Diarios 1984-1989 / Sándor Márai

Això d’atacar autors que no conec de res pels seus diaris potser m’ho hauria de començar a fer mirar. No fa gaire va ser Piglia/Renzi i ara Sándor Márai.

Aquest autor hongarès a partir de 1952 es va instal·lar als Estats Units. És un autor que va viure dues guerres mundials i gran part del segle XX fins just abans de la caiguda del mur de Berlín, només per això els seus diaris ja serien interessants, però a més a més hi ha detall macabre: l’autor no va morir el 1989, es va suicidar; i aquests diaris arriben a aquest punt concret, el de la decisió. Però encara falten 5 anys des de l’inici a principis de 1984.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png

Són anys on veiem com les preocupacions de Márai es van enfocant, del món de les idees i la literatura cap al món del dia, la quotidianitat.

La gran sorpresa para Dostoievski fue el odio entre clases que florecía en la cárcel. Un siervo que además fuera un delincuente se sentía más «en casa» en la cárcel que el escritor revolucionario que creía haberse identificado con los desheredados, pues en tal situación este último se sentía «como un lobo atrapado». Según el biógrafo, Dostoievski perdió definitivamente la fe en que los esfuerzos de los intelectuales radicales pudieran ejercer alguna influencia en las masas. Y descubrió que los campesinos no querían subvertir el orden social; aspiraban a una vida mejor, a más libertad, pero no pretendían anular las diferencias entre clases sociales.

Después de 1945, tanto en Hungría como en otros lugares donde los revolucionarios oficiales establecieron el bienestar social, se produjo una reacción similar: el pueblo observó con recelo que, tras la abolición de las antiguas clases dominantes, el bienestar fue para el partido, no para el pueblo.

I una idea que comença a fer-se forat, de manera lenta però inexorable, el suicidi.

Dice Edmund Wilson que alrededor de 1932, en los años de la Gran Depresión, San Diego era el destino preferido de los suicidas americanos: los deprimidos y los desesperados venían aquí para morir. Entre 1911 y 1927 llegaron más de quinientas personas para suicidarse. La ciudad entonces tendría unos trescientos mil habitantes. Hoy tiene el triple, sin embargo, el número de suicidas ha disminuido, la gente se traslada aquí porque espera vivir al calor del sol.

https://www.flickr.com/photos/harshilshah/
San Diego – Skyline © Harshil Shah, Creative Commons.

Algunes de les seves observacions són, a més d’interessants, compartides per altres escriptors quan es «deixen anar» i es mostren en aquests tipus d’escrits.

El escritor como personaje social es un concepto un tanto confuso, como el santo o el chamán… Sin duda hay gente que expresa sus ideas por escrito, pero el término «escritor», a diferencia de «dentista» o «mecánico», no define la actividad de un individuo. Todos los que son escritores en un sentido social me parecen sospechosos.

La part on explica la decadència i mort de la seva dona L. són desgarradors. Possiblement perquè no hi ha artifici, només un home explicant com es mor la persona amb la que ha compartit pràcticament setanta anys de vida. Una mort que tampoc arriba de manera rápida i pietosa, és un deteriorament progressiu que ell només pot observar i pensar en què farà si li toca a ell. I la seva visió de la vida, lògicament, es tenyeix de negre.

Aunque a veces los dioses descargan un golpe, tiembla la tierra, de desbordan las aguas, caen relámpagos, eso es sólo un interludio ocasional. Lo constante es la mezquindad, la avaricia, la vanidad, la malicia, la crueldad humana. Estoy cansado, ya no rechazo la muerte. No la deseo, pero tampoco la rechazo.

https://www.flickr.com/photos/mayastar/
Milano by Night a little bit yellow © Mayastar. Creative Commons.

La idea del suicidi, sí, i una primera acceptació de la mort i de que el que cal evitar és la decadència prèvia, la indefensió absoluta d’un cos vençut i depenent que només aspira a morir. La cosa és tan simple com ens diu aquí:

Vida, personas, trabajo, literatura, todo se ha acabado. Hastío y vergüenza, si pienso en la escritura. Escribía para L., todo era por ella. Ya no tengo a quien escribir. Me cuesta creerlo.

La logística de la pròpia mort. És una cosa que no pot ser més americana. Tenim el fet de comprar una arma per suicidar-se: consumisme, armes, i nihilisme perquè es tracta d’acabar amb tot.

Hace dos semanas fui a una tienda del otro extremo de la ciudad para comprarme un arma de fuego, pero el formulario de la policía no había llegado hasta ahora. Ahora vuelvo y el vendedor me entrega la pistola, empaquetada con esmero, además de cincuenta balas. Cuando le advierto que no voy a necesitar tanta munición, él se encoge de hombros y contesta con indiferencia que eso nunca se sabe. En el establecimiento se exponen toda clase de armas de fuego, escopetas de caza, fusiles ametralladores. Los pocos compradores, la mayoría chavales con cazadoras de cuero, deambulan mirando las armas. En América todos los ciudadanos tienen derecho a ir armados. Vuelvo a casa en taxi; el chófer me pregunta qué he comprado y asiente al saber que se trata de un revólver. «Siempre viene bien», me dice. Es la primera vez desde hace meses que siento algo parecido a la tranquilidad. No tengo planes de suicidio, pero si el envejecimiento, la debilitación, la pérdida de mis capacidades avanzan al mismo ritmo, es bueno saber que podré acabar con este humillante deterioro en cualquier momento, y no tendré que temer lo peor: terminar en uno de esos vertederos institucionales, en un hospital o una residencia de ancianos. Sin embargo, hay que tener suerte incluso para eso, porque la apoplejía puede impedir la huida.

https://www.flickr.com/photos/nakrnsm/
and more guns… 1207211353BW © Patrick Feller. Creative Commons.

Cap a la part final les anotacions es van espaiant, Márai no té res per explicar ni ganes de fer-ho, tots els seus familiars són morts, no li queden ni amics ni enemics, només records i somnis on parla amb la seva dona i ganes de marxar.

La última frase completa que pronunció L. —»¡Que lento muero!»— a veces vuelve a mí, como si la hubiese dicho yo o alguien que fui yo. Voy pasando los días como puedo, tambaleándome, medio ciego; pero esto ya no es vida, es la preparación para la salida. No siento ansiedad, sólo preocupación por poder acabar con la situación antes que ella acabe conmigo.

Una de les darreres observacions sobre si mateix en la seva condició d’escriptor exiliat.

El exiliado que no regresa a su hogar se convierte en una figura grotesca, en un santo estilita que se acuclilla en lo alto y espera que los cuervos le traigan comida.

I la seva darrera anotació, després un tret i desprñes silenci.

15 de enero

Estoy esperando el llamamiento a filas, no me doy prisa, pero tampoco quiero aplazar nada por culpa de mis dudas. Ha llegado la hora.

https://www.flickr.com/photos/greceres/
Gun..bullets – smith & wesson 460 magnum © Greta Ceresini. Creative Commons.

És un llibre dur, molt. Assistim a la decadència d’una persona, la decadència de l’edat i la mort i quedar-se sol… i el suicidi com a escapatòria, com a darrer acte conscient, sortir del món quan ja no hi ha res que t’hi lligui i fer-ho a més a més de manera contundent.

Ja sabia el que començava a llegir, però igualment ha estat dur.

Tristany / Anna Monreal

A veure com em surt això, sempre és complicat entomar un llibre després d’haver hagut de deixar-ne un. Un llibre premiat per un altre llibre premiat… no sé si vull treure conclusions d’aquest fet.

Però començo amb aquest llibre i no puc parar i això és senyal que l’he encertat de ple. El protagonista és en Tristany i assistirem al seu naixement quan ja ningú l’esperava, i a la seva vida. Una vida marcada per les seves relacions amb les dones i perquè és un home que no entén gaire de fidelitat i aquestes coses. Com descobreixen la Cris Vega o la Ivet, dones amb les que va complint etapes. L’etapa Ivet és un quart sense ascensor al carrer Arc del Teatre amb una plaga de paneroles.

La darrera matinada que van viure plegats en aquell pis, poques hores després que anessin suposadament a dormir —però no van dormir ni un minut, perquè en Tristany acabava d’anunciar a la Ivet que l’endemà ella hauria de deixar el pis perquè ell l’havia deixat d’estimar—, ella es va aixecar del llit i hi va tornar de seguida, vestida amb una samarreta i uns pantalons de pijama d’en Tristany. I tot i que ell acabava de confessar-li que havia conegut una altra dona, tot i que els darrers set anys quedaven dinamitats i reduïts a ferralla, ella es va acostar a en Tristany, el va sacsejar i, quan ell la va mirar, li va dir amb els ulls encara congestionats de llàgrimes: Hi ha una panerola al vàter. Que la pots anar a treure?

https://www.flickr.com/photos/52922957@N04/
cockroach couple © savageblackout. Creative Commons.

També conèixerem a l’Úrsula, que ha desplaçat a la Ivet en quedar-se embarassada de Tristany i ell fa el que se suposa que ha de fet, sobretot perquè ella diu que pensa tenir la criatura. Una part graciosa és un capítol de la infància d’ella quan apareix son germà.

[…] l’Úrsula va passar de ser una nena tendra de tres anys, consentida i protegida, a ser un monstre gegantí potencialment perillós. Un cop a casa, sempre que l’Úrsula intentaria fer allò que li havien promès mentre l’Israel era a la panxa —ajudar a banyar-lo, ajudar a vestir-lo, ajudar a fer-lo caminar—, seria apartada d’una plantofada. En el sentit figurat, però també en el sentit més dolorós de tots. La mare de l’Úrsula es va passar les primeres setmanes de puerperi arrapada a la criatura, udolant, plorant, bramant i bufant com una gata, impregnada d’estrògens que la van fer embogir. Si hagués estat un gos d’atura l’haurien sacrificat d’un tret al cap.

https://www.flickr.com/photos/89241789@N00/
Winter Fun © Kyle Simourd. Creative Commons.

L’àvia de l’Úrsula era un pou de saviesa i comprensió:

en mi época todas teníamos leche, en el pueblo paríamos como marranas y por la tarde a la labranza, con doce hijos me gustaría a mí verte.

En la part final de l’embaràs de l’Úrsula el quart sense ascensor és substituït pel pis dels pares d’ella, a més a més això coincideix amb una Úrsula amb unes ganes de cardar desbordants.

Un cop instal·lats a la casa dels sogres d’en Tristany, a la plaça Eivissa, la libido de l’Úrsula va seguir fora de control, i això va comportar algun problema a en Tristany a l’hora de donar resposta als arravataments veneris de la seva dona. Perquè trobar prou intimitat per copular sis o set vegades al dia en un pis de vuitanta metres quadrats on hi vivien cinc persones era absolutament impossible. Ho feien tancats a l’habitació de l’Úrsula mentre sentien, entre esbufec i esbufec, els crits histriònics dels presentadors de l’Aquí hay tomate. Alguna vegada, fins i tot, la Fernanda va treure el cap per la finestra de la galeria que donava a la cambra mentre en Tristany era dins de la seva dona. Ho feien al migdia, dues i tres vegades, mentre la Fernanda rentava els plats i el sogre feia capcinades al sofà. Quan estaven sols, que no era gaire sovint, ho feien a sobre de la taula braser de la saleta, de cara als magnífics retrats de l’horta murciana que tant agradaven a la iaia Rufina. O a la cuina, al rebedor, a l’ascensor. Qualsevol lloc era bo per a l’Úrsula per treure’s les calces i saltar-li a sobre. Un dia, ella, la Fernanda i la Paqui van sortir a comprar un bressol. El van portar uns operaris al cap de quinze dies. Mentre l’instal·laven, ell s’acoblava amb l’Úrsula ficat al lavabo desitjant sortir-ne, anar a la cambra i dir als operaris: Quiets. No munteu el bressol, munteu la meva dona, feu-me el favor.

https://www.flickr.com/photos/alphaone/
Geschenk fig.1 © Torsten Mangner. Creative Commons.

I m’agrada el retrat que fa de la maternitat, perquè trobo que és una visió que fa falta.

També va arribar el dia en què l’Úrsula va acabar la baixa maternal i va haver de tornar a treballar. I al cap d’una setmana va tornar plorant perquè deia que no podia estar tantes hores separada de la Valerie. Que des que era mare tenia altres interessos, era una dona millor, una persona millor, més plena, més vital, menys egoista. Que veia els altres com des d’un núvol daurat, ho veia tot clar, veia només allò essencial. Ser mare li havia obert les portes de la veritat, la raó i de tota una sèrie de valors superiors. Caminava un metre per sobre de terra, on un raig de sol l’havia il·luminat amb una llum i una saviesa que només experimentaven les mares, un tresor de coneixements que va passar a ser el seu tema de conversa preferit, amb el qual obsequiava tothom amb qui es trobava. No podia gaudir de la maternitat asseguda en una taula a Albaceteña de Seguros y Pensiones, S.A. actualitzant la cartera de clients, portant l’arxiu i passant trucades al delegat regional.

https://www.flickr.com/photos/davidwithacamera/
Motherhood © Kilworth Simmonds. Creative Commons.

En definitiva coneixerem en Tristany a través de les seves relacions i dels seus encerts i desencerts en el tema sentimental. No hi ha més trama que aquesta, la tria, les relacions i el pas del temps que tot ho va complicant. I un detall, el que és realment interessant són les dones del llibre, arriba un punt que Tristany sembla una excusa necessària per parlar de les dones de la seva vida: la Cris Vega de l’institut i universitat, la Ivet a la maduresa, l’Úrsula també a la maduresa. Elles canvien, ell les canvia i sobretot les destrossa el buit que els deixa perquè sempre és ell el que les deixa. Ell no canvia, amb els any no es fa més savi però almenys sí te perspectiva per veure on s’ha equivocat i per començar a examinar les conseqüències de les seves accions.

Un llibre molt recomanable que passa en un sospir, en un estil directe i desenfadat amb punts de molt bon humor. Un llibre que em feia molta falta després d’un llibre que m’havia fet desertar abans de la pàgina 100.

La memòria de l’Oracle / Pere Joan Martorell

Aquesta novel·la va ser una de les finalistes al premi Òmnium, i des d’aleshores que corre per casa esperant el seu torn.

L’estil és recargolat i pel meu gust es passa de culte, són característiques que em solen fer desistir de llegir un llibre, no sé si aquest serà el cas. Li donaré marge.

Li he donat, he arribat a la pàgina 92 i allà ja he aturat. Un llenguatge culte i barroc que es passa de frenada en una història on pràcticament no passa res i que en cap moment no acaba d’arrencar. Potser millora a partir de la 93, és una possibilitat que no he investigat i que tampoc m’importa gaire.

Testament / Joaquim Carbó

M’agraden els llibres de Joaquim Carbó i he alguns dels seus llibres per adults, ara que sembla que es comencen a revaloritzar de manera merescuda. Aquest és el seu darrer llibre, sembla que en tot el sentit de la paraula està plantejat com una mena final (començant per títol) d’una llarga carrera literària.

La trama funciona amb l’excusa d’un vell escriptor que li deixa llegir a un jove, que ha acollit a casa seva, carpetes i textos i idees per novel·les a mig fer. Coses que no ha enllestit i que ja veu que no tindrà temps, ni possiblement energia, per entomar i treure’n alguna cosa acabada.

El fil conductor és això. La lectura del jove d’aquests textos, en alguns casos plens d’anotacions de l’autor sobre com hauria d’anar la història o què hi falta… I també anotacions que va fent el jove en llegir-los i sobretot la valoració que en fa després. És una manera d’aprofitar coses, un ciment per armar un tot més consistent que les històries soltes que en formen part.

https://www.flickr.com/photos/kelt/
Kivetített király #2 © Ádám Szedlák. Creative Commons.

Tenim una història sobre castratti, una altra sobre les classes més o menys intel·lectuals durant els anys 60-70 (una mica d’esquerres però sense passar-se) i una ucronia sobre una guerra civil on la república guanya. Tot això amb principis, o idees, fragments, esbossos de personatges, etc. Està bé, però la història més extensa, i que pràcticament va del principi al final (la va llegint a trossos i molts cops intercalada) és La vorera, i és absolutament magistral.

https://www.flickr.com/photos/boklm/
Barcelona © Nicolas Vigier. Creative Commons.

Un tros de vorera on coexisteixen la parada de l’autobús, un caixer amb tres persones que hi passen la nit, un bar amb un lloro renegaire, un forn de pa i tots els veïns i veïnes que en algun moment del dia passen per allà, amb les seves cabòries i problemes i ànsies i coses. Sabrem les seves històries i anirem saltant d’un a un altre sense parar i juraria que sense repetir, i en surten un munt. Sublim.

https://www.flickr.com/photos/santi_llobet/
Cathy y Rachel © Santi LLobet. Creative Commons.

El llibre em provoca sensacions contradictòries. Per un banda crec que l’autor aprofita l’argúcia del personatge que dóna a llegir coses «a mig fer» per colar-nos a nosaltres els lectors coses «a mig fer». Però per altra banda he gaudit tant amb tot el llibre (potser excepte el primer conte) que estic disposat a perdonar-li tot.

https://www.flickr.com/photos/135624002@N08/
Barcelona ’15 © giulia calvaruso. Creative Commons.

La vorera hauria pogut ser reunit en un sol volum i funcionar perfectament com un llibre, un llibre una mica peculiar si es vol però funcionaria de primera.

No sé si Joaquim Carbó té intenció de seguir escrivint després d’aquest Testament. A mi em sembla un autor en molt bona forma, tot i no acabar de rematar els llibres dintre del llibre. Si ho hagués rematat tot potser haurien sortit uns 3 o 4 llibres, tot i que La vorera està força acabat coses com la ucronia guerracivilista està amb prou feines esbossada, sobretot a partir del moment que la guerra fa un tomb a favor del bàndol republicà amb una batalla de l’Ebre que va d’una altra manera. Hauria quedat un llibre d’allò més interessant, però requeriria una feina molt complexa.

En definitiva bon llibre amb una mica de regust a despedida, espero que no, i un bon marc per La vorera.

Pedro Páramo / Juan Rulfo

Relectura. Vaig llegir aquest llibre fa anys, força anys, i no vaig entendre pràcticament res. I com que no és un llibre gaire llarg vaig pensar que valdria la pena tornar-ho a intentar. Al cap i a la fi la bibliografia de Juan Rulfo és prou escassa com per no despreciar cap dels seus llibres, o almenys no fer-ho a la lleugera. Em va agradar El llano en llamas i vaig suposar que si els contes m’havien agradat m’ho passaria teta amb la novel·la. No va ser ben bé el cas, tornem-hi que no ha estat res!

© @ChristianBerist.

A veure, potser què parli del llibre. Aquest cop l’he entès més, o almenys he entès algunes coses. És un llibre irreal i Comala (existeix un municipi amb aquest nom, però està clar que no és el mateix) sembla una avant-sala de l’infern, o potser un purgatori o simplement el lloc on anem en morir, molt semblant al nostre però amb subtils i terribles diferències. No busqueu un llibre clàssic i normal, no és això.

Aquest cop me l’he llegit en un dia, pràcticament d’una sentada, crec que és el que cal fer, per no perdre el dèbil fil que ho enganxa tot (si és que existeix que de vegades no ho sembla). Un Mèxic rural, apartat, enganxat a la mort i al desert i a les revolucions i als cacics. Però també un lloc que no és d’aquest món, un món tan semblant al nostre que fa por.

El meu consell és que agafeu el llibre i l’intenteu llegir d’una tacada i al cap d’un temps hi torneu, jo crec que encara hi tornaré una altra vegada més. Sembla mentida que 150 pàgines donin per tant i exigeixin tant. Per fer un emparentament una mica estrany jo ho vincularia amb La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, una altra novel·la en un entorn irreal però increïblement evocador.

El carrer de les Camèlies / Mercè Rodoreda

Un dels llibres de Rodoreda que no són els tres grans. Al llibre de literatura catalana crec que de 3er de BUP Rodoreda era l’autora d’Aloma, La plaça del Diamant i Mirall trencat, tota la resta era coses menors. Amb el temps he descobert que això és un immens error, Rodoreda no sempre és perfecta però el seu pitjor llibre és molt millor que el millor llibre de molts autors. Un llibre pot ser el seu pitjor llibre però no serà mai un llibre dolent, no sé si m’explico. A mi una de les seves «obres menors» com Jardí vora el mar em va captivar les dues vegades que el vaig llegir (potser va tocant una tercera).

I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi. Tenia la sang, i vaig escoltar la vida de la sang, de vegades adormida vermella avall per la seda de la cuixa. Em vaig posar les mans al clatell i vaig tirar tot el pes dels cabells enlaire. La meva pell era tendra i els colzes eren tendres i el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.

https://www.flickr.com/photos/jubilo/
mirror mirror © ·júbilo·haku·. Creative Commons.

El llibre és llarg i de vegades pot donar la sensació que la narració «navega». Hi ha coses que passen sense que pràcticament se sàpiga com i no és fins a una explicació final que es lliguen algunes coses. És una història dura, molt dura. És dura però no explícita, però no estalvia gens de la història de Cecília Ce, la protagonista del llibre que apareix abandonada als pocs mesos ja al principi del llibre, un llast del seu destí que no la deixarà enlairar-se i que la farà arrossegar-se de mal en pitjor. Pobresa, barraques, maltractaments i fer senyors com a sortida i com a manera de sobreviure amb una venta comoditat, però no sempre. Resignada a ser un objecte i a poder tirar mentre als homes els hi faci gràcia, havent d’aguantar-ne tota classe de manies.

Potser l’extensió juga en contra d’aquesta novel·la, i això i la duresa de l’argument fan que sigui un llibre magnífic, però difícil de pair.

Aloma / Mercè Rodoreda

Amb aquesta obra vaig descobrir a Mercè Rodoreda ara fa la tira d’anys, no recordo si va ser a segon o tercer de BUP (sí, sóc dels antics que va fer BUP i COU) fa massa anys. Crec que només l’he llegit dues vegades i aquesta edició commemorativa dels 50 anys de la novel·la (de l’edició revisada de 1969 concretament) és una gran ocasió per endinsar-m’hi per tercer cop (de moment).

No faré el gran descobriment, Aloma és un grandíssim llibre al que no se li poden posar peròs. La construcció del personatge protagonista, els altres que orbiten al seu voltant, una descripció feta amb els elements justos, quasi minimalistes excepte quan toca parlar de flors. Podria fer el paral·lelisme fàcil i dir que els personatges de Rodoreda són com flors, però no seria encertat. Els personatges són soferts i resistents, si els hagués de comparar amb algun element del regne vegetal seria les males herbes o els cactus. Els cactus són plantes que per damunt de tot sobreviuen, et poden punxar si t’acostes massa però també fan flor.

https://www.flickr.com/photos/132295270@N07/
Hedgehog cactus © Renee Grayson. Creative Commons.

Aquesta és la virtud d’Aloma, en cap moment s’aparta o recula… pot no semblar la noia més decidida però si li donen motius farà el que calgui. L’escena-lluita entre ella i la Coral la tinc gravada des del primer cop que la vaig llegir ara ja fa anys, és perfecta és sorprenent i de fet veiem una lluita entre Aloma i el seu revers, que hauria pogut ser la pròpia Aloma amb unes circumstàncies millors (les personatges de Rodoreda pateixen, pateixen molt i sempre, és així).

No vull avorrir, si no l’heu llegit ja esteu anant-hi, és un llibre curt que per extensió pot semblar poca cosa, però és un d’aquells llibres que us acompanyarà sempre. Una novel·la amb aquesta primera frase no és qualsevol cosa:

—L’amor em fa fàstic!

Persecució / Toni Sala

Toni Sala em va enlluernar amb Els nois (o aquí) i em va fer dir una frase que he repetit potser massa cops: no us fieu dels llibres petits. Aquí el llibre no és tan petit però la càrrega que duu és igual de contundent. Aquesta és una marca de la casa, una cosa contundent, dura, sense rèplica… i a partir d’aquí la novel·la.

Això és el que fa Toni Sala, ens deixa anar la bomba a les primeres línies. No hi ha enganys ni maneres suaus de deixar anar una cosa així, per tant ho fa de la manera més simple i més dura possible.

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

Primeres línies i ja ho ha deixat anar. A partir d’aquí la protagonista, una dona a la quarentena, s’haurà de plantejar com afronta això i com es relaciona (si és que ho vol fer) amb aquesta persona en el futur. Com ha arribat al punt d’estar sortint un any amb algú i que al final i per sorpresa et deixi anar això. Era una cosa inevitable veient la seva vida? Un accident? I a partir d’ara, les conseqüencies de les seves accions poden tenir víctimes mortals? Ella o potser alguna altra? I ell, a tot això què pensa ell i com afronta ell això de fer la gran confessió i ser dur a la porta de manera immediata? I la presó? Com va ser la presó?

https://www.flickr.com/photos/connortarter/
Bound © Connor Tarter. Creative Commons.

M’havien vestit, m’havien posat un número i m’havien emmagatemat. Baixava pel riu en un ferri. La llum travessava cada dia la cel·la i el pati com un animal silenciós.

El temps va ser l’experiència i la lliçó del presidi. No era que el sol es mogués pel cel de fora, era la cel·la enganxada al planeta que es movia, amb mi encapsulat. El temps no passava per mi sinó jo per ell, hi navegava i l’habitava. Jo a dintre el temps, jo l’embaràs del temps. Vuit anys a canvi d’aprendre això va ser un bon negoci. Vaig canviar la manera de veure la mort, tot va fossilitzar-se i escampar-se per l’univers.

Estem parlant d’algú que va matar la seva dona, no ho oblidem.

Només la faria passar al davant meu cap a la mort, li cediria el pas, li avançaria la data, normalitzaria la nostra situació i almenys es salvaria un dels dos. Per poder-la matar ella s’havia de morir, només era això. Jo també em moriria, algun dia. Tots ens moriríem. No era tan greu, passar abans, vist en perspectiva.

El llibre alterna punts de vista, el d’ella l’Èlia, el d’ell l’Albert Jordi i altres com la recepcionista de l’hotel on s’allotja quan fuig del rebuig d’ella i on demana ajuda a dos companys de la presó l’Andrés i el Mercury. A la presó ells dos el van agafar com el seu protegit, i ell va entendre que podia canviar el que vindria a ser una violació per prostitució. A més a més aquests dos son especialment racistes i quan l’Albert Jordi els crida ja veiem que les coses aniran de mal en pitjor.

Com amb Els nois els diferents personatges retraten sobretot un món, i les coses que passen i que mantenen la tensió tenen aquesta finalitat «retratista». Fins ara havíem vist l’Albert Jordi reinsertat, que parla de l’assassinat de la seva dona amb total fredor, com un mal moment, està fet i considera que pagat. Però el rebuig de l’Èlia el torna a allò que és i la reinserció sembla que queda aparcada.

https://www.flickr.com/photos/alexindigo/
Maria © Alex Indigo. Creative Commons.

La recepcionista és un dels personatges que m’ha despertat més tendresa. Era hostessa, d’Spanair i quan allò es va acabar un hotel enganxat a l’aeroport li permet mantenir les seves trobades fugaces i quasi anònimes amb altres homes. Però contràriament al que pugui semblar no és cap depredadora sexual, els vol guarir, ajudar, fins i tot si no sembla massa exagerat estimar-los una petita estona i que aquesta estimació els faci bé i els ajudi.

Els homes sols m’ajudaven a suportar la feina. Un cop instal·lats, no trigaven a baixar de l’habitació amb qualsevol excusa. Ja els esperava. Els donava conversa. Dos o tres cops l’any, tenia històries amb ells, molt curtes perquè no es compliquessin. Valia sempre la pena. L’Albert Jordi marxava amb la mateixa mirada d’agraïment que els altres, i em deixava igual de neta per dintre.

No el tornaria a veure més. Els homes eren com els aeroports, tan necessaris com substituïbles.

Té una col·lecció d’amors, o de fantasmes d’amors, no és una depredadora, no busca tirar-se’ls i ja, busca estimar-los i recordar aquest amor. Un amor peculiar, sí, però és el seu.

Els meus amors tornen de nit. Els faig passar a sota el llençol. De vegades venen per sexe, de vegades per tranquil·litzar-me, de vegades per fer-me adormir, de vegades per parlar i riure una mica. De vegades venen per nostàlgia i de vegades perquè no els oblidi. Són els meus ninos, els necessito per dormir. Ens estem abraçats mentre el temps s’escampa i s’acaba. Les llavors que van deixar s’obren i el llit és un jardí amb arbres.

https://www.flickr.com/photos/pslee999/
Night © 白士 李. Creative Commons.

Ja he dit que els «amics» de la presó són uns racistes, homòfobs (i homosexuals) i violadors. I això és quasi el millor que es pot dir d’ells, això no és ni de lluny el pitjor que diuen.

Els meus pares i els teus avis van haver d’aixecar aquest país després de la guerra. Van patir la postguerra i les van passar molt putes per nosaltres, els seus descendents, i no pel primer mico que agafés una barca i vingués remant fins aquí a infectar-nos de sida i quedar-se’ns els euros.

Són uns psicòpates, narcicistes i egocèntrics sense gens d’empatia i amb «raonaments» que sempre els fan quedar bé, uns perles que fa ganes de perdre de vista fins i tot en una obra de ficció. I com es van conèixer el Mercury i l’Andrés?

Vaig conèixer l’Andrés en un descampat de travestis que hi havia al costat del Camp Nou. Abans hi anava molt, als travestis, van ser un descobriment, eren l’eslabó perdut, com si hagués trobat l’animal que li faltava a la naturalesa, com si se l’haguessin inventat expressament per mi. No me n’afartava, eren homes amb el millor de les dones o dones amb el millor dels homes, no ho sé però van dur-me cap als homes de veritat, com el cambrer l’àrea o l’Andrés, van ser la meva salvació, m’hi polia tot el que guanyava, i llavors encara em costava molt guanyar-me la vida.

Una matinada estava fent preu amb la Travela Vargas i hi havia un grup de nanos que ens miraven de lluny i cridaven. Sovint venien aquells imbècils amb les motos a tocar els collonsquan sortien de les discoteques.[…]

—No tinguis por —vaig dir a l’Andrés.

https://www.flickr.com/photos/bruce2405-dblover-/
Just play with us © Romain. Creative Commons.

El vaig agafar per la mà i me’l vaig endur amb la Travela. Una polla envoltada de tia, què mes podia demanar, el nano. Era el mateix que tenia l’Andrés, un cos de nena, com el del meu germà. Li vaig passar la mà per la galta igual que si fos la seva mare, com si jo fos una travesti que no s’hauria vist amb cor de follar-se’l, me’l vaig endur amb la Travela i vam emborratxar-lo, que no va costar gaire, i vam acabar tots tres a casa meva, i en poques hores vaig enamorar-lo, i fins avui. Mai se sap d’on surt l’amor.

Tot això a més a més passa en un moment molt concret, és agost de 2017, mentre el país s’encamina cap a un referèndum d’independència que encara no se sap si es celebrarà o no a l’agost va tenir lloc l’atemptat de les Rambles a Barcelona, tot això és el teló de fons i dibuixa la ciutat aquells dies. És un escenari que a les nostres lletres comença a estar retratat, per bé o per mal seran uns dies que es recordaran o si ho preferiu que duraran anys.

Resumint, un llibre collonut absolutament recomanable al que només li posaria algún «però» per un parell de girs al final de tot que m’han fet aixecar una mica una cella, però tot i així val moltíssim la pena.

Per si calia alguna confirmació que Toni Sala és un tros d’autor que cal seguir sobretot després d’Els nois teniu aquest llibre que ho deixa clar i demostrat mes enllà de qualsevol dubte.

Lectura fácil / Cristina Morales

Anem amb la guanyadora del 36è Premi Herralde de novel·la 2018. La veritat és que Los combatientes em va decebre, així que no em poso a llegir aquesta novel·la amb la millor disposició possible.

No és el mateix, aquí està tot molt millor, però potser no suficientment millor. Tenim a 4 persones convivint juntes amb diferents nivells de discapacitat i a més a més les xaladures pròpies de cadascuna (a més a més de la discapacitat, s’entén). Viuen en un pis tutelat a la Barceloneta i la seva tasca és integrar-se a la societat i demostrar que poden viure independentment sense que la societat feixista els hi controli i censuri absolutament tot el que fan o poden fer o deixen de fer. Tot això entre sessions de control, sessions judicials, novel·les per whatsapp, classes de dansa inclusiva (o integral), discussions sobre la independència de Catalunya entre anarquistes i cupaires i reunions en ateneus llibertaris on es planifiquen okupacions.

Sembla molta teca, i el problema és que és molta teca, 420 pàgines de lletra apretada en un estil dens, de vegades massa dens. La història està bé i té detalls bons i graciosos, però costa arribar a la història.

La part negativa és aquesta densitat, també és una història que avança amb massa lentitud. I és aquesta lentitud i densitat el que em fa desistir a la pàgina 308. Això és una castanya on les parts entretingudes passen sobretot al principi i on cada cop més la novel·la s’enfonsa en un marasme sense gaire sentit, s’emporten la palma algunes reunions en ateneus que m’han fet perdre la paciència i sobretot les classes de dansa descrites fins al detall de manera exasperant. Potser algun expert en dansa en gaudeixi, però a mi m’ha semblat una llauna inaguantable que no aporta gaire res a l’argument. Tinc la sensació de que a aquesta novel·la li sobren la meitat de les pàgines com a mínim. No és entretinguda, no passa bé, té coses bones però no sobreviuen a la lluita amb tota la resta.

Darrerament com més reconeixements té una novel·la pitjor acaba resultant, no sé si extreure’n conclusions.

El Gattopardo / Tomasi di Lampedusa

Cal llegir els clàssics. Aquesta és una de les meves frases, l’altre seria que un llibre concret no és per tothom però que a mi m’ha encantat perquè en això sóc una mica rarot. En aquest cas la frase que s’aplica és la primera, ens trobem davant d’un clàssic, a més a més ben editat en tapa dura, mida manejable i bon cos de lletra, però ja al pròleg la primera pega. Quin sentit té deixar sense traduir del francés un parell de cartes de l’autor que s’hi inclouen? Ho pregunto seriosament. Per més conya en aquelles cartes es tradueix la data i la fòrmula per adreçar-se al destinatari per deixar tota la carta en francés? Quin sentit té? És una queixa recorrent quan en llibres s’abusa de frases en altres idiomes, em sembla fantàstic sempre que es posi ni que sigui en una nota a peu de pàgina la traducció, o si és una cita d’aquelles al principi del llibre, tot i que em quedo igual. I això val també per les poesies que figuren als apèndix, allà en italià… en fi.

Al pròleg m’assabento que Tomasi di Lampedusa no va veure la seva obra publicada en vida, tota la meva solidaritat amb ell. I el llibre està ambientat a Sicília durant la unificació d’Itàlia, un fet històric del que pràcticament no en sé res, aquest enllaç ho explica una mica.

https://www.flickr.com/photos/chrissmallwood/
Sicily © Chris Smallwood. Creative Commons.

El protagonista és un dels nobles, membres d’una aristocràcia cada cop més pobre i menys rellevant, amb un poder que ja no es basa en res tangible. No és factible que aquesta agonia allargui gaire més, sobretot en el context de canvi històric en marxa, i aleshores arriba una de les frases icòniques d’aquest llibre i que s’ha fet servir en moltíssims casos.

Si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gent són capaços de declarar-te la República. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens.

Mentre tot aquest procés avança veiem com Fabrizio va movent els fils del seu poder, de la seva família, sempre atent a les tradicions i al lloc d’on bufa el vent. Tancredi, el seu nebot és un dels «revolucionaris» cosa que ell no veu del tot malament, si guanyen com sembla caldrà estar a bones amb ells. Una de les coses que li toca, com a patriarca, és preocupar-se de possibles enllaços matrimonials.

https://www.flickr.com/photos/michiluzzu/
26082014-IMG_4500 © Michiluzzu. Creative Commons.

Un d’aquests enllaços seria el que uniria en Tancredi amb la filla del Gattopardo, la Concetta, però el gran home de seguida veu que allò no podrà ser.

Estava segur que el noi tenia un gran futur al davant; podria ser l’ariet del contraatac que la noblesa, amb un uniforme nou, podia dirigir contra el nou ordre polític. I per fer-ho només li faltava una cosa: diners. No tenia ni cinc. I per fer carrera política, ara que el nom ja no comptaria tant com abans, en feien falta molts, de diners; diners per comprar vots, diners per fer favors als electors, diners per dur un tren de vida que enlluernés. Un tren de vida… I la Concetta, amb totes les seves virtuts passives, seria capaç d’ajudar un marit ambiciós i brillant a pujar les relliscoses escales de la nova societat? Tímida, reservada i introvertida com era? No, ella no deixaria mai de ser la bonica col·legiala que era, és a dir, una cadena de plom als peus del marit.

La revolució està en marxa, que tot canviï per tal que tot segueixi igual aquesta frase (que només surt un cop en el llibre) el sobrevola, com una mena de lema que en cap moment cal perdre de vista. Per això en Tancredi es casa amb Angelica, filla d’un nou ric Calogero, sense nom ni noblesa ni tradició, però amb diners a cabassos. Els burgesos arribaven al poder sense ser-hi convidats.

Perquè banda, petards, campanes, «zingarelles» i tedèums en arribar, d’acord; però després, la revolució burgesa pujant les escales de casa seva en el frac de don Calogero, la bellesa de l’Angelica fent ombra a la gràcia continguda de la seva Concetta, en Tancredi accelerant els temps de l’evolució prevista, i que a sobre podia guarnit els motius reals amb l’embruix sensual; els escrúpols i els equívocs del plebiscit; les mil astúcies a què havia de recórrer ell, el Gattopardo, que durant tants anys havia esbandir qualsevol dificultat d’una grapada.

https://www.flickr.com/photos/aquilano76/
Garibaldi © Andrea. Creative Commons.

I a tot això alguns detalls de Sicília, és una illa, i això sempre confereix un caràcter col·lectiu (si tal cosa existeix) una mica particular.

Havia entrat en joc el maquiavel·lisme instintiu dels sicilians, que en aquells temps induïa molta gent, generosa de mena, a alçar bastides molt sofisticades sobre bases d’allò més fràgils. Com cirurgians d’allò més hàbils en el tractament però que partissin d’anàlisis de sang u orina errònies, i massa mandrosos per fer-les repetir, els sicilians (d’aleshores) acabaven matant el malalt, o sigui ells mateixos, precisament com a conseqüència de la refinadíssima astúcia que no es basava gairebé mai en un coneixement real dels problemes, o com a mínim dels interlocutors.

Els jocs de Tancredi i Angelica, escapant-se pels mils racons del palau de Donnafugata, racons que ni el mateix Gattopardo coneixia perquè una casa de la que es coneix tot no és un lloc on valgui la pena viure.

Una tarda desenfonyaren d’un canterano amb una pota de menys quatre capsetes de música d’aquelles tan apreciades per la ingenuïtat artificiosa del segle anterior. De les quatre, tres estaven inutilitzades i mudes per culpa de la pols i les teranyines; però la quarta, més nova i més ben tancada en el petit cofre de fusta fosca, consentí que el cilindre de coure eriçat de puntes rodés i les llengüetes d’acer, alçant-se, deixaren sentir de cop i volta una musiqueta gràcil, feta d’argentins aguts, el famós Carnaval de Venècia; ells ritmaren les seves besades als acords d’aquella jocunditat decebuda; i en afluixar l’abraçada quedaren sorpresos de veure que el so havia cessat feia estona i que les carícies que es feien no havien seguit altre ritme que el del record d’aquell fantasma de melodia.

https://www.flickr.com/photos/geraldpereira/
Ballerina II © Gerald Pereira. Creative Commons.

Més sobre Sicília, no sé si el retrat és o no encertat, però complaent no ho és gens ni mica.

A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonen de cap de les maneres és, senzillament, «fer». Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; nosaltres som tan blancs som vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; i tanmateix fa dos mil cinc-cents anys que som colònia. No ho dic per lamentar-me: en bona part és culpa nostra. Però estem esgotats igualment.

I passen els anys, implacables, amb el declivi que comporta la vellesa, i també amb certa lucidesa.

Era inútil pretendre creure el contrari, l’últim Salina era ella, el gegant ensorrat que ara agonitzava al balcó d’un hotel. Perquè el significat d’un llinatge noble rau en les tradicions, en els records viscuts; i ell era l’últim que posseïa records insòlits, diferents dels de les altres famílies.

https://www.flickr.com/photos/lulazzo/
. © luca savettiere. Creative Commons.

Tot un tros de llibre on assistim a l’ensorrament d’un món, lligat a l’ascens del nou estat italià, però igualment inevitable. Un clàssic modern que tot i la monumentalitat es llegeix molt i molt bé, i que enllaça amb altres llibres que retraten aquests canvis en la societat, penso per exemple en Vida privada, de Sagarra, un món que s’acaba encarnat en els darrer especímens, fins que aquests inexorablement moren i no queda res més que un gos dissecat llençat per la finestra a l’espera que els escombriaires el recullin.