Mandíbula / Mónica Ojeda

Nefando em va agradar prou com per intentar-ho amb l’altre llibre de Mónica Ojeda, aquest Mandíbula. Entre el títol i el record que tinc de l’altre llibre em fa una mica de respecte, por no, respecte.

L’estil de l’autora és un pèl rebuscat, una mica barroc si es vol. Un punt de recargolament que per sort no és excessiu perquè sinò seria il·legible. Però un cop s’entra en l’estil les pàgines volen. Com en la seva anterior novel·la les coses més fumudes poden aparèixer en girar la pàgina, sense avisar, i per això la sensació que planen coses molt dolentes per allà sobre no ens abandona. Algunes pinzellades ens posen sobre avís, una mica com la publicitat subliminal, ho llegim i ens sembla que ho oblidem però no, hi ha una persona lligada en una cadira, segrestada a punta de pistola, la història se’n va apartant però cada poca estona hi hem de tornar.

Clara empezó a trabajar en el Colegio Bilingüe Delta, High School-for-Girls, un mes antes del inicio de clases. Le dieron un cubículo en la sala de profesores, la llave para el cajón de su escritorio, una clave para iniciar sesión en una Mac, la contraseña del wifi, una tarjeta para retirar libros de la biblioteca, cuadernos y bolígrafos con el nombre de la institución —además de una taza con el logo del colegio— y un control de acceso al parqueadero privado.

https://www.flickr.com/photos/beryl_snw/
null © Beryl Chan, Creative Commons.

L’ambient en una escola privada de l’Opus per noies de casa bona, una disciplina molt relativa perquè les noies comencen a saber com van les coses i s’adonen que els professors són empleats seus. Quan aquesta idea penetra costarà de fer marxar.

Arrastraron las sillas. Miss Ángela, alias Baldomera, les pidió que las levantaran, pero ellas arrastraron las sillas sobre su voz áurea de Angelus Novus; voz de ángel-dormido-de-la-historia dictando el pasado , aunque inevitablemente empujado por el presente —como las sillas— hacia una promesa de futuro de veintitrés faldas, cinco sonrisas con brackets, tres relojes Tory Burch, veintiún iPhones, trece iPads y un rosario.

https://www.flickr.com/photos/joenuxoll/
130112-Detroit-JN58 © Joe Nuxoll, Creative Commons.

De totes maneres això no és el principal, les trobades a la casa abandonada i les protagonistes explicant històries de por cada cop més inquietants. Històries que van fent del grup de noies una banda cada cop més tancada, més creepy. Aquestes històries vinculades amb un estrany culte i històries similars que corren per internet, un terror que no fa por perquè la realitat és el que sí en fa, una realitat cada cop més inquietant.

Fue entonces cuando Clara se enteró de que Marta Álvarez, su predecesora, había sufrido un preinfarto en medio de una broma perpetrada por un grupo que Ángela definió como “especialmente complicado”. Las chicas se habían puesto de acuerdo para hacer su propia versión del asesinato de la familia Clutter en A sangre fría de Truman Capote —lectura obligatoria de aquel trimestre—, el mismo día en que se les iba a tomar una lección sobre el libro. Cuando esa tarde Marta Álvarez, de sesenta años, entró al aula, encontró a todas las alumnas con sus cuerpos lánguidos en las bancas y con almohadas ensangrentadas bajo sus cabezas. Dos estudiantes permanecieron de pie en el centro del salón, una de ellas con un revólver, y fue en ese momento cuando sucedió.
“La pobre no pudo ni siquiera gritar y se desplomó en el umbral de la puerta”, le contó Ángela. “No le pasó nada, pero todos sabemos que se jubiló por eso”.

https://www.flickr.com/photos/baileysjunk/
Libby died. © Bailey Weaver, Creative Commons.

Hi ha pocs anglicismes però repetits molt reiteradament, suposo que deu ser com parlen les noies de casa bona d’escola bilingüe d’un país com Equador, país que no s’anomena i que podria ser un altre, a mi em recorda el Perú de Bryce i les seves escoles també bilingües també de classe alta. Aquí s’afegeix la particularitat que és una escola només per noies.

“Hay niñas a las que les gusta desafiarlo todo”, le dijo Ángela. “Cosas de la pubertad, no tienes que hacerles mucho caso”.
[…]En su experiencia los chicos solían ser grotescos y físicamente violentos, pero las chicas, a pesar de su apariencia delicada y simple, ejercían una agresividad distinta, aunque igual de cruel que la de los varones. Eran más inteligentes —como solían serlo quienes tenían que diseñar tácticas para sobrevivir en condiciones hostiles— y sabían disfrazar su hambre de violencia con ingenuidad fingida.

https://www.flickr.com/photos/brianboulos/
Untitled © Brian Boulos, Creative Commons.

Además, a pesar de la ausencia de chicos, el coqueteo no desaparecía, y quizás era eso lo que en verdad perturbaba a Clara. Tenía la impresión de que —en algunos grupos más que en otros— las chicas flirteaban entre ellas de maneras muy sutiles, pero sexuales. Se tocaban los senos y las nalgas cuando creían que nadie las veía. Se lanzaban besos volados. Se guiñaban los ojos.

https://www.flickr.com/photos/157116111@N05/
Party Cove © Julie Pereyda, Creative Commons.

Tot i no ser una novel·la de gènere el lesbianisme hi apareix de manera adolescent, atraient i inquietant i prohibit a parts gairebé iguals. L’ambient opressiu no s’acaba en tota la novel·la, els capítols en formats diferents, records, sessions de psicoanalista, i les ficcions que creen les noies soles a la casa abandonada… tot plegat dóna com a resultat una novel·la de terror de les bones, de les que sembla que no han de fer por perquè aparentment no hi ha res terrorífic… fins que es mira amb atenció.

El llibre m’ha agradat molt, però la meva recomanació d’aquesta autora seria Nefando que em va deixar amb més mal cos i tot.

Guignol’s band / Louis-Ferdinand Céline

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Louis-Ferdinand_C%C3%A9line_document_photo.jpg
© Wikimedia Commos, Domini públic.

Llegir un llibre de Louis-Ferdinand Céline no és fàcil, tampoc agradable, o no d’entrada. El cop de puny de les primeres pàgines ens deixa sense alé i és tota una declaració d’intencions que l’autor no estarà per hòsties. A les alçades de la seva vida quan va escriure aquest llibre ja no tenia esperances ni de fer-se el simpàtic ni de caure bé i amb prou feines de ser tolerat. Bàsicament Céline és l’exemple paradigmàtic quan es parla de si es pot ser mala persona i bon artista alhora, ell era un autèntic fill de puta però un gran escriptor, deixem-ho clar des d’ara. I les seves obres Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són imprescindibles (he posat enllaços als llibres en català, com en el cas d’aquest els vaig llegir en castellà, aquest i aquest altre), així en general, veurem si aquest immens llibre mereix la mateixa qualificació.

Si hubieras sido hijo de un rico propietario de plantación en Cuba, La Habana, por ejemplo, todo habría sido una balsa de aceite, pero fuiste a nacer en casa de unos gurruminos, en un rincón todo él asqueroso, conque a sufrir de la casta y la injusticia te tritura, la enfermedad de la tiña babosa, que hace farolear a los pobres diablos tras sus patinazos, sus jindamas, sus taras pustulosas de infernales, tan bajos y tenaces que, al oírlos, ¡dan ganas de vomitar! Mes tras mes, es su carácter, el pringado gratis expía en el potro “Pro deo” su infame cuna, bien amarrado con su cartilla militar, su boletín de voto, su cara de capullo. ¡Tan pronto es la guerra! ¡Como la paz! ¡La guerra otra vez! ¡El triunfo! ¡El gran desastre! ¡Nada cambia en el fondo! la pringa todas las veces. Es el payaso del Universo…

https://www.flickr.com/photos/peadarcrosbie/
The War of the Nations_WW1_097 © O Suave Gigante, Creative Commons. Domini públic.

Amb la reclutació massiva de quan la guerra, el protagonista es veu a Londres, ell està declarat inútil com a ferit de guerra, i els macarrons li van deixant a ell les noies perquè les controli, i acaba sent un dels grans macarres de la ciutat. Més o menys, no és un autor amb personatges que facin res gran, en general.

De vez en cuando se veía pringado, la pasma lo trincaba para guardar la apariencias, como el sarasa de Matthew, pero para decir que era normal, que la Ley era igual para todo el mundo: que todos los barandas debían someterse a ella y que hasta Cascade recibía lo suyo. El sacrificio, ¡y se acabó!… ¡No lo desriñonaban! Raras veces le empuraban a sus socias, en el Yard lo consideraban legal, lo reconocían leal, que se comportaba del mejor modo en sus negocios, sus mujeres volvían a casa a horas decorosas, nunca abusaban de la paciencia, nunca se exhibían en los clubes, nunca indecentes de palabra. El guripa inglés  era ante todo vago, contra viento y marea… con guerra o sin ella… No había que complicarle la vida… si no, mala hostia con avaricia.

Aquest llibre passa millor en tragos llargs, res de deu minuts ara i un quart després, mitja hora llarga i en amunt és la manera d’entrar en aquesta bogeria de text. Amb un protagonista que intenta sobreviure entre el lumpen londinenc i evitar així que el consulat el repatriï i l’enviï al front (tot i estar declarat inútil la possibilitat hi és, i que hi ha punts on la coherència de text és millorable). Tot i que el front no li sembla del tot mala opció quan aquest mateix lumpen el comença a buscar per ajustar algunes cosetes, també hi ha algun homicidi pel mig i tota una immersió en un món delirant des dels ulls d’un personatge també delirant. Si voleu un resum més precís us haureu d’enfrontar a aquest monstre de llibre.

I a mi llegir aquest llibre m’està costant el que no està escrit. És un desvari constant i embogit, el to és més animal que als seus altres dos llibres però el que explica no és ni la meitat d’interessant i això fa que la cosa trontolli i no acabi de sortir-se’n. Vaig passant les pàgines amb la desagradable sensació que m’estic llegint una castanya de llibre quan el que tocaria és llençar-lo a la xemeneia, si en tingués. No eliminaré tota aquesta ressenya, però molt possiblement el llibre porti una etiqueta EVITAR. El vagareig al·lucinat per Londres a la recerca de coses per fabricar una mena de màscares amb un pirat ha estat esgotadorament avorrit. Sí, demencial, però avorrit per la falta de sentit. I després arribo a una part on intenta una mena de ritual hindúxorra (si ell no s’ho pren seriosament jo menys) que com sigui igual d’entretingut faran que deserti del llibre a menys de 200 pàgines del seu final. A menys que el que queda sigui enlluernador el meu veredicte és que Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són dos llibres genials i tremendament recomanables, però aquest és una castanya que no hi ha per on agafar-la, temps perdut.

Acabar el llibre ja comença a ser una qüestió estúpida que només servirà per justificar a posteriori tot el temps invertit en aquest espant. No té gaire sentit, no espero que ho entengueu, és una mica el que em va passar amb aquest llibre, que no podia creure lo avorrit que era, en algun lloc hi havia d’haver alguna cosa bona. Aquest llibre, cap al final de les 400 remunta una mica, no gaire, sembla que torna a haver-hi alguna cosa semblant a un argument. La remuntada, cap a la pàgina 500 sembla confirmar-se, aquest llibre necessitaria una esporgada que el deixés en una extensió de com a màxim la meitat de l’actual per salvar-se. Millora cap al final, almenys es pot llegir bé. La tendència de l’autor a convertir qualsevol cosa en un deliri hi ha moments en que no funciona, i ja està.

Si sou estudiosos de Céline us haureu d’empassar aquest llibre, si no és el cas us el podeu estalviar sense el més mínim remordiment.

Història de La Vanguardia / Gaziel

L’apèndix de llibre de cartes entre Gaziel i Pla em va deixar amb ganes de llegir la Història de La Vanguardia del primer, un volum recuperat per L’Altra amb pròleg del periodista (i polític, però va durar poc) Antonio Baños.

La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, però va començar com tots per servir a un partit, als interessos monàrquics d’España des de Catalunya i com a enemic mortal de qualsevol expressió de catalanisme, de manera fins i tot furiosa.

La història va jugar amb el diari i ha aconseguit mantenir-se fins als nostres dies, segueix sent un diari conservador tot i que els canvis a la societat han fet que cada cop sembli més descol·locat amb la realitat (no és l’únic diari on això passa però sí on és més notori). Pràcticament tot el que és i ha estat La Vanguardia es deu a Ramon Godó Lallana (el primer comte de Godó), que dominava el diari amb mà de ferro i amb qui Gaziel va haver de negociar força per intentar que el diari fos mínimament sensat.

https://www.flickr.com/photos/circasassy/
A soldier’s story of the siege of Vicksburg. From the diary of Osborn H. Oldroyd.. (1885)© CircaSassy, Creative Commons.

Era partidari fanàtic de resoldre tots els conflictes, polítics o socials, amb execucions sumaríssimes. Els obrers eren per a ell només una allau d’anarquistes, bons per encarar-los la guardia civil. Mai no volgué tractar-hi ni fer-los la més petita concessió a gratcient. Els polítics, els odiava tots també, en massa, perquè transigien i parlamentaven. El poder públic, segons ell, era una claudicació abominable des del moment que, per covardia o mala fe, no es determinava a aplicar el règim infal·lible de la garrotada seca.

Les descripcions de l’amo són cruels però sembla que verídiques, aquesta resulta fins i tot tendre. Descriu una visita a casa de l’amo.

Un criadet mal pagat, amb aires de sagristà magre, em deia en veu baixa, mentre s’escorria endins altre cop, com una ombra: “Vea Vd. mismo: debe de andar por ahí”. Volia dir l’amo de la casa. I, en efecte: sense companyia de cap mena —un llibre que li enlairés l’esperit, una música que li espongés el cor, una pintura que li amorosís els ulls; sense un gos, un ocell o una flor, eternament tancat amb la seva immensa dissort i la seva immensa fortuna—, jo el trobava gairebé sempre a la sala de billar, una antiga alcova fosca on només cabia la taula. Damunt d’ella hi havia encès, ni que fos migdia, un enorme llum de llautó daurat. I allí el pobre milionari anava fent solitàriament caramboles i més caramboles, donant tombs i més tombs pels caires del billar, tot ranquejant en la penombra. Com que no em sentia arribar, sovint jo havia d’esperar-me una estoma perquè s’adonés de la meva presència. Feia una llàstima profunda. Era un autèntic personatge de Dostoievski, trasplantat al bon solet i al barri més burguès d’aquella Barcelona on s’estaven podrint les restes de la tradicional monarquia espanyola.

https://www.flickr.com/photos/elcromaticom/
‘La Vanguardia’ (España) Primera portada del diario barcelonés. © Un divertimento de @cromaticom | avatar: M. Eichel, Creative Commons.

Mai tants milions van anar a algú tan miserable, o potser era un acudit del destí posar milions per una banda per compensar les discapacitats físiques (coix, gairebé sord, terriblement miop i amb un defecte a la parla) i el mal caràcter. Com que la correcció política no s’estilava quan Gaziel va escriure el seu llibre el qualificatiu per referir-se a Ramon Godó era: esguerro; d’esguerrat.

He dit que La Vanguardia era més que un diari, les dèries del comte el convertiren en el diari de la burguesia catalana que estava a bones amb Madrid i amb el poder, no va tenir problemes a publicar-se després de la guerra, el que ja és prou significatiu. L’autor del llibre La gran teranyina deia que per esbrinar qui tallava el bacallà a Catalunya era suficient anar repassant les noticies de societat de La vanguardia, pels casaments, i les esqueles, per les defuncions. Gran part de la realitat de Catalunya era la que apareixia a La Vanguardia i tal com hi apareixia, això és així. El secret de la supervivència i èxit del diari va ser una combinació de factors, i també els dos manaments que eren observats sempre i en qualsevol circumstància.

Acatament automàtic a les institucions triomfants
i
Defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

https://www.flickr.com/photos/raulito39/
La Vanguardia ©Raúl González, Creative Commons.

La part on explica la precarietat del treball i que fins i tot el director s’havia de pluriemplear per arribar a final de mes ha estat força reveladora, si això era així en el diari més rentable de Catalunya el panorama dels altres deuria ser esborronador.

Llibre molt recomanable, de fàcil i ràpida lectura i ple d’informació sense resultar una lectura densa o pesada, divulgació de la bona.

Persecució / Richard Unekis

Els llibres de La cua de palla són en general molt bons, però tenen una cosa que no m’agrada gens: un cos de lletra assassí. Jo entenc que el paper era car i tot això, però potser en les edicions dels seus llibre més recents es podria fer servir un cos més llegible.

Aquest llibre forma part d’un lot de llibres de La cua de palla que vaig heredar, que per tant ja porten dues mudances i els hi caurà una tercera, no me’n desfaré fins que no me’ls llegeixi.

Per cert quan parlo de cos de lletra assassí vull dir això, la moneda és de 10 cèntims d’€, o de 0.1€ si preferiu fer servir decimals.

L’autor Richard Unekis (ni entrada a la wiki té, només a IMDb i als catàlegs de biblioteques només apareix aquest llibre) no és un dels grans de la novel·la negra americana, no és un Hammett o un Chandler ni un Jim Thompson (el millor dels tres per mi).

Una trama enginyosa desemboca en un joc del gat i la rata entre dos atracadors que han preparat molt bé el seu cop i el cos de policia que els intenta capturar. Un llibre absolutament trepidant i que fa que no es pugui deixar de llegir un cop es comença, molt i molt recomanable.

El hielo en el fin del mundo / Mark Richard

Si un llibre està editat per la gent de Dirty Works per mi és garantia suficient. Si a més a més és un autor que ja he tastat i em va agradar com Mark Richard només pot sortir bé.

Els escenaris són els aiguamolls de Louisiana, un lloc amb gossos salvatges, serps, óssos rentadors… Aiguamolls i rius que poden ser tranquils o patir crescudes repentines en forma de riades i endur-s’ho tot per davant. I la gent dels contes és gent que s’ha avesat a això perquè no hi ha més remei, les escapatòries són la bogeria o anar a emborratxar-se al bar més proper, no hi ha gaire més. Potser la millor manera de fer-me entendre és amb fragments, aquest del conte que obre el llibre Abandonados:

El tío Basuras es nuestro pariente más cercano con coche y nuestra madre le saca una ventaja de más de medio día a nuestro padre cuando llega el tío Basuras. El tío Basuras llega por el camino a toda velocidad y pasa por encima de todas las mosquiteras, separándolas de sus marcos. Hay un pollo espachurrado en la rejilla del coche del tío Basuras. Ni siquiera apaga el motor cuando el tío Basuras sale del coche y se pone al volante nuestro padre, que retrocede por encima de las mosquiteras y se lanza en busca de nuestra madre-
El tío Basuras se da cuenta de que se ha dejado su botella debajo del asiento del coche. Se va a la cocina y arrasa con todas las estanterías que nuestra madre no había tocado. Luego está en el armario de las toallas del pasillo, amontonando todo lo que saca. Está en la habitación de nuestros padres, abriendo armaritos. Està en el cobertizo, donde abre y olisquea un frasco de gasolina para el cortacésped. Viene el tío Basuras y pregunta: ¿Por dónde se va al pueblo para ir a echar un trago? Le señalo el camino por la carretera. El tío Basuras se marcha diciendo: Y ojito no vayáis a quemar la casa.

https://www.flickr.com/photos/jetheriot/
DSC06931 © J E Theriot, Creative Commons.

Aquest és de Genius:

Genius piensa que su tripa gorda encaja en la zona lumbar de Carol del mismo modo que la cálida corriente del Golfo fluye pegada a la curva espinal de la costa de Carolina. Genius piensa que Carol es el semitrópico caliente y él es el filamento espermatozoidal de corriente achicharrada que busca refugio tierra adentro. Genius finje que el aire en sus pulmones son los vientos alisios del sureste que empujan la corriente del Golfo hacia la playa, meciendo olas transparentes que dejan ver los pies hasta con el agua al cuello. A Genius le gusta cruzar nadando estilo perrito por donde rompen las olas y llegar a donde juegan los delfines nariz de botella. Curiosos y ebrios de peces, los delfines aletean felices contra la gran tripa del Genius, antes de saltar dibujando un arco hacia la corriente del Golfo.
Genius se despierta gordo y feliz, hasta que aparta la sábana de una patada y observa que no es Carol la semitrópica. En lugar de Carol la semitrópica tiene a Barbara la recepcionista. Un litoral de marea fangosa, es todo lo que se le ocurre a Genius cuando mira a Barbara la de recepción. Genius sale al balcón de su habitación, en el motel donde Barbara trabaja, y coloca su gran tripa en la barandilla delbalcón. La verdadera corriente del Golfo parece una franja de cinta gris, más allá de donde rompen las olas, y a Genius le invade la desilusión. Me he vuelto a engañar en sueños, se dice Genius. Qué desilusión, pensar que no soy la corriente del Golfo. Genius sujeta su gran tripa con las dos manos y la estruja como si quisiera que algo saliera disparado por su ombligo. Una tripa gorda consume energía hasta cuando vas como un madero a la deriva como hoy, piensa. Genius vuelve a la habitación del motel a reflexionar sobre el litoral de marea fangosa.

https://www.flickr.com/photos/87744089@N08/
DSC_6812 ©capt_tain Tom, Creative Commons.

I m’aturo en el conte La teoría del hombre, perquè per mi ho té tot en aquest estil de literatura (juntament amb Alegría al estilo de la huerta o Aquí estamos, genial), és el conjunt de coses: amics, colpejats per la vida, deutes, feinetes, dones, traició i un sentiment de que no importa gaire res i que tothom ha de mirar per ell mateix i para de comptar. Aquests dos fragments són de La teoría del hombre:

Lo que nos alteró a todos este verano fue cuando Nuestro Próximo Jefe, el Tarumba, compró la Fonda Sportsman para reformarla y me contrataron para la chapuza del exterior. Charles dijo que conocía al tipo de terceras, por no sé qué conexión rara, y me recomendó pedir el pago por adelantado. Cobré en efectivo y, con el trabajo de exterior y algo de calderilla, para mediados de junio estaba tostado cual botella de cerveza y borracho hasta en sueños. Cuando volvía de trabajar, Charles estaba al teléfono pidiéndole a alguien que no le mataran por unos miserables quince mil dólares, por amor de Dios, y Hazel estaba desnuda en el suelo de su habitación delante del ventilador cuadrado que les compré. Me sacaba una cerveza al porche y contemplaba a los vecinos abriendo sillas desplegables de aluminio junto a los raíles, a la espera del seis-catorce, a la espera de que el tren abriera un surco en el calor y repartiera algo de brisa.

https://www.flickr.com/photos/walterpro/
DSC_4751_pp © Walter, Creative Commons.

[…]Para Hazel la discreción consistía en esperar hasta que Charles estuviera dormido y así el tableteo del Aullido de Medianoche tapaba nuestro ruido; entonces ella se colaba en mi habitación y lo hacíamos nosotros mientras la casa vibraba y las vitrinas gorjeaban y los muebles bailaban y al rugido de la locomotora le seguía el castañeteo de los vagones de carbón al superar un desnivel en los raíles junto a nuestra casa. Desde la cama podías contar los vagones por el triqui traca, casi todos los trenes tenían unos doscientos, así que yo llevaba la cuenta más o menos y me apresuraba en terminar con Hazel antes de que nos quedáramos sin tren, antes de la súbita ráfaga silenciosa del último vagón y furgón de cola, y entonces Hazel se desviaba al váter y yo me apoyaba en la pared de cartón a oler mi aliento a cerveza y a pensar en oraciones para rezar, pero me dormía antes de poder rezarlas.

https://www.flickr.com/photos/robdammers/
Empel-Rees PKP Cargo 189 205 met Poznanshuttle © Rob Dammers, Creative Commons.

Un recull de contes contundent, i també desconcertant, i perfectament emparentat amb aquest estil sureny que caracteritza els llibres de Dirty, una perfecta introducció per aquest autor, si sou més de novel·les aneu a Casa de oración nº2.

En braços del pare / Àlvar Masllorens

Darrer llibre d’Àlvar Masllorens, autor de qui ja vaig ressenyar El so inaudible de les estrelles, anem a aquest llibre acabat de sortir del forn.

El narrador ens situa a grans trets, com en un quadre primer es fan els traços principals i després es van bastint tot sobre aquestes línies mestres. Sabem que hi ha una ruptura, i després omplim el perquè i el com. En coses com les relacions humanes és més útil buscar el com, el perquè moltes vegades es fa més escàpol i realment no fa gaire falta.

Deixa’m.
I això volia dir ara mateix i per sempre.

https://www.flickr.com/photos/bartbooms/
Breaking up is hard to do. © Bart Booms, Creative Commons.

La seva dona és la Joana, però es separarà i apareixerà una altra dona, la Maureen. Tot i que al principi no sabrem la cronologia exacta, va aparèixer quan el matrimoni encara funcionava o just després? No sembla que ella provoqués la ruptura, sembla que va succeir sense una raó clara i contundent, més per desgast.

Trobar-te llegint el mateix llibre que una altra persona és relativament habitual. Si és de poesia, les probabilitats minven exponencialment i si, al damunt, és d’un autor més aviat minoritari, aleshores la possibilitat és gairebé remota. Una casualitat quasi austeriana va fer que la mestra d’anglès, la Maureen, posés al capdamnunt de tots els seus papers el mateix llibre que jo tenia també sota la taula: Into footnotes all their lust (Tot el desig a peu de plana), de Sam Abrams, en edició bilingüe. L’havia comprat la tarda abans a la Laie i, el llibre, encara no l’havia començat a llegir. Amb la Maureen vam mirar-nos, primer sense dir res, i després vam posar-nos a riure, conscients d’aquesta dosi de probabilitat infinitessimal. Li veia només els cabells, vermells, il·luminats pel sol des del darrere, i un somriure ample, franc. Fins aleshores la relació amb ella era cordial però no havia hagut cap mena d’acostament. Jo no sospitava que pogués interessar-li la poesia i, menys encara, no tenia ni idea que en fos una gran lectora i que n’escrivís assíduament. Vaig anar-ho sabent després, a poc a poc, com totes les coses que l’atenyen, de les quals te’n van donant tastets perquè de cop no puguis absorbir una dosi massa gran, no fos que et fes mal.

https://www.flickr.com/photos/maikelnai/
Clarita Lisboa 4 © n4i, Creative Commons.

La Maureen treballa com a professora d’anglès a la mateixa escola on el protagonista fa classes de dibuix i d’història de l’art, una ocupació que li proporciona un sou per dedicar-se a la seva passió de debó, la pintura, un món on es comença a fer un nom (per total incomprensió de la seva dona, la Joana).

L’enyor. L’enyorament que t’esqueixa per dins, a conseqüència d’una pèrdua imposada, que no has triat, que et ve donada per la decisió de l’altra, que ja no vol acompanyar-te, bressolar el teu ésser mentre us compartiu. Com s’estronquen aquelles carícies amb què et prodigaves, aquells besos que els teus llavis han madurat curosament per a la trobada amb els altres llavis, la set insubornable de la teva pell que frisa per ser a recer de l’altra pell, en la trobada improbable dels sexes que ja no tindrà lloc, en el nuar-se de dits d’unes mans que, jugant, van a l’encontre d’altres mans, assedegades de tu, d’aquell frec a frec on els capcirons esdevenen els més ardits peons que es lliuren fins a deixar la vida de banda, si cal, extenuats pel fragor de la batalla. Quan l’alè entretallat mussita prometences eternes amb el convenciment més ferm d’una absoluta veritat, certes, credibilitat.

Hi ha la nissaga familiar del protagonista i la família amb els seus germans i els seus fills, que sospiten la ruptura quan ni els pares la tenen gaire clara encara. Tot això esbossat, sense detalls massa concrets ni genealogies farragoses, la dosi justa per no anar perduts.

El llibre té dues parts, la primera, força llarga titulada Joana i la segona ja molt més curta Maureen. I tot i que el protagonista pivota al voltant d’aquestes dues dones no les pot retenir. No se’ns explica el perquè, és així i ja està el protagonista en pateix les conseqüències com si fos un espectador i no un dels participants, em venen ganes de dir-li que faci alguna cosa.

https://www.flickr.com/photos/kareneliot/
DSC06089 © Karen Eliot, Creative Commons.

Anem a les coses negatives del llibre: una part del final, el que podria ser el clímax de la segona part m’ha semblat forçat, no és completament inversemblant però sí forçat. I després el que ja he comentat del caràcter del protagonista que sembla no tenir ganes de decidir  res, o no poder, i això fa que ens quedem com a espectadors d’uns fets que sembla que no vagin del tot amb ell. Això ja passava una mica en el seu altre llibre i recordo que també em va estranyar, però aquesta és una apreciació completament subjectiva. Hi ha personatges que per la manera de fer em costa de sentir-hi empatia, aquest és un.

És un molt bon llibre que es pot llegir pràcticament d’una sentada, i crec que s’ha de fer així. Una sentada, us hi submergiu, i ja. Però quan acabeu no guardeu el llibre a la prestatgeria, deixeu-lo a mà, aneu-lo rellegint a estones, assaborint-lo.

La revuelta del pueblo cucaracha / Óscar Zeta Acosta

Després d’Autobiografía de un búfalo pardo volia més coses d’Óscar Zeta Acosta, i així vaig arribar a aquest llibre.

Marcadament autobiogràfic el protagonista/autor comença a interessar-se pels moviments de lluita pels drets civils dels chicanos, un moviment que la policia del moment equiparava en perillositat social als panteres negres.  Després de les lluites pels drets de les persones negres els chicanos eren l’altra gran minoria marginada al país. Una minoría de la que l’autor en forma part. I un poble al que com un dels seus es permet anomenar “pueblo cucaracha”, que no és un nom bonic precisament.

Cuando vine por primera vez a Los Ángeles en enero del 68 no tenía intención de dedicarme a la abogacía ni de enfrentarme a nadie. Solo estaba ansioso por dar con “LA HISTORIA” y escribir “EL LIBRO”, con el fin de partir a las tierras de paz y tranquilidad donde la gente de dedica a jugar al voleibol, aspirar humo y perseguir rubias estupendas.

Por primera vez en trece años ya no estaba gordo. Habían desaparecido la grasa y la tripa, la papada y las piernotas. De hecho, estaba prieto y fuerte, duro tras un invierno de esquís, fuerte por haber levantado traviesas ferroviarias de cuarenta y cinco quilos cubiertas de alquitrán. Ese invierno habíatrabajado en las montañas de Mofo, Georgia, dándome una auténtica paliza como traquero, un tipo que se dedica a martillear barrotes de treinta centímetros con una almádena de siete kilos. Ya hacía unos meses que andaba limpio de drogas y alcohol. Ni whisky, ni vino, ni cerveza. Nada de ácido, hierba ni hachís. Mi cuerpo se había convertido en una roca y, más importante aún, tenía la mente clara. Podía ver de nuevo. Podía dar con mi historia, engordar otra vez y vivir como un rey. Se trata de un círculo disparatado, pero aquí estoy.
https://www.flickr.com/photos/paulwasneski/
Chicano Park © paul.wasneski, Creative Commons.

La sobrietat pràcticament només apareix mencionada en aquest fragment, l’autor té afició a totes les drogues, principalment les pastilles, i els porros i l’àcid i l’alcohol, no fa fàstics a res. El llibre se centra en la lluita: acampades de protesta, manifestacions i judicis per intentar treure de la marginalitat a tota la comunitat chicana dels Estats Units, especialment nombrosa a la part est de Los Angeles que va acabar esdevenint l’epicentre del “poder pardo”. En el seu paper d’advocat podia fer molt per lluitar conta les injustícies que patien quan anaven als tribunals.

L’autor a més a més es presenta a les eleccions a sheriff de Los Angeles (amb la idea de eliminar la policia). No només discutia durant els judicis (guanyant-se estades a la presó per desacatament), pretenia assolir el poder, sense gaires esperances però la possibilitat de fer-ho d’acord amb les regles hi era, volia entrar en el sistema per destruir-lo des de dins,  la “perillositat” d’aquest grup era evident:

Roybal se encuentra a varios asientos de distancia. Me saluda con la mano en medio del alboroto. El pateo, el estrepitoso, vociferante y ensordecedor estruendo de la multitud rinde su exceso de exaltación no a mí sino a la idea de un hombre cucaracha tocándole los huevos al hombre blanco y saliendo impune.

https://www.flickr.com/photos/alonzo/
power_1123134053 © Alonzo, Creative Commons.

La seva lluita recull adhesions, algunes d’aquestes adhesions tenien més a veure amb el postureig que amb un compromís sincer, estem parlant d’uns moments on la policia de vegades carregava contra manifestants amb foc real. La possibilitat d’anar a una manifestació i acabar ferit de bala o mort hi era, així com la possibilitat de ser jutjat en un procediment especialment penós.

—¡Chinga tu madre, cabrón!… Estoy aquí para deciros que estáis jodidos. ¡No tenéis ni idea de lo que estáis gritando! ¡No tenéis ni pinche idea de lo que estáis pidiendo! ¿Os dais cuenta de que cuando llegue el momento…?, y llegará, creedme… cuando estallen las llamas, cuando los cerdos vengan a por todos nosotros, ¿qué vais a hacer? ¿Os esconderéis detrás de vuestra piel? ¿Detrás de los colores de vuestra facultad? ¿Les diréis a los oficiales que os arresten, que estáis con los rebeldes? ¿Os uniréis a los chicanos y a los negros? ¿O volveréis a casa corriendo con vuestros papás en Beverly Hills, en Westwood o en Canoga Park? ¿Estaréis con nosotros cuando la cosa se ponga fea?
—Oye, tío, ¿Por qué no cortas ya? —me dice el de la barba pelirroja.
La cosa se está poniendo fea.
—¿Os dais cuenta de que tendréis que cargar contra vuestra mamaíta? ¿Os dais cuenta de que vais a tener que degollar a vuestro tío? ¿Seguro que estaréis dispuestos a hacerlo? ¿Pensáis que podéis sacrificar a los vuestros? Lo dudo. Lo dudo mucho.
—¡Va, que te jodan, imbécil!

https://www.flickr.com/photos/45958601@N02/
Neighborhood Pride Mural © joey zanotti, Creative Commons.

Però el retrat que feia Zeta de la lluita era real, hi va haver ferits, i morts, i condemnes a presó en judicis molt dubtosos. A dia d’avui m’agrada pensar que la cosa ha canviat, tot i així tan els afroamericans com els mexicoamericans tenen majors taxes de pobresa, d’abandonament escolar i de delinqüència. Hi havia motius per la lluita. Podem discutir si el métode va ser el millor, però no hi havia gaire més alternatives.

La vida és vella / Jaume Cela

Primer llibre que llegeixo de Jaume Cela, a vore què tal. Per cert, no hi ha error en el títol d’aquesta entrada o del llibre, parla de la vida vella, no pas bella.

Tenim contes protagonitzats per persones molt grans, tant dones com algun home i que aprofiten aquest estar a prop del final per fer repassada de les seves vides, de les coses que els fan sentir orgullosos i de les que no, de quan han fet mal als que els estimen o els hi han fet mal a ells o elles i de les seves dèries o aficions particulars com poden ser els bolets o el cinema o que els llepin. Combinació de records i d’una certa pressa per deixar les coses tancades i resoltes i no deixar-se res al tinter ara que saben que la fi s’acosta, jugant amb aquesta compulsió de la gent gran d’explicar la seva vida a poc que un els hi doni peu. És un plantejament dur, però realista, no se’ns intenta vendre una vellesa idíl·lica i plena de pau.

Un clàssic de la vellesa, i en aquests contes, són els fills i les seves sortides, i el xoc generacional, almenys dos contes comencen així.

https://www.flickr.com/photos/maotx/
2010 vacation travel 022 © maotx, Creative Commons.

No ens venen el fill gran i la jove a dinar i ens diuen com aquell qui res: Papes —quan comencen amb el papes vol dir que arriba una tronada—, ens hem fet nudistes. La dona i jo ens mirem de cua d’ull, sense aixecar el cap del plat i no diem paraula. Jo penso, i estic segur que la dona també, que estem pagant algun pecat comès en una altra vida, amb aquest fill que ens ha sortit una mica girat de voltes i aquesta jove que, enlloc d’adreçar-lo, l’anima a fer totes les bestieses del món.

Si la confessió va seguida de la petició que els acompanyin a passar uns dies en un càmping nudista ens podem imaginar els pobres pares i el seu trauma pensant què coi contestar; o els pares d’aquest altre conte que també han de batallar amb una altra vocació.

https://www.flickr.com/photos/francille/
IMG_2767 © mari.francille, Creative Commons.

Qui el va parir! Mentre prenem el cafè d’havent dinat ens diu que vol ser poeta! Poeta!, m’exclamo i afegeixo més vermell que un tomàquet dels d’abans: on s’és vist que aquesta feina doni per viure. I aquesta raresa de fill m’ha tocat a mi a la ruleta de la vida, a la tómbola de l’existència, com cantava la Marisol.

Els contes es llegeixen molt bé, l’única pega és que potser fent servir la primera persona els estils de cada conte haurien de ser més marcats i més diferents i no tan uniformes. Posats a posar-hi pegues aquesta seria la meva. I un avís, el llibre va de menys a més, els contes van guanyant en intensitat i el seu particular sentit de l’humor, penseu-hi si comenceu el llibre i els primers contes no us fan del tot el pes.

L’herba de les nits / Patrick Modiano

Després de Records dorments m’hi torno a posar amb Patrick Modiano. No em va dir res aquella història però l’estil em va encantar, i això és confirma només obrir el llibre. Una història que comença preguntant-se si la ha viscut realment i que va rescatant a través dels records i de les seves notes. Aquesta dèria per apuntar sembla comuna a molts escriptors, encara que ara només sigui el protagonista no costa imaginar-se el propi Modiano apuntant coses per després recordar o reconstruir coses, les coses escrites romanen, verba volant scripta manent.

No, no ho vaig somiar. N’és la prova que conservo una llibreta negra plena de notes. Enmig d’aquest emboirament, necessito paraules precises, i consulto el diccionari. Nota: Breu apunt que home escriu per recordar-se d’alguna cosa. Per les pàgines de la llibreta se succeeixen noms, números de telèfon, dates de cites, com també textos curts que tal vegada tenen alguna cosa a veure amb la literatura.

https://www.flickr.com/photos/barnimages/
Closed moleskine © barnimages.com, Creative Commons.

Així doncs, un diumenge d’octubre a última hora de la tarda els meus passos m’havien conduït en aquesta zona, que qualsevol altre dia de la setmana hauria evitat. No, en realitat no es tractava de cap pelegrinatge. Però els diumenges, sobretot cap al vespre, i si estàs sol, obren una bretxa en el temps. N’hi ha prou d’esmunyir-s’hi.

Una història de records amb la que intenta treure l’entrellat d’una història, una història d’amor, un nom de noia, no deixen de ser els elements de les novel·les de sèrie negra, un gènere amb el qual l’autor flirteja amb aquest llibre.

https://www.flickr.com/photos/141278681@N04/
20 – Paris – Sunday afternoon © Marty C, Creative Commons.

No n’havia apuntat ni el nom ni l’adreça a la llibreta negra, per la mateixa raó que evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida, per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos.

Potser és per això que diu, però observo en la narració una certa fredor, com una distància, això per mi és el que matava Records dorments, aquest llibre és molt més rodó i aquest estil més neutre afavoreix que la història flueixi. Tot el llibre recordant la seva història amb Dannie, amb els personatges de l’Unic Hôtel, intentant reconstruir què va passar i sobretot què se’n va fer. L’estil de Modiano posat al servei d’una història és una passada.

El conte de la Serventa / Margaret Atwood

Primer llibre de Margaret Atwood, i tampoc he vist la sèrie, però tot el que n’he sentit són meravelles.

La societat que presenta fa por, i els efectes d’aquesta societat en la gent són encara més aterradors. Els records d’una època passada són escadussers però persistents. El món que se’ns presenta és una teocràcia totalitària, com una barreja del pitjor de la Xina de Mao, l’URSS d’Stalin i llocs tan defensors dels drets humans i de la llibertat com Aràbia Saudita o Iran, i amb un sistema de classes o castes que fa semblar una broma l’Índia. I tot això als Estats Units d’Amèrica, acolloneix o no? La veritat és que posa els pèls de punta.

La nit és meva; és el temps que tinc per a mi per fer el que em vingui de gust mentre no faci soroll ni em bellugui, mentre m’estigui quieta i estirada al llit. No és el mateix estirar-se que tirar-se. Tirar-se al llit és deixar-s’hi caure amb força; potser d’aquí ve l’expressió “tirar-se una dona” que feien servir abans els homes. Però parlo per parlar, perquè no sé què deien abans els homes en realitat; només em puc guiar per les seves paraules.

Estic estirada a l’habitació, doncs, sota l’ull de guix del sostre, darrere les cortines blanques, plana sota el llençol pla, i m’evadeixo del temps que em toca viure. Fujo del temps; tot i que el temps és això i no en puc sortir.

La nit, en tot cas, és el meu temps lliure. ¿On puc anar?

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Hi ha la protagonista, que forma part de les minyones, unes minyones que tenen una capacitat que comença a escassejar, poden tenir fills i de fet hi estan obligades, el fill no el tenen amb qui elles volen, el tenen amb qui toca, no poden fer res soles i sempre van acompanyades d’una altra companya o custodiada per guardians. Tot el que hi havia abans era dolent, era pecat, era heretgia i luxúria, però ara estan en el bon camí i fan el que han de fer i el que els toca. Pot semblar marcià però no fa pas tant coses com la sección femenina defensaven coses semblants, i el rol de les dones en molts països musulmans extremistes doncs no és que sigui gaire millor. Com pot ser que això s’esdevingui en un país com Estats Units? Només cal recordar quin és el president actual del país, per exemple. Per exemple Iran era un país amb una classe mitja culta i liberal fins que la revolució islàmica va acabar amb tot allò i va cobrir el país de burques negres. Els totalitarismes han estat una de les formes de gobern més exitoses al llarg del temps si entenem l’èxit com la supervivència, potser és allò al que estem destinats i l’excepció és el que tenim ara.

La protagonista recorda la seva vida d’abans i també el procés de formació a càrrec de les “Tietes”, aquests flashbacks ens faran entendre com s’ha anat d’un extrem a un altre i s’ha convençut a la gent que és el millor i que no hi ha alternativa possible. Sobretot això, és igual si el sistema és el millor o no, és l’únic possible, canviar-lo és inviable, aquesta és la idea mortífera en tot això, la inutilitat de resistir-se, de lluitar.

Treballava en una biblioteca, no en la gran de la Victòria i la Mort, sinó en una de més petita.

Treballava copiant llibres en disquets d’ordinador per reduir l’espai d’emmagatzematge i els costos de reposició, segons deien. Ens anomenàvem disqueteres a nosaltres mateixes, i de la biblioteca en dèiem discoteca per fer broma. Els llibres ja copiats havien d’anar a la trituradora, però jo de tant en tant me n’emportava algun a casa.

https://www.flickr.com/photos/tomedgington/
We Love To Play Scrabble © Tom Edgington, Creative Commons.

A mida que anem llegint el llibre tenim la sensació que això no és ciència-ficció, que és completament real, és el que passa amb els bons llibres del gènere, que són esfereïdors i resem perquè no sigui profètic, com 1984 o Farenheit451 o tants altres… Una sensació que també vaig tenir llegint Submissió, aquest pensament de que això que se’ns planteja no pot arribar a passar, però hi ha el dubte, i si sí?

https://www.flickr.com/photos/actualitte/
Margaret Atwood – Foire du Livre de Francfort © ActuaLitté, Creative Commons.

El punt genial del llibre el donen els records de la vida d’abans i com es va passar d’una situació que coneixem perfectament a una situació que ens posa els pèls de punta només de pensar-hi, sobretot si pensem en les coincidències i que una situació així no és tan impossible, de fet en alguns punts estem esfereïdorament a prop.

Però tot i l’opressió sempre hi ha una resistència, gent que intenta organitzar-se, però la lluita és completament desigual. Menció especial a la referència al ferrocarril subterrani, en aquest cas una xarxa de gent que es juga la vida per portar dones al Canadà, com una repetició de la xarxa que ajudava els esclaus fugits a escapar a països abolicionistes o fins i tot al Canadà mateix. Curiosament el Canadà sempre ha estat un refugi per alguns del seus veïns del sud, ho va ser pels esclaus fugits, pels indis americans, pels que no volien lluitar a la guerra de Vietnam, paradoxalment els primers estatunidencs que volien lluitar conta Hitler creuaven la frontera per allistar-se al Canadà que per la seva particular relació amb el Regne Unit hi va entrar en guerra força abans.