Les nostres riqueses: una llibreria a Alger / Kaouther Adimi

Som-hi amb aquest llibre de Kaouther Adimi, els llibres sobre llibreries solen ser bons perquè parlen de malalts com nosaltres, i això sempre és bo, som igual de rarots i malalts però no estem sols.

Tenim la llibreria Les Vrais Richesses (pel llibre de Jean Giono) a Alger (no confondre amb Alguer) com a eix, tant en el moment del seu tancament no en els seus primers anys quan era poc més que un somni i una manera de dur cultura a una colònia força allunyada de la França continental. A més a més els primers anys van coincidir amb la guerra civil espanyola, que es van mirar de lluny, i l’ocupació alemanya i la segona guerra mundial que ja els van agafar més de ple. Tota aquesta història, diguem-ne antiga, la tenim en forma dels diaris de l’amo de la llibreria.

https://www.flickr.com/photos/henry_marion/
Alger – L’entrée de la Casbah # 194 © Henry_Marion, Creative Commons.

Em sap greu no saber més de literatura francesa perquè això fa que em perdi de vegades entre tots els noms que apareixen, autors francesos o algerians de la primera meitat del segle XX. També apareixen d’altres que sí conec com Albert Camus o un autor del que m’encanten els textos per adults i que potser seria hora de rellegir com cal: Antoine de Saint-Exúpery.

3 d’agost de 1944

El rumor que corre des de fa un parell de dies ja no és cap rumor… En Saint-Exupéry realment va desaparèixer en ple vol. Un dels records més bonics que en tinc: ens havien convidat a dinar a casa d’un amic comú. Quan hi vaig arribar, ja hi eren tots menys l’Antoine. El vam esperar molta estona i, neguitós, al final vaig anar a mirar per la finestra. Estava assegut a la vorera, sota un cel enlluernador, envoltat d’un estol de criatures que semblava que cridaven amb alegria. Els feia avions amb un paper de plata procedent de les xocolatines de l’exèrcit. Sempre en portava i les regalava als nens que trobava pel carrer. Els petits avions pujaven fent voltes pel cel i les criatures, amb la cara bruta de xocolata, corrien mirant de seguir-los i saltant per atrapar-los… Adeu, Antoine!

https://www.flickr.com/photos/94474582@N00/
100,000 paper planes at ArtPrize © dsrins_syb, Creative Commons.

El 2017 la llibreria s’ha de tancar per fer-ne un botiga de bunyols i arriba un nano, en Ryad, amb la missió de buidar, llençar, desmuntar i pintar. No podrà pintar perquè els botiguers es conxorxen per no vendre-li pintura, però igualment la tasca de desballestar la llibreria sí que la farà. Una llibreria que també funcionava com a biblioteca i que també era una petita editorial. El llibreter va arribar a obrir una altra editorial a Paris portada amb més cor que cap i que ha de tancar. Diferents aventures entorn als llibres i els autors, i la història que segueix el seu curs i entren en el sagnant conflicte de la independència l’Algèria.

Anem repassant aquesta història i el desballestament de la llibreria entre autors cèlebres de les lletres franceses.

Un periodista que prepara un reportatge sobre en Caus —un altre— m’ha preguntat si havia incitat algú a escriure. A més d’un, i tant. Li he donat la meva recepta.

Compra una taula, la més corrent que trobis, amb un calaix amb pany.

Tanca el calaix i llença la clau.

Cada dia, escriu el que vulguis, emplena tres pàgines.

Fes-les entrar al calaix per l’escletxa. Evidentment sense rellegir res. Al cap de l’any, tindràs unes 900 pàgines manuscrites. Ja pots començar.

https://www.flickr.com/photos/yves_jalabert/
Alger 24, rue Michelet 1956. Photo J.L. Eichaker © Yves Jalabert, Creative Commons.

Trobo que el llibre podria aprofundir una mica més, o entrar més en la vida i les motivacions de Charlot que són pràcticament telegràfiques. És un llibre curt però que podria donar bastant més de sí. I una altra particularitat, l’estil és tan poètic per explicar el cel i els carrer d’Alger com tallant per explicar les atrocitats de la guerra tant a Algèria com a París mateix, sense transició, deixa sense alè.

Teoria King Kong / Virginie Despentes

He llegit alguns llibres d’aquesta autora (aquests, versió antiga del blog), Virginie Despentes, diria que gran part dels que estan publicats en català i castellà, em faltava justament aquest i els del cicle Vernon Subutex que els tinc a la lleixa de pendents.

Ja m’havien quedat clares algunes característiques de l’autora, que es poden resumir en que no està per hòsties i que gasta una mala llet considerable. No és un problema, de fet en un llibre és fins i tot millor, un llibre que no tingui problemes per ofendre i de fet des del principi ja veiem que no és el cas.

Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me. No em canviaria per ningú, perquè ser la Virginie Despentes em sembla que és més interessant que cap altra ocupació.

Volia fer una ressenya mini, però hi ha molt bones coses per posar més que simplement recomanar-vos que us agafeu el llibre, o sigui que res de mini. Sempre m’acabo embolicant…

L’autora ens parla de les agressions sexuals (va ser violada) de la prostitució (va exercir 2 anys), i del porno, i de com aquestes coses són una conseqüència de la situació social de les dones i no al revés. La seva narrativa i el seu estil tenen dues premisses: la primera és que sap de què parla i la segona és que les seves conclusions no tenen perquè agradar ni casar amb els dogmes acceptats sobre aquests temes.

Es diu sovint que el porno augmenta el nombre de violacions. Hipòcrita i absurd. Com si l’agressió sexual fos un invent recent, i quecalgués introduir-la dins dels caps dels homes a través de les pel·lícules.

https://www.flickr.com/photos/36979785@N06/
Day #215 + Day #214 © Terry Presley, Creative Commons.

La violació és un tema complex i no se m’acut manera d’acotar o millorar el que diu ella mateixa.

Perquè, des del moment en què diem violació a una violació, tot l’aparell de vigilància de les dones s’activa: ¿vols que se sàpiga, el que t’ha passat? ¿Vols que tothom et vegi com una dona a qui li ha passat això? I, de tota manera, ¿com és que en vas sortir viva, si no ets una puta com una casa? Una dona que volgués ser realment digna hauria preferit deixar-se matar. La meva supervivència, en ella mateixa, és una prova que parla contra mi.

Ens havíem arriscat, n’havíem pagat el preu, i més que tenir vergonya d’estar vives podíem decidir aixecar-nos i recuperar-nos-en al més aviat possible. Paglia ens permetia imaginar-nos que érem guerreres, no responsables personalment del que ens havíem buscat, sinó víctimes ordinàries del que cal esperar patir si ets dona i vols aventurar-te a l’exterior. Era la primera que treia la violació del malson absolut, d’allò no dit, del que no ha de passar mai. En feia una circumstància política, una cosa que havíem d’aprendre a encaixar. Paglia ho canviava tot: ja no es tractava de negar, ni de sucumbir, es tractava de conviure-hi i tirar endavant.

https://www.flickr.com/photos/oxidizer05/
Rape © Valeri Pizhanski, Creative Commons.

Després de la violació, l’única actitud tolerada és la violència contra una mateixa. Engreixar-se vint quilos, per exemple. Sortir del mercat sexual perquè ens han espatllat, negar el nostre desig. A França, no es maten les dones a qui els ha passat això, però s’espera que tinguin la decència d’assenyalar-se com a mercaderia feta malbé, intoxicada. Putes o lletges, que surtin de manera espontània del viver de les casables.

Perquè la violació fabrica les millors putes. Un cop obertes a la força, a vegades mantenen, a flor de pell, un pansiment que agrada als homes, alguna cosa desesperada i seductora. La violació sovint és iniciàtica, talla de viu en viu per convertir la dona en un regal que no es torna a tancar mai més del tot. Estic segura que hi ha com una olor, alguna cosa, que els mascles ensumen, i que els excita moltíssim.

I d’aquí passem a la prostitució, un altre tema on té molt a dir. I tampoc m’atreveixo a acotar o afegir, no voldria fer mansplainnig en un llibre com aquest precisament.

https://www.flickr.com/photos/66944824@N05/
Belleville 2018 © Ithmus, Creative Commons.

Intercanviar un servei sexual per diners, fins i tot en bones condicions, fins i tot amb ple consentiment, és un atac a la dignitat de la dona. I la prova és que, si tinguessin la possibilitat de triar, les prostitutes no ho farien. Quanta retòrica… Com si la noia que depila a Yves Rocher escampés la cera o rebentés punts negres per pura vocació estètica. La majoria de la gent que treballa evitaria fer-ho si pogués, només faltaria! […] Es fa difícil no pensar que el que no diuen les dones respectables quan es preocupen per la sort de les putes és que en el fons tenen por que els facin la competència. […] Si la prostituta exerceix el seu comerç en condicions decents, les mateixes que l’esteticista o la psiquiatra, si la seva activitat s’allibera de totes les pressions legals que coneix avui dia, la posició de la dona casada es torna, de sobte, molt menys atractiva.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
At Work Ⅳ © Sascha Kohlmann, Creative Commons.

Detestava treballar. Estava deprimida pel temps que em robava, pel poc que guanyava i per la facilitat amb què m’ho gastava. Em mirava les dones més grans que jo que portaven tota la vida treballant així, per guanyar un sou només una mica més alt i que, amb cinquanta anys, rebien esbroncades del cap de secció perquè sortien massa sovint a pixar. Un mes darrere l’altre, captva amb tot detall què volia dir ser una treballadora honesta. I no veia cap escapatòria possible. Calia estar contenta de tenir una feina, ja aleshores. No he estat mai raonable, em costava molt estar contenta.

Fa un retrat de la prostitució allunyat de tòpics i d’una història de bons i dolents. Critica aquesta narrativa imposada per l’esquerra i fa un retrat fins i tot amable dels clients. En aquests temps que corren això dit així i dit per una dona i per una extreballadora té el seu valor. Sobretot perquè quan es plantegen lleis (sobretot si són prohibicionistes) no s’acostuma a preguntar a les interessades per la seva opinió, és fa tot des de dalt, des d’un paternalisme protector.

Si els records que en tinc són correctes, i em sembla que ho són, no era l’agressivitat el que se’m feia difícil d’aguantar, ni el menyspreu, ni res del que els agradava, sinó més aviat les solituds, les tristeses, les pells blanques, la timidesa desgraciada, el que ensenyaven com a defecte, sense maquillatges, el que mostraven de les seves febleses. La vellesa, les ganes de carn fresca contra els cossos vells. Les panxotes, les polles petites, els culs flàccids o les dents massa grogues. Era la fragilitat el que complicava les coses. […] Era una qüestió de caritat, encara que estigués cobrant. Es veia tan clarament que era important per al client fer veure que no em feien fàstic els seus gustos ni em sorprenien les seves tares físiques, que era millor fer-ho, de fet.

https://www.flickr.com/photos/hagengraf/
Geld – Money ©Christine und Hagen Graf, Creative Commons.

El que molesta la moral en el sexe tarifat no és que la dona no hi trobi plaer, sinó que s’allunyi de la llar i guanyi diners. La puta és “l’asfaltosa”, la que s’apropia de la ciutat. Treballa fora de casa i fora de la maternitat, fora de la cèl·lula familiar. Els homes no necessiten mentir-li, ni a ella li cal enganyar-los, i per tant corre el risc de convertir-se en la seva còmplice. Les dones i els homes, tradicionalment, no estan acostumats a entendre’s, escoltar-se i practicar la veritat entre els. Visiblement, aquesta possibilitat fa por.

[…] el que compta és difondre una sola idea: cap dona no ha de treure benefici dels seus serveis sexuals fora del matrimoni. En cap cas no és prou adulta per decidir fer comerç amb els seus encants. Segur que prefereix fer una feina honesta. Que es considera honesta per les instàncies morals. I no degradant. Ja que el sexe, per a les dones, fora de l’amor, sempre és degradant.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Corruption © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

La sexualitat masculina en ella mateixa no constitueix una violència sobre les dones si elles hi consenten i estan ben remunerades. És el control exercit sobre nosaltres el que és violent, aquesta facultat de decidir en lloc nostre el que és digne i el que no ho és.

Virginie Despentes va fer una pel·lícula, guió i direcció i es va haver d’enfrontar a la censura a la suposadament liberal França, i a més a més va haver d’aguantar tot de crítiques paternalistes que li deien que no podia fer el que va fer, en molts casos sense ni tan sols veure la pel·lícula o llegir el llibre. Es veu que hi ha moltes campanyes per prohibir la pornografia, el que em sembla simplement aberrant i no entendre res i tractar al públic com nens petits permanents.

No és la pornografia el que commou les elits, és la seva democratització.[…] Le Nouvel Observateur reclama el dret a dir no al lliure accés a allò que ha de continuar sent domini dels privilegiats. La pornografia és el sexe posat en escena, cerimonial. Però, per una cabriola conceptual que encara ens és opaca, el que és bo per a alguns, i que aquí s’anomena llibertinatge, comportaria un perill per a les masses del qual cal protegir-les a tota costa.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Destruction © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

Un llibre escrit sense por al què diran, feminisme en format punk, una bufetada de realitat que pot molestar a molta gent però també obrir molts ulls, 150 pàgines que es llegeixen en un moment i que potser ajuda a entendre coses que cal que entenguem per poder canviar i millorar.

Un polvo en condiciones / Irvine Welsh

Un dels meus autors preferits i de qui em llegeixo tot el que surt. Si veig que el llibre és d’Irvine Welsh me’l llegeixo, i aquest blog n’és una mostra (tot i que falten molts llibres perquè me’ls vaig llegir abans d’aquest blog, potser seria hora de rellegir-los). En fi, l’autor és Irvine Welsh i tenim de protagonista a Terry “Juice” Lawson, ja cal que ens cordem!

I evidentment el bo (és un dir) de Terry no decep, després de mil i una feines i de ser una mena d’estrella en pelis de porno amateur (dirigides per Sick Boy, un altre dels personatges clàssics de Welsh) ara el tenim fent de taxista. Sabeu tots els tòpics despectius i ofensius sobre els taxistes? En el seu cas no és que siguin veritat, és que es queden molt curts.

“Lo peor que uno puede hacer es enamorarse. Te engañas creyendo que te vas a follar a la misma tía el resto de tu vida. Pero no somos así colega. En cuanto pasan unos meses, se te empiezan a ir los ojos y el rabo vuelve a pedir marcha. ¡Fijo!”

https://www.flickr.com/photos/tnarik/
Edinburgh taxi © Tnarik Innael, Creative Commons.

Taxista pels carrers d’Edimburg, un d’aquells que sempre fa voltes absolutament innecessàries i en culpa a l’ajuntament i als tramvies i als carrers d’un sol sentit.

Me gusta vivir en Oxford Street porque tengo todo lo que necesito aquí mismo, en el South Side. Es una calle tranquila, cerca del centro y de los coños de oficina, cerca de la universidad y de los chochitos estudiantiles, y además es el lugar perfecto para ligarse a las tías del barrio. No es muy elegante: un salón agradable con un buen sofà en L, un dormitorio con cama de matrimonio extragrande y una cocina llena de batidos de proteína… Vivo a base de esa mierda. No tengo muchos muebles en el apartamento; me gusta decir que es de diseño minimalista. Hay una estantería con algunos libros que me ha dejado Rab Birrell y que no he leído ni una puta vez, pero que conservo para impresionar a las nenas de la universidad. Moby Dick, Crimen y castigo, ese tipo de basura. He intentado leer al Dostoievski ese, pero cada cabrón que sale en el libro tiene al menos cinco nombres distintos, así que paso de todo y me largo del barrio. Ya te digo.

https://www.flickr.com/photos/aaranged/
Edinburgh © Aaron Bradley, Creative Commons.

Terry farà alguns viatges per un turista americà, controlarà una sauna per encàrrec del mafiós propietari i intentarà tirar-se absolutament qualsevol dona que se li posi per davant. Mentrestant un huracà s’acosta a Escòcia i potser per falta de costum l’han batejat com Tocapelotas. L’huracà actua com un pivot en la narració, quasi tot es pot situar com “abans de”, “després de”, “durant” o “a causa de”.

I tenim un altra parella de personatges, Jonty i Jinty, ell fa feines de pintor de tant en tant i ella li diu que treballa netejant oficines però en realitat treballa a la sauna que Terry ha de controlar mentre l’amo és prenent el sol a Espanya (bé, i també fuig de la poli) perquè no es refia gaire del seu segon al càrrec.

Les novel·les de Welsh solen ser excessives, com el menjar massa picant, i en aquest cas quasi tot el picant el porta el personatge protagonista Terry, que també apareixia als llibres Porno i Cola (i una altra ressenya) alguns del que jo denomino el cicle d’Edumburg d’Irvine Welsh.

Una novel·la protagonitzada per Terry promet molt i compleix, Terry és… bé, m’agradaria pensar que és únic perquè sino quin panorama… El tio ni tan sols afluixa quan puja al seu taxi una dona que li demana que la porti a un pont amb la intenció de suicidar-se.

https://www.flickr.com/photos/158652122@N02/
The Forth Bridge © Mike McBey, Creative Commons.

Una tía que le va mal en una relación lo que necesita es que le metan un buen cipote y ya verás como se acaban los problemas. ¡Es milagroso! Espero que Sal no sea una tarada en busca de un salvador. Aunque decir eso no tiene mucho sentido: está claro que está tarada, ¡anoche se iba a tirar de un puente, coño!
Aparece con mi camiseta de Sunshine on Leith y me empiezan a saltar todas las alarmas. Como siempre digo, para quitarle las bragas a una tía no me tiembla el pulso, los nervios me entran cuando quiero que se quite mi puta camiseta a la mañana siguiente. Fijo.

https://www.flickr.com/photos/fokeev/
Untitled © Dmitriy Fokeev, Creative Commons.

Terry aconsegueix treure-li les ganes de suicidar-se i que no li semblin tan importants les males crítiques que rep la seva obra de teatre. Per cert, menció especial honorífica al concepte: prueba del arrepentimiento por la cámara ausente; no pot ser més Terry Juice Lawson.

A mí me gustan los casquetes en la parte trasera del taxi, pero a nadie le amarga un dulce. Algo que he aprendido con los años es que si el destino te ha dado el rabo como un caballo, cuidado, no como el rabo de un caballo, sino como el caballo entero, más te vale usarlo. Si además te ha dado una lengua como la bufanda del Doctor Who, tienes que desplegarla. Así que ahí estamos, en la cama de una habitación elegante. Yo estoy abajo, chupando como si no hubiera mañana, y poniéndome cerdete con el vibrador. Al principio Sal está un poco tensa y alerta, pero es que algunas chavalas necesitan una ayudita para liberarse sexualmente. Todo es negociable. Yo siempre lo digo: “que te den” significa “no”, “no” significa “quizá”, “quizá” significa “sí” y “sí” significa “anal”. ¡Fijísimo!
Pronto estamos sudando como cerdos y ella se vuelve loca: se sube encima de mí y por poco me arranca los pelos del pecho. ¡La leche! Pues sí, al final menuda sesión nos metemos. Pasa “la prueba del arrepentimiento por la cámara ausente”, como yo la llamo. Eso pasa cuando echas un polvo muy de peli porno y luego piensas: “Joder, daría cualquier cosa por haberlo grabado”.

https://www.flickr.com/photos/yellowgirlygirl/
Hair flip lingerie © Yellow Girl, Creative Commons.

Bé crec que ens podem fer una idea de Terry, passem una mica als altres personatges que a aquestes alçades ja estan prou perfilats.

Tenim la parella Jonty i Jinty. Ell és un nano força curtet i sembla que l’única cosa que té realment clara és que estima a Jinty. Jinty treballa de puta, i quan no treballa tampoc té problema en fotre un clau si li ve de gust (i li ve de gust quasi sempre) sense pensar gaire en Jonty. Tenim el turista americà Ronnie, famòs a Estats Units però a qui Terry mai ha vist, traumatitzat pel Katrina i que s’acolloneix amb el Tocapelotas i que vol anar a comprar una ampolla de whisky que val 100.000$ (sí, un 1 i cinc 0, no hi ha decimals) i que farà servir a Terry de xofer o noi per a tot (per un preu), i la suicida Sal a qui Terry treu les ganes de saltar si no és al llit.

https://www.flickr.com/photos/57511216@N04/
Hibernian v Kilmarnock (2) © Daniel, Creative Commons.

La compra de l’ampolla extracara es complica, la relació Jonty-Jinty pren un gir que posa una mica els pèls de punta, i hi ha els fills de Terry, el seu pare moribund, una final de copa HeartsHibs… i Terry i el seu cor. Follar a tort i a dret i el consum de farlopa fa que el cor de Terry li doni un avís que l’obliga a anar al metge, però per seguir viu ha d’evitar l’estrés, i això inclou el sexe. Terry Lawson sense sexe, tot un gir en aquesta novel·la perquè ell no pensa pràcticament en res més, i el pràcticament és una exageració, pensa en altres coses quan li prohibeixen el sexe que és la seva dedicació vital des de sempre.

Es como cuando empecé a salir por el Tivoli Bingo House para entrarle a las maduritas. De las colegialas se aprende lo justo; hay que ir a por sus madres. Cuando era adolescente y empecé a zumbarme a las chavalas, solían preguntarme: “¿Quién te ha enseñado a hacer eso?”, y yo siempre pensaba: probablemente tu madre. O eso o lo había visto en el Classic, el cine X de Nicolson Street. ¡Fijo!

https://www.flickr.com/photos/silentia-restless/
DSC072814 © RestlessMuse, Creative Commons.

Ja he explicat segurament massa, un llibre que us agradarà si us agrada Irvine Welsh i que no està gens malament si penseu en començar a llegir alguna cosa d’aquest autor. Un llibre que us farà passar una bona estona i us farà riure, però us han d’agradar una mica els extrems, això sí.

Trenes hacia Tokio / Alberto Olmos

Llegeixo alguns articles d’algú i miro si té llibre i hi vaig, un costum que em porta a llegir per damunt de les meves possibilitats, si tal cosa és possible. Després d’alguns articles d’Alberto Olmos he agafat aquest llibre, serà un descobriment o una cosa que m’hauria pogut estalviar?

El llibre està prou bé. Tenim un protagonista espanyol trasplantat a Japó i per tant la visió que té del país és com la que tindríem nosaltres, no tinc del tot clar si això és bo o dolent però és així. Es guanya la vida (malament) fent classes d’anglès a nens de 4 anys en una escola, té una xicota japonesa Kokoro, amb qui trenca i s’ha d’enfrontar tot sol al país, i amb totes les seves característiques, com per exemple una oferta desmesurada de porno.

https://www.flickr.com/photos/sizumaru/
日本便利商店真便利 It’s really convenient for adults in convenience store © Yellow, Creative Commons.

La joven a cuatro patas tiene dos pollas en la boca. A su lado, otra joven tiene sólo una polla en la boca. A su lado, otra joven se acerca golosamente un consolador a la boca. A su lado, una joven chupa aplicadamente la polla de un perro. A su lado, dos jóvenes hociquean recíprocamente sus coños. A su lado, una mujer madura mira al cielo mientras chorrea esperma de su boca. A su lado, una profesora se masturba sobre un pupitre.[…] Cuento las películas que caben en una sola balda y las baldas que conforman una estantería. A ojo, cada estantería aloja quinientas películas pornográficas. Quinientas por cada lado. Luego voy contando las estanterías que hay en cada sección (las secciones: violación, mujer madura, hermana mayor, oral, amateur, sado, tortura, colegialas, CWNM, TV, interracial, dibujos animados, etcétera) y obtengo como resultado un total de 20 estanterías. Multiplico: veinte mil películas; a una hora por película: veinte mil horas; entre las veinticuatro horas del día: ochocientos treinta y tres días sin hacer otra cosa que ver pornografía: imposible; entre ocho horas al día ) jornada pornolaboral): dos mil días de contrato, 6,8 años visionando perversiones. Interesante perspectiva.

https://www.flickr.com/photos/layant/
tokyo metropolitan central library © Pedro Layant, Creative Commons.

Un dels llocs on el protagonista va és la biblioteca, i com que sóc bibliotecari aquesta part m’ha fet gràcia, poso només el principi:

Balada de las bibliotecarias dominatrices.

1.

Las bibliotecarias son las trabajadoras del mundo que más pinta tienen de estar haciendo lo que hacen como podrían estar haciendo cualquier otra cosa. Yo siempre me quedo mirando a las bibliotecarias y pensando qué otra cosa podrían estar haciendo. Manosear libros es algo para lo que evidentemente no ha nacido nadie. La de bibliotecaria no es una vocación, sino una renuncia.

Por otro lado, perversiono a menudo con a idea de ser violado por una banda de bibliotecarias, sobre una mesa de biblioteca y con todas las novelas de William Faulkner encima, abiertas por la página 33.

Els seus intents de relacionar-se/enrrotllar-se/follar i ja, no funcionen gaire tot i que són entretinguts i el divertit és veure el protagonista estimbar-se un cop i un altre contra aquest mur nipó d’indiferència.

Y aquí seguimos, bebiendo. Ai tenía un novio con el que rompió hace unos días. Eso, claro, me da esperanzas. Me dice que es un rockero que toca la guitarra en un grupo y que le sigue escribiendo mails y que esperará un mes (un mes exacto) antes de contestarle, para que sufra. Nota: una persona que tiene los días contados, ESPERA un mes para contestar al tipo al que en el fondo ama. Eso sí es ser una mujer, pienso, eso es feminidad. Lo demás es una mierda.

https://www.flickr.com/photos/kurtbudiarto/
Eri in black and white. © kaybee07, Creative Commons.

La novel·la es llegeix bé però no hi ha un gran argument o trama, simplement és el seu dia a dia a través d’una separació i immers en un món tan diferent del nostre. I el final és una mica així, la novel·la simplement acaba, no és un llibre rodó tot i que s’hi acosta i es llegeix amb interés. Provaré més coses d’aquest autor, sí.

El país dels cecs / Víctor García Tur

Els llibres de Víctor García Tur m’agraden i a més a més m’agrada que no és un autor ancorat en un estil i uns temes, o sigui que a més a més no sé què em trobaré, les sorpreses a priori m’agraden.

I el llibre sorprén, els contes sorprenent perquè de seguida veus que no saps per on et por sortir l’autor. Tant pot parlar d’un Borges català com d’una tribú aïllada en plena segona guerra mundial com… No li fa por res i això s’agraeix, de totes maneres en resultat en general és bo tot i que hi ha contes millor resolts que d’altres.

https://www.flickr.com/photos/cadampol/
Borges y María Kodama © Carlos Adampol Galindo, Creative Commons.

El que dóna títol al llibre justament no és el que més m’ha agradat, tot i la gràcia d’un Borges català m’ha semblat un pèl forçat en alguns punts.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Tesemay Tribe, Omo Valley © Rod Waddington, Creative Commons.

De fet són pocs contes, i molt desiguals en intenció i extensió, això sí tant el que obre el llibre com el que el tanca són gairebé “nouvelles” aquest artefacte a mig camí del conte llarg i la novel·la curta. I el darrer conte L’iceberg de la teoria m’ha semblat absolutament magistral, sense fissures, un conte on es barreja crítica i història literària i viatges en el temps i realitats alternatives… ho té tot i ho té bé, tot i un començament que fa pensar en un altre tipus de conte.

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’edat de la saviesa, i també de la bogeria. No et deslliures fàcilment de l’època que et toca viure, si no és que aconsegueixes una màquina del temps, o si no és que ets un vegetal autista que mata les hores bajejant en l’aïllament d’un coma.

Moby Dick escrita per Dickens? Partint d’un original de Melville? Una opinió de Dickens sobre l’original que coincideix força amb aquest article.

La balena blanca de Melville és el típic compendi d’ensopegades d’auteur dilettante, és a dir; a) personatges que apareixen i desapareixen, b) greus contradiccions argumentals, c) caps per lligar o mal nuats, d) referències veterotestamentàries abusives, e) desordre cronològic, f) un narrador flotant (diguem-ne) que no es taca les mans en l’acció sinó que s’esfuma quan a l’autor li rota, g) un farrigo-farrago d’idees fotudes a pressió, h) i un desvessall de mots pescats de l’argot mariner (galimaties digne del capítol u de la segona part del Gulliver, encara que sense el benefici de la ironia swiftiana). En definitiva, un caos sense contenció, sense tisorada, amb interminables parèntesis sobre biologia marina i disquisicions teòriques entre la moral i l’antropologia que, ficades amb calçador, sufoquen el lector més sofert.

https://www.flickr.com/photos/literarypanda/
Big White Whale © Christine Cowen, Creative Commons.

Un nou llibre de Víctor García Tur que de nou és una sorpresa agradable, cada cop escriu millor tot i que no es pot saber per on sortirà, un llibre que és una aposta segura si us agraden els contes que s’atreveixen a ser diferents.

14 de juliol / Éric Vuillard

Després del molt recomanable L’ordre del dia un nou llibre d’Éric Vuillard, en aquest cas el moment històric escollit és l’esclat de la Revolució Francesa.

No es tracta aquí de fer una classe d’història o de repetir tot el que s’explica al llibre. Al principi el llibre es centra en el gran contrast entre el poble pobre i asfixiat a impostos i la cort de Versalles que vivien amb absolutament tots els luxes imaginables, dilapidant diners de manera obscena pel que té de contrast amb la situació general.

Però a Versalles sobretot es juga, es juga insolentment, incansablement, bojament, agosaradament, es juguen sumes considerables, tot Versalles juga. El rei juga. La reina juga. Hi ha taules de joc a totes les cambres, a tots els edificis. Es juga al faraó, als daus, a la loteria, a qualsevol cosa. Un banquer ve expressament de la ciutat per proveir les taules de diners en efectiu i per anotar els deutes. Es desgasta el tapet verd. Mentre la multitud parisenca manduca per deu sous i xuma al cabaret la seva ampolla d’aiguardent; mentre Raffetin endrapa amb Cottin, al cabaret del Grand-Faucheur, i es mama i es juga per uns pocs cèntims, enmig d’un gran guirigall ple de fum, entre les restes de peix i les molles de pa; mentre una clienta eixuga els culs dels seus nanos, al costat d’un ramat de captaires i drapaires; mentre el regne raneja a la fallida, el dèficit de la pensió de la reina s’eleva al final de l’any a quasi cinc-centes mil lliures.

No és només que la gent fos pobre i passés gana, és que les finances de l’estat tenien un deute bestial, en part per la col·laboració francesa a la guerra d’independència dels Estats Units, però també per una successió de sàtrapes corruptes fent de ministres que enlloc d’arreglar les coses les anaven empitjorant, cada cop una mica més aprop de l’abisme.

https://www.flickr.com/photos/fran001/
Versailles © Francisco Anzola, Creative Commons.

Amb tot hi havia molta gent rica. Amb les colònies molta gent s’havia enriquit molt i a més a més els rics pràcticament no pagaven impostos. Tot això feia encara més sagnant les diferències entre classes. Fins que la cosa esclata.

https://www.flickr.com/photos/royaloperahouse/
Liberty Leading the People (28th July 1830) by Eugène Delacroix (1798–1863) © Royal Opera House Covent Garden, Creative Commons.

Hi ha aldarulls diversos i greus que són el presagi d’una cosa més gran quan finalment tot el poble de París assetja i pren la Bastilla. Cau el símbol de l’opressió i l’antic règim.

L’assalt va començar des de tot arreu i des d’enlloc, a còpia de tirs de fusells i de còdols. Els crits van fer el seu paper. Els renecs van fer el seu paper. Va ser una gran guerra de gestos i paraules. La multitud movedissa, expressiva, llançava pedres i barrets vells. Tot eren blastomies, guirigall espantós. Els soldats, l’ordre que representaven, rebien tots els noms del porc possibles: cagats, sabatots de tripaire, orinals, becs molls, moscardes de merda, ampolles de merda, i totes les coses de merda, i tots els colors de merda, merdes vermelles, merdes blaves, merdes grogoses. I tot això rajava descaradament. Quan de sobte va sortir un nou tret de les torres.

El llibre salta d’un protagonista a un altre, gairebé sempre gent molt anònima que amb Vuillard tenen un nom i un cognom i una història. L’autor ens els individualiza i humanitza dins de la multitud que va fer una revolució contra l’ordre establert, societat de classes, noblesa, rei… El llibre dissecciona aquesta massa humana i també el procés perquè prendre la Bastilla no va ser ni fàcil ni ràpid ni una cosa que es fes en un sol moviment.

Però allò també va ser molt seriós. Per fi van agafar la pólvora. Tothom se’n va servir. Aquell mateix vespre el poble sencer estava en armes. A tots els racons de la ciutat es repetia que havien pres la Bastilla, que les seves portes eren obertes. La joia va arribar a tothom. Unes descàrregues d’artilleria celebraven la victòria. Hi va haver una setmana de festes públiques, d’abraçades fraternals. I la nit del 14 de juliol fou segurament la més agitada, la més feliç, però també la més turmentada que hagi conegut mai cap ciutat.

https://www.flickr.com/photos/lsuchick142/
(119/365) fleur de lis © Britt-knee, Creative Commons.

Un llibre que analitza i desmitifica la història i ens la fa més propera, hi posa la dimensió humana que es perd amb el temps i amb la importància que tenen les coses amb perspectiva històrica. Aquí es recrea en la gent que va participar en un assalt que seria un fet cabdal de la revolució francesa, en la petita gent que de tant en tant a més de patir la història la fa. I tot i aquesta desmitificació la revolució francesa va ser una de les fites de la història i un empoderament dels desfavorits, va significar capgirar la situació d’una manera impensable en aquell moment.

L’origen de les cols violeta / Marta Batallé

Aquest no és només el primer llibre que jo em llegeixo de l’autora, també és el seu primer llibre. A veure què tal és l’escriptora Marta Batallé.

La feina li dóna l’oportunitat a la protagonista, Maria, de marxar. Aquí deixa el que vindria a ser la seva parella Arnau, submergit de manera profunda en un projecte de l’estudi d’arquitectura on treballa. També deixa aquí el seu pare metge i la seva germana Sara de la que sabem que potser necessitaria teràpia de grup. La situació no és idíl·lica, massa coses no acaben de rutllar bé i posar distància sembla una opció raonable així que accepta el projecte que implica passar 9 mesos treballant a Toulouse, i aprofita que a Mirepoix hi ha l’antiga casa dels avis per instal·lar-s’hi.

https://www.flickr.com/photos/deborah_s_perspective/
Mirepoix © Deborah, Creative Commons.

Tenim una història de noia de ciutat trasplantada al poble. Amb les seves particularitats com el botiguer fan d’Iron Maiden, el bar, en Jérôme i el petit ecosistema que es troba quan arriba i al que més o menys s’adapta. Té molt clar que va allà per un temps concret, així que no deixa de posar una certa distància. Però també ha posat distància amb l’Arnau, que hi anirà a passar un cap de setmana, i amb la seva germana que ha tornat a tenir un atac d’ansietat. Tot i que la protagonista és la Maria a poc a poc anem sabent més coses de la Sara, la mort prematura de la mare va ser massa per ella i ara es manté en un equilibri precari.

A poc a poc (potser el ritme és una mica lent) qui va perdent l’equilibri és la Maria, i comença a tenir la sensació que tornar no li farà recuperar l’equilibri. Mentre tot això passa tenim alguna relliscada, alguna enganxada amb l’Arnau i un viatge a París a presentar en una fira les cols que són l’orgull del botiguer heavy (l’he batejat així).

https://www.flickr.com/photos/ruthanddave/
Cabbages © Ruth Hartnup, Creative Commons.

“Es avui… nest-ce pas?” El missatge de la Sara la sorprenia quan encara no s’havia tret el pijama. Li recordava que no estava sola al món, que hi havia algú fent contrapès per retornar-la a l’equilibri. “Sí, avui. Ha arribat el dia de donar a conèixer les cols al món”. Ha obert les finestres i ha topat amb l’estampa grisa del poble abans no hagi despuntat el sol. La imatge li ha recordat una foto de l’àlbum familiar; presa des del mateix angle, quaranta anys enrere.

El viatge a París, la fira, i en Jérôme marquen el desencadenant final del llibre, la decisió que haurà de prendre Maria sobre la seva vida i el seu futur.

https://www.flickr.com/photos/loco085/
Notre Dame y luna llena (París) © Leandro Kibisz, Creative Commons.

Segueixen sumant petjades en aquell punt de peregrinació obligat per a turistes de tot el món. Passen de llarg davant d’edificis contemporanis i clàssics, pintades que reclamen la reducció del preu dels transports. Compren unes creps a un venedor ambulant i s’endinsen al Pont des Arts. S’instal·len davant de la barana, on un cartellet hi prohibeix penjar cadenats. La Maria col·loca la bufanda sobre les làmines de fusta i s’uneixen a un ritual que compartiran amb desenes de desconeguts. Un llit format per mocadors palestins i estovalles que acull xampany en vasos de plàstic.

Tornar a una vida a Barcelona que en molts aspectes no l’atrau gaire o deixar-se seduir per aquesta mena de fugida i allargar-la indefinidament? Perquè el contracte que té se li acaba i ha de decidir-se. No explicaré pas què fa.

https://www.flickr.com/photos/deborah_s_perspective/
Mirepoix © Deborah, Creative Commons.

El llibre es llegeix bé, i la història està ben travada i resulta interessant, i també els personatges, tots ells ben treballats i resoltos. Posats a posar-hi pegues, menors però pegues, el ritme potser és massa lent i jo creia que la casa havent estat dels avis seria pràcticament un personatge que tindria la seva rellevància en forma de records i no ha estat així. Dos detalls una mica perepunyetes que no desmereixen per res la bona valoració del llibre. Un bon llibre i un molt prometedor primer llibre.

L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies

Sergi Pàmies és un dels meus autors preferits però no l’he ressenyat gaire per aquí, una ressenya relativament recent i una altra encara amb el blog antic. Darrerament Pàmies ha fet un gir en la seva narrativa afegint-hi elements en part autobiogràfics que ha aconseguit per mi dues coses: la primera és allunyar-lo de la línia seguida per Quim Monzó i la segona és que ara sigui molt més interessant un llibre de Pàmies que un de Monzó. Un altre dia si de cas ja discutirem qui dels dos és millor, ara mateix el més interessant i al que cal estar més atent és

Sergi Pàmies.

Sergi Pàmies, Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies, imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I només començar a llegir aquest punt és confirma. Sergi Pàmies té una vida que val la pena explicar-se, nascut a París fill dels exiliats Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo va viure en una casa on es respirava cultura, compromís i comunisme. I igual que en el seu anterior llibre Cançons d’amor i de pluja tenim aquí un Pàmies que no té problemes en que la seva vida es filtri als seus contes. No són del tot contes autobiogràfics, ni l’autoficció tant de moda (una moda que ja comença a cansar), simplement agafa la seva experiència com a base per escriure i ja no vol mantenir una distància amb el que explica. Hi ha emoció, tristesa, mala llet, reflexió i una veu cada cop més esmolada i un estil cada cop més pur que fa que ens quedem en segons quins punts amb la boca oberta.

D’ Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats:

Les parelles que se separen no haurien d’esperar la decadència de l’avorriment ni la temptació de l’engany. En el moment de plenitud, quan l’amor es propulsa gràcies a les afinitats i l’entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts.[…] Com els millors esportistes, que saben adonar-se de la imminència del declivi, els amants d’haurien de protegir l’un a l’altre amb lleialtat i coratge.

De l’avorriment se’n parla poc, però vull aprofitar el marc d’aquest congrès de separats per dir que deu ser el primer factor d’enverinament de les relacions. Sóc tan avorrit que, gràcies a la feina d’escriptor, m’he hagut d’empescar tota una filosofia sobre la grandesa de l’home gris i normal confrontat amb el tòpic literari de l’aventurer insaciable i amb l’apologia del moviment, la novetat i la fantasia. És un recurs pensat perquè no se’m noti gaire la facilitat per ser, fins i tot quan no m’ho proposo, d’una insipidesa tragicòmica.

https://www.flickr.com/photos/jmettraux/
I’m boring © jmettraux, Creative Commons.

De Nadala maternofilial, o un repàs als darrers anys de Teresa Pàmies:

Amb gravetat d’oncòleg, es va manifestar esparverat pel relat de la mare. “No és normal que una persona parli només de la guerra civil, de l’exili i de Praga” va diagnosticar com si fossin els símptomes d’una nova forma de demència fantasiosa. Si no haguéssim estat tan espantats, el meu germà i jo hauríem compartit un somriure de melancòlica comprensió.

https://www.flickr.com/photos/romanboed/
Prague: Charles Bridge in the Mist (Explored) © Roman Boed, Creative Commons.

Un dels contes de que més s’ha parlat, un punt de partida que pot semblar extravagant però que es condueix molt i molt bé, No sóc ningú per donar-te consells:

I. En el període més convuls de la meva adolescència vaig fantasiejar amb la possibilitat de ser fill de Jorge Semprún. No era una hipòtesi inversemblant. La meva mare i Semprún havien compartit militància a l’exili i, tot i la distància forçada per les circumstàncies, mantenien un respecte que s’encarnava en llibres d’ell a les prestatgeries de casa i en aparicions intermitents a les converses de sobretaula. Que durant un congrés fratricida a Txecoslovàquia el meu pare hagués intervingut de manera activa en l’expulsió de Semprún del Partit Comunista afegia morbositat a la història.

[…] aleshores ja sabia que les admiracions que un construeix a la infància i a l’adolescència no es veuen mai confirmades per la realitat (amb l’excepció de Johan Cruyff, naturalment; acostumem a dir que és millor no conèixer els nostres mites perquè sempre ens deceben però és una presumpció que no té en compte fins a quin punt nosaltres els deven decebre a ells).

A les sobretaules, la vellesa dels pares, compartida amb la mateixa tenacitat i afecte de sempre, no elimina els moments de discrepància, però, tot i que la política sempre hi és present, s’imposen problemes més terrenals relacionats amb la salut i un estil de vida que inclou caigudes i fisioteràpies, dietes baixes en sal i, sobretot, funerals de camarades i amics.

https://www.flickr.com/photos/ndrwfgg/
wall remnant 2 © Andy / Andrew Fogg, Creative Commons.

El revers de la Nadala maternofilial és, lògicament, la Nadala paternofilial. Sergi Pàmies sempre ha parlat del seu pare com un pare en gran part absent, així que els records d’ell en segons quins anys són escadussers, aquest és un d’aquells records que el pas del temps ha madurat, em quedo només amb una observació que m’ha semblat brillant (i els pares ja em diran si és o no encertada):

I aleshores, demostrant que la paternitat és un noranta per cent d’improvisació i un deu per cent de pànic, el pare es va agenollar, com si estigués a punt de revelar-me una veritat definitiva.

https://www.flickr.com/photos/krasava/
Father and son handshake © Alex Krasavtsev, Creative Commons.

En un recull de contes tant bons costa destacar-ne algun, tot i així i sense desmerèixer la resta, a mi m’ha enamorat la frase final del conte final “Bonus track”:

I, inevitablement —i avui tampoc no serà una excepció—, tornaves a la lluminosa finestra de l’apartament de Nova York, quan miraves com l’Anna somreia i com et corresponia amb una expressió que —ara te n’adones— volia dir que encara tenia l’esperança que la fessis feliç i que, un dia rere l’altre —i durant molts anys—, et donaria l’oportunitat que fossis tu —i no cap altre— qui ho aconseguís.

https://www.flickr.com/photos/erickllawrence/
Maria © ericklawrence, Creative Commons.

El llibre és curt i es llegeix en un moment, però que això no us enganyi, és el típic llibre que no us deixarà, que no l’oblidareu tant bon punt gireu el darrer full, aquest llibre ha arribat per quedar-se. A mi de moment em sembla el millor llibre de Sergi Pàmies, i me’ls he llegit tots. El problema és que ara em sembla que em tocarà llegir també els llibres de Teresa Pàmies, bé potser problema no seria la paraula correcta.

Temps de rates / Marc Moreno

Aquesta novel·la negra és com han de ser les novel·les negres: directa, trepidant, a hòsties i malparlada. No hi ha una altra opció per fer una bona novel·la negra, és el que hi ha.

Som a la Verneda, un barri de Barcelona retratat aquí de manera prou fidel. Joves ninis que es passen el dia al parc sense fer res i fumant porros. Desocupats de llarga llargíssima durada. Bars de xinesos amb preus molt baixos que tenen per clients sobretot als aturats de llarga durada. Mossos d’esquadra corruptes. Camells, i gitanos camells amb molt poques ganes de tenir competència. No és una novel·la políticament correcta i en general tothom surt malparat.

https://www.flickr.com/photos/santiagomartin/
Puente del Trabajo © Santiago Martín, Creative Commons.

Tot això comença amb un paio que ha de fotre el camp perquè el volen pelar. Té gairebé vuit quilos de cocaïna a casa i només troba una sortida possible. Si deixa la droga al seu pis, ja l’ha vist prou. Si se l’endú, corre el risc que l’enxampin amb el merder a sobre. Així que pensa en el noi de dinou anys que viu a la porta del costat. Creua el replà, pitja el timbre i, quan el veí obre, li encoloma una motxilla negra amb els vuit quilos de droga.

—Guarda això sota el llit fins que ho pugui tornar a buscar. I no l’hi diguis a ningú!

Així comença i ja serà un no parar. Evidentment el nano (Eloi) mira el que hi ha a la motxilla i convida a farlopa als seus amics (el Charly i el Mentens) i a una noia del barri que té dues característiques: està molt bona, i es folla a qualsevol que la convidi a coca, així és la Jèssica.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Only me © Pietro Zuco, Creative Commons.

Dues setmanes després d’aquella nit, l’Eloi té el prepuci incandescent, vermell fosc, quasi granat. La seva polla té la forma dels llavis de la Jèssica i el cul pel qual bavegem tots a la Verneda té tatuats els dits i el palmell de l’Eloi a les dues natges. Resulta que les històries que sentíem de la noia de quatre grapes bufant cocaïna mentre li donen pel cul eren veritat. Li encanta esnifar mentre se la carden pel darrere.

Que un nano mort de gana de cop i volta fardi de farlopa de la bona crida l’atenció, i que a més a més això coincideixi amb la desaparició del seu veí camell fa que molta gent sumi dos i dos. Perquè en aquell barri tampoc hi ha gaires més coses a fer que estar pendent de coses així.

L’Eloi s’acomiada del Mentens, massa alterat per continuar parlant amb ell, i marxa sol cap a a casa. Passa pel costat d’un banc on un grup de nois que han deixat d’anar a l’institut massa aviat comparteixen alguns porros amb la mateixa desesperança amb què l’Eloi, el Mentens i jo ho fem normalment. Una mica més enllà, al Bar Juan una colla d’aturats de llarga durada miren una partida de cartes. Quatre vells juguen a la taula del costat a dòmino. El 23 aparca el seu M3 blau metal·litzat a la porta, en doble fila, i baixa amb un somriure d’orella a orella. Al bar tots el saluden amb afecte.

https://www.flickr.com/photos/muammer/
Bar © muammerokumus, Creative Commons.

Tothom vol la droga, i tothom sospita que la té ell, amb la qual cosa l’Eloi es converteix en l’ase dels cops. Rep pallisses successives dels que treballen pels gitanos, dels que van més per lliure i també de la policia. Atonyinar l’Eloi buscant la coca és l’esport del barri.

Sense aconseguir calmar-se, però assumint que no pot fer gairebé res per reconduir una situació que se li ha escapat de les mans, l’Eloi decideix tornar al parc sense pensar-hi gaire. I s’encomana a la manca de cervell que regna en aquests carrers, entre tots els joves que els poblem, com una mena de resum definitiu d’un escenari que transmet un immobilisme crònic de generació en generació.

La sensació del carreró sense sortida.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona © joan ggk, Creative Commons.

La novel·la comença de manera trepidant i no afluixa. I l’Eloi va repassant les opcions que té per seguir respirant que són cada cop més i més minses i si explico més coses revento el final del llibre i seria una pena. Un llibre que us llegireu pràcticament d’una sentada i una novel·la negra que considero que feia falta. Bé per en Marc Moreno!

M’esplaiaré en aquest punt. Tenim molta novel·la negra i de molta qualitat, no em posaré ara a repassar noms, no va d’això. Em problema amb alguna d’aquesta novel·la és que ha quedat lleugerament desubicada. Els bons llibres segueixen sent bons, però la novel·la negra té uns elements de crònica social que estan molt incardinats en un lloc i un moment. Per això fa falta que aparegui novel·la negra actual, situada als barris d’ara, problemes d’ara, situacions d’ara. El llibre és molt bo però que els escenaris de fons seguin perfectament identificables (i a distància d’un trajecte en metro!) és un valor afegit que m’agrada reivindicar.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell

Aquest mateix autor ja va sorprendre amb el seu darrer llibre El dia que va morir David Bowie, ara ens presenta un llibre diferent, molt més reflexiu que l’anterior que no deixava de ser esbojarrat i desenfadat. També ha participat en un parell de llibres col·lectius que també he ressenyat, però anem amb Ariel i els cossos.

Aquí tenim un amor a primera vista que no és com els altres, que és total fins a perdre la perspectiva de les coses, de totes, fins i tot dels noms dels personatges que no es diuen Eugeni o Ariel, o potser en realitat sí que se’n diuen?

—Però jo vull dir-te per un nom que només et sàpiga jo, i el nom que tens escrit a la bústia pot llegir-lo tothom. Fins i tot jo, que no et conec de res i que et conec de tot i que no sé res dels teus pares.

Vaig callar.

—No t’espantis, ara, que no vull conèixer els teus pares.

Vaig riure. Ell no va riure i m’hauria agradat que riguéssim plegats.

—El que vull dir és que no vull que ens diguem paraules gastades. I que penso que Eugeni és el nom que em demana el teu cos.

https://www.flickr.com/photos/127612900@N02/
Androgyny14 © RAZ Zarate, Creative Commons.

El llibre s’estructura en forma de sessions, sessions de psicòleg o de psiquiatra després de les quals arriba una petita “nota a peu d’ànima” i un intent d’Eugeni per descriure Ariel. El protagonista rememora la seva història d’amor, una història que ha de lluitar contra la incredulitat general. Com si Ariel fos fruit de la ment del protagonista o un àngel (cosa que explicaria la seva reticència al sexe). La seva sexualitat no està del tot clara i el protagonista mai l’ha vist nu. És un home perquè el protagonista el veu com un home.

I quan la primera part del llibre comença a estar esgotada anem a la segona. Canvi de protagonistes i escenari. Aquí tenim un escriptor, David, amb la seva ex Sara que acaba de marxar a una residència d’escriptors a Islàndia, l’editor Elies i Ariel que entra a la vida de David com a dona. Bé això no és exacte, ell la veu com una dona i ella no fa res per corregir-lo. En aquest cas sí que hi ha sexe i si us pregunteu com pot ser que David no s’adoni que potser no és amb una dona feu servir la imaginació o aquesta imatge tan subtil.

https://www.flickr.com/photos/pocarles/
Hippies – Use Backdoor 🙂 © Pierre-Olivier Carles, Creative Commons.

El tema no és tant què és Ariel, o quin és el seu gènere, Ariel és com la veu la persona estimada i les definicions de gènere aquí no tenen cabuda perquè no defineixen sinó que limiten. No es poden posar límits a Ariel.

Aquí la història s’explica a través dels mails que es creuen David i Sara. Veiem com van d’un primer afartament post-ruptura a una cosa més personal o com més de tornar enrera. Mentre David ha posat a Ariel a casa seva (una mica com qui posa un moble sí) i intenta escriure la gran novel·la que li demana Elies i per la que ja li ha avançat diners (jo estic segur que aquest detall és ciència-ficció, editors avançant diners per una novel·la encara no escrita…).

[…] li he respost amb una mentida i a tu te la puc dir. No tinc absolutament res escrit, Sara. Ni una escaleta, ni una idea, ni un fil per estirar.

De sobte penso que la cosa funciona. Em planto davant l’ordinador, Ariel em mira. Ariel és el gat silenciós que ha de tenir tot escriptor i que mai havia arribat a tenir, i ja t’aviso que sempre negaré haver fet aquesta afirmació, però és ben certa. El cas és que m’ajuda. M’assec, miro la pantalla, ella em mira a mi, pico tres o quatre paraules, quatre conceptes amb guionet. Però resulta que el que havia d’arribar amb la potència de cent cavalls en el millor dels casos se’m presenta com una tropa de poltres amb les potes massa dèbils per aguantar el propi pes. Cauen i ensopego amb ells. No puc, no en sé, no funciona. Fluixegem. I ho tornem a intentar. És insuportable.

https://www.flickr.com/photos/eiriknewth/
O inspiration where art thou © Eirik Newth, Creative Commons.

Aquesta novel·la no li surt, però li van sortint esborranys d’una crueltat i cruesa infantils realment inquietants. I les cartes que Ariel escriu però no envia a David. Igual que la primera part aquesta s’estructura amb aquests elements que ens ofereixen una imatge de conjunt fragmentada.

Si algú busca en aquest llibre alguna cosa com ara una continuació una prórroga o una mica més del que va llegir a El dia que va morir David Bowie que no s’acosti a aquest llibre. No té res a veure més enllà del nom de l’autor. Aquest és un llibre molt més treballat, molt més ambiciós i molt millor. El dia que va morir David Bowie no és un mal llibre però era sobretot una gran promesa, la promesa d’un llibre com aquest, ni més ni menys. Molts autors se la juguen realment en el segon o tercer llibre, i Sebastià Portell se’n surt amb nota.