cartògrafa, anys d’exploració i descobriments que no pararien de modificar el traçat del meu mapa. Sempre caldria tornar-lo a traçar i configurar per adaptar-se a tu. Estic segura que m’he deixat coses, o que les he oblidades, perquè la meitat del temps m’he passejat pel teu cos totalment èbria de felicitat. Encara hi ha llocs que no he vist.

https://www.flickr.com/photos/125382597@N08/
Black Monday (1987) 黑色星期一 © Roger Hsu, Creative Commons.

Les dues parelles (o dues i mitja) transitaran pels feliços 80 amb l’ombra del black monday al damunt, una crisi econòmica que no pot evitar recordar la més recent que hem viscut. Molts nous rics i moltes fortunes sortides del no-res van tornar al no-res.

En Bill va capejar la crisi perquè tenia diners al banc, i tenia diners al banc perquè vivia atemorit pel passat, per la nefasta pobresa que l’havia obligat a fer de guixaire i pintor de parets. Aleshores estava casat amb la Lucille, i em vaig adonar que en Bill parlava d’aquella època de la seva vida cada cop amb més malenconia, com si vista retrospectivament hagués esdevingut més fosca i més dolorosa que quan l’estava vivint. En Bill reescrivia la seva vida, com tothom. Els records d’un home gran són diferents dels d’un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem històries a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d’imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N’esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim.

No és el cas dels protagonistes, Leo és historiador de l’art, Erica de Henry James, i Bill és artista i la Violet investiga coses com el tractament mèdic de la histèria, una malaltia mig inventada que tenia com a víctimes les dones, d’aquí passa als trastorns alimentaris que també se centren més en dones, no li interessen tant els aspectes mèdics com la psique de les pacients.

https://es.wikipedia.org/wiki/Henry_Darger
© Henry Darger.

Però passen coses, coses (ho sento) molt Paul Auster, i ens agafa per sorpresa i tot s’enfonsa i ens trobem amb un llibre nou… abans de la pàgina 200 d’un llibre més de 400. És un llibre dens, que es llegeix molt bé perquè enganxa. Tenim una radiografia de les relacions humanes, de les ruptures i les pèrdues, i també del món de l’art, i dels estudis que abarquen temes “femenins” (les pacients “histèriques” eren dones, els trastorns alimentaris afecten a dones en una proporció molt major que homes, i així) que no deixen de ser un reflex de la societat que hem creat. I com tot aquest, diguem-ne ecosistema, evoluciona al llarg dels anys, a partir de dues parelles joves i els anys i la vida.

Un dels punts que potser més em sorprén és que el protagonista principal sigui un home, sobretot perquè l’autora és una dona, un pensaria que li resultaria més senzill ficar-se en la pell d’una dona.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Siri_Hustvedt_1.jpg
© Creative Commons.

El llibre va enganxant a mida que s’avança i cap al final ja no el podem deixar. I ara un detall, el personatge Mark està inspirat en el fill del primer matrimoni de Paul Auster (amb Lydia Davis), Daniel, aquí un article sobre un episodi de la seva vida que no haurieu de llegir si no us agraden els espòilers.

És sol parlar d’aquest llibre com el gran llibre de Siri Husvedt, en ser l’únic que he llegit d’ella no puc confirmar això, però sí dir que aquest és un llibre excepcional i que dóna per més d’una lectura, i que em recorda (imagino que de manera inevitable) a una altra demostració de força a l’hora d’escriure com Paul Auster i el seu 4321. Les connexions estableixo de vegades són més estranyes però en aquest cas es veia venir de lluny això.

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Els llibres de Vicenç Pagès Jordà (aquesta mania de fer servir els dos cognoms em recorda als àrbitres de futbol) m’agraden, n’he ressenyat tots els que he llegit, i sempre bé, fins i tot a l’antic blog.

Aquí Vicenç Pagès fa una tria dels seus contes i els presenta de nou, entenc que “remasteritzats”, després de gestionar la decepció que hagi deixat fora un conte que em va encantar (La dutxa d’Heràclit) m’hi poso.

Els contes són excel·lents. Pot no agradar-nos el tema que tracten però deixant de banda els gustos són inatacables. No em posaré a fer una lectura comparada dels contes abans i després, ni tinc els llibres anteriors (excepte un) ni crec que tingui sentit. L’autor n’ha après (i sembla que ha trobat afició en això de revisar, ja ho va fer amb El món d’Horaci, crec, no estic 100% segur).

https://www.flickr.com/photos/efsavage/
DC Metro © Eric Savage, Creative Commons.

A cada conte aconsegueix recrear l’atmòsfera necessària, a Per llegir al metro tot el text es mou en una mena d’irrealisme oníric, un infràmon subterrani i circular. O en el conte que titola el primer dels llibres recollits Cercles d’infinites combinacions, aconsegueix que sembli un thriller, una novel·la de misteri (tot i que alguns dels significats els hauria hagut de posar, esperar que la gent consulti un diccionari de Fabra és esperar massa, sí queda críptic però és això o espòiler).

Fa aproximadament dos mesos, Mauri em va fer arribar la fotocòpia d’un manuscrit breu per tal que l’hi passés a màquina. Em va estranyar que no el mecanografiés ell mateix, ja que amb prou feines ocupava dos folis, però em consta que els escriptors no sempre actuen de manera lògica, així és que em vaig limitar a desar-lo al calaix dels treballs pendents. Uns dies després llegia al diari que Àngel Mauri havia desaparegut i que es temia per la seva vida.

https://www.flickr.com/photos/teresa_grau_ros/
Diccionari ortogràfic : precedit d’una exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. D’E. C. / redactat sota la direcció de P. Fabra © Teresa Grau Ros, Creative Commons.

M’arrisco a repetir-me però és igual, a mi Vicenç Pagès m’agrada en les distàncies llargues, és un tema de gustos, però si algú s’hi vol acostar aprofitant aquest llibre és una gran oportunitat.

No és fàcil treure’n frases o fragments. Quan un text és bo tinc la tentació de copiar-ho tot, o de no copiar res que és la reacció normal, de totes maneres aquest petit paràgraf del contes El captiu m’ha fet somriure:

Visc una autèntica crisi adolescent: la vida és buida, res no té sentit, ningú m’entén, vull fugir de casa, etc. Albert Camus és la meva lectura de capçalera. Amb això ja està tot dit.

https://www.flickr.com/photos/10068173@N08/
Albert Camus © SPDP, Creative Commons.

No sé si aquests contes hauran servit a l’autor per fer l’exorcisme del títol, i a mi això de revisar coses ja publicades no m’acaba d’agradar, però ha quedat un llibre rodó, potser un punt i a part entre el que ja ha escrit i el que ha de venir? De totes maneres un llibre molt recomanable pels lectors de Vicenç Pagès Jordà, una reinterpretació i selecció sobre uns llibres que la dinàmica de mercat ha convertit en difícilment trobables.

I una frase a mi m’ha matat:

No va trobar cap frase prou memorable perquè fos l’última.

https://www.flickr.com/photos/nakrnsm/
No Substitute © Patrick Feller, Creative Commons.

Algú que no hi havia de ser / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo era un mestre, i un dels camps on es notava més era el de la novel·la negra, on es movia com un dels grans. Els seus llibres tenen el ritme i l’estil dels clàssics americans que tant va contribuir a difondre des del seu càrrec de responsable de La cua de palla.

Tenim un banc, una escletxa en la seguretat i un protagonista que veu una manera de fer un atracament gairebé perfecte. Com en altres llibres de Pedrolo els lladres no ho són per cobdícia, ho són per sortir d’una situació injusta, per en certa manera comprar-se a ells mateixos, o comprar-se temps lluny de feines embrutidores i sempre mal pagades. I com en totes aquestes històries hi ha una dona, que fins i tot com a ostatge no pot evitar ser un objecte de desig, una dona fatal… sí això avui dia no sona gaire correcte, què hi farem!

Va girar-se cap al vidre, l’abaixà dos o tres dits i va llençar la punta de la cigarreta. L’abric se li havia tornat a obrir sobre les cuixes plenes que la posició esclafava una mica, però aquest cop no va recollir els faldons tot i que va veure perfectament que la mirava. Quan vaig alçar-lo, va sostenir-me l’esguard i els llavis se separaren indecisament sota els badius que s’estremien. Els ulls s’anaren enfosquint, sense hostilitat, i es desplaçaren cap a la mà quan l’avançava. Però no vaig completar el gest, i la mirada tornà a encadenar-se a la meva. Hi havia una barreja de calidesa i de burla que m’eixugà la gargamella.

https://www.flickr.com/photos/andry_portfolio/
Julya on the bed © Andry Fridman, Creative Commons.

Però Pedrolo sempre ens engaña i quan creiem que estem llegint una història tìpica com n’hi ha tantes descobrim que no, que hi ha dues històries i que el cop perfecte és només el principi, el que realment és interessant ve després. I que pràcticament ningú és el que sembla en aquest joc d’enganys.

Aquesta novel·la es va publicar el 1972, algunes referències sexuals són més explícites que en obres anteriors i també es parla (de manera molt més indirecta) de lluita i de resistència. Els darrers anys del franquisme van ser un bullidor de grups i grupuscles que lluitaven de diverses maneres per canviar les coses. En aquest llibre Pedrolo va d’un gènere negre més “americà” (més directament hereu dels grans clàssics com Chandler o Hammet) a un de més europeu, o potser simplement més pedrolià. Un llibre curt, directe, contundent i sorprenent, el millor Pedrolo.

Padre e hijo / Larry Brown

Larry Brown és un dels autors de capçalera de la gent de Dirty Works i que ja vaig llegir en el primer llibre de l’editorial (i que hi dóna nom) Trabajo Sucio.

El protagonista, Glen, surt de la presó on s’ha passat tres anys i torna al poble. De seguida es fa evident que el temps a la garjola no l’ha suavitzat ni l’ha fet recapacitar o voler una vida sense problemes. Tot el món ha seguit fent la seva però ell sembla que només ha fet que alimentar la seva rancúnia i la seva mala bava. No pinta pas bé, a més a més tampoc es pot dir que torni a un lloc precisament idíl·lic.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Montana State Prison c. 1940s in Deer Lodge © simpleinsomnia, Creative Commons.

El lugar parecía estar más o menos como siempre, la vieja casa sin pintar plantada en medio de la maleza y con la chapa del tejado oxidada, llena de manchas grises y marrones. El Chevy del 48 seguía abandonado a un extremo del solar con sus cuatro ruedas deshinchadas, y su padre continuaba allí, en la silla, tal y como lo había dejado la última vez que lo vio, como si el tiempo se hubiese replegado y nada se hubiese movido en los tres años que había pasado entre rejas.

https://www.flickr.com/photos/darronb/
Dead Cow Shed ND8 grad tonemapped © Darron Birgenheier, Creative Commons.

A poc a poc anirem descobrint coses del seu passat, perquè va anar a la presó, i quina vida havia dut. I també anirem descobrint detalls de la seva relació amb el pare, detalls que potser expliquen aquesta distància que els separa, aquesta hostilitat.

En cierta época él también trabajó allí, se levantaba temprano para ir con su madre a la parcela donde tenían aparcado el camión, recogian las hortalizas aún húmedas de rocío, las cargaban y se dirigían a la plaza a primera hora de la mañana para instalarse, colgar las básculas, disponer las bolsas de papel y pasarse allí todo el día para obtener el dinero que su padre se bebería el fin de semana.

I les dones. Una de les primeres coses que fa en sortir és anar a veure Jewel, amb qui va tenir un fill però per ell com si no, no té cap ganes de fer de pare. Jewel és una de les persones que ha deixat a mitges en la seva estada a la presó. Tot i que ella l’ha esperat, més o menys.

Ni siquiera sabía por qué se casó en su día con Melba. Le reprochaba que bebía demasiado y que siempre andaba correteando por ahí, pero eso era lo que hacía antes de que se casasen, así que tenía que haber sabido que no iba a cambiar de hábitos solo por ella. En cualquier caso, no tenía la menor idea de qué esperaban las mujeres. Suponía que verle trabajar como un perro cuarenta horas a la semana para quedarse en casa el sábado por la noche, ir a misa el domingo y darles todo tu dinero. ¿Y ni siquiera salir a tomar una cerveza? A tomar por culo. Se alegraba de que se hubiese ido y esperaba no volver a verla en la via. Además, las pocas veces que la había pegado lo había estado pidiendo a gritos. “¿De dónde vienes? ¿Con quién has estado? ¿Qué es eso que llevas encima?”. Se hartó de escuchar toda esa mierda. Si Jewel quería seguir tendría que aceptarle tal y como era. Y si no le gustaba no era la única mujer de los alrededores.
Erline Price había crecido. Vaya que sí. Se preguntó hasta qué punto. Quizá pudiese verificarlo.
https://www.flickr.com/photos/suzanneandsimon/
IMG_4450 © Simon Davison, Creative Commons.

Per acabar-ho de rematar el pretendent actual de Jewel és Bobby, el sheriff i segons Glen el responsable que acabés a la presó.

Una de les característiques de Glen és que no acaba de ser conscient de ser dolent. Més o menys. No hi ha una gran retòrica, fa el que ha de fer perquè li sembla l’única opció possible, com si tot estigués fatalment predestinat. En realitat no és així, però és la manera que ha trobat Glen de suportar-se. Hi ha una realitat paral·lela, molt propera a la realitat de debó, on Glen fa el que fa perquè no té alternativa, ell mentalment ja hi és. Vist des de fora tot semblar una fugida endavant, un anar xutant la pilota cap amunt. I cada cop sabem més coses i Glen fa més coses i la cosa es posa més i més malament a cada pàgina. Sense dramatisme, com si l’autor ens hagués de narrar l’única història possible (potser m’estic passant de críptic).

Quines coses fa Glen? Assalt, assassinat múltiple, matar un primat, una violació d’una adolescent… No ha de ser fàcil ser ell, i la seva actitud no ajuda, tampoc sembla que sigui gaire salvable, potser en algún moment ho va arribar a ser però d’això fa molt, està en un estat mental que representa molt bé aquest fragment:

Él sabía de errores. Había tenido que pagar por los suyos y también por los de su padre. Bobby también había cometido uno y su madre iba a pagarlo. Iba a pagar por este y por el suyo, por los dos a la vez. Se preguntó cuándo aprendería la gente a no tocarle las pelotas. Siempre había alguien con ganas de tocarle las pelotas y ya estaba más que harto. Estaba hasta las mismísimas pelotas. No podías dejar que la gente te avasallara. Porque acabarían por pensar que podían hacerlo cuando se les antojase y no dejarían de hacerlo a menos que tomases cartas en el asunto. Y él ya había tenido bastante de la mierda de esta señora. Su madre se había pasado la vida contándole cosas de ella. Estaba defendiendo a su madre. Ya era hora de que alguien lo hiciera.

https://www.flickr.com/photos/soundlessfall/
Self © Aimee Heart, Creative Commons.

Totes les peces del llibre es van movent fatalment, tots els personatges estan múltiplement connectats, i el llibre es va acostant a un clímax final que només pot acabar d’una manera.

El fil invisible / Gemma Lienas

Una autora amb una vuitantena de títols i jo no me n’he llegit cap, així que potser aquest títol és una bona manera de començar. Gemma Lienas s’ha dedicat molt especialment a la literatura juvenil, un camp molt difícil, aquest llibre però forma part de la seva obra destinada al públic adult i ha rebut el premi BBVA Sant Joan. Som-hi!

La protagonista és la Júlia Coma (nom artístic Júlia Le Goff), 31 anys, casada amb un home amb deu anys més que comença a tenir pressa per tenir descendència, però ella no. Té la seva vida, la seva independència econòmica i la seva feina de guionista de documentals (tot i que no sé si cobrar avançaments és una cosa habitual en aquell món, em temo que no), i les seves amigues i una família d’origen bretó de la que està completament deslligada, fins que la conviden pel centenari de la seva besàvia Yvonne.

https://www.flickr.com/photos/olybrius/
Île-de-Batz © Anicius Olybrius, Creative Commons.

Aleshores, em vaig adonar que ignorava moltes coses de la meva família francesa. Evidentment, sabia que l’àvia Odile havia nascut, pocs anys abans que comencés la Segona Guerra Mundial, a l’illa de Batz, una illa molt petita de la costa bretona, davant del port de Roscoff. Que el seu pare, en Vincent, era metge rural i la seva mare, la Yvonne, era molt hàbil fent créixer herbes remeieres i preparant pocions que es venien a la farmàcia. Que el 1956, amb vint anys, l’àvia Odile havia fet un viatge a Barcelona i havia conegut el que després havia de ser el meu avi, que li portava setze anys i amb qui no va trigar gens a casar-se. “Tenia pressa per anar-me’n de casa”, m’havia explicat una vegada, “en aquella època, les dones gaudíem de molt poca llibertat. Me’n vaig enamorar, tant de l’avi com de la ciutat, i ja no vaig voler tornar a l’illa”. Sabia que l’àvia Odile tenia dos germans i una germana i que, molts anys ençà, havia tallar la relació amb la família.

https://www.flickr.com/photos/achillifamily/
Ile de Batz, Bretagne © Achilli Family | Journeys, Creative Commons.

Així doncs la Júlia se’n cap a Batz a reflexionar sobre la seva relació amb el Carles i la seva exigència de tenir un fill, a conèixer la seva família (especialment el seu oncle que per videoconferència semblava especialment atractiu) i a treballar en el seu guió. Un guió sobre el descobriment de l’ADN i com una dona que hi va treballar, Rosalind Franklin, va ser silenciada i boicotejada pels seus col·legues, una dona que a més a més va passar una temporada fa molt temps a la mateixa illa de Batz. Una illa i una família que amaguen més del que es veu a simple vista, sobretot la matriarca quasi centenària Yvonne.

https://www.flickr.com/photos/dennism2/
Illustration of DNA © DennisM2, Public domain, Creative Commons.

Així que un cop allà va combinant les investigacions sobre la seva pròpia família per esbrinar què va passar perquè l’àvia Odile trenqués tota relació amb la seva família, i la reconstrucció de les investigacions de Rosalind Franklin, una dona en un món d’homes no gaire respectuosos amb ella (o amb les dones en general).

No puc explicar gaire res més de l’argument per no esgerrar-lo, així que aniré directe a la valoració del llibre.

Es llegeix bé, no costa gens d’entrar-hi i la història té un ritme i un interés creixents. Tot i ser un llibre de dimensions respectables passa prou de pressa, i els personatges “viuen” i no pots evitar sentir cada cop més interés per què els passa.

A la llista dels “peròs” que sempre n’hi ha: hi ha dos o tres moments en que es trenca la narració per oferir flashbacks d’altres personatges o directament els elements que ens falten per completar la història. És un recurs vàlid, però a mi m’hauria agradat integrar aquests “descobriments” en la trama principal. Suposo que és un tema de gustos però m’hauria semblat millor resoldre-ho així, o més elegant. Però per gustos colors..

Una  molt bona entrada al món literari de Gemma Lienas.

Anys llum / James Salter

Els llibres de James Salter són una delicia, i els vaig espaiant en el temps, ara feia força que no agafava un llibre narratiu seu (L’art de la ficció en canvi és força més recent), gairebé 4 anys, i en l’altre blog encara!

Costa una mica d’entrar, l’estil de Salter això ho té, has de sintonitzar-te correctament i deixar-te portar. No és un escriptor que faci passar coses una darrere l’altra per mantenir la tensió, però les coses que passin segurament només les explicarà una vegada, cal estar atent.

No hi ha vida completa. Només hi ha fragments. Hem nascut per no tenir res, perquè tot se’ns esmunyi entre els dits. I, tanmateix, aquesta pèrdua, aquest devessall de trobades, afanys, somnis… Cal ser irreflexiu, com una tortuga. Cal ser decidit, cec. Perquè qualsevol cosa que fem, o fins i tot que no fem, ens priva de fer el contrari. Els actes enderroquen les seves alternatives, vet aquí la paradoxa. La vida, doncs, consisteix en eleccions, cada una de les quals definitiva i poc transcendent, com tirar pedres al mar. Hem tingut fills, va pensar; mai podrem no tenir-ne. Hem estat moderats, mai sabrem el que és malbaratar la nostra vida…

https://www.flickr.com/photos/thomasletholsen/
Choose your track © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada és trobar connexions, autors que em recorden altres autors, i en aquest llibre Salter em recorda molt a Wallace Stegner, de qui he parlat en una altra entrada i potser seria hora de rellegir-lo.

https://www.flickr.com/photos/draganbrankovic/
NYC zoomburst © d26b73, Creative Commons.

El protagonista, Viri, té la vida perfectament compartimentada, la casa als afores on viu amb la seva dona Nedra, i les seves dues filles, treballa a Nova York i s’entén amb la seva secretària Kaya. Per posar l’equilibri a la història la seva dona també té un amant, en Jivan.

Un dels protagonistes és el temps, i res ho simbolitza tan bé com els canvis, aquí en tenim dos exemples. En el primer el pare de Nedra mor.

Va recórrer aquells carres amb cotxe per última vegada. Altoona desprenia un blau matinal, era una ciutat d’arbres. Les cafeteries barates estaven plenes, el trànsit circulava. Menjar pobre, persones corrents. Totes aquelles vides modestes eren com adob: havien creat els arbres, les pedres angulars, la solitud i la calma infinites de la ciutat. Va pensar en la neu que havia caigut en aquells mateixos carrers, durant llargs hiverns, en produccions teatrals de gira feia anys, en algunes famílies acabalades amb cases que semblaven d’una altra terra, en les seves filles, en les seves botigues. Va pensar en el pare, en els homes amb qui havia jugat a cartes, en els amics, en les dones dels amics.

Ja estava, s’havia acabat. De sobte tot allò li va semblar un mal auguri. Se sentia desprotegida. El camí cap a la pròpia mort havia quedat lliure.
https://www.flickr.com/photos/roadgeek/
Altoona Station © Adam Moss, Creative Commons.

I aquí, la filla gran, la Franca, ha deixat de ser una nena, almenys a ulls del pare, el Viri.

Va arribar en Viri i es va asseure, Era sofisticat; en aquella sala, a aquella hora, semblava que tingués l’edat que tothom anhela tenir, l’edat de la realització, de l’acceptació, l’edat a la qual no s’arriba mai. Davant seu va veure la seva dona i una parella jove. Era evident que la Franca ja era una dona; ho va saber de sobte. Per algun motiu no havia assistit al moment en què havia passat, però era un fet patent. El rostre veritable havia emergit de la cara jove i empàtica que havia tingut i en només una hora s’havia tornat més apassionada i mortal. Era una d’aquelles cares que a ell li inspiraven admiració. En Viri va sentir que la Franca deia “Sí, sí” reaccionant amb fruïció a laveu d’en Mark. Els anys d’infantesa de la seva filla se lidissipaven davant dels ulls. Es despullaria, viuria a Mèxic, trobaria la vida.

https://www.flickr.com/photos/painfulshots/
Demasiados recuerdos que recordar… © Sergio Cabezas, Creative Commons.

Com si la vida en plenitud fos una etapa més a la que s’arriba o de la que se surt, i la parella protagonista, tot i la seva joventut semblen cada cop més conscients que tenen més a prop la sortida que no pas l’entrada. I en aquest punt és quan es divorcien, per decisió d’ella que necessita fer la seva vida i el deixa a ell sumit en la incomprensió i la solitud.

Els dos van vivint, i refan una mica no tan la seva vida com un nou estil de vida. Ella de seguida i ell trigant una mica més, com ella va a Europa, concretament a Roma, on coneix algú.

Va estar a punt de dir-li: “Si li ve de gust, l’hi acompanyo”, però es va reprimir. L’hi va dir en la segona visita.

https://www.flickr.com/photos/robertocomposto/
Roma © Roberto Composto, Creative Commons.
Van passejar cap a la tomba un dia temperat d’hivern. La terra que trepitjaven era seca. Al lluny, a prop d’un arbre, en Viri hi va distingir dues làpides. Després se’n van anar a dinar.
Com Montaigne, de qui estava llegint una biografia, havia conegut una italiana durant un viatge i se n’havi enamorat. Només faltaven els banys de Lucca. Aleshores Montaigne tenoa quaranta-vuit anys. Un rierol donat per mort havia reviscolat.
https://www.flickr.com/photos/brunifia/
Lungotevere , sponda Trilussa © Fiammetta Bruni, Creative Commons.

Tota la novel·la, com un enorme mecanisme movent-se amb una suavitat aèria però contundent, un temps avançant lent i armoniòs i sobretot indiferent. Una d’aquelles novel·les que et deixen pensant, que és molt més que allò que hi passa i narrada de manera magistral.

https://www.flickr.com/photos/wolfgangkuhnle/
James Salter © Wolf Gang, Creative Commons.

Mandíbula / Mónica Ojeda

Nefando em va agradar prou com per intentar-ho amb l’altre llibre de Mónica Ojeda, aquest Mandíbula. Entre el títol i el record que tinc de l’altre llibre em fa una mica de respecte, por no, respecte.

L’estil de l’autora és un pèl rebuscat, una mica barroc si es vol. Un punt de recargolament que per sort no és excessiu perquè sinò seria il·legible. Però un cop s’entra en l’estil les pàgines volen. Com en la seva anterior novel·la les coses més fumudes poden aparèixer en girar la pàgina, sense avisar, i per això la sensació que planen coses molt dolentes per allà sobre no ens abandona. Algunes pinzellades ens posen sobre avís, una mica com la publicitat subliminal, ho llegim i ens sembla que ho oblidem però no, hi ha una persona lligada en una cadira, segrestada a punta de pistola, la història se’n va apartant però cada poca estona hi hem de tornar.

Clara empezó a trabajar en el Colegio Bilingüe Delta, High School-for-Girls, un mes antes del inicio de clases. Le dieron un cubículo en la sala de profesores, la llave para el cajón de su escritorio, una clave para iniciar sesión en una Mac, la contraseña del wifi, una tarjeta para retirar libros de la biblioteca, cuadernos y bolígrafos con el nombre de la institución —además de una taza con el logo del colegio— y un control de acceso al parqueadero privado.

https://www.flickr.com/photos/beryl_snw/
null © Beryl Chan, Creative Commons.

L’ambient en una escola privada de l’Opus per noies de casa bona, una disciplina molt relativa perquè les noies comencen a saber com van les coses i s’adonen que els professors són empleats seus. Quan aquesta idea penetra costarà de fer marxar.

Arrastraron las sillas. Miss Ángela, alias Baldomera, les pidió que las levantaran, pero ellas arrastraron las sillas sobre su voz áurea de Angelus Novus; voz de ángel-dormido-de-la-historia dictando el pasado , aunque inevitablemente empujado por el presente —como las sillas— hacia una promesa de futuro de veintitrés faldas, cinco sonrisas con brackets, tres relojes Tory Burch, veintiún iPhones, trece iPads y un rosario.

https://www.flickr.com/photos/joenuxoll/
130112-Detroit-JN58 © Joe Nuxoll, Creative Commons.

De totes maneres això no és el principal, les trobades a la casa abandonada i les protagonistes explicant històries de por cada cop més inquietants. Històries que van fent del grup de noies una banda cada cop més tancada, més creepy. Aquestes històries vinculades amb un estrany culte i històries similars que corren per internet, un terror que no fa por perquè la realitat és el que sí en fa, una realitat cada cop més inquietant.

Fue entonces cuando Clara se enteró de que Marta Álvarez, su predecesora, había sufrido un preinfarto en medio de una broma perpetrada por un grupo que Ángela definió como “especialmente complicado”. Las chicas se habían puesto de acuerdo para hacer su propia versión del asesinato de la familia Clutter en A sangre fría de Truman Capote —lectura obligatoria de aquel trimestre—, el mismo día en que se les iba a tomar una lección sobre el libro. Cuando esa tarde Marta Álvarez, de sesenta años, entró al aula, encontró a todas las alumnas con sus cuerpos lánguidos en las bancas y con almohadas ensangrentadas bajo sus cabezas. Dos estudiantes permanecieron de pie en el centro del salón, una de ellas con un revólver, y fue en ese momento cuando sucedió.
“La pobre no pudo ni siquiera gritar y se desplomó en el umbral de la puerta”, le contó Ángela. “No le pasó nada, pero todos sabemos que se jubiló por eso”.

https://www.flickr.com/photos/baileysjunk/
Libby died. © Bailey Weaver, Creative Commons.

Hi ha pocs anglicismes però repetits molt reiteradament, suposo que deu ser com parlen les noies de casa bona d’escola bilingüe d’un país com Equador, país que no s’anomena i que podria ser un altre, a mi em recorda el Perú de Bryce i les seves escoles també bilingües també de classe alta. Aquí s’afegeix la particularitat que és una escola només per noies.

“Hay niñas a las que les gusta desafiarlo todo”, le dijo Ángela. “Cosas de la pubertad, no tienes que hacerles mucho caso”.
[…]En su experiencia los chicos solían ser grotescos y físicamente violentos, pero las chicas, a pesar de su apariencia delicada y simple, ejercían una agresividad distinta, aunque igual de cruel que la de los varones. Eran más inteligentes —como solían serlo quienes tenían que diseñar tácticas para sobrevivir en condiciones hostiles— y sabían disfrazar su hambre de violencia con ingenuidad fingida.

https://www.flickr.com/photos/brianboulos/
Untitled © Brian Boulos, Creative Commons.

Además, a pesar de la ausencia de chicos, el coqueteo no desaparecía, y quizás era eso lo que en verdad perturbaba a Clara. Tenía la impresión de que —en algunos grupos más que en otros— las chicas flirteaban entre ellas de maneras muy sutiles, pero sexuales. Se tocaban los senos y las nalgas cuando creían que nadie las veía. Se lanzaban besos volados. Se guiñaban los ojos.

https://www.flickr.com/photos/157116111@N05/
Party Cove © Julie Pereyda, Creative Commons.

Tot i no ser una novel·la de gènere el lesbianisme hi apareix de manera adolescent, atraient i inquietant i prohibit a parts gairebé iguals. L’ambient opressiu no s’acaba en tota la novel·la, els capítols en formats diferents, records, sessions de psicoanalista, i les ficcions que creen les noies soles a la casa abandonada… tot plegat dóna com a resultat una novel·la de terror de les bones, de les que sembla que no han de fer por perquè aparentment no hi ha res terrorífic… fins que es mira amb atenció.

El llibre m’ha agradat molt, però la meva recomanació d’aquesta autora seria Nefando que em va deixar amb més mal cos i tot.

Guignol’s band / Louis-Ferdinand Céline

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Louis-Ferdinand_C%C3%A9line_document_photo.jpg
© Wikimedia Commos, Domini públic.

Llegir un llibre de Louis-Ferdinand Céline no és fàcil, tampoc agradable, o no d’entrada. El cop de puny de les primeres pàgines ens deixa sense alé i és tota una declaració d’intencions que l’autor no estarà per hòsties. A les alçades de la seva vida quan va escriure aquest llibre ja no tenia esperances ni de fer-se el simpàtic ni de caure bé i amb prou feines de ser tolerat. Bàsicament Céline és l’exemple paradigmàtic quan es parla de si es pot ser mala persona i bon artista alhora, ell era un autèntic fill de puta però un gran escriptor, deixem-ho clar des d’ara. I les seves obres Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són imprescindibles (he posat enllaços als llibres en català, com en el cas d’aquest els vaig llegir en castellà, aquest i aquest altre), així en general, veurem si aquest immens llibre mereix la mateixa qualificació.

Si hubieras sido hijo de un rico propietario de plantación en Cuba, La Habana, por ejemplo, todo habría sido una balsa de aceite, pero fuiste a nacer en casa de unos gurruminos, en un rincón todo él asqueroso, conque a sufrir de la casta y la injusticia te tritura, la enfermedad de la tiña babosa, que hace farolear a los pobres diablos tras sus patinazos, sus jindamas, sus taras pustulosas de infernales, tan bajos y tenaces que, al oírlos, ¡dan ganas de vomitar! Mes tras mes, es su carácter, el pringado gratis expía en el potro “Pro deo” su infame cuna, bien amarrado con su cartilla militar, su boletín de voto, su cara de capullo. ¡Tan pronto es la guerra! ¡Como la paz! ¡La guerra otra vez! ¡El triunfo! ¡El gran desastre! ¡Nada cambia en el fondo! la pringa todas las veces. Es el payaso del Universo…

https://www.flickr.com/photos/peadarcrosbie/
The War of the Nations_WW1_097 © O Suave Gigante, Creative Commons. Domini públic.

Amb la reclutació massiva de quan la guerra, el protagonista es veu a Londres, ell està declarat inútil com a ferit de guerra, i els macarrons li van deixant a ell les noies perquè les controli, i acaba sent un dels grans macarres de la ciutat. Més o menys, no és un autor amb personatges que facin res gran, en general.

De vez en cuando se veía pringado, la pasma lo trincaba para guardar la apariencias, como el sarasa de Matthew, pero para decir que era normal, que la Ley era igual para todo el mundo: que todos los barandas debían someterse a ella y que hasta Cascade recibía lo suyo. El sacrificio, ¡y se acabó!… ¡No lo desriñonaban! Raras veces le empuraban a sus socias, en el Yard lo consideraban legal, lo reconocían leal, que se comportaba del mejor modo en sus negocios, sus mujeres volvían a casa a horas decorosas, nunca abusaban de la paciencia, nunca se exhibían en los clubes, nunca indecentes de palabra. El guripa inglés  era ante todo vago, contra viento y marea… con guerra o sin ella… No había que complicarle la vida… si no, mala hostia con avaricia.

Aquest llibre passa millor en tragos llargs, res de deu minuts ara i un quart després, mitja hora llarga i en amunt és la manera d’entrar en aquesta bogeria de text. Amb un protagonista que intenta sobreviure entre el lumpen londinenc i evitar així que el consulat el repatriï i l’enviï al front (tot i estar declarat inútil la possibilitat hi és, i que hi ha punts on la coherència de text és millorable). Tot i que el front no li sembla del tot mala opció quan aquest mateix lumpen el comença a buscar per ajustar algunes cosetes, també hi ha algun homicidi pel mig i tota una immersió en un món delirant des dels ulls d’un personatge també delirant. Si voleu un resum més precís us haureu d’enfrontar a aquest monstre de llibre.

I a mi llegir aquest llibre m’està costant el que no està escrit. És un desvari constant i embogit, el to és més animal que als seus altres dos llibres però el que explica no és ni la meitat d’interessant i això fa que la cosa trontolli i no acabi de sortir-se’n. Vaig passant les pàgines amb la desagradable sensació que m’estic llegint una castanya de llibre quan el que tocaria és llençar-lo a la xemeneia, si en tingués. No eliminaré tota aquesta ressenya, però molt possiblement el llibre porti una etiqueta EVITAR. El vagareig al·lucinat per Londres a la recerca de coses per fabricar una mena de màscares amb un pirat ha estat esgotadorament avorrit. Sí, demencial, però avorrit per la falta de sentit. I després arribo a una part on intenta una mena de ritual hindúxorra (si ell no s’ho pren seriosament jo menys) que com sigui igual d’entretingut faran que deserti del llibre a menys de 200 pàgines del seu final. A menys que el que queda sigui enlluernador el meu veredicte és que Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són dos llibres genials i tremendament recomanables, però aquest és una castanya que no hi ha per on agafar-la, temps perdut.

Acabar el llibre ja comença a ser una qüestió estúpida que només servirà per justificar a posteriori tot el temps invertit en aquest espant. No té gaire sentit, no espero que ho entengueu, és una mica el que em va passar amb aquest llibre, que no podia creure lo avorrit que era, en algun lloc hi havia d’haver alguna cosa bona. Aquest llibre, cap al final de les 400 remunta una mica, no gaire, sembla que torna a haver-hi alguna cosa semblant a un argument. La remuntada, cap a la pàgina 500 sembla confirmar-se, aquest llibre necessitaria una esporgada que el deixés en una extensió de com a màxim la meitat de l’actual per salvar-se. Millora cap al final, almenys es pot llegir bé. La tendència de l’autor a convertir qualsevol cosa en un deliri hi ha moments en que no funciona, i ja està.

Si sou estudiosos de Céline us haureu d’empassar aquest llibre, si no és el cas us el podeu estalviar sense el més mínim remordiment.

Història de La Vanguardia / Gaziel

L’apèndix de llibre de cartes entre Gaziel i Pla em va deixar amb ganes de llegir la Història de La Vanguardia del primer, un volum recuperat per L’Altra amb pròleg del periodista (i polític, però va durar poc) Antonio Baños.

La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, però va començar com tots per servir a un partit, als interessos monàrquics d’España des de Catalunya i com a enemic mortal de qualsevol expressió de catalanisme, de manera fins i tot furiosa.

La història va jugar amb el diari i ha aconseguit mantenir-se fins als nostres dies, segueix sent un diari conservador tot i que els canvis a la societat han fet que cada cop sembli més descol·locat amb la realitat (no és l’únic diari on això passa però sí on és més notori). Pràcticament tot el que és i ha estat La Vanguardia es deu a Ramon Godó Lallana (el primer comte de Godó), que dominava el diari amb mà de ferro i amb qui Gaziel va haver de negociar força per intentar que el diari fos mínimament sensat.

https://www.flickr.com/photos/circasassy/
A soldier’s story of the siege of Vicksburg. From the diary of Osborn H. Oldroyd.. (1885)© CircaSassy, Creative Commons.

Era partidari fanàtic de resoldre tots els conflictes, polítics o socials, amb execucions sumaríssimes. Els obrers eren per a ell només una allau d’anarquistes, bons per encarar-los la guardia civil. Mai no volgué tractar-hi ni fer-los la més petita concessió a gratcient. Els polítics, els odiava tots també, en massa, perquè transigien i parlamentaven. El poder públic, segons ell, era una claudicació abominable des del moment que, per covardia o mala fe, no es determinava a aplicar el règim infal·lible de la garrotada seca.

Les descripcions de l’amo són cruels però sembla que verídiques, aquesta resulta fins i tot tendre. Descriu una visita a casa de l’amo.

Un criadet mal pagat, amb aires de sagristà magre, em deia en veu baixa, mentre s’escorria endins altre cop, com una ombra: “Vea Vd. mismo: debe de andar por ahí”. Volia dir l’amo de la casa. I, en efecte: sense companyia de cap mena —un llibre que li enlairés l’esperit, una música que li espongés el cor, una pintura que li amorosís els ulls; sense un gos, un ocell o una flor, eternament tancat amb la seva immensa dissort i la seva immensa fortuna—, jo el trobava gairebé sempre a la sala de billar, una antiga alcova fosca on només cabia la taula. Damunt d’ella hi havia encès, ni que fos migdia, un enorme llum de llautó daurat. I allí el pobre milionari anava fent solitàriament caramboles i més caramboles, donant tombs i més tombs pels caires del billar, tot ranquejant en la penombra. Com que no em sentia arribar, sovint jo havia d’esperar-me una estoma perquè s’adonés de la meva presència. Feia una llàstima profunda. Era un autèntic personatge de Dostoievski, trasplantat al bon solet i al barri més burguès d’aquella Barcelona on s’estaven podrint les restes de la tradicional monarquia espanyola.

https://www.flickr.com/photos/elcromaticom/
‘La Vanguardia’ (España) Primera portada del diario barcelonés. © Un divertimento de @cromaticom | avatar: M. Eichel, Creative Commons.

Mai tants milions van anar a algú tan miserable, o potser era un acudit del destí posar milions per una banda per compensar les discapacitats físiques (coix, gairebé sord, terriblement miop i amb un defecte a la parla) i el mal caràcter. Com que la correcció política no s’estilava quan Gaziel va escriure el seu llibre el qualificatiu per referir-se a Ramon Godó era: esguerro; d’esguerrat.

He dit que La Vanguardia era més que un diari, les dèries del comte el convertiren en el diari de la burguesia catalana que estava a bones amb Madrid i amb el poder, no va tenir problemes a publicar-se després de la guerra, el que ja és prou significatiu. L’autor del llibre La gran teranyina deia que per esbrinar qui tallava el bacallà a Catalunya era suficient anar repassant les noticies de societat de La vanguardia, pels casaments, i les esqueles, per les defuncions. Gran part de la realitat de Catalunya era la que apareixia a La Vanguardia i tal com hi apareixia, això és així. El secret de la supervivència i èxit del diari va ser una combinació de factors, i també els dos manaments que eren observats sempre i en qualsevol circumstància.

Acatament automàtic a les institucions triomfants
i
Defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

https://www.flickr.com/photos/raulito39/
La Vanguardia ©Raúl González, Creative Commons.

La part on explica la precarietat del treball i que fins i tot el director s’havia de pluriemplear per arribar a final de mes ha estat força reveladora, si això era així en el diari més rentable de Catalunya el panorama dels altres deuria ser esborronador.

Llibre molt recomanable, de fàcil i ràpida lectura i ple d’informació sense resultar una lectura densa o pesada, divulgació de la bona.