Notes. On the Making of Apocalypse Now / Eleanor Coppola

Apocalypse Now és una de les meves pel·lis preferides, tot i que en DVD no aconsegueixo veure-la tota seguida d’una sentada, ho he de fer en parts. Està basada en un llibre sensacional com El cor de les tenebres de Joseph Conrad, un dels meus llibres preferits.

El rodatge de la pel·lícula va ser un autèntic infern on tot allò que podia sortir malament va sortir malament. Gairebé des del primer dia la pel·lícula estava fora de pressupost, els costos es disparaven, la complexitat tècnica de moltes escenes feia que calgués repetir preses un cop i un altre. Comptaven amb el recolzament en equip i homes de l’exèrcit filipí, però de vegades després de tot un dia assajant al dia següent enviaven uns altres pilots, amb el que calia tornar a fer tota l’explicació d’allò que Francis Ford Coppola volia. I allò s’allargava i les despeses es disparaven. Després de les primeres setmanes va decidir que no el convencia Harvey Keitel i el va substituir per Martin Sheen, i van haver de tornar a rodar.

Aquesta havia de ser la gran pel·lícula de Francis Ford Coppola, total “només venia” de rodar les dues primeres pel·lícules de El padrí (I i II). A més a més de ser la seva gran pel·lícula volia controlar-ne tots els detalls, i es va hipotecar, i va haver de demanar un préstec a United Artists. Martin Sheen va tenir un infart, Marlon Brando  es va presentar passadíssim de pes i sense haver-se llegit el llibre El cor de les tenebres com li havia demanat Francis… Si una cosa podia fallar, va fallar.

https://www.flickr.com/photos/ronin691/
Marlon Brando as Col. Kurtz © Todd Barnard, Creative Commons.

Tot això no es veu a la pel·lícula, però aquestes interioritats van ser recollides per la dona de Francis, Eleanor Coppola, perquè Francis se’n va anar amb dona i fills a la selva filipina a gravar la seva gran obra. El diari d’Eleanor (que estava rodant el que amb el temps es convertiria en el documental sobre el rodatge Hearts of Darkness) és la llavor d’aquest llibre, les interioritats del rodatge de primera mà i com del més absolut caos va poder sortir una puta obra mestra.

A més a més d’un rodatge complicat i enorme la parella Coppola es plantejava el divorci. És significatiu el moment en que ella és a Estats Units i ell torna a les Filipines a seguir rodar i envia unes peticions de subministres com si hagués de fer una guerra. En aquest moment ella li diu que ja s’ha convertit en Kurtz, embogit al cor de la selva lliurant una guerra que ningú entén. El rodatge va ser tant caòtic que coses com la que poso a continuació ja ni ens estranyen:

I després va venir el muntatge de la pel·lícula, que es va allargar perquè bàsicament no sabia com acabar-la, i Francis cada cop menys segur de res. Fins que finalment la pel·lícula es va estrenar, i la resta és història. És un d’aquells casos en que la “pel·lícula” darrera les càmeres podia rivalitzar amb l’altra. Amb els anys Coppola va anar estrenant diferents muntatges, el meu preferit és el Redux que tot i el títol té uns tres quarts d’hora més de metratge, quasi tots corresponen a una escena en una plantació francesa, setmanes de rodatge amb actors portats directament de França, milers i milers de dòlars en tot un tall que directament va “caure” de la versió definitiva, possiblement Coppola es va acollonir amb la durada de la pel·lícula i va intentar ajustar-la una mica.

Si us agrada el cinema o aquesta pel·lícula gaudireu amb aquest llibre!

https://www.flickr.com/photos/jackheart/
Apocalypse Now 01© Brandon Towne, Creative Commons.

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Un llibre del que no faig més que llegir-ne elogis d’un autor que no em sona el més mínim, tot i tenir més llibres publicats, tot i que sembla que la seva principal faceta és la de músic.

És un llibre de relats, no gaire llargs. I m’ha encantat, tot i que els llibres de relats d’entrada no m’apassionen (ja ho he comentat altres vegades, és una mania irracional com qualsevol altre, el dia menys pensat se’m passarà). I he de dir que el llibre és brillant. Contes originals, pulcres, esmolats, amb la dosi justa d’ironia i de concebre el propi llibre com un joc.

https://www.flickr.com/photos/canorus/
creating art © Paulo Philippidis, Creative Commons.

No m’atreveixo a destacar gaires contes perquè el llibre funciona bé com un tot i els contes així d’un a un tenen com menys sentit, i perquè no puc mencionar tots els que m’han agradat molt a risc de reproduir quasi tot l’índex. M’ha agradat un dels contes llargs Mig segon abans del xut que parla sobre el futbol i té per protagonista el típic jugador oblidat, el porter, una posició per la que sento debilitat (i que els gols són molt espectaculars però no existeix un bon equip sense un bon porter).

© Yōichi Takahashi

Quan es parla de llibres de contes en català sempre s’ha de considerar si l’autor monzoneja o no. No és el cas, té un estil propi i característic i fa de molt bon llegir, aquest llibre ha estat tot un descobriment.

No me’n puc estar de destacar alguns contes com Les set vides de Jindrich Novák, o El passeig de Sorrento o El traidor amb aquest començament:

L’Avel·lí Arnaus i Casals, de qui tot seguit parlaré va néixer, va viure i un dia morirà. Les biografies, vistes a grans trets, són més semblants les unes de les altres del que podria sospitar-se. Totes segueixen un mateix patró: hi ha un naixement, unes funcions vitals que permeten l’individu anar fent tombs pel món fins que sobrevindrà una malaltia que, al cap d’un temps variable —tres minuts, tres mesos, tres anys—, el conduirà a la mort. Digueu-me una vida que no segueixi aquesta pauta!

https://www.flickr.com/photos/vblibrary/
Chick Lit – shelf 3 © Enokson, Creative Commons.

Una quarantena de contes, i fins i tot un conte en vàries parts que comença sempre igual:

El dia que complia cinquanta anys, en Genís Recasens va decidir començar la carrera de cantant melòdic.

https://www.flickr.com/photos/gnuckx/
Massimo Ranieri Concert 2009 Taormina-Sicilia-Italy – Creative Commons by gnuckx © gnuckx, Creative Commons.

Un llibre sorprenent, interessant i molt molt recomanable, no us en penedireu!

El quadern gris / Josep Pla

https://www.flickr.com/photos/espinosa_rosique/
Josep Pla. for PIFAL © Arturo Espinosa, Creative Commons.

Molt bé, he rellegit El quadern gris, de Josep Pla, i ara què?

No sóc un estudiós, i possiblement ja hi haurà gent més preparada que haurà escrit sobre aquest llibre tot el que calgui dir-ne. Tot i així, potser en puc parlar una mica, al cap i a la fi me l’he llegit dos cops, i sóc dels que creu que quan un es llegeix un llibre es guanya el dret a opinar. O sigui que som-hi!

Però em guanya un sentiment de feina inabarcable. És un llibre genial i completament planià. Els detalls, les observacions i un ús d’adjectius com ningú ha tornat a fer en català. Les petites coses, les petites històries tot passa per la seva lupa, pel seu microscopi més aviat. És un llibre íntim, un dietari, i el gran dibuix, la gran idea del món potser no queda del tot clara, però les petites coses queden retratades millor que fotogràficament, perquè l’exactitud que li falta queda substituïda per poesia, tot i que Pla digui que ell no és de fer versos.

Trobo que aquest és un bon llibre de Pla però potser no él millor per iniciar-s’hi. Amb els autors amb una producció molt gran sempre hi pot haver la por de no encertar amb el llibre, és un risc i són matemàtiques, un autor amb una dotzena de llibres té un cert risc, però estem parlant d’un autor amb unes obres completes que freguen la cinquantena, una mica com en Pedrolo (tot i que Pedrolo passa de cent). Són autors que intimiden al profà, potser per iniciar-se en Josep Pla serveixi aquest article, i aquest altre per Pedrolo. Fet l’autobombo, deixem que sigui el mateix Pla qui parli d’aquest llibre.

29 d’abril.— Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil masa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Selfie amb Josep Pla en versió graffiti al fons.

Aquests apunts són de la part ja de cap al final del llibre, quan ni que sigui de lluny Josep Pla comença a pensar que en algun moment haurà d’aturar-se. El llibre té parts absolutament memorables: una casa de senyoretes de Palafrugell que sembla treta d’una novel·la de terror, una descripció dels cursos de ciències a la universitat amb les seves sortides a Montjuïc absolutament del·lirants… Una que m’agrada especialment és cap al final, una nit a Girona, passejant i fent temps pel primer tren del matí a Barcelona, més de trenta pàgines d’un passeig ple de records, gairebé fantasmal en Pla sembla una ànima en pena passant comptes amb el seu passat d’internats.

Amb aquest llibre comença la seva col·lecció d’Obres completes (les definitives de Destino, les de les tapes vermelles), tota una declaració d’intencions. Tot i que algunes parts varen ser publicades com articles, el llibre aparegué el 1966, van ser més de quatre dècades de revisió i reescriptura del dietari original. Per això no sembla escrit per un noi de vint-i-un anys, per això i alguns anacronismes es parla d’aquest llibre com un “dietari de ficció”. Està considerat un dels millors llibres, sino el millor, de Josep Pla i és difícil no recolzar aquesta idea, clar que per dir coses d’aquestes l’ideal seria llegir-ho tot de Pla… se’m gira feina!

La zona / Serguei Dovlàtov

Que una editorial petita triï un llibre de Dovlàtov per iniciar una de les seves col·leccions diu molt de la seva filosofia. Mai els agrairé prou als de LaBreu la seva tasca de recuperació d’aquest autor, tasca que va començar amb aquest llibre.

Les experiències d’un jove Dovlàtov com a vigilant d’un camp de presoners. Tot i que ja no era l’època dels temibles gulags la cosa no era comparable al que ara s’entendria per una presó civilitzada. El llibre va ser originàriament microfilmat i tret de l’URSS per turistes franceses, anys després ja als Estats Units Dovlàtov el va recuperar (algunes parts) i va intentar publicar-lo, i les dificultats i les reflexions que això li va causar s’alternen en aquest text. Com si el propi autor ens comentés el llibre, el seu primer llibre, i ens expliqués que hi ha coses que es van perdre i les va haver de “reconstruir” com va poder. Aquestes cartes amb l’editor són un contrapunt excel·lent.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
Cтaниcлaв З © Daniel Oines, Creative Commons.

L’experiència del camp, de la zona, l’acompanyaria sempre, però sempre en parlaria amb el seu particular humor negre.

Per molt que em tumentés, per molt que males aquella vida, la consciència em funcionaba sense fallar.

Si tenia al davant una experiència cruel, la consciència se n’alegrava en silenci. Tenia nou material a la seva disposició.

El cos i l’ànima existien separadament. I, com més fort era el turment per al cos, més se m’insolentava l’ànima.

Fins i tot quan patia físicament, estava bé. La gana, la malaltia, l’enyor: tot plegat es convertí en material per a la meva consciència infatigable.

De fet, ja estava escrivint. La meva literatura esdevingué un complement a la vida. Un complement sense el qual la vida hauria resultat obscena.

Restava només traslladar-ho tot al paper. He provat de trobar les paraules…

 

https://www.flickr.com/photos/caiheng/
AKM © henry zeiss, Creative Commons.

Al camp, vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre unes quantes veritats, valuoses en la meva banalitat.

Vaig entendre que la grandesa de l’ànima no per força ha d’anar acompanyada de potència física. Més aviat al contrari. La força espiritual està reclosa dins d’un embolcall fràgil i maldestre. Mentre que el coratge físic sovint s’ajusta amb la impotència exterior.

Els antics deien: “Una ment sana en un esperit sa!”.

A mi em sembla que no és així. Em fa l’ejecte que és precisamente la gent fisicamente sana qui més sovint està afectada de cegues espiritual. És precisamente en un cos sa on regna més sovint l’apatia moral.

https://www.flickr.com/photos/foundin_a_attic/
img507 © foundin_a_attic, Creative Commons.

Encara diria més: un camp de presoners és una reproducció prou fidel i en miniatura d’un Estat. Sobretot de l’Estat soviètic. Al camp hi ha una dictadura del proletariat (les normes), un poble (els reclusos) i una policía (els guardes). Hi ha un aparell del Partit, una cultura i una indústria. Hi ha tot el que se suposa que hi ha d’haver en un Estat.

Fa temps que el poder soviètic ja no és una forma de govern que es pugui modificar. El poder soviètic és la forma de vida del nostre Estat.

Passa el mateix en un camp. En aquest sentit, els guardes del camp són una institució típicament soviètica…

https://www.flickr.com/photos/simthom/
CIMG8710.JPG © simon thomas, Creative Commons.

A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima.

Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions.

Fins i tot teníem el mateix aspecte. Ens havien rapat amb màquina. Les nostres fesomies esventades estaven pintades de taques porpres. Les nostres botes deixaven anar ferum de quadra. Mentre que, des de lluny, els uniformes dels presidiaris semblaven indistingibles dels capots arrossinats dels soldats.

Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s’hauria merescut la presó.

Repeteixo que això és l’essencial de la vida en un camp. La resta és menys important.

Totes les meves històries parlen d’això…

https://www.flickr.com/photos/lenin_monuments/
Красногорск (Сахалин) © kudinov_dm, Creative Commons.

En casos normals, n’estic ben convençut, el bé i el mal són arbitraris.

Déu nos en Guard, doncs, de la situació en el temps i en l’espai que tendeixi al mal…

La mateixa gent demostra una capacitat idèntica per a la maldat i per a la virtut. Em puc imaginar fàcilment qualsevol reincident com un heroi de guerra, un dissident o un defensor dels oprimits.

I viceversa, els herois de guerra es fonien amb una facilitat sorprenent entre la massa del camp de presoners

[…]

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendexin al bé.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

No sé perquè aquest autor m’agrada tant, suposo que no hi ha un perquè. Són vàries coses, sobretot l’estil i la mala baba, i l’adaptació a un medi que moltes vegades tendeix a l’absurd, aquesta combinació dóna un estil propi i distingible, fantàstic.

Si algú s’està pensant si s’hauria de llegir aquest autor la resposta és un rotund sí, però potser aquest no és el millor llibre per entrar-hi. Aquest lloc el tenen per mi La maleta i Els nostres, els veig com els més representatius i també més madurs. Amb un parell de llibres més ja m’hauré llegit tots els que s’han editat aquí.

El ferrocarril subterrani / Colson Whitehead

Ara feia temps que no agafava un llibre on poder-hi posar l’etiqueta BLACK AMERICA (aquí les ressenyes recents i aquí totes les que tenen aquesta etiqueta), etiqueta que vaig posar a finals de 2013, com passa el temps.

Aquí la història està ambientada en els temps de l’esclavitud a Nord-Amèrica. Negrers que capturen gent a Àfrica i que la van revenent fins que el comprador els posa en un vaixell cap al seu destí, una subhasta i una vida d’explotació i abusos de tota mena. Una cosa que en aquella época es veia mig normal, els negres no eren considerats persones.

En aquest llibre el ferrocarril subterrani existeix realment com un ferrocarril amb túnels i estacions i trens, com si la metàfora fos completament real. Si us fa mandra clicar l’enllaç era un sistema on gent contrària a l’esclavitud ajudava els esclaus fugits a arribar als estats del nord o estats lliures on l’esclavitud s’havia abolit. Era gent blanca i en la majoria dels casos es jugaven la vida, la condemna per ajudar un fugitiu solia ser la forca, amb o sense judici. La protagonista, Cora aconsegueix arribar des de Geòrgia fins a Carolina del Sud, un lloc aparentment millor per als negres, allà podien treballar, guanyar alguns diners i fins i tot formar-se una mica.

https://www.flickr.com/photos/oldeyankee/
Cabins where slaves were raised for market–The famous Hermitage Savannah Georgia c. 1903

Els esforços d’en Howard consumien minuts molt valuosos de classe, un temps que ja era prou curt després de la setmana laboral. La Cora era allà per aprendre.
Una ràfega de vent va fer xiular els porticons sobre les xarneres. La senyoreta Handler va deixar el guix.
—A Carolina del Nord —va dir— el que estem fent és delicte. A mi em posarien una multa de cent dòlars i vosaltres rebríeu trenta-nou fuetades. Ho diu la llei. I el càstig que rebríeu del vostre amo segurament seria molt més sever.— La dona va mirar la Cora als ulls. La mestra no era gaires anys més gran que ella, però feia sentir la Cora com una nena ignorant—. Començar de zero és complicat. Fa unes setmanes n’hi havia que éreu on en Howard és ara. Vol temps, això. I paciència.
Va donar la classe per acabada. La Cora, disciplinada, va recollir les coses d’una revolada: volia sortir la primera. En Howard s’eixugava les llàgrimes amb la màniga.

Aparentment era un lloc millor, però no gaire, hi havia un pla molt seriós per l’esterilització de la població negra, per racisme i també per por.

   Si més no, el cambrer devia haver llegit els editorials dels últims anys, havia insistit el metge, expressant neguit pel tema en qüestió. Amèrica havia importat i criat tants africans que en molts estats els blancs estaven en inferioritat numèrica. Només per aquesta raó, l’abolició de l’esclavitud és impossible. Amb una esterilització estratègica -en primer lloc de les dones, però a la llarga de tots dos sexes- els podríem alliberar sense tenir por que ens apunyalessin mentre dormim. Els instigadors dels alçaments a Jamaica eren individus tenaços i arterosos d’origen beninès i congolès. I si a la llarga aconseguíssim temperar aquests llinatges?

https://www.flickr.com/photos/29233640@N07/
one minute to midnight © Robert Couse-Baker, Creative Commons.

Els Estats Units d’aquella época eren un lloc complicat, amb caçadors d’esclaus fugitius (que tenien el dret a reclamar-los fins i tot als estats lliures ja que eren una propietat) i també amb proveïdors de material pels estudiants de medecina, per dir-ne d’alguna manera.

   A la llarga, el tràfic de cadàvers es va descontrolar tant que les famílies van començar a contractar vigilants de sepulcres per evitar que els seus ésseres estimais desapareguessin en plena nit. De sobre, qualsevol nen desaparegut es considerava una víctima d’aquell joc brut: robat, enviat i venut perquè el disseccionessin. La premsa va abordar la causa amb editorials contrariats i la llei hi va intervenir. En aquel nou clima, la majoria de lladres de cadàvers van ampliar el radi d’acció, profanant tombes de cementiris llunyans per espaiar les incursions. En Carpenter es va especialitzar en els negres.

Els negres no apostaven sentinelles perquè els vigilessin els morts. Els negres no anaven a trucar a la porta del xèrif ni freqüentaven els despatxos dels periodistes. No hi havia cap xèrif que els tingués en compte ni cap periodista que escoltés les seves històries. Les restes dels seus éssers estimats desapareixien en sacs i reapareixien en soterranis freds de les facultats de medecina per revelar els seus secrets. Als ulls de l’Stevens, cada un d’ells era un miracle que instruía sobre els misteris dels designis divins.

https://www.flickr.com/photos/144957155@N06/
Old Marion Negro Cemetery © Midnight Believer, Creative Commons.

L’esclavitud era per sobre de tot un tema económic, capitalisme descarnat i res més, com si el racisme fos una justificació a posteriori.

   La despietada locomotora cotonera reclamava cossos africans com a combustible. Els vaixells solcaven l’oceà carregats de cossos per treballar la terra i engendrar més cossos.

Els pistons de la locomotora es movien sense treva. Més esclaus es traduïen en més cotó, que al seu torn es traduïa en més diners per adquirir més terres per conrear més cotó. Fins i tot amb la supressió del comerç d’esclaus, en menys d’una generació els nombres eren insostenibles: hi havia negres per donar i per vendre. A Carolina del Nord hi havia dos blancs per cada esclau, però a Louisiana i Geòrgia les poblacions vorejaven la paritat. Un cop travessaves la frontera de Carolina del Sud, el nombre de negres sobrepassava el de blancs de més de cent mil. No costava gaire imaginar-se la seqüència quan els esclaus es desempalleguessin de les cadenes i es concentressin en la llibertat… i en les represàlies.

https://www.flickr.com/photos/ooocha/
“Oklahoma Cotton Field.” Overseer and Negro cottonpickers, ca. 1897–98. © Marion Doss, Creative Commons.

La Cora escapara de Geòrgia amb en Caesar i la Lovey, uns caçadors agafaran la Lovey però ells dos arribaran a Carolina del Sud, d’allà ella seguirà cap amunt, però no ens oblidem que hi ha caçadors d’esclaus buscant-la.  A les plantacions hi havia molt interès en recuperar els fugits per donar un bon escarment i deixar clar als altres que els passava si intentaven fugir, i a més deixar clar que la fugida era impossible. Però de tant en tant algú ho aconseguia, la mare de la Cora per exemple, la va abandonar i va fugir i la Cora sempre l’ha odiada per això i allà on va pregunta si alguna dona anomenada Mabel va arribar des de Geòrgia.

Passarem per Tennessee, per Indiana en un viatge amb un destí clar, el Nord, els estats de més al nord o fins i tot Canadà, un lloc on els negres podien estar tranquils. A veure que no és que al Canadà els rebessin encantats o que no hi hagués discriminació, és que l’esclavitud no es contemplava i les persones no eren propietats, allà els caçadors de fugitius no tenien res a fer.

https://www.flickr.com/photos/thadz/
Underground Railroad © Thad Zajdowicz, Creative Commons.

Hi havia caçadors de fugitius que de vegades també caçaven negres lliures, tampoc hi havia gaires traves per això, la pel·lícula 12 anys d’esclavitud és una història real, real i desgraciadament freqüent. En les situacions dures és quan es veu el pitjor de la gent però també el millor. Es calcula que gràcies als col·laboradors del ferrocarril subterrani un milió i mig d’esclaus van aconseguir fugir, hi ha gent que es va jugar la vida per ajudar-los, i de vegades la van perdre. El llibre a més de l’aventura de la Cora ens parla de com els diferents estats van gestionar l’esclavitud, la diversitat racial… Robaven persones a Àfrica per dur-les a Amèrica a treballar unes terres robades als indis… els orígens de la primera potència mundial són molt però molt foscos (i no estic fent un acudit dolent).

Llibre molt recomanable que no estalvia els detalls fumuts d’un tema tan espinós. Narrativament potser la part final del llibre l’he trobada un pèl més confusa i atropellada que la resta, però tot i així se’n surt molt bé.

https://www.flickr.com/photos/editrrix/
Colson Whitehead @ BBF © editrrix, Creative Commons.

L’úter de la balena / Joan Jordi Miralles

Amb aquest llibre acabo amb tot el que fins al moment ha publicat aquest autor (excepte el teatre), no sé si hi ha algun premi o alguna cosa. Aquest autor ha estat ressenyat en la versió antiga del blog, i darrerament també a la nova, si voleu saber que m’han semblat els seus llibres només heu de clicar els enllaços.

I aquest llibre? Buf. Aquest no. A veure tenim una història de ciència-ficció en un món apocalíptic on no fa més que ploure. Els protagonistes són tres germans i com s’ho fan per sobreviure en un món devastat, on han de fer expedicions per destrossar mobles i tenir llenya, o on matar una rata de claveguera per tenir què menjar és un bon pla. Amb això us feu una idea.

Però això està narrat en un estil lent, a vegades entre excesivament culte i oníric, recordant (almenys a mi) la part del soldat a L’altíssim, i igual que aquelles parts vaig estar temptat de saltar-me-les he estat temptat de deixar estar aquest llibre més d’un cop. No és com per posar-li una etiqueta EVITAR però jo almenys no el recomanaria. Un llibre que no m’ha convençut sobre cinc, no és un mal balanç per aquest autor.

La recerca del flamenc / Sebastià Portell; Jaume C. Pons Alorda; Joan Todó

El llibre  Cremen cels em va agradar prou com per buscar l’anterior experiment similar que havien muntat els de LaBreu, i aquí estic, preguntant-me si tornaré a dir que no ens hem de refiar dels llibres petits com dic potser massa sovint.

La primera peça és de Sebastià Portell (vaig ressenyar el seu llibre) i porta el subtil títol de CONY (Cal Oblidar Nova York) i està narrat justament des del punt de vista del cony de la protagonista. Un conte on els paisatges del Delta la porten a fer un balanç del que ha estat la seva vida fins ara. Interessant, i aconsegueix donar molta informació en relativament poques pàgines. En sí és una història de fugida i de canvi de vida i d’afirmació personal-genital (us recordo que el narrador és el cony).

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Delta de l’Ebre 19 © Joan Sorolla, Creative Commons.

Davant la sentència d’Enric tu no trobares una altra sortida que fer-te l’adormida. Sabies que qualsevol resposta que li poguessis donar hauria estat supèrflua o mentida. Com podia abandonar-te? Com podia fer-te això? Havíeu passat els millors anys de les vostres vides recorrent Barcelona, l’espai de la teva joventut, del teu matrimoni amb Quim i la teva viudetat sense Quim, que vàreu reconvertir junts en un encreuament de plaers i bauxes. Sortíeu, bevíeu, de vegades ballàveu. Conegueres nous restaurants. Enric i els seus corbatins, les seves dents perfectament arrenglerades, les seves mans immenses i sempre una mica humides, calentones, et feien anar per on ell desitjava. Follàveu per totes bandes. I a tu, que després de tot estaves avorrida de viure de rendes i no tenir cap altra ocupació que anar de brunch i al teatre amb les amigues, t’agradava formar part d’aquest deixar-te anar.

https://www.flickr.com/photos/cibercorsario/
Corbera d’Ebre © M.Campo, Creative Commons.

La segona peça és Les escales de l’Aldea, de Jaume C. Pons Alorda i és una història de guerra, més o menys, i d’un afusellament d’un escriptor que vol temps per escriure el seu llibre. La situació m’ha recordat la d’un conte de Borges (no recordo si de Narraciones o de Ficciones, sí recordo que a les seves Obras Completas era al segon volum). Les històries sobre la guerra són recorrents quan s’ambienten en un escenari bèl·lic d’aquesta intensitat i d’aquest valor simbòlic, quan les tropes nacionals van poder creuar l’Ebre la guerra va estar sentenciada del tot.

Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. De quina manera ell mateix se sorprenia de com havia anat sembrant paral·lelismes entre el principi i el final per tal que el lector perfecte algun dia pogués admirar tal maquinària formidable, i com cada petita peça semblava l’emblema d’un trencaclosques delirant però magnífic alhora, suprem i decidit. Que fort, va entendre en Delta, que la part tràgica fos més tràgica al costat de l’humor, un humor que a ell li agradava macarrònic i que a vegades semblava massa passat de voltes fins a semblar un pegot de mala llet negra, però almenys era humor i feia riure més encara al costat de la mort i el sexe.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Desembocadura de l’Ebre © Manel Zaera, Creative Commons.

I acabem el llibre amb la part de Joan Todó, un conte que situa l’acció en un Delta retratat com una mena de fi del món (justament aquest n’és el títol), amb un protagonista que treballa de venedor d’enciclopèdies porta a porta, una feina que també té molt de final. Una opció desesperada, en un paratge quasi deshabitat i que esdevé mig irreal, com una al·lucinació per la que intentar escapar.

Es movia per una planícia eterna, sense horitzó, on el mar era una intuïció de cel evaporat en la distància, a l’extrem oposat d’una serra que, al seu darrere, s’anava empetitint; carreteres rectes, tallades a esquadra, que es trencaven en camins que les tallaven en angle recte, o que superaven el repetjó d’un canal, amb l’asfalt cada cop més dessagnat, més romput. L’aigua s’infiltrava pertot, com un baix continu: mansa als arrossars, lenta als canals, accelerada i borbollejant als desaigües. Les pàixeres hi caminaven amb els seus passos presumptuosos, algun pagès s’acotxava al mig d’un espill, amb les cames dins l’aigua.

[…]

L’aigua sobretot es tranquil·litzava en apropar-se a l’encaix (que de primer havia confós amb una llacuna) de la llengua de terra, la petita península que havia indicat el cambrer, i que ell no recordava haver vist mai, sobre la qual alguns pescadors anaven vigilant les canyes plantades a terra. N’hi havia pocs: d’altres havien abandonat cadires de plàstic davant l’aigua, immòbils en una posició que conduïa a imaginar l’individu assegut, esperant que algun galta-roig o algun moixonet piqués l’ham, i les pujades i les baixades de la marea les havien anat fixant a l’arena, cobrint-les de glans de mar. Immòbils, aquelles cadires establien una curiosa rima amb les cadires buides que, a l’altura de Sant Carles de la Ràpita, indiquen vora la carretera la presència, asseguda uns metres més enllà, d’una prostituta.

https://www.flickr.com/photos/seniju/
Sense títol © Seniju, Creative Commons.

Un llibre que es llegeix en un moment, la història que més m’ha agradat serien la primera i la tercera, un experiment literari que té continuïtat i que està prou bé.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Flamencs © Manel Zaera, Creative Commons.

L’altíssim / Joan Jordi Miralles

Després de passar-m’ho massa bé amb Aglutinació agafo aquest llibre amb l’esperança que no m’agradi gaire i així deixar d’admirar a aquest autor. Entenc que pot semblar un motiu molt idiota per llegir un llibre però sóc una persona complicada, i també amb un cert afany completista de dir que m’he llegit tot el que un autor ha escrit. Això em dura una temporada i després ja se’m passa, o no. Al tema!

Trobo una mica el que espero, sexe, consum de substàncies i un retrat força encertat de la precarietat on vivim.

La primera feina que m’oferien era, amb un contracte d’un sol día, descarregar un camió de sis del matí fins a les vuit del vespre, no pagaren dietes ni transport i havia d’anar fins a Castellgalí; nets sortien uns trenta miserables euros. La segona feina semblava més emocionant: netejar una granja de porcs, dos dies de sis del matí a set de la tarda, menys de trenta euros al dia, ni dietes ni transport, a Solsona. Llavors li he engegat a la puta aquella de l’altre costat del telèfon, que en la fitxa que havia omplert anava indicat que jo -he remarcat molt el jo- era estudiant de fisioteràpia i no granger; la puta aquella m’ha respost que això era igual, que si volia “currar” (juro per ma mare que ha dit “currar”) era el que hi havia. Jo li he dit que sí que volia treballar (posant molt d’èmfasi en la darrera paraula), però no de qualsevol cosa, i amb un to prou violent i mínimament pervertit he acabat concloent:

-Vés i curra tu amb els porcs, si és el que hi ha! -i he penjat. Després han continuat trucant amb noves ofertes, suposo, però la meva mare no s’ha cansat de donar allargues.

https://www.flickr.com/photos/93911830@N06/
Farrowing Crates © Farm Watch, Creative Commons.

El llibre combina les vivències del protagonista amb una mena de diari de guerra d’algú que no sap ni qui és ni perquè és on és, presoner. Alterna les fases de presoner amb les de soldat, però la veritat és que no sembla haver-hi més diferència que ser el que fa atrocitats o el que les rep.

Tornant al fil “principal” el protagonista, l’Ignasi, no té gaires manies a l’hora d’enllitar-se, ni gaires escrúpols, la Verònica que surt a continuació és la xicota del que probablement sigui el seu millor amic, el Marc. És un egoisme tan integrat en ell que ni destaca, té pocs moments d’una certa empatia, alguns mirant a son pare, o de vegades amb algun dels pacients.

 A dos quarts de sis sona el despertador. Sembla que la Verònica està molt desvetllada i vol que fem alguna cosa, vist que ha començat a llepar-me els ous amb fal·lera, però jo li dic que ara no, que tinc pressa, i em fico sota la dutxa: a les vuit entro a pràctiques, a dos quarts de nou baixarà el Ramon a tocar els collons i a les onze hauré de buscar la Carme per pujar a planta. La Verònica, però, no es dóna per vençuda tan fàcilment: entra a la dutxa rere meu, es col·loca de genolls i comença a mamar-me-la fins que no li faig engolir l’última gota.

https://www.flickr.com/photos/mislav-marohnic/
Shower © Mislav Marohnić, Creative Commons.

Ell fa pràctiques de fisioteràpia en un hospital, i el futur no pinta gaire bé. La feina no l’entusiasma, contempla la idea de marxar i mentrestant fa la viu viu follant tot el que pot, de vegades sembla que massa i tot. Sempre dic que aquest autor sap narrar bones escenes sexuals (no és tan freqüent), aquí en teniu una mostra:

A casa la Bego, la meva cosina i el seu dat pel cul dormen en un divan. La Bego i jo follem. Em costa molt trempar. Sense manar-li res ella em comença a llepar els ous mentre m’introdueix el tercer dit pel cul. Després em treballa el penis sense oblidar el cul. Molt trempat i excitat , follem. Primer normal, el missioner em penso que en diuen. Després ella a sobre, la qual cosa m’empastifa tot el ventre de viscositat seva. Ella és una paia que està al límit d’estar grassa, podríem dir que és una noia grossa -alta, ferma, grans pits…-. Al final, com m’agrada a mi, ho fem a quatre grapes. Jo l’agafo amb una mà per les trenes daurades i llargues talment fossin brides d’un cavall; ella, boca grossa i dents blanques i saludables, gemega fent xiscles curts i aguts mentre em llepa els dits de l’altra mà. I ja estic a punt d’escórrer-me quan noto que alguna cosa no va bé. Penso, primer, que es tracta d’una paranoia i no paro, però, com que la qüestió persisteix, finalment m’aturo. Trec la polla i el condó no hi és, ha desaparegut. Ella em pregunta si ja estic i jo li crido que calli, molt emprenyat. Em pregunta què passa, espantada i sufocada encara.
-Olvidé ponerme el condón -li responc; i tinc ganes de follar-me-la amb violència i després segar-li el coll, i tinc ganes de plorar, i tinc ganes de marxar d’allà i desaparèixer per sempre.

I l’altra història, que al principi costava de seguir va guanyant interés tot i la confusió evident del personatge.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Post Traumatic Stress Syndrome © adohnes, Creative Commons.

Això sí està narrada en un estil i trenca tant el fil que he estat temptat de saltar-me aquestes parts, que no els hi acabo de trobar el què. Independentment és una història que amb l’excusa bèl·lica parla d’atrocitats, degradació, crueltat i deshumanització. OK, però que aporta això a l’altra història, què en surt de la suma? Això ja no ho tinc tant clar. La història de guerra parla d’atrocitats però tenen una excusa, l’Ignasi no té excusa per moltes de les coses que fa, algunes igual de bèsties tot i que a un altre nivell. Potser el missatge és que som uns cabrons cruels i malànimes i que les circumstàncies només són una excusa?

https://www.flickr.com/photos/angela_llop/
Vilanova i la Geltrú, platja. © Angela Llop, Creative Commons.

I una cosa que com a urbanita m’ha sorprés és la mobilitat. L’Ignasi viu a Manresa però es fot uns trajectes amb cotxe per anar de festa o a la platja o al que sigui que déu n’hi do. De vegades més que bellugar-se en cotxe sembla que es tel·letransporti d’una banda a una altra, Manresa, Sitges, Vilanova, Berga… fins i tot una escapada a casa els avis a Montsó(d’on surt l’anterior fragment amb la Bego). Sembla que només s’aturi per follar i posar-se fins a dalt.

Mentrestant el soldat, ens va explicant lo seu, i no estalvia detalls, ni un de sol…

https://www.flickr.com/photos/aparejador/
Freeway at Night © BY-YOUR-⌘, Creative Commons.

Cap al final del llibre les seves farres comencen a prendre un caire força més preocupant, i al final-final tenim la coincidència de les dues històries, la de l’Ignasi i la del soldat. Un bon llibre, un molt bon primer llibre. No aconsegueixo que aquest autor em decebi, què hi farem!

Locuras sin fundamento / Andrés Trapiello

Després del primer volum toca posar-se amb el segon, d’aquesta mena de novel·la en marxa (qualificar-ho com a “saga” no m’acaba de convèncer). No sé si això de posar-se amb aquestes coses té gaire sentit, és una mica de lector suicida em sembla.

Un llibre més comencem per any nou recordant la celebració, i com eren abans les celebracions, religioses i rigorosament serioses i castellanes. I a poc a poc Trapiello ens va ensenyant el seu any, a mig camí del recompte i del agradar-se escrivint, una mica com en Josep Pla, cada cop veig més clara aquesta connexió tot i les evidents diferències. Deixo el comentari més valoratiu pel final, prefereixo posar alguns dels molts fragments memorables que hi ha al llibre, no hi són tots i potser els que hi ha no són els millors, però són els que a mi m’han saltat a la cara quan els he llegit.

https://www.flickr.com/photos/50455710@N05/
Cuddle-SMPLYR © Mrswagger3, Creative Commons.

M. dejó su cabeza sobre mi hombro y se durmió acurmeada, con las piernas encogidas. Se había abrazado a un pequeño cojín que apretaba contra las costillas como para entrar en calor. Yo mismo me quedé dormido un rato. De pronto nos sobresaltaron los bocinazos de un coche. Nos despertamos desconcertados. Alguien venía por la calleja. Pusimos atención y al comprobar que pasaban de largo, respiramos tranquilos. No era tanto por la hora. Ni siquiera porque no hubiéramos sido capaces de sumarnos a una pequeña fiesta inesperada. Temíamos únicamente que aquel interior se fuese a romper. No se puede vivir fuera y dentro al mismo tiempo, hacia adentro y hacia afuera.

https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Nichos © Daniel Lobo, Creative Commons.

Cuando imprimíamos los libros de Trieste fuimos alguna vez V. y yo al cementerio de Torrejón, que será el más lamentable cementerio que haya uno visto nunca, y que estaba junto a la imprenta. Íbamos para distraernos un poco. Con eso está dicho todo. En aquel cementerio las flores de plástico olían a colonia de puta y aunque llevaran allí cinco o seis años no habían perdido ni un átomo de ese perfume. Eran flores de un morado y un rosa inefables para nichos que tenían el mármol brillante y recién pulido de los cuartos de baño de los hoteles de carretera.

https://www.flickr.com/photos/sidewalk_flying/
Dealing © Seth Sawyers, Creative Commons.

Un amigo lo dice de una manera más gráfica: “Hay quienes tienen nuestras mismas cartas, sólo que las juegan de un modo que a uno le daría un poco de vergüenza”.

https://www.flickr.com/photos/yann07/
Pretty woman © Yann Cœuru, Creative Commons.

Resulta evidente que está acostumbrada a que los hombres le pongan el mundo a los pies, aunque también en la firmeza de su boca se descubría que es de esa clase de mujeres que jamás se irían con ninguno que cometiera la estupidez de ponerse de rodillas para adorarla. No sería extraño que se hubiera casado sólo para ser infiel a su marido. Por cómo hablaba conmigo y con los otros, se conoce que tiene la humanidad dividida en dos mitades: los que la admiran y veneran, y los que no. A los del primer grupo los despreciaba a todos. A los del segundo, a todos también, menos a los que quiere seducir para, una vez seducidos, incluirlos en el primer grupo.

https://www.flickr.com/photos/la-citta-vita/
Shopping for books, Madrid © La Citta Vita, Creative Commons.

Cuando me dejo las riendas sueltas, las piernas, con un instinto bruto, sin quererlo yo, me llevan a la Cuesta de Moyano, pradera de ricos pastos.

Los árboles del Botánico, que no han florecido todavía, tienen todos sus yemas señalando el cielo, lo mismo que las chicas del instituto Isabel la Católica con las que me crucé, que parece que cuando se cruzan con un hombre hacen un esfuerzo torácico para que sus teticas duras de cabra se marquen bajo la blusa, sin quererlo ellas.

En la caseta de X había mucha gente. Es la caseta que yo prefiero. Me gustan los libros baratos. […] El rito es siempre el mismo. Llega el librero temprano con dos docenas de paquetes de libros, folletos y revistas muy bien atados con cuerda de pita, y allí, a la vista de todos, los desata y los va tirando al tablero. Al principio parecen esos peces que sacan los pescadores del mar, jureles, chicharros, bocartes, pegando saltos de mil demonios en el vientre de las redes colmadas. Todo pescado azul, si se quiere, pero muy nutritivo. […] El librero mira siempre nuestros afanes con una sonrisa muy paternal y absolutoria del hombre que se siente no superior pero sí generoso y comprensivo con las debilidades humanas. […] Un día le oí decir que por sus manos había pasado un millón de libros y traté de imaginar cuánto sería un millón de libros, y no lo pude calcular, pues me perdía a la mitad.[…] Me he vuelto a casa con mi compra debajo del brazo, mirando los botones de los árboles, mirando, sin quererlo yo ni quererlo ellas, los botones pimpantes de las adolescentes, y me ha parecido que una cosa que me ha costado tan barata como ese libro viejo me hace feliz, que ya son ganas de creer en algo.

https://www.flickr.com/photos/diversey/
Club Antennas © Tony Webster, Creative Commons.

He aquí tres imágenes inapelables de la desolación. Una: ese barracón destartalado que encontramos a un lado de la carretera, con un farolillo rojo en la entrada y otros farolitos azules, amarillos, verdes, rojos, colgando de una cuerda floja, entre dos postes pelados, como una guirnalda; la casita blanca con puerta de aluminio y basuras esparcidas alrededor, dos coches viejos aparcados y un cartel, con caligrafía candorosa, en que se lee desde lejos: CLUB.

Dos: el tiovivo de una feria ambulante.

Tres: recorrer el dial de la radio una tarde de domingo y no encontrar sino resultados de fútbol, locutores enloquecidos, quinielas cifradas… Ese sonido de la radio, ese tedio de domingo, ese olor a coñac barato en el aire y punta de puro habano.

https://www.flickr.com/photos/calliope/
old roses © liz west, Creative Commons.

Me he encontrado esta mañana sobre la mesa una copa con dos rosas, una carta, unos libros y en el rincón, en su marco oscuro de madera, una foto que nos dice deseos de hace años. De la rosa han caído en el mantel pétalos de otras rosas y de todas las rosas, la carta he olvidado de quién, los libros nunca los leeré y en tu retrato no está mi juventud.

https://www.flickr.com/photos/clauderobillard/
Femme nue © Claude Robillard, Creative Commons.

Ayer o anteayer me desvelé por el mucho calor que hacía en el dormitorio y fui a la cocina a beber un  vaso de leche fría y otra vez oí ruidos en el patio. M. dormía a mi lado como uno de esos desnudos al carbón que tiene Lautrec, a los que el sueño ha soltado un poco brazos y piernas, sin conseguir nunca descomponer el dibujo, que es un prodigio de sensualidad entre las sábanas.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

Por otra parte siempre he tenido en cuenta estas palabras de Unamuno: “y ¡ojo con caer en el diario! El hombre que da en llevar un diario -como Amiel- se hace el hombre del diario, vive para él. Ya no apunta en su diario lo que a diario piensa, sino que lo piensa para apuntarlo”, que son palabras más que juiciosas.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
Athens № 4 © Sascha Kohlmann, Creative Commons.

Me gustan las ciudades pequeñas porque han conservado un modo de vida parecido al de hace cien años, cuando incluso las ciudades grandes como París o Roma eran pequeñas. En ellas los hombres tal vez no fueran más felices, pero tenían mucho más tiempo para preguntarse por qué.

El llibre va millorant cap a la part final. Com si aleshores l’autor hagués escalfat el suficient i ja es deixés anar, és la impressió que em dóna. No ho he copiat, però el fragment on explica com (i sobretot perquè) son pare juga al set i mig amb tres persones més que no hi són, tot i això reparteix joc per tots i juga per tots… brillant.

Doncs res, ara el proper serà El tejado de vidrio, si els llegeixo a uns dos o tres per any no trigaré a agafar-lo. També espero que els llibres siguin cada més trobables perquè de moment n’hi ha molts molts poquets a la xarxa de biblioteques (aprofito per dir que si l’Editorial Pre-Textos me’ls vol fer arribar podem arribar a un acord, sempre que no tinguin pressa).