Estridente y dulce / Adam Thirlwell

Els llibres són una mica com el menjar i de vegades cal valorar-los en relació al llibre precedent o posterior. Un plat que m’encanta és el bou a la Guinness, però menjar-me’l després d’un vermut, una amanida, un arròs amb conill i un tortell amb cava doncs igual no és la millor idea. El bou a la Guinness és un plat collonut, sobretot posat entre l’aperitiu i les postres. Tot això ve perquè igual el llibre anterior em va afectar a l’hora de jutjar aquest llibre, això que quedi clar, però m’està agradant, i això potser no seria així amb un altre llibre que el precedís. És el que té la vida del lector.

La situació d’arrencada del llibre és bona, el protagonista es desperta en una habitació d’hotel al costat d’una noia inconscient que no és la seva dona. Tot i ser situacions que no tenen res a veure a mi aquest principi m’ha recordat a Burlando a la parca, de Josh Bazell.

https://www.flickr.com/photos/fnogues/
Bath porn. © fnogues, Creative Commons.

A seis mil quinientos kilómetros había drones sobrevolando ruidosamente en formación puertos de montaña y desfiladeros, mientras que aquí abajo, en la silenciosa tierra, una chica que no era mi esposa yacía a mi lado. Se llamaba Romy, y era una de mis amigas favoritas. Era rubia, y cuando la veías en un bar, su pelo formaba una espléndida mata lánguida a un lado de su cuello. Ahora yo tenía el íntimo conocimiento de que no era rubia natural. Casi no tenía pelo entre las piernas, pero el poco que había, apenas un penacho, era definitivamente oscuro.

A partir d’aquí anirem seguint els pensaments i les accions del protagonista, primer de tot després d’esmorzar deixar a Romy en un hospital, i després tornar a casa, a la seva vida més o menys perfecta de desocupat despreocupat (és el que té venir d’una família de calés), els seus amics, la seva dona, els seus pares, les seves festes, les seves (moltes) paranoies…

https://www.flickr.com/photos/tkkate/
Sexy asian drunk cleavage from Vivian © Movie Stars and Rockets, Creative Commons.

Había crecido esforzándome por hacerles justicia a las mujeres que me rodeaban y, por ejemplo, procuraba ver la misma cantidad de películas dirigidas por hombres y por mujeres, a pesar de lo difícil que resultaba eso. Ahora bien, si tu esposa quiere que la golpees en los pechos y que le pellizques los pezones con fuerza mientras ella hace un ruido o moue que muy posiblemente indica dolor, ¿está mal? No lo creo, y por lo tanto no sentía remordimiento alguno, salvo el remordimiento por esta misma falta de remordimientos, pues era consciente de cómo podía verse esto desde otros escenarios y también de que, en esta situación, yo era un hombre más bien anticuado.

Les seves festes, la seva manera de fer diners amb el seu amic Hiro i un hedonisme constant d’un personatge que sembla no tenir sang a les venes, no viu, transita. Però transitar sense les preocupacions habituals, amb un cert nivell de benestar i una autotolerància més aviat alta… doncs és tota una altra cosa.

El llibre va de més a menys, i en molts moments ens podem perdre en els raonaments circulars del protagonista, uns raonaments que sempre li donen la raó. Tot i aquesta davallada el llibre té moments d’una lucidesa brillant:

Luego me ponía a reír histéricamente. Así de surrealista era la escena, como salida de una película cómica para niños de esas que emiten las tardes amarillentas, cuando la única gente que está viendo la televisión se siente desolada, loca y sola.

https://www.flickr.com/photos/t_trace/
Watching TV with Cats © Taiyo FUJII, Creative Commons.

Si primer he parlat de Bazell cap a la part final el llibre m’ha recordat més a Ben Brooks i els seus llibres. No sé exactament el què, potser el gamberrisme o aquest hedonisme nihilista (tot i que en aquest llibre és un pèl acomodat). No és una semblança massa lògica, però m’apareix. Una cosa que dóna llegir tant són aquestes connexions entre llibres i autors, una altra cosa és que jo no les sàpiga explicar millor.

Aquest llibre m’ha fet pensar que fot anys que tinc per casa rodant un altre llibre d’Adam Thirlwell, Politics, en anglès, potser seria hora de posar-m’hi (o de buscar l’edició en català o castellà si estic gandul).

Kruso / Lutz Seiler

No. Ho he intentat, amb determinació i passant de llarg de les primeres 300 pàgines de les quasi 500 que té el llibre, més enllà d’aquell punt de “ja per les pàgines que queden l’acabo”. El llibre m’ha fet esbufegar molt més del raonable. La història és difusa, es perd i torna i torna a marxar. El llibre és molt dens, dens amb ganes, i en alguns moments no és que flirtegi amb l’avorriment, és que avorreix. El protagonista i l’escenari donarien per una novel·la millor, molt més legible. Això sí, si creieu que avorrit és profund, aquest llibre profundísim és per vosaltres. La meva tolerància amb els llibres que em fan esbufegar és limitada, i a aquest li he donat més de 300 pàgines, però m’aprofitarà més l’estona llegint una altra cosa.

La tumba del tejedor / Seumas O’Kelly

Sabeu aquells cementiris irlandesos perduts i una mica decadents, vells i perduts? És una imatge que tots tenim al cap. Doncs toca enterrar una persona en un d’aquests cementiris, una de les dues persones que encara tenen dret a ser-hi enterrades, però no hi ha manera de saber quina és la seva tomba. La majoria de làpides són poc (o gens) legibles i no hi ha cap registre de cap mena. Per això per fer l’enterrament necessiten a dos ancians que els ajudaran a trobar el lloc, però com que estan molt tips d’estar retirats i que ningú els necessiti per res faran estirar tot el que puguin aquesta missió d’ajuda. Amb els enterradors, el taüt i la vídua.

A més a més de sentir-se necessaris hi ha un altre tema, no recorden on hauria d’anar el taüt. L’enterrament del seu pare va ser fa cinquanta anys, i s’equivoquen un cop i un altre fent obrir fosses que no són. Finalment la vídua va a buscar a una de les persones més velles que encara queden per veure si la pot ajudar, després d’un discurs delirant li diu que la tomba està sota un om, amb aquesta informació problema resolt, o no?

Prefereixo no revelar més, és un llibret de 75 pàgines que es llegeix en un moment, i d’allò més agradable, una llàstima que el meu domini de l’anglès no em doni per agafar la versió original, segur que la parla dels vells del llibre és de les memorables, una cosa que a la traducció es perd una mica.

 

Glanbeigh / Colin Barrett

Em refio de coses que poden semblar estranyes, però si un llibre l’edita Sajalín i porta un pròleg de Kiko Amat no pot ser dolent.

Només per recuperar el genial Edward Bunker els de Sajalín ja tenen la meva gratitud eterna. A més a més tot i no estar centrats en el gènere estan recuperant peces indispensables de gènere negre.

No busqueu Glanbeigh en un mapa, no el trobareu, no existeix, és un poble inventat però completament real, la definició de poble de merda ambientat a Irlanda. Un d’aquells pobles on només es poden fer dues coses, marxar-ne o vegetar-hi fins a morir.

No conoces mi pueblo, pero seguro que te suena.

I en els contes del llibre veurem com passen la vida els seus habitants mentre esperen marxar, o veuen com altres marxen, o en què s’entretenen per passar els dies (i els mesos i els anys).

https://www.flickr.com/photos/edo-finelight/
|Sunday| © Edoardo Costa, Creative Commons.

Es domingo. El fin de semana, este desgastante festival de tres días, toca a su fin. El domingo es el día de purgación y reparación; de cerebros reblandecidos, estómagos subibaja y vanas propuestas de no volver nunca más a ponerme tan pedo. Un día que te alegra ver pasar antes de que haya empezado.

https://www.flickr.com/photos/loosepunctuation/
violence © Erica Kline, Creative Commons.

I com és la gent que hi viu? Doncs com sempre, hi ha de tot, i fins i tot alguns exemplars problemàtics, d’aquells que “no soportan estar en su propio pellejo”.

https://www.flickr.com/photos/narace/
Knuckles © Nari Sin, Creative Commons.

-No, no -la interrumpe Minion-. Nada de eso. Tansey era de los que no tienen nada bueno. Un puto loco. Paranoico, retorcido, con un genio que no podía dominar. Al menor pretexto era capaz de reventarte a patadas. Y cuando digo reventarte, me refiero a ti. La madre de su hijo no lo dejaba ver al bebé; el tipo la hizo papilla, le partió una botella en la cabeza. Era de los que no soportan estar en su propio pellejo, y tampoco nos soportaba a ninguno de nosotros.

El recull de contes que conformen aquest llibre és enlluernador, és com llegir per primer cop a Irvine Welsh o Donald Ray Pollock o Chuck Palahniuk o Harry Crews… autors que et deixen amb ganes de més i dels que he parlat aquí (i  aquí), aquí (i aquí), aquí i aquí (i aquí). Potser el “parent” més proper sigui Irvine Welsh, no només geogràficament. Un encert de Sajalín i espero que li segueixin publicant coses així com les escrigui.

Puja a casa / Jordi Nopca

Relectura d’aquest llibre, per tant recomano llegir l’entrada original. Ha passat molt poc temps però de moment el llibre es manté, que ja és més del que és pot dir de molts dels llibres que han volgut retratar la crisi i tot el que ha portat.

El llibre és molt, molt bo, retrata sobretot el que és la vida de parella en aquests anys de precarietat que no és només laboral, que sembla estendre’s per tot. Sento un especial carinyo per En Fèlix Palme i l’Àngels Quintana tenen problemes, així com també m’encanta la mala llet de Navalla suïssa, o Les veïnes. Només queda esperar pel proper llibre de Jordi Nopca.

La gran novel·la sobre Barcelona / Sergi Pàmies

Per temes de la feina he rellegit aquest llibre, publicat fa vint anys ni més ni menys. És un recull de contes excel·lent, La set o La pròxima estació són contes que m’encanten, també Romeo i Julieta, per aquesta capacitat de Pàmies de fer creible allò que no ho és, de jugar amb les idees previes que tenim o fins i tot retratar un moment de manera absolutament magistral. Menció especial al conte que dóna títol al llibre i el tanca, demostra que Pàmies sap gestionar les extensions de contes més llargues.

Un molt bon llibre, però per mi el millor Sergi Pàmies va venir de La bicicleta estàtica en endavant, a partir d’aleshores tenim un Pàmies que per fi s’escapa de l’allargada ombra de Quim Monzó. Però això és un idea molt meva.

I aquí un paràgraf que m’ha semblat un impressionant remat a un conte:

A continuació han passat set anys durant els quals Fritz ha begut gairebé dos mil litres d’alcohol de més de quaranta graus, ha dilapidat tots els estalvis, s’ha separat de la dona, ha perdut la feina, ha conegut un centenar de joves (que, a canvi de diners, li han fet i deixat fer tot el que ha volgut), s’ha engreixat dinou quilos, ha estat ingressat durant dos mesos en una clínica de desintoxicació per, finalment, recaure i acabar ajagut al llit d’una suite del Sheraton, sol, amb vuit grams de cocaïna escampats damunt de la safata de l’esmorzar, amb els quals juga a dibuixar ratlletes que li recorden simultàniament la pell d’una zebra, l’estampat d’un pijama i un codi de barres, rient sense cap raó, amagat darrere unes ulleres estrafolàries mentre, a càmera lenta, la televisió retransmet l’orgasme d’una noia prima que, aparentment, sembla feliç i sòbria, i fins i tot enamorada, i que, a diferència de Fritz, no pot sentir els cops que els agents de seguretat de l’hotel donen a la porta, ni els crits del gerent que amenaça d’esbotzar-la si no abandona immediatament l’habitació i paga la factura milionària que ja els deu, ni tampoc la veu de Fritz, que, amb la boca cremada pel whisky, els respon amb la pregunta: “¿Què més es pot demanar?”

https://www.flickr.com/photos/morbandit/
Booze © James Nisbet, Creative Commons.

Robinson / Vicenç Pagès Jordà

Un llibre estrany. Però Vicenç Pagès és un autor sense por i disposat a córrer riscs. Tenim a H. que s’ha escolat a casa del veí en el que ell en diu una Operació Comando. No sabem massa bé que hi va a fer, però es dedica a aturar-se i ajaure’s una bona estona en cada habitació. A poc a poc anem descobrint que busca l’equip de música de la filla que habita aquesta casa per recuperar el silenci. Però això és l’excusa, a cada habitació sabrem més d’ell i potser arribarem a entendre que l’ha dut a col·larse per la porta del garatge just abans que es tanqués com en una pel·lícula.

https://www.flickr.com/photos/zionfiction/
150302-bed-bedspread-bedroom-fisheye.jpg © r. nial bradshaw, Creative Commons.

I sabrem el perquè de la seva fixació pels llits, sobretot pel seu, un llit flotant o també volador, suposo que una referència a Little Nemo, com en la imatge de sota que té copyright però va ser publicada fa més de 100 anys.

La révolution des images (1830-1914) [Nemo’s bed takes a walk in the July 26, 1908, episode of Little Nemo in Slumberland.] © Eupalinos Ugajin.
Tot amb un sentiment d’estranyesa que no ens deixa, perquè sembla una persona normal, però una persona normal no es cola a les cases de la gent, ni les recorre d’aquesta manera ni… O potser no estem al davant d’una persona completament normal. Aquesta dicotomia també és interessant, al cap i a la fi excepte lo d’entrar a la casa dels veïns el que fa H. no és delictiu ni tampoc és problemàtic, pot tenir rareses, i moltes, però tampoc és un inadaptat tot i no encaixar gaire amb el que entenem per “normal”.

És una novel·la amb un personatge estrany, però funciona bé, tot i l’aire d’irrealitat i de somni que viu el protagonista, algú tan tancat en si mateix que el terme Robinson li escau d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/bc-burnslibrary/
Robinson Crusoe : A Unique Book of Color Popup Changing Pictures © Burns Library, Boston College, Creative Commons.

Per fer-nos una idea:

-Què estàs dient? És exactament al contrari. La meva és una vida corregida, enriquida, augmentada.
Però l’advocada no s’aturava. De tota la gent que havia conegut -i tant pel seu caràcter sociable com per raons de feina n’havia conegut una certa quantitat- H. era, amb molta diferència, la persona a qui menys interessava el que succeïa fora de la seva ment, i per aquest motiu ni escoltava ni parlava, ni amb els companys advocats d’ella, ni amb els companys carters d’ell -perquè no tenia pròpiament amics-, ni amb el seu pare -que semblava l’únic parent viu d’H., tret d’aquells misteriosos cosins que esmentava de tard en tard-, ni amb ningú altre, i aquell ningú la incloïa a ella quan estaven junts, ja que ell, en comptes d’establir-hi cap mena de comunicació verbal o no-verbal, en comptes de formular-li alguna pregunta sobre la feina, o d’intercanviar-hi algun punt de vista sobre qualsevol tema d’actualitat o de mirar-la com si ella li suscités algun interès, o de comentar-li alguna peça de roba que ella estrenava o que feia temps que no es posava, en comptes de dur a terme aquestes activitats normals i corrents i tranquil·litzadores, ell preferia elaborar en silenci els seus plans, que potser la incloïen a ella però que feien que durant aquella estona, ni que estiguessin l’un al costat de l’altre, ell es mantingués a una distància mental que ella, en aquell punt tan avançat de la relació, havia renunciat a escurçar.
-Només per això?

 

https://www.flickr.com/photos/yolfi/
sleeping © Mary Quite Сontrary, Creative Commons.

El personatge és una illa que ha aconseguit viure conforme. No és una resignació, és adaptació, amb la seva rutina, la seva calma, el seu silenci, el seu llit i les seves novel·les… Això que s’endugui llibres de la biblioteca, i només llegeixi les primeres frases i després ja acabi ell les novel·les al seu cap… m’ha encantat. Explicar una història des del punt de vista d’algú amb una vida interior tan desbordant no és pas fàcil. I funciona.

Per mi Vicenç Pagès va fer el cim amb Els jugadors de whist, i tot el que he llegit d’ell després és molt bo, però no em dona el mateix subidón que vaig tenir amb aquell llibre, però això és una cosa meva i dels meus prejudicis, Robinson és un molt bon llibre en una trajectòria que no té ni un pèl de previsible, cosa que també és d’agrair la veritat.

La gran teranyina: els secrets del poder a Catalunya / Roger Vinton

Ja sabia que aquest llibre em posaria de mala llet. Sé que sóc un pobre pringat, fins i tot un pringat pobre. Per tant un llibre on s’explica el poder, la gent que mana, els que tallen el bacallà, gent emparentada amb reialesa, burgesos de generacions… una gent que sempre cau de peu i que fins i tot quan no és així tenen les caigudes amortides per muntanyes del diners. Bé, no diners físics que això és de pobres, diners en bancs, molts bancs i en molts llocs diferents i exòtics. Un llibre així, amb aquesta capacitat de deixar ben clar quin és el meu lloc, mosqueja una mica, o bastant depèn del moment i del dia.

A més a més aquesta gent és sempre la mateixa gent. Les altes i baixes en aquest grup són l’excepció no la norma, excepte les baixes per defunció que aquestes sí afecten a tothom. Constructors, banquers, empresaris del motor, del tèxtil, cervesers, presidents del Barça, nissagues de polítics de tot tipus i pelatge. Gent que no necessita ideologia, que també és cosa de pobres, ni banderes perquè ells en tot cas les banderes les fabriquen per vendre-les.

https://www.flickr.com/photos/jmabel/
JM spiderweb 04 © Joe Mabel, Creative Commons.

El llibre toca totes les tecles, tots els temes, fins i tot els successos (ja sabia que la família de M. Àngels Feliu era de calés, però no sospitava que de tantíssims). El llibre és un exhaustiu qui és qui del poder a Catalunya, perquè hi ha molts noms que es repeteixen, i que a poc que es grati acaben sorgint les més insospitades relacions. Fèlix Millet deia que era una de les famílies que tallava el bacallà, tenia raó, aquestes famílies existeixen i em sembla que aquest llibre no els deu fer la més mínima gràcia.

https://www.flickr.com/photos/pictures-of-money/
Money © Pictures of Money, Creative Commons.

L’autor ha fet una tasca de recopilar informació dispersa i sobretot relacionar-la, les empreses que cotitzen a borsa i els matrimonis i les esqueles. Ha hagut de fer servir un pseudònim, el que diu molt d’amb quin tipus de gent se les té. Podeu trobar articles seus al seu blog, que va ser l’origen d’aquest llibre que ja va per la cinquena edició. No es deixa res, també parla de la Caixa (en les seves diferents encarnacions), de l’Opus, autopistes, empreses energètiques i les seves OPAs, dels polítics, i de consells d’administració on trobem moltes vegades els mateixos noms… Tot i tothom.

Hi ha gent que té molta moltíssima pasta, tinc dubtes que l’origen d’aquestes fortunes sigui honest, en alguns casos, en altres casos de dubtes no n’hi ha. Això em fa ràbia, però per altra banda com que són quasi com una societat tancada em queda l’esperança que l’endogàmia faci la seva feina, és qüestió de temps…

Nueva York / Eduardo Mendoza

Curiós llibre a mig camí entre l’assaig i el llibre de viatge on Eduardo Mendoza explica coses de Nova York, ciutat on va viure un bon grapat d’anys. Eren els anys del watergate, un moment en que la gent marxava de Nova York, la ciutat havia entrat en una espiral descendent amb crim i pobresa i borejant la ruïna (una mica com el que va acabar passant a Detroit). A més a més Mendoza no volia anar a Nova York, volia treballar per l’ONU però a qualsevol altra ciutat, i finalment va ressignar-se a anar a Nova York i demanar un trasllat a la que pogués.

Però la ciutat el va atrapar, i s’hi va quedar uns anys. En aquell moment anar a Nova York encara era anar molt lluny, i no hi havia les comunicacions actuals, ni el turisme era ja tant massiu. A més a més Mendoza va arribar en el pitjor moment de la crisi de la ciutat, així que de seguida va veure com la cosa començava a remuntar.

Al final van ser 10 anys. Moltes coses van canviar, la ciutat va passar pel seu pitjor moment i va anar remuntant. Zones com Times Square que era de lo pitjor es començaven a rehabilitar i sanejar (bàsicament la cosa estava tan malament que els edificis es compraven per quasi res, i aleshores és qüestió d’edificar i fer pisos i comerços cars, un procés que hem vist a molts altres llocs).

Per cert la narració d’una nit que porta a un amic seu de garitos per Nova York podria haver sortit de qualsevol de les seves divertides novel·les.

© Cesc Llaverias

Closca de nou / Ian McEwan

Tercera obra que em llegeixo d’aquest autor després de la magistral Expiació i la molt interessant Chesil Beach.

Aquesta és més semblant a la segona, tant per l’extensió com per els personatges. Dóna la impressió que McEwan es mou millor en la distància curta (o potser mitja, 216 pàgines per ser exactes, cos de lletra i marges generosos) i amb pocs personatges.

El personatges són el narrador, el fetus que és a la panxa de la Trudy, el seu pare en John, que no viu a casa perquè la Trudy se’n vol separar, a més a més d’això ella està embolicada amb el germà d’en John, el Claude que compensa el seu poc cervell amb unes prestacions sexuals que tenen subjugada a la Trudy. Aquest panorama és susceptible d’empitjorar? Sempre. La Trudy no ha treballat en sa vida, i el pla d’ella i d’en Claude passa per matar en John i quedar-se i vendre per una fortuna la casa. Una casa antiga en un bon barri de Londres, la casa amenaça ruïna (en alguna part literalment) i està feta una cort de porcs, però en poden treure milions de lliures.

https://www.flickr.com/photos/81112744@N00/
Belly © erik langner, Creative Commons.

El protagonista ens va informant del que sent i el que pensa i els seus sentiments contradictoris respecte a la mare i respecte en Claude (de qui tem que li acabi travessant el crani amb el penis).

El caràcter sorprenent és el fetus, amb raonaments propis d’un adult, ha absorvit tot el que sa mare ha escoltat via podcasts, i el que rep a través de les seves sensacions. És aquest punt de vista el que aporta originalitat a la història, i aquesta contradicció perquè el fetus sap el que el Claude i la Trudy planegen fer perquè en parlen sense manies quan estan sols, però la seva capacitat d’acció o comunicació és inexistent. El llibre es llegeix amb una sorprenent facilitat i que l’aparent senzillesa de l’argument no confongui ningú, és un llibre ple de matisos i de grisos.

https://www.flickr.com/photos/fronteirasweb/
Ian McEwan no Fronteiras do Pensamento São Paulo 2016 © Fronteiras do Pensamento, Creative Commons.