L’ofici / Serguei Dovlàtov

Ja quasi està, amb aquest llibre només em falta El compromís i hauré llegit tots els llibres de Dovlàtov publicats per LaBreu.

Aquest llibre no és com els altres, o no ben bé. Aquí el tema és descaradament ell, que en altres llibres també però així com abans podíem dir que eren textos en gran part autobiogràfics aquí és la totalitat. No hi ha una ficció interposada, l’autor ens parla directament des d’aquest assaig-reflexió.

Serguei Dovlàtov va tenir molts problemes per publicar, les circumstàncies a l‘URSS no eren propícies, l’ambient literari estava completament ofegat i marginat, només un estil molt concret tenia alguna cabuda, un estil a l’extrem oposat del que feia ell.

Em vaig asseure, vaig escampar els retalls d’aquell butlletí. Els vaig rellegir. Vaig decidir deixar de banda l’honor durant u temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat “Per encàrrec”. Dos plecs d’un nyap vomitiu i dolçàs.
Hi sortien un periodista innocent i un obrer escarrassat. El periodista feia preguntes idiotes, seguint un esquema. L’obrer es carregava l’esquena a consciència. Sincerament, no en recordo gaire els detalls. Em faria vergonya rellegir-lo.
A “Nevà” van llegir el relat i el van refusar. En Lerman em va donar explicacions:
—És massa bo per nosaltres.
—Però si no pot ser més dolent —vaig dir.
—I tant que sí. No és habitual, però hi ha coses pitjors. Si te’n vols convèncer, fulleja la revista “Nevà”.
Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre’m l’ànima al diable i què n’haiva tret? Doncs n’havia tret que l’hi havia acabat regalant, l’ànima, al diable.
Que hi pot haver res més oprobiós que això?

Relats, articles, o fins i tot cinema, no va deixar d’intentar res, però la maquinària de l’estat no en deixava passar ni una. No estem parlant de la URSS de les purgues i d’Stalin, la cosa era més laxa però tot i així estava molt lluny del que s’entenia per llibertat als països occidentals. Fes el que fes, topava amb l’omnipresent estat.

https://www.flickr.com/photos/neubert_lacy/
NIght on Nevskii Prospekt © Michael Neubert, Creative Commons

L’Aristàrkhov em va proposar que escrivís el guió per a un documental sobre Ivan Bunin. S’acostava l’aniversari d’aquest Premi Nobel.
Vaig trucar a l’Àriev, un col·lga filòleg que no sabia on caure mort. Vam escriure plegats un esborrany de setze pàgines. Estàvem embadalits amb la nostra creació. Hi havíem formulat amb precisió les premisses ideològiques. Perquè Bunin no deixava de ser un emigrant. Havia fugit dels comunistes i havia mort a l’exili. I, malgrat tot, era un clàssic de la literatura russa. Un dels quatre Nobels russos.
Vam inventar-nos el concepte de repatriació espiritual de Bunin i en vam quedar ben orgullosos. En mencionar l’imminent centenari de l’autor, vam apel·lar a l’orgull nacional. Vam guarnir l’esborrany amb fragments ja enllestits del que havia de ser el guió final. Per acabar, vam manifestar la nostra humil disposició a visitar França per investigar detalladament l’arxiu de Bunin.

També va deixar Leningrad i va marxar a Tallinn, en aquell moment encara a la URSS, el perquè no el tenia gaire clar ni ell mateix, li calia moure’s.

Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?
No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.
Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.
Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.
A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.

https://www.flickr.com/photos/kishjar/
Untitled © kishjar?, Creative Commons

Aconsegueix una feina, publica articles, i de vegades a fer la selecció, oblidant el seu criteri o qualsevol criteri que tingués a veure amb la qualitat, havia de fer el que li havien fet a ell abans.

Al principi actuava amb més o menys honradesa. De la pila de paperassa, en treia manuscrits talentosos i els feia arribar a Direcció. Sempre me’ls tornaven amb repugnància. De mica en mica, vaig començar a fer com els meus col·legues de “Nevà”. Des del primer moment, ja etzibava a un autor jove:
—Noi, deixem-ho córrer. No ho deixaran passar…
—Però si publiqueu qualsevol cosa!
Sí, publicàvem qualsevol cosa. Però tampoc no havia de plegar cada vegada que un relat mediocre apareixia a “La Foguera”!
En resum, la meva activitat editorial no va destacar per grans gestes.
En aquella época, la revista havia perdut irremeiablement la superioritat.

Els seus “Solos per a Underwood” (per la marca de la màquina d’escriure) són petites joies que van apareixent, sovint deslligades del que s’explica a cada moment.

Solo per a Underwood
En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:
—Què és aquesta conya del paper de vidre?
El treballador va contestar:
—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…
Doncs al treballador van concedir-li una habitació, imagineu-vos. I el director no es va separar mai més d’aquella carta. L’ensenyava a tothom durant la conferència del Partit a l’Institut Smolni.

https://www.flickr.com/photos/jsome1/
Typewriter lost in landscape © Feliciano Guimarães, Creative Commons

I el seu final a la URSS, quan ja va veure que l’única alternativa era marxar, aprofitar que donaven visats i fugir. Ell tindria llibertat i la URSS es treuria de sobre algú incómode, absolutament irrellevant però incómode. Això sí, el detall que es consideri com a literatura il·legal les seves obres no publicades és d’un cinisme que faria riure si no fos per plorar.

Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.

I els Estats Units, i una vida que no era fàcil per un periodista, la demanda de periodistes russos era més aviat molt limitada (no pas inexistent), a més a més mai va aconseguir un domini de l’anglès, literàriament seguia fent servir el rus.

La meva vida als Estat Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.
Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.

La primera part del llibre és com a la URSS era un autor silenciat, i la segona és la seva vida als Estats Units, a Nova York, amb una sensació que acabaria sent profètica:

https://www.flickr.com/photos/762_photo/
New York East River Panorama : 1970 ©CAPTAIN ROGER FENTON 9th.WEST MIDDLESEX VRC. 1860, Creative Commons

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.
No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.
Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.
Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.
Em va l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisica i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.

I les cuites dels exiliats per trobar feina, a les dones se’ls donava molt més bé, mentre que els homes que a més a més eren de lletres doncs tenien que buscar la manera de fer alguna cosa amb un domini de l’anglès força precari (no és una cosa tan infreqüent), això sí amb aquestes limitacions les feines a que poden optar no són pas les millors.

—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.
—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?
Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:
—Amb què et penses que les peixen? Amb ratonlins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…
La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:
—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?
—Per què hi he de compartir res? Em puc portar els plats de casa…

Finalment tenen la idea de muntar un diari rus a Nova York, ja n’hi havia, de fet a Nova York hi va anar una comunitat russa molt gran, al barri de Queens sobretot.

Els aventurers són persones permanentment insatisfetes. Han acabat als Estats Units per casualitat. Un es va barallar amb la dona i se’n va anar. Un altre va tenir ganes de sentir Dizzy Gillespie. O d’escopir al Hudson des d’un gratacel, posem per cas.
Tot això és acceptable. Però també toca treballar. La qual cosa per a molts result una autèntica sorpresa. Encara bo que als Estats Units es pot ser un paràsit de l’Estat. De manera que la majoria d’aventurers viu dels subsidis
Els meus amics i jo pertanyem al corrent artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artites, editors, historiadors de l’art, periodistes. Vam marxar perseguint la llibertat creativa. I molts de nosaltres hem actuat a consciència. Però no tots. Si donés llibertat creativa a un gall, continuarà fent quiquiriquic.
Ens ho pasem malament. El més habitual és que no sapiguem anglès. No volem canviar de professió, naturalment. Sentim un noble pudor de cobrar els subsidis.

L’adaptació no va ser fàcil, la llibertat i els ideals estan bé, però no donen de menjar. L’aventura del diari rus va anar d’aquella manera, però quan ja no tenia cap confiança els seus escrits van ser traduïts i la traductora va enviar un relat a The New Yorker, i tot va començar. 

https://www.flickr.com/photos/maiabee/
The New Yorker © Maia Valenzuela, Creative Commons

—Aviat tindré l’esborrany enllestit. N’hi enviaré una còpia.

—Per què? —vaig preguntar—. No llegeixo l’anglès.

—No li interessa la traducció? La pot ensenyar als coneguts.

(Com si els meus coneguts fossin Hemingway i Faulkner).

—Val més que l’enviï a alguna revista…

Sincerament, no em feia gaires il·lusions. Dificilmente seria una bona traducció. Perquè els personages dels meus relats són tots convicts, estraperlistes i bohemia borratxos. Parlen tots  en un argot salvatge. La major part del text no l’entén ni la meva dona. O sigui que ja pots comptar una jove nord-americana… Per exemple, com es poden traduir expressions com aquests: “fer trumfos a cop de llufa” o “ser un caguetes de pura sang” o, posem per cas, “una persona és una persona, però tu ets un cap de fava rodona”, etcètera.

Amb els diners i una petita fama Dovlàtov va poder donar sortida a les coses que ja tenia escrites. Després de décades sent un escriptor silenciat per fi es podia expressar lliurement, ara només el mercat i els editors decidirien si sí o si no. Malauradament el seu èxit va esclatar de forma incontestable després de morir el 1990, va aconseguir ser un autor molt llegit a Rússia.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

El llibre m’ha agradat. No és el millor llibre per introduir-se al món dovlatià, però us agradarà si els seus altres llibres us han agradat. Com he dit abans aquí l’autor ens parla directament. Podria dir allò tan pedant: “aquest llibre ens permet desxifrar Dovlàtov.  Seria mentida, Dovlàtov no necessita ser desxifrat, no és autor difícil ni obscur, el que llegim és el que hi ha, amb els seus matisos, la seva mala baba, la seva tendresa, tot això. Els textos es presenten sols quan algú els llegeix i el millor per entendre Dovlàtov és llegir-lo.

L’única por que tinc és que aquest és el tipus de llibre que es sol publicar quan una editorial vol “rematar” un autor, després de la ficció el llibre més assagistíc, i així tancar un conjunt. Espero que aquesta no sigui la idea de LaBreu i que segueixin publicant Dovlàtov que ara ja només em queda El compromís per haver-ho llegit tot.

Coche / Harry Crews

Els llibres de Harry Crews es llegeixen o es llegeixen, i no ho penso argumentar, hi ha totes les ressenyes que he fet d’ell (fins i tot en la versió antiga del blog), o sigui que quan els de Dirty Works en publiquen un hi vaig de cap.

Tenim la família protagonista. Són els amos i treballen en un desguàs, agafen cotxes sinistrats i els converteixen en cubs de metall premsat que després s’envien riu amunt. Tenim el pare Easy Mac, el fill Mister, la filla Junell i l’altre fill, en Herman, que cansat del món familiar del desguàs Auto-Town fa una inversemblant promesa, promesa o happening o boutade o vés a saber què.

“Me comeré un coche. Me comeré un coche enterito, desde el parachoques delantero al trasero”. Lo soltó en la radio. Y en la tele. Hasta salió publicado en el Times-Union de Florida.
Junell y el anciano negaron con la cabeza y miraron a Mister como si acabase de soltar una obscenidad inconcebible. Nunca habían abordado el tema de frente. Decían cosas como: “Herman está loco si se piensa que puede hacer eso”. O:”Va contra natura y es imposible”. Pero habían evitado las palabras exactas: “comerse un coche”.

https://www.flickr.com/photos/greggjerdingen/
72 Ford Maverick © Greg Gjerdingen, Creative Commons

Es pensa jalar un Ford Maverick vermell nou de trinca. Però parlem una mica de la família: Mister s’encarrega de la màquina que premsa els cotxes, i Junell s’encarrega d’anar amb la grua a tota velocitat cap als accidents per endur-se els cotxes que han quedat reduïts a ferralla irrecuperable. Coneix a alguns dels polis i també la gent de les ambulàncies, com Bubba i el seu company.

El otro asistente, el compañero de Bubba, que se llamaba George, iba tendido en la parte de atrás de la ambulancia, sobre las sábanas blancas de la camilla deslizante, inhalando oxígeno, algo que solía hacer cuando llegaba al turno de noche con una resaca intolerable. Era un hombre huraño de mediana edad, de tez oscura y amarillenta, con una cabeza calva y pulida como un huevo. Solo podía engancharse al oxígeno cuando salían de servicio, lejos del supervisor, así que cuando la resaca era de las malas solía pasarse todo el trayecto pegado a la bombona verde de oxígeno. Mientras Bubba oscilaba y serpenteaba a través del denso tráfico, george rodaba y se tambaleaba sobre la camilla, pero sin quitarse la negra mascarilla de la cara. Junell intuyó que se trataba de una resaca monstruosa.

https://www.flickr.com/photos/magnera/
Emergency response to car crash – exercise – Hunnedalen © L.C. Nøttaasen, Creative Commons

I ara una anècdota sobre el desguàs:

Herman nunca había tenido suerte al expresar aquel sentimiento. La primera vez que lo mencionó estaba con su hermano Mister. Fue justo después de que el estado irrumpiese con la autopista, una carretera de acceso limitado y seis carriles que planeaba a veinte metros por encima de Auto-Town, donde iba a unirse con el puente Turner Memorial que cruzaba el río Saint John hasta Jacksonville.
A los diez minutos de abrir la autopista, un camión que pasaba por el puente se quedó sin frenos neumàticos, el camionero murió en el acto al saltar desde el camión en marcha y ser atropellado por el Toyota que le seguía con el morro casi pegado. El camión fue a estrellarse contra la mediana de hormigón y se abalanzó sobre las autoridades que habían acudido a la ceremonia de inauguración, toda una procesión de vehículos flanqueda por una escolta de motoristas y la Reina de la Belleza del estado a bordo de un descapotable.
El camión devastó la procesión. Llevó toda la noche despejar la autopista. Acabaron por derribar los guardarraíles y volcar los coches siniestrados directamente por el lateral para que cayesen desde una altura de siete pisos al Auto-Town de Easy Mack.[…]

Herman y Mister estaban en el patio viendo caer coches del cielo.

https://www.flickr.com/photos/156754622@N02/
scrapped cars_ © FreeUsePhotos, Creative Commons

Menjar-se un cotxe. És el més semblant a una heretgia en el pais que ha fet del cotxe el seu símbol, un país on a més a més el cotxe és pràcticament imprescindible (Nova York n’és l’excepció, i no serà pas per falta de cotxes), és com un ritu de pas: en complir 16 anys el carnet de conduir i amb sort poder “anotar” amb la xicota al seient del darrere.

Tenim quasi tots els personatges, falten els de l’hotel on Herman farà la seva proesa: el director el senyor Edge i la puta de l’hotel Margo. Ella fa tot just un any que ha sortit de l’institut on era animadora i ara es dedica a això, de guàrdia vint-i-quatre hores a l’hotel, com si fos un servei essencial més, de fet és molt possible que tingués aquesta consideració. Un parell de coses sobre Margo.

   —No conozco a ninguno de los que me follan —dijo ella—. Siempre ha sido así.

—Pero el defensa—dijo Herman tratando de ayudarla—, él…

—No lo pillas —murmuró ella acercando el rostro ardiente a escasos centímetros del suyo—. No me atrapó él, fue el Corvette. ¿Lo entiendes? Conducía un Corvette, y mi puto chulo, aquí en el hotel, tiene un Jaguar. Pero tú —exclamó con voz triunfante—. ¡Tú te vas a comer esa puta cosa! —Ahí sentada, temblando de puro furor—. Por amor de Dios, ojalá pudiera comérmela yo también, tragármela enterita. —Él sintió que le achicharraba los ojos con la mirada—. ¿Lo entiendes?

—Sí —dijo en voz baja—. Lo entiendo.

https://www.flickr.com/photos/keithallison/
Washington Redskins Cheerleaders © Keith Allison, Creative Commons.

La relació entre ells dos contínia quan Herman comença amb el seu projecte, un projecte que li hauria de durar uns 10 anys, menjant-se 250g de cotxe al dia.

   —Tenía los ojos abiertos. Y tenía miedo. Sigo teniéndolo.

—Déjame abrazarte —dijo ella—. Voy a abrazarte.

—Sí —dijo él.

Ella se levantó y se desvistió ante sus ojos. Se bajó la cremallera del vestido blanco y lo único que llevaba debajo eran unas bragas naranjas. Se las quitó y se quedó desnuda. Un único músculo esbelto lleno de hoyuelos.

—Dios, eres preciosa —dijo él. Tenía la vista clavada en las líneas marcadas de sus abdominales.

—De cuando era animadora —dijo ella—. Es posible que solo haya una cosa mejor para el cuerpo que ser animadora.

—¿Y es?

—Follar —dijo ella—. Si pones el corazón en ello, follar te mantiene en muy buena forma.

I ja ho tenim tot a punt, periodistes, televisió i públic disposat a pagar per veure a Herman menjant-se un cotxe. I aquí paro per no destripar el llibre. Els personatges són típics de Crews, lluitadors a un pas de ser perdedors (tampoc es que siguin guanyadors simplement per no perdre) i que són capaços de perdre el senderi si la sort els somriu, hi estan tan poc avesats que no ho saben gestionar.

http://airshipdaily.com/blog/best-literary-tattoos-loving-memory-harry-crews
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Com a cosa negativa del llibre: la part final em sembla brusca i precipitada, com si l’autor tingués més pressa per acabar que per arrodonir tota la part final, això comença a ser marca de la casa amb Harry Crews em sembla. No cal que digui que és un llibre recomanable, només us recordo que és de Harry Crews i amb això està tot dit.

Cero K / Don DeLillo

Primera novel·la de Don DeLillo que ressenyo aquí i en total la segona d’ell que em llegeixo, la primera no em va entusiasmar especialment però és un autor a qui sempre he tingut ganes.

L’argument del llibre juga amb la idea de congelar gent amb malalties incurables fins el moment que la ciència mèdica hagi trobat la manera de guarir-les. Una opció òbviament només a l’abast dels molt rics. Un detall que m’ha sorprés és que han d’estar morts per poder-los congelar i sotmetre a això. Per tant els maten i aleshores els congelen. Un sistema que recorda més al que feien algunes sectes.

https://www.flickr.com/photos/samueljohn/
Ice Spiral © Samuel John, Creative Commons.

—La catástrofe es nuestro cuento para irnos a dormir.

Me pareció que el hombre de los parpadeos estaba empezando a pasárselo bien.

—En cierta medida estamos en este lugar para diseñar una respuesta a cualquier calamidad que pueda azotar nuestro planeta. ¿Acaso estamos simulando el fin con el objeto de estudiarlo y tal vez de sobrevivir a él? ¿Acaso estamos adaptando el futuro, trayéndolo a nuestro marco temporal inmediato? En algún momento del futuro, la muerte acabará siendo inaceptable por mucho que la vida del planeta se haya vuelto más frágil.

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Sepulcre a Berlín © Joan Sorolla, Creative Commons

—Nanounidades implantadas en los receptores adecuados del cerebro. Novelas rusas, el cine de Bergman, Kubrick, Kurosawa y Tarkovski. Obras de arte clásicas . Niños entonando canciones infantiles en muchos idiomas. Las proposiciones de Wittgenstein, un audio texto de lógica y filosofía. Fotografías y vídeos familiares, la pornografía que más te guste. En la cápsula soñarás con antiguos amantes y escucharás a Bach y a Billie Holiday. Estudiarás las estructuras entrelazadas de la música y las matemáticas. Releerás las obras de Ibsen, revisitarás los ríos y los torrentes de frases de Hemingway.

https://www.flickr.com/photos/simpleskye/
215111 © Jake Guild, Creative Commons.

Finalment la dona del pare del protagonista (no pas la seva mare) es sotmet al tractament, i el pare després de flirtejar amb la idea d’acompanyar-la no. És molt ric, moltíssim, i la vida del protagonista està bàsicament resolta, i veurem la seva vida a un Nova York que sembla contemplar tot el món al caire de l’abisme. És la idea inicial del llibre, la fi del món i els rics que se n’escapen.

Després dels malalts comencen a congelar a gent sana que simplement vol viure més enllà del que sigui, potser amb els sers estimats que descongelaran quan les seves malalties siguin curables o sigui factible posar la seva ment en un cos nou de trinca. Són una mena d’enviats cap a un nou món que ja s’està creant al voltant del centre on els congelen, de moment ja han creat la seva pròpia llengua capaç de captar el nou sentit de l’existència que representen.

L’estil del llibre no em convenç, i ja em va passar amb l’altre llibre de DeLillo, no m’arriba. Trobo que és mortalment lent i en certs moments fins i tot confús. Em sento com quan llegeixo a David Foster Wallace, em deixa fred, trobo que no n’hi ha per tant. Això sí igual que amb DFW no he parat de llegir, i de totes maneres amb DeLillo no he tingut tants dubtes sobre si deixar o no el llibre, amb calma li aniré donant oportunitats, però no crec que m’arribi a entusiasmar.

Permagel / Eva Baltasar

El llibre comença i t’atrapa i et va arrossegant. No ens donem compte però el llibre ens agafa pel coll, ens tira contra el terra i aleshores comença a arrossegar-nos. No és un llibre per passar l’estona i ja, i tampoc és una protagonista que generi una gran empatia, això tampoc.

Però jo almenys no he pogut deixar de llegir. Un estil directe, de vidre (o de gel) com si fos natural per no interferir amb la història. Normalment els llibres que semblen escrits “fàcil” són els més difícils, i en aquest cas em torno a trobar amb un llibre petit que em reafirma en una de les meves dites: no us refieu dels llibres petits, mai.

I la protagonista? Doncs comença el llibre plantejant-se saltar des d’una bona alçada, i va jugant amb la idea d’altres maneres de suicidar-se, però no és només això del que ens parla.

La meva vida és un accident predicable, violador. No defineix la meva existència ontològicament sinó que l’ocupa com patrulles, s’hi fa forta i m’absolutitza. Autojustificada, em destrueix. Penso molt en el sexe, però també penso en alçades, en vies de tren, en Gillettes, navalles suïsses i ganivets de cuina, en barbitúrics, en piscines i en banyeres, en àcids, psicòpates, atracadors, banderes i semàfors vermells. Penso en autopistes, en direccions contràries, ponts elevats, testos que cauen, gossos rabiosos, serpents de cascavell. Penso molt en atacs terroristes, en errors mèdics, en xeringues plenes d’oxigen, esllavissades imprevistes, allaus provocades, avencs i pous amagats. Penso en ous caducats, en excés d’alcohol, en trampes de cérvol, rates nocturnes, graons esmussats, mines antigues, veïns tarats, bales perdudes, radiografies de crani, rampes a mar oberta, taurons despistats.

https://www.flickr.com/photos/mrlugosi/
bath (16 of 9) © Mr.lugosi, Creative Commons

No he pogut deixar de llegir, i això que la protagonista va i ve en els seus records però aconsegueix mantenir l’interés i la coherència del que ens està explicant, en cap moment ens perdem i això té mèrit. I el final és com la resta del llibre, cabró com un cop de puny a la boca de l’estómac.

Aquest llibre de la per mi desconeguda Eva Baltasar (desconeguda per mi, té una llarga trajectòria com a poetessa) ha estat tota una troballa, i s’anuncia com la primera part d’una trilogia, caldrà estar molt atent per quan surti la segona part Boulder, i la tercera Mamut. Podem estar davant d’un d’aquells llibres de que tothom en parlarà, i amb raó.

L’ordre del dia / Éric Vuillard

Aquest és el flamant guanyador del Premi Goncourt 2017. Al principi del llibre tenim nazis, una reunió de Göring i Hitler amb empresaris a demanar que passin per caixa que cal pagar la campanya electoral, una petició que ni sorprén ni incomoda, els prometen que cadascú podrà ser el Führer de la seva empresa. Les empreses paguen, i encara viuen a dia d’avui.

I després tenim la reunió (per dir-ne d’alguna manera) del president/dictador d’Àustria (Kurt Schuschnigg) amb Hitler, quan les intencions expansionistes de Hitler ja no sorprenien absolutament a ningú, però igualment es pretenia mantenir les formes, retardar l’esclat de la guerra una mica més, anar conquerint sense lluita.

https://www.flickr.com/photos/waffenss561/
ADOLF HITLER © WWIIHITLERTHIRDREICHHISTORY, Creative Commons.

Quan pensem en el nazisme i en el principi de la Segona Guerra Mundial el que ens ve al cap és épica, són paraules que s’escriuen en majúscula, són coses horribles però grandioses. I el que fa Vuillard és desmitificar això. Perquè tot allò va ser fet per persones que podien tenir un mal dia, o podien fer tonteries o… com si tota aquella grandiositat no hagués succeït gràcies a les persones que hi van intervenir sinó malgrat aquestes persones.

https://www.flickr.com/photos/photosnormandie/
p012485 © PhotosNormandie, Creative Commons.

Un exemple de tot això és l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, unes negociacions que eren pur xantatge per mantenir les formes i un plebiscit posterior amb l’oposició silenciada (de diferents maneres, totes elles efectives). Però en aquell moment la maquinària de guerra alemanya encara no estava al 100%, no era el que va ser només una mica després. Sort que els austríacs els esperaven amb els braços oberts perquè envair un país si els tancs fan pana ha de ser bastant complicat.

Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acabaven de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona una cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un exèrcit en pana és el ridícul assegurat. El general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit.

Tot aquest procès, i d’altres de la época, va estar ple de petiteses que el van fer possible, fins i tot d’accidents amb un punt còmic com els panzers fent pana. S’agafa la gran història i se la desmunta amb petiteses com demanar als empresaris calés i que aquests no només no s’hi neguin sinó que hi col·laborin amb entusiasme, com fer unes negociacions de vodevil perquè la invasió d’Àustria sembli una altra cosa…

I ho torno a repetir, les empreses que van entronitzar Hitler han arribat a avui dia, amb bona salut tot i les indemnitzacions que han hagut de pagar per beneficiar-se de treball esclau als camps d’extermini.

https://www.flickr.com/photos/ligthelm/
Düsseldorf, Germany © Rick Ligthelm, Creative Commons.

Per fer un apunt de mala llet al llibre: no deixa de ser curiós ser així de punyent amb els alemanys i els austríacs però no fer ni una insinuació sobre els enormes nivells de col·laboració (i facilitat per l’ocupació) que es van trobar els nazis a França, un oblit comú en molts autors francesos.

De vegades estableixo connexions estranyes entre llibres, i aquí la connexió la faig amb Stefan Zweig i el seu llibre Moments estel·lars de la humanitat, grans moments que no ho van acabar de ser, el general gris i cumplidor incapaç d’ignorar una ordre que hauria fet canviar el signe de la batalla de Waterloo, com a exemple més espectacular.

Una novel·la basada en la Història, sí, però que la posa en dimensió humana i amb minúscula i la fa molt més interessant, millor dir-ne un llibre d’història, sí.

 

La señora Fletcher / Tom Perrotta

Ja fa la tira em vaig llegir The Leftovers (no, no he vist la sèrie) i em va agradar prou per tornar a confiar en un llibre de Tom Perrotta.

La senyora Fletcher, Eve, protagonista, divorciada i mare d’un noi comença a patir la síndrome del niu buit quan el nano, Brendan, comença a anar a la universitat.

Un nano blanc de classe mitja justeta a la universitat. I la mare sola, sense saber massa què fer més enllà de treballar en una residència. S’apunta a classes a la universitat (hi ha diferents tipus i sembla que hi ha coses més públiques i després les universitats com les de les pel·lis), concretament a Teoria del Gènere. I es comença a fer addicta al porno de MILFs per internet. I ella és la típica mare que comprovava astorada com el seu fill esborrava l’historial del navegador, i ara està així. A més es comença a replantejar la seva sexualitat, una cosa a la que ajuda un consum de porno molt alt, adonar-se de les coses que fa el seu fill, els seus estudis i el treball amb gent gran, que dolorosament li recorda que la vida són quatre dies amb un final sovint molt fumut.

Brendan había cumplido su palabra a rajatabla los tres primeros días mandándole un único mensaje cada veinticuatro horas, aunque todos ellos decían en esencia lo mismo: “La universidad es genial!!!” […]

https://www.flickr.com/photos/blondinrikard/
Busy with the phone © Blondinrikard Fröberg, Creative Commons.
Pero ese día no había recibido ningún mensaje. Claro que era viernes y, tal como le acababa de contar Ted, Brendan estaría borracho, así que había una explicación. Pero, aún así, ¿su hijo iba a romper al cuarto día la promesa que le había hecho? ¿Tan irresponsable era? Claro que podía ser ella quien tomase la iniciativa, mandarle un sucinto “te echo de menos, besos” y esperar a que respondiese, pero ese no era el trato. El trato era que él le mandaría mensajes, y Eve quería que lo hiciese por iniciativa propia, sin sentirse presionado, porque la quería y deseaba incluirla en su vida. Pero ella ya sabía, mucho antes de terminar su partida contra Heather0007 (una victoria decisiva para Eve), que se estaba autoengañando. Esta noche su hijo no le iba a mandar un mensaje, y lo más probable era que al día siguiente por la noche tampoco lo hiciese. Él no era de esa clase de chavales, del tipo de los que piensan en su madre mientras se lo estan pasando en grande con sus amigotes o flirteando con una chica guapa de su residencia. De ahora en adelante Eve solo recibiría noticias de Brendan cuando a él le apeteciese comunicarse, si es que le apetecía —probablemente, cuando necesitase algo— y estaría de suerte si eso sucedía una vez por semana.

La protagonista és la mare, però s’alternen els capítols narrats per la mare o el fill, amb qui costa sentir alguna empatia, però fet i fet és un adolescent bastant estàndard. La conversa amb el seu “orientador” és un tràmit que tots els universitaris han de passar, és força tragicòmic.

—Pues bueno, Brendan, dime. —Hizo una pausa para aplicar el masaje al otro ojo, estirando con fuerza la piel, arriba y abajo, y hacia ambos lados—. ¿Qué esperas de la universidad?

https://www.flickr.com/photos/jnd90745/
underwear party © Oliver DelaCruz, Creative Commons.
Sabía que no podía contarle la verdad, que consistía en mi deseo de apuntarme a todas las juergas posibles y estudiar lo mínimo, pero no tenía preparada una respuesta para salir del paso, de modo que empecé a tartamudear.
—Yo… yo… bueno, esto… ya sabe. Buena pregunta. Supongo que un título.
—¿Un título en qué?
—Económicas. Creo. Si logro sobrevivir a las matemáticas.
—¿Por qué Económicas?
—Ya sabe. Para encontrar un trabajo en cuanto me gradúe.
—¿Qué tipo de trabajo?
—Cualquiera. Me basta con que me paguen una cifra de seis dígitos. Bueno, quizá no de entrada, pero sí en cuanto tenga un poco de experiencia. Ese es mi principal objetivo.
 El tipo puso cara de impresionado, pero con una mueca sarcástica.
—Pues buena suerte.
[…]
—¿Ya hemos terminado? —pregunté.
Asintió y me levanté. Cuando ya me dirigía hacia la puerta, me llamó.
—Brendan —dijo—. Tienes claro lo que es el consentimiento, ¿verdad?
—¿Perdón?
—Es un concepto muy sencillo. “No” significa “no”. Y una persona ebria no puede dar su consentimiento para mantener relaciones sexuales. Lo entiendes, ¿verdad?
—Sí —respondí—. No soy idiota.
—De acuerdo. Que tengas un buen semestre.

https://www.flickr.com/photos/andrepierre/
[no va a Columbia però m’agradava aquesta foto de la universitat]columbia university ©André-Pierre du Plessis, Creative Commons.
El company d’habitació de Brendan, Zack, i la noia que treballa amb Eve a la residència (tècnicament Eve n’és la superior) Amanda completen els protagonistes. Tots viuen en un lloc relativament proper a Nova York (almenys quan parlen de Nova York sempre comenten que no és gaire lluny, això poden ser 6 hores de cotxe pels americans) anomenat Haddington (no estic segur de si és l’enllaç correcte). La gent allà creix, se’n va a la universitat i amb sort no tornen, o ho fan derrotats per la vida i amb unes perspectives que fan que la vida de poble petit no sembli una opció tan depriment. En uns papers secundaris però també interessants hi ha Becca, lo nòvia d’institut de Brendan, i una noia que coneix a la universitat, Amber, aquesta és Amber:

Amber era dolorosamente consciente de la disparidad entre sus posturas políticas y sus deseos. Era una feminista global, defensora de las personas con minusvalías y una aliada incondicional de la comunidad LGTB en toda su gloriosa diversidad. En su condición de mujer heterosexual, cisgénero, físicamente sana, neurotípica, del primer mundo, de clase media y de raza blanca, luchaba para ser siempre consciente de su posición privilegiada y evitaba utilizarla para silenciar o ignorar las voces de quienes no gozaban de estas inmerecidas ventajas, que tenían mucho más derecho que ella a hablar sobre muchísimos temas. Como no podía ser de otro modo, Amber también luchaba con entusiasmo contra el capitalismo, el patriarcado, el racismo, la homofobia, la transfobia, la cultura de la violación, el bullying y todas las formas de microagresión.
Pero cuando se trataba de chicos, por algún misterioso motivo, solo le atraían los deportistas.
Era horrible. Deseaba sentirse más atraída por hombres que compartiesen sus convicciones políticas —los que abrazaban árboles, los inconformistas con el género, los activistas veganos, los okupas y boicoteadores, los alumnos de Estudios Sociológicos sobre la Raza Blanca, los intelectuales negros que llevaban gafas estilo Malcolm X—, pero no había manera de que funcionase. Siempre se quedaba prendada de deportistas: jugadores de fútbol americano, lanzadores de peso, delanteros de rugby, luchadores de la categoría de pesos pesados —incluso un odioso golfista, aunque él era un caso aparte—, la gran mayoría de los cuales eran chicos blancos, bebedores, con lustrosos pechos depilados, criados como privilegiados e incapaces de ver más allá de sus pollas. Y por supuesto a ella la utilizaban como un objeto desechable, sin ningún tipo de remordimiento o disculpa, porque en eso consistía ser un privilegiado: en gozar del permiso de tratar a los demás como una mierda sin dejar de estar convencido de que eres una buena persona.

https://www.flickr.com/photos/project_manager/
Busty amateur MILF with great cleavage © BUSTY UK MILF, Creative Commons.

Quan ja ens imaginàvem una típica història de mare avorrida i sola i nano passant-s’ho de cine a la universitat, el llibre ens porta sense que ens donem compte a la situació inversa. La mare gaudeix d’una segona joventut i independència mentre Brendan no aconsegueix adaptar-se, perquè mai s’ha hagut d’adaptar a res, és un nano que s’ha trobat el món i la gent adaptat a ell sempre i que la cosa no sigui així és completament antinatural. En un rampell torna a casa des de la universitat, i la reentrada no és fàcil.

—Joder, ¿qué problema hay? —preguntó él—. Cuando estaba en la universidad, cenabas sola cada noche.
Era cierto, por supuesto. Durante el otoño había cenado sola encantada porque así tenía que ser. La ausencia de su hijo formaba parte del necesario y correcto orden de la vida. El problema era su presencia ahora —un enorme paso atrás para ambos— y a eso se sumaba su asombrosa capacidad para acaparar más espacio del que le tocaba en la casa y ofrecer muy poco a cambio.
—Tienes razón. —Eve le señaló la puerta—. Pásatelo bien. Si bebes, no conduzcas.
—Ya lo sé, ya lo sé —dijo Brendan con tono cansino, como si fuese una persona adulta y madura de la que se pudiera esperar sensatez—. Disfruta del pollo.
[…]
Toda la libertad que había experimentado durante el otoño, esa mareante sensación de nuevos horizontes, había desaparecido por completo. Ya no era una estudiante que cavilaba sobre teoría feminista, bebía y bailaba con sus amigos, exploraba su sexualidad y cometía errores estúpidos pero muy excitantes. Ahora no era más que una simple mamá madura que cortaba cebollas, se sentía abandonada y limpiaba las pelusas del filtro del aspitador. Se sentía limitada y constreñida, como si la vida la hubiera vuelto a meter en una caja que conocía muy bien pero que se le había quedado pequeña.

https://www.flickr.com/photos/gozalewis/
Spicy Honey-Brushed Chicken on Couscous 07.20.09©timlewisnm, Creative Commons.

Hi ha més secundaris, com Margo (tot i que encara hi ha qui li diu Mark), els companys de classe d’Eve, en especial Julian, alguns dels ancians que viuen a la residència, alguns companys d’universitat de Brendan com el Sanjay… Els secundaris també tenen el seu paper en la trama, possiblement Becca i Amber per la banda de Brendan i Margo, Amanda i Julian per la part d’Eve siguin els més significatius.

Aquesta és la virtut del llibre agafar una història que veiem venir i donar-li la volta, i convertir-la en una cosa a més a més de més sorprenent més terrorífica. La idea de recuperar una certa independència i tornar-la a perdre és… per no parlar de que Brendan està malbaratant molts diners i moltes oportunitats de cara al futur.

https://www.flickr.com/photos/peabodyawards/
[Tom Perrotta] The Leftovers ©Peabody Awards, Creative Commons.
Amb aquest resum i aquests elogis i tots aquests personatges algú pot pensar que aquest és un llibre gruixut, i no és el cas, 360 pàgines que es llegeixen pràcticament d’una tirada un cop s’agafa velocitat de creuer.

Aquest llibre me n’ha recordat d’altres, Tom Wolfe va fer un retrat de les universitats nordamericanes a Sóc la Charlotte Simmons, però sobretot aquest llibre trobo que s’emparenta molt i molt bé amb els de Charles Baxter però sobretot amb els de Nickolas Butler, connexions que em venen al cap llegint un llibre. Molt recomanable.

Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

Notes. On the Making of Apocalypse Now / Eleanor Coppola

Apocalypse Now és una de les meves pel·lis preferides, tot i que en DVD no aconsegueixo veure-la tota seguida d’una sentada, ho he de fer en parts. Està basada en un llibre sensacional com El cor de les tenebres de Joseph Conrad, un dels meus llibres preferits.

El rodatge de la pel·lícula va ser un autèntic infern on tot allò que podia sortir malament va sortir malament. Gairebé des del primer dia la pel·lícula estava fora de pressupost, els costos es disparaven, la complexitat tècnica de moltes escenes feia que calgués repetir preses un cop i un altre. Comptaven amb el recolzament en equip i homes de l’exèrcit filipí, però de vegades després de tot un dia assajant al dia següent enviaven uns altres pilots, amb el que calia tornar a fer tota l’explicació d’allò que Francis Ford Coppola volia. I allò s’allargava i les despeses es disparaven. Després de les primeres setmanes va decidir que no el convencia Harvey Keitel i el va substituir per Martin Sheen, i van haver de tornar a rodar.

Aquesta havia de ser la gran pel·lícula de Francis Ford Coppola, total “només venia” de rodar les dues primeres pel·lícules de El padrí (I i II). A més a més de ser la seva gran pel·lícula volia controlar-ne tots els detalls, i es va hipotecar, i va haver de demanar un préstec a United Artists. Martin Sheen va tenir un infart, Marlon Brando  es va presentar passadíssim de pes i sense haver-se llegit el llibre El cor de les tenebres com li havia demanat Francis… Si una cosa podia fallar, va fallar.

https://www.flickr.com/photos/ronin691/
Marlon Brando as Col. Kurtz © Todd Barnard, Creative Commons.

Tot això no es veu a la pel·lícula, però aquestes interioritats van ser recollides per la dona de Francis, Eleanor Coppola, perquè Francis se’n va anar amb dona i fills a la selva filipina a gravar la seva gran obra. El diari d’Eleanor (que estava rodant el que amb el temps es convertiria en el documental sobre el rodatge Hearts of Darkness) és la llavor d’aquest llibre, les interioritats del rodatge de primera mà i com del més absolut caos va poder sortir una puta obra mestra.

A més a més d’un rodatge complicat i enorme la parella Coppola es plantejava el divorci. És significatiu el moment en que ella és a Estats Units i ell torna a les Filipines a seguir rodar i envia unes peticions de subministres com si hagués de fer una guerra. En aquest moment ella li diu que ja s’ha convertit en Kurtz, embogit al cor de la selva lliurant una guerra que ningú entén. El rodatge va ser tant caòtic que coses com la que poso a continuació ja ni ens estranyen:

I després va venir el muntatge de la pel·lícula, que es va allargar perquè bàsicament no sabia com acabar-la, i Francis cada cop menys segur de res. Fins que finalment la pel·lícula es va estrenar, i la resta és història. És un d’aquells casos en que la “pel·lícula” darrera les càmeres podia rivalitzar amb l’altra. Amb els anys Coppola va anar estrenant diferents muntatges, el meu preferit és el Redux que tot i el títol té uns tres quarts d’hora més de metratge, quasi tots corresponen a una escena en una plantació francesa, setmanes de rodatge amb actors portats directament de França, milers i milers de dòlars en tot un tall que directament va “caure” de la versió definitiva, possiblement Coppola es va acollonir amb la durada de la pel·lícula i va intentar ajustar-la una mica.

Si us agrada el cinema o aquesta pel·lícula gaudireu amb aquest llibre!

https://www.flickr.com/photos/jackheart/
Apocalypse Now 01© Brandon Towne, Creative Commons.

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Un llibre del que no faig més que llegir-ne elogis d’un autor que no em sona el més mínim, tot i tenir més llibres publicats, tot i que sembla que la seva principal faceta és la de músic.

És un llibre de relats, no gaire llargs. I m’ha encantat, tot i que els llibres de relats d’entrada no m’apassionen (ja ho he comentat altres vegades, és una mania irracional com qualsevol altre, el dia menys pensat se’m passarà). I he de dir que el llibre és brillant. Contes originals, pulcres, esmolats, amb la dosi justa d’ironia i de concebre el propi llibre com un joc.

https://www.flickr.com/photos/canorus/
creating art © Paulo Philippidis, Creative Commons.

No m’atreveixo a destacar gaires contes perquè el llibre funciona bé com un tot i els contes així d’un a un tenen com menys sentit, i perquè no puc mencionar tots els que m’han agradat molt a risc de reproduir quasi tot l’índex. M’ha agradat un dels contes llargs Mig segon abans del xut que parla sobre el futbol i té per protagonista el típic jugador oblidat, el porter, una posició per la que sento debilitat (i que els gols són molt espectaculars però no existeix un bon equip sense un bon porter).

© Yōichi Takahashi

Quan es parla de llibres de contes en català sempre s’ha de considerar si l’autor monzoneja o no. No és el cas, té un estil propi i característic i fa de molt bon llegir, aquest llibre ha estat tot un descobriment.

No me’n puc estar de destacar alguns contes com Les set vides de Jindrich Novák, o El passeig de Sorrento o El traidor amb aquest començament:

L’Avel·lí Arnaus i Casals, de qui tot seguit parlaré va néixer, va viure i un dia morirà. Les biografies, vistes a grans trets, són més semblants les unes de les altres del que podria sospitar-se. Totes segueixen un mateix patró: hi ha un naixement, unes funcions vitals que permeten l’individu anar fent tombs pel món fins que sobrevindrà una malaltia que, al cap d’un temps variable —tres minuts, tres mesos, tres anys—, el conduirà a la mort. Digueu-me una vida que no segueixi aquesta pauta!

https://www.flickr.com/photos/vblibrary/
Chick Lit – shelf 3 © Enokson, Creative Commons.

Una quarantena de contes, i fins i tot un conte en vàries parts que comença sempre igual:

El dia que complia cinquanta anys, en Genís Recasens va decidir començar la carrera de cantant melòdic.

https://www.flickr.com/photos/gnuckx/
Massimo Ranieri Concert 2009 Taormina-Sicilia-Italy – Creative Commons by gnuckx © gnuckx, Creative Commons.

Un llibre sorprenent, interessant i molt molt recomanable, no us en penedireu!

El quadern gris / Josep Pla

https://www.flickr.com/photos/espinosa_rosique/
Josep Pla. for PIFAL © Arturo Espinosa, Creative Commons.

Molt bé, he rellegit El quadern gris, de Josep Pla, i ara què?

No sóc un estudiós, i possiblement ja hi haurà gent més preparada que haurà escrit sobre aquest llibre tot el que calgui dir-ne. Tot i així, potser en puc parlar una mica, al cap i a la fi me l’he llegit dos cops, i sóc dels que creu que quan un es llegeix un llibre es guanya el dret a opinar. O sigui que som-hi!

Però em guanya un sentiment de feina inabarcable. És un llibre genial i completament planià. Els detalls, les observacions i un ús d’adjectius com ningú ha tornat a fer en català. Les petites coses, les petites històries tot passa per la seva lupa, pel seu microscopi més aviat. És un llibre íntim, un dietari, i el gran dibuix, la gran idea del món potser no queda del tot clara, però les petites coses queden retratades millor que fotogràficament, perquè l’exactitud que li falta queda substituïda per poesia, tot i que Pla digui que ell no és de fer versos.

Trobo que aquest és un bon llibre de Pla però potser no él millor per iniciar-s’hi. Amb els autors amb una producció molt gran sempre hi pot haver la por de no encertar amb el llibre, és un risc i són matemàtiques, un autor amb una dotzena de llibres té un cert risc, però estem parlant d’un autor amb unes obres completes que freguen la cinquantena, una mica com en Pedrolo (tot i que Pedrolo passa de cent). Són autors que intimiden al profà, potser per iniciar-se en Josep Pla serveixi aquest article, i aquest altre per Pedrolo. Fet l’autobombo, deixem que sigui el mateix Pla qui parli d’aquest llibre.

29 d’abril.— Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil masa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Selfie amb Josep Pla en versió graffiti al fons.

Aquests apunts són de la part ja de cap al final del llibre, quan ni que sigui de lluny Josep Pla comença a pensar que en algun moment haurà d’aturar-se. El llibre té parts absolutament memorables: una casa de senyoretes de Palafrugell que sembla treta d’una novel·la de terror, una descripció dels cursos de ciències a la universitat amb les seves sortides a Montjuïc absolutament del·lirants… Una que m’agrada especialment és cap al final, una nit a Girona, passejant i fent temps pel primer tren del matí a Barcelona, més de trenta pàgines d’un passeig ple de records, gairebé fantasmal en Pla sembla una ànima en pena passant comptes amb el seu passat d’internats.

Amb aquest llibre comença la seva col·lecció d’Obres completes (les definitives de Destino, les de les tapes vermelles), tota una declaració d’intencions. Tot i que algunes parts varen ser publicades com articles, el llibre aparegué el 1966, van ser més de quatre dècades de revisió i reescriptura del dietari original. Per això no sembla escrit per un noi de vint-i-un anys, per això i alguns anacronismes es parla d’aquest llibre com un “dietari de ficció”. Està considerat un dels millors llibres, sino el millor, de Josep Pla i és difícil no recolzar aquesta idea, clar que per dir coses d’aquestes l’ideal seria llegir-ho tot de Pla… se’m gira feina!