Xinxes / Clive Sinclair

Nou llibre de l’editorial Avantsala, el que fa tres del seu catàleg, de moment el seu criteri em sembla fora de tot dubte, a veure què tal aquest llibre de Clive Sinclair.

Aquest és un autor que en les seves pròpies paraules sempre va escriure sobre: «Sexe, mort i jueus.» Tot plegat promet bastant, també el pròleg d’Albert Sánchez Piñol és força engrescador, així que em poso amb bona disposició amb aquest recull de relats.

When they both meet. © Pierre Janineh, Creative Commons.

No s’hi pot anar amb cap idea preconcebuda, el contes són estranys, bons però estranys. El primer conte, que dóna títol al llibre, sembla una comedieta universitària amb història típica entre professor i alumna i de cop i volta fa un salt i ens trobem amb… bé, no sé exactament amb què ens trobem, una cosa que ens deixa pensant «però, jo estava llegint això? no ho he vist venir?».

El conte Gènesi és molt bo, la premisa és molt esbojarrada però tot i això funciona. Una història amb àngels i dimonis a la ciutat de Los Angeles? Per què no?

Per la vostra informació: l’única diferència entre els àngels i els dimonis és el que fan; els àngels són els aduladors del Totpoderós, mentre que els dimonis són el Seu servei secret. El Cel és Utopia. És perfecte perquè tot això només és teòric; ja sabeu el que diuen els vostres escriptors, les teories estarien bé només que no hi hagués polítics que les portessin a terme. Però l’infern és material, d’això en podeu estar ben segurs; un lloc d’exili, l’exquisida conclusió de tots els vostres moviments de massa.

Foto: SCANPIX

Aquest mateix conte explica coses sobre allò que qualsevol escriptor o aspirant a escriptor acaba afrontant un moment o altre: les notes de rebuig.

Creieu-vos-ho o no, la paret de l’estudi de l’Artie és coberta de notes de rebuig. Les estanteries són plenes de volums dels seus aclamats contemporanis; al cantó inferior dret hi ha tan sols un petit espai reservat per a les revistes que han publicat les seves històries. Una inspecció més minusiosa de la paret revela com gradualment s’han anat formant diversos estrats; els impresos de rebuig formen la base, a sobre s’hi troben aquells que l’han refusat personalment —com un d’Esquire que diu «Estimat Sr. Wiseman, Una història especial, però no acaba de ser-ho prou»— i, finalment, a la part superior, en un espai molt petit, hi ha aquells que han tingut una bona acceptació.

En el conte L’increïble cas dels assassinats de Stack o’Wheats el que tenim està a mig camí del periodisme, o del conte que simula ser periodisme, però sense perdre la mala llet i l’humor negre que comencem a identificar com a marca de la casa de Clive Sinclair.

Això que segueix és del conte En algun lloc sobre l’arc de Sant Martí:

Disneyland és un altre país. L’entrada està controlada per nois i noies rossos asseguts al llarg d’una filera de cabines com si fossin agents d’immigració en una frontera entre estats. La Cissy, el nadó i l’artista d’arcs de Sant Martí la van creuar i van entrar al Regne de la Màgia. Caminaven pel carrer principal. Aquí es trobava l’inconscient col·lectiu d’Amèrica. Animals mecànics que rugien, salvatges mecànics que portaven llances, pirates mecànics que es disparaven; tot semblava real, però ningú feria ningú, ningú prenia mal. No hi havia present a Disneyland, tot era un diàleg entre el passat i el futur; el present era un espai buit a través del qual una bala passava entre la pistola i l’objectiu. Com que el passat havia estat conquerit i convertit en una cosa inofensiva; el futur podia ser profetitzat amb confiança: uns grans temps per a la mecànica, l’Autopia.

Disneyland © Barry Mulling, Creative Commons.

Observacions lúcides, contes ben trenats, interessants i sempre la sorpresa final, un gir que ens deixa descol·locats i com sense saber si hem de riure o meravellar-nos o enfadar-nos…

Possiblement el conte més reeixit sigui Amèrica; m’ha agradat molt el conte Svoboda perquè comença com una novel·la negra hard-boiled i de seguida és una història on es combinen jueus i comunistes que m’ha recordat molt a un dels meus autors preferits Serguei Dovlàtov; també el conte final Asquenàzia, és una mostra dels temes marca de la casa de Clive Sinclair.

Clive Sinclair, imatge treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Un recull de contes sorprenent, difícil de classificar i per això mateix incòmode. Un autor que no es casa amb ningú i que no té interès en caure bé, cínic, sincer i independent. Una actitud que potser va contribuir a que en vida no fos un autor gaire reconegut, i no diguem ja traduït. Aquest llibre arregla aquesta injustícia, i a mi almenys m’ha creat la necessitat de llegir més coses d’ell, a poder ser novel·les que en té algunes. Quan llegeixo un llibre que em deixa amb ganes de més és que el llibre és tot un encert.

Aigua de mar / Josep Pla

Segon volum de la monumental Obra Completa del genial (i grafòman) empordanés. Tot i que va ser un home que va viatjar moltíssim també va mostrar-se sempre connectat als seus orígens, i una gran part dels seus orígens passen pel mar. Aquest volum recull diferents narracions i escrits de tema mariner, i n’ofereix a més a més la versió definitiva, que no deixa de ser un valor afegit si sou mirats amb aquestes coses. Contraban sigui possiblement la peça més reeditada del volum, em sembla que és lectura obligatòria a l’institut.

… feinejant al capvespre … © Lluís Vicens, Creative Commons.

Josep Pla va sentir predilecció pels llocs de costa com a refugi, com va fer poc després de la Guerra Civil a Llofriu, llocs de mar, de gent senzilla i pobre que tenien una connexió amb el medi que potser arribava a envejar. I aprofitava per fer un retrat d’un món que ja s’acabava, en els seus escrits es combinen els pescadors més senzills, els vaixells que naufragaven, els que es dedicaven al contraban durant la Gran Guerra, els coralers, els bussos i les històries que s’explicaven en les tavernes dels pobles de mar. Josep Pla en tota la seva plenitud sobre un tema que l’apassionava, no sé què més es pot demanar.

La darrera part del volum narra un viatge en un petit vaixell, un viatge de plaer ressegint la costa des de més amunt de Portbou fins a Peníscola i tornada. Una navegació d’aquelles en que la costa no es perd mai de vista, amb això fa un retrat d’una part del país vista des del mar. Una part que encara no havia estat devorada per l’orgia turística que cap als 50 i 60 arrassaria qualsevol costa de manera salvatge.

Serotonina / Michel Houellebecq

Tinc la sensació que si fa no fa Houellebecq escriu sempre el mateix llibre. L’he ressenyat altres vegades, aquesta és la més antiga, i aquesta més cap aquí del seu Submissió.

I començo a llegir i efectivament, és el de sempre. Tot i que anuncia que amb el tema dels antidepressius  la vida sexual del protagonista serà bastant limitada, però el senyor té molta imaginació i molta memòria, o sigui què tindrem el de sempre.

Dir a aquestes alçades que els llibres de Houellebecq són misógins i un punt racistes no és cap novetat, però és cert. Si algú s’agafa un llibre d’aquest senyor sap a què s’exposa, i si no ho sap ho descobrirà de seguida.

¿Era yo tan infeliz en el fondo? Si por casualidad uno de los seres humanos con los que estaba en contacto (la recepcionista del Hotel Mercure, los camareros del Café O’Jules, la empleada del Carrefour City) me hubiera preguntado por mi estado de ánimo, más bien habría tendido a calificarlo de «triste», pero se trataba de una tristeza apacible, estabilizada, que por otra parte no era probable que aumentase o disminuyera, una tristeza, en suma, que podría haber inducido a considerarla definitiva. Sin embargo, no caí en esa trampa; sabía que la vida podía todavía depararme numerosas sorpresas, atroces o jubilosas, según viniera.

El mateix tipus de protagonista, enfrontant-se al mateix tipus de buit vital, fent el mateix: fugir. Fugir en uns personatges que tenen una fixació al món, o als éssers que els envolten, més aviat feble, com en tots els seus llibres. Fugir i el sexe com una cosa que no dóna sentit però almenys fa que tot plegat sigui de millor passar. Idees com anar a un monestir a retirar-se, una cosa que comenta amb un terapeuta i que li dóna una resposta poc convencional.

Le confié mi idea del monasterio.

—Sí, no es ninguna tontería —aprobó—, tengo pacientes que van, pero en mi opinión usted lo ha pensado un poco tarde. Si no, están también las putas de Tailandia, el significado de la Navidad en Asia es un rollo que olvidas completamente y el 31 puedes pasar el trance suavemente, para eso están las chicas, debería poder encontrar un billete, está menos saturado que los monasterios […]. El problema también para usted es el Captorix, cuando lo haya tomado quizá no se le empine, no puedo garantizárselo, ni siquiera con dos bonitas putillas de dieciséis años […].

Nothing’s wrong.. © Richard, Creative Commons.

Com a punt diferent el llibre fa un retrat de la situació del camp francès, però, amb les seves diferències, vindria a ser tot el camp europeu en una crisis colossal per la competència de preus molt més baixos. Als agricultors, simplement, no els surten els números.

Yo intento montar algo, me mato a trabajar, me levanto todos los días a las cinco de la mañana, me paso las noches haciendo cuentas, y el resultado, en definitiva, es que empobrezco a la familia…

on en a marre © Pelle De Brabander, Creative Commons.

Però un llibre de Houellebecq no seria seu sense l’ingredient estrella. A veure, poc o molt ja és un autor que sempre està escrivint el mateix llibre, com ja he dit, però amb els anys va millorant.

Volviendo a mi tema, por más que Marcel Proust y Thomas Mann poseyeran toda la cultura del mundo, por más que estuvieran a la cabeza (en el impresionante comienzo del siglo XX, que sintetizaba por sí solo ocho siglos e incluso un poco más de cultura europea) de todo el saber y toda la inteligencia del mundo, por mucho que representaran, cada uno por su lado, la cima de la civilización francesa y alemana, es decir, de las civilizaciones más brillantes, más profundas y refinadas de su época, no habían estado menos a la merced, y dispuestos a prosternarse, ante cualquier joven coño húmedo o ante cualquier polla valientemente erguida, según sus preferencias personales: Thomas Mann en este sentido no se acaba de decidir, y Proust, en el fondo, tampoco es muy claro.

Youth! © Georgios Liakopoulos, Creative Commons.

En definitiva, un llibre que agradarà als fans de Houellebecq i que desagradarà als detractors, exactament pels mateixos motius. No hi ha engany.

Desnudo en Garden Hills / Harry Crews

Molt bé, no presentaré gaire aquest llibre, només diré dues coses la primera que el publica Dirty Works, i la segona que l’autor és Harry Crews. I per mi són motius més que de sobres per anar a pel llibre.

Garden Hills és el lloc on passa l’acció, un lloc que va tenir un petit moment de glòria quan s’hi va fer la mina de fosfat més gran del món, tot un formiguer de gent treballant, foradant, movent terra, explotant… Un munt de treballadors també que venien atrets pel que era un sou fix, molt millor que les feines escadusseres que havien fet fins aleshores. Un lloc que es va construir amb dinamita, literalment.

—Bien —dijo el capataz—. Los hombres con familia tienen derecho a casa. Los solteros se quedan en el barracón. —Agarró a Wes por la nuca y señaló con el formulario—. Allí, en cuanto explotemos aquel punto. Allí estarán las casas.

Y, en efecto, allí las construyeron. Jack O’Boylan los tuvo viviendo en barracas temporales  hasta que explotaron aquella planicie de diez hectáreas y la convirtieron en un agujero de diez hectáreas. Fue entonces cuando se erigió el pueblo de Garden Hills en el fondo de un agujero. Las casas eran prefabricadas, las trajeron en camión una a una y las fueron montando según fueron llegando.

Panoramic view of reduction works and copper mines © Marion Doss, Creative Commons.

Indústria pesada, treball dur… uns entorns on els personatges de Harry Crews es mouen perfectament. Són uns entorns reals i els personatges que hi surten són reals, o ho podrien ser. Gent que es belluga fins que troba un medi de vida, i allà es queda. Després potser el medi de vida s’acaba i marxar ja costa molt més. És un panorama que coneixem, tant a casa nostra com als Estats Units, concretament a la part dels Estats Units que vota per Trump. Una feina dura, però també simple, no és només ideal per gent que l’únic que pot oferir és força per treballar, possiblement sigui l’única feina a que poden aspirar.

Ningún motivo. Y nunca se le había pasado por la cabeza buscar uno. Llegó por un rumor y se quedó por una cuestión de fe y noventa y siete dólares a la semana. Pero lo cierto era que una vez, en los viejos tiempos, al llegar a su hoyo una mañana se lo encontró tapado. Lo volvió a cavar en su turno de doce horas y se lo volvió a encontrar cubierto a la mañana siguiente. El taladro había desaparecido, se lo habían llevado a otro hoyo. El tractor que transportaba el taladro también había desaparecido. Lo único que quedaba era él y el supervisor que le supervisaba, más otro hombre de otro turno con otro supervisor para supervisarle. Cavaba todos los días y cada noche cubrían el hoyo. Y a todo el mundo le daba igual. Las máquinas seguían rugiendo, las luces seguían ardiendo y la planta minera seguía produciendo fósforo embolsado en grandes montones que luego los camiones transportaban hasta los vagones del mercancías. Fue así durante un año, cuatro hombres aislados en un cerro cubierto de ceniza cavando y recubriendo un agujero en el mismo insignificante punto de la propiedad de Jack O’Boylan, sin decir ni mu sobre lo que estaban haciendo a cambio de un salario que recibían puntualmente cada viernes.

I els personatges? Tenim a Jester, un ex-joquei negre que fa un metre deu d’alçada i pesa quaranta kilos; després està Fat Man, un metre amb cinquanta-dos centímetres d’alçada i més de dos-cents seixanta kilos de pes per justificar el seu malnom; Lucy, una mulata xicota de Jester, treballaven a la mateixa fira; i Dolly, la «Reina del Fosfato de Garden Hills» que després de ser rebutjada per Fat Man, se’n va anar a Nova York, hi va anar verge i en va tornar verge, però va tenir les típiques confusions d’una reina de la bellesa que no ha estat mai a la gran ciutat.

—¿Que si quiero que te quites la ropa? —respondió—. Pues mira, sí, puedes quitártela al otro lado de esa puerta.

Ella se dirigió impaciente hacia la puerta desabrochándose la falda y al cruzarla se vio de pronto en la calle. Se quedó ahí plantada, parpadeando al sol, con las caderas al aire. Nadie la miró. La gente pasaba a toda prisa, esquivándola. El agente le había dicho que se quitara la ropa. ¿Se lo había dicho en serio? ¿La estaba poniendo a prueba? ¿Era su manera de averiguar si tenía un cuerpo capaz de atraer a una multitud? Se había desabrochado el botón de la parte superior de la cremallera. No llevaba combinación. Una cadera y la tripa al aire. Estaba aterrada. Lo único que había llevado a Nueva York era su cuerpo; y si eso fallaba, ¿qué le quedaría? Ya se había abierto del todo la cremallera. Se bajó la falda un poco más. No se giró ni una sola cabeza. Tenía el pelo púbico rubio, rizado, sano. Pero los pies se apresuraban, los coches rugían. Nadie se paró para admirarla. De mala gana, triste, se volvió a subir la falda.

Sexy Erotic Madame Bink Naked Model Nude Woman

El personatges extrems són marca de la casa Crews. Igual que en el seu llibre Festín de serpientes començo a notar que hi ha un patró en els seus llibres, que les històries són un pèl més fluixes alhora que els personatges van més cap als extrems.

No podía amar a Lucy, se decía Jester, porque ella lo había visto —un jockey magnífico y perfecto— a lomos de un caballito balancín sobre un tonel de agua en una atracción de feria. Y él la había visto a ella fumándose un cigarrillo con el coño ante una multitud encantada de hombres que le pedían a gritos que probase a fumárselo con el ojete. No, era claramente imposible.

Late Fun © Phil Dolby, Creative Commons.

La història comença pel final, pels darrers dies abans de que passi al quasi fantasma poble de Garden Hills una cosa que s’està preparant de fa temps. Anirem tenint flash-backs de tots els personatges principals, sabrem com han arribat on han arribat i quines giragonses del destí els han fet coincidir a tots en una representació. I la paraula representació està molt, però molt,triada. Un bon llibre de Harry Crews amb tots els seus elements, ideal si ja sabeu al que aneu, potser per començar amb ell seria més recomanable Coche, però aquest potser també serviria. Espero que a la llarga els de Dirty Works publiquin totes les obres de Crews, ja deuen ser ben bé a mig camí.

Volverás a Región / Juan Benet

Estic amb els clàssics castellans dels anys 50 i 60, i ara em toca aquest Volverás a Región de Juan Benet. No he pogut, el llibre té 335 pàgines,a més a més de 85 (en numeració apart) d’introducció (que he passat de llegir); i a la pàgina 111 he decidit que ja n’hi havia prou.

Un llibre barroc en el pitjor sentit de la paraula, lent en un sentit geològic, dens i tot això per no res, per una història (sembla que hi ha una història) sepultada sota pàgines d’una prosa carregosa i que fa esbufegar. Aquest any estic invertint tota la meva paciència lectora en Joyce, per tant no tinc ànims per seguir patint amb aquest llibre, la vida és massa curta.

I potser a partir del punt on el deixo millora, però és un risc que puc correr, a més a més l’he fullejat i no ho sembla. Aquest llibre dóna un nou sentit al terme totxo, o puta turra, com preferiu.

La batuda de les roques / David Garcia Prats

Aquest llibre no el trobareu a les llibreries, heu d’anar a Amazon que és el camí que cada cop més autors emprenen cansats de com funciona el món editorial. Al pas que anem segurament jo acabaré fent el mateix, però això no va de parlar de mi.

En aquest llibre «viurem» tot un any a muntanya, entre el 1955 i el 1956. Una vida que ja era dura de per sí, i que encara va empitjorar quan les preses i l’electrificació de la zona va obligar a la gent a traslladar-se per deixar el poble de sempre summergir-se. Va ser una arribada brusca de progrés, i també de diners, i de noves formes de vida, el rumor de marxar a ciutat per fer diners que no depenguessin de les collites i els ramats. Tot això en un entorn que es resisteixen a marxar, amb llegendes i misteris que perviuen encara fins avui.

Sobre una roca plana, al mig de la bassa, la va veure. Nua, estirada i amb una cama flexionada i el peu sota el genoll de l’altra. Va aturar-se, no volia espantar-la ni que pensés que li volia fer cap mal. Va prendre consciència de la corona entre els dits, com la que li subjectava enrere la cabellera. Va esperar, paralitzat, incapaç de moure ni un múscul. Va pensar a recular i tornar per on havia vingut, però amb l’aigua fins als genolls i hipnotitzat amb el que veia, no podia fer res més que restar quiet.

free © Chiara Stevani, Creative Commons.

Tenim els personatges principals que giren al voltant d’una família, però sobretot els dos bessos (idèntics però completament antagònics) el Lluís i el Marcel. Al voltant d’ells orbita la família que ha de canviar de casa per la pujada de les aigües del pantà, i un estil de vida que no dóna per gaire més enllà de la terra. Però es poden guanyar diners amb el contraban, i cap aquí tirarà Marcel, un mala peça que sembla estar en guerra permanent amb absolutament tot i tothom.

Tenim més personatges, la Josefa, germana gran dels bessons i que no hi és tota, la Delfina, la publilla i vídua des que el tractor va passar damunt les cames del seu marit després d’una discussió amb el Marcel, la Pilara amb els pares emigrats a França (o això ens diuen), la Jana que podríem prendre per una encantària

Serà el triangle Lluís-Jana-Marcel el que farà que la situació es desbordi com les aigües del pantà. I una història soterrada que anirà deixant anar coses aquí i allà fins que al final ens enterarem de tot. Sobretot de com el Vell Orestes (el patriarca) va aprofitar la guerra per comprar a preu de saldo una gravera que seria essencial per la construcció del pantà, i aquí els pares de la Pilara just després de la guerra van jugar un essencial i tràgic paper, una mica l’inici de tot plegat.

L’arribada de la carretera, com una serp ondulant, representava el final d’una època que sempre s’havia mantingut inalterada des de molt temps enrere. Fins aleshores sempre s’havia viscut del bestiar i del que donava la terra. Els pares, els avis, els besavis, que també va conèixer, tots, havien dedicat la seua vida a la terra i a les ovelles, i havien mort esllomats pel treball dur del camp. Amb la carretera es va passar a viure dels diners i, per trobar-los, la gent s’havia de moure, així va ser com la vall es va omplir de soroll, ciment i treballadors.

Runes del monestir de Santa Maria de Lavaix al pantà d’Escales a l’Alta Ribagorça, Catalunya. © Efrainlarrea, Creative Commons.

L’electrificació i pantanització del Pirineu va tenir sobretot dues etapes, una als anys vint i una altra als quaranta-cinquanta, construccions en llocs difícil i extrems, i petits pobles que veien multiplicar la seva població, com una flamarada perquè la majoria de treballadors van marxar quan van acabar les obres. Aquest teló de fons, aquesta història del Pirineu entrant de cop al segle XX també la trobareu molt ben explicada al llibre Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona.

En el llibre hi ha vàries constants. Una és el temps que s’acaba per marxar del poble, amb el pantà ja fet és qüestió de temps, de poc temps, que s’ompli i Aulet quedi sota les aigües. El destí de tot plegat sembla dependre d’aquest moment que obligarà al trasllat, com si fos la fi de tot plegat. I el tema del Marcel, que ha heredat el terrible caràcter del patriarca i a més a més de fer la seva guerra vol acabar el que el pare va començar…

Vilanova de Sau. Old church of Sant Romà de Sau, submerged under the waters of Sau reservoir. 11th Century and later additions © Josep Bracons, Creative Commons.

Suposo que ara us fareu la pregunta: val la pena entrar a Amazon i donar-li diners al monstre per aconseguir el llibre? Depén. Crec que amb el resum que he fet us podeu fer una idea de si l’argument un agradarà o no. Resolt això el llibre de David Garcia Prats està ben escrit i ben editat, i la lectura que al principi m’ha costat un pèl de seguida arrenca i la història ens transporta, i a mi m’ha costat deixar anar el llibre a partir d’aquest moment. És un llibre que us recomano si us interessa mínimament el tema muntanyenc-històric-rural, però hi ha molt més, o molt menys, històries humanes que sempre són petites però que mouen muntanyes, o en aquest cas mars d’aigua dolça. Atreviu-vos-hi!

L’últim estiu a Roma / Gianfranco Calligarich

Aquest llibre s’ha convertit en un clàssic de la literatura italiana recent, l’obra de Gianfranco Calligarich s’ha resistit passar de llarg des que es va publicar per primer cop l’any 1973. La peripècia editorial del llibre s’explica en una nota prèvia que aclareix això, que aquest és un llibre de culte que ha anat esgotant edicions de manera més o menys continuada, no està malament.

El llibre és entre altres coses un cant d’amor a la ciutat de Roma, una ciutat on pot passar qualsevol cosa i on fins i tot quan no passa res val la pena observar aquest no res.

Roma era la nostra ciutat, ens tolerava i ens afalagava, i jo també vaig acabar per descobrir que, a pesar de les feinetes esporàdiques, les setmanes de gana, les habitacions d’hotel humides i tenebroses, els mobles esgrogueïts i cruixidors, com matats i eixarreïts per una obscura malaltia del fetge, era l’únic lloc on podia viure. I, tot i això, si penso en aquells anys només aconsegueixo enfocar poquíssimes cares, poquíssims fets, perquè Roma posseeix una embriaguesa particular que crema els records. Més que una ciutat és una part de tu secreta, una bèstia amagada. Amb ella, res de mitges tintes, o un gran amor o te n’has d’anar perquè el que la dolça fera exigeix és això, ser estimada.

roma © ho visto nina volare, Creative Commons.

Qualsevol cosa pot passar a Roma, com per exemple una història d’amor, o alguna que s’hi assembla, no és el plantejament més original, però l’entorn i els personatges sí que ho són.

Els rellotges de les cantonades dels carrers marcaven les tres de la matinada, quan vam pujar al cotxe. La ciutat s’estava eixugant al vent nocturn però encara hi havia bassals grans com llacs que el petit automòbil anglès resseguia brunzent. La noia conduïa en silenci, orgullosa del seu perfil, i ja estava pensant que sortiria de la seva vida com de la d’un conductor d’autobús qualsevol, amb un cop de porta i una mirada pel retrovisor, quan va sacsejar els cabells i va dir:

—I com et deies, llavors?

Aquella primera nit ella li explica que s’ha barallat amb sa germana, entre d’altres coses. Tenen un grup d’amics comuns, i els fan servir per saber coses l’un de l’altre, gairebé com enviant-se missatges.

—Tot bé, amb la germana?

—És clar. No paren de barallar-se i fer les paus.

—És de les que són imprevisibles.

—És guapa, amor meu, i les persones guapes sempre són imprevisibles. Saben que facin el que facin les perdonaran. —Va collir una altra faldilla de terra.— Ai, sí! —va sospirar—. És millor fins i tot que ser ric, perquè la bellesa, amor meu, no fa mai pudor d’esforç i de conquesta, sinó que ve directament de Déu, i amb això n’hi ha prou per convertir-la en l’única verdadera aristocràcia humana, no creus?

Ja tenim els elements i el personatges presentats i disposats. I un principi d’estiu a la ciutat i als voltants, amb dies que començaven en alguna platja.

CARMEN FIANO © shots of carmen fiano, Domini públic.

Però la majoria de les vegades podíem estar sols i llavors sopàvem a la terrassa d’alguna trattoria, abans de posar-nos a vagar per la ciutat, que estava fresca, animada i formiguejant d’aventures i de cites davant dels bars i al voltant de les fonts. Normalment passejàvem buscant esglésies barroques, perquè l’Arianna tenia en ment una tesi de llicenciatura que demostrés que Borromini era superior a Bernini i d’una manera o altre sempre acabàvem davant de la façana de l’oratori de San Filippo, pàl·lida en la nit dels fars, exsangüe i elegant com una senyora que es nodrís exclusivament de te. Tot i que jo no entenia què tenia a veure el Barroc amb els problemes hidràulics de la salvació de Venècia, la seguia en aquell vagabundejar seu, besant-la a les criptes de les esglèsies, els seus llavis frescos com els seus pits, per acabar després a casa meva, on dormíem junts fins a la matinada, quan ella se n’anava perquè, en despertar-se, l’Eva la trobés al seu llit, i per preparar-se per a l’expedició al mar de l’endemà.

Oratorio dei Filippini, Piazza della Chiesa Nuova, Rome.

Aquesta història, no sembla anar enlloc, i a mi almenys m’ha costat sentir empatia per l’Arianna, però també el protagonista té les seves coses, sobretot una enorme afició a la beguda. Cap dels dos està excessivament bé, potser per això aquesta mena d’ara sí-ara no. La relació com un joc que ràpidament se’ls en va de les mans fins que un jugador més expert se n’aprofita. El to crepuscular, de final, va augmentant a mida que van passant les pàgines del llibre. Tenim algun mort, passades per l’hospital, cases de gent de calés a la costa… L’únic que es sembla preocupar pel tema de guanyar-se la vida és el protagonista, i tampoc sempre, ella no, ella està al marge de totes aquestes coses. Però veiem que les coses no van bé, i no acabaran bé.

—Sí —vaig dir, mentre em començaven a caure al damunt fragments de l’any abans. En un moment em va envestir una allau d’emocions oblidades, de records de la meva vida amb ella, l’últim estiu de la meva vida. No vaig dir res més, i ella també va callar, però devia pensar en les mateixes coses, perquè quan casualment les nostres mans es van tocar es van quedar aferrades l’una a l’altra. Era molt petita, la seva mà dins la meva, i molt freda. Al nostre voltant la gent havia perdut les cares i passava amb una taca clara damunt les espatlles.— Escolta —vaig dir—, anem al meu hotel i tallem-nos les venes.

—Si de debò hem d’anar en un hotel potser podem fer coses més divertides —va dir ella—, ja no vius en aquella casa?

«and you were looking so good. you were barefoot» © nenuache., Creative Commons.

I ens encaminem a un final que poc o molt ens comencem a ensumar, el veiem a venir. I no dir res per no rebentar el llibre. Ràpid, maco, amb punts de gran bellesa contrapuntats amb una tristesa delicada. Un llibre que m’ha agradat i m’ha fet venir ganes de assaltar una mica seriosament les obres d’un altre italià, Alberto Moravia (el seu Agostino em va enlluernar), serà qüestió de posar-s’hi!

El club de los gourmets / Jun’ichirō Tanizaki

Un llibre que és una mena de petit clàssic japonés, i com d’altres llibres japonesos és molt breu (sí, l’excepció en això seria Murakami), som-hi amb Jun’ichirō Tanizaki.

I uns protagonistes que són com diu el títol uns gourmets, o d’altres paraules potser menys amables. Que comencen a arribar a aquell punt en que ja res no els sorprén ni els fa salivar (literalment) com abans. Tenen la sensació que ja ho han provat tot. Fins que un d’ells, el comte, descobreix una casa on hi ha una mena de club per xinesos i d’on surt una olor de menjar absolutament deliciosa, i no pot fer més que seguir aquesta olor.

© bryan…, Creative Commons.

El conde se relamió en varias ocasiones, tragó la saliva acumulada en su boca. La imperiosa necesidad de comer que nacía en las profundidades de su estómago alcanzó un extremo insoportable. Pensaba que conocía todos y cada uno de los restaurantes chinos de Tokio, pero enfrente tenía uno que se le había escapado. ¿Cuánto tiempo llevaba abierto? Algo como un karma debía haberle arrastrado hasta allí seducido por las notas del violín. De ser así, debía probar la comida. Al menos una vez. Además, tenía el pàlpito de que era su oportunidad de probar algo desconocido… Pensaba en ello y su estómago, satisfecho a rebosar hasta hacía tan solo unos minutos, lanzó la señal de estar vacío con una punzada de hambre tal, que la piel que cubría su tripa se tensó al extremo. Sorprendido, se dio cuenta de que temblaba. Temblaba como un guerrero al mando de sus hombres antes de comenzar la batalla.

Permiso para vivir (Antimemorias) / Alfredo Bryce Echenique

D’Alfredo Bryce Echenique ja ho he llegit gairebé tot, fa la tira, quan encara no tenia aquest blog (per això aquest és tot just el tercer llibre que apareix aquí després d’aquests dos). No sabia si seguir amb els llibres que em faltaven o tirar cap a les memòries, li vaig preguntar al meu colega Director Wilkins i com a coneixedor de l’obra em va dir que podia tirar directament cap aquí, i aquí estic.

No és un llibre de memòries ordenat cronològicament. L’autor va apuntant coses i moments però tal com li venen, podem anar de converses amb els seus amics d’infància a Lima a quan va arribar a Montpellier enmig d’una nevada (la primera nevada en dècades). Aquí hi ha alguns fragments de mostra.

He llegado siempre tarde a todas las edades de la vida y, hasta hoy, cuando me preguntan por mi edad, tiendo a decir que me encuentro entre los veinticinco años y la muerte. La gente cree ver una gran inmadurez en esta actitud, pero yo en cambio la relaciono con una sistemàtica rebeldía que me impide aceptar que la realidad no tenga un poco más de ficción, siquiera, y que, en momentos de melancolía o decaimiento, convierte mis días en un verdadero «oficio de sobreviviente», que simple y llanamente me impide comprender que un hombre posea una farmacia, por ejemplo. El reverso de esta podrida medalla lo conforman mis momentos de euforia, durante los cuales quemo brutalmente mis energías, trabajo como un loco, y sorprendo al farmacéutico que ayer atendió a un ser totalmente desasosegado, con un exceso de cordialidad y un sentimiento tal de admiración, que lo hacen pensar que hay un loco feliz entre su clientela gris.

Paris © shando., Creative Commons.

«Toda una vida de soledad en excelente compañía.» Son palabras que he puesto en boca de Martín Romaña. Lo hice sin querer queriendo. Pensando tal vez que era un buen hallazgo y una buena conclusión, una buena definición de su vida entera. The elephant, the huge old beast, is hard to mate, escribe D.H. Lawrence en un poema maravilloso, y ahora se me ocurre pensar que Martín Romaña era un elefante. Logró cansar a muchas mujeres, pero nunca se cansó de amarlas con pasión, con esa misma pasión con que había cultivado la amistad, pues quien no establece diferencias entre el amor y la amistad (y éste es su caso) no tiene por qué no hacer por un hombre lo que sí haría por una mujer y viceversa.

Existe el amor, la amistad, el trabajo (la literatura, en mi caso), y después no existe nada.

zürich 16 © matthias haemmerly, Creative Commons.

Ahora me hace mucha gracia contar historias y que la gente me diga que me las he inventado. Luego, cuando las escribo, me dicen que son autobiográficas. Definitivamente, la gente no se pone de acuerdo conmigo, con una excepción: los escritores. Ellos saben o intuyen, al menos, que en el arte la verdad está en el estilo, que, desgraciadamente, la mentira está en decadencia, que otra cosa es engañar, y que, como decía Oscar Wilde en su delicioso ensayo, el siglo XIX es, en gran parte, un invento de Balzac.

Peruggia ©Jim Hedd,www.historicmysteries.com , Creative Commons.

Siempre recordaré con nostalgia infinita aquellos cinco años en que fui escritor y punto. Empezaron durante el verano europeo del 65 en la pequeña ciudad de Peruggia, al cabo de mis primeros nueve meses en París, intensos, felices, plagados de breves desplazamientos a Londres, Bruselas, Amsterdam y varias ciudades alemanas. Me pregunto ahora si huía de algo cada vez que abandonaba París y creo que debo inclinarme ante una respuesta afirmativa: huía de mí mismo, de un enorme y bastante justificado temor a no ser el escritor que durante años había soñado ser.[…] ¿No había un lugar en el mundo donde uno pudiera retirarse unos meses sin aturdimiento alguno? Alguien me habló entonces de Peruggia y la palabra me sonó a serenidad y a conócete a ti mismo de una vez por todas, pedazo de imbécil.

Alfredo Bryce Echenique © Casa de América, Creative Commons.

I amb això més o menys encara no estem ni a la pàgina 200 d’un llibre que en té 500, i que està ple de paràgrafs que valdria la pena destacar i acabaria copiant aquí mig llibre, i tampoc és això. Sí heu llegit a Bryce ja coneixeu el seu estil i aquestes memòries-confessions pràcticament podrien passar per una novel·la, de material n’hi ha de sobres. A mi, de fet, m’està servint per veure els referents reals d’alguns dels seus personatges, és un autor amb una càrrega autobiogràfica important, això ajuda. He tingut la sensació de trobar-me amb un vell amic i que ens hem assegut una bona estona i amb calma m’ha posat al dia de tot. És aquesta sensació estranya de que coneixes a un escriptor, tot i que clarament no és així (encara que tingui un llibre signat per ell).

La part final del llibre està dedicada als seus records de Cuba. Un terreny pantanós, aquest. Hi va anar força cops, convidat, i va tenir algunes trobades amb Castro. Aquesta part final no és un atac furiós i anticastrista; tampoc és un elogi desmesurat de la revolució cubana. Bryce explica el que viu i veu i com ho viu i com ho veu, hi ha alguns elogis, força crítiques, i molt humor. Ell no va veure camps de presoners, però sí era conscient que la privacitat era inexistent, o que era un règim que portava molt malament les crítiques o… Cada cop hi anava més per la gent i a pesar de la política, una mica com els seus viatges de vacances a Espanya a mitjans seixanta i primers setanta, un lloc on anava tenint cada cop més amics tot i que des de París li critiquessin que anés a passar l’estiu a l’España de Franco.

Si ja heu gaudit amb les seves novel·les no dubteu amb aquest llibre, i si no jo us les recomano, especialment el díptic format per La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. M’hauré de posar amb una relectura seria de la seva obra i amb el segon volum d’aquestes memòries, a veure si Anagrama es decideix a publicar-lo en format de butxaca, i amb el tercer volum, a veure quan el publiquen per aquí.

Dublinesos / James Joyce

Ja vaig explicar una mica el perquè d’aquesta marató de Joyce en el primer paràgraf de Retrat de l’artista adolescent, o sigui que si seguiu el link sabreu el què i veureu una mica perquè faig les coses que faig.

Vaig llegir Dublinesos fa molt, molt de temps, i em va deixar bastant fred però hi havia alguna cosa, sentia que era un llibre al que calia tornar, i aquí estic.

Posar-ne fragments em costa i per un cop no ho faré (excepte pel conte final). No hi ha fragments enlluernadors però tot el llibre ho és, i torno a estar en un d’aquests casos que he de decidir entre copiar molt o no copiar res. Prefereixo optar per l’opció que em dóna menys feina.

No sé com vaig llegir el llibre el primer cop, però ho deuria fer fatal. Aquesta segona lectura, amb més calma, reposada, i llegint no més de dos contes seguits i parar… així sí. Sense pressa, deixant que els contes calin i preparant el terreny pel final de festa que es marca Joyce amb Els morts,

© Illustration by William Bock from The Dead by James Joyce, published by Paravion Press.

Un conte amb extensió de nouvelle i que compta amb una molt meritòria adaptació en pel·lícula. El punt de partida és un element aparentment sense més, un sopar, un tradicional sopar d’unes dames irlandeses que sempre conviden si fa no fa a la mateixa gent, un acte entre de societat i de família. Com sempre amb Joyce, agafa el que sembla banal i li dóna una volta, ho carrega d’un sentit sense haver-se’l d’inventar perquè ja hi és, però cal veure’l, sentir-lo i transmetre’l perquè el lector també el senti, potser sense tenir ben clar què està sentint. Ha quedat enrevessat, però vindria a ser això. Un conte final, i crepuscular, en tot el sentit de la paraula.

Una nova generació puja enmig nostre, una generació motivada per noves idees  i nous principis. És seriosa i entusiasta d’aquestes noves idees i el seu entusiasme, fins i tot quan va mal dirigit, és, em penso, sincer per regla general. Però vivim una època escèptica i, per citar una frase, d’un pensament turmentat; i de vegades tinc por que aquesta nova generació, instruïda o superinstruïda com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, d’humor afable, que corresponien a una altra època. Escoltant aquesta nit els noms de tots aquests grans cantants del passat em semblava, ho haig de confessar, que vivíem una època menys espaiosa. D’aquells temps podria dir-se, sense exageració, que eren temps espaiosos; i si bé se n’han anat per no tornar, esperem, si més no, que en reunions com aquesta encara en podrem parlar amb orgull i amb afecte, encara serà viu als nostres cors el record d’aquells grans morts i desapareguts de qui el món no voldrà a gratcient deixar morir la fama.

Snowy graveyard © Mike_fleming, Creative Commons.

La segona part del conte ens ofereix un canvi de tema, una evolució. Segueix el mateix to, però amb un element diferenciador, i l’aparició d’un desig que intuïm que serà frustrat, tot i que res ho fa preveure.

Es va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos de la faldilla farien ressaltar els clars. Música llunyana, posaria per títol al quadre, si fos pintor.

Imatge de la pel·lícula The Dead.

I el final del conte, un tancament perfecte al conte i al llibre. Un llibre recomanable per llegir-lo amb calma, conte a conte, a mi m’ha funcionat fer-ho així.

Bé, ara ja no hi ha excuses, ara cal anar pel Sant Cristo Gros…